6 de gener, dia de Reis
Per a Reines, nosaltres!
Comencem l’any fartes, quina millor manera de fer-ho! Diuen que has d’encetar l’1 de gener amb alegria, amb propòsits, amb empenta… Però nosaltres arribem al dia cinc i ja tenim pensaments suïcides.
Com voleu que no estiguem esgotades si hem hagut de pensar tots els regals? Efectivament som nosaltres les qui planifiquem, comprem i emboliquem tots els paquets. La coordinació familiar en temps de festes sempre ha sigut nostra: atabalar les criatures perquè escriguin la carta, preguntar a cunyats, germanes i sogres què volen per Reis i ser prou organitzades per tenir-ho tot a punt el mateix 20 de desembre. Això és el que ens proposem i, en canvi, cada cop acaba sent un drama, i ens trobem cridant un cop més: «L’any que ve no em penso encarregar de res!!!».
Mentida, cada Nadal igual. Bé, aquest cop no: per primera vegada hem fet una cosa molt ridícula. Una cosa que quan érem joves i vèiem fer a les nostres pròpies mares ens feia sentir llàstima, una pena molt profunda. El moment en el qual decideixes comprar-te tu mateixa el regal i embolicar-te’l. Nosaltres ho fem amb tant de temps que enguany fins i tot ens hem sorprès en estripar el paper! No recordàvem què ens havíem autoregalat! És tan patètic que les nostres parelles no ens coneguin prou per saber ni tan sols les marques, les fílies i les últimes col·leccions de les nostres dissenyadores de capçalera!
El que més ens agrada d’aquestes festes són les cares dels nostres marits en veure les criatures obrint els paquets. Tots tenen la mateixa innocència i il·lusió en la mirada, adults i petits. Sabeu per què? Perquè ells tampoc saben què hi ha a dins de les caixes dels seus propis fills, perquè no s’han dignat a anar a comprar res. Mirem-ho pel cantó positiu: sorpresa doble!
Així que avui mateix tenim al garatge el nostre propi regal, la merda de regal de la sogra, el de les cunyades per ridiculitzar-te i el del teu cunyat pesat que no fotràs servir per res, tots fent fila a punt per ser retornats.
A tot això sumeu-hi la malícia de saber que tot allò que ens hem comprat, el dia 7 estarà rebaixat. La ràbia que ens fa que a Madrid ja estiguin de saldos i nosaltres hàgim d’esperar com sempre, com a bones catalanes, a pagar un preu sobrecarregat per les mateixes coses.
A més a més d’estar pendents de la gestió dels regals, les pubilles tenim una altra preocupació, que és protegir les criatures dels bocamolls que xafen les sorpreses i trenquen la il·lusió. Quants cops heu hagut de dir-li a la iaia que no torni a dir en veu alta de punta a punta de menjador: «Nenaaaa, ja li has comprat algu al nen amb els cèntims que et vaig donar? Que jo no baixaré de botigues, que em fa mal el genoll!». Ens hem d’inventar mil històries per intentar evitar ficades de pota com la de la sogra, que el tió encara no ha acabat de cagar i ja t’està donant un bitllet de 20 euros plegadet amb la discreció d’un narcotraficant de barriada. Ja és prou feinada intentar explicar a la criatura que aquell tió de dos pams ha tret pel cul una caixa de Lego de 50 × 60 cm. Mira que vam avisar que volíem regals petits perquè fos mínimament creïble! I ho salvem dient que algú ha picat el tió abans d’hora, però salta el cunyat de torn i ho remata: «Si vols, es pot canviar, eh? Que hi ha el tiquet a dins!».
Així que l’única venjança possible davant de tot aquest drama nadalenc és estafar la família. Alguna compensació econòmica hem de tenir per encarregar-nos de tota aquesta gestió familiar que ens fa sortir un brot de psoriasi al voltant del coll. A partir d’ara, quan toqui passar comptes amb la família de tot allò que hem comprat, arrodonirem a l’alça els imports, així ens sentirem menys imbècils per ser les úniques que mouen el cul per anar a comprar mentre les nostres cunyades i germanes s’esparraquen a la perruqueria el dia vint-i-tres de desembre.
14 de gener
No som d’estalviar
A la vida hi ha tres coses que ens fan mandra: buidar el rentaplats, baixar a comprar el pa i els dinars familiars dels diumenges. N’hi ha tres més que ens generen terror: anar al dentista, agafar la ronda de Dalt a les vuit del matí i fer el transbordament del metro de Passeig de Gràcia. I n’hi ha una de sola que ens produeix autèntic pànic: el tancament d’any amb les nostres gestores.
Cada trimestre és un malson de factures, rebuts i tiquets, i d’haver de tancar fiscalment un any quan tot just en comença un altre. Aviam, si no hem sigut capaces d’oblidar l’empotramenta del surfista de l’agost passat, com hem de buscar tiquets del desembre?
Hem decidit que, com a República que volem ser, hauríem d’inventar un sistema nou: que el banc revisi els ingressos, els proveïdors i les despeses… i que ells mateixos ens ho sumin o ens ho restin directament del nostre compte i fot-li! Ens estalviarien la meitat dels disgustos i hores perdudes.
A sobre no ens deixen desgravar moltes coses que creiem necessàries. Com una sessió de radiofreqüència per a la cara, que ja sabeu que l’autoestima és bàsica per encarar una bona negociació. També ens han de bonificar pels vestits nous dels sopars d’equip, pel power que et dona estrenar roba…, que ni el polvasso de la vida! I, sobretot, desgravar manicures, que no pots anar a esmorzar amb la teva jefa sense fer matx amb la roba i les mans, que es posa de mal humor!
Per què coi tot això no ens ho deixen desgravar? Qui decideix que no és necessari per treballar? Quin tipus de persones supervisen la nostra economia? No teniu ni ànima ni empatia! Voleu condemnar-nos a la mediocritat a totes les treballadores de classe mitjana.
No ens enganyeu ingressant-nos la factura sencera. Si no som capaces ni d’arribar aviat a l’escola a dur els nens, com hem de tenir la previsió de guardar uns diners que ja ens heu ingressat? No podem ser disciplinades en la planificació de la nostra economia si ni tan sols deixem fet l’entrepà de les criatures el dia abans de l’escola!
Aquest any hem après coses molt importants: a distingir tot el que no podem desgravar del que sí, i a no enviar missatges sonda al nostre ex perquè mai ens perdonarà. En totes dues coses es tracta de no perdre la poca dignitat que ens queda. Ara, això sí, prometem començar a ser previsores, apartarem l’IVA de la factura en un compte a part perquè el vostre sistema no funciona. I repetirem el mantra: «Quan cobri guardaré l’IVA…Ommmmmm». Però no en farem ni cas i els 106 euros que hem guanyat per haver locutat deu minuts d’anunci els invertirem en una samarreta de Miriam Ponsa.