1

—És greu? I... com ha passat tot tan de sobte?

Al passadís de l’UCI, l’Ellinor va abordar tota alterada el primer metge que va trobar. L’home, força jove, amb els ulls cansats, se la mirava amb cara de pocs amics.

—De qui es tracta? —va preguntar ell, i tot seguit, a través del vidre, va donar una ullada al llit, flanquejat per un aparell de diàlisi—. Ah, la senyora Henning... Una fallida renal greu... Que és familiar seva?

La va observar de fit a fit, suspicaç. No s’assemblaven gens. Ella era molt blanca, tenia els cabells rossos, però foscos, i els ulls verds. La Karla era més aviat morena.

L’Ellinor va assentir.

—És clar... Vull dir, sí. Som cosines segones. —Es va asserenar—. Perdoni, ni tan sols m’he presentat, però jo..., la mare de la Karla ens ha trucat i ens ha dit que era a l’hospital, he vingut corrents. Només sabia... Cures intensives... I llavors... Si us plau, digui’m que no és tan terrible com sembla!

Quan havia preguntat per la Karla Henning al tauler d’admissions, li havien dit que es dirigís a l’UCI. Allà havia trobat la seva tieta, que es desfeia en plors al passadís de l’habitació de la malalta, visiblement incapaç de comprendre què li havia passat a la seva filla.

Es va dirigir a una infermera que l’havia ajudat a posar-se la roba protectora abans de visitar la Karla. Havia estat molt simpàtica, però no va poder dir-li res més sobre el seu l’estat. Encara mig commocionada, es va acostar finalment al llit. Els tubs que connectaven la seva cosina a diverses màquines no la van angoixar tant com veure-la amb la cara inflada, la pell groguenca, amb edemes i la respiració agitada. No semblava que estigués gaire conscient; l’únic senyal que indicava que la reconeixia va ser un lleu tremolor de les parpelles. No va ser capaç de reaccionar quan li va agafar la mà i l’hi va estrènyer suaument.

L’Ellinor estava horroritzada perquè havia empitjorat tan de sobte. El dia anterior havien parlat per telèfon i encara se la sentia més o menys normal; només s’havia queixat de cansament i d’uns dolors que semblaven rampes al baix ventre. «Potser són els ronyons, una altra vegada», li havia dit, sospirant. La Karla tenia la tensió alta i ja havia patit trastorns renals. Va aconseguir que li prometés que aniria a veure el metge l’endemà mateix. I llavors tot es va precipitar.

—Si us plau, calmi’s —li va dir el metge—. Senyora...

Es va fregar el front.

—Sternberg, Ellinor Sternberg —es va presentar per fi—. Disculpi’m, si us plau. Estic... Estic... trasbalsada. El meu home no m’havia explicat que la cosa pintava tan malament...

De fet, en Gernot ni tan sols havia considerat necessari trucar-li després de rebre la telefonada de la seva tieta. S’havia limitat a deixar-li una noteta a la taula de la cuina abans de marxar al taller: «Karla a la Clínica Universitària. Preocupant».

Havia sortit de casa a correcuita, tot i que pensava que la Karla havia tingut un accident i no ho va relacionar en cap moment amb allò que li havia explicat el dia anterior.

—Llavors... és greu, oi? —va preguntar amb un fil de veu.

El jove metge se la va mirar amb cara de compassió.

—No es troba en una situació favorable —va dir amablement—, però ara, amb la diàlisi, l’estat de la senyora Henning millorarà aviat. Pel que fa a llarg termini... —El metge es va fregar el front—. Acompanyi’m al despatx —li va demanar—, val més que no en parlem aquí al passadís.

L’Ellinor el va seguir fins a una sala de reunions i es va sentir estúpida. De segur que no feia la millor fila del món, tot i que normalment sabia gestionar bé les crisis. Com a investigadora de la universitat, s’encarregava de diverses tasques d’administració i organització, feia classes i gestionava projectes. Tenia mà per tractar la gent i era capaç de fer moltes coses alhora. Però ara, de serenitat, ni rastre. Per a ella, la Karla era molt més que un membre de la família. Gairebé tenien la mateixa edat, eren molt amigues, com germanes. Pensar en la possibilitat de perdre-la li resultava insuportable.

—Aleshores, què és exactament el que li passa? —va preguntar l’Ellinor, mentre el metge, que se li acabava de presentar com a doctor Bonhoff, li oferia una cadira. Ell es va acomodar en un escriptori.

—La seva cosina té una inflamació renal greu, una glomerulonefritis. És a dir, que els corpuscles renals no aconsegueixen filtrar els elements de rebuig de la sang. Això provoca manifestacions d’intoxicació i formació d’edemes. No podrà orinar. Malauradament, el cas de la senyora Henning ha tingut una evolució desfavorable i ara ens trobem amb una fallida renal greu. —El metge joguinejava amb un bolígraf.

—Però... i això és reversible? —va demanar l’Ellinor—. Es posarà bé?

El doctor Bonhoff, mentrestant, potinejava amb un receptari de l’escriptori.

—De moment, som optimistes —va dir amb cautela—. La glomerulonefritis és curable en la majoria dels casos. Però també n’hi ha d’altres en què el tractament no és efectiu. Ara per ara, no apreciem cap millora en la seva cosina, però això tampoc no vol dir res. En tot cas, ho continuarem intentant.

—I si no funciona? I si no és efectiu? —va preguntar ella espantada—. Que es... es morirà?

El doctor Bonhoff va negar amb el cap:

—De moment, no volem posar-nos en aquesta situació, encara hi ha moltes coses que podem provar —va explicar—. Si deriva en una fallida crònica, tenim la possibilitat que vingui a diàlisi de manera regular. I, si cap altra cosa no funciona, es pot fer un trasplantament. Però ara per ara concentrem-nos en el tractament que hem començat. De segur que la senyora Henning es trobarà millor ben aviat.

—I això, d’on li ha sortit? —va preguntar en Gernot mentre penjava l’abric a l’armari.

Ell i l’Ellinor havien arribat a casa alhora, però, al contrari que ella, ell havia sortit a peu. La típica pluja tardorenca de Viena l’havia deixat moll com una sopa i per això estava de mala lluna. Tanmateix, molt atabalada, l’Ellinor li havia explicat ja mentre pujaven les escales el que li havia passat a la Karla, sense esperar una resposta gaire compassiva per part del seu marit. En Gernot i la Karla no eren, precisament, amics de l’ànima.

—No ho saben —va dir ella sospirant—. Ha de ser una reacció del sistema immunitari. Potser el desencadenant ha sigut una infecció... o la tensió alta.

—Mira que jo sempre dic que hauria de fer més esport —va afegir en Gernot mentre agafava una cervesa de la nevera—. Està rodona.

L’Ellinor feia els preparatius per servir un gratinat que havia deixat fet al matí dins del forn. En Gernot va remenar el cap i la va fer fora de la cuina. Al cap d’un parell de minuts, li va portar a la sala d’estar un plat preparat amb molt d’amor: sandvitxos de salmó fumat, formatges assortits i envinagrats mixtos.

—De tornada a casa, he passat per la botiga de delicatessen —va dir així que va reparar en la seva mirada—. I no m’hi he pogut resistir. Al cap i a la fi, tu i jo no tenim problemes de pes... —Va riure mentre mirava la figura de l’Ellinor amb satisfacció.

A ella se li va il·luminar la cara. Se sentia afalagada i, és clar, el menjar havia estat una sorpresa meravellosa... Sempre que no pensés en quants calés s’havia gastat en aquells capricis. Probablement, havien costat el mateix que la compra d’una setmana sencera. Tanmateix, tampoc no es va oposar a obrir una ampolla de vi car. Es mereixia una alegria, ja que, des de la visita a l’hospital, se sentia baldada.

—Que la Karla tingui la tensió alta és genètic —va defensar la seva cosina per enèsima vegada. Però en Gernot mai no es cansava de buscar la relació entre la malaltia de la Karla i el seu estil de vida—. No fuma i tampoc no té sobrepès, no tot el món té la mateixa complexió que tu.

El seu marit havia tingut sort amb els gens. Era prim i musculós. Amb una mata abundant de cabells foscos, faccions marcades i els ulls castanys ametllats, era un home molt atractiu.

—La Karla menja sa —va afegir l’Ellinor—. I la sal gairebé ni la tasta. Quina culpa té ella si té la tensió alta, Gernot? Té aquesta predisposició i prou.

—I com és que tu no tens problemes de tensió? —va demanar ell provocant-la—. Si sou família propera... Excuses, excuses. No em val això que dius. Passa alguna cosa, alguna cosa fa malament...

L’Ellinor va sospirar i ho va deixar córrer. No aconseguiria que afluixés la corda, en Gernot era d’idees fixes. I, en certa manera, a ella ja li estava bé. Estava orgullosa que el seu marit fos fidel a les seves conviccions, fins i tot quan això li complicava la vida. En Gernot era artista, pintor i escultor; les galeries i els representants sovint li donaven consells sobre com fer més atractiva la seva obra per vendre-la millor, com ara que fes servir teles més petites i no pintés amb colors tan foscos. Tanmateix, la majoria dels crítics eren molt més diplomàtics que la Karla, que no podia estar-se de fer broma sobre les seves obres d’art. «Si penges això a la paret, agafes una depressió —va comentar durant la visita a la seva darrera exposició—. No m’estranya que no es venguin. Qui vol un quadre de budells ombrívols al menjador? Sobretot perquè, si no tens una sala tan gran com el saló d’un palau, a veure on el penges! En Gernot pinta per a un sector específic del públic: “Amos de castells amb intencions suïcides”. I no és que sigui massa nombrós.»

A en Gernot li relliscaven els insults i la mala bava de la Karla i les crítiques constructives dels seus galeristes. Estava convençut que tard o d’hora li arribaria l’hora i, llavors, el seu art triomfaria. Així que, per ara, es mantenia fidel al seu estil. «Jo soc un artista, no un fabricant d’art», es cuidava de deixar clar, en to de menyspreu, quan algú li demanava si podria pintar un retrat del seu gos o un quadre de la seva casa.

L’Ellinor sempre li feia costat quan rebutjava aquesta mena d’ofertes, tot i que amb poc entusiasme. Quan la crítica i els diaris lloaven l’obra del seu marit després de visitar una exposició, se’n sentia orgullosa, és clar, però tampoc no hauria vist malament que ell contribuís una mica més a l’economia familiar. Ara per ara, ella s’encarregava de tot i, per tant, era gairebé impossible estalviar per poder complir el seu desig més gran. Durant anys havia intentat, en va, quedar-se embarassada, i esperava aconseguir-ho per reproducció assistida abans que fos massa gran. Tenia trenta-set anys, no li quedava gaire temps. Fins llavors, li havia resultat impossible aplegar els diners necessaris; o sigui que, de moment, només li quedava el consol de pensar que en la seva família hi havia casos d’embarassos en edat avançada. Com el de la seva mare.

—Jo tinc altres problemes —va dir—. Probablement vinc d’una altra branca de la família. I si és així, doncs mira, quina sort. La tensió la tinc més aviat baixa. Bé, ara posa’m vi i explica’m com ha anat el dia. Segur que ha sigut millor que el meu...

En Gernot, com de costum, no va parlar gaire ni tampoc va dir res de reconfortant. En comptes de treballar al seu taller, com l’Ellinor havia suposat, s’havia reunit al migdia amb la seva representant per parlar de diverses exposicions i projectes que tenien al cap. En Gernot tenia en molt alta estima la Maja, la seva representant actual, des de feia uns quants mesos, quan havia tallat relacions amb els representants i les galeries de tota la vida. Amb ella semblava que treballava d’allò més bé. L’Ellinor n’era una mica escèptica, però no gosava esmentar que, fins al moment, la jove no havia aconseguit tancar cap exposició important. A banda, el seu marit interpretava qualsevol comentari crític per part de l’Ellinor com una expressió de gelosia. Havia admès que, abans de casar-se amb ella, feia ara cinc anys, la Maja i ell havien tingut una relació. Però allò, segons deia ell, ja era aigua passada i només eren amics i socis.

La Karla no ho veia del tot clar i animava l’Ellinor a expressar-se amb total llibertat: «Només cal que et fixis en com la mira! I ella sempre dient que troba meravellosos aquests quadres tan estranys que pinta! Es passa el dia fent-li la pilota. La Maja vol alguna cosa del teu marit, per això l’ha acceptat en la seva cartera de clients. Només és una qüestió de temps fins que ell hi torni a caure».

Ella, és clar, defensava en Gernot; hi creia, volia creure-hi! Era impossible que el representés només perquè estava enamorada d’ell. La noia tenia molta fama com a representant, en la seva cartera de clients hi havia artistes reconeguts, i segur que no es jugaria la seva reputació per un client, si no estava convençuda del seu talent. Malgrat això, l’Ellinor encara tenia dubtes, i sospitava que el seu marit ho sabia. En qualsevol cas, es guardaria de dir res contra la Maja. En Gernot podia ser molt punyent quan creia que la seva dona no confiava en ell.

L’endemà, l’Ellinor només tenia feina d’oficina a la universitat; no hi havia d’impartir cap seminari; per tant, es va poder agafar la tarda lliure per visitar la Karla a l’hospital. Esperava que hagués evolucionat favorablement, però el doctor Bonhoff, que també tenia torn aquell dia i semblava encara més esgotat que la vigília, no li va dir res que permetés abaixar la guàrdia. Se’l va tornar a trobar al passadís de l’UCI, i ell la va rebre de nou amb amabilitat.

—Després de fer diàlisi, la seva cosina està una mica millor, és clar —va explicar el metge—. Però els ronyons encara no li funcionen. De fet, malgrat la teràpia, el problema s’ha estès. Centrem tots els esforços a trobar-ne la causa i, en paral·lel, també ho intentem amb antibiòtics, per si hi havia una infecció prèvia. Malauradament, temo que ens enfrontem a una malaltia renal crònica...

—Aleshores, serà qüestió de fer diàlisi? —va preguntar l’Ellinor. Estava més serena que el dia anterior—. Cada dos... cada dos dies?

El metge va assentir compassivament.

—Sí —va afegir—, el problema és que la senyora Henning no reacciona gens bé a la diàlisi. En aquesta primera fase ja han sorgit complicacions com la crisi d’hipertensió, un augment sobtat de la pressió arterial. Ho hem pogut controlar, però, a llarg termini... La seva cosina haurà d’estar sotmesa a una vigilància rigorosa, fins i tot entre tractaments.

—I un trasplantament? —va demanar l’Ellinor—. Seria viable?

El doctor Bonhoff va assentir.

—Això seria el millor. Però no serà fàcil trobar-li un donant. En previsió, ja l’hem inclòs a la llista d’Eurotransplant, però té un grup sanguini poc freqüent, i també hi ha altres paràmetres que s’han de tenir en compte... No serà fàcil. Em sap molt greu no poder donar-li més esperances.

L’Ellinor s’enfonsava els dits als cabells.

—I no hi ha... Esperi... Com es deia? Donacions en vida? Com quan un familiar o un amic dona un ronyó. En tenim dos, ja ho sap...

El doctor Bonhoff es fregava la cara de la son que tenia; un gest que semblava característic en ell.

—És una possibilitat —va afegir—. I, de fet, ja s’han fet proves a la mare de la senyora Henning, però encara no en tenim els resultats.

—I quantes possibilitats hi ha? —va preguntar ella.

El doctor Bonhoff va arronsar les espatlles.

—No sabria què dir-li. Tot i que, normalment, els donants més compatibles es troben entre els familiars més propers. Si ho vol, vostè també es pot fer la prova. En qualsevol cas, no és una decisió que s’hagi de prendre a la lleugera. L’operació planteja molts riscos. Fatiga, trombosi, malalties circulatòries... I, és clar, el perill de patir vostè mateixa, algun dia, una malaltia renal i, llavors, disposar només d’un òrgan. S’ho ha de pensar amb molta calma.

L’Ellinor va assentir, encara que ja tenia clara la seva decisió. És clar que li donaria el seu ronyó! Si hi havia encara que fos una mínima possibilitat d’ajudar la Karla, ho faria.

Va fer el cor fort quan es va acomiadar del doctor Bonhoff i es va preparar per veure de nou la seva cosina. El metge ja l’havia avisat del seu estat actual. La seva cosina estava dèbil pel tractament i potser s’estimava més dormir durant la visita.

En efecte, no la va trobar gaire millor que el dia anterior. La Karla amb prou feines semblava reconèixer-la. Malgrat això, va acostar una cadira al llit i, amb coratge, va començar a parlar-li de la feina i a fer-li bromes.

—Tu, tranquil·la —li va dir en un rampell d’humor negre—, hi trobarem una solució. Tinc els ovaris malament, però els ronyons em funcionen de meravella!

2

—Que t’has begut l’enteniment? —En Gernot va remenar el cap desconcertat en comprendre el que l’Ellinor li volia dir. No li havia deixat caure així com així la seva intenció de donar un ronyó a la Karla, sinó que havia pensat molt com fer entendre al seu home el que pretenia. Però no va servir de res, la seva reacció va ser igualment negativa—. Vols que t’operin, arruïnar-te la salut i acabar amb una cicatriu enorme? —En Gernot emfatitzava el seu discurs amb gestos teatrals.

—La cicatriu és el més petit dels problemes —el va interrompre—. Gairebé ni es veurà. I a banda... m’he informat i no solen haver-hi complicacions. L’operació no és gaire complicada, i es pot viure bé amb només un ronyó.

—Ja, és clar. Per això la natura ens n’ha donat dos! —se’n va burlar ell—. És una bogeria, Ellinor, no ho facis, de cap manera.

—Podria salvar la vida a la Karla! —va insistir ella—. Fins i tot, si després tinc alguna molèstia, paga la pena!

—Alguna molèstia, dius! —En Gernot es va posar les mans al cap—. No parlem de mals de cap ocasionals, sinó d’efectes secundaris molt greus per a la salut. I sembla que no t’importa carregar amb això només per evitar a la teva cosina un parell d’incomoditats. És clar que no és cap festa haver d’anar a diàlisi cada dos dies, però la gent ho assumeix i tira endavant. Es pot viure amb la diàlisi, Ellinor, ho demostren cada dia milions de persones arreu del món.

—Doncs sembla que la Karla no pot! —va afegir ella.

En Gernot va posar cara de pomes agres.

—La teva estimadíssima Karla sempre ha de rebre un tractament especial —va comentar—. Hauries de reflexionar-hi. T’utilitza!

L’Ellinor hauria esclatat a riure si la situació no hagués estat tan seriosa. Aquest retret era el mateix que la Karla esgrimia contra el seu marit, estava convençuda que s’aprofitava de la seva dona. Al cap i a la fi, ell vivia a casa d’ella i gràcies als seus diners, però no era qüestió de treure el tema en aquell moment.

—La Karla gairebé no està ni conscient! —va exclamar indignada—. L’última cosa que se li pot retreure és que vulgui aprofitar-se d’algú. Probablement, si estigués conscient, miraria de treure’m la idea del cap. De segur que no voldria que jo...

—Que et sacrifiquessis per ella? —va preguntar ell melodramàtic—. Doncs jo no ho tinc tan clar. Sacrificar-se per algú és la prova d’amor definitiva, la...

—Prova d’amor? Tu estàs bé del cap? —L’Ellinor va fer que no—. Tu et sents quan parles? És com si estiguessis gelós! Però sí, jo m’estimo la Karla. Ella és... la meva meitat, la meva germana, la meva ànima bessona. Ens hem criat juntes, sempre ho hem fet tot juntes. Fins que...

Fins que va començar a sortir amb en Gernot. Es va mossegar els llavis. La història amb el seu marit havia refredat la relació amb la cosina, tot i que sense minvar l’estima que es tenien. Ella no es prenia malament que critiqués durament en Gernot, però cada cop es veien menys sovint. A més, el company de la Karla, l’Sven, no podia veure’l ni en pintura. Per tant, els sopars de quatre, com havien fet abans amb altres parelles, es van deixar de fer.

—Tant se val, vaig cap a l’hospital —va concloure la discussió que no anava enlloc—. Em faré l’anàlisi de sang, ja en parlarem quan sàpiga si soc una donant compatible.

L’Ellinor encara estava enfurismada quan va agafar el cotxe i va enfilar cap a l’hospital. Li costava molt no enfadar-se per la reacció del seu marit, que, sens dubte, rebutjava la Karla, la seva antipatia cap a ella era més que palesa. Per ser justos, s’havia de reconèixer que en Gernot no havia posat les coses gens fàcils a la Karla i a l’Sven per caure’ls en gràcia. El primer cop que tots quatre van quedar, es va mostrar arrogant i impacient, i va respondre les amables preguntes dels altres sobre la seva feina amb un to sorneguer i desinteressat; va menysprear la resta dels temes de conversa perquè els va considerar burgesos. El restaurant que havien escollit, també burgès; el comportament de la Karla i l’Sven, burgès, només faltaria. La seva professió —ella era professora, i ell, policia—, inacceptable.

La dona va sospirar. En Gernot era un home que sovint es mostrava brusc, a ella encara la sorprenia com de vehement podia arribar a ser. Però, d’altra banda, estava convençuda que, rere el seu comportament, s’hi amagava una gran vulnerabilitat. Per exemple, la negativa al fet que ella donés el ronyó... A la seva manera, era sensible i sempre volia donar una aparença perfecta. Només de pensar a veure el cos d’ella desfigurat per una cicatriu devia esgarrifar-lo. No era gens fàcil conviure amb un artista; tenia els seus canvis d’humor, les seves manies, però tot això era el que el feia interessant. Amb ell, el sexe era molt més intens que el que havia tingut amb qualsevol altre. Era un home fantasiós, excitant, a ella li encantava el seu cos, la seva flexibilitat, les carícies de les seves mans nerviüdes.

Va somriure recordant com ell, al començament de la relació, abans d’enamorar-se, l’havia pintat amb pintura de dits o comestible. «La meva obra d’art», li deia; i l’animava a pintar-lo a ell també. Ell reia de la «pintura de guerra» i després, de tant en tant, debatia amb ella si l’amor entre un home i una dona era l’expressió definitiva de llibertat, o, més aviat, la modalitat més intensa de la guerra de sexes en la qual una part mirava de dominar l’altra.

Amb en Gernot es podien tenir les converses més apassionants. Al principi, creia que viurien una aventura sense fi. Però, amb el temps, alguna cosa s’havia erosionat; imperava la rutina. Malgrat això, encara hi havia dies —i sobretot nits— en què feia que el seu món fos especial. Quan la Karla i l’Ellinor havien parlat del tema, la seva cosina li havia dit que, per a ella, l’amor significava calidesa, la sensació de tendresa i de seguretat que et dona l’altra persona; associava la tendresa amb una catifa tova davant d’una xemeneia flamejant. Ella, en canvi, es veia amb en Gernot envoltada per un cercle de flames i brases; el foc podia lluir contingut i després tornar a avivar-se, podia escalfar i també cremar, podia significar alegria i dolor...

Quan va arribar a l’hospital, s’havia convençut que, fins al moment, les alegries amb ell en parella havien superat les decepcions. I que tot seria encara més meravellós quan, per fi, tinguessin un fill. Va tenir la mala sort de passar per davant d’un rètol que indicava el camí a la sala de maternitat. Desitjava tantíssim tenir el seu propi bebè, i estava segura que en Gernot, quan fos pare, seria una persona més equilibrada. Ell, que sempre volia deixar la seva empremta en el món, que volia que «hi quedés alguna cosa seva», com ell mateix deia. Un fill era una cosa molt més gran que un parell de pinzellades ombrívoles sobre una tela gegant.

Sospirant, l’Ellinor va polsar al timbre de cures intensives i va demanar a una infermera pel doctor Bonhoff. La va seguir fins a la sala dels metges i de seguida va sentir veus familiars. Quan va treure el cap per la porta ajustada, no només va reconèixer el doctor Bonhoff, sinó també la mare de la Karla —la tieta Marlene— i la seva pròpia mare.

—Em sap realment greu, de veritat —va dir el doctor Bonhoff. La mare de l’Ellinor va donar un mocador a la Marlene—. Els valors no coincideixen, no és una donant compatible amb la seva filla, i el seu marit tampoc. —El pare de la Karla s’havia fet les proves la tarda anterior—. Però no plori, dona, que no està tot perdut. —La Marlene no parava de sanglotar—. Miri, encara tenim l’opció de l’Eurotransplant —va afegir el doctor Bonhoff—. Pot aparèixer un donant en qualsevol moment. I potser hi ha més familiars... La senyora... mmm, Sternberg, per exemple, volia fer-se les proves.

Volia aprofitar que esmentava el seu nom per entrar-hi i confirmar de nou les seves intencions, però la seva mare va interrompre el metge.

—Qui? L’Ellinor? Com que la meva filla vol donar un ronyó?

Sonava alarmada; no esperava aquesta mena de reacció; la seva mare tenia una relació molt estreta amb la Karla, les havia criat totes dues. Els pares de la seva cosina, que tenien un negoci, no havien tingut gaire temps per dedicar a la seva filla.

—Entre cosines és possible —va explicar el doctor Bonhoff—. I fins i tot amb vostè, com a tia, senyora...

—Ranzow, Gabriele Ranzow...

—Senyora Ranzow, vostè també podria. Si vol, li fem l’anàlisi de sang ara mateix.

—De cap manera! —La veu de la Gabriele va sonar com un xerric, com si estigués a punt d’esmicolar-se—. Primer de tot, no soc tia directa de la Karla. Sa mare i jo només som cosines. I, a banda, no, no puc fer-ho, i la meva filla, encara menys! Li ha... li ha explicat vostè els riscos d’una intervenció d’aquestes característiques? Els... perills?

Sonava com si els riscos fossin objectes materialitzats davant dels nassos de la seva mare. Semblava que busqués desesperadament arguments perquè la seva filla no donés un ronyó. L’Ellinor va decidir intervenir-hi i va entrar a la sala.

—Bon dia a tothom! I mama, el que faci o deixi de fer jo no és cosa teva! —li va etzibar tota decidida—. Tieta Marlene, les teves proves han determinat que no ets compatible com a donant? Igual que l’oncle Franz?

La mare de la Karla va assentir. Estava molt pàl·lida, amb els ulls vermells de tant plorar.

—Jo... Jo ho hauria fet tan de bon grat —va murmurar—. I en Franz també, és clar. Fins i tot l’Sven s’ha fet les proves...

L’Ellinor va recolzar la mà sobre les seves espatlles.

—Ja ho sé, tieta —li va dir amb veu dolça—. Jo també ho faig de bon grat. Em faré l’anàlisi de sang ara mateix. Demà veurem si soc compatible o no. —Va riure—. A més, soc molt optimista! La Karla i jo sempre ho hem compartit tot. Per què no hauríem de poder compartir el ronyó? Oi que sí, doctor?

El doctor Bonhoff va dibuixar un gran somriure.

—Ho ha pensat amb calma? —va tornar a preguntar.

L’Ellinor va assentir.

—Sí, n’estic segura...

—De segur no hi ha res —va interrompre la mare, que ja s’havia recuperat de l’ensurt de la sobtada aparició de la filla—. La meva filla i jo hem de tenir una conversa privada sobre aquest assumpte. Disculpi’ns, doctor, si us plau. Marlene, no m’agrada deixar-te sola aquí, però... ara anem a fer un cafè, Elin, i llavors t’explicaré aquesta història... —Es va aixecar decidida.

L’Ellinor passejava la mirada entre els presents, insegura. No coneixia aquella faceta de la seva mare. Poques vegades s’havia mostrat estricta i mai dogmàtica; a més, tenia una bona relació amb ella i amb la Karla. Aquesta negativa categòrica a ajudar, fins i tot quan el risc era petit, li resultava del tot inesperada. L’Ellinor va decidir que, almenys, havia de sentir els arguments de la seva mare.

—És clar, vagin. —El doctor Bonhoff fins i tot es va aixecar—. Li podem treure sang més tard. El més important és que n’estigui segura. No volem obligar-la a res, de cap manera. I vostè, senyora Henning, acompanyi’m a veure la seva filla, aquesta tarda es troba molt millor. S’ha recuperat una mica de la diàlisi i ja torna a estar conscient, pot parlar amb ella... Segur que s’alegra de la visita.

Mentre la Marlene seguia el metge, l’Ellinor i la seva mare van anar a la cafeteria de l’hospital. Va mirar d’abordar directament el tema de la donació, però la Gabriele no hi semblava gaire disposada.

—És clar que m’estimo molt la Karla —va dir quan la seva filla va passar de les explicacions als retrets—. I soc molt conscient del que significa per a ella. Tanmateix... donar un òrgan, que t’obrin...

L’Ellinor remenava el cafè nerviosa mentre la Gabriele continuava lamentant-se. Fins i tot va arribar a dir que el seu pare no ho acceptaria, encara que feia anys que els seus pares s’havien divorciat i, normalment, estaven sempre com gat i gos. La conversa amb la mare li va recordar molt la discussió que havia tingut amb en Gernot; només que la negativa del seu marit ja se l’esperava i la de la mare la va decebre. Finalment va decidir dir-li el que pensava:

—Com pots ser tan cruel? —li va etzibar enfurismada—. Tant se val el que pugui passar a la Karla? Mama, si no rep un ronyó, es podria morir! Em pensava... Jo em pensava que series la primera a animar-me perquè l’ajudés. I no fas més que parlar dels riscos de l’anestèsia, de les cicatrius i coses d’aquestes. A banda, tu què en saps, de trasplantaments de ronyó? Parles, parles... I no en tens ni idea. O ja t’has informat? A internet potser?

La pregunta era una mica insidiosa. En realitat, dels arguments de la seva mare es podia deduir fàcilment que no tenia gaires coneixements científics.

—En tinc més idea del que et penses! —li va engegar ella, tot i que, de sobte, estava com desorientada—. Jo... Jo... tinc les meves raons. I... tampoc no és bo fer trampes a la natura d’aquesta manera...

L’Ellinor va posar els ulls en blanc. Els dubtes de la Gabriele la deixaven cada cop més desconcertada.

—Quina mena d’argument és aquest? —va bramar—. Si et poses així, llavors la Karla tampoc no hauria d’anar a diàlisi, i deixaríem que la natura seguís el seu curs. Què nassos et passa, mama? Normalment no eres tan... tan... —Va deixar la frase a mitges. Per a ella, la discussió s’havia acabat—. De tanta baralla, n’estic farta. Ara parlaré amb el doctor Bonhoff i li diré que ja he pres una decisió. Almenys així sabrem com es planteja la situació. Si soc compatible com a donant, llavors podem continuar discutint.

La cara de la Gabriele va adoptar una expressió desconcertada. Es va apartar un floc de cabells del front sense deixar de mossegar-se els llavis.

—Doncs jo també em faré la prova! —va dir. No sonava agressiva, sinó més aviat resignada—. Però ja et dic que no servirà de res. El més probable és que no tingueu el mateix grup sanguini, i això per no parlar d’altres aspectes...

L’Ellinor es va mirar la seva mare amb cara de no entendre ni pruna.

—I com és que n’estàs tan segura? —va preguntar—. És cert que només som cosines segones, però, en qualsevol cas, és un grau de familiaritat força proper.

La Gabriele va negar amb el cap i, finalment, va enfonsar les espatlles, com si hagués perdut una batalla.

—No, Elin —va dir amb un fil de veu—, em sap molt greu que te n’assabentis així. Hauríem d’haver-ne parlat amb vosaltres molt abans, però a ningú se li va acudir... Semblava tan innecessari... La veritat és que nosaltres, tu i jo, no tenim cap relació de sang amb la Marlene i amb la família de la Karla. La meva mare era adoptada.

—Com? —L’Ellinor va arrufar el front, confosa per la confessió de la Gabriele—. Què vols dir?

La Gabriele va moure el cap.

—No, més aviat... Mmm... Estava en tutela. En qualsevol cas, no tenia els mateixos cognoms que les seves germanes. Ho vaig descobrir un dia que vaig veure el seu passaport. La Dana no era Parlov de naixement, sinó que es deia, espera, com era? Vlašic...

—En qualsevol cas, sona eslau —va dir l’Ellinor, per dir alguna cosa. La revelació de la seva mare gairebé l’havia deixat muda—. I vols dir... que ningú t’ho va explicar mai? Per què no? Què volien amagar?

La Gabriele va arronsar les espatlles.

—De segur que no hi havia res a amagar. Amb tot, val més no parlar-ne d’aquesta manera, perquè sona com si ho haguessin convertit en un gran secret. Com si algú se n’avergonyís o com si hi hagués alguna cosa de dramàtica al darrere. Jo crec que, en realitat, a tothom li resultava indiferent.

»Ja saps que l’àvia Dana i les seves germanes tenien una relació molt estreta. Mai no es va sentir una estranya a la família, només que l’altre cognom feia nosa, o això em va explicar quan ho vaig descobrir. Creu-me, jo em vaig quedar tan bocabadada com tu davant de tant secretisme. L’àvia i l’avi Parlov encara vivien. La Dana em va explicar que sempre havia fet servir el cognom de Parlov, perquè volia anomenar-se com les seves «germanes». A l’escola fins i tot li va costar més d’una esbroncada. Quan més tard totes es van casar, l’assumpte va perdre importància, ja que van adoptar el cognom del marit i ningú va pensar que la Dana no era part de la família. La veritat és que no té gaire importància, si no es produeix el cas d’haver de donar un ronyó, és clar. T’ho hauria d’haver dit fa molt, però, quan has començat de sobte a parlar de la donació, m’ha entrat la por. Els resultats de l’analítica de sang demostrarien que no teniu cap relació familiar, oi? —Va buscar la mirada de l’Ellinor mirant de trobar-hi comprensió—. Doncs bé, ara ja ho saps. I si... si, malgrat això, vols treure’t sang, jo també ho faré. Vull ajudar la Karla tant com tu. De veritat... Jo... jo li donaria un ronyó ara mateix. Però és poc probable que siguem compatibles.

Encara que no hi haguessin moltes possibilitats, no volia plegar veles tan aviat, tot i que estava trastocada. Malgrat això, tenia moltíssimes ganes de veure la Karla i de fer-se les proves.

De nou, va enfilar cap a cures intensives i, inesperadament, s’hi va trobar el doctor Bonhoff molt alterat. El metge sostenia els resultats d’una analítica de sang i en parlava acaloradament amb una infermera. L’Ellinor va sentir paraules com «valors de creatina» i «taxa de filtració glomerular» sense entendre què significaven, però el doctor Bonhoff es va dirigir directament a ella, així que la va veure.

—Senyora Sternberg, tenim bones notícies! —va exclamar—. No comptava amb això, però l’estat de la seva cosina continua millorant. Pensem que, per fi, respon a la medicació que li hem administrat. En qualsevol cas, podem ser optimistes, tot i que amb cautela. Potser recuperarem els ronyons... Que volia parlar amb mi per l’anàlisi de sang?

Va assentir i el va posar al corrent de la confessió de la seva mare.

—I ni vostè ni la seva cosina no en sabien res? —va preguntar el metge, atònit—. Quina història! Tindrà coses a processar en els pròxims dies, oi? Estic convençut que deu voler arribar fins al fons de la qüestió.

Va assentir. Però no atabalaria la Karla amb aquest afer immediatament, perquè va suposar que no era bo que s’alterés. Tanmateix, quan es trobés millor, segur que voldria saber què havia passat amb el seu origen. Tot i que la procedència de la Karla no es qüestionava, és clar, ja que la Marlene era, sens dubte, una Parlov. En canvi, la Dana, la seva àvia...

L’Ellinor va decidir seguir la pista d’aquella criatura adoptada.

3

L’Ellinor va començar la recerca a casa dels pares de la Marlene, on ara vivien l’únic oncle de la Karla i la seva família. Era una casa petita al barri vienès de Nussdorf, una zona de tradició vinatera. En Guran Parlov, a qui fins llavors havia considerat el seu besavi, l’havia construït el 1915 per a la seva família, cosa que va ser un motiu d’orgull enorme per a ell. Sabia, per les històries que li havia explicat la seva àvia, que era originari de Dalmàcia, i que, al seu país natal, havia passat moltes penúries. Mai no havia pensat que arribaria a tenir una casa en propietat. De totes maneres, era un treballador molt capaç i sabia moltíssim del món de la vinya. Així que no va trigar gaire a trobar feina en una coneguda explotació vitícola vienesa i, al cap de pocs anys, ja havia ascendit a capatàs.

Tant ell com la seva dona, la Milja, van estalviar cada schilling fins que en van tenir prou per comprar-se un terreny i una casa petita. Va ser el gran orgull del matrimoni, un sentiment que encara romania a la família. Mai no s’havien plantejat la possibilitat de vendre la propietat. En Friedrich Parlov tenia una clínica odontològica a Nussdorf que anava molt bé i invertia regularment en el manteniment de la casa familiar. Tenia bona relació amb les seves germanes i els cosins. L’Ellinor recordava molts dies d’estiu que, quan era petita, havia passat al camp que envoltava aquella caseta.

La Gundula, la dona d’en Friedrich, era acollidora i amable, i quan, el cap de setmana següent, l’Ellinor li va telefonar preguntant-li per records familiars, de seguida la va convidar a anar a casa seva a prendre cafè. L’aromàtic pastís de llimona que la senyora —molt eixerida, una mica rodanxona i amb ulls blaus amables— va treure del forn quan hi va arribar, va despertar immediatament els seus records d’infantesa. Entusiasmada, se’n va menjar una porció gran mentre compartia amb ella els secrets que havia descobert al voltant de la seva àvia. L’anciana també es va quedar bocabadada. Ella sempre havia pensat que l’Ellinor i la Gabriele eren familiars de sang del seu marit. Ara, però, volia saber-ho tot sobre l’estat de salut de la Karla.

—Nosaltres també ens hauríem fet les proves per a un trasplantament —va explicar—. En tot cas, en Friedrich i els nois. Jo, segurament, seria tan poc compatible com tu.

Se sentia més que alleujada de poder assegurar-li que, probablement, no seria necessari. La seva cosina evolucionava favorablement; si no, amb prou feines hauria trobat les forces per començar la recerca de les seves arrels. Per sort, ja havia sortit de l’UCI i li havia pogut explicar la confessió de la Gabriele. Com era d’esperar, la notícia li havia suscitat un gran interès, i esperava emocionadíssima els primers resultats de la seva recerca.

—Si encara es conserva algun document, de segur que és a les golfes de casa de l’oncle Friedrich —li havia dit, diligent—. M’encantaria poder ajudar-te a buscar. Qui sap què descobriràs sobre l’àvia Dana. Potser té sang noble i resulta que és una princesa que va ser perseguida i que els Parlov van amagar... —La Karla sempre havia estat molt fantasiosa. Les seves especulacions van fer riure l’Ellinor.

—Més aviat, una filla il·legítima o una expòsita. —Ella tenia idees més realistes—. Probablement, amb una relació propera de parentesc. Si no, no sembla que hi hagués cap raó perquè una família nombrosa i molt pobra carregués amb una altra boca per alimentar.

—Llavors potser sí que som família! —va exclamar la seva cosina—. Sigui com vulgui, ho has d’esbrinar. Esperem que la tieta Gundula no hagi llençat tots els papers del besavi. Les partides de naixement i coses per l’estil.

La Gundula va fer que no amb el cap, tota convençuda, quan l’Ellinor li va plantejar aquestes preocupacions.

—Llençar, no hem llençat res —li va assegurar—. Els papers dels Parlov encara hi són, i les fotos també. Al cap i a la fi, són documents històrics. En Friedrich sempre deia que un dia posaria ordre en tota la paperassa i que potser ho donaria tot a l’arxiu municipal. En qualsevol cas, tot és encara dins d’un petit bagul, a les golfes. Potser està una mica molsós, però intacte. Podem treure els papers i portar-los aquí baix.

La Gundula, sens dubte, sabia perfectament —entre aquell desgavell de mobles, joguines i roba vella— on era el bagul. L’Ellinor en va alçar la tapa, que era força pesada, i va treure un àlbum de fotos, després certificats i documents. El primer que li va caure a les mans va ser el d’en Guran Parlov: la partida de naixement. El paper, engroguit, se li desfeia entre els dits. L’havia expedit un sacerdot en comptes d’un funcionari municipal, com es feia en l’actualitat.

—Pijavicino... —va llegir a poc a poc el nom del lloc on el patriarca de la família havia vist la llum del dia per primer cop—. Tens idea d’on para això?

Per a la seva sorpresa, la Gundula va assentir.

—Doncs sí. De fet, hi vaig anar! En Friedrich també va voler buscar una mica les seves arrels, per això, una vegada vam anar de vacances a Dalmàcia. Sabia, per la seva mare, que la família venia de la península de Pelješac. En l’època de l’avi Guran, la península formava part de la Corona Imperial d’Àustria. Avui dia, una part és croata i l’altra pertany a Montenegro. Vam viatjar a Croàcia i vam visitar el poble dels seus pares. Era a l’interior i és conegut per ser zona vinatera. Segurament l’avi va treballar des de petit a les vinyes. No m’estranya que en sabés tant.

—Era freqüent que la gent d’aquella zona emigrés? —va preguntar l’Ellinor.

L’anciana va arronsar les espatlles.

—Ni idea. En Friedrich no va furgar tant. De croat, tampoc no en sabem ni un borrall. Simplement hi vam anar, hi vam fer un tomb, vam comprar un parell d’ampolles de vi i prou. Croàcia és preciosa, ens vam quedar en un hotel molt maco a la costa.

L’Ellinor va deixar la partida de naixement dins el bagul, així com altres papers que va trobar interessants, tot i que no acabava d’entendre encara el seu significat. En aquella època, la península era part d’Àustria, per això la majoria dels documents estaven escrits en alemany. A més a més de diversos certificats i documents oficials, també hi va trobar cartes. Una li va cridar especialment l’atenció. El paper era gruixut i estava ben conservat, i tenia una capçalera força elaborada. Vinyes i ceps emmarcaven una cal·ligrafia impossible de desxifrar. Els ornaments palesaven que es tractava del nom d’una explotació vitícola o d’un celler. Es va sorprendre quan va veure que la carta també estava escrita en alemany.

—És una carta de recomanació! —va dir bocabadada després de passar de les salutacions al contingut real de la missiva—. Sembla que és d’un vinater. Qui la va escriure recomanava encaridament al destinatari que contractés aquest treballador excepcional: «Destaca per la seva diligència i també per la seva cautela i els grans coneixements que té. Sempre ha estat de gran utilitat tant a les vinyes com a l’hora de trepitjar el raïm. En Guran Parlov és voluntariós, assenyat, obedient i fidel. És un home d’honor i viu com a bon cristià amb la seva esposa Milja, que pot treballar com a minyona o cuidant els més petits, i que, a més, té formació com a serventa».

L’anciana, interessada, li va agafar la carta.

—És una mena de certificat —va constatar—. Per a l’avi Guran i la seva dona. Que curiós. Sembla que els Parlov van marxar del poble amb la benedicció del seu patró. Però jo pensava que, en aquella època, els treballadors del camp eren considerats gairebé serfs. Sempre m’havia imaginat que, si la gent aspirava a tenir una vida millor en una altra part del món, havia de marxar en secret, enmig de la nit.

L’Ellinor va assentir.

—Jo també. Sobretot perquè, segons el contingut de la carta, no sembla que el viticultor estigués content de desfer-se d’ell. Ben al contrari, sembla que el tenia en gran estima. L’avi també va demostrar la seva vàlua a Àustria. Per què es va desfer, doncs, d’un treballador tan bo?

—Potser el patró d’Àustria va demanar al de Dalmàcia que li recomanés algú? —va suposar la Gundula—. Tot i que... No té gaire lògica, aquí segur que hi havia treballadors formats que, d’entrada, no havien d’aprendre alemany.

—I, a més, qui va escriure la carta hauria fet alguna mena de referència a la petició —hi va afegir ella—. En comptes d’això, fa referència a una petició al destinatari. Demana al vinater vienès Alfred Erlmeier que ofereixi a en Guran una feina a la seva explotació vitícola.

La Gundula va fullejar altres papers.

—Cosa que, efectivament, va fer —va dir—. En Guran va treballar tota la vida amb l’Erlmeier, per a gran satisfacció mútua. I això demostra que el vinater de Dalmàcia no va exagerar gens ni mica a la seva carta. No l’hi va posar fàcil perquè marxés d’allà. Com es deia, per cert?

—Maksim Vlašic —va desxifrar l’Ellinor—. Vlašic... Tieta Gundula, aquest és el cognom que va esmentar la mama! El cognom que tenia de petita l’àvia Dana! No pot ser casualitat!

La Gundula va negar amb el cap i va agafar la carta amb molta curiositat.

—No —va dir—. Això sembla un tracte: en Guran i la Milja van adoptar la filla il·legítima d’en Maksim Vlašic, i ell, a canvi, els va aconseguir una feina millor a Àustria. Només queda saber si la idea d’emigrar va ser d’en Guran o d’en Vlašic.

—En aquest cas, la criatura no s’hauria anomenat Vlašic —va afegir l’Ellinor reflexionant-hi—. Només hauria tingut el cognom de sa mare. Hem de continuar buscant. Fins ara hem donat per suposat que el trasllat dels Parlov a Viena estava relacionat amb la Dana. Però només amb la carta no sabem ni qui eren els seus pares ni què la relacionava amb els Parlov. La teoria del «tracte» no té ni solta ni volta. A qui se li acut una idea com aquesta?

—Fa cent anys, la gent no era tan mirada amb els nens —va comentar l’anciana—. La gent no anava amb gaires contemplacions i deixava les criatures no desitjades a càrrec de qualsevol altra persona. D’allò que els ulls no veuen el cor no se’n dol. Però no sabem com va acabar la petita en aquesta família d’acollida.

La Gundula era treballadora social i sabia perfectament com funcionava el sistema d’acollida social per als orfes.

—Però els Parlov es van ocupar de la Dana amb molt d’amor —va objectar l’Ellinor—. La van criar com si fos filla seva. Sens dubte, eren bona gent, però potser hi ha alguna cosa més que fins ara no hem vist.

—Mira, aquí hi ha més partides de naixement —va afirmar l’altra mentre treia més papers de l’arca—. Les de les dues filles carnals dels Parlov, l’Evica i la Gavrila...

—I la de la Dana! —va exclamar l’Ellinor, emocionada en veure el tercer document—. En alemany. I no la va expedir un sacerdot, sinó que hi posa Registre Civil de Zadar.

—Zadar va ser la capital de Dalmàcia, oi? —va preguntar la Gundula—. I què més?

—La mare era una tal Liliana Vlašic. I no va tenir la seva filla a Pelješac, on, sens dubte, tothom la devia conèixer, sinó a la capital. I llavors, probablement, la va deixar en mans dels Parlov. És ben estrany que no la inscrivís al registre amb el cognom d’ells... Però potser no ho van voler.

—No podien —va concloure la Gundula després d’estudiar amb cura els documents—. L’Evica i la Dana tenien gairebé la mateixa edat. L’Evica va néixer només dos mesos abans que la Dana; era impossible que la Milja hagués estat embarassada de la Dana.

—Llavors, la Liliana segur que era una filla o una germana del Maksim aquest —va deduir l’Ellinor—. I la nena va néixer l’any 1905 sense que la mare fos casada. Dades del pare, no n’hi ha.

—Una petita tragèdia a la fi del món de la qual algú va aconseguir sortir-se’n amb elegància —va resumir la Gundula—. M’agradaria saber com es va sentir la Liliana. Bé, en tot cas, això no ho sabrem mai. —Va arronsar les espatlles—. Et fa res si tornem a baixar? M’estic quedant gelada. I amb els papers ja hem acabat.

Va assentir. Tanmateix, l’Ellinor no ho volia deixar estar tan ràpidament. Aquell afer no només li havia despertat la curiositat com a besneta de la Liliana, sinó també com a historiadora. Volia saber què havia passat a Dalmàcia.

Una mica apressada, va prendre un altre cafè amb la Gundula i es va excusar així que la dona li va permetre emportar-se els documents. Coneixia un jove estudiant d’intercanvi croat que la podria ajudar a traduir els textos estrangers. Segur que només les partides de naixement donarien resposta a les preguntes més urgents que li rondaven pel cap.

L’Ellinor va tornar cap al centre de Viena i, sense adonar-se’n, en comptes de conduir cap a casa seva, va enfilar en direcció a l’hospital. Volia compartir amb la Karla el que acabava de descobrir. La seva cosina encara gaudia del luxe de tenir una habitació per a ella sola; l’altre llit no estava ocupat.

—Fas més bona cara! —va exclamar l’Ellinor a tall de salutació amb total sinceritat.

La Karla semblava molt més recuperada; probablement, les infermeres l’havien ajudat a dutxar-se i a rentar-se els cabells. Portava una camisa de dormir ben maca i els rulls de la cabellera llarga i negra, ben pentinats; per fi se li havia desinflat la cara. Encara estava pàl·lida i s’havia aprimat, però la cosa pintava millor.

—Jo també he tingut visita. —La Karla va esclafir a riure i va assenyalar un enorme ram de flors—. L’Sven es va fer les proves així que es va assabentar de la possibilitat d’un trasplantament i es va posar molt trist quan va saber que no era compatible. I, a canvi, ara vol que ens casem de seguida. No sé què espera dels meus ronyons, però, sens dubte, la seva proposició ha fet que el cor em bategui més de pressa. —L’Ellinor va riure i la va felicitar. La Karla i l’Sven sempre havien posposat el tema del casament, però ara semblava que la cosa es posava seriosa—. I tu? Has descobert alguna cosa? —La Karla mirava amb interès la pila de papers que la seva cosina treia de la bossa i deixava a la tauleta de nit.

L’Ellinor va assentir i li va explicar el resultat de la seva recerca:

—La família Vlašic es va desfer de la Dana amb molta elegància deixant-la a càrrec dels Parlov, als quals van facilitar-los les coses perquè marxessin a Àustria —va concloure—. Queda per saber què va passar amb la Liliana. Hi va tenir alguna cosa a veure? Tenia dret a intervenir amb la família adoptiva? I qui pot ser el pare?

—Espero que no sigui el besavi Guran —va dir la Karla—. Vull dir... seria lògic, en tot cas.

L’Ellinor va negar amb decisió.

—No. Potser ara sí que ho seria, però l’any 1905, a Dalmàcia? Si un treballador hagués deshonrat la filla o la neboda del seu patró, s’hauria armat un sagramental! En Vlašic hauria enviat el besavi Guran a l’altre barri i, a la seva família, caiguda en desgràcia, l’hauria fet fora del poble. Però, ben al contrari, li va buscar una feina millor. I la besàvia Milja estimava la Dana com si fos filla seva. No s’hauria comportat d’aquesta manera si la nena hagués sigut fruit d’una infidelitat.

La Karla va plantejar altres possibilitats.

—Llavors, vols dir que el pare o el germà de la Liliana, o el que fos el Maksim aquest per a ella, hauria pogut matar el pare de la criatura? —va preguntar espantada.

L’Ellinor va arronsar les espatlles.

—És una possibilitat que no es pot descartar —va respondre—. Als Balcans sembla que les venjances sagnants són prou freqüents fins i tot avui dia. Qui ho sap, potser l’home era part d’un clan enemic, o ves a saber... En qualsevol cas, miraré d’esbrinar-ho. Quan aconsegueixi alliberar-me de feina, agafaré l’avió cap a Dubrovnik.

A en Gernot Sternberg no li van entusiasmar gens ni mica els plans de viatge de la seva dona.

—Tot i que m’estimo més que vagis a Croàcia i no pas que et deixis arrencar un ronyó —va dir amb ironia—. Tenint en compte la quantitat de rampells estranys que tens últimament, cal estar agraït per les petites coses.

—No és cap rampell! —es va defensar ella—. És la història de la meva família. M’interessa saber d’on vinc, vull saber què va passar a Dalmàcia, i prou.

—I et penses que tot es resoldrà com per art de màgia quan posis els peus allà? —va preguntar en Gernot—. Quan arribis a aquell poblet perdut enmig del no-res? Si no saps ni dir «bon dia» en croat, Elin! No tens ni idea de per on has de començar.

—És clar que sé per on he de començar! —es va acalorar—. Soc historiadora, per si ho havies oblidat. Anar a les fonts no és una tasca que em resulti aliena. Recercaré a l’arxiu municipal, si és que n’hi ha, a les esglésies... En aquella època, es consignaven les morts, els naixements i els matrimonis en els registres de l’Església, sovint s’hi troben coses. Sobretot si tenim en compte que en Vlašic tenia una posició important al poble. Unes vinyes molt grans...

—Però estarà tot en croat —va repetir en Gernot.

L’Ellinor va agafar aire. No li feia gaire gràcia haver-li d’explicar els seus plans, coneixia la tendència d’en Gernot a ser gelós.

—Hi aniré a

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X