Quin bé que em fas quan em fas bé

Albert Espinosa
Autor desconegut

Fragmento

g-2

Pròleg

Quin bé que em fas quan em fas bé (2023) és el meu ter­cer llibre de relats curts després de Finals que mereixen una història (2018) i Si ens ensenyessin a perdre guanyaríem sempre (2020). És el final d’aquesta trilogia de relats que no deixen de ser contes per curar l’ànima, així que tant de bo un dia puguem treure aquests tres llibres medicinals en un bonic cofre. El meu objectiu mentre els escrivia va ser el d’entretenir i fer-vos gaudir amb unes històries que, per una raó o una altra, han preferit residir en poques pàgines.

En total, després dels vint-i-dos relats d’aquest llibre, hauré escrit seixanta-un contes curts. No crec que escrigui un quart llibre de relats breus. Aquesta selecció ja em sembla prou bonica i resumeix el món que m’entusiasma i els personatges que m’apassionen. He rellegit els altres dos abans d’escriure aquest i he vist que alguns dels seus protagonistes tornen a aparèixer en altres situacions i la seva vida ha millorat de manera notable.

Finals que mereixen una història era una idea que em rondava des dels vint anys; trobava finals molt emocionants i sorprenents, i els estimava tant que havia de construir una història per a ells, perquè visquessin. Mai vaig pensar a publicar aquells finals ni aquelles històries, era com un exercici privat i passional, però un dia vaig sentir la necessitat de compartir-los. En aquest primer llibre de relats hi ha històries que m’han acompanyat durant dècades. Sempre apareixien a les meves llibretes perquè estimava aquells finals, però, per una raó o una altra, mai els havia trobat un lloc en forma de sèries, pel·lícules o llibres, i us puc assegurar que no hi ha res més trist que deixar una idea òrfena en una llibreta.

Si ens ensenyessin a perdre, guanyaríem sempre va néixer just abans que arribés la covid. El vaig acabar un mes abans que comencés el confinament, però després vaig veure que, casualment, tenia molt a veure amb la pandèmia, encara que no escrivís res en aque­lla època. Eren històries sobre perdedors que guanyaven, persones que havien après a extreure un guany de la pèrdua. Si ets capaç de fer-ho, pots arribar a ser molt feliç en aquest món, perquè ser feliç quan guanyes no té gaire mèrit.

Quin bé que em fas quan em fas bé recull les meves històries més personals, perquè moltes vegades són les que més tardes a mostrar al teu públic. Donar-les és com cedir part dels teus records i sempre m’he resistit a compartir la meva intimitat. Així que amb aquest tercer volum de contes em coneixereu molt més que amb els onze llibres anteriors.

Hi he inclòs, com en els altres dos, cites dels meus llibres, les que apareixen a la contraportada i també la meva preferida de cadascun. Crec que aquelles frases resumeixen prou bé de què van, i potser us vindrà de gust rellegir-los o llegir-los per primer cop.

També he decidit afegir-vos més pel·lícules amb bufada i explicar-vos quina és la meva seqüència bufada favorita en cadascun dels films, que m’emociona i en la qual viuria la resta de la meva vida.

A Estava preparat per a tot menys per a tu us vaig parlar de les vint-i-tres pel·lícules que m’insuflen felicitat i ganes de viure, quan les miro. Aquí us n’afegiré més i us explicaré per què m’agrada tant alguna de les seqüències que l’integren. Espero que us vinguin ganes de mirar-les i que en gaudiu tant com jo. Aquí trobareu un autèntic vendaval de films.

Com sempre, la bellesa dels dibuixos és obra de la meva amiga Vero Navarro, dissenys tan cinèfils com els dels dos llibres anteriors. Sempre és un plaer treballar amb algú que té tant de talent i que té aquella manera única de resumir el meu món en una imatge.

Al primer llibre de relats vam transformar els contes en pòsters de cinema; al segon, en fotogrames de cel·luloide, i en aquest tercer seran fotocroms d’aquells que abans es penjaven a l’entrada dels cinemes i que molts col·leccionàvem.

I és que sempre he vist cadascuna de les seixanta-una històries com a petites pel·lícules de cinema, i crec que els dibuixos que tanquen cada relat us poden ajudar a imaginar com serien els personatges si els adaptéssim a la gran pantalla.

També us vull dir que el març de l’any vinent transformaré els meus dos contes preferits dels seixanta-un que he escrit i els convertiré en una novel·la. Però realment hi haurà molts canvis, serà com un remake, i és que quan els vaig escriure ja em vaig adonar que mereixien més espai, així que no hi ha nit que no em xiuxiuegin que volen viure en més pàgines.

Us estimo, lectors meus. Espero que gaudiu molt d’aquests relats i que algun dia m’escrigueu per explicar-me quin és el vostre conte favorit.

ALBERT ESPINOSA

Barcelona, març del 2023

Portadilla

cover

Portadilla

cover

g-3

 

Jugava en un equip cadet de futbol. Vivia amb altres jugadors a una residència per a joves futbolistes i, sobretot, tenia molta por a fracassar. Quan tornava al seu poble tothom pensava que era un heroi. Només tenia quinze anys, però tothom confiava que arribaria a jugar a l’elit.

Portava molt de pes sobre les espatlles, però ell intentava somriure i fer-se fotos amb tothom que l’hi demanés. Era dur: sabia que a finals de maig d’aquell any, decidirien quins jugadors continua­rien, passarien a la categoria de juvenil i signarien el seu primer contracte professional. Fins als setze anys no cobraven res. Estava ansiós per mostrar econòmicament quant valien les seves qualitats futbolístiques.

Havia lluitat per aquell somni durant molts anys, i tenia pànic de decebre els seus pares, els seus amics i tothom que esperava que portés per tot el món el nom del petit indret on havia nascut.

Estimava el futbol des de tan petit…, però amb el pas del temps la pilota es va acabar convertint en una obsessió. Tot girava al seu voltant. Els nois amb qui compartia equip eren els seus germans del cuir. La seva família només la veia a l’estiu. Sovint se sentia molt sol… No tenia més que vuit anys quan va arribar a aquella residència. Els primers mesos es va acostumar a plorar en silenci a la seva habitació perquè ningú pensés que era dèbil.

Havia estat a totes les categories: prebenjamí, benjamí, aleví, infantil i cadet. S’havia convertit en el màxim golejador de la seva generació i fins i tot havia portat el braçalet de capità del seu equip durant una temporada. Tot a còpia de molt d’esforç i de moltes privacions.

Però aquell any, quan tot anava sobre rodes, li va arribar la notícia que mai s’hauria imaginat. Aquella tarda el director de la residència li va comunicar que la seva mare havia mort. No s’ho esperava. Va sortir d’allà a tota velocitat i va començar a córrer al voltant dels camps d’entrenament que l’envoltaven. Volia desfogar-se i esgotar-se. Va començar sol, però després tots els seus germans del cuir es van unir a ell. Vuitanta xavals de la residència fent voltes al camp fins a les tantes de la nit. Tothom seguint el seu capità, admiraven la seva lluita i comprenien la seva pena perquè aquella desgràcia que li havia passat era el que tots més temien que els passés.

Dues hores més tard el capità va caure a terra, mort d’esgotament. Tots el van encerclar. No havia marcat cap gol, però el va envair el mateix escalf humà que quan ho aconsegueixes. Es va sentir protegit gràcies a aquelles abraçades de gol. Tothom hauria de sentir les abraçades de gol almenys un cop a la vida. No hi ha res semblant al món. Les abraçades són sempre cosa de parella, però les de gol es comparteixen fins amb deu persones i tenen un candor molt especial.

Aquell dia ho va tenir clar: la seva mare seria la destinatària de tots els seus gols. D’ara endavant sempre els celebraria en el seu honor. Encara no sabia com ho faria, però seria algun gest relacionat amb els seus rínxols, sí, potser mouria els dits creant els preciosos cabells ondulats de la seva mare. Ho havia de rumiar. Va recordar que Messi, el seu ídol, assenyalava el cel en honor de l’àvia que sempre havia confiat en ell. Li va agradar pensar que compartien alguna cosa.

Durant el que quedava d’any es va esforçar tant com va poder, però les coses no li van sortir bé. No marcava gols, no aconseguia bones passades i va acabar jugant de suplent durant alguns partits. El dolor per la pèrdua de la seva mare l’havia desequilibrat del tot i no podia concentrar-se. Tampoc aprovava res a l’escola. El seu representant li va fer un toc d’atenció i el va avisar que, si no aconseguia aixecar el vol, potser haurien de trencar el seu acord.

Es va esforçar molt més, però ni els rondos dels entrenaments li sortien bé, i això que sempre havien estat la seva gran especialitat.

Era com si odiés el futbol. Es penedia de tot el temps que el baló li havia robat amb la seva mare. L’apassionava el futbol, però no deixava de pensar que li hauria agradat ser un nen normal amb una infantesa típica. Algú a qui no ocultessin la malaltia de la seva mare per tal que no es desconcentrés, algú que no tingués un agent, sponsor i assessor de xarxes socials des dels dotze anys, que no se sentís durant tota la seva vida com un vedell que volien posar fort per, un dia, traspassar-lo a un altre equip.

No li agradava ser un nen que cada maig tenia por que el fessin fora. Ningú hauria de poder fer-te fora de cap somni de la teva infantesa. Tota aquesta barreja de ràbia i dolor feia que no aconseguís jugar bé.

El club li va proposar anar al psicòleg per veure si allò l’ajudava a superar els sotracs esportius. Ho va acceptar, però no li va explicar res al metge; sabia que, si ho feia, aquest informaria de seguida els seus entrenadors.

Havia d’esforçar-s

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos