Pròleg

Montsant

Any 1194

La terra que trepitjaven les dues eugues era més escarpada i silvestre a mesura que passaven les hores. Com els genets que els muntaven, els animals començaven a acusar les jornades de viatge extenuants i les llargues setmanes de recerca. Els dos cavallers ho percebien, i per això no forçaven les cavalcadures a accelerar el pas. Es limitaven a seguir els camins marcats pels veïns dels llogarrets per on passaven, que els últims dies havien minvat notablement.

La roba dels genets tenia una capa gruixuda d’engrut que costaria d’eliminar. La pols de les sendes, la pluja, el fang i la suor havien deslluït uns vestits que, quan van partir de la capital del regne, eren relluents i dignes del seu rang, per bé que ara semblaven propis dels més freturosos. Feia massa dies que no es rentaven. Tot just havien tastat esporàdicament l’aigua d’algun dels rierols per on passaven, com si de petites ofrenes al seu cos es tractessin. Les cabelleres eren llargues, greixoses i atapeïdes.

El més gran de tots dos, de poca estatura, amb els cabells i la pell morena, no veia l’hora de retrobar el seu barber per posar ordre a la pelussera que li penjava del rostre, on intuïa que niaven llémenes per la picor que hi sentia. L’altre, ros i alt, prim però vigorós, tenia la sort de ser barbamec i poc pilós, i suportava una mica millor la manca d’higiene.

El cavaller de més edat estava més avesat a aquests afers, perquè, als seus quaranta anys, s’apropava ja a la vellesa prematura dels qui han participat en mil guerres i batalles, en les quals havia hagut de suportar pitjors condicions que les que en aquells moments vivien les seves carns. El seu company, ans al contrari, es veia impel·lit per aquell tarannà jovenívol procliu a afrontar desafiaments i a desembeinar l’espasa de pressa, i se sentia honrat amb la missió que duien a terme, tot i les mosques que des de feia setmanes els empipaven, i les ganes de submergir-se en una tina d’aigua calenta a la seva cambra de Barcelona.

Feien camí per una zona pràcticament deshabitada. Quatre dècades enrere, l’exèrcit cristià de Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, Girona, Osona i la Cerdanya, i príncep de l’Aragó, dirigit pel noble Bertran de Castellet, havia assetjat i conquerit la vila de Siurana, ocupada pels musulmans. La recuperació de Siurana, situada a l’extrem d’un cingle que semblava inexpugnable, damunt d’un riu i al costat d’un temible penya-segat, havia estat ajornada durant un llarg temps atesa la dificultat de la missió. Malgrat que la reconquesta cristiana dels territoris musulmans havia estat la prioritat dels monarques catalans, fins a quatre comtes havien preferit centrar-se en l’alliberament de ciutats amb més rellevància política i econòmica, com ara Tarragona, Tortosa i Lleida, que havien sucumbit a aquestes croades amb relativa senzillesa. En canvi, Siurana, principal posició defensiva de l’islam a la zona i amb una situació estratègica bàsica per als militars de la reconquesta, havia estat encerclada per les forces del comte de Barcelona el 1151 i no va ser fins passats dos anys que els homes de Bertran de Castellet van poder rescatar-la dels musulmans. Es va convertir així en el darrer bastió sarraí de Catalunya, que va resistir fins als darrers dies sota el comandament d’Abdelazia, la bella i combatent reina mora que va preferir despenyar-se damunt del cavall pel penya-segat que s’alçava a la vora del seu palau, abans que veure els seus dominis rendits a mans cristianes. L’expulsió dels infidels va ser consumada amb la caiguda de Siurana i, des d’aleshores, aquella abrupta i muntanyosa regió de la Catalunya Nova s’havia convertit en un territori despoblat, senyorejat per elevats murs de roca impenetrables, que semblaven protegir els boscos d’alzines, roures i pins que s’estenien als seus peus.

Els genets van frenar les muntures i van fixar els ulls en l’imponent cingle del sud del Montsant, cap on dirigien els passos. Es van admirar de la seva bellesa i les seves formes erosionades, semblants a les que ja havien contemplat al massís de Montserrat, que van rodejar mentre baixaven des de la capital del regne. La muntanya santa semblava cridar-los. Aquell silenci els acariciava les ànimes i els reconfortava els cossos, exhausts. Semblava xiuxiuejar-los que sota el seu sopluig trobarien descans i per fi podrien complir l’encàrrec que el rei els havia confiat.

Ja havien perdut el compte de les setmanes transcorregudes des que els van cridar a la cort de Barcelona per encomanar-los una missió de summa importància per a Ses Majestats, el rei Alfons el Cast i la reina Sança de Castella. Havia arribat a la seva oïda que des de feia un segle existia a França un nou orde reli­giós, el dels cartoixans, del qual tan sols se’n parlaven excel·lències i que havia assolit la fama de fervorós i exemplar.

L’orde de la Cartoixa va néixer a Grenoble per obra del venerat Bru de Colònia, un sacerdot que va ser testimoni d’un miracle que el va fer reflexionar sobre la voluntat divina i el seu servei al Creador. El 1084, Bru va assistir a París al funeral d’un ciutadà il·lustre, conegut a l’urbs per la seva saviesa i les seves virtuts de bon cristià. Tot d’una, el cadàver de l’home es va alçar en ple responsori i, amb veu greu i freda, anuncià als presents que havia de ser jutjat i condemnat per Déu, atès que, segons va confessar, era un pecador. En presenciar tal prodigi, i adonant-se que tota la ciutat havia errat en les seves opinions respecte a l’insigne parisenc, Bru va meditar sobre la banalitat del món terrenal i va concloure que res s’escapa del judici del Totpoderós. No en va, pocs anys enrere, sent Bru rector de l’escola episcopal de Reims, havia descobert que l’arquebisbe de la ciutat comerciava amb els sagraments i amb beneficis eclesiàstics.

Tot això l’abocà al desengany respecte a l’existència secular que portava i el va determinar a consagrar-se a una vida gairebé eremítica, a l’encalç de la perfecció espiritual i de l’entrega i l’apropament a Déu. Fou així com, poc després d’observar l’aterrador miracle i acompanyat per sis deixebles, es va encaminar cap a Grenoble i es va instal·lar al lloc conegut com Chartreuse, on va crear l’orde de la Cartoixa, que per primera vegada aplegava la vida solitària i contemplativa dels eremites amb la convivència en comunitat religiosa, i va fundar el primer monestir de l’orde, al qual es va donar el nom de «cartoixa».

La nova congregació es caracteritzava per complir rigorosament la seva estricta norma, basada en la solitud, el silenci i l’oració. Els monjos cartoixans dedicaven la seva vida a Déu, renunciant a qualsevol contacte amb el món terrenal, i havien aconseguit fama de virtuosos i exemplars en el seu retir espiritual. Aviat van ser coneguts al dellà de terres franceses, fins als límits de la cristiandat. Per aquest motiu, els monarques de Catalunya i l’Aragó i de Castella havien decidit cedir un espai del seu regne a aquest orde a fi que els monjos enviats des de França poguessin instal·lar-s’hi, construir-hi un monestir i contribuir a la difusió de l’obra i la paraula del Senyor. Però Ses Majestats tenien seriosos dubtes sobre quina seria la ubicació adequada per a tal comesa, així que van cridar dos cavallers de la seva plena confiança que van recórrer el reialme de nord a sud i de llevant a ponent fins a descobrir el lloc que hauria d’acollir aquest orde religiós de tan alt prestigi.

I això és el que es proposaven els dos homes. Havien visitat terres del nord amb un clima massa sever per a la vida monacal; havien trobat llocs propers a un mar brau en excés per a uns hàbits silenciosos i tranquils; havien recorregut valls properes a ciutats que oferien massa distraccions i incitaven a pecar de moltes i diverses formes… Però al davant dels impressionants cingles del Montsant, pressentiren que el seu camí ben aviat arribaria a la fi.

Després de deixar enrere un rierol, on van reomplir els odres, van seguir cavalcant per una estreta sendera mentre la calor de la tarda feia estralls en cavalls i genets. Els ventres de les cavalcadures s’inflaven amb una respiració dificultosa i el seu morro expulsava amb rapidesa un aire molt càlid. Els cavallers sentien les gotes de suor lliscant-los esquena avall i la boca i la gola seques com l’espart. Racionaven l’aigua amb el temor de no trobar un altre riu o font durant la resta de la jornada, i les vitualles començaven a escassejar. Aviat haurien de buscar alguna vila en què abastar-se.

Mentre hi pensaven, amb el sol cada vegada més baix i més propera la nit, van albirar un pastor que guiava el seu ramat d’ovelles entre els arbustos i els matolls d’una zona agresta, a la vora del camí pel qual ells transitaven. Van congratular-se de trobar una ànima enmig de tan aspra regió i van decidir esperar l’home per esbrinar on podien localitzar viandes i prosseguir així el seu viatge. Quan els va veure abillats com cavallers, tot i l’atrotinada aparença, el pastor els va mirar desconfiadament amb el seu únic ull bo, ja que l’altre romania perpètuament tancat, com una cicatriu. Va aferrar-se al garrot i es va apropar als genets. El morè, que per edat i experiència s’havia atribuït el comandament dins del singular duo, li va preguntar sense baixar de l’euga:

—Bon home, estem de camí a ponent i escassegen les nostres provisions. Sabríeu dir-nos on podem procurar-nos-en més?

El pastor va negar amb el cap.

—Massa tard per aconseguir viandes per aquí. La vila més propera és la Morera de Montsant, que deveu haver evitat sens saber-ho, perquè es troba dalt d’aqueixa muntanya darrere dels boscos —va dir assenyalant cap a la dreta de l’alt cingle que els escortava—. Però jo passaré la nit per aquests paratges i, si us plau, porto prou menjar al sarró per a tots tres. Una mica de formatge i carn salada i fumada, fruita seca i pa.

—Aleshores ja posseïu més que nosaltres, que només tenim dos bocins de pa dur i restes de peix en salaó.

—Així sia, doncs! Seguiu-me, cavallers, i compartirem sopar i conversa —els va animar amb posat divertit. Tenia la cara solcada d’unes arrugues que demostraven la duresa del seu ofici i confirmaven la seva avançada edat.

Els dos homes van guiar les eugues darrere del ramat i van seguir la comitiva animal durant mitja hora per un camí cobert de pedres relliscoses i femtes ovines. Per fi van arribar a una clariana envoltada de pins, roures i figueres.

—Podeu lligar les cavalcadures en aquells arbres —els va indicar l’oveller assenyalant uns roures robustos—. Després descansarem sota aquests pins, que ens donaran recer per al nostre menjar vespertí.

El pastor es va moure àgilment per la clariana i va tornar amb un feix de branques seques. Les va col·locar dins d’un cercle de pedres i va encendre una petita foguera que els havia de prevenir d’aquell fred que amenaçava d’apropiar-se dels seus cossos cansats.

—Si el vostre propòsit és continuar cap a ponent, haureu d’agafar el camí que surt des de la nostra sinistra. Passareu vora unes masies al capdamunt d’un turó que haureu de deixar a la vostra destra i prosseguir fins a la vila de Falset. Allí podreu abastar-vos —va detallar l’home mentre tots tres s’empassaven a boca plena trossos de pa i formatge.

—Us agraïm la vostra ajuda —va dir el cavaller ros, engolint diverses ametlles que havia agafat amb deler del sarró del pastor.

Mentrestant, l’altre genet observava en silenci el magnífic paisatge que els envoltava.

—Abans heu esmentat la vila de la Morera de Montsant. He de suposar, doncs, que aquesta és la serra de Montsant. Un lloc solitari des de la reconquesta de la propera Siurana. No deu ser fàcil feinejar per aquestes contrades. És, sens dubte, un lloc encisador, però també escabrós i escarpat, difícil de recórrer —va afegir el veterà gentilhome—. Per què no busqueu pastures amb un accés més fàcil per a vós i els vostres animals?

—Per al meu cos i la meva ànima no hi ha millor paratge que el massís de Montsant —va assegurar el bon home—. En aquestes terres vaig néixer i aquí he de morir. Hi tinc tot el que necessito per viure en pau. Déu i aquesta seva magnífica creació que és la natura m’ho ofereixen tot: menjar, aigua, refugi per a mi i les meves ovelles… I sobretot tinc silenci, tranquil·litat i la benedicció de Nostre Senyor, car els àngels no em visitarien si no fos així.

—Què voleu dir? —va preguntar amb palpable curiositat el jove cavaller, estranyat i sorprès per tal afirmació.

—Bé que ho sap, el Creador, que no menteixo! —va exclamar el pastor, que, ofès per les mirades de desconfiança, es va sumir en el mutisme.

—Dieu que els àngels us visiten, mes calleu quan us preguntem —va intervenir el cavaller de més edat en un to conciliador, per temperar els ànims de l’oveller—. Ens plauria conèixer la vostra història. No receleu de nosaltres, atès que som cristians de bé.

El pastor va vacil·lar.

—Tot i que no em creureu, no desitjo que em tracteu de foll, com ja feren les poques persones a qui he confiat el meu secret. Una d’elles, un rector! —va proferir escandalitzat.

—Poc us coneixem, mes no creiem que sigueu un dement, bon home —va intercedir el genet de poblada barba—. I després de tantes jornades de viatge infructuós, rebrem bé qualsevol relat provinent d’un fidel cristià com vós.

L’oveller va mirar els dos homes que, inesperadament, s’havien convertit en els seus companys d’àpat, i va concloure que, si eren cavallers de la cort, certament havien de ser devots del Senyor. Va pensar que, si s’obria a ells, tal vegada arribaria a Sa Majestat la grandesa del succeït al Montsant i el rei atorgaria la gràcia a la seva estimada serra, com ell creia de llei, atès que, al seu humil parer, el que allà succeïa mereixia ser protegit i honrat per un monarca fidel servidor del Totpoderós, com el Cast testimoniejava ser. Finalment, es va tombar i va assenyalar amb el bastó un enorme pi que sobresortia de la resta.

—En aquest mateix arbre és on el meu ull atrotinat ha contemplat en diverses ocasions l’escala de Déu per la qual els àngels baixen i pugen al cel. És una escala amb reflexos daurats i lluminositat infinita, la porta cap al paradís celes­tial, i Nostre Senyor ha elegit el Montsant per situar-la. Seguiu preguntant-vos per què desitjo romandre els anys que em queden de vida en aquest lloc?

Els cavallers es van mirar confosos. Potser el pastor havia perdut l’oremus. Tot i així, van decidir seguir-li la veta perquè, malgrat aquell despropòsit, volien demostrar-li el seu agraïment per haver-los auxiliat en el viatge.

—Gran prodigi és aquest que ens confesseu! —va respondre el genet bru—. Ho comunicarem a Sa Altesa perquè prengui les mesures oportunes per conservar aquest pi i la seva escala celestial. I ara, si ens disculpeu, dormirem unes hores, i a l’alba reprendrem el nostre camí.

El cavaller ros el va fitar reprimint un somrís, perquè sabia que afalagava l’oïda al pastor per tallar la xerrameca i poder descansar.

El rabadà va fer un espetec amb la llengua i va donar una manotada a l’aire, demostrant que poc es creia les paraules del genet i donant per conclusa la conversa. Sense dir ni piu, es va allunyar cap a les ovelles i es va gitar al seu costat, damunt l’herba fresca que començava a xopar-se per la humitat de la nit. Per la seva banda, els cavallers es van arraulir vora el foc embolicats en unes mantes corcades. En pocs segons, tots roncaven.

Passava poc més d’una hora des que la son s’havia apoderat dels tres homes, quan una resplendor encegadora els va despertar. Al capdamunt del pi que havia assenyalat el pastor s’obria una escletxa en el cel per la qual emergia una escala lluminosa. Era tal la seva fulgència que els obligava a entretancar els ulls per veure allò que estava succeint. Tot i així, van poder advertir amb claredat com una filera d’àngels, abillats amb túniques blanques i amb enormes ales nívies, baixaven i pujaven per l’escalinata resplendent.

El pastor es va aproximar cap al pi fent saltirons i es va postrar mentre les llàgrimes inundaven el seu únic ull.

—Encara penseu que soc un pertorbat? —va interpel·lar als gentilhomes—. Acosteu-vos i admireu l’escala de Déu! —els va animar mentre començava a resar.

Els genets van córrer cap al pi i van caure de genolls, sumant-se a les oracions del rabadà. S’escampava per l’aire l’aroma floral més embriagadora que mai havien percebut. Van notar com se’ls eriçava el pèl de tota la pell, malgrat la calidesa que emanava de l’escena que presenciaven. Van romandre immòbils, contemplant aquell miracle, fins que pocs minuts després els missatgers de Déu van desaparèixer al capdamunt de l’escala, enduent-se-la amb ells, i el cel va tornar a tancar-se. La nit va recuperar el seu fred i la seva foscor.

Mentre el pastor seguia orant, aquesta vegada amb les llàgrimes rodant-li per la galta esquerra, les mirades dels dos cavallers van creuar-se. Ambdós van saber que compartien el mateix pensament. Es tractava d’un senyal diví. Sens dubte, havien assolit el seu objectiu.

Tres jornades més tard, els dos genets van travessar amb inquietud les portes de Barcelona, delerosos d’explicar al rei el seu descobriment. Els carrers de la ciutat, que seguia creixent en extensió i prosperitat, estaven plens de gent que traginava amb mercaderies i animals, oferia els seus productes a crits i passejava amb la tranquil·litat de qui no té res millor per fer. El soroll de la ciutat va torbar les oïdes dels gentilhomes, que ja s’havien acostumat al silenci dels camps i les muntanyes. Recuperaren les olors variades de l’urbs: la dolçor de les fruites i les hortalisses, el fum del metall roent dels ferrers, la fetor de les restes de peix podrides i dels rius d’excrements… Els cavallers intentaven esquivar la gentada des de dalt de les seves muntures i s’impacientaven pel destorb que allò els su­posava.

Una vegada arribats a la cort, van haver d’esperar en una avantsala gran i sòbria que Sa Majestat despatxés assumptes inajornables amb una delegació d’aristòcrates vinguda del Llenguadoc. Alfons el Cast, que també ostentava el títol de marquès de Provença, havia vist perillar el seu domini a Occitània des que el comte de Tolosa, Ramon V, havia envaït Narbona i el germà del monarca, Ramon Berenguer IV de Provença, havia estat assassinat. També havia perdut l’aliança del tron anglès quan el rei Ricard Cor de Lleó havia fet un gir en la política de pactes del seu pare, Enric II d’Anglaterra, i s’havia unit al comte de Tolosa en contra d’Alfons. Des d’aleshores, el regent del Casal de Barcelona buscava la manera de revertir la situació i estava fent tractes amb nobles occitans que havien girat l’esquena a Ramon per millorar la seva posició al Llenguadoc. Segons es deia a la cort, el rei volia casar el seu fill Alfons amb Garsenda de Sabran, filla del senyor de Caylar i d’Ansius i neboda neta del comte de Forcalquier, per aconseguir nous aliats contra el comte de Tolosa i afermar el seu domini al nord del regne.

Juntament amb els dos cavallers acabats d’arribar del Montsant, una desena d’aristòcrates i il·lustres personalitats de la capital del regne suportaven estoicament la llarga espera. La fredor de la pedra de les parets que els envoltaven i la previsible demora en la seva trobada amb el monarca van augmentar el nerviosisme dels gentilhomes.

Dues hores més tard, quan els occitans van abandonar el palau, per fi van poder entrar a la sala d’audiències. Era una estança allargada i senyorial, amb gruixuts murs de pedra coberts d’estendards reials i de tapissos amb escenes de batalles i de caça. Al fons, el rei Alfons el Cast els esperava assegut al tron, al costat d’una llar de foc que caldejava la sala, escortat per un fornit cavaller que recolzava la mà a l’empunyadura d’una llarga espasa, i pel bisbe de la ciutat, confessor i amic íntim del rei.

Els cavallers es van avergonyir per presentar-se davant el monarca amb un aspecte tan desendreçat i per la fetidesa que desprenien els seus cossos, cosa que el sobirà va semblar advertir, en exhibir una ganyota de desgrat. Però els genets consideraven que les seves notícies eren tan rellevants que no podien demorar més la seva xerrada amb el rei. Van postrar els genolls davant del Cast, el qual els va animar a informar-­lo sobre el seu encàrrec.

—Fa mesos que espero la vostra arribada. Imagino que, per fi, heu complert la vostra comesa. Digueu-me, heu localitzat ja les terres que hem de cedir a l’orde de la Cartoixa per honorar Déu Nostre Senyor? —va inquirir el monarca.

—Així és, Majestat. Hem trobat un paratge d’inhòspita bellesa a Montsant, on regna un silenci corprenedor, sens dubte adequat per a un orde religiós de tals virtuts —va començar el cavaller més jove.

—Però no és això el que ens ha convençut, Altesa —va continuar l’altre—. Ens plau comunicar-vos que en aqueix lloc presenciàrem un miracle amb els nostres propis ulls. Un pastor de la zona ens parlà d’una visió divina. Al principi no el vam creure, però, a mitja nit, en un pi ubicat als peus d’uns cingles imponents, vam veure com el cel s’entreobria i en davallava una llarga i lluminosa escala, que unia el regne de Déu amb la nostra terra. Una preciosa escalinata daurada i relluent per on ascendien i davallaven els àngels de Nostre Senyor.

El rei es va inclinar amb interès cap als cavallers, sense poder ocultar la sorpresa que li causava el seu relat.

—No pot ser res més que una manifestació divina, Altesa —va afegir el veterà genet—. Per què, si no, se’ns hauria mostrat? D’altra banda, es tracta d’una zona deshabitada des de l’expulsió dels musulmans i el just triomf de la cristiandat, de manera que els cartoixans podrien contribuir a repoblar aqueixa regió amb gent de l’única i veritable fe. Qui millor per complir amb tan sagrada encomanda?

El rei Alfons va romandre en silenci, astorat i colpit, analitzant les explicacions del cavaller i sospesant els beneficis d’atorgar aquelles terres a l’orde de la Cartoixa. Va raonar també la idoneïtat de portar a Montsant un nou orde religiós que, a banda d’encarregar-se de la colonització i la cristianització de les seves terres, acabés amb el monopoli de l’orde del Cister a la zona, que ja tenia els monestirs de Poblet i Santes Creus. Passats uns minuts, va sentenciar:

—Sou homes de la meva completa confiança. Per això, he de refusar la possibilitat que estigueu fantasiejant i m’inclino per creure el vostre al·legat. Heu de considerar-vos afortunats per haver presenciat tal prodigi. Si, després de setmanes de recerca, el Creador us envià aquest senyal en aquell racó del nostre reialme, no cal més explicació: l’Omnipotent ha assenyalat el Montsant perquè hi creem la nostra gran obra. Si és en aqueix lloc on han de construir els cartoixans el seu monestir, que així sia.

1

Montsant

7 d’octubre de 2019

Si hagués viatjat de copilot, ja estaria marejada. Hauria abaixat la finestreta perquè l’aire de la muntanya li assequés la suor freda del front. Hauria fixat la mirada en els revolts i els contrarevolts de l’angosta carretera per evitar que la seva angoixa augmentés i defugir així les ganes de vomitar. Però per sort, i com de costum, la Lara conduïa el seu esgavellat automòbil, aquesta vegada per un trajecte sinuós que la portava al cor de Montsant. Estava convençuda de la saviesa del seu cos, que sempre li enviava els senyals correctes i oportuns per prevenir-la de situacions no volgudes. Perquè a la Lara li agradava conduir. La satisfeia notar les seves mans a sobre del volant i sentir que tenia el control de la màquina. I sabia que conduïa bé. Ho va saber des del dia en què va guanyar una cursa de karts organitzada pel seu col·legi, quan feia cinquè de primària, amb l’astorament de la secció masculina de l’escola i la gatzara de la femenina. Creia que era una cosa innata, potser un do que el seu pare li havia llegat, perquè la seva mare sempre havia dit que els cotxes els carregava el diable. La Lara havia fet cas omís de les seves súpliques i es va treure el carnet tot just quan va complir els divuit, quan va poder pagar-se’l gràcies a les moltes hores de servir copes en un bar del barri. Li hauria encantat poder conduir un esportiu biplaça que agafés els revolts com si fossin de mantega, però el seu sou no donava per a tant, així que s’havia de conformar amb un petit turisme de segona mà que, per sort, obeïa les ordres de la seva mestressa i mai l’havia deixat a l’estacada. Aquell era un dels avantatges de la seva feina. Tot i que mai s’allunyava gaire de la seva ciutat, podia viatjar per camins nous, conèixer paisatges ignots situats a pocs minuts de casa, recórrer carreteres comarcals per acumular noves sensacions. I, com que el seu cos sabia que gaudia darrere del volant, quan no ho feia l’obsequiava amb uns marejos que la deixaven tocada tot el dia.

Per fer més plaents les moltes hores que passava conduint, la Lara necessitava música. Bona música, per descomptat. Amb trenta-tres anys, jove i vital, extravertida, li encantava conèixer gent nova, s’adaptava a totes les situa­cions, però detestava els ritmes mecanitzats dels nous gèneres que omplien les pistes de pubs i discoteques. A ella li agradaven les melodies més artesanals. L’apassionava el rock. Tot i que, per a desgràcia seva, molt poques emissores de ràdio oferien aquest tipus de música i això feia que, quan perdia la seva freqüència en carreteres com la que llavors transitava, maleís el gust musical de la majoria i s’emprenyés amb el món durant un breu lapse de temps. Per recuperar el seu humor, va posar un dels CD que ella mateixa gravava amb les seves cançons favorites. En aquells moments, passat el poble de Cornudella de Montsant, sonava «Stairway To Heaven» de Led Zeppelin, i la Lara va somriure. Es va sorprendre amb la casualitat i ho va interpretar com un bon auguri de l’univers respecte del dia que tindria. Perquè la Lara es dirigia al poblet d’Escaladei, al centre de la comarca del Priorat.

La Lara Peña vivia a Reus, la seva ciutat natal. Feia uns quants anys que era inquilina d’un piset del barri del Carme, antic i mal distribuït, però ella s’havia esmerçat a convertir-­lo en una llar confortable i acollidora. Malgrat que els seus amics intentaven convèncer-la que es mudés a un pis més modern i funcional, la Lara s’hi negava fermament perquè ja s’havia fet seu l’apartament. A més, era molt cèntric i això li permetia gaudir molt més de la seva ciutat. Li havia costat molt assolir aquella independència i estabilitat de les quals ara fruïa. Per això, i per molt que l’apassionés la seva professió, cada vegada es decantava més per un hedonisme moderat que bàsicament consistia a assaborir les hores lliures passejant pel nucli antic empedrat o prenent un dels famosos vermuts de Reus a la plaça del Mercadal, sentint el sol a la cara i escoltant com el murmuri de la gent asseguda a les terrasses reverberava entre els murs que la cerclaven.

Treballava com a periodista freelance per a l’agència de notícies ImMedia, que venia el seu contingut als mitjans de comunicació subscriptors, bàsicament emissores de ràdio i rotatius digitals i en paper, tot i que també algunes cadenes de tele­visió. El seu àmbit laboral era la província de Tarragona, de manera que donava cobertura a un ampli territori i tenia una certa llibertat a l’hora d’escollir els reportatges en què treballava i sempre prioritzava els temes d’alt interès general i les notícies d’última hora i de rellevància. Com que treballava d’autònoma, també col·laborava en un diari digital com a articulista i dedicava algunes hores a projectes de comuni­cació corporativa, en els quals tenia com a clients petites empreses per a les quals representava el rol de responsable de comunicació i community manager. Però, sens dubte, el que més li agradava de la seva feina era trepitjar el carrer: estar en contacte amb la gent, buscar les notícies, reflectir allò que veien els seus ulls, explicar històries. Tot i que sovint li tocava escriure sobre temes bastant més trivials, sentia que la seva professió tenia un component social molt marcat. Sabia que no salvaria la humanitat, ni tampoc aspirava a fer-ho, però la satisfeia aportar el seu granet de sorra denunciant injustícies i fent-les saltar a la palestra, retratant públicament el causant de l’abús en qüestió i obligant-lo indirectament a esmenar o pal·liar el seu error.

Però això succeïa en comptades ocasions, per a frustració de la Lara més idealista, i aquell dilluns d’octubre volia aplegar la informació necessària per elaborar un reportatge sobre la verema al Priorat. Així que es va resignar a la tediosa jornada de caminar entre vinyes, espantar mosques i respirar la forta aroma del raïm acabat de premsar. No era la primera vegada que redactava una crònica sobre la collita i l’elaboració del vi. De fet, es tractava d’un tema molt gastat pels periodistes dels mitjans locals a les acaballes de l’estiu: quan s’ha començat a veremar, com es treballa la recollida del raïm en aquesta zona, quina producció es preveu per a enguany o quines han estat les condicions climatològiques durant aquesta temporada. Aquestes eren algunes de les preguntes recurrents que la Lara formularia al propietari del celler d’Escaladei, a qui entrevistaria després de visitar les seves finques i l’establiment.

El cotxe gris pissarra havia deixat enrere la Morera de Montsant, municipi que agrupa dos nuclis urbans: el de la mateixa Morera i el d’Escaladei, separats per uns cinc quilòmetres de carretera tortuosa i costeruda com poques a la zona. Ambdues poblacions són petites i tenen una cinquantena de veïns cadascuna. La seva economia es basa en dos sectors: l’enologia i el turisme. Tot i que la Morera és una mica més gran i acull edificis comuns com l’ajuntament i el cementiri, Escaladei és el poble més visitat i conegut, sobretot gràcies a les ruïnes visitables de la seva cartoixa, que va estar activa entre els segles XII i XIX, exercint de senyor feudal d’un territori extens i pròsper. Amb la desamortització de Mendizábal de 1835, l’antic monestir va ser expropiat i els monjos que l’habitaven van haver d’abandonar-lo. Molts es van amagar i refugiar en pobles de la comarca, on van exercir de sacerdots. La cartoixa va ser abandonada, saquejada i incendiada. Va passar de ser un magnífic monestir a un complex religiós gairebé destruït. El que va quedar d’ell i les seves vastes terres i béns va ser venut en subhasta pública i repartit entre quatre famílies benestants de Barcelona, més interessades en el rèdit que els aportarien les finques que en l’assolada cartoixa, i va caure en l’oblit. Els nous terratinents es van centrar a treballar les terres i a impulsar la viticultura que havien iniciat els monjos cartoixans, i van aconseguir donar nom i fama als vins del Priorat. Després d’un segle i mig d’abandonament del conjunt monumental de la cartoixa, que ben poc havia interessat als seus primers amos, ja als anys vuitanta del segle XX, i gràcies a la iniciativa d’una de les hereves dels propietaris barcelonins, el monestir va passar a mans de la Generalitat de Catalunya, que finalment es va adonar de la importància històrica del monument i el va declarar bé d’interès nacional. Així va començar el seu procés de restauració i conservació, que encara s’executa, i alhora la cartoixa es va obrir al públic per ser promoguda com a focus d’interès cultural.

Mentre girava a l’encreuament d’entrada al poble, la Lara organitzava mentalment el seu pla de treball. En tractar-se d’una matèria sobre la qual havia escrit en ocasions anteriors, ja tenia interioritzada la llista de tasques. Gravaria en vídeo l’entrevista amb l’empresari, prendria plans de la feina a la vinya, dels ceps i el seu fruit, així com de les zones més atractives del celler, i faria fotografies de tot plegat. «Un altre reportatge més sobre la verema», va pensar amb resignació mentre el seu vehicle s’apropava a les portes de l’establiment, ubicat al costat de l’antiga era del municipi i del riuet d’Es­caladei.

Tal com havien fet moltes empreses vinícoles del Priorat, que els darrers anys havien diversificat la seva activitat i l’enfocaven cap a l’enoturisme, el celler Di-Vino havia pujat al carro de la modernització i s’assemblava més a un hotel rural amb encant que a una empresa productora de vi. L’edifici s’integrava en l’entorn. En el passat, havia estat una masia del poble, que va quedar abandonada i va ser reformada pels cellerers. A Escaladei estava prohibit construir edificacions noves perquè tot el terme municipal havia estat declarat bé d’interès cultural. El celler estava erigit en pedra i tenia aquell toc rústic i vetust que tant atreia els turistes. Dues enormes tines flanquejaven l’entrada de l’establiment, una portalada en arc de fusta massissa que donava a un pati minúscul decorat amb estris de conreu antics. I allí s’acabava el que era tradicional, ja que, un cop traspassat el llindar, el visitant podia entreveure a través d’unes imponents vidrieres un espai diàfan ocupat per la botiga del celler, on una sol·lícita dependenta atenia uns turistes i els oferia consell sobre els vins que s’adaptaven millor al seu paladar. Les parets estaven recobertes amb prestatgeries de fusta lacada en blanc sobre el fons de pedra, que mostraven en un ordre quasi obsessiu les ampolles dels diferents vins que elaborava Di-Vino. Al centre del comerç se situaven dues taules altes amb sis esvelts tamborets, des d’on els visitants podien fer tastos de vi a demanda. Les relluents copes de cristall que hi havia a sobre, al costat d’un cartell cridaner amb acurada cal·ligrafia vintage, així ho recordaven. Uns focus de led il·luminaven l’estança, mentre el fil musical emetia temes instrumentals de jazz.

La Lara va trencar tota aquesta harmonia quan va irrompre a la botiga carregada amb les bosses en què guardava la càmera de vídeo, el trípode, el micròfon, els cables i la càmera de fotos, a més de la seva bossa de mà. Aquest era un dels inconvenients de la seva feina per a ImMedia: en oferir el contingut informatiu en diferents formats (vídeo per a les televisions, àudio per a les ràdios, fotografies i text per a la premsa escrita), havia de gravar el seu treball en diferents registres i traginar piles d’embalums amunt i avall. Alguns companys de professió, redactors en diaris o emissores de ràdio, feien broma i l’anomenaven «la dona orquestra», cosa que la feia riure encara que la seva malmesa esquena li recordava la poca gràcia de l’assumpte.

Mentre la reportera deixava amb cura les bosses a terra i es recollia la llarga cabellera castanya en una cua, l’empleada de Di-Vino es va excusar davant dels forasters i els va deixar paladejant tres vins diferents per apropar-se a la Lara i preguntar-li què necessitava.

—Soc la Lara Peña, periodista de l’agència de notícies ImMedia. Tinc concertada una entrevista amb el senyor Jaume Folch.

—Esperi un moment, si us plau.

La jove, vestida de negre rigorós, es va dirigir a un petit taulell raconer i va trucar per telèfon.

—De seguida l’atendran. Esperi aquí, per favor —va demanar a la Lara, i va tornar cap als turistes, que ja havien acabat el tast.

Mentre la periodista examinava les ampolles de criança d’un dels prestatges, una dona de mitjana edat i baixa estatura va aparèixer per una porta situada a la part esquerra del fons del local, que connectava amb les oficines. Es va acostar a la Lara amb les passes enèrgiques i decidides de qui se sap amb autoritat, i li va donar la mà.

—Bon dia, senyoreta Peña. Soc la Lola Grau, la dona d’en Jaume i copropietària del celler. El meu marit encara no ha arribat. A quina hora havien quedat? —va requerir amb sorruderia.

Duia els cabells curts pentinats en un perfecte desordre, vestia roba cara i tenia uns ulls blaus que perforaven la seva interlocutora. A la Lara no li va agradar. Va veure en ella una dona altiva i arrogant. Tots els porus de la seva pell emanaven supèrbia i superioritat. Per a la Lara era un contratemps no poder començar a treballar ja i haver de quedar en mans de la mestressa de l’establiment. Li venia més de gust que li donessin un cop de puny a l’estómac.

—A les deu en punt, tal com em va suggerir ell mateix. Sap si trigarà gaire? —va preguntar amb tota l’amabilitat que va poder.

—Espero que no —va etzibar-li amb desgana—. Tinc molta feina a l’oficina i lamentablement no puc estar per vostè. Si vol esperar-lo per aquí…

—Li fa res si vaig avançant feina i començo a enregistrar plans de les finques de vinyes més properes al celler? Així quan arribi el senyor Folch el molestaré durant menys estona —va contraatacar la periodista.

La Lola va dubtar durant un segon, però va acceptar la proposta i va convidar la Lara a seguir-la. La reportera va agafar ràpidament totes les bosses en veure que la propietària no tenia intenció d’esperar-la i es va endinsar rere seu per una porta ubicada al lateral dret del local, que conduïa al mateix celler. Es van creuar amb una altra dona d’uns cinquanta-pocs anys, rossa i de trets agradables.

—Aquesta és la meva cunyada, l’Elvira Sentís, una altra copropietària del negoci —va deixar caure l’amfitriona sense minvar el pas. Va assenyalar la Lara per damunt de l’espatlla i va afegir amb desdeny—: És la periodista que ha vingut a entrevistar en Jaume. Ja saps, per la verema, com cada any.

La Lara es va mossegar la llengua per no amollar cap de les mil impertinències que li venien atropelladament al cap i va oferir la mà a l’Elvira.

—Un plaer.

—Igualment. Senti’s com a casa seva, si us plau. Pregunti tot el que calgui i mogui’s lliurement per les nostres instal·lacions.

La Lara li ho va agrair i va trotar ràpidament rere la Lola, que ja es trobava al final del passadís. Van deixar enrere diverses sales que acollien, entre d’altres, el magatzem, la cava de botes, els dipòsits de fermentació i la premsa, i van arribar fins a la zona d’entrada del raïm, a la part posterior de l’edifici. Una porta metàl·lica d’enormes dimensions oberta de bat a bat permetia l’entrada de l’aire fresc de l’exterior i comunicava el celler amb les finques annexes.

La Lola li va assenyalar amb una mà les terres mosquejades de ceps i va donar-li accés amb un gest teatral.

—Aquí ho té. Tan sols li prego que pari compte de no malmetre cap planta i que, per descomptat, no importuni els treballadors.

—No s’amoïni. No és la primera vegada que entro en unes vinyes —va respondre-li la Lara una mica irada. La seva paciència i el seu saber estar començaven a esgotar-se davant tant de desaire.

Mentre la senyora Grau se’n tornava cap al seu despatx, la Lara es va endinsar al sòl tou de la parcel·la més propera. Abans de començar a passejar entre els ceps, va deixar les bosses a terra i va treure les eines necessàries per iniciar la feina. Va agafar el trípode i hi va fixar la videocàmera, va posar-se el telèfon mòbil en una butxaca del darrere dels texans i es va penjar la càmera de fotos al coll. Va mirar cap a on els jornalers collien el raïm i li va complaure comprovar que es trobaven en una zona allunyada, de manera que podria treballar amb més tranquil·litat.

La finca que trepitjava era bastant plana, fet que les seves cames i la seva esquena van agrair. Va advertir que, a mesura que s’allunyaven del celler, les terres de Di-Vino anaven canviant de nivell. Les parcel·les adjacents semblaven ballar en una combinació de pujades i baixades que amb la perspectiva semblaven un ondulant mar de ceps. Les que tímidament s’apropaven als cingles de la majestuosa serra Major de Montsant es dividien en costers i terrasses, que sens dubte dificultaven la feina dels veremadors.

Des de la calma del seu emplaçament, la Lara va admirar la serra calcària de parets rocalloses, pràcticament nua de vegetació, que semblava abraçar el poble d’Escaladei i tot el seu entorn agrícola. Va respirar fondo l’aire pur de la muntanya i va sentir un estremiment. No va poder evitar emocionar-se per la bellesa del paisatge que tenia al seu davant. Per primera vegada en tot el dia, es va alegrar sincerament d’haver pactat aquell reportatge perquè, encara que només fos per uns pocs minuts, podria gaudir d’unes vistes privilegiades i del contacte directe amb la natura.

La Lara coneixia Montsant. Havia fet algunes rutes de senderisme amb amics pel parc natural, i fins i tot en una ocasió es va atrevir a escalar una inacabable paret rocallosa a la zona oest, propera al poble de Margalef. Tot i així, i malgrat que no era gaire propensa a sentimentalismes ni cursileries, sempre que tornava a aquella serra sentia que alguna cosa se li removia a dintre. Era com si l’interior de la muntanya albergués un colossal imant que l’empenyés a romandre-hi. Que l’obligués a no abandonar-la. «Montsant és màgic», pensava cada cop que se sentia sota el seu influx.

Va tornar a la realitat quan va haver de carregar el pesat conjunt de trípode i càmera. Tal com la periodista havia llegit, en aquella zona de la comarca, les varietats de raïm més primerenques —les blanques— es collien a partir de mitjan setembre, mentre que les que tenia al davant, que servirien per elaborar diferents tipus de vi negre, començaven a recol·lectar-se a l’octubre, malgrat que tot podia variar en funció de les condiciones climatològiques.

Va decidir buscar una panoràmica més bona de les finques des d’una àrea més elevada i va començar a pujar una costa, mentre aprofitava per anar gravant detalls de les plantes i el raïm negre que encara s’havia de veremar. «Des de dalt tindré bones vistes de les finques, el celler i el grup de treballadors». Les seves botes ensopegaven amb les pedres que omplien l’estreta senda per la qual ascendia, que s’alineava amb el lateral del camp de cultiu. «Amb aquesta distància, també puc enregistrar i fer bones fotos de la serra». Les abelles s’apropaven animades als curulls fruits dels ceps. La Lara es va aturar per fotografiar-les i agafar aire.

Ja en terreny pla, va deixar la videocàmera en un lloc segur i es va dirigir cap a una petita bassa. Volia rodejar-la per arribar a la parcel·la annexa que iniciava un descens i que, de ben segur, garantiria una bona perspectiva. S’anava mirant els peus, per evitar relliscades i ensopegades, mentre repassava a la pantalla de la càmera les fotografies que havia fet fins aleshores, per fer-ne d’altres amb diferents perspectives i elements. El peu esquerre li va lliscar lleugerament cap endavant. «Merda, ja he trepitjat fang», es va lamentar, pensant en les seves botes de muntanya noves. Però, quan va abaixar la mirada cap a terra, va veure una substància molt fosca i viscosa sota la sola del seu calçat.

Un enorme crit li va sortir de la gola. Un bram tan descomunal que va arribar a oïda dels jornalers, i fins i tot del personal del celler. Als seus peus jeia un home mort, enmig d’un toll de sang, amb un tall profund al coll i la part del davant de la camisa també ensangonada. La Lara va retrocedir instintivament per apartar-se del cos i s’hi va posar d’esquena. Va sentir una basca, però es va forçar a contenir el vòmit. Va començar a tremolar, paralitzada al costat del cadàver. Va pensar a sortir corrents per demanar auxili, encara que sabia que de ben poc serviria. Va valorar no tornar a girar-se perquè la seva retina no retingués aquella imatge, malgrat que era conscient que potser ja era massa tard. Ella, que estimava la vida, mai havia imaginat que la mort li donaria aquesta bufetada. La seva aprensió i covardia l’empenyien a fugir fins al cotxe, engegar el motor i tornar a la seguretat del seu sofà i la seva manteta.

Va inspirar aire fins a omplir els pulmons i va sospirar lentament. Armant-se d’un valor del qual es creia mancada, va fer una trèmula passa cap al cos i s’hi va inclinar per observar-li el rostre.

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X