Seré directa i clara.

Tens una ferida emocional si compleixes amb un sol requisit dels que et presento a continuació:

• Tens problemes per mantenir relacions sanes (ja siguin de parella, d’amistat o de família).

• Repeteixes una vegada i una altra el mateix tipus de parella o patró de comportament en les relacions sexoafectives.

• Et costa passar temps amb tu mateix, en solitari.

• Et fa por el compromís i la intimitat de parella.

• Sents que necessites demanar perdó per tot.

• Et sents malament quan no pots controlar les coses.

• Tot i que t’ho puguis permetre, et sents culpable quan gastes diners si no és absolutament necessari.

• Et fa molta por cometre errors.

• Centres totes les energies en els altres.

• Estàs pendent tota l’estona de les emocions dels altres per saber com has d’actuar.

• Consideres que no ets mai prou.

• Et mantens en estat d’hipervigilància, cosa que fa que sentis estrès o ansietat de tant en tant.

• Et castigues i t’exigeixes massa.

• Sents que molestes quan has de parlar amb algú o demanar favors.

• Exigeixes massa als altres.

• Et centres a satisfer les necessitats dels altres, mentre que les teves les passes per alt.

• Tens molt pocs records de la infantesa o de l’adolescència.

• Sents que perds el temps quan descanses.

• Analitzes una vegada i una altra el teu comportament després de qualsevol interacció social per quedar-te tranquil sabent que ho has fet bé.

• Necessites l’aprovació dels altres per estar en calma.

• Convius amb un sentiment de culpabilitat molt intens, sense cap raó aparent.

Si algun d’aquests punts t’ha remogut o t’ha generat un cert interès, aquest llibre és per a tu.

Anys enrere, vaig entendre que tenia una ferida emocional que havia de guarir si volia viure en calma, però no va ser fins fa uns mesos que em van passar un seguit de situacions i vaig topar de nassos amb la realitat.

I ara vull que obris els ulls, així que comencem per evocar els teus records.

Què recordes de la teva infantesa? I de l’adolescència? M’hi jugo el que vulguis que alguna vegada has viatjat enrere en el temps i, voluntàriament o no, has acabat mentalment immers en una part del teu passat. A vegades són les olors, els sabors o les imatges el que ens desencadena els records; d’altres, són les històries compartides en veu alta amb altres persones allò que ens evoca els temps passats. La ment guarda en tot de racons aquelles experiències que, d’una manera o d’una altra, ens han marcat, ja sigui positivament o negativament. Et confessaré que, encara que el cervell té una capacitat extraordinària per emmagatzemar més les vivències negatives que no pas les positives, l’objectiu que sempre persegueix davant de qualsevol estímul té un propòsit: sobreviure.

Des del moment que naixem, interactuem amb el món que ens envolta i comencem les primeres relacions interpersonals amb aquelles persones més properes: des dels pares, els germans i la família en general fins als amics, els professors, els coneguts... Tots, d’alguna manera, formen part d’aquest entramat tan complex, capaç de condicionar com ho percebem i processem tot. Perquè veiem les coses tal com ens hi ha educat l’entorn.

Des del moment que naixem, estem preparats per codificar dins el cervell qui som, quin lloc ocupem i com hem de tractar-nos a nosaltres mateixos i als altres.

Des del moment que naixem, el cervell anirà activant diversos mecanismes de supervivència que condicionaran la manera de percebre els problemes, de concebre el perill, de processar les possibles amenaces o de respondre davant de la por.

Saps què? No fa gaire vaig recordar com va ser la primera vegada que vaig sentir una por irracional. Va ser just el dia que vaig actuar de la mateixa manera que quan devia tenir set anys i era al cotxe amb els pares. Conduïa el pare, mentre que la mare i jo viatjàvem al seient del darrere. Tornàvem de passar un dia d’estiu al camp amb la família. Ja s’havia fet de nit i el pare buscava un lloc per aparcar a la zona on vivíem aleshores. Jo anava mirant per la finestra les poques estrelles que es podien veure des del nostre barri. De cop vaig sentir que m’envaïa una sensació d’angoixa que no havia viscut mai. Vaig pensar que trist que era que s’acabés el dia i que injust que seria que tot, fins i tot la meva vida i la dels éssers estimats, s’acabés en aquell instant.

El desassossec em va envair el cos, i la tristor que sentia perquè s’acabés el dia, com pots ben suposar, es va tornar encara més fosca. Sense venir al cas, em va passar pel cap la possibilitat que tingués una malaltia terminal i em morís. Quin pensament tan ombrívol per a una nena, oi?

Sempre he estat una persona molt intensa i amb força facilitat per a l’associació d’idees, i malgrat que en aquell moment era molt petita per entendre què m’estava passant, amb el pas dels anys vaig recordar fugaçment aquell moment i vaig poder donar-hi una explicació.

Molt més endavant, quan ja en tenia trenta-un, tornava a casa amb el tren. Uns dies abans, havia marxat de la ciutat per fer-me càrrec d’uns assumptes de la feina. Era de nit i estava molt cansada. Vaig reposar el cap sobre el vidre de la finestra per dormir una mica abans d’arribar. Em va cridar l’atenció la foscor de la nit i vaig voler comprovar amb la mirada si des d’allà podia veure les estrelles. A l’instant, el cap va decidir que era el moment de recuperar aquell record de la infantesa i fer-lo ressorgir. «Per què ara?». Vaig mirar al voltant i, tot i que tenia la sensació d’haver-me traslladat a un món estrany i desconegut, la realitat era que al vagó no havia canviat res. Em vaig posar música amb els auriculars i em vaig submergir completament en allò que fins aleshores havia estat un record llunyà. Segurament, la ment havia relacionat la conducta d’aquell moment determinat amb la de feia gairebé vint-i-cinc anys. Amb el record acabat de recuperar, vaig repassar-ho tot i hi vaig trobar una explicació lògica.

Uns dies abans de viure aquella escena al cotxe dels pares, havia presenciat una conversa entre adults sobre la malaltia i la mort; havíem visitat un santuari on les persones acostumaven a portar ofrenes a una imatge religiosa per tal que se’ls complissin tot de peticions relacionades amb la salut, la família i l’amor. Aquelles ofrenes eren figures de cera de formes variades: un cor, un ronyó, una cama, cabells humans... Segons el tipus d’ofrena i la petició del creient, la figura variava. Aquella imatge em va quedar gravada; una cosa així no l’havia vista mai i, tot i ser tan petita, crec fermament que tenia prou empatia per sentir l’aflicció de tota aquella gent que pregava. Estic segura que aquella experiència va desencadenar la sensació d’angoixa i els consegüents símptomes psicosomàtics, com ara marejos i nàusees. Vaig relacionar el final del dia amb el final de la vida.

A partir d’aquell moment, la situació es va anar repetint cada cop que arribava la nit. No ho volia sentir, allò, no volia pensar-hi, però era gairebé automàtic.

No els ho vaig explicar mai als pares, em feia vergonya dir-los el que em passava pel cap. Em semblava «massa adult» fins i tot per a mi, i no volia que em fessin preguntes que no sabés contestar.

Un bon dia, aquella sensació va desaparèixer sense més ni més. Vaig trobar un pensament amb el qual podia lluitar contra el cervell: la part positiva del final d’un dia era que, passades unes hores, en començava un de nou.

El que és curiós és que, asseguda en aquell tren, i sense que hi posés cap mena d’intenció, el cap va continuar rememorant. Això passa cada cop que obrim una porta al passat: els records que feia anys que s’esperaven per sortir surten tots alhora, com quan obres una ampolla de cava i en surten disparades les bombolles de dins.

Vaig aconseguir recuperar un altre episodi de por irracional de la meva vida.

Quan tenia deu anys, ens vam mudar a una casa una mica més gran; érem quatre a la família i la d’abans se’ns havia fet petita. La nova llar era tan gran en comparació amb l’anterior que se’m va acudir que hi podia haver algú amagat en una de les habitacions que ens volgués atacar o robar.

El pare treballava moltes hores fora i la mare passava molta estona a soles amb mi i amb la meva germana. Jo soc la gran, així que vaig desenvolupar una gran responsabilitat cap a la meva germaneta que, a vegades, també feia extensiva a la mare. Per aquest motiu, cada dia durant un seguit de setmanes vaig mirar i remirar en cadascuna de les habitacions i dels armaris de la casa nova, no fos cas que hi hagués algú amagat que ens pogués fer mal. Recordo que, per no aixecar sospites, ho feia cantant i fent veure que jugava. Vaig parar, perquè vaig notar que la mare començava a veure el meu comportament amb una certa desconfiança.

—No hi ha ningú a casa, pots estar ben tranquil·la —em va dir un dia.

Em va fer una vergonya horrible que m’enxampés perquè, d’alguna manera, volia seguir aparentant que era una nena normal i despreocupada.

Diria que la mare ho devia explicar al pare, perquè uns dies més tard els dos vam fer un recorregut per tota la casa mentre ell m’explicava i em demostrava que difícil que era que entrés algú sense esbotzar la porta, o que cabés dins d’un armari o un calaix.

Evidentment, la por que tenia era completament irracional i, en part, es podria explicar per la meva curta edat; però em pots ben creure: l’edat no hi té res a veure quan una emoció tan potent s’apodera de tu. I en algunes ocasions desencadena tant d’estrès que t’acaba arrossegant a la confusió més absoluta i a desconnectar de la realitat.

D’on venia, aquella por? Com havia nascut? Avui dia, ho veig clar: tot i ser encara tan petita, ja tenia la necessitat de tenir-ho tot controlat, i el fet de sentir que hi havia coses com ara la malaltia, la mort o algun perill extern que se m’escapaven em feia sentir vulnerable i poruga, i això em disparava els nivells de rumiament i d’ansietat.

Però això no s’acaba aquí.

Quan ja tenia els divuit, vaig conèixer qui havia de ser la meva primera parella i, amb ella, la por irracional que m’abandonessin. Aquesta relació va marcar un abans i un després a la meva vida. No n’havia tingut mai, de parella, i per a mi era un món nou... i aterridor. Fins aquell moment em sentia una dona forta, independent i amb bona autoestima. De fet, si no comptem una o dues «relliscades» de l’adolescència, havia aconseguit bastir-me una personalitat forta. Tanmateix, en aquella primera relació, les coses no van sortir bé i vaig poder viure en primera persona el que era la dependència emocional, ja no només amb aquella parella, sinó amb totes les que van venir després. Aquell vincle va ser un gran estímul desencadenant de la por de ser abandonada, de la por de no ser prou per als altres i de no ser estimada o acceptada. Com ja et vaig explicar a M’estimo, t’estimo, des d’aquella època de la meva vida convisc amb l’ansietat. És probable que fins aquell moment s’hagués mantingut latent en alguna part de mi, tot i deixar-se veure tímidament en certes ocasions, però aquella va ser la gota que va fer vessar el got i va desencadenar un problema amb què hauria de conviure tota la vida.

He tingut èpoques de tranquil·litat mental, per sort. Però quan l’ansietat ataca de la pitjor manera, haig de recordar el treball dut a terme fins llavors. I justament això és el que va passar fa uns mesos.

Acabava de publicar M’estimo, t’estimo i estava eufòrica amb l’acolliment fantàstic que havia tingut per part dels lectors —gràcies, una altra vegada, per tot—: les vendes es van disparar, les impremtes no donaven l’abast, els mitjans no deixaven de sol·licitar-me entrevistes, cada setmana viatjava a ciutats diferents per conèixer els lectors, m’arribaven paraules boniques sense parar, a la safata d’entrada se m’acumulaven tot de peticions de col·laboració amb diverses entitats, els meus pacients i seguidors estaven rebent un extra d’ajuda amb les paraules que havia escrit, les meves xarxes socials tenien un engagement increïble... Tot era meravellós. Tot allò que havia somiat durant anys s’estava fent realitat, però jo no era feliç. Sentia que havia d’estar a l’altura a cada moment, demostrar que de veritat valia per a aquesta professió, que no podia decebre la gent. Però ningú m’obligava a res; de fet, no hi havia ningú que em pressionés. Si més no, ningú a banda de mi. Durant els meus primers anys laborals ho vaig passar molt malament: no arribava a final de mes i buscava desesperadament fer-me un lloc dins del món de la psicologia. I ara que per fi ho havia aconseguit, tenia por de perdre allò que tant esforç i tantes llàgrimes m’havia costat. Per això m’exigia cada vegada més, per la por que em feia tornar a aquell infern. Noves i més grans exigències autoimposades van substituir les anteriors. Des que vaig entendre que sempre havia estat molt estricta amb mi mateixa, vaig saber que em mereixia tractar-me amb més afecte i m’ho vaig prendre al peu de la lletra, però aquells mesos vaig tornar a convertir-me en la meva pitjor enemiga i, com si no hagués après res durant tots els meus anys de treball personal, vaig tornar a maltractar-me.

Què m’estava passant? Tot i que em va costar molt fer el pas, finalment el vaig fer i vaig anar a veure el meu psiquiatre, l’Alejandro Belmar (es mereix que l’anomeni perquè m’ha ajudat moltíssim).

Em va costar una mica, potser perquè no volia acceptar que estava pitjor que mai, però sabia que havia de fer-ho perquè, des de feia molt, tenia la sensació que hi havia alguna cosa dins meu que no rutllava.

Li vaig explicar el que em passava i em va fer algunes preguntes tècniques, semblants a les que faig jo als meus pacients. La sorpresa va ser quan em va preguntar què m’agradava fer durant el temps lliure i no vaig saber què respondre. Em vaig quedar paralitzada, mirant a l’infinit, mentre intentava pensar en alguna cosa coherent. De la boca em va sortir un «Passejar?» tímid i em vaig posar a plorar. De cop i volta em vaig adonar que pràcticament no en tenia, de temps lliure, i que, quan en tenia, no em venia de gust fer res. Estava tan cansada que només volia dormir o desaparèixer. Llavors vaig comprendre com arribava a estar de malament i que poc que m’havia escoltat anys enrere.

Des que havia començat la pandèmia de la COVID-19 l’any 2020, no havia parat de treballar. Sentia la responsabilitat de ser forta davant de tot el que passava per poder ajudar els altres, i em vaig centrar tant en les altres persones que, una vegada més, vaig acabar oblidant-me de mi.

Ja se sap que la cabra avesada a saltar sempre salta i saltarà. I, per si no te n’havies adonat, jo soc la cabra i la meva autoexigència i les ganes de tenir-ho tot controlat són la dèria de saltar. Com a conseqüència, l’ansietat va tornar a irrompre a la meva vida, aquesta vegada amb més força que mai. Era una cosa que duia a les espatlles des de la primera relació de parella (tòxica, per si no te’n recordaves). La pressió al pit m’ofegava cada dia una mica més; les nàusees, el dolor abdominal, l’insomni, les taquicàrdies i els brunzits

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X