Terres de frontera

Jordi Nogués

Fragmento

terres-frontera-epub-3

Pròleg

Abisme fosc

Tortosa, Marca Superior

La Baixira, amb el ganivet de cuina a la mà dreta, va dubtar uns instants. El seu espòs respirava de manera tranquil·la i constant i roncava lleugerament mentre dormia.

Era negra nit i un oportú raig de lluna oferia la claredat idònia i mostrava la feblesa del coll d’en Fàissal, l’home amb qui s’havia casat vint anys enrere, quan ben just n’havia complert setze.

Va llepar-se els llavis, com si amb aquest gest agafés més poder. Amb la mà tremolosa però mantenint ferma la direcció, l’esmolat ganivet de cuina va atansar-se cap a l’objectiu.

El cor li bategava amb força i sentia un fort dolor a la galta i a la banda de les costelles per la dura agressió que havia rebut d’en Fàissal aquella mateixa tarda. Aquell dolor, i el record que en tenia, la va empènyer a acomplir l’objectiu.

Va agafar-se el canell dret amb la mà. Tremolant, va tancar els ulls i va empènyer la fulla del ganivet amb ímpetu, cap allà on dormia en Fàissal.

Fins que no va sentir els crits del marit no va adonar-se que la ganivetada havia quedat molt lluny de considerar-se mortal. Quan va obrir els ulls, l’escassa llum nocturna li revelà que la fulla s’havia clavat a la part de dalt del braç dret, molt a prop de l’espatlla. La sang brollava, fosca, allà on es mesclaven el metall i la carn.

Els crits del marit van reclamar-li l’atenció. Va deixar anar el ganivet i li va clavar un fort cop de puny al cap. Després un altre. I encara un altre. Els crits d’en Fàissal van apagar-se.

Va apartar-se i, de manera inconscient, es va tapar la cara, com si no volgués ser testimoni d’allò que havia fet. O, pitjor, del que havia pensat de fer. Estava segura que Al·là no l’hi perdonaria: ni l’acte mateix, ni el pensament.

La Baixira tenia clar que, a partir d’ara, la vida no seria mai més com abans. Havia traït tot el que representava ser una creient devota d’Al·là. Havia abandonat la seva humanitat per fer cas a un instint que, pensava, Al·là no li havia pas atorgat.

En què s’havia convertit, doncs?

— —

Unes hores abans

De ben joveneta, la Baixira havia tingut clar que la vida d’una dona no era gens fàcil.

I encara rai que podia considerar-se afortunada. No era esclava, ni el marit la maltractava com era tan habitual en altres casos. Ni tan sols havia passat mai gana ni fred. Tampoc li havia faltat mai de res.

Però hauria signat davant d’Al·là mateix patir una mica de gana o qualsevol mena de fatalitat a canvi que el seu cos fos capaç d’engendrar una criatura, com qualsevol altra dona. De fet, això era el que s’esperava de les mullers: que tinguessin fills sans, dels quals el cap de la família se’n pogués sentir orgullós. Però si una muller no podia tenir fills, per a què servia realment?

Aquesta era una pregunta cada cop més present en tots els pensaments de la Baixira. Sobretot quan veia que les altres esposes del marit sí que tenien fills. I sobretot sabent que havia estat ella la primera de totes i l’única que no li havia donat un descendent.

Ara, al mirall que tenia al davant, s’hi reflectia una dona vella, gastada, sense vida. Això era el que hi veia ella quan s’hi mirava. Com si aquella incapacitat de tenir fills li accelerés l’envelliment vital. Com si no tingués cap més utilitat a la vida.

I, realment, així era com se sentia. Igual que si fos una andròmina arraconada o una poma podrida per dins.

Com si no tingués cap més utilitat a la vida.

De fet, tot el que la voltava feia que acabés pensant així. Era el dia a dia, la rutina. I no hi ha element més persuasiu que la quotidianitat.

El marit estava casat amb dues dones més. Una cosa d’allò més normal dins l’islam. I més, sent un home ric com era.

Ella, la Baixira, havia estat la primera de totes. Casada vint anys enrere, amb els setze acabats de fer, i que ara ja s’acostava als quaranta.

Després, el seu marit, en Fàissal, va casar-se amb la Fahima, quatre anys més jove que ella. La nova muller li havia donat quatre fills, tots quatre barons; uns hereus formidables que rebrien el patrimoni patern quan el cap de casa ja no hi fos.

Finalment, en Fàissal va prendre per muller la Hanna. Aquesta noia actualment només tenia vint anys i havia infantat dues nenes precioses, plenes de vida i de nervi.

Veient, doncs, córrer per les habitacions i els passadissos tot aquell jovent amunt i avall, no era estrany que la Baixira se sentís així, com un trasto vell.

Sabia, també, que el cor se li estava tornant com la roca, o com la sorra; cada cop més insensible, més aspre. Contemplava aquella mainada jugar i córrer per tota la casa i els odiava. Cada cop amb més ràbia, amb més descontrol sobre si mateixa. Com si, amb el pas dels dies, aquella decrepitud que patia la induís a oblidar aquell sentiment de mare que, segons deien, tota dona duia sempre al damunt.

Bé, tampoc no és que fos un odi radical cap a tots els fills del marit. A un li tenia un afecte especial. Potser perquè, també com ella, era un nen marcat per la desgràcia d’un naixement fora de la normalitat. L’Ixan ara ja tenia vora dotze anys i a primer cop d’ull ja es veia que era un noi diferent. Gairebé no mirava mai a la cara quan li parlaven i amb prou feines deia més de cinc o sis paraules en tot el dia. Era callat, solitari i tranquil de mena. Només un parell de cops, mentre era petit, havia reaccionat amb duresa als comentaris malintencionats dels seus germans. En un d’aquests episodis, l’Ixan havia pegat amb una violència extrema a son germà gran, en Majid; segons va saber-se després, en Majid havia clavat una pallissa al més petit de tots, en Nassim.

Fins aleshores, havien tractat l’Ixan com si no hi fos tot: li deien «el faltat». Però, des d’aquell dia, era poca cosa més que una ombra que circulava amb silenci per la casa. Com una brisa invisible, tan imperceptible que ja no era ni una molèstia.

La principal afició de l’Ixan era treballar la fusta. N’agafava un tros qualsevol, de la mida que fos, i amb la simple ajuda d’una petita aixa l’acabava convertint en figuretes de tota mena: un vaixell, una ovella, un cavall, un soldat i tot allò que el noi veia durant el dia a dia.

El primer cop que la Baixira va veure una de les peces de l’Ixan va quedar fascinada per la qualitat del treball. Li va semblar increïble que aquelles manetes fossin capaces d’obtenir uns resultats com aquells. I així l’hi va dir. Sense cap més intenció, sinó expressar allò que pensava.

L’endemà, la Baixira va trobar-se davant la porta de l’habitació una figura molt petita d’un corder menut, un anyell. De seguida va anar a agrair-l’hi. El noi, naturalment, no la va mirar ni va dir res de res. Però, pel moviment dels ulls de l’Ixan, va saber que havia rebut l’agraïment.

I no va ser la darrera figureta. La següent va ser una vaca. Després va venir la d’un home, amb l’abillament d’un guerrer. I l’última va ser la d’un llop.

La Baixira les havia anat afilerant al damunt d’un petit moble, al costat de la paret més propera a la finestra, dins la seva habitació privada. I q

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos