1

—Fill de puta —va escopir amb ràbia.

—...

—Fill de puta! Fill de puta! Fill de puta! Fill de puta! Fill-de-pu-ta —va rematar amb el dit del mig ben ferm amunt.

—...

—...

—Estàs satisfet?

—No t’imagines quantes vegades havia somiat poder fer-ho.

—...

—...

—Es veu que els trenquen un fotimer d’ossos per deixar-­los així.

—Així com?

—Que sembli que dormen.

—Doncs ja m’ho haurien pogut deixar fer a mi. Li hauria partit les costelles ben de gust.

—...

—...

—L’ull el deuen haver farcit amb alguna cosa. Cotó fluix o jo què sé. M’han dit que li va esclatar amb l’accident. Fixa’t... Fixa’t que fa una forma molt còncava.

—Sí que la fa, sí... Ara no mires amb aquella cara de mala folla, eh, puto guerxo...

—...

—...

—A quina temperatura el deuen conservar?

—Hòstia, doncs no ho sé. A dos o tres graus.

—Aviat estarà a mil i anirà de pet a l’infern. La rialleta se li esborrarà per sempre.

—I cremaran aquest vestit tan car?

—Tinc el convenciment que deu tenir les butxaques farcides de bitllets. Ho devia deixar a les seves últimes voluntats. «Xato, xato, al taüt que m’hi fotin amb les butxaques ben plenes, eh. Ben plenes. No vull que al més-enllà m’hi falti de res». Deuen ser els di­ners de l’augment de sou que em va prometre.

—...

—...

—I mira que han enviat flors...

Tots dos van pentinar amb una ullada el reguitzell de corones fúnebres que escortaven el fèretre.

—Sí que n’hi ha, sí...

—Quin món, aquest nostre. A la cara bones paraules i a l’esquena punyalades. Una demanda pel que publiques i un ram de roses per a quan la dinyes. Ei! I acabades de collir, ben fresquetes, eh. Això sí.

—Mira, mira. No t’ho perdis. Els d’NK Bank han enviat una corona. Quins ous... Què van ser, quatre o cinc?

—Cinc. Cinc querelles i un judici.

—Amb la mania que li tenien aquests, devien dur-la preparada de fa temps. Com allò dels càrtels de la droga, que t’envien una bala amb el teu nom, saps?

Un silenci respectuós va tenyir la sala de vetlles quan la vídua del Joan Vidal va entrar a saludar dos dels puntals de La Tribuna: el Roger Cases i l’Àlex Nebot.

—Volíem acomiadar-nos d’ell, Carme.

—Moltes gràcies, nois. Reconforta veure que tanta gent se l’estimava.

—T’asseguro que no l’oblidarem mai.

Després de donar el condol a la vídua, els dos periodistes van abandonar la sala de vetlles per obrir-se pas entre la gentada que omplia el tanatori de les Corts de Barcelona.

El bo i millor de la societat civil catalana volia acomiadar-­se del Joan Vidal, l’històric director de La Tribuna, Creu de Sant Jordi, premi Ramon Barnils, referent periodístic i enemic d’una llarga llista de poderosos.

La textura de l’ambient era postissa. De tristesa, d’aquella sincera, n’hi havia més aviat poca. Un olfacte una mica esmolat podia flairar una atmosfera impostada. «Postureig», se’n deia ara. Un mot infinitament més edulcorat que «falsedat».

Empresaris, periodistes i polítics feien els moviments oportuns per ser vistos. Si no, per què anar-hi. Al cap i a la fi allò era un esdeveniment social. El mort només era l’excusa. Si, de passada, topaven alguna cara coneguda seria una bona oportunitat per sembrar futuribles quid pro quo.

I allà, al bell mig de la barrejadissa, el Claudi Miró feia rendez-vous a tota cara coneguda i acaparava mostres de condol. Semblava que fos ell qui havia enviduat. I en certa manera així era. El capitost de La Tribuna perdia el seu director, la seva mà dreta, el seu braç executor. Anys de complicitat es fonien prematurament en negre enviant secrets inconfessables a desfer-se pels viaranys de l’oblit.

Amagada en algun calaix del seu cervell, potser tenia la resposta a la pregunta que tothom es feia: per què havien assassinat el Joan Vidal?

2

El gèlid vent de gener tallava la cara com diminuts encenalls de vidre. Caminant per la travessera de les Corts cap a la comissaria dels Mossos d’Esquadra, la Bruna Cros gairebé podia sentir com carburava la maquinària del seu cervell. Encarava una investigació mediàtica, d’aquelles en què hi ha poc a guanyar i molt a perdre. L’esmolada llengua que havia narrat amb fina ironia el darrer quart de segle havia estat silenciada, i una legió d’orfes seguidors exigia saber-ne el perquè.

L’Àrea d’Investigació Criminal de Barcelona estava ubicada a la comissaria de les Corts i donava servei al partit judicial, que comprenia tota la ciutat. Allà es va denunciar la desaparició del Joan Vidal i, per tant, des d’allà se n’investigaria la mort. I la Divina Providència havia assenyalat la sergent Bruna Cros amb el dit. El primer gran cas d’ençà del seu retorn.

Només arribar a la comissaria, va donar una ràpida ullada als diaris amb un cafè amarg i carregat com ell sol. Com sempre en aquella tipologia de casos, el Departament de Premsa havia facilitat una informació molt austera als mitjans de comunicació: «El cos de Mossos d’Esquadra investiga la mort d’una persona trobada en el portaequipatges d’un vehicle».

Punt. Res més. Però tota la professió periodística, xafardera de mena, ja sabia que un dels càrrecs més anhelats del gremi havia quedat vacant i que el joc de les cadires havia començat.

La Tribuna va passar-hi de puntetes publicant una freda notícia que hauria signat qualsevol agència.

La sergent Cros va acabar de repassar la premsa al seu despatx, el preferia a la sala de meetings, destinada a fer-hi les reunions. Una mania com qualsevol altra. Quan el cafè ja estava a les acaballes, van aterrar els caporals Cristian Cortada i Sira Darder amb l’artilleria preparada.

—Cristian, dispara. Què tenim?

—A les 6.44 hores de diumenge la Sala de la Regió Policial de Girona rep un avís d’un accident de cotxe al carrer de Gau­guin, una zona boscosa dins el terme municipal de Roses, i un indicatiu va a cobrir l’incident. S’hi envia una patrulla de trànsit, que hi troba un Ford Focus encastat en un arbre i sense conductor. No ha saltat l’airbag i els agents troben restes de sang al volant. Escorcollen el vehicle, obren el portaequipatges i hi descobreixen un cadàver. El cas es deriva a Investigació Criminal. Primer arriba la patrulla, que assegura la zona. Després, la Unitat d’Investigadors i els lupa. De seguida s’adonen que el finat és el director del diari La Tribuna, Joan Vidal. El coneixen d’haver-lo vist a la tele. Se’l localitza en posició decúbit i presenta una rigidesa important a les extremitats i livideses a la zona de contacte del cos amb la superfície del portaequipatges. Fa menys de vint-i-quatre hores que és mort. Presenta un tall de tretze centímetres al coll, està emmanillat i amb signes evidents de violència. El patòleg forense en certifica la mort i s’aixeca el cadàver. En calent no es van trobar més vestigis a l’entorn. Després se’n confirma la identitat, que el vehicle va ser robat setanta-dues hores abans i que, segons el número de bastidor, li havien canviat la placa per una de falsa.

Al Cristian Cortada la vida l’havia edificat caut. Acompanyava el lleu accent andalús amb un parlar pausat i de to extremament prudent. Potser massa i tot.

—I de l’autòpsia, què me’n dius?

—Quan al Joan Vidal van tallar-li el coll, ja tenia nombroses contusions cranials que li havien provocat fractures mortals. El cos també mostrava diverses lesions al tòrax: costelles i vèrtebres trencades, pulmons entollats de sang... A banda de les tíbies fracturades. Sembla que tot va ser provocat per un objecte contundent i sense punta.

En les autòpsies practicades a víctimes d’un homicidi hi participaven dos forenses, investigadors i agents de la Unitat Científica que enregistraven en vídeo durant tot el procés. Temps enrere es practicaven en cada partit judicial, però des de feia uns quants anys totes les autòpsies tenien com a escenari l’Institut de Medicina Legal i Ciències Forenses de Catalunya, un servei centralitzat i especialitzat obert les vint-i-quatre hores del dia, els tres-cents seixanta-cinc dies de l’any. Ves quin remei; la mort arriba quan arriba. No té horari ni data.

—Hem pogut reconstruir les darreres hores del Joan Vidal, Sira?

—Va seguir la rutina de cada dijous. A les 21.00 hores surt de la redacció de La Tribuna, al Portal de l’Àngel, i es dirigeix amb taxi cap a Catalunya Ràdio, a Diagonal cantonada amb Beethoven, per participar a la tertúlia del programa de la nit. Allà va ser vist per darrer cop. Surt de la ràdio a les 22.30, envia un whatsapp a la seva dona dient «Ara surto» i se’l perd en un punt cec de la plaça de Wagner. Hem pentinat totes les càmeres de seguretat dels establiments de la zona i no hem trobat el moment de la desaparició.

—On viu?

—Al carrer de Josep Bertrand. Just davant del Turó Park. Molt a prop dels estudis de la ràdio.

—Què diuen els lupa?

—Que tenim ADN. Han trobat restes biològiques de sang i un pèl que sembla d’una cella al volant del cotxe. Podria ser del conductor. L’hem contrastat amb les bases de dades de de­sapareguts, però res de res.

—Empremtes?

—Ara portaran el vehicle a Egara per fer-li cianoacrilat. Si el segrestador n’ha fet un ús continuat, seria lògic trobar empremtes al volant o al canvi de marxes. La recollida d’empremtes amb cianoacrilat es pot carregar l’ADN. Per tant, era primordial trobar restes biològiques en primer lloc.

La caporal Sira Darder va fer lliscar per sobre la taula l’acta que la Unitat Científica, els lupa, havien aixecat a l’escena del crim.

—Bé, Sira. Ja ens en diràs alguna cosa quan tinguem els resultats. Cristian, parla amb La Tribuna. Mou-ho tot per instal·lar-nos-hi el temps que faci falta i prendre declaració al personal que envoltava el Joan Vidal. Informa’n el magistrat Lacueva. Ah! I repesquem l’expedient «Úrsula Albareda».

—El de la periodista?

—Sí. La directora adjunta fa temps que està desapareguda i ara trobem el director degollat. No sé a tu, però a mi em sembla que les dues morts fan pudor d’estar connectades.

3

«Els sentinelles de la llibertat». Aquesta lapidària sentència presidia la redacció de La Tribuna; la més gran i moderna de Barcelona amb mil vuit-cents metres quadrats que respiraven el blau i blanc corporatius.

«Si sense periodisme no hi ha llibertat, nosaltres som els sentinelles de la llibertat». Així concloïa el Claudi Miró el seu discurs en rebre el Premi Nacional de Comunicació de mans del president de la Generalitat. I la frase de l’amo va fer fortuna i va esdevenir l’eslògan de La Tribuna. No hi havia campanya publicitària, discurs corporatiu o editorial transcendent que no anés signat amb les cèlebres paraules del Claudi Miró. Un malparit va dir que una mentida repetida mil vegades es transforma en veritat.

Un equip d’investigadors del cos de Mossos d’Esquadra va traslladar-se a la seu del diari per prendre declaració a l’entorn més proper del Joan Vidal. El grup d’agents, supervisats pels caporals Cortada i Darder, van disposar la sala de juntes del diari —una espècie de catacumba àmplia i fosca— perquè esdevingués una improvisada sala d’interrogatoris.

Citar els testimonis en una comissaria infonia respecte; un agent uniformat o una estona al calabós, la «nevera», estovaven la temptació de maquillar la realitat, però un entorn co­negut embolcallava els testimonis d’una falsa sensació de seguretat que podia portar una mentida encobridora. Aquell era el moment d’estar pendent de les mirades esquives, l’excés de gesticulacions i altres elements delators.

La primera a passar per la sala d’interrogatoris va ser l’Esther Morales. L’assistent del Joan Vidal era la persona que passava més hores amb el difunt director. Que fos qui millor el coneixia ja eren figues d’un altre paner.

L’Esther Morales —cinquantina d’aspecte impecable— es removia a la cadira amb evident incomoditat. Feia anar la cama amunt i avall com si fos el pistó d’un motor a ple rendiment.

—Amenaces? Alguna en rebia, sí.

—Com arribaven?

—Twitter. S’hi passava el dia enganxat. Si m’haguessin do­nat un euro per cada cop que hi entrava seria milionària.

—Per què no ho va denunciar el senyor Vidal?

L’Esther Morales va encongir les espatlles.

—Quina era la seva relació amb el difunt?

—La meva relació?

—Sí, la seva relació. Com era, senyora Morales?

—Era... Era... Miri, el Vidal era un grandíssim fill de puta —va deixar anar com qui ho acaba de donar tot al lavabo.

—Perdó?

—Què vol que li digui? És mort, oi? No ho he fet pas jo, així que no tinc por de dir el que penso. Ja no m’hi jugo la feina.

—Veig que no el tenia en gaire estima.

—Estima, diu? El Vidal era un maltractador psicològic. Volia sentir la teva por. Si parlaves amb algú a qui hagués posat la creu, te la posava a tu. O estaves amb ell o contra ell. Era un neuròtic. Els insults, les vexacions i les esbroncades a crits al mig de la redacció eren el pa de cada dia en aquesta santa casa. Aquí hi ha gent que ha viscut autèntics calvaris... Cregui’m, sergent, més d’un deu haver obert cava.

4

—«Amarilla, tu ets idiota o què?».

—I vostè què va respondre?

—Que el nom de la lliga de bàsquet és Lliga NK Bank, però ell insistia que posés Lliga ACB. Vaig recordar-li que la van rebatejar fa un parell d’anys quan NK Bank va passar a ser-ne patrocinador principal. Tots els mitjans l’anomenen Lliga NK Bank. És el nom oficial.

—I ell què va dir?

—«Mira, xato», quan s’emprenyava sempre et deia «xato», «no vull veure el nom NK Bank al meu diari. Queda clar?». Jo vaig dir-li que això devia afectar economia, no pas esports. Aleshores em va amenaçar amb l’acomiadament. Aquesta va ser la meva darrera conversa amb ell.

—Què passa amb NK Bank?

—Han posat algunes querelles contra el diari per unes informacions que es van publicar. Ja sap com va, això...

—No. No sé com va, això.

—...

—...

El hieràtic silenci de la Bruna Cros era una invitació formal a continuar amb l’explicació.

—Miri, jo només escric sobre esports... Això, pregunti-ho al senyor Miró. —La mirada de la sergent Cros al caporal Cortada era cristal·lina; estira aquest fil abans no parlem amb el Claudi Miró.

«Xato». La paraula maleïda a La Tribuna. Quan el Joan Vidal se la posava a la boca era senyal inequívoc que estava emprenyat. Dues vegades en una mateixa conversa significava que estava furiós. El Toni J. Amarilla —amb una dona, un fill i una hipoteca— va callar i va obeir. En aquella redacció la dignitat s’acabava quan arribaven les factures.

La idea que l’ombra del Joan Vidal havia sigut allargadíssima s’edificava amb fermesa dins del cap de la Bruna Cros. A la sergent no li va costar gaire detectar dos nivells a l’entorn del difunt: el primer, el més proper, amb el director adjunt Daniel Molina al capdavant. Formaven part de la seva guàrdia pretoriana, que el defensava amb dents i ungles davant de qualsevol atac. Entre sanglots i llàgrimes, se’l descrivia com a mestre, referent, líder i, fins i tot, amic.

El segon estrat de treballadors, però, l’odiaven a mort. No calia burxar-los gaire perquè l’odi supurés. Descrivien un personatge dèspota, mentider, egòlatra i sociòpata salpebrat amb notes de sadisme. Una joia, vaja. Molts eren els que guardaven dins el calaix de la memòria algun regalet que no li perdonaven.

El Roger Cases, el cap de política, no li perdonava que s’hagués fet seva l’exclusiva sobre el desfalc de l’Auditori de Girona, l’anomenat cas Palauet, el desviament de fons cap a paradisos fiscals i cap al finançament irregular del Partit Democristià: «Ell en va signar la crònica. Jo vaig portar tota la investigació i vaig redactar la notícia. Jo. I el tio va i hi posa el seu nom. Me la va fotre. Amb dos collons. I, després, va passejar-se per tots el platós penjant-se la medalla. Cobrant, esclar».

La Laura Garcia, la cap de cultura, no li perdonava que acomiadés la seva esposa, l’antiga cap de societat, un dia abans del casament: «Imagini quina boda i quina lluna de mel. I ho sabia, eh. Que l’endemà ens casàvem, ell ho sabia. Que mitja redacció va venir, no fotem. Esclar que ho sabia. La gent et donava el condol en lloc de felicitar-te, hòstia. La meva dona va agafar una depressió de cavall. El Vidal gaudia fent mal».

L’Àlex Nebot, el cap d’economia, no li perdonava que incomplís la seva paraula de fer-lo director adjunt: «Vaig renunciar a ser cap d’economia de TV3. Tu seràs la meva mà dreta. I ja ho veu, segueixo aquí com un gilipolles. I l’augment de sou, per descomptat, me’l vaig pintar a l’oli».

Durant un lapse indeterminat, a l’atmosfera de la redacció hi quedaria un pòsit de despotisme, mala folla i submissió marca de la casa del Joan Vidal. Tanmateix, cadascuna de les vomitades acabava amb una frase recurrent: «però ja sabem com era». Sota el paraigua d’aquelles paraules es va alimentar un monstre que va engolir les esperances de molts periodistes. Tot pel bé del projecte i sempre amb la benedicció del Claudi Miró. El peix més gros. La Bruna Cros el deixava per a les postres. Era de les que deixava el millor per al final.

5

El Claudi Miró era la Santíssima Trinitat de La Tribuna: pre­sident, conseller delegat i editor. Capitanejava amb mà divina de ferro el vaixell que ell mateix havia fundat i aixecat. Entre els seus cent cinquanta empleats era conegut com a Déu, el creador.

El diari, referència política i comunicativa del país, tenia una ideologia ben definida: ni dretes, ni esquerres. Només estar al sol que més escalfa, al costat dels guanyadors. Déu tenia un talent innat per fer virar la línia editorial, que serpentejava amb admirable savoir faire sense necessitat d’assessors. Amb el seu instint en tenia més que suficient.

El Claudi Miró va ser incapaç de controlar el llenguatge no verbal en veure una dona tatuada cosida de pírcings que investigava el cas. Allò era el millor que podia ofe

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X