6 de gener, dia de Reis

Per a Reines, nosaltres!

Comencem l’any fartes, quina millor manera de fer-ho! Diuen que has d’encetar l’1 de gener amb alegria, amb propòsits, amb empenta… Però nosaltres arribem al dia cinc i ja tenim pensaments suïcides.

Com voleu que no estiguem esgotades si hem hagut de pensar tots els regals? Efectivament som nosaltres les qui planifiquem, comprem i emboliquem tots els paquets. La coordinació familiar en temps de festes sempre ha sigut nostra: atabalar les criatures perquè escriguin la carta, preguntar a cunyats, germanes i sogres què volen per Reis i ser prou organitzades per tenir-ho tot a punt el mateix 20 de desembre. Això és el que ens proposem i, en canvi, cada cop acaba sent un drama, i ens trobem cridant un cop més: «L’any que ve no em penso encarregar de res!!!».

Mentida, cada Nadal igual. Bé, aquest cop no: per primera vegada hem fet una cosa molt ridícula. Una cosa que quan érem joves i vèiem fer a les nostres pròpies mares ens feia sentir llàstima, una pena molt profunda. El moment en el qual decideixes comprar-te tu mateixa el regal i embolicar-te’l. Nosaltres ho fem amb tant de temps que enguany fins i tot ens hem sorprès en estripar el paper! No recordàvem què ens havíem autoregalat! És tan patètic que les nostres parelles no ens coneguin prou per saber ni tan sols les marques, les fílies i les últimes col·leccions de les nostres dissenyadores de capçalera!

El que més ens agrada d’aquestes festes són les cares dels nostres marits en veure les criatures obrint els paquets. Tots tenen la mateixa innocència i il·lusió en la mirada, adults i petits. Sabeu per què? Perquè ells tampoc saben què hi ha a dins de les caixes dels seus propis fills, perquè no s’han dignat a anar a comprar res. Mirem-ho pel cantó positiu: sorpresa doble!

Així que avui mateix tenim al garatge el nostre propi regal, la merda de regal de la sogra, el de les cunyades per ridiculitzar-te i el del teu cunyat pesat que no fotràs servir per res, tots fent fila a punt per ser retornats.

A tot això sumeu-hi la malícia de saber que tot allò que ens hem comprat, el dia 7 estarà rebaixat. La ràbia que ens fa que a Madrid ja estiguin de saldos i nosaltres hàgim d’esperar com sempre, com a bones catalanes, a pagar un preu sobrecarregat per les mateixes coses.

A més a més d’estar pendents de la gestió dels regals, les pubilles tenim una altra preocupació, que és protegir les criatures dels bocamolls que xafen les sorpreses i trenquen la il·lusió. Quants cops heu hagut de dir-li a la iaia que no torni a dir en veu alta de punta a punta de menjador: «Nenaaaa, ja li has comprat algu al nen amb els cèntims que et vaig donar? Que jo no baixaré de botigues, que em fa mal el genoll!». Ens hem d’inventar mil històries per intentar evitar ficades de pota com la de la sogra, que el tió encara no ha acabat de cagar i ja t’està donant un bitllet de 20 euros plegadet amb la discreció d’un narcotraficant de barriada. Ja és prou feinada intentar explicar a la criatura que aquell tió de dos pams ha tret pel cul una caixa de Lego de 50 × 60 cm. Mira que vam avisar que volíem regals petits perquè fos mínimament creïble! I ho salvem dient que algú ha picat el tió abans d’hora, però salta el cunyat de torn i ho remata: «Si vols, es pot canviar, eh? Que hi ha el tiquet a dins!».

Així que l’única venjança possible davant de tot aquest drama nadalenc és estafar la família. Alguna compensació econòmica hem de tenir per encarregar-nos de tota aquesta gestió familiar que ens fa sortir un brot de psoriasi al voltant del coll. A partir d’ara, quan toqui passar comptes amb la família de tot allò que hem comprat, arrodonirem a l’alça els imports, així ens sentirem menys imbècils per ser les úniques que mouen el cul per anar a comprar mentre les nostres cunyades i germanes s’esparraquen a la perruqueria el dia vint-i-tres de desembre.

14 de gener

No som d’estalviar

A la vida hi ha tres coses que ens fan mandra: buidar el rentaplats, baixar a comprar el pa i els dinars familiars dels diumenges. N’hi ha tres més que ens generen terror: anar al dentista, agafar la ronda de Dalt a les vuit del matí i fer el transbordament del metro de Passeig de Gràcia. I n’hi ha una de sola que ens produeix autèntic pànic: el tancament d’any amb les nostres gestores.

Cada trimestre és un malson de factures, rebuts i tiquets, i d’haver de tancar fiscalment un any quan tot just en comença un altre. Aviam, si no hem sigut capaces d’oblidar l’empotramenta del surfista de l’agost passat, com hem de buscar tiquets del desembre?

Hem decidit que, com a República que volem ser, hauríem d’inventar un sistema nou: que el banc revisi els ingressos, els proveïdors i les despeses… i que ells mateixos ens ho sumin o ens ho restin directament del nostre compte i fot-li! Ens estalviarien la meitat dels disgustos i hores perdudes.

A sobre no ens deixen desgravar moltes coses que creiem necessàries. Com una sessió de radiofreqüència per a la cara, que ja sabeu que l’autoestima és bàsica per encarar una bona negociació. També ens han de bonificar pels vestits nous dels sopars d’equip, pel power que et dona estrenar roba…, que ni el polvasso de la vida! I, sobretot, desgravar manicures, que no pots anar a esmorzar amb la teva jefa sense fer matx amb la roba i les mans, que es posa de mal humor!

Per què coi tot això no ens ho deixen desgravar? Qui decideix que no és necessari per treballar? Quin tipus de persones supervisen la nostra economia? No teniu ni ànima ni empatia! Voleu condemnar-nos a la mediocritat a totes les treballadores de classe mitjana.

No ens enganyeu ingressant-nos la factura sencera. Si no som capaces ni d’arribar aviat a l’escola a dur els nens, com hem de tenir la previsió de guardar uns diners que ja ens heu ingressat? No podem ser disciplinades en la planificació de la nostra economia si ni tan sols deixem fet l’entrepà de les criatures el dia abans de l’escola!

Aquest any hem après coses molt importants: a distingir tot el que no podem desgravar del que sí, i a no enviar missatges sonda al nostre ex perquè mai ens perdonarà. En totes dues coses es tracta de no perdre la poca dignitat que ens queda. Ara, això sí, prometem començar a ser previsores, apartarem l’IVA de la factura en un compte a part perquè el vostre sistema no funciona. I repetirem el mantra: «Quan cobri guardaré l’IVA…Ommmmmm». Però no en farem ni cas i els 106 euros que hem guanyat per haver locutat deu minuts d’anunci els invertirem en una samarreta de Miriam Ponsa.

El sistema fot figa pertot arreu, a les autònomes no ens ve res de cara. Encara tenim empreses que ens paguen a seixanta dies i fins i tot a noranta, més temps del que nosaltres seríem capaces d’esperar per tenir una cita digna. A més a més, hi ha professions que no tenen ni un epígraf on acollir-se. Sabíeu que fins aquest any no han creat el dels periodistes? Productores de televisió, comunicadores, presentadores que havien de facturar com a comparses, recitadores, artistes de circ, toreros o ceramistes.

O sigui, formem part d’un sistema en què els toreros i els caps de quadrilla estan validats com a professionals de debò i en canvi la Pilar Rahola és una simple recitadora (consulteu el grup 016 de l’epígraf «Artistes»).

És indignant la falta de reconeixement de les professions realment útils per a la societat. No serem un país digne de merèixer la independència fins que el nostre ofici no sigui considerat una feina. Nosaltres no volem horaris fixos, volem papallonejar per diverses feines, moure’ns amunt i avall. No volem que ens lliguin a una cadira durant vuit hores sense apartar els ulls de l’ordinador. Nosaltres volem un país, un epígraf, un amant de metre noranta i una feina on anar a lluir els nostres cervells i la nostra darrera compra d’armari.

20 de gener

Volem un star system català

L’altre dia sopàvem amb les amigues i recordàvem l’enyorat «Tot i més» de Lecturas. Per què els famosos catalans ja no apareixen ni en un trist suplement d’una revista? Dues pàgines, quatre notícies dels personatges cuquis del país. Una crònica d’una festa ràndom de la ciutat. Eren titulars avorrits, d’acord, sí, però lluïen força dins d’una revista estatal. Ara a Catalunya ni tan sols tenim festes per on passejar-nos, però, esclar, és culpa nostra. Les marques que munten tots aquests saraus ja saben que al nostre petit país no hi ha celebritats i, per tant, el seu producte no tindrà ressò als mitjans. Fotem pena, les catalanes, ens hem tornat tristes i apagades. I encara hi ha qui diu que Barcelona és tan cosmopolita i Catalunya tan moderna! Vahomevà! Si no saps ni on anar a prendre un gintònic un dia qualsevol a la tarda! No busquis cap català un diumenge al vespre, que estan tots tancats a casa agafant forces per dilluns! Com si haguéssiu de córrer una marató!

I a sobre no tenim inauguracions ni estrenes ni presentacions amb pompa i alegria. Ara no hi ha esdeveniments importants. Bé, un sí, encara tenim els Premis Gaudí, però no compten, que no poden ser més deslluïts sense una catifa vermella com Déu mana. Fa uns anys tot era una mica millor, brillàvem una mica més, érem un suplement; amb notícies de segona, això sí, però existíem.

El problema és que no tenim personatges. El món periodístic cuida tant l’star system català que l’ha fet fràgil. No se’l pot criticar, no se’l pot atabalar pel carrer amb un micro a la mà, no se’l pot sotmetre a guàrdies de paparazzi a la porta de casa. Els famosos catalans s’han convertit en aquells animalons salvatges que, si els cries a casa i els alimentes tu, no poden sobreviure quan els alliberes, perquè no saben com buscar menjar i amb poca cosa s’espanten. Aquesta és la faràndula que tenim, que se’ns ha mort tota abans que pogués volar sola. Mai a Catalunya hem tingut un escàndol que faci córrer tinta a les redaccions! Ens podríem haver quedat amb l’Arantxa Sánchez Vicario i convertir-la en una Isabel Pantoja nostrada. Però no, la vam protegir, ves que no s’ofengués la família! Aquí els periodistes no saben com tractar les notícies de la societat catalana, no saben què fer-ne, perquè no volen que pensin que som un país de xafarderes!

Que no tinguem famosos catalans amb els seus escàndols té les seves conseqüències. No podrem ser un país independent mentre no tinguem unes celebrities potents i que els mitjans se’n facin ressò.

Quan Catalunya sigui un estat, voldrem tenir una revista, un portal de notícies del cor. Voldrem que per Nadal la Lídia Heredia, des de Washington, ens faci un posat davant la llar de foc amb l’arbre decorat i la taula parada. Voldrem que ens parlin de la nova cita del Toni Cruanyes amb el Marc Giró i veure fotos de la Laura Rosel desbocada al Canet Rock i dels caps de setmana secrets del Jordi Basté a l’Empordà. I també les esquiades a Baqueira de la Maria Xinxó amb la Patrícia Plaja, que s’han embolicat aquesta tardor, i les fotos de la nova nòvia del Carlos Cuevas… I, ah!, unes declaracions d’una ex ben rabiosa de la Itziar Castro criticant a tort i dret.

Voldrem veure les vacances al Delta de l’Ebre del Marc Ribas, que ens facin un docureality de la vida de la Queralt Castellet, que ens avancin el divorci de l’Òscar Dalmau i que si el Clapés s’embolica amb algú de la Cope al Luz de Gas ens n’arribin les fotos fresquetes a primera hora del matí. Voldrem que si el Sergi Sabrià s’embolica amb una cantant d’Eufòria ens ho facin saber a tota portada i que si la Núria Coll compra unes hamburgueses al McAuto, les fotos es publiquin en un confidencial. Necessitarem saber si l’Agnès Marquès ha tornat a embarassar-se abans que la seva tieta d’Arbeca. I si la Ribogerta Bandini fa un duet amb la Rosalía la notícia haurà de publicar-se abans a la nostra revista, i que l’estrena es faci al casino de Tàrrega. I que obri el programa de la tarda si la Sílvia Soler té un embolic amb el Ricardo Darín o l’Elisenda Carod amb l’entrenador del Barça de bàsquet.

Aquest és el país que ens mereixem, aquest és el país que volem.

30 de gener

Follar-se l’entrenador personal,

pecat capital

Ja som a finals de gener, falten cinc mesos per a l’estiu, i no pot ser que l’única cosa que temem d’aquesta estació de l’any sigui ensenyar el cos. No podem tornar a crucificar-nos per aquell entrecuix de flam i els braços de ratpenat a punt de sortir volant de la cova. Ja sabem de sobres que el físic no és important, que tots els cossos són vàlids, que el body positive és tendència i tota aquesta feinada que fem des del feminisme per treure’ns de sobre la pressió estètica encara ha d’anar a més. Però nosaltres, les que vam néixer al segle passat, tenim tants traumes, tants prejudicis fotuts al cap, que en aquest aspecte som una generació perduda. Podem entendre els conceptes, defensar-los i transmetre’ls, però no els podem sentir com a propis perquè ens han venut massa anys un cànon de bellesa que tenim tatuat al cervell. El patriarcat és això, pensar que només hi ha un tipus de cos vàlid.

Som de la generació que s’ha inflat a veure models seques, altes i amb la pell perfecta. Ens les han posat com a referents i ni amb set sessions de lobotomies i electroxocs assimilaríem que nosaltres no som un saldo.

Ens van robar

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X