Pròleg

Abisme fosc

Tortosa, Marca Superior

La Baixira, amb el ganivet de cuina a la mà dreta, va dubtar uns instants. El seu espòs respirava de manera tranquil·la i constant i roncava lleugerament mentre dormia.

Era negra nit i un oportú raig de lluna oferia la claredat idònia i mostrava la feblesa del coll d’en Fàissal, l’home amb qui s’havia casat vint anys enrere, quan ben just n’havia complert setze.

Va llepar-se els llavis, com si amb aquest gest agafés més poder. Amb la mà tremolosa però mantenint ferma la direcció, l’esmolat ganivet de cuina va atansar-se cap a l’objectiu.

El cor li bategava amb força i sentia un fort dolor a la galta i a la banda de les costelles per la dura agressió que havia rebut d’en Fàissal aquella mateixa tarda. Aquell dolor, i el record que en tenia, la va empènyer a acomplir l’objectiu.

Va agafar-se el canell dret amb la mà. Tremolant, va tancar els ulls i va empènyer la fulla del ganivet amb ímpetu, cap allà on dormia en Fàissal.

Fins que no va sentir els crits del marit no va adonar-se que la ganivetada havia quedat molt lluny de considerar-se mortal. Quan va obrir els ulls, l’escassa llum nocturna li revelà que la fulla s’havia clavat a la part de dalt del braç dret, molt a prop de l’espatlla. La sang brollava, fosca, allà on es mesclaven el metall i la carn.

Els crits del marit van reclamar-li l’atenció. Va deixar anar el ganivet i li va clavar un fort cop de puny al cap. Després un altre. I encara un altre. Els crits d’en Fàissal van apagar-se.

Va apartar-se i, de manera inconscient, es va tapar la cara, com si no volgués ser testimoni d’allò que havia fet. O, pitjor, del que havia pensat de fer. Estava segura que Al·là no l’hi perdonaria: ni l’acte mateix, ni el pensament.

La Baixira tenia clar que, a partir d’ara, la vida no seria mai més com abans. Havia traït tot el que representava ser una creient devota d’Al·là. Havia abandonat la seva humanitat per fer cas a un instint que, pensava, Al·là no li havia pas atorgat.

En què s’havia convertit, doncs?

— —

Unes hores abans

De ben joveneta, la Baixira havia tingut clar que la vida d’una dona no era gens fàcil.

I encara rai que podia considerar-se afortunada. No era esclava, ni el marit la maltractava com era tan habitual en altres casos. Ni tan sols havia passat mai gana ni fred. Tampoc li havia faltat mai de res.

Però hauria signat davant d’Al·là mateix patir una mica de gana o qualsevol mena de fatalitat a canvi que el seu cos fos capaç d’engendrar una criatura, com qualsevol altra dona. De fet, això era el que s’esperava de les mullers: que tinguessin fills sans, dels quals el cap de la família se’n pogués sentir orgullós. Però si una muller no podia tenir fills, per a què servia realment?

Aquesta era una pregunta cada cop més present en tots els pensaments de la Baixira. Sobretot quan veia que les altres esposes del marit sí que tenien fills. I sobretot sabent que havia estat ella la primera de totes i l’única que no li havia donat un descendent.

Ara, al mirall que tenia al davant, s’hi reflectia una dona vella, gastada, sense vida. Això era el que hi veia ella quan s’hi mirava. Com si aquella incapacitat de tenir fills li accelerés l’envelliment vital. Com si no tingués cap més utilitat a la vida.

I, realment, així era com se sentia. Igual que si fos una andròmina arraconada o una poma podrida per dins.

Com si no tingués cap més utilitat a la vida.

De fet, tot el que la voltava feia que acabés pensant així. Era el dia a dia, la rutina. I no hi ha element més persuasiu que la quotidianitat.

El marit estava casat amb dues dones més. Una cosa d’allò més normal dins l’islam. I més, sent un home ric com era.

Ella, la Baixira, havia estat la primera de totes. Casada vint anys enrere, amb els setze acabats de fer, i que ara ja s’acostava als quaranta.

Després, el seu marit, en Fàissal, va casar-se amb la Fahima, quatre anys més jove que ella. La nova muller li havia donat quatre fills, tots quatre barons; uns hereus formidables que rebrien el patrimoni patern quan el cap de casa ja no hi fos.

Finalment, en Fàissal va prendre per muller la Hanna. Aquesta noia actualment només tenia vint anys i havia infantat dues nenes precioses, plenes de vida i de nervi.

Veient, doncs, córrer per les habitacions i els passadissos tot aquell jovent amunt i avall, no era estrany que la Baixira se sentís així, com un trasto vell.

Sabia, també, que el cor se li estava tornant com la roca, o com la sorra; cada cop més insensible, més aspre. Contemplava aquella mainada jugar i córrer per tota la casa i els odiava. Cada cop amb més ràbia, amb més descontrol sobre si mateixa. Com si, amb el pas dels dies, aquella decrepitud que patia la induís a oblidar aquell sentiment de mare que, segons deien, tota dona duia sempre al damunt.

Bé, tampoc no és que fos un odi radical cap a tots els fills del marit. A un li tenia un afecte especial. Potser perquè, també com ella, era un nen marcat per la desgràcia d’un naixement fora de la normalitat. L’Ixan ara ja tenia vora dotze anys i a primer cop d’ull ja es veia que era un noi diferent. Gairebé no mirava mai a la cara quan li parlaven i amb prou feines deia més de cinc o sis paraules en tot el dia. Era callat, solitari i tranquil de mena. Només un parell de cops, mentre era petit, havia reaccionat amb duresa als comentaris malintencionats dels seus germans. En un d’aquests episodis, l’Ixan havia pegat amb una violència extrema a son germà gran, en Majid; segons va saber-se després, en Majid havia clavat una pallissa al més petit de tots, en Nassim.

Fins aleshores, havien tractat l’Ixan com si no hi fos tot: li deien «el faltat». Però, des d’aquell dia, era poca cosa més que una ombra que circulava amb silenci per la casa. Com una brisa invisible, tan imperceptible que ja no era ni una molèstia.

La principal afició de l’Ixan era treballar la fusta. N’agafava un tros qualsevol, de la mida que fos, i amb la simple ajuda d’una petita aixa l’acabava convertint en figuretes de tota mena: un vaixell, una ovella, un cavall, un soldat i tot allò que el noi veia durant el dia a dia.

El primer cop que la Baixira va veure una de les peces de l’Ixan va quedar fascinada per la qualitat del treball. Li va semblar increïble que aquelles manetes fossin capaces d’obtenir uns resultats com aquells. I així l’hi va dir. Sense cap més intenció, sinó expressar allò que pensava.

L’endemà, la Baixira va trobar-se davant la porta de l’habitació una figura molt petita d’un corder menut, un anyell. De seguida va anar a agrair-l’hi. El noi, naturalment, no la va mirar ni va dir res de res. Però, pel moviment dels ulls de l’Ixan, va saber que havia rebut l’agraïment.

I no va ser la darrera figureta. La següent va ser una vaca. Després va venir la d’un home, amb l’abillament d’un guerrer. I l’última va ser la d’un llop.

La Baixira les havia anat afilerant al damunt d’un petit moble, al costat de la paret més propera a la finestra, dins la seva habitació privada. I quan se sentia malament les mirava. Li agradava, sobretot, fixar-se en els detalls. Era evident que el noi cada cop hi tenia més traça. I si l’anyell ja estava prou ben fet, el llop era increïble; fins i tot s’havia entretingut a marcar-li el pèl del cos amb unes línies minúscules fetes amb paciència i d’una manera regular.

La vaca, però, era la que més li agradava. Grossa i magnífica. Amb una mamella rodona tota plena de mugrons. La panxa, també arrodonida. I la cara, amb els ulls, el morro i la boca ben detallats, com si algú hagués fet màgia i hagués convertit una vaca de debò en una petita peça de fusta emmotllada.

La figura humana, en canvi, se li feia estranya. Fins i tot, segons el parer de la Baixira, no tenia la mateixa línia de detalls de les altres peces. La cara gairebé no s’apreciava. Les mans no tenien gens treballats els dits ni les articulacions. Era un home musulmà, això sí que quedava clar. La roba era prou detallada per adonar-se’n de seguida.

Qui devia ser? No pas son pare, que era gras i de poca estatura, amb un nas prominent. Mentre que la figura de fusta representava un home alt, prim i amb una estructura nasal que no destacava gens en aquell rostre imprecís.

Potser algun viatger que havia vist l’Ixan?

En Fàissal, el marit de la Baixira i pare del noi, tenia un negoci de fusta. Unes drassanes on els homes que hi treballaven construïen vaixells i bigues per a edificis. El pi roig, molt abundant a les muntanyes d’aquells rodals, s’havia manifestat com una fusta idònia i darrerament s’havia posat de moda. Des del port de l’Ebre, la fusta viatjava cap a qualsevol destinació; fins i tot arribava a Còrdova, segons que havia sentit a dir.

En Fàissal, davant de la família, no en parlava gaire, de la feina. Només en ocasions molt especials —quan havia fet negocis brillants i havia tingut uns bons guanys…— deixava anar comentaris perquè tots es vanagloriessin de la seva fortuna i de pertànyer a la família d’aquell patriarca triomfant.

I també se li notava quan les coses no li havien anat bé.

Com aquell dia.

El sopar era l’àpat de la jornada en què en Fàissal es reunia amb tota la família. Si s’esqueia que era l’època del Ramadà sopaven que ja era fosc, però, si no —i era estiu com llavors—, sopaven ben bé una hora abans que s’amagués el sol a l’horitzó.

La taula baixa rectangular, plena de plats, safates i gerres, era voltada de tot de coixins on s’asseien els comensals: el pare, les mullers i tota la mainada. Tot al voltant, drets, s’hi esperaven els servidors, silenciosos i preparats per satisfer qualsevol necessitat que els demanessin els amos.

De primer, com que era l’estiu, no hi havia sopa ni caldo. A taula ja hi havia la minestra de verdura i l’arròs.

Com de costum, el primer a seure va ser el patriarca; mentrestant la resta de la família s’esperaven allà drets que en Fàissal els donés permís. El cap de casa es va menjar amb bona gana una mica de minestra i un bon plat d’arròs que li havien servit els criats. Mentre s’acabava el primer, van servir el segon: guatlles especiades amb safrà i canyella, tonyina adobada amb vinagre i mirqàs, és a dir, una salsitxa amb espècies feta de carn picada de corder.

Aleshores, van seure els nens; no pas encara les nenes ni les mares, que continuaven esperant el permís del pare de la casa.

Tothom va notar que en Fàissal estava de molt mal humor. «És un home tan transparent que sembla que tingui la pell de vidre», va pensar la Baixira. Normalment, donava les ordres de seure de manera ràpida, quan només havia fet un mos o dos.

Aleshores va ocórrer la desgràcia.

Per casualitat, l’Ixan va seure a la vora del pare, que sempre ocupava el cap de taula. El nen volia arròs i la safata de més a prop era buida; n’hi havia una altra a l’altre cap de taula.

La gent d’al-Àndalus era molt fidel als costums dels avantpassats i observaven una etiqueta i uns rituals que poques vegades es deixaven de banda. A taula, hi havia tot un seguit de normes que difícilment es trencaven; i menys encara en una reunió formal, com quan, per exemple, hi havia gent de negocis o de la noblesa. Però és que aquestes normes tampoc s’alteraven durant els àpats ordinaris, amb la gent més propera. Els pares eren flexibles, però fins a un cert punt, perquè la mainada aprenguessin aquells costums.

Una norma bàsica era que un no podia aixecar el cul del coixí per agafar menjar d’una altra banda de la taula que li fos desavinent.

L’Ixan va estirar-se tant com va poder allargant el braç per agafar una altra safata d’arròs. La Baixira va veure com el germà gran, en Majid, l’empenyia de manera suau però suficient perquè el noi caigués al mig de la taula i tombés un parell de safates.

L’Ixan es va aixecar de seguida i va donar una bufetada al germà. El pare, en Fàissal, no va tardar a actuar: va colpejar, de manera molt violenta i amb el puny tancat, l’Ixan. El nen va sortir disparat un parell de passes enrere, ben a prop de la paret.

—Estàs bé? —va preguntar en Fàissal al seu hereu, en Majid.

—M’ha fet mal —va respondre el noi tocant-se la galta on havia rebut la bufetada.

«Mentider, gairebé ni t’ha tocat», va pensar la Baixira mentre premia fort els punys i arrufava les celles.

En Fàissal es va posar dret i va anar cap a on era l’Ixan; el nen començava a aixecar-se de nou. Un cop allà, el pare va tornar a pegar a son fill un cop i un altre, amb el puny tancat, tant amb l’esquerra com amb la dreta.

La Baixira va amagar el plor entre les dues mans mentre veia com aquell xicot, que només havia respost de manera infantil a una trapelleria també infantil, era castigat d’una manera massa violenta i sense cap ànim d’afavorir el seu aprenentatge com a ésser humà.

—Bèstia immunda! —cridava en Fàissal mentre li anava pegant.

La Baixira va mirar cap a la mare de l’Ixan, la Fahima, esperant que implorés pel seu fill i que fos capaç d’aturar tot allò. Ben al contrari del que s’esperava, però, aquella dona s’ho mirava amb la barbeta tirada amunt i la cara seriosa: com si l’agredit no fos fill seu i estigués d’acord amb la violència que rebia.

—Que no veus que el matarà?! —va cridar-li la Baixira—. És el teu fill: fes-hi alguna cosa.

La Fahima se la va mirar amb cara de fàstic, com si fos un escarabat que passés per allà.

La Baixira no va adonar-se’n fins que va notar el cop: en Fàissal també la va agredir. Havia sentit el que havia dit i s’havia girat cap a ella.

—No tens dret a parlar de fills, mitja dona! —va dir, i llavors havia picat d’esquena contra la paret i havia sentit que les cames li feien figa. Segur que en Fàissal li havia pegat amb el puny tancat, perquè la galta li feia molt de mal.

Deixant de banda el dolor que sentia, va mirar cap a l’Ixan; el noi havia deixat de rebre aquell càstig exagerat. Estava estirat a terra i es bellugava de dolor. Però era viu; això era el que comptava, va pensar.

Un segon cop de puny d’en Fàissal va impactar-li a les costelles; no va tenir temps d’esquivar-lo.

—No et fotis del teu senyor! —li va cridar el marit mentre l’agafava dels cabells i els hi estirava amb força.

La va anar arrossegant com si fos una bestiola i li va clavar un altre cop de puny.

—I ara —va dir per acabar—, deixa’m sopar en pau. Demà us vendré com a esclaus. Cap de vosaltres dos no serveix per a gran cosa més…

La Baixira va quedar-se glaçada, com si de cop s’hagués convertit en un bloc de gel enmig d’un hivern massa fred. El dolor dels cops havia desaparegut, ni tan sols era capaç de sentir res per ella mateixa o per l’Ixan.

Només van ser uns segons, però se li van fer molt llargs i carregats de pensaments.

Davant d’ella s’obria un abisme fosc i interminable. Com un camí que s’acabava allà mateix i no duia enlloc. El final de tot, de l’existència mateix. En aquella foscor no s’albirava gens ni mica de claror. I sense un bri de llum, no hi havia esperança ni salvació.

Ara semblava que les seves queixes de només unes quantes hores enrere eren totalment infundades i egoistes. Aquelles sensacions, que aleshores amenaçaven d’enfonsar-la i enfosquir-ho tot, havien adquirit de sobte un to de positivitat i de calidesa tan llunyà com desitjable.

Aleshores li emergí un instint de supervivència tan amagat com decidit i li va dictar les properes accions.

LLIBRE I

Estiu del 870

1

El retorn d’un foraster

Lleida, Marca Superior

Tot semblava que s’hagués fet petit.

Aquesta va ser la impressió que va colpir l’ànim d’en Sahnun mentre circulava pels primers carrers de Lleida. Les cases, els carrers, fins i tot la gent, havien canviat poc, però tot semblava molt més menut de com ho recordava.

És clar que la darrera vegada que havia vist la ciutat només tenia deu anys i no era, ni de bon tros, l’individu en què finalment s’havia convertit.

Vint-i-vuit anys és massa temps, tenint en un extrem la infantesa, perquè la realitat que ens envolta no canviï. I no només per l’alçada de l’individu: la perspectiva d’un nen respecte de la d’un home no és mai la mateixa.

Com tampoc ho era la d’en Sahnun respecte de la d’un home ordinari qualsevol.

Aquells pensaments li van provocar un somriure. Era ben fàcil deixar-se endur per la beneiteria de l’esperit humà, que neix de les reaccions més primàries.

Ja eren moltes les ciutats que havia visitat els darrers anys: Bagdad, Damasc, Alexandria, Còrdova. Malgrat que totes tenien una mateixa estructura bàsica —l’aglomeració de carrers i de gent—, cadascuna mostrava al nouvingut una personalitat pròpia que es feia palesa, entre altres, per tot el seguit d’olors i de flaires ben particulars de cadascuna.

Els territoris al voltant de Lleida s’havien fortificat de manera contundent. Havia comptat almenys una vintena de llocs emmurallats durant les darreres milles.

En Sahnun va tancar els ulls. Els narius van obrir-se al màxim per captar records que el duguessin fins a aquells anys d’infantesa. Era una olor que no sabia ben bé com descriure, una barreja de moltes alhora, però la mateixa que recordava.

Va tornar a obrir els ulls. Havia tornat a casa.

L’estiu havia esclatat de manera sufocant i la calor era intensa. Era gairebé l’hora del migjorn, el sol arribava al zenit i les ombres s’empetitien i negaven la frescor tan anhelada.

Malgrat la calor, tenia la pell seca i aspra. Bronzejada pel sol i acostumada a les altes temperatures, també sabia aprofitar al màxim cada gota d’aigua, com semblava preceptiu en qualsevol seguidor de l’islam.

En Sahnun va aixecar el cap i va contemplar la part més elevada de la ciutat: en un turó de magnífiques dimensions s’aixecava el palau del valí, que gaudia de la protecció d’unes gruixudes muralles. Tampoc tenia res d’extraordinari: moltes ciutats havien crescut al voltant d’un alcàsser.

Cap allà era on s’encaminava avui.

Va separar-se de la caravana amb la qual havia compartit les darreres jornades de camí i va agafar el carrer que ascendia fins al turó. El Faruq, el seu cavall, anava brandant el cap; l’animal es mostrava tan cansat com el genet. Aquell llarg viatge feia moltes jornades que durava. Ambdós semblaven haver fusionat l’ànima i compartien tota mena de sensa­cions. El que els calia era un darrer esforç, però ser-ne conscients no ho feia pas més fàcil.

L’accés al recinte emmurallat, naturalment, estava protegit per un parell d’homes d’armes.

—Anuncia’m al valí, m’espera —va dir mirant de fit a fit el qui semblava el més veterà. La contundència en la veu, tant com la presència, acostumaven a ser les millors claus per obrir les portes més fermament tancades.

Amb un gest breu i sobri, el soldat el va convidar a seguir-lo.

En Sahnun va baixar del Faruq i, després de fer-li una moixaina, va deixar que un jove se’n fes càrrec.

—Menjar, beure i una bona refrescada —va dir llançant una moneda brillant que va traçar un arc des de la mà del nouvingut fins al jove, el qual la va atrapar al vol abans que caigués a terra.

—Gràcies, sàyyid. —Un somriure i un moviment forçat amb el cap van acompanyar les paraules del noi.

En Sahnun va treure’s la capa de viatge i la va deixar damunt la sella del cavall, cosa que va aixecar un petit núvol de pols. Després de posar-se recta la kufia va seguir el guarda, que semblava una mica impacient amb l’espera.

Després de creuar el pati amb quatre gambades, els va sortir a rebre un criat a la mateixa porta del palau.

Era un home molt més diligent i capaç que el guarda; en Sahnun, amb un cop d’ull, va clissar-lo a l’instant.

—Sigueu benvingut a Lleida, foraster. —Pel to que havia fet servir en la darrera paraula, prou que es veia que no creuaria aquella porta sense saber la seva identitat.

—Soc l’Abd-as-Salam ibn Saïd. El valí espera la meva arribada.

El criat va obrir els ulls amb sorpresa, primer, i amb admiració, després. La seva reacció va ser molt ràpida.

—És veritat. Muhàmmad ibn Llop, senyor i valí de la ciutat de Lleida, espera la vostra arribada. Donem gràcies a Al·là per la seva salvaguarda durant el vostre viatge.

»Potser us voldríeu canviar de roba abans de veure el valí? —va dir assenyalant la kufia plena de pols.

—No —va respondre en Sahnun de manera seca i contundent, mentre tirava la barbeta amunt i es mirava el criat amb un clar desafiament.

—Com el saïd desitgi. —No va aguantar-li la mirada i es va girar en direcció a l’interior del palau.

En Sahnun el va seguir.

Era el primer cop que entrava al palau de la ciutat; de menut només l’havia vist des de fora. No era res de l’altre món; la decoració era pobra i l’arquitectura, aprofitada d’una estructura anterior, encara ho era més. Per un moment, el nouvingut va tenir el pensament que potser aquell home que ara ocupava el càrrec de valí era diferent de la major part dels dirigents. Però tot va ser arribar al saló d’audiències i adonar-se que no: el luxe presidia cada racó d’aquell lloc amb la clara intenció d’enlluernar els qui havien estat citats pel valí. Catifes i cortines amagaven gran part del material constructiu, omplien la sala de color i li atorgaven una sensació d’alta temperatura. Dos preciosos finestrals, amb un treball molt pulcre a la banda dels arcs, regalaven una abundant llum natural a l’estança.

Un home, assegut en una mena de tron, el mirava fixament. Tres criats envoltaven aquell seient tan ostentós. Més enllà, escampats pels quatre racons de la sala, uns guardes fortament armats asseguraven la protecció de la màxima autoritat.

A l’esquena del valí, un criat estirava una corda que feia gronxar un ventall gegantí que penjava del sostre.

En Sahnun va traspassar el portal molt a poc a poc. A part de tenir més temps per analitzar-ho tot molt millor, també era una manera d’abaixar l’ego de l’home que l’estava esperant. Tot restava en silenci; només el so d’aquell enorme ventall, un grinyol lleuger, oferia una certa vitalitat acústica.

El valí, assegut al tron, semblava que s’estava posant un xic nerviós; en Sahnun sabia que no era només per la lentitud a l’hora de caminar. La pols també podia ser anguniosa. I, de ben segur, el fet de dur la kufia; el protocol indicava que els alts dignataris havien de dur el turbant posat en presència de l’alta jerarquia governamental. Allò que cobria el cap d’en Sahnun només ho duia la gent de llinatge baix o els més pobres.

A tres passes del valí, el nouvingut va aturar-se i es va quedar mirant l’home del tron sense dir-li res.

En Muhàmmad ibn Llop era un home notable. Membre de la família dels Banu Qassi, d’origen visigòtic. Un home que havia traït la seva família. Els Banu Qassi van rebel·lar-se contra el poder central de Còrdova i va ser el mateix Muhàmmad qui, amb les tropes de l’emir cordovès i les seves pròpies, havia lluitat contra el pare i els oncles. Fins ara havia recuperat la ciutat de Lleida i s’esperava que ben aviat s’emparés de Saragossa.

Pels moviments del valí, semblava un home prou capaç. Devia anar per la trentena, però no se’l veia pas jove. Tenia una mirada inquisitiva, dura, però sense gaire personalitat. Fins i tot semblava espantat.

«Potser algun remordiment? O tal vegada la meva presència li fa témer alguna qüestió espiritual fora de lloc?».

Va deixar transcórrer uns segons que al valí se li van fer eterns. Des de la distància, en Sahnun podia veure que la suor començava a donar lluïssor al rostre de l’home assegut al tron.

—Soc l’Abd-as-Salam ibn Saïd, valí —va dir en un àrab perfecte—. Us duc un missatge de l’emir de Còrdova, el gran Muhàmmad.

—Que la pau sigui amb ell —va respondre el valí també en àrab, però amb un clar accent llatinitzat.

El receptor del missatge va obrir els ulls amb cara de sorpresa.

—Quina mena de papir és aquest?

—En diem paper. A l’Orient ja el fan servir de manera habitual —parlava amb seriositat i un gran aplom.

—Paper… Has estat a Orient… —Sense obrir el rotlle, el valí es va donar uns copets amb el document a l’altra mà, mentre mirava en Sahnun amb el cap lleugerament inclinat cap a un costat—. He sentit a parlar de tu i no sé ben bé què hi fas, aquí.

—Us he vingut a entregar el missatge de l’emir. —La resposta va ser tan seca com contundent.

—Ets l’Abd-as-Salam ibn Saïd ibn Omar ibn Omar, també conegut com a Sahnun. Vas néixer molt a prop d’aquí, a la Marca Superior, i també, com jo mateix, ets descendent d’hispanogots, un muladí; malgrat que també hi ha sang àrab a les teves venes. Però vas marxar de ben menut.

»Has estudiat tant que se’t considera un dels grans savis de l’islam, un àlim. Saps parlar i escriure sis llengües.

»Malgrat que, considerant el teu aspecte, hom podria confondre’t amb un guerrer, no deixes de ser un estudiós.

»La teva fama t’acompanya, vagis on vagis.

En Sahnun va assentir amb el cap de manera seriosa. No volia que el valí pensés que els compliments l’afectaven gaire.

—Veig que esteu ben documentat, encara que són vuit, les llengües que parlo —va dir de manera seriosa i ferma. El saïf, una espasa curta i corbada, gairebé un punyal però de mida gran, li penjava del talabard i la seva estructura física li atorgaven aquella imatge de guerrer que el valí havia comentat.

En Muhàmmad va somriure complagut davant d’aquella observació; quedava ben clar que a ell sí que l’afectaven els compliments.

«Un home força curiós. Capaç de trair els seus, però sense tenir un caràcter fort que el subjecti. Un home per desconfiar-ne».

Un criat va entregar-li una petita bossa amb monedes a dins. Era l’habitual quan en Sahnun visitava un governador local; tots havien de contribuir a la saviesa de l’islam i els àlims havien de rebre aquella gratificació per poder viure per a l’estudi.

Després, qui seia al tron va continuar parlant.

—Com a valí he d’estar assabentat de tot allò que passa a les meves terres. Quina mena de governador seria si no fos així?

»Dius que vens d’Orient… Has vist la nova ciutat califal, Madínat as-Salam, també coneguda com a Bagdad?

—Naturalment…

—I què hi passa, últimament?

La major part de les vegades, la manera més ràpida d’obtenir notícies sobre fets ocorreguts a l’altra banda del Mediterrani era a través dels viatgers que n’acabaven d’arribar. Eren relats endolcits amb la personalitat pròpia de cada relator i, per tant, calia saber extraure’n allò que era inqüestionable.

També la tramesa de documentació escrita era una font excel·lent d’informació. De vegades es convertia en la manera més fiable per acceptar fets de naturalesa qüestionable.

—El nostre estimat califa, que Al·là el beneeixi, ens demana moderació en els nostres actes i un seguiment estricte de la paraula del profeta, lloat sigui Mahoma.

—Així, podem considerar aquest seguiment rigorós com la constatació d’un futur extermini d’aquestes rates xiïtes?

A partir de la mort del profeta Mahoma, l’islam s’havia partit en dues meitats, però d’un gruix ben diferent cadas­cuna. Els sunnites es declaraven ferms seguidors de la sunna, entesa com l’exemple més precís dels fets personals del profeta, considerat perfecte i infal·lible, i proclamaven la separació del poder temporal i de l’espiritual. En canvi, per als xiïtes, eren només els descendents de Mahoma els qui havien d’estar al capdavant de l’islam i tenir-ne el control religiós i polític.

—Els xiïtes són els nostres germans —la veu d’en Sahnun mostrava una gravetat que volia anar fins a la màxima contundència possible— i el respecte entre germans sempre és la millor opció.

El valí va remoure’s al tron. A en Sahnun li va semblar una gallina en plena posta: per poc no se li escapa el riure.

—Quina és la situació actual a les marques altes? —va preguntar l’àlim.

El valí va sentir-se millor davant d’aquella pregunta; desviava el tema personal cap a una qüestió que dominava prou bé.

—Els descendents de l’infidel Carlemany fan malbé el llegat carolingi; ara, una nova divisió ha debilitat el que era un imperi formidable.

—I sabeu de primera mà com és en Carles, l’actual rei del bocí carolingi més proper a al-Àndalus?

—Personalment no, no el conec. Però no és un rei tan capaç com ho va ser el seu avi Carlemany.

»Si et fa por que hi hagi una nova unificació de tot l’antic imperi… no ho crec pas! A més, sembla que l’anomenada Marca Hispànica és cada cop més autònoma.

—Voleu dir que hi ha la possibilitat que els comtes es revoltin contra el rei Carles?

—Potser no arribaran a tant, però sí que hi ha moments de tensió entre ells mateixos.

»I Barcelona és un problema molt greu.

En Sahnun va callar i aquest silenci obligava a explicar millor aquella darrera qüestió.

—Barcelona és una plaça massa forta. I la seva situació estratègica en complica molt la conquesta i la posterior captura. Des d’allà els cristians dominen tota la zona nord, sud i oest.

—Però aquest espai no està ocupat encara.

—No, s’ha quedat com una mena de terra de ningú, de…

—Terres de frontera?

El valí se’l va mirar un moment de cua d’ull i, després, va continuar parlant.

—Sí, podríem dir-ne així. Una zona salvatge, fora de la llei d’Al·là i sense cap ànim de fer-ne ús per part de ningú. Els pocs que hi sobreviuen no són menys salvatges que les poques feres que s’hi arrosseguen.

En Sahnun va abaixar el cap mentre s’aguantava la barbeta amb l’índex i el dit gros de la mà dreta.

—L’emir de Còrdova, amb el missatge que us he entregat i que encara no heu obert —allò era tota una reprensió—, us ordena mantenir els cristians on són ara, sense provocar-los a anar més al sud.

»Com ja sabeu, les dues rebel·lions dels Banu Qassi, amunt i avall de l’Ebre, han suposat un considerable esforç per al nostre ben lloat emir; vós vau ser el cabdill de les tropes lleials a al-Àndalus. A més, Toledo també va necessitar una gran campanya militar per esclafar la revolta de fa pocs anys. De la mateixa manera, Saragossa ha de ser reconquerida i vós en sereu la punta de llança. És un moment de debilitat per part nostra, cal estar alerta.

»I no feu menyspreu dels cristians. Són ànimes guerreres i voldran recuperar allò que consideren que és seu.

—Seu? Al·là ens ha atorgat la gràcia per poder oferir la seva paraula a tots els homes que són fruit de la seva creació.

»Aquesta terra és nostra i ho serà per sempre! —El valí es va posar dret i va caminar un parell de passes fins on era en Sahnun. Ara, eren gairebé a tocar l’un de l’altre—. Som aquí per fer el bé, en nom d’Al·là. La nostra és una causa sagrada i justa.

A qui volia convèncer el valí? A si mateix?

— —

Aquella nit va descansar a la ciutat; ell i el Faruq necessitaven recuperar forces i havien de dormir i menjar amb condicions.

L’endemà, acompanyant la sortida del sol, tots dos, cavall i genet, van deixar Lleida al darrere mentre seguien la cabalosa llera del Segre.

Remuntaven el riu pel marge dret, en direcció nord. A l’est s’estenia una planura magnífica: casa seva; allà havia nascut, allà havia jugat de petit, allà havia crescut. La generositat del Segre, el treball de la gent i la benedicció d’Al·là regalaven els fruits de la terra i donaven vida. Arreu s’estenien els colors verds i ocres i, sense solució de continuïtat, la policromia d’aquelles dues tonalitats arribava fins a les muntanyes que semblaven embolcallar aquella plana tan fèrtil.

Des de la distància podia observar-se com segaven les espigues de blat. Gairebé com si fossin miniatures, els camperols tombaven les infinites tiges daurades per ventar-les més endavant.

El sol d’estiu li picava amb ganes a la pell del rostre. Un sol reconegut, un sol igual en aparença, però particular pel que feia a les sensacions.

Va mirar enllà.

I, com abans, les fortificacions eren per tot arreu. Un territori difícil de governar on la inestabilitat era a l’ordre del dia. Res que fos nou, encara que darrerament, i després d’uns anys bastant tranquils, els cristians començaven a burxar amb més ganes.

Anant cap al nord, a l’altra riba del Segre, s’estenia la població de Balaguer. Però el seu objectiu es trobava abans, ara ja hi era molt a prop.

Va aturar el Faruq mentre li feia una moixaina i en va descavalcar. Mentre li parlava amb suavitat, en Sahnun mirava enllà, en direcció al seu destí: un petit puig, però molt destacat dins aquella planura exagerada, on s’elevava una torre de dimensions magnífiques. Al voltant d’aquella estructura defensiva hi havia altres edificis per a usos més quotidians que coneixia prou bé. I, pel que podia observar a distància, s’hi havia aixecat una estructura nova. Semblava que els anava bé la vida, als residents. Era una ràbita, destinada tant a tasques de protecció i guaita com a allotjar pacífics nouvinguts.

En Sahnun va respirar fondo i, a peu pel camí amb les regnes del Faruq a la mà, va arribar on havia estat casa seva.

Durant una bona estona, al nouvingut li va semblar que retrocedia gairebé vint anys. Els records d’un noiet corrent amunt i avall entremig de les finques jugant amb el germà gran. Els records d’un pensament ple d’innocència. Els records d’una vida sense desgràcies, gairebé sense cap pena. Una vida inexistent, només present a la ment d’un nen que ara ja no hi era.

Va tancar els ulls. Se li van engrandir els narius mentre aspirava aquelles aromes que coneixia tan bé: olor de pagesia, de terra conreada, d’espigues acabades de segar. També, aquella sentor ocre del bestiar; una olor ara llunyana però ben perceptible.

Va tornar a la realitat visual i va fixar-se en la seva destinació.

Des de la distància va veure moviment de persones. Un parell d’homes d’armes i un ancià.

En Sahnun no havia avisat que venia. Segur que més d’un s’enduria una bona sorpresa quan el veiés; encara que el nouvingut tenia molt clar que la seva presència, al principi, no produiria cap esclat d’alegria precisament.

A mesura que s’engrandien i anaven guanyant detall, les tres figures van adonar-se de l’arriba del foraster. Els homes d’armes van adoptar una posició més marcial, mentre que el vell s’hi va acostar.

—Pa i aigua, foraster. —Era una formalitat, una manera de donar la benvinguda als desconeguts que venien de terres llunyanes.

Era l’Abd-Al·lah i, és clar, havia envellit. Ja era un home gran quan en Sahnun va marxar. Les arrugues, ara, semblaven més marcades, i el cabell, escàs, el tenia blanc. El cos, menut i prim, semblava haver-se-li encongit més. Però era l’Abd-Al·lah, sens dubte.

—As-salamu alai-kum, Abd-Al·lah —va dir el nouvingut, en un to càlid i mirant el servent directament als ulls—. Ja no coneixes el culpable de la cicatriu que tens a l’es­quena?

Per un moment aquell home va semblar que havia quedat paralitzat, com si tota la sang del cos l’hagués abandonat buscant un altre ésser viu. En Sahnun va mantenir el somriure uns instants. Després, veient que la cara de l’Abd-Al·lah canviava de la sorpresa a l’alegria, va eixamplar la rialla.

—Al·là és gran! —va aconseguir dir l’home vell—. Al·là és gran i ple de misericòrdia.

Tots dos van fusionar-se en una abraçada plena de calidesa i bons sentiments.

Quan es van separar, en Sahnun va veure llàgrimes als ulls d’aquell home que l’havia tractat millor que un pare.

—Estàs desconegut… —va dir l’Abd-Al·lah. Aquell home, abans gairebé un gegant per a un nen com ell, ara era petitó i en Sahnun se’l mirava des d’una posició elevada—. Perdona’m, senyor, per les confiances.

—Me les pots tenir totes, amic meu. No soc cap senyor, això no fa per a mi.

—Tens la cara de ta mare però en home. I l’alçada…

El nouvingut tenia el somriure clavat al rostre, gairebé com si fos una estàtua d’aquelles que esculpien els infidels.

—L’alçada d’un home no depèn de la distància que hi ha entre el cap i la terra que trepitja. Tu sempre has estat un home de molta alçada.

De sobte va veure com el rostre de l’Abd-Al·lah es tornava ombrívol, com si una nuvolada hagués tapat el sol de manera inesperada. Els ulls ja no li brillaven d’emoció i el somriure havia deixat pas a un rostre sec i sense calidesa.

—Sí —va dir-li en Sahnun—, imagino que no seré gaire benvingut per a segons qui.

L’Abd-Al·lahva amagar el rostre inclinant el cap.

—Sé que tens un compromís de fidelitat —va continuar en Sahnun—. Ho comprenc perfectament, amic meu. Ves i anuncia’m al senyor.

Aquell veterà servidor va fer un gest molt lleu amb el cap i, sense mirar-lo, es va retirar cap a dins. Mentrestant un altre criat es va fer càrrec del cavall del nouvingut.

—Alimenta’l bé, si us plau. Ha cavalcat amb duresa. —El to de veu d’en Sahnun no era pas el d’un senyor o un aristòcrata. Més aviat semblava el d’un home de classe baixa.

Mentre el cavall abandonava el pati, de l’edifici principal en va sortir una figura. Era qui anava a veure. Aquell que no el rebria amb gaires carantoines.

—Què hi fas tu, aquí? —Amb el to ja va veure que allò no seria gens fàcil. No era pas cap sorpresa.

—As-salamu alai-kum, germà —li va respondre en Sah­nun. L’Omar era el germà gran, l’hereu, que s’havia quedat la propietat familiar i n’era el senyor. Mentre caminava cap a ell, va veure que no havia canviat gaire. Quan se’n va anar, l’Omar tenia gairebé vint anys; ara, a la vora dels cinquanta, encara semblava jove. També el recordava més alt, però el que havia passat era que en Sahnun havia crescut molt més. El rostre de l’Omar s’havia endurit, més encara per la tornada del germà petit.

—Deixa’t de formalismes. Què hi fas, aquí? —El to era el d’un home enfadat i molest. En cap moment semblava que havien passat tants anys sense veure’s.

—Seré per aquestes terres una bona temporada…

—I què vols? —va tallar-lo sense miraments. Continuava amb la barbeta tirada amunt i l’actitud defensiva però amenaçant alhora—. Ja sé en què t’has convertit, però no tindràs mai el meu respecte.

»Ara digues, què vols?

—Vull mirar els escrits de l’avi. No vull ni menjar ni beure per a mi. Et pagaré per alimentar el meu cavall.

—Aquest és un lloc de descans per als viatgers, aquí tots els cavalls són alimentats. No rebràs cap privilegi, però tampoc se’t negarà res.

Una resposta seca, mancada de qualsevol sentiment. El mateix que hauria respost a un viatger desconegut. Ni tan sols deixava entreveure cap mena de ressentiment; era una frase feta que, amb poques variacions, hauria ofrenat al primer foraster que hagués arribat a la ràbita.

Va seguir son germà fins a un edifici annex, petit però emblanquinat amb calç no feia gaire.

L’Omar va entrar primer i en Sahnun va seguir-lo.

—Aquí. —El germà gran va ajupir-se davant d’un bagul fosc i envellit. Tant les tires de metall que en rodejaven les arestes i les cantoneres com la fusta mateix mostraven un indeterminat color enfosquit.

Va obrir la tapa i es va apartar.

—Et deixaré mirar tranquil…

—Només vull agafar un dels seus escrits. Després me n’aniré.

En Sahnun va quedar-se sol. El bagul era ple d’objectes de tota mena: roba, armes, complements per vestir-se… I una capsa en un racó.

Quan la va obrir i hi va remenar una mica, va trobar el que buscava. Amb una lectura ràpida, carregada d’una certa impaciència, va tenir-ne prou.

Quaranta-quatre anys enrere. Aissó i la seva revolta. Una llista amb tres llocs: Artesa, Solsona i Manresa.

I el que hi trobés podia canviar per sempre la divisió ideo­lògica que patia l’islam des de la seva fundació.

2

La gent de la vall de Lord

Vall de Lord

Aquell dia no les teníem pas totes.

L’estiu avançava amb ganes i la sega no ho feia al mateix ritme. Un hivern complicat i una primavera encara més esquerpa havien retardat el creixement de les tiges de blat. Era ara, a mig juliol, quan els sembrats reclamaven l’atenció, gairebé quatre setmanes més tard del que era habitual.

I si hi ha una cosa que un pagès no vol és que l’atabalin en períodes de molta feina, com passava ara.

El veguer del nou comte d’Urgell ens havia citat a tots els homes a l’església de la Santa Creu, a la vila d’Ollerius. Nosaltres en dèiem església, però aquell edifici allargassat, lleig i amb les pedres mal afilerades no es mereixia aquest nom. Ni tan sols tenia campanar; en un pi molt vell, situat allà a la vora, s’hi havia penjat una minúscula campana per congregar els parroquians.

Jo era l’encarregat de tocar la campana. Bé, aquell va ser el darrer dia que vaig tenir l’honor d’acomplir una tasca tan noble. També em feia gran: amb divuit anys ja era massa ganàpia i se n’havia de fer càrrec la canalla.

—No crec que el veguer trigui gaire —va dir-me el pare Ramon, un home gran d’aspecte envellit, esquelètic i poc saludable—. Quan hi siguem tots hauríem de posar-nos d’acord abans no arribin aquests maleïts francs.

Fossin cristians o infidels, els nouvinguts no ens agradaven. Sempre duien problemes —els seus, de problemes— i, com deia el pare Ramon, els escampaven com la verola.

Hi vivíem des de sempre, en aquella vall. Ningú recordava haver sentit cap avi o besavi que comentés haver viscut en cap més lloc que no fos la vall de Lord.

De manera ràpida i diligent, quan vam sentir la campana, tots els homes adults vam reunir-nos davant l’església. I quan érem a punt d’entrar vam sentir el trot d’uns cavalls que s’acostaven.

—Arriben abans d’hora. —Pocs cops abans havia vist tan seriós el pare Ramon—. Aquest home no és bona persona.

—Potser només es puntual —vaig comentar-li, ple d’innocència.

—Això no té res a veure amb l’educació, Bernat. —Malgrat la seriositat del moment, em parlava en aquell to tan fraternal i habitual en ell—. Ho ha fet perquè no tinguem temps de parlar gaire entre nosaltres. A més, els nobles no ho són mai, de puntuals; els agrada molt fer-se esperar. Hem d’estar alerta, això fa pudor de socarrim.

Sort en teníem, a la vall de Lord, del pare Ramon. Tots ens dedicàvem a cuidar la terra i el bestiar. I un home, en Jacint, feia de manyà i tant era capaç d’aixecar un marge com de ferrar una mula o arreglar una teulada.

Un dels primers pagesos a arribar a l’església va ser el meu pare. L’Oriol, com tothom el coneixia, era un home molt alt i corpulent. Pencaire fins a l’extenuació, no entenia que jo hagués de passar tantes hores amb el pare Ramon. Tant se valia que el capellà el volgués convèncer de la importància que el seu únic fill sabés llegir.

En un tres i no res érem tots allà: els pagesos i el veguer amb els seus homes dalt de cavall. El dia era preciós, una jornada estival suau, sense cap núvol i amb una lleugera brisa que acaronava els majestuosos roures i pins del voltant i que amb les seves branques bellugadisses semblaven voler-nos saludar.

De nouvinguts n’hi havia molts, una vintena llarga d’homes d’armes. Al capdavant hi anava el veguer; tot i que no l’havia vist mai, pel posat que feia era inconfusible. La roba i aquella manera de moure’s eren senyals exclusius de la classe més privilegiada.

Ara el centre d’atenció es va traslladar cap a aquell home tan ben vestit. Si bé era estiu, duia una petita capa rogenca, que era d’una tela prou fina i lluent per conferir-li l’elegància requerida alhora que no l’escalfava gaire. A sota, una túnica de màniga curta, feta també d’una tela brillant, li lluïa blanca i immaculada. Fins i tot el cuir de les sandàlies es veia nou de trinca i de bona qualitat.

Duia la barbeta tirada amunt de manera permanent i ens mirava com el pastor que guaita el ramat, però sense tanta sol·licitud. A diferència de la major part dels nobles, no duia res al cap: els cabells de color castany, nets i molt ben pentinats, es movien lliures. El noble no parava de tocar-se’ls, com si volgués assegurar-se que cadascun era al lloc que els pertocava.

—Aquí estarem prou bé —va dir en un to baix, mentre mirava l’ombra del pi de la campana i aquell edifici tan lleig on el pare Ramon deia les misses.

—Una cadira per al veguer —va ordenar al pare Ramon qui semblava el capità dels soldats.

—Dic la missa a peu dret, jo, com un més dels feligresos; no hi tinc cap cadira, a dins.

—Doncs mana a un d’aquests —el menyspreu pels camperols era prou evident— que en duguin una de casa seva, i que no s’encantin. El veguer és un home molt ocupat i necessita descansar.

—Mana’ls-ho tu, si vols! —va respondre el capellà de mal humor.

El capità va fer cara de sorprès, però no li va tremolar el pols. Era un home pràctic i ho va demostrar.

Va mirar-me a mi, que era el més jove dels que hi havia a la vora.

—Tu, porta una cadira per al senyor veguer. I de pressa!

Vaig anar a la casa més propera, que era cal Sebastià, i vaig dur-li la primera cadira que hi vaig trobar.

Un cop ben assegut, el veguer va començar a parlar.

—Com suposo que ja sabeu, el nostre estimat rei Carles, fill de l’emperador Lluís, ha decidit organitzar el regne; posar-hi ordre, com si diguéssim. La Marca Hispànica és una terra difícil i ha decidit que siguin homes llestos i capaços els qui en duguin la fe cristiana i la civilització. En Guifré ha estat escollit recentment cap del comtat d’Urgell i, alhora, jo, Ludovic de Septimània, seré el veguer de les noves terres del comtat.

Quan el veguer va fer una pausa, entre els camperols es va moure un bon rebombori. Jo, en aquell moment, no entenia ben bé què volia dir tot allò i, sobretot, quines conseqüències tindria tot plegat.

—Podeu donar gràcies a Déu que la vall de Lord ha deixat de ser zona perillosa. Des d’ara són les meves terres, hi podreu viure en pau i sense por de les ràtzies dels salvatges.

Aquella remor dels pagesos va incrementar-se. Al mateix temps, els homes d’armes del veguer es van posar una mica tensos i alguns van situar les mans al pom de les espases embeinades.

Va ser el pare Ramon, situat just al meu costat, qui va parlar.

—L’anterior comte va cedir-nos aquestes terres en alou. Són lliures de càrregues i no podran ser mai un senyoriu. Tenim un document que ens ho assegura.

La mirada del veguer es va clavar en el pare Ramon gairebé com si hagués vist una bèstia infecta i dolenta.

—Sempre podeu anar a reclamar al comte, és clar; bé que és un dret que teniu. Però heu de saber que jo seria més benèvol amb els meus súbdits si em fessin confiança.

El pare Ramon va contestar de manera molt ràpida; gairebé semblava com si tingués la resposta a punt i tot:

—No és qüestió de confiança, senyor veguer —malgrat que parlava amb respecte i educació, el seu convenciment era prou clar—. Segur que hi ha un error en tot això. I aclarir-ho és la millor manera d’evitar mals entesos.

—Insinueu, potser, que el comte pot estar equivocat?

—Fins i tot Déu Nostre Senyor va cometre algun error. Per què un home, per molt noble que sigui, no pot equivocar-se?

Vaig haver de contenir una rialla d’orella a orella quan el veguer va arrufar el nas. Se sentia contrariat, com si davant del camí se li hagués aparegut un mur i no fos capaç de travessar-lo.

Finalment, va trobar l’aire necessari per respondre.

—Com us he dit, sempre podeu anar i dur el vostre cas al comte. Però aquestes terres són meves i m’haureu de pagar la contribució que marca la llei. A més, tal com estipula la llei dels francs, per cada quatre masos haureu d’enviar un home per servir a la host; aquí potser amb deu o dotze homes n’hi haurà prou.

»I vós, pare —ara es mirava el capellà—, també hi haureu de contribuir com els altres. S’ha acabat això de viure com les bèsties salvat

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X