Pròleg

Adelaide Hills, Austràlia Meridional,

Cap d’Any de 1959

I per força hi hauria un dinar per marcar l’entrada d’any. Una trobada tranquil·la, només família, però en Thomas exigiria tots els guarniments. Era inconcebible fer-ho d’una altra manera: els Turner eren tradicionals de mena i, amb la visita de la Nora i en Richard, que vindrien des de Sydney, el repic de bombos i platerets estava servit.

Aquest any la Isabel havia decidit instal·lar la taula en un racó del jardí diferent. Per costum seien sota la noguera, a la gespa de la banda de llevant, però aquell dia l’havia atret el tros d’herba que s’estenia a l’ombra del cedre del senyor Wentworth. No feia gaire hi havia passat mentre arranjava un ram per posar a taula i l’havien captivat les fantàstiques vistes de les munta­nyes. «Sí», va pensar. «Aquí hi estarem la mar de bé». L’ocurrència sobtada i la pròpia determinació havien estat embriagadors.

Va concloure que tot plegat formava part de la determinació amb què encarava el Cap d’Any: entrar al 1959 amb una mirada i unes expectatives renovades; però hi havia una veueta interior que es preguntava si no feia la guitza al marit trencant de cop i volta el protocol. Des del moment que van descobrir la fotografia sèpia del senyor Wentworth i els seus amics victorians, tots barbuts com ell, distribuïts en gandules de fusta a la gespa de la banda de llevant, en Thomas estava convençut que aquell era el millor lloc per aplegar-s’hi.

La Isabel no sabia exactament quan havia començat a sentir el petit plaer que li provocava veure aquella arruga vertical entre cella i cella al seu marit.

Un cop de vent va amenaçar d’arrencar-li el cordill de banderoles de les mans, i es va aferrar fort a l’últim graó de l’escala de fusta. Ella mateixa l’havia agafat del cobert de les eines al matí, reconfortada per l’esforç que exigia. Quan es va enfilar al capdamunt de l’escala per primera vegada, li va sobrevenir un record d’infància: havien anat a passar el dia amb la mare i el pare a Hampstead, i ella havia grimpat per una de les imponents sequoies i de dalt estant havia mirat al sud, a la ciutat de Londres. «Veig la catedral de Saint Paul!», havia cridat als seus pares en veure la inconfusible cúpula entre la boira i el fum. «Agafa’t fort», li havia respost el pare. I justament quan li va dir això la Isabel va sentir la necessitat perversa de fer justament el contrari. L’ànsia l’havia deixat sense alè.

Una niuada de cacatues de cap rosat va sortir disparada del capdamunt d’una bànksia robusta en un esvalot de plomes roses i grises, i la Isabel es va quedar immòbil. Allà dalt hi havia algú. Ella sempre havia tingut una gran intuïció per preveure el perill. «Deu ser que no tens la consciència tranquil·la», li havia dit més d’una vegada en Thomas, a Londres, quan encara no es coneixien bé i la fascinació era mútua. «No és això», li havia respost ella. «Passa que tinc més sensibilitat que els altres.»

La Isabel es va quedar clavada dalt de l’escala i va parar l’orella.

—Mira! Allà! —deia una veueta—. Corre, ves i mata-la d’una garrotada.

—No puc!

—Sí que pots. Ho has de fer, ho has promès.

És la canalla, la Matilda i en John. «Quin descans», va pensar la Isabel. Tot i així, es va quedar callada perquè no la descobrissin.

—Tu trenca-li el coll i acabem d’una vegada. —Era l’Evie, la petita, de nou anys.

—No puc.

—John, per l’amor de Déu —va fer la Matilda, de catorze anys però comportant-se com una dona gran—. Porta aquí. Mira que ets plom.

La Isabel coneixia el joc. Feia una colla d’anys que jugaven a caçar serps. S’havien inspirat en un llibre, una antologia de poesia tradicional de l’estepa australiana que els havia enviat la Nora. La Isabel els l’havia llegit en veu alta i als nens els havia enamorat. Com la majoria de contes de la zona, era una crida a estar sempre alerta. Pel que semblava calia tenir els ulls ben oberts en aquell lloc: serps i postes de sol i tempestes de trons i sequeres i embarassos i febrades i incendis forestals i inundacions i vedelles boges i corbs i aligots i forasters, «passants de bestiar de rostre maligne» que sorgien dels boscos i els matolls feréstecs de l’interior australià, amb ànsies de matar.

La Isabel de vegades se sentia aclaparada per tanta quantitat d’amenaces mortals, però els nens eren australians de soca-rel i es delien per aquells contes, i gaudien amb el joc: era una de les poques activitats que no fallava quan els volia engrescar, malgrat les diferències d’edat i de gustos.

—Ja és meva!

—Sí, senyor.

Un esclat de rialles exultants.

—I ara anem tirant, va.

Com li agradava sentir-los contents i esvalotats; així i tot, va aguantar l’alè i va esperar que el joc se’ls emportés a una altra banda. De vegades —tot i que ella no s’hauria atrevit mai a dir-ho en veu alta— la Isabel se sorprenia imaginant-se com seria la seva vida si els pogués fer desaparèixer a tots plegats. Una estona de no res, és clar; els trobaria moltíssim a faltar si l’absència s’allargués gaire més. Posem que fos una hora, potser un dia... una setmana a tot estirar. El temps suficient perquè ella tingués una mica de temps per pensar. No en tenia mai, ni tan sols per seguir el fil d’un únic pensament fins a la seva conclusió lògica.

En Thomas se la mirava com si li faltés un bull, si mai ho havia arribat a expressar. Ell era més aviat d’idees fixes pel que feia a la maternitat. I per com havia de ser una esposa. A Austràlia sovint deixaven que fossin les dones les que s’espavilessin soles davant de les serps i els incendis i els gossos salvatges, o això deien. A en Thomas li apareixia una lleu espurna a la mirada quan s’esplaiava en el tema, una fascinació basada en un sentimentalisme romàntic envers el folklore del seu país. Li agradava imaginar-se-la com una dona avesada a viure en nous horitzons, a suportar els embats de la vida i a mantenir la llar de foc encesa mentre ell rondava pel món vivint la vida.

La idea la va fer riure una vegada. Sobretot perquè va pensar que era broma. Però ell tenia raó quan li recordava que ella s’havia avingut a seguir els seus grans plans; de fet, havia saltat d’alegria davant l’oportunitat d’agafar-se a una cosa diferent. La guer­ra havia estat llarga i funesta, i quan s’havia acabat, Londres era un cau de misèria on no hi quedava ni un petricó de llet. La Isabel ja no ho aguantava. I en Thomas no s’equivocava quan deia que la vida a la seva casa majestuosa no tenia res a veure amb la dels aventurers que s’establien en mons desconeguts. I això per què? Perquè ella tenia un telèfon i corrent elèctric i un pany a totes les portes!

Però això no treia que de vegades se sentís sola i deprimida després que la canalla se n’hagués anat a dormir. Fins i tot la lectura, que durant molt de temps havia estat una font de consol per a ella, havia començat a semblar-li un acte d’aïllament.

Sense desaferrar-se de l’escala, la Isabel va estirar-se per veure si el caient de les banderoles seria prou alt per instal·lar-hi la taula a sota. Aconseguir-ho havia estat més complicat del que no es pensava. En Henrik sempre feia que tot semblés d’allò més senzill. Li hauria pogut demanar, més ben dit, li hauria d’haver demanat el dia anterior, que les pengés abans de plegar. No hi havia previsió de pluges; les banderoles s’haurien pogut quedar penjades sense cap problema tota la nit. Però no l’hi podia demanar. Les coses havien canviat entre tots dos últimament, des que la Isabel havia topat amb ell al despatx una tarda que s’havia quedat treballant fins tard quan en Thomas era a Sydney. Ara li feia vergonya demanar-li que li fes feinetes de poca categoria. Se sentia cohibida i indefensa.

Ho hauria de fer tota sola. Per bé que el vent era una amenaça. Havia pres la decisió de penjar les banderoles a la gespa de la banda de llevant abans que comencés a bufar, sense tenir en compte que era la part menys arrecerada del jardí. Però la Isabel era del morro fort: ho havia estat tota la vida. Una amiga entenimentada li havia dit una vegada que la gent no canviava amb l’edat, sinó que bàsicament es tornava més vella i apagada. Respecte a la vellesa no s’hi podia fer gran cosa, però respecte a la tristesa estava decidida a impedir-ho. Gràcies a Déu, ella era, per naturalesa, una persona molt positiva.

Passava que els dies de vent l’acabaven trasbalsant. Si més no, els últims temps. Estava convençuda que no sempre havia sentit aquell neguit a l’estómac. Temps enrere, en un altre moment vital, se la tenia per una persona amb nervis d’acer. Ara, en qualsevol moment es podia veure superada per un rampell d’alarma sorgit del no-res. Una sensació d’estar sola a la superfície terrestre, fràgil com el vidre. Respirar l’ajudava. Potser necessitava una infusió o un te. Alguna cosa que li calmés els pensaments i com a mínim li servís per dormir. Fins i tot s’havia plantejat anar al metge, però no pas al marit de la Maud McKendry del carrer major. Això mai.

Però al final ho va fer, la Isabel estava decidida a posar ordre. Era una altra de les decisions que havia pres per Cap d’Any, tot i que aquesta se l’havia guardat per a ella. Es donaria un any de marge per recuperar l’equilibri. Hi havia persones que depenien d’ella, i ja tocava.

Aquell any faria els trenta-vuit. Gairebé quaranta! Més anys dels que el seu pare i la seva mare havien arribat a tenir. Potser per això últimament l’assaltaven els records de la infantesa. Era com si hagués passat prou temps per poder-se girar i veure-ho tot amb claredat a través de l’immens oceà del temps. Amb prou feines recordava haver creuat aquest oceà.

Era ridícul sentir-se sola. Havia viscut en aquella casa catorze anys. Estava envoltada de més família de la que havia tingut mai; Déu sabia que no podria fugir dels fills per més que ho intentés. I tot i així, de vegades hi havia moments de por i desconsol, i la sensació persistent d’haver perdut alguna cosa que no sabia anomenar i que, per tant, no podia tenir l’esperança de trobar.

Al revolt del camí d’entrada hi havia alguna cosa que bellugava. Va estirar el coll per veure-ho millor. Sí, hi havia algú, no era cosa de la seva imaginació. Un foraster? Un bandit entrant a tota brida pel camí dalt del seu cavall, qui sap si sortit d’un poema de Banjo Paterson?

Era el carter; se’n va adonar quan va percebre clarament el paquet embolicat amb paper d’embalar. El dia de Cap d’Any! Una de les virtuts de viure en un poblet en què tothom ho sabia tot del veí era que es feien repartiments fora de les hores habituals, però aquesta vegada s’havien superat. Va sentir una flamarada d’emoció, i els dits se li bellugaven amb matusseria mentre intentava lligar les banderoles per poder baixar i arribar a temps per interceptar l’entrega. Tenia l’esperança que fos la comanda que havia fet unes setmanes enrere. El seu alliberament! No s’esperava que arribés tan aviat.

Però era exasperant. El cordill estava fet un embolic i el vent esvalotava les banderoles. La Isabel es barallava amb les banderoles i renegava per sota el nas, mirant enrere per no perdre de vista l’aproximació del carter.

No volia que entregués el paquet a la casa.

Quan l’home va arribar a l’últim revolt del camí, la Isabel va ser conscient que hauria de deixar anar la corda si pretenia bai­xar de l’escala i arribar a temps. Va pensar-s’ho dues vegades i finalment va cridar:

—Hola! —va saludar-lo fent senyals amb la mà—. Soc aquí dalt.

L’home va mirar enlaire, sorprès, i mentre una altra ràfega de vent li feia aferrar-se fort a l’escala, la Isabel es va adonar que s’havia equivocat. Si bé portava un paquet, la persona que hi havia al camí no era, ni de bon tros, el carter.

Nit de Nadal, 1959

Més endavant, quan li van preguntar sobre els fets, i l’hi preguntarien tantes vegades durant la seva llarga, llarga vida, en Percy Summers diria de tot cor que es pensava que dormien. Feia un temps prou xafogós per haver-ho pensat. Al llarg del mes de desembre, la calor s’havia intensificat des de ponent i havia creuat els desert central rumb al sud, on s’havia instal·lat, suspesa sobre els seus caps, invisible, decidida a no afluixar. Cada nit escoltaven les previsions del temps a la ràdio, esperant sentir que arribaria una treva; però no arribava mai. Passaven les llargues tardes recolzats a la tanca del veí, mirant de reüll la llum daurada mentre el sol trèmul es fonia a l’horitzó, més enllà dels límits del poble, fent que no amb el cap, maleint la calor, la maleïda calor, preguntant-se els uns als altres, sense l’esperança de rebre resposta, quan s’acabaria d’una vegada.

Mentrestant, llargs i esvelts, a les gepes de les muntanyes que voltaven la vall solcada pel riu, els eucaliptus blaus s’erigien en silenci, fent llambrejar la seva escorça de clapes argentades. Eren vells i ho havien vist tot. Ja existien abans de les cases de pedra i fusta i ferro; abans de les carreteres i els cotxes i les tanques; abans de les rengleres de ceps i pomeres, i del bestiar tancat a les cledes. Els eucaliptus havien estat allà abans que ningú, sobrevivint a la calor abrusadora i, després, al fred i a la humitat de l’hivern. Era un territori antic, una terra de grans contrastos.

L’estiu de 1959, però, malgrat estar dins dels registres habituals, feia calor. Es registraven rècords de temperatures màximes allà on se’n prenia constància, i la gent de Tambilla ho notava de ple. La dona d’en Percy, la Meg, s’aixecava a trenc d’alba per dur l’entrega de llet dins la botiga abans no es pogués tallar; en Jimmy Riley deia que ni les tietes ni els oncles recordaven una sequera tan extrema; i al cap de tothom, sobretot amb el record de l’any 1955 encara molt recent, hi era present el risc d’incendi.

«Diumenge negre» l’havien anomenat els diaris. Els pitjors incendis des de la fundació de la colònia. Aquell 2 de gener de quatre anys enrere el dia s’havia despertat carregat amb la sensació que una catàstrofe es congriava. La tempesta de pols havia arribat de nit, procedent de les planures seques del nord i assolint ràfegues de vent de cent quilòmetres per hora. Els arbres es vinclaven i les fulles corrien arrauxades pels congosts; el vent arrencava plaques de xapa ondulada de les teulades de les granges. Els cables d’alta tensió es van alliberar i van fer saltar tot d’espurnes que van créixer fins a unir-se i formar un gran mur de foc amb ganes de cremar.

Els veïns van lluitar contra les flames sense descans amb sacs de tela humits, pales i tot el que tenien a l’abast fins que al vespre, miraculosament, va començar a ploure i el vent va canviar de direcció. S’havia hagut de lamentar la pèrdua d’una quarantena de propietats i la vida de dues pobres ànimes. D’ençà d’aleshores sempre havien reclamat un servei d’emergències contra incendis com Déu mana, però els que prenien les decisions a la ciutat havien estat massa lents; aquell any, en vista d’unes condicions semblants que no feien presagiar res de bo, el govern municipal n’havia assumit la gestió pel seu compte.

En Jimmy Riley, que treballava de rastrejador per a alguns agricultors d’Adelaide Hills, feia anys que parlava de desbrossar els terrenys. Durant milers d’anys, deia, els seus avantpassats havien fet cremes controlades per reduir la càrrega inflamable quan encara feia fresca i per tant no n’hi havia suficient per iniciar un incendi quan la terra era un forn i el vent de mestral bufava, i tot el que s’enduia era una espurna de no res. A en Percy li feia l’efecte que les persones com en Jimmy Riley, que es coneixien el país pam a pam, no se les tenia prou en compte.

L’avís més recent havia arribat a través de l’Angus McNamara, que vivia prop dels Meadows, feia una setmana. Els anys temperats i plujosos fins al 1955 havien estat fèrtils i els boscos de Kuitpo eren frondosos. Un llamp esgarriat, un llumí a terra i tot el terreny s’incendiaria. Hi havien treballat tota la setmana i l’havien acabat de desbrossar a temps per Nadal. Encara sort; hi havia previsió de tempesta per al cap de setmana, però tot feia pensar que la pluja passaria de llarg i en canvi els deixaria llamps secs. A la Meg no li va fer cap gràcia quan en Percy li va dir que seria fora durant l’època de més feina de l’any, però era conscient que es tractava d’una necessitat i que en Percy no era dels que fugien d’estudi. En Percy els havia deixat la camioneta Ford i se n’havia anat cap als Meadows amb la Flama.

Val a dir que en Percy s’estimava més anar a cavall. Durant la guerra, va haver d’aparcar la camioneta de mala gana durant una temporada, perquè era impossible aconseguir benzina —la poca que quedava s’havia requisat per a l’exèrcit i per a altres serveis bàsics—, i quan va arribar el moment de poder tornar a engegar el motor, ja havia perdut el costum de conduir. S’havien quedat la camioneta per a les entregues grosses, però sempre que podia, en Percy ensellava la Flama i sortia amb ella. Ara ja era velleta, res a veure amb la poltre jove que els va arribar l’any 41, però encara li agradava que la traguessin a cavalcar.

La casa dels McNamara era una gran finca ramadera de la banda dels Meadows que tothom anomenava simplement «l’Estació». Era gran, d’una sola planta, amb una porxada generosa que feia tot el tomb i un sostre metàl·lic que barrava l’entrada al sol. A en Percy li havien ofert un lloc al cobert per fer-hi nit, però plantar la seva tenda sota les estrelles l’havia fet feliç. Ja no tenia tantes ocasions per acampar, últimament, amb la botiga que cada dia els tenia més enfeinats i la canalla que cada dia era més gran. Setze i catorze anys tenien ara, tots dos més alts que ell i amb el mateix número de peu; s’estimaven més passar l’estona amb els amics que acampar amb un home vell. En Percy no envejava la independència que tenien els nois, però els trobava a faltar. Entre els seus millors records hi havia quan feien un foc de camp i s’explicaven anècdotes asseguts en rotllana i es feien riure, comptant les estrelles al cel nocturn. Ell els ensenyava tècniques de supervivència, com ara trobar aigua i menjar.

Per Nadal els regalaria una canya de pescar a cadascun. La Meg l’havia titllat d’excessiu quan havia arribat de la ciutat amb els regals, però ho havia dit amb un somriure. Ella sabia que en Percy havia estat buscant alguna cosa que mitigués el cop d’haver perdut en Buddy, el gos de tota la vida, a la primavera. Ell havia justificat el cost dels regals recordant-li que en Marcus, en particular, començava a dominar la canya de pescar; el pitjor que podia passar era que l’agafés tot el dia. En Kurt, el fill gran, aniria a la universitat quan acabés l’escola. Seria el primer de la família que hi aniria, i si bé en Percy intentava no fer grans festes per les brillants notes que treia a escola, sobretot davant d’en Marcus, n’estava molt orgullós; i la Meg també. Tot i que s’havia despistat feia poc amb la Matilda Turner, en Kurt se n’havia sortit prou bé i no havia baixat la mitjana. Tant de bo, pensava en Percy, que la seva mare fos viva per llegir els comentaris que els escrivia la mestra d’en Kurt.

La calor cruixia al sotabosc i els branquillons secs espetegaven al pas de les peülles de la Flama. Havien deixat l’Estació enrere a primera hora del matí i feia tot un dia que cavalcaven. En Percy guiava la vella euga pel camí, a poc a poc i a un ritme continu, arrambant-se sempre que podia a una ombra clapejada. Al lluny hi havia els límits de Hahndorf; uns quants quilòmetres més i ja serien a casa.

Amb la solellada del dia a l’esquena i el zum-zum monòton dels insectes invisibles brunzint-li a les orelles, la son es va apoderar d’en Percy. L’aire sec de l’estiu li portava records de quan era petit, de quan estava ajagut al llit a la petita habitació del darrere de la casa on vivia amb els seus pares, educant l’oïda als sorolls del carrer; tancant els ulls per poder-se imaginar la vida que hauria pogut tenir a l’altre costat de la finestra.

En Percy havia passat la major part del dotzè any de la seva vida al llit. No havia estat fàcil per a un noi que estava acostumat a córrer pel seu compte veure com se li estroncava la vida. Sentia els seus amics al carrer, cridant-se els uns als altres, rient i fent befa mentre xutaven la pilota, i es delia per anar amb ells, per sentir el pols de la sang a les cames i el cor bategant contra les costelles. Havia tingut la sensació que es feia petit, petit, fins a desaparèixer.

Però la seva mare venia d’una família anglicana de soca-rel i no era de les que es quedaven amb els braços plegats mentre l’autocompassió del seu fill el convertia en una pedra.

«I què, si tens el cos baldat?», li havia dit, d’aquella manera clara i sense embuts tan seva. «Es pot viatjar de moltes maneres».

Va començar a llegir-li un conte sobre un coala amb bastó, un mariner, un pingüí i un púding que cada vegada que se’l menjaven es refeia per art de màgia. L’experiència va ser reveladora: a en Percy no li havien llegit mai un conte, ni tan sols de petit. Havia vist llibres damunt la taula de la seva mestra a l’escola, però —qui sap si per la influència del seu pare— havia donat per fet que eren estris de càstig i fatiga. No s’havia adonat que a l’interior de les cobertes hi havia mons sencers, plens de persones i llocs i entremaliadures i bon humor que l’esperaven perquè hi entrés.

Quan en Percy va haver sentit tots els contes prou vegades per recitar-los per sota del nas, es va atrevir a preguntar a la seva mare si en tenia d’altres. La mare va callar, i d’entrada en Percy va pensar que acabava de creuar una línia invisible, que els contes desapareixerien i que es tornaria a quedar sol amb l’única companyia del seu cos baldat. Però aleshores la mare va murmurar «On deu ser?» i se’n va anar a la cotxera que quedava en un racó darrere del jardí, el lloc on el seu pare no entrava mai.

I és curiós, perquè si la pòlio no l’hagués deixat prostrat al llit, potser no hauria descobert mai Jane Austen. «La meva preferida», li va dir mare a sota veu, com si li confessés un secret. «D’abans de conèixer el teu pare.» No tenia temps per llegir-l’hi —«Tot el poble es moriria de gana si no hi fos jo per vendre’ls llet i ous!»—, però li va deixar el llibre a les mans i, en silenci i amb el posat seriós, li va fer que sí amb el cap. En Percy ho va entendre. Ara eren còmplices.

En Percy va necessitar un temps per acostumar-se al llenguatge d’aquell llibre, i hi havia algunes paraules noves, però tampoc podia anar enlloc, i un cop hi va entrar ja no hi va haver marxa enrere. Orgull i prejudici, Seny i sentiment, Emma; al principi semblava que descriguessin un món que no tenia gaire cosa a veure amb el seu, però com més llegia, més reconeixia els habitants del poble en els personatges d’Austen, la prepotència i l’ambició, els malentesos i les oportunitats perdudes, els secrets i els rancors latents. Reia amb ells, plorava en silenci amb el cap enfonsat al coixí quan patien, i els animava quan finalment veien la llum. Els havia acabat tenint estima, ara se n’adonava; era com si es preocupés per ells —com si no fossin producte de la imaginació remota de l’autora— amb el mateix afecte que sentia pels seus pares i els seus millors amics.

Quan ja havia tret tot el suc a la pila de llibres que la seva mare guardava en una caixa secreta al cobert, en Percy la va convèncer perquè n’hi portés de préstec de la biblioteca ambulant, de tres en tres. Llegia d’esquena a la porta, a punt per esmunyir la novel·la clandestina entre els llençols així que sentia les passes del seu pare a l’entrada de casa. El pare pujava cada nit després de la feina i s’estava al costat del llit d’en Percy; un home gros que se sentia impotent, que arrufava el front amb frustració i preguntava a en Percy si es trobava millor i desitjava en silenci que les cames incapacitades del seu fill es recuperessin.

I potser la força del desig va funcionar perquè en Percy va ser un dels afortunats. Ja no se li donava tan bé el futbol, i era massa lent al camp de criquet, però amb l’ajut de dues fèrules va recuperar a poc a poc les cames i, al cap dels anys, un observador s’hauria quedat de pedra si li haguessin dit que el noi que s’oferia per fer d’àrbitre tenia menys capacitat física que els altres.

En Percy no va abandonar la lectura, però tampoc en parlava amb ningú. Ficció, no-ficció i, quan es va fer més gran, i els sentiments inconstants van fer que ni ell es reconegués, també poesia. Devorava Emily Dickinson, es meravellava amb Words­worth i va trobar un amic en Keats. Com podia ser, es preguntava, que T. S. Eliot, un home d’origen nord-americà que s’havia forjat una vida a Londres —una ciutat desconeguda per a en Percy, bressol de la cultura anglesa, plena d’història, misteris i pedra grisa— li pogués entrar al cor i distingir amb tanta claredat les seves reflexions sobre el temps, els records i el significat de ser una persona al món.

Tots aquests pensaments se’ls guardava per a ell. No era que el seu secret fos pecat; era més que sabia que els altres nois de Tambilla no compartien el mateix interès. Fins i tot la Meg li va dirigir una mirada suspicaç una vegada que ell es va atrevir a preguntar-li quin era el seu llibre preferit, quan encara festejaven. Ella s’ho havia pensat dues vegades abans de respondre. «Quin vols que sigui? La Bíblia». En aquell moment, en Percy va atribuir la resposta a la devoció religiosa, cosa que no s’esperava, i que el va sorprendre una mica tenint en compte les coses que s’havien arribat a dir. Més endavant, però, quan feia un any o dos que eren casats, ell li havia tornat a fer la pregunta i ella se’l va mirar perplexa abans d’esclatar a riure. «Em pensava que posaves a prova la meva castedat», va dir. «No et volia decebre.»

La Flama estava xopa de suor i en Percy va aturar-se a l’abeurador del carrer major de Hahndorf perquè pogués beure i descansar. Va baixar de la sella i va fermar les regnes a un pal.

Ja eren les tres tocades i el carrer quedava a l’ombra, cortesia de la corrua de castanyers, oms i plàtans gegants d’una banda i l’altra, plantats feia més de mig segle. Encara hi havia algunes botigues obertes i a en Percy el va atreure l’aparador del taller d’un torner de fusta que mostrava damunt de dues lleixes una selecció de les seves obres manuals: estris, bols i talles decoratives.

En Percy hi va entrar.

—Veig que té un malur petitó —va dir a la noia que s’estava darrere el taulell. El so de la pròpia veu el va sorprendre; era la primera vegada que parlava amb algú en tot el dia—. Que em deixaria veure’l millor?

La noia va anar a buscar l’ocellet i va baixar la figureta de fusta per a en Percy.

En Percy se la va mirar meravellat mentre la feia girar ara a la dreta ara a l’esquerra. La va posar a contrallum per admirar la zona fràgil del coll, el plomall espigat de la cua. El realisme era extraordinari i la mà de l’artesà, impecable.

—Que és per a regal? —va preguntar la noia.

En Percy va deixar la talla sobre el taulell, assentint.

—Els col·lecciona.

La noia es va oferir a embolicar el malur. Encara tenia un bocí de paper de Nadal i dos pams de cinta platejada a la rebotiga on ella mateixa, va dir, havia estat embolicant els seus regals; i millor si els acabava de fer servir avui. «No crec que demà hi hagi gaire demanda, oi?»

Després de pagar, en Percy es va entatxonar la figureta embolicada a la butxaca i es va acomiadar de la noia amb un «bon Nadal».

—Igualment, senyor Summers —va dir ella—. I records a la senyora Summers. —Ell devia fer cara de sorpresa perquè la noia va riure—. Ens coneixem de l’Associació de Dones del Camp. Li encantarà, aquest malur. Una vegada em va dir que tenia una devoció especial pels ocells, que l’apassionen des que era petita.

En Percy no recordava la primera vegada que s’havia fixat en la Meg. De fet, sempre havia estat present a la seva vida. Durant molts anys, simplement era una nena més de la colla que es reunia als camps polsegosos o a la riba del riu després d’un xàfec, buscant el que es podria anomenar «diversió». Anava sempre feta un nyap, però ell no l’hi tenia en compte; tots eren nens del camp que no es molestaven gaire a enllustrar-se les sabates, excepte si havien de fer cap a l’església el diumenge, i així i tot sota l’amenaça materna de rebre una allisada.

Però un dia va topar amb ella a la vora de la mina de coure abandonada, no gaire lluny d’on passaven els trens que unien Balhannah i Mount Pleasant. Ell hi anava quan volia fugir dels intents del seu pare de convertir-lo en «un home dur». Ella seia a l’ampit de l’antiga casa de pedra on es triturava el mineral amb la cara feta un poema, plena de llàgrimes, mocs i ronya. En aquell moment, en Percy es va preguntar com diantre s’ho havia fet per arribar fins allà, una pelleringa com ella. No va ser fins més endavant, quan la va conèixer millor, que es va adonar que la seva cara angelical ocultava un esperit de supervivència indòmit, dur com una roca.

En Percy li va preguntar de lluny què li passava, i de primer ella no li va voler dir res. Ell no hi va insistir; va continuar fent la seva i va passar l’estona llegint a l’ombra de la gran xemeneia circular abans d’anar a estirar una mica les cames. Va començar a pentinar l’herba crescuda a la recerca de pedres planes per llançar-les a frec d’aigua. Notava que ella se’l mirava, però no va fer cap més intent. A la nena li devia semblar divertit el que feia, perquè sense dir ni piu va aparèixer al seu costat buscant pedres planes per llançar-les ella mateixa.

Van continuar fent la seva en un silenci amistós, trencat només de tant en tant quan en Percy xiulava d’admiració pels rebots d’un dels llançaments d’ella arran d’aigua. Per dinar, ell va dividir l’entrepà per la meitat i el va compartir amb ella. Van menjar sense badar boca, només quan ell observava un ocell interessant l’hi feia notar.

—Un alció sagrat —va dir, assenyalant el pit inflat i revingut de l’ocell, que era a la branca més baixa d’un pi australià.

—No. És una cucaburra.

Ell va fer que no amb el cap.

—Són de la mateixa família, però fixa’t en les plomes més fosques. Veus que són turqueses? Creu-me, quan un llangardaix o un escarabat li cridin l’atenció, sortirà disparat, i veuràs com les plomes li brillen amb la llum del sol.

—I aquell d’allà quin és?

—Un menjamel d’arracades.

—I el d’allà dalt?

En Percy va observar l’ocell blanc i negre amb un bec groc llampant.

—Un menjamel cridaner. Que no ho veus? Tota l’estona que crida.

—I què me’n dius, d’aquella?

La nena va assenyalar un ocellet menut amb el pit d’un color blau viu i una cua llarga i espigada que apuntava cap al cel.

—Aquest és un malur blau. Per ser més exactes, un malur superb.

—Que bonica.

—És un mascle.

—I com ho saps?

—Perquè el malur mascle és més bonic. La femella és de tons marrons, només amb una miqueta de verd a la cua.

—Com aquella d’allà?

En Percy va haver d’esforçar-se per veure cap a on asse­nyalava.

—Sí, senyora.

—Sí que saps coses —va dir ella.

—Unes quantes —va convenir ell.

Quan va ser l’hora d’anar-se’n, va preguntar a la Meg si volia tornar amb ell. La podia portar a cavall al poble, va dir. Començava a fosquejar i ja podia ensumar la pluja. Ella s’ho va rumiar abans de contestar-li que no pensava tornar: s’havia escapat de casa, vet aquí què hi feia allà.

Va ser llavors quan en Percy es va adonar que era molt menuda. Tenia una expressió insolent i els braços serrats rabiosament contra el cos; i malgrat tot hi havia una part d’ella, ho veia, que esperava que l’obligués a tornar junts. La vulnerabilitat de la nena el va omplir d’una profunda tristesa. I d’ira, també. Era de domini públic que el seu pare no sabia reprimir-se els punys quan entrava en còlera. Les havia passat magres a la guerra, era el que la mare d’en Percy es limitava a dir. «Però quin home no les ha passat magres?».

En Percy entenia a què es referia: aquella generació d’homes havia après que l’única manera d’oblidar les coses que havien vist i fet, els companys que havien perdut entre el llot i les armes, era beure per ofegar les penes i descarregar els seus malsons amb els de casa. En Percy tenia més sort que la majoria. El seu pare era estricte, però no violent. Per ser-ho hauria hagut d’establir contacte físic i ell era massa distant.

Les primeres gotes grosses de pluja van començar a caure.

—Entesos —va dir en Percy—. Però aquí a la nit farà fresca.

—Tinc una flassada.

—Que espavilada. I per sopar no necessites res, oi?

—He agafat pa.

Ell es va guardar el llibre a la motxilla.

—Ja veig que has pensat en tot. —Va revisar la sella de muntar del Príncep, tibant fort els estreps—. Passa que per la ràdio han dit que aquesta nit plourà amb ganes. I amb una nit freda i plujosa com la d’avui, un rosegó de pa no et donarà per a gaire.

Una ombra de dubte va fer que la nena arrufés el front.

—Saps què? —va continuar—. La meva mare tenia un estofat al foc quan me m’he anat aquest matí. El té tot un dia fent xup-xup, tal com feia l’àvia, i sempre en prepara per a un regiment.

—I de què és?

—De xai. Com el que fan a Liverpool.

La nena es balancejava, ara un peu, ara l’altre. A aquelles altures ja tenia els cabells bastant molls, les trenes li queien com dues cordes mòrbides a les espatlles.

—Suposo que no vols venir i menjar-ne un plat o dos? Si vols després et puc tornar a portar aquí.

No en va menjar dos plats; en va menjar tres, mentre la mare d’en Percy se la mirava amb una satisfacció continguda. Per a la Susan Summers la caritat cristiana era un deure i que una nena desemparada hagués aparegut a la porta de casa seva una nit tempestuosa d’hivern era una oportunitat excel·lent. Va insistir a banyar-la i, després de servir l’estofat i rentar els plats, la va acotxar al sofà llit a la vora de la llar de foc crepitant, on en menys d’un dir ai va entrar en un son profund.

—Pobrissona —va lamentar la mare d’en Percy, observant la nena per sobre les ulleres de mitja lluna—. I pensar que aquesta petitona volia passar la nit a la intempèrie tota sola.

—Diràs als seus pares que és aquí?

—És el meu deure —va dir amb un sospir ferm però amoïnat—. Però, abans no se’ns en vagi, li hem de deixar clar que pot tornar sempre que vulgui.

D’ençà d’aquell dia, en Percy no la perdria de vista, i no li calia anar gaire lluny per trobar-la. Va començar a passar les tardes a la botiga, a fer petar la xerrada amb la mare d’en Percy, i abans que ell se n’adonés, ja la tenia treballant darrere del taulell els caps de setmana.

—La filla que no he tingut mai —deia la mare, somrient amb afecte a la Meg mentre passava els comptes i refeia el llistat de les comandes—. Maca i espavilada, en cap cas antipàtica.

Més endavant, quan la Meg va passar de nena a dona, va dir:

—Algun dia serà l’esposa perfecta per a algú. —Ho va dir més amb segones que amb males intencions, sense apartar la mirada de la cama encarcarada d’en Percy—: Un xicot amb poques opcions seria molt afortunat si es casés amb una noia com aquesta.

Ja havien deixat Hahndorf enrere i ara s’endinsaven en territori conegut, una catifa ondulada de turons que es desplegava fins al peu del Mount Lofty. Les rengleres de ceps esponerosos s’estenien al baterell del sol de la tarda i un aire càlid arrossegava una flaire subtil de lavanda de la plantació dels Kretschmer.

La Flama va accelerar el pas en apropar-se a la carretera de la vall del riu Onkaparinga. Els camps de pomeres cedien el lloc a les oliveres, i quan van creuar el pont de Balhannah l’euga va començar a sacsejar la crinera, tibant per anar cap a l’aigua. En Percy va atrapar fort les regnes i va pressionar el coll de l’euga amb el palmell de la mà.

—Ja t’he sentit, senyoreta.

La Meg li tindria preparat un bon feix de feina quan tornés. Sempre hi havia comandes d’última hora per a la nit de Nadal i el servei de dos quarts de set del reverend Lawson era innegociable. Però ja feia deu hores que havien sortit de l’Estació i només havien fet dues parades breus. Per més ganes que tingués d’arribar a casa, va trobar que no seria just no portar la Flama a remullar-se.

Va continuar en direcció oest sota el sol de la tarda, però als afores de Tambilla va esperonar la Flama a sortir de la carretera i a baixar per un pendís cobert d’herba. El rierol, un afluent de l’Onkaparinga que naixia al peu del Mount Lofty i s’obria pas per la vall fent ziga-zagues, s’estrenyia en aquell punt. La Flama es va ficar a l’aigua de bona gana, entaforant el morro en el ca­nyís mentre avançava rierol avall. Va arribar a l’obertura on havia saltat l’estaca del tancat de reixa i en Percy va dubtar un moment abans de donar-li un petit copet de consentiment. Es trobaven dins la finca dels Turner, però la casa encara quedava lluny.

La primera vegada que la va veure i s’hi va apropar venia exactament d’aquesta mateixa banda. Que curiós, feia anys que no recordava aquell dia. Tenia tretze anys, tornava a la botiga de queviures després d’una entrega. Potser sí que la pòlio li havia arrabassat la velocitat en el camp de criquet, però dalt del Príncep, el cavall del seu pare, era com tots els altres. El pare li havia donat tot el seu suport —qualsevol cosa era millor que trobar el seu fill dins de casa amb un llibre a les mans—; fins i tot havia anat més enllà i li havia ofert feina a les tardes, després d’anar a escola.

Amb el cavall podia cobrir tot Hahndorf, arribar fins a Nair­ne, i en acabat tornar per Balhannah i Verdun. La vall de Piccadilly ja era forçar una mica la màquina, però el pare no deia mai que no a una comanda, així que en Percy va haver d’aprendre a cavalcar més ràpid. En principi havia d’agafar la ruta directa, però en Percy sempre anava camp a través. Ell pertanyia a aquella contrada, aquells turons eren casa seva, i n’estava enamorat.

A la carretera de Willner pràcticament no hi havia cap casa, ni cap comanda per repartir, però hi passava igualment perquè li agradava l’olor de la canyissada i hi havia pertot un extensa mata verda platejada que cada agost irrompia amb tot de pompons grocs. La temporada ja havia passat, però aquell dia, aquell any en concret, encara se’n veien força. En Percy va respirar fondo, assaborint la sensació del sol a la camisa i l’agradable fragància terrosa d’eucaliptus, minerals i flors banyades pel sol. S’havia vinclat endavant per estirar-se sobre el llom poderós del Príncep, deixant que fos el ritme del mateix cavall, del seu pas, el que el bressolés com un nadó als braços de la mare. Va viatjar així una estona, fins que un crit del cel li va cridar l’atenció.

Va mirar parpellejant al cel clar i llis, on una parella d’àligues audaces voleiava sense esma fent cercles als corrents tèrmics d’aire càlid. Ell les va seguir amb els ulls abans d’esperonar el Príncep perquè anés al voral, es fiqués per l’obertura de la tanca i continués en direcció a la parella d’àligues. El cim del turó que voleiaven fent cercles estava cobert d’un dens fullatge. En Percy es va preguntar si acabaria descobrint-ne el niu. Havia sentit dir que s’havien observat àligues a prop del riu Cudlee, però no sabia que s’haguessin establert tan al sud.

Mentre el Príncep continuava trescant valerosament entre els eucaliptus llargaruts, en Percy n’escrutava els punts més alts. Buscava una plataforma feta amb pals i coberta de fulles. De tant mirar els entramats de branques i el cel, decidit a no perdre de vista les àligues, no es va adonar que acabava de creuar una línia invisible i s’endinsava en una altra mena de terreny. Va ser el canvi de so ambient el que primer el va alertar, com si hagués descendit una cúpula del cel i de sobte tingués un cobricel a poca distància del cap.

Ara també s’adonava que hi havia hagut un canvi radical en el fullatge que l’envoltava. Tota la colònia d’eucaliptus i herba alta rossejada havia estat envaïda per un altre tipus de vegetació, i ara els troncs platejats es barrejaven amb roures massissos, oms sarmentosos i cedres. Una mata d’esbarzers embrollats cobrien el terra i les plantes enfiladisses creixien cap al cel, estenent els seus tentacles cap als arbres, de manera que no era fàcil trobar una clariana prou gran per veure el cel.

La temperatura havia baixat uns graus en aquell món ombrívol. Els ocells piulaven entre ells uns metres més amunt, zosterops dorsigrisos, loris, oronetes i menjamels i malurs. Tot aquell racó bullia de vida, però tenia poques possibilitats, es va adonar, de localitzar el niu de les àligues.

Ja feia girar cua al Príncep per dirigir-se cap al poble quan el va sorprendre un reflex. El sol de mitja tarda havia impactat contra alguna cosa darrere dels arbres i l’havia fet llambrar com una llanterna en una escletxa. La curiositat el va portar a apressar el Príncep perquè continués pendent avall, cap a la boscúria. Se sentia com el personatge d’una novel·la. Va pensar en la Mary Lennox quan descobreix el seu jardí secret.

L’esbarzerar cada vegada era més dens i impenetrable. En Percy va desmuntar el cavall i va deixar el Príncep sota l’ombra d’un roure de tronc robust. Va agafar una bona vara de fusta i va començar a obrir-se pas entre l’intricat garbuix de lianes. Ja no era un noi amb unes cames que no li responien; era Sir Gawain a la recerca del Cavaller Verd, Lord Byron encaminant-se cap a un duel, Beowulf dirigint tot un exèrcit contra el gegant Grendel. Estava tan centrat esgrimint l’espasa per obrir-se pas que no es va adonar que acabava de sortir de la malesa i es trobava en el que temps enrere devia haver estat l’inici d’un camí de grava.

Per sobre d’ell s’alçava no una casa, sinó més aviat un castell de dues plantes fora mida, amb unes immenses finestres rectangulars a cada banda i una balustrada de pedra d’allò més elaborada, amb columnes corínties, que encerclava els quatre costats del terrat. Li va venir al cap la mansió de Pemberley, i en certa manera s’esperava que aparegués Mister Darcy creuant el gran portal de doble batent, muntat a cavall amb el mànec del fuet enclotat a l’aixella mentre baixava al trot pels esglaons que anaven guanyant amplada fins a formar una elegant escalinata i arribava al revolt on s’estava ell.

Aleshores es va adonar d’on era. Era la casa que havia fet construir el senyor Wentworth. Quina poca-soltada, deia la majoria de la gent, una mansió de pedra com aquella al mig del no-res. Només l’amor o un ram de bogeria, deien, o potser una bona dosi de totes dues coses, podien haver inspirat un home a projectar —ja no diguem construir— una casa com aquella. De cases de pedra impressionants n’hi havia unes quantes a la zona d’Adelaide Hills; des dels primers dies de la colonització de l’Austràlia Meridional, les famílies riques s’havien afanyat a apoderar-se de terres per construir-hi cases de camp i poder passar l’estiu en un clima més afable. Però aquesta casa no tenia res a veure amb res del que en Percy havia vist abans.

El senyor Wentworth s’havia fet traçar els plans a Londres i uns mercaders els havien transportat en vaixell des d’Anglaterra. El cost havia estat astronòmic: quaranta vegades el preu de la següent millor casa de l’Austràlia Meridional. «Imagineu-vos gastar aquesta morterada de diners», murmurava la gent amb incredulitat, «només per acabar rondant tot sol en una casassa monstruosa.»

En Percy reconeixia que la casa era enorme —ningú amb dos ulls ho podia negar—, però no la veia monstruosa. Ben al contrari. Li recordava la il·lustració que apareixia al frontispici del seu llibre preferit.

D’ençà d’aquell primer dia, hi tornava sempre que podia. No en va dir res, als amics, de la casa. No de primeres. Només de pensar-hi li sobrevenia un sentiment estrany, de possessió. La casa havia triat mostrar-se davant d’ell. Però ser l’únic tenidor d’un secret tan extraordinari ben aviat es va convertir en una càrrega, i al final es va cansar d’estar sol. El valor de la notícia era irresistible i el va superar. Va lamentar haver revelat el secret al minut de fer-ho. Els seus amics van voler anar corrents cap a la casa immediatament. Ho volien veure amb els seus propis ulls, entrar-hi. Quan van trencar la finestra per accedir-hi, en Percy va sentir la trencadissa com una ferida.

Una o dues vegades va seguir els seus companys cap a dins. La majoria dels mobles que en Wentworth havia encarregat i s’havia fet enviar des d’Anglaterra encara eren allà, coberts amb llençols polsegosos. Un gran retrat del vell penjava a la paret sobremirant les escales. En Percy va notar els ulls del quadre al clatell —acusadors, traïts— i es va sentir avergonyit. Més endavant, quan es va assabentar del que li havia passat a l’Edward Wentworth, va entendre per què. La casa s’havia construït per amor, però la dona jove que l’havia inspirat havia mort d’una insolació al viatge en vaixell rumb a Austràlia. El senyor Went­worth, que l’estava esperant al port d’Adelaide quan li va arribar la notícia, no es va refer mai del cop i va tancar la porta amb pany i forrellat per quedar-se sol amb la seva pena. La casa es va convertir en un santuari per al seu cor trencat.

A la llarga, els amics d’en Percy es van cansar del lloc i van buscar noves aventures en altres indrets. I en Percy, de la seva banda, anava més atrafegat: es va casar amb la Meg, van agafar el relleu de la botiga de queviures, i després va arribar la guerra. La següent notícia que va tenir de la casa era que un home de Sydney l’havia comprat. Turner, es deia. Un cop acabada la guerra, per tot el poble va córrer la brama que ell i la seva dona anglesa s’hi traslladarien a viure a la primavera.

D’això ja en feia catorze anys. Moltes coses havien canviat d’ençà d’aleshores. S’havia desboscat el terreny; els vestigis del jardí d’en Wentworth havien sortit a la llum entre la malesa i s’havien restaurat. Es van contractar els artesans de la zona i de fora, i es va destinar un bon sac de diners —o això és el que feien córrer les veus de la contrada— per tornar a posar la casa a to.

En Percy hi havia anat diverses vegades a portar-hi queviures, i mai no es deixava de meravellar davant la transformació mentre s’endinsava pels gràcils revolts del camí de grava restaurat. De vegades, quan s’aturava perquè la Flama pogués recuperar una mica l’alè al punt més occidental de la pujada, aprofitava per admirar, a l’altra banda dels jardins simètrics que pujaven cap a la casa, la catifa de prats verds i els murs de pedra, les pomeres bordes i les camèlies. Per un segon ínfim, si deixava que els ulls se li entelessin, en el seu lloc hi veia, com si mirés a través d’un vel, la malesa amb què havia abordat el lloc per primera vegada molt abans de l’arribada dels Turner.

Però aquell dia no s’aproparia a la casa. La Flama no tenia cap interès a trescar pel turó de la casa Wentworth i en Percy no anava sobrat de temps. Va afluixar les regnes i es va deixar portar per l’euga. Sabia cap a on es dirigia. La vella dama es dirigia al nord a un racó que li xalava, on els marges del riu coberts de desmais s’eixamplaven i la llera era prou fonda per crear-hi una bassa, ideal per banyar-s’hi.

La primera cosa que va veure que no encaixava va ser la bandera vaporosa suspesa d’una branca del desmai més gros. En Percy es va aturar en sec i va posar la mà a contrallum. L’escena es va tornar nítida. Tot de gent jeia sota l’arbre, ara ho veia, damunt de flassades, amb cistelles a la vora. Feien un pícnic. Al costat de la bandera, algú havia penjat una garlanda de Nadal que anava d’una branca a l’altra.

En Percy es va estranyar una mica. En ple estiu, al punt de la tarda creixent, la majoria de la gent es refugiava a l’interior de les cases, fent tots els possibles per evitar la calor; no s’esperava gens topar-se amb ningú a fora. Va acariciar el coll càlid de la Flama, meditatiu. Estava envaint el terreny d’algú, i si bé ell sabia que no els importaria —la senyora Turner l’havia convidat a creuar els prats sempre que hagués de fer entregues— no volia que el veiessin traspassant els límits, aprofitant-se de la seva amabilitat. Com tots els homes del poble, quan la senyora Turner va arribar-hi, es va posar neguitós. A Tambilla poca gent s’hi traslladava a viure, i encara menys a la casa Wentworth, i ella era una dona refinada, formal, molt britànica.

Hauria d’haver fet mitja volta i marxar. Però i si es despertava i l’enxampava escapolint-se? Que no seria pitjor? Més sospitós, fins i tot?

Responent als interrogatoris policials a què el van sotmetre les hores, els dies, les setmanes i els anys següents, va afirmar que un sisè sentit li havia indicat que les coses no eren ben bé com semblaven. En la intimitat, es preguntaria si era així; si l’escena realment feia esgarrifar o ell només la recordava així pel que va passar després.

L’única cosa que tenia clara era que, a l’hora de decidir-se, va fer un copet a la Flama i es van encaminar cap a la família Turner, que jeia sota el desmai.

La imatge dels nens dormint, va pensar llavors, semblava extreta dels gravats a l’aiguafort de la valuosa Bíblia familiar de la mare, que havien portat els seus avis quan van emigrar de Liverpool. Que bonics, tots. Fins i tot el noi, en John. Rínxols d’or, com els que devia tenir el seu pare de jove, i uns ulls blau marí espectaculars, com les seves germanes, excepte la gran, la Matilda, que tenia els cabells negres i els ulls verds, feta i pastada a la seva mare. Ell coneixia la Matilda una mica. Havia anat amb en Kurt a classe des que eren petits i últimament estaven encaterinats. La noia jeia a l’ombra a tocar del tronc, amb el barret de palla al costat. El vent càlid li onejava la vora de la faldilla. Anava descalça.

Els seus germans eren a la manta amb la seva mare, embolcallats amb tovalloles fins a la cintura com si es volguessin assecar. En John jeia d’esquena, mentre que la nena, l’Evie, estava arraulida de costat, amb el braç dret estès. En Percy va recordar totes les vegades que s’havia endut els seus fills a nedar: als rius i els llacs dels Hills, però també a la platja, al port Willunga, a Goolwa i als llocs on el seu pare l’havia portat de petit a pescar i a collir petxines. Gairebé podia sentir la benvinguda nyonya que li arribava després de torrar-se al sol.

Un antic cabàs de vímet penjava de la branca més recta del desmai. Va ser la Meg qui li havia dit que la senyora Turner finalment havia donat a llum. Feia un o dos mesos, quan acabaven d’arribar de l’església, ella es va aturar al mirall del rebedor per treure’s les agulles del barret i allisar-se els cabells.

—Has sentit que la senyora Turner ja ha parit? —va cridar a en Percy, que en aquell moment era a la cuina omplint el bullidor—. Es veu que té una carona d’allò més seriosa. Ja va pel cinquè, oi?

—Pel quart —va respondre en Percy.

—Caram, m’alegro de no ser jo —va dir la Meg amb una rialla—. No et quedis mai en minoria. Aquest és el meu lema.

D’ençà d’aleshores havia vist la senyora Turner al poble. Feia dues setmanes, amb el nadó a coll, i gairebé ensopega amb la mare i la criatura quan sortia de la botiga. Ell s’havia enrojolat de la vergonya, però ella li havia fet un somriure com si no hi trobés cap inconveniència que algú la trepitgés.

En Percy portava a força de braços un gran sac de farina i no es podia treure el barret per saludar-la, de manera que va decidir canviar-ho per un gest amb el cap.

—Bon dia, senyora Turner, com està?

Primer la va mirar a ella i després els ulls se li van desviar cap a la carona de la manteta que sostenia. Dos ulls de color blau elèctric el van mirar fixament. La criatura tenia el front pàl·lid arrufat, amb aquella actitud de falsa saviesa que tots els nadons desprenen i que després eclipsen amb el primer somriure.

—Quina cosa més menuda —va dir ell.

—És ben bé com diuen. De seguida te n’oblides.

La Meg s’hi va afegir a la vorera i va començar a dir cosetes boniques al nadó i a desfer-se en disculpes a la senyora Turner.

—No cregui que és gaire destraler, el meu home, però quan s’hi posa, s’hi posa de debò. Que li va agradar el paté de peix que li vaig enviar?

—Era exquisit, senyora Summers, però es va passar de generosa. Ara la venia a veure, per assegurar-me que me l’inclou al compte. Li volia trucar, però últimament no sé on tinc el cap.

—Jo sí que ho sé —va dir la Meg, allargant el braç per acariciar la galta del nadó amb la punta del dit. Se la veia tan còmoda que en Percy, al costat d’ella, encara es va sentir més potiner—. Aquests menuts saben com ser el centre d’atenció, sí, senyor. I quina cosa més bufona, oi que sí? Que bonica.

Bonica? Com ho podia saber la Meg? Va escodrinyar un moment la cara de la seva dona, buscant-hi senyals de tristesa o d’enveja o alguna cosa més remarcable. Però l’únic que feia era somriure al nadó adormit.

Tot d’una, veure allà la senyora Turner estesa sobre la manta va fer enrojolar en Percy, com si s’hi hagués apropat sigil·losament a propòsit. Hi havia una certa intimitat en la disposició a l’ombra del desmai, una certa vulnerabilitat: vet aquí una família adormida, entre ells el testimoni d’un dinar escampat de qualsevol manera: plats i gots, molles d’entrepans i engrunes de pastís.

En aquell moment, la quietud de l’escena el va xocar. Era gairebé antinatural.

Es va treure el barret. Més tard es va preguntar què havia estat, exactament, el que l’havia empès a fer aquell gest. Era conscient del so de la seva pròpia respiració: inspira, expira; inspira, expira.

Alguna cosa es movia pel canell de la nena, va observar. Va fer un pas tímid per apropar-s’hi. I va ser llavors quan va veure la formació de formigues corrent en fila pel seu cos, per sobre el braç, anant de cap a les sobralles del menjar del pícnic.

Tota la resta era estàtic, silenciós. Les faccions no els marcaven el ritme del son. Ningú no badallava ni es regirava mentre la brisa els bufava arran de pell. Ningú no inflava ni desinflava el pit.

Es va apropar a la senyora Turner i es va agenollar al costat del seu cap. Es va llepar el dit i el va col·locar just a sota el nas, amb l’esperança que es refredés amb la seva respiració. Es va adonar que li tremolava el dit. Va desviar la mirada a un segon pla, com si això el pogués ajudar, com si concentrant-se en una altra cosa pogués forçar la dona a respirar.

Res. No va passar res.

En Percy va recular. Va ensopegar amb la cistella del menjar, estremint-se en sentir la dringadissa dissonant de forquilles, ganivets i plats. I, amb tot, no es va bellugar ningú. Cap d’ells no va moure ni un múscul.

Amb les mans tremoloses, en Percy es va enfonsar el barret al cap. Va intentar aturar el remolí de pensaments, que s’atropellaven i xocaven entre si. L’impacte, l’estupefacció, la por. Va foragitar tot el que li passava pel cap per decidir quin havia de ser el pròxim pas.

La Flama era al seu costat. Sense pensar-s’ho dues vegades, en Percy va aferrar fort les regnes i va saltar sobre la sella, esperonant-la a córrer per anar a cercar ajuda.

PRIMERA PART

1

Londres,

7 de desembre de 2018

Sempre que la Jess sentia ràbia o tristesa o neguit sense saber per què, se n’anava a visitar el museu Charles Dickens de Doughty Street. Seure al costat d’una tetera d’English breakfast després de passejar per les sales del museu tenia un poder reconfortant inexplicable. De vegades agafava l’audioguia, encara que l’hagués escoltat prou vegades per recitar la informació de memòria, perquè li agradava la veu de la locutora.

Havia descobert el museu quan feia mesos que havia arribat a Londres. En aquella època tenia vint-i-un anys, vivia a les golfes de la tieta d’una amiga d’escola de la seva mare i treballava mitja jornada en un pub rònec a prop de l’estació de King’s Cross. Un dia va arribar massa d’hora a la feina i va decidir anar a voltar pel barri. Era el que més li agradava, caminar i observar, pessigar-se per adonar-se de la meravella de ser allà, en aquella ciutat de llambordes, pintes de cervesa i rengleres de cases bai­xes, de poetes i pintors i dramaturgs, de l’eternament jove i esquívol riu Tàmesi.

Incitada per l’esperit d’exploració i descoberta, es guardava la llibertat de girar aleatòriament a dreta o a esquerra quan arribava al final d’un carrer, i així va ser com es va trobar caminant per Doughty Street. Havent deixat enrere una filera de cases d’obra vista, es va fixar en una pissarra de cavallet a la vorera davant del número quaranta-vuit, que s’anunciava com el museu de Charles Dickens. Els milers d’hores d’infància que havia passat estirada al jardí de la seva àvia a Sydney, amb un llibre a la mà, li van tornar a la ment a l’instant. Va pujar les escales de formigó de quatre en quatre i va obrir la porteta negra lluent. El temps es va dissoldre. Encara se sorprenia pel fet de ser a Anglaterra i descobrir que els noms i els llocs amb què havia ensopegat a les novel·les eren reals. La Jess no se’n sabia avenir que Dickens en persona hagués caminat un dia entre aquelles parets, que hagués menjat en aquella mateixa taula, que hagués emma­gatzemat vi al celler del soterrani.

Aquell dia va arribar tard a la feina i va rebre un toc d’atenció, seguit al cap de poc d’un segon, que li va comportar l’acomiadament. Però al cap de poc temps d’estar a l’atur, en un cop de sort, li va sorgir l’oportunitat d’omplir una vacant en una petita agència de viatges de Victòria que la volien perquè escrivís, entre altres coses, el text per a la seva newsletter. Per això, per aquell moment de sincronització tan perfecta com inèdita, sempre havia tingut la sensació que li havia de donar les gràcies a Dickens per haver-li donat la primera empenta com a periodista.

Cada dos per tres variava la seva habitació preferida al museu, segons de quin humor estava i les circumstàncies de la seva vida. Darrerament sentia un gran respecte per l’estudi. Li agradava situar-se en un racó, on la punta de l’escriptori tocava la finestra, i observar la pintura inacabada que Robert William Buss va fer de Dickens adormit a la seva antiga cadira de fusta, envoltat dels personatges a qui havia donat vida. A la Jess li agradava distingir-los; tots estaven carregats dels records que arrossegava des que els havia conegut. Era extraordinari plantejar-se que les fantasies d’un escriptor anglès del segle passat s’haguessin introduït de manera inexorable en l’experiència viscuda d’una nena que havia crescut a la llunyana Sydney.

Aquell dia, però, mentre examinava el quadre, li va venir al cap que hi havia alguna cosa gairebé amenaçadora en la manera que els personatges semblava que rondessin el seu autor, envoltant-lo, atrapant-lo, negant-se a deixar-lo descansar fins i tot mentre dormia. La Jess coneixia aquest estat mental. Era exactament com s’havia sentit ella des del mateix dia que havia tingut la Idea. De fet, s’havia sentit així tota la vida, d’una manera o altra: quan se li acudia una cosa, hi donava voltes obsessivament, preo­cupada ara per això ara per allò, i no parava fins que havia resolt, trobat o acabat la cosa en qüestió. Sabia de bona font que aquesta característica seva feia enfurismar els altres. Li havien dit del dret i del revés que li faltava disciplina, que no era bona companyia, que la curiositat mata el gat. Ningú no podia negar, però, que aquesta característica havia estat un avantatge a la feina.

Aquesta idea en concret feia una setmana que li havia vingut al cap. La Jess havia agafat el metro per tornar a casa des de la biblioteca, i quan va baixar a Hampstead, es va fixar en una passatgera que també baixava. Era una dona molt gran que les passava magres pel pes de dues bosses panxudes del supermercat. La Jess es va oferir a donar-li un cop de mà i va acabar acompanyant la senyora a casa, a una de les cases georgianes de totxo negre de Well Walk, entre el pub i Gainsborough Gardens. Va ser durant la passejada i més endavant, quan compartien una tetera plena, que la Jess va sentir la història de la vida de la seva nova amiga, incloent-hi que la casa georgiana on eren havia estat de John Keats. Anys més tard, acabada de casar, la dona va descobrir una carta que el poeta havia escrit a Fanny Brawne entatxonada al fons d’una escletxa, entre els graons d’una escala.

Aquest fet extraordinari va fer pensar a la Jess en totes les altres cases per davant de les quals passava cada dia. La història omnipresent, les pàtines del temps tangibles si t’entretenies a observar, eren un aspecte de Londres que a ella encara li semblava estimulant gairebé vint anys després. Que interessant que seria, va pensar, triar un carrer a sorts i entrevistar els inquilins de cada casa, enllaçant les seves situacions actuals amb el que pogués descobrir sobre els anteriors ocupants i, posats a fer, els de les cases. Seria una celebració de l’omnipresència de les històries i de totes aquelles analogies invisibles que es teixien juntes per formar el marc de les nostres vides. Quants punts d’interès hi devia haver —alguns de petits i íntims, d’altres de més excepcionals— ocultant-se en els pous d’escala ronyosos de la ciutat.

En l’estona que va necessitar la Jess per recórrer la breu distàn­cia entre Well Walk i la seva caseta a l’ombra de New End School, ja havia esbossat mentalment una sèrie completa. Va obrir la porta amb la clau, es va treure les sabates d’un cop de peu i va pujar de dret a l’estudi. Mentre es feia fosc i la llum blava de la pantalla projectava un feix lluminós contra el terra que l’envoltava, el número de pestanyes de cerca obertes a l’ordinador s’anaven multiplicant. Quan es va tornar a aixecar, ja tenia fet un pla general de la idea, un discurs atractiu per vendre-la i una llista d’editors que potser estarien interessats a publicar el llibre.

Després de l’emoció d’haver tingut la idea, però, va venir l’espera insuportable. La Jess encara s’hi havia d’acostumar després de tants anys de treballar a temps complet. L’últim editor s’hi havia posat en contacte per dir-li que la idea semblava prometedora, però que l’havia d’«escalar» una mica més amunt a la cadena i que tornaria a «contactar» amb ella abans del cap de setmana. Havia arribat el divendres i la Jess era un manat de nervis. Era impossible concentrar-se en res més, així que va fer tot el camí a peu des de Hampstead, per Primrose Hill, creuant Regent’s Park, fins que va arribar al museu a l’hora d’obertura. No li va caldre gaire temps per trobar-se a la sala de te, on ja s’acabava una tetera de Darjeeling i un tall de pastís de plàtan. Va adonar-se que acabava de cometre el pecat capital d’un autònom: implicar-se emocionalment en una idea abans d’aconseguir el vistiplau d’un editor decidit a comprar-la i imprimir el producte acabat; no es podia permetre escriure per amor a l’art.

S’estenien les retallades en les partides pressupostàries per a les redaccions, els diaris independents plegaven, les notícies s’obtenien a través de les agències d’informació en comptes d’anar-les a buscar localment. S’havien acomiadat periodistes en ramat i tots intentaven guanyar-se les garrofes com a autònoms. «Ens anirà bé tenir flexibilitat», es deien constantment entre ells al començament, amb un optimisme insegur; però n’eren massa i no hi havia publicacions per tothom. Els lectors, els deien, es posaven nerviosos amb els articles de llarg format i, per tant, no només patien una tisorada en el recompte de paraules, sinó també en la factura. Guanyar-se la vida s’havia tornat gairebé impossible. Alguns dels amics de la Jess havien reprès els estudis, d’altres s’havien agafat un «temps per descansar», mentre que d’altres es dedicaven a vendre propietats o a invertir en criptomoneda.

—I si escrius un guió? —li va preguntar la seva amiga Rachel, intentant ajudar-la—. He llegit que tothom s’està guanyant bé la vida. Netflix i Amazon estan desesperats per crear contingut. Qui és aquell periodista que va fer aquella pel·lícula... La foguera de no sé què?

—Vols dir en Tom Wolfe? La foguera de les vanitats?

—Sí! Aquest! Escriu alguna cosa semblant.

—Ell no va escriure el guió; ell va escriure el llibre.

—Aleshores escriu un llibre. Tu ets escriptora, oi?

La Rachel ho deia amb bones intencions i no es mereixia la mirada assassina que la Jess li va clavar. La Jess, de fet, coneixia uns quants experiodistes que es dedicaven a escriure llibres, però només un havia signat un contracte editorial, i valia més no parlar d’ell ni de la vida que portava. No li va dir que La foguera de les vanitats (la novel·la insígnia dels anys vuitanta!) havia estat una publicació per entregues: vint-i-set capítols a la revista Rolling Stone. (Vint-i-set!)

Asseguda en un racó del fons de la sala de te del museu, la Jess se servia l’última tassa de Darjeeling. En el moment de deixar la tetera a la taula, li va cridar l’atenció un fullet de propaganda amb un dibuix de Dickens. Ell no s’hauria deixat desmoralitzar per una recessió mundial. La seva producció havia estat llegendària: quinze novel·les llargues, cinc de curtes, deu fills, relats breus en abundància, poesia i obres de teatre, gires internacionals i una quantitat no menys important d’obres filantròpiques que havien transformat la societat. Un cop més, havia tingut la sort de tenir una esposa a l’ombra que li millorava els textos; i, pel que sembla, la germana d’aquesta, també.

La Jess va enrotllar el tovalló ben tibat i el va col·locar sota el ganivet. El cas era que trobava a faltar endinsar-se en un projecte a llarg termini, submergir-se de ple en la recerca i perdre’s en una idea. Trobava a faltar perseguir respostes i compartir històries. Era conscient que tanta sinceritat incomodava, però com a mínim es tenia per algú que feia una feina fonamental: cantar les veritats al poder, obligar els governs i els líders polítics a donar explicacions aportant una mica de llum en nom dels que no ho podien fer. De debò que, en una època de fake news i conspiracions a les xarxes socials, el periodisme de llarg format no era més important que mai? La seva intenció no era exactament canviar el món; l’únic que anhelava era fer alguna cosa amb sentit.

—Pagar la hipoteca té sentit —va dir la Rachel.

I déu-n’hi-do la hipoteca. La Rachel tenia raó. Era el súmmum dels privilegiats, esperar que la feina et proporcionés un objectiu vital i, a més a més, els diners per pagar les factures. Treballar en una feina que t’omplís com a persona era un luxe que no es podia permetre la majoria d’habitants de la Terra. Amb tot, costava de creure que el món necessités més articles que fessin bombo de la fast fashion o de les últimes tendències en cafeteries urbanes. La Jess de vegades tenia la sensació que ella també contaminava la Terra amb porqueria, ben bé com si produís palletes de plàstic.

Va agafar el mòbil un altre cop i va arrufar el front en veure la pantalla. Encara res.

També hi havia la possibilitat que li escrivís un correu electrònic, però ell li havia dit que «parlarien».

La Jess va comprovar que no li haguessin arribat missatges nous a la bústia d’entrada.

I que no tingués el volum del mòbil abaixat.

Va deixar el mòbil a la taula. Es va fixar en una família que entrava a la sala de te amb gran escàndol, que immediatament va crear un remolí de tràfec i renou. Li va caldre un moment per analitzar la situació: un nen plorant en una motxilla portabebès frontal que carregava un pare, una criatura d’uns cinc anys molla com un pollet per la pluja, arrossegant-se del braç de la mare; una altra que tot just caminava, sense por de res, amb una llista clara d’exigències i amb ganes que fossin escoltades. Buscaven una taula que no estigués ocupada mentre amb les motxilles de colors cridaners anaven donant cops a les cadires i a les parets mentre se les enginyaven per maniobrar per l’espai reduït.

La Jess va topar amb els ulls de la mare i hi va reconèixer una persona humana darrere d’una dona al caire de l’abisme.

—Jo ja marxo —es va oferir ella, mostrant-li la tassa buida.

La Jess va decidir no tornar a pujar al museu i anar a la biblioteca; potser fins i tot faria una mica de recerca per a l’article sobre Well Walk. Començar-lo no, res d’escriure: només volia estar preparada per a quan la trucada arribés.

Encara furgava per la bossa mentre empenyia la porta del museu i sortia al carrer. Amb les primeres gotes que li van caure al cap li va venir la imatge del paraigua damunt la barra de la cuina. Va mirar enlaire i es va trobar amb la fúria d’un cel encapotat; quan arribés a la boca del metro ja estaria molla com un ànec. Quan ja estava a punt de tornar cap dins va veure un taxi que tombava per Guildford Street. Un taxi era un luxe que no es podia permetre en aquell moment, i és que tots els seus estalvis se n’anaven directament a la hipoteca, però quan va sentir un tro a la llunyania va desplegar el braç per fer el gest que parés. No­més es podria permetre una copa de vi quan sortís amb la Rachel per fer el beure dels divendres al vespre. Culpa seva per haver-se deixat enredar de comprar en una zona de Londres on una copa generosa de vi rosat et podia costar vint lliures.

El telèfon va sonar just quan entrava al taxi. El va falcar entre la barbeta i l’orella.

—Hola, un moment sisplau —va dir, lliscant pel seient esquitxat i deixant-hi la bossa—. Cap a la Biblioteca Nacional, sisplau —va dir al taxista. Va allargar el braç, va tancar la porta amb un cop sord i, mentre el taxista feia un gir perfecte i enfilava el carrer en direcció oest, es va tornar a centrar en la persona que s’esperava al telèfon—. Perdó —va dir—. Digui’m.

—Parlo amb la Jess? La Jessica Turner-Bridges?

La Jess va fer el cor fort, intentant contenir les il·lusions.

—Sí, jo mateixa.

Sempre recordaria l’olor tòrrida de la calefacció del taxi i l’escombrat eficient dels eixugaparabrises. L’impacte de la trucada es va agreujar pel fet que esperava una conversa del tot diferent. No era l’editor del suplement de la revista, no: era una veu de feia molt de temps, molt llunyana, d’una altra vida, que la informava de les pitjors notícies possibles; les notícies que sempre havia temut rebre des que havia canviat Sydney per Londres.

2

Però com ha caigut? —La Rachel estava instal·lada al seu lloc habitual, al banc encoixinat al fons del bar de tapes, al so­terrani del xamfrà de Heath Street i Church Row—. I no té una infermera a casa que se n’ocupi?

—Un infermer, però justament era la seva tarda lliure —va explicar la Jess—. En teoria havia d’estar escrivint cartes a la biblioteca, que és on la va deixar en Patrick. No sé com li va passar pel cap. Ja havia menjat. Per anar a la seva habitació només s’ha de creuar el passadís. No s’hauria d’haver ficat per cap lloc més.

I en tot cas no per anar a les escales del replà superior. Aquesta era la part que la Jess no acabava d’entendre. En tots els anys que havia viscut amb la seva àvia a la casa amb vistes al port, no recordava haver vist mai la Nora apropar-se a les golfes. I en teoria ella tampoc no hi podia anar. Era un dels pocs llocs on la seva àvia li havia prohibit jugar quan era petita, perquè hi havia una escala molt dreta i era un perill. Naturalment les advertències havien alimentat encara més les temptacions —la Jess s’havia passat hores entrant d’esquitllentes a l’habitació de sota la teulada de doble vessant—, però la Nora mai no havia traspassat els límits de la porta ni havia mostrat cap interès a pujar ni tan sols les escales. Amb una casa de les dimensions de Darling Hou­se, no en tenia cap necessitat. Totes les coses de valor, i de no tant valor, tenien el seu lloc en un armari o un escriptori o una calaixera a les habitacions principals del pis de sota.

La Jess es va fixar en la copa de vi que intentava allargar al màxim des que s’havien trobat amb la Rachel. Havia triat un mal dia per vigilar la butxaca, però al final no li havia quedat més alternativa. S’havia quedat tan parada per la trucada que havia rebut al taxi, i estava tan concentrada a rebre el màxim d’informació de la majordoma —gràcies a Déu que la senyora Robinson s’havia oblidat la bossa d’anar a comprar i havia tornat a Darling House per agafar-la—, que havia demanat al taxista que la portés a casa, a Hampstead. Per culpa de les obres de New End, l’home havia acabat fent marrada per West Heath Road i tot el trajecte li havia costat ben bé vint-i-cinc lliures.

—No entenc per què ha pujat a les golfes. És que ni l’escala és decent. És molt recta i gairebé no t’hi veus.

—Quants anys té ara? —va preguntar la Rachel, amb tacte.

—Gairebé noranta. I ja sé què penses, però és molt activa.

La Rachel va assentir afablement, però la Jess veia que no ho acabava d’entendre. La Nora no era una velleta decrèpita que feia tombs per la casa, s’oblidava d’on anava i sense voler-ho es trobava pujant les escales de les golfes quan només havia volgut anar a la seva habitació de l’altra punta del passadís. Estava en plena forma i el cap li rutllava perfectament; l’edat no li havia passat factura. Havia fundat el grup Nora Turner-Bridges després de divorciar-se, en una època en què a les dones, sobretot a les solteres, només se’ls permetia ser secretàries o dependentes i poca cosa més; al cap de seixanta anys encara trucava cada dia al despatx perquè la posessin al dia.

Que la Rachel no conegués la Nora va obrir una escletxa entre elles i la Jess va notar de cop i volta un dolor al pit, un sentiment de pànic que l’aïllava. Li volia explicar que la Nora era una dona llesta, atrevida i fidel com n’hi havia poques. Que havia acollit la Jess i l’havi

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X