1

Mentre es mirava al mirall, de perfil, va entrar la Patro a l’habitació. Acabava de treure pit, ficar la panxa cap endins i aguantar la respiració uns segons, abans de rendir-se i tornar a la postura inicial. La seva cara ho deia tot.

Pur desànim.

—Presumit —li va dir ella mentre deixava la roba planxada damunt del llit abans d’endreçar-la a l’armari.

En Miquel no va contestar. Va continuar observant-se el cos al mirall amb el nas arrufat. Només duia posats els calçotets.

—Mira que te’ls trec, eh? —li va advertir ella.

Va adreçar una mirada irònica a la seva dona. Des d’allà sentien la Raquel jugant al menjador. Les possibilitats de fer alguna cosa en aquell moment eren tan remotes com esperar que Franco es retirés a un convent i retornés el país a la legalitat.

—M’estic engreixant. —Va ser sincer.

—Oh, sí! —va assentir ella sense girar el cap, concentrada en la feina.

—Va, no te’n fotis.

—Que sí, que sí, que estàs criant panxa.

—Parlo seriosament —va proclamar en un to fúnebre.

La Patro ja no va poder més. Es va plegar de braços i el va travessar amb una de les seves mirades burletes. Per una vegada, a en Miquel no li va fer tanta gràcia el bon humor de la seva dona.

—Amor meu, fa quatre anys i mig vas arribar prim com una canya. Cal que t’ho recordi? I ho sé molt bé, perquè et vaig veure despullat. Eres un sac d’ossos. Ara menges, portes una vida sana i ordenada. Estàs bé. Què més vols?

—Només et falta afegir que tinc...

—Sí, ja —el va interrompre—. Una pila d’anys! —I va reblar—: Ets un gemegaire!

—I què vols que hi faci, si em veig panxut!

—Tu no tens panxa, per l’amor de Déu! —Es va enfadar de debò—. Has vist el del quart? Aquell sí que té panxa, que no es pot veure ni els peus! I és més jove que tu!

—Gràcies.

—Gràcies per què?

—Per dir-me jove.

—T’estàs tornant rondinaire! Als vuitanta no hi haurà qui t’aguanti!

—Sempre he estat rondinaire.

En Miquel va fer un llarg sospir i se la va quedar mirant. Li queia un ble de cabells pel front, duia el davantal tacat aquí i allà, i anava en sabatilles. Tot i així li va semblar la cosa més bonica que havia vist mai a la vida.

La Patro va captar la intenció.

Se li va acostar.

—És la primavera —va somriure dolçament—. Sempre t’altera la sang.

—De debò que no em veus panxut?

—No, Miquel. No et veig panxut.

—Pel carrer cada vegada ens miren més.

—Ara em vindràs amb la història que em dobles l’edat?

—Una mica més que doblar-la.

Hi havia dues opcions: enfadar-se i deixar-lo sol amb les seves manies, o abraçar-lo i fer-li carantoines com si tingués la mateixa edat que la Raquel.

Es va decantar per la segona.

Va abraçar-lo i li va acaronar el clatell amb una mà. Amb l’altra li va prémer una natja.

—De cul, sí que en tens.

—Patro...

Ella va intentar no riure.

—Ets una criatura, i ho saps —li va xiuxiuejar a cau d’orella—. Sembles un nàufrag d’amor demanant una carícia. —Va continuar parlant abans que ho fes ell—. I sé que aquells vuit anys i mig al Valle de los Caídos van ser molt durs, no cal que m’ho recordis. Però ara estem junts, ho tenim tot, una vida, la Raquel. No sé per què dones tantes voltes al que no és important, i a sobre amb problemes inventats. Saps que em dol que diguis això, i encara més que ho pensis.

—Si estigués sol, no em faria res estar gras.

—Si estiguessis sol, ja t’hauries mort —li va engegar la Patro.

—També. —Li va donar la raó.

Van romandre abraçats uns segons, en silenci. La mà del clatell encara era allà, acaronant-li el cap. L’altra va abandonar la natja i li va pujar per l’esquena.

Es va aturar a la ferida.

L’empremta inesborrable d’aquella bala.

—El dia 24 farà dos anys del regal de la teva espia russa —va murmurar.

—No era la meva espia. I el regal me’l va fer en Pavel, no pas ella.

—Però em vas dir que era guapa.

—Una Mata Hari, sí. Però també hi ha males bèsties boniques, aranyes, serps...

—Si t’haguessin matat... —La Patro es va enganxar a ell, de cap a peus.

En Miquel va poder sentir-la.

Sempre la sentia, però a vegades...

El petó ja durava deu segons quan van sentir que la Raquel els cridava.

Es van separar.

—Si m’haguessin matat, ella no seria aquí. —Va somriure—. Recorda que la vam fer poc temps després.

El petó de la seva dona va ser ràpid, fugaç. Va fer mitja volta i el va tornar a deixar sol a l’habitació, amb els calçotets com a única indumentària... si bé ara un xic més inflats per la part del davant.

Es va resignar.

I va tornar a mirar-se al mirall.

D’acord, no estava gras, ni tenia la panxa del veí del quart, però era evident que havia guanyat pes. Potser hauria de caminar més i estalviar-se els taxis cada cop que ajudava en Fortuny en un cas. A l’hivern encara tenia excuses, però amb el bon temps...

Va donar l’esquena al mirall i va mirar la porta per la qual ella acabava de sortir. Va sentir que parlava amb la Raquel amb el seu to de felicitat expansiu. La Patro no s’havia engreixat, estava igual, ni tan sols s’havia ressentit amb l’embaràs i el part tretze mesos abans, i sens dubte era molt més feliç. La dona perduda per la guerra primer i la postguerra després s’havia transformat en algú molt diferent. Encara estava més guapa. Potser era això el que el feia sentir-se una mica malament.

Només una mica.

Es queixava per no res.

Ganes d’amargar-se la vida.

Quan s’estava posant els pantalons va tornar amb la nena agafada de la mà. La Raquel feia les primeres passes amb cega determinació, disposada a arrencar a córrer i no parar.

El món, una carretera.

—Però qui és aquesta preciositat que ja camina? —va dir ajupint-se per rebre-la.

Van ser uns segons de petons, rialles, pessigolles i felicitat. La Patro va tornar a dedicar-se a endreçar la roba que havia posat sobre el llit, però sense deixar d’inundar-los amb una mirada d’orgull. En Miquel també va enfilar la nena sobre el llit.

—Ja sé que és diferent, però a vegades hi veig en Roger —va confessar.

—És normal que s’assemblin —va assegurar la Patro.

—No, la Raquel és igual que tu. Serà molt guapa —va afirmar—. Però té coses d’en Roger, és clar, o si més no m’ho sembla a mi.

—Cada cop que em dius que soc guapa...

—Ho ets.

—I tu, un romàntic. No sé pas per què et vas fer policia.

—Em vaig fer policia perquè creia en la llei i l’ordre i era un somiador. Això de ser romàntic... això sí que és nou. Mai ho havia estat. Deu ser una defensa contra tot allò en què s’ha convertit aquest país.

—Amor en comptes de bales —va apuntar la Patro.

Aquesta vegada en Miquel no va dir res.

Va ser com si la frase li penetrés lentament al cervell.

La Raquel s’entestava a desfer el que la seva mare havia planxat.

—No, això no —la va renyar dolçament.

La Raquel ho va tornar a intentar, sense deixar de mirar-la fixament.

—M’estàs posant a prova?

—Més aviat s’està posant a prova ella —va dir en Miquel—. Tempteja quins són els seus límits.

—Ja veuràs quan tingui nòvio!

En Miquel es va estremir.

—Sort que ja no hi seré —va anunciar.

El cop de la Patro va ser inesperat.

—Quan ets tan pessimista... em fa una ràbia! —va replicar ella enfadant-se de debò.

—Dona...

—No! —el va aturar—. Hauries d’estar content i fer salts d’alegria pel fet d’estar viu i tenir-nos a nosaltres dues! I no em vinguis amb allò de Franco i la dictadura i tot plegat!

—Estic content —va dir ell, aclaparat pel canvi d’humor de la seva dona.

—Que si estic gras, que si soc gran, que si naps i que si cols...! No sé per què t’estimo, ves per on!

—Perquè soc molt guapo i irresistible?

La Patro va exhalar una glopada d’aire.

—Sí que ets guapo —va reconèixer—. Per a això, l’edat no compta. Però irresistible...

La Raquel els mirava molt seriosa, sobretot després de l’esbroncada de la seva mare al seu pare. No tenia gaire clar si riure o plorar. Esperava esdeveniments.

—Recorda’t que et parli del masoquisme i el sadisme quan siguis prou gran, reina —s’hi va adreçar la Patro.

En comprendre que seguia la festa, la Raquel va tornar a entestar-se a desfer el que hi havia planxat sobre el llit. La seva mare la va posar a terra i en Miquel va acabar de vestir-se, perquè, primavera o no, tenia fred.

El silenci va durar poc.

—Aniràs a veure en Fortuny? —li va preguntar la Patro.

—Sí. Amb la Setmana Santa pel mig i sense veure’ns... val més que hi vagi abans que em truqui ell, perquè segur que avui em trucarà. Després de tants dies...

—Et necessita i ho saps.

—Au, calla.

—És el teu amic.

—Un amic fatxa. I treballo per a ell.

—No treballes «per a ell» —el va corregir—. Treballes «amb ell». Saps perfectament que manes més tu que en David. No dius sempre que quan interrogueu algú les preguntes les fas tu?

—Tinc més experiència.

—Doncs ja està. I sí, és amic teu. T’aprecia i et respecta, que és el que fan els amics. Pel que fa a això de feixista... Ja saps què en penso: tot només de boca. Si demà Franco es morís i tornés el Front Popular, en David estaria encantat de la vida. I no el culpo pas. No cal que tots siguem herois. La majoria ens acontentem a sobreviure.

Aquest cop en Miquel es va estalviar la rèplica. Ja havien discutit prou, aquell matí. Passada la Setmana Santa tornava l’activitat, la rutina. Hora d’anar a l’agència. Si hi havia res a fer, treballaria. Si no, tornaria a casa, a la merceria. El dia abans havia estat l’aniversari de la proclamació de la Segona República, però no en va fer esment a la Patro. A vegades era dolent tenir tanta memòria, recordar dates, aniversaris, dades.

Conservava intacta la seva ment de policia.

Bé, això també el feia sentir viu.

Es va posar la jaqueta.

—Anem a dir adeu al papa —va xiuxiuejar la Patro a la Raquel allargant-li la mà.

En Miquel la va agafar per l’altra.

A la tauleta del rebedor encara hi havia el programa de l’espectacle de dissabte a la nit. El Ballet Espanyol de Pilar López, que havien vist al Teatre Barcelona. La propaganda deia que després d’aquells «15 únics dies» la companyia se n’anava a fer les Amèriques. Travessarien la bassa gran i viatjarien lliurement per altres mons, lluny de la maleïda Espanya de ferro.

—Que bé que ens ho vam passar, oi? —va dir la Patro seguint la direcció dels ulls del seu marit.

En Miquel mirava el programa com si fos una illa de pau. Sí, s’ho havien passat bé durant una estona. Però pensava en les maleïdes processons de la Setmana Santa que acabaven de deixar enrere un cop més, incloses les del mateix Dissabte de Glòria. Processons plenes de dolor, amb els eterns i sinistres encaputxats carregant ciris enormes, les sotanes cordades amb rosaris d’espart, els qui sagnaven caminant de genolls, els qui duien pesades creus de fusta, els qui imitaven com fos l’home que gairebé dos mil anys enrere havia passat pel mateix tràngol.

Aquell home.

Simplement això.

—Va estar bé, sí.

—Amb la Raquel sortim poc —va reconèixer ella.

—Tot arribarà —va replicar arronsant les espatlles—. Aviat podrem portar-la amb nosaltres al cinema i a altres llocs.

—A vegades penso que, des que la vaig tenir, t’he deixat una mica de banda. Surts de casa, te’n vas «a treballar» —va dir amb serena ironia, sense perdre el fil de la reflexió—. I jo em quedo aquí i a la merceria.

—Fa dos mesos bé que em vas ajudar amb allò de la Dalena.

—Perquè era amiga meva, i perquè m’hi va ficar ella.

—Però ho vas fer bé. Ja t’ho vaig dir: series una detectiva fantàstica.

—Tant de bo.

En Miquel va obrir la porta.

Ella se n’aniria a la merceria. Ell, a seguir jugant a lladres i serenos.

Detectiu privat d’amagatotis.

—Si veus una espia russa, arrenca a córrer —li va demanar la Patro.

En Miquel va fer un petó a la Raquel.

—Cuida la teva mare —li va ordenar.

Va sortir al replà i va enfilar el primer tram d’escales.

A vegades encara sentia el tret d’en Pavel a l’esquena.

I aquell petó enverinat de la Irina.

2

Dos anys des d’allò de l’espia russa. Un any i un mes del naixement de la Raquel. Dos mesos des del seu últim embolic, ajudant la Dalena, l’amiga de la Patro...

En quants problemes s’havia ficat, abans i després d’ensopegar amb en David Fortuny el juny del 1951?

D’això, no en feia ni tan sols un any.

—Si a la primera meitat dels anys trenta t’haguessin dit que la teva vida donaria tantes voltes, no t’ho hauries cregut —es va dir a si mateix.

Per acabar-ho d’adobar, la mateixa Patro l’havia animat a treballar amb en David Fortuny, «perquè no s’avorrís», perquè no es quedés a casa com un jubilat pacient o acabés assegut a la merceria. La Patro, que li havia confessat feia uns instants que l’«ajudava poc» des de la seva maternitat i se sentia culpable per això.

Sí, com acabava de recordar-li ell, potser perquè dos mesos abans ella havia col·laborat activament en el cas de la seva amiga Dalena.

—Voltes i més voltes —es va tornar a dir a si mateix en veu alta.

La vida era això, no?

I ell fent justament això, donant voltes a tot. El maleït rum-rum que no s’acabava mai. El rum-rum que l’havia salvat durant el llarg captiveri del Valle de los Caídos, recordant-li que encara era viu, que allò era un repte per vèncer el feixisme i que, ara, en llibertat, seguia allà, donant guerra.

Rum-rum-rum.

A vegades no sabia si era una manera d’autocastigar-se o una resistència més, al límit. «Cadascun de nosaltres que sobrevisqui serà una derrota per a ells». Les paraules del seu company de captiveri romanien presents. El problema era que hi havia moltes maneres de guanyar i de perdre, de viure i morir, de sobreviure o enganyar-se un mateix. El càstig era continuar viu mentre tants i tants havien mort. Ningú restava al marge del dolor, que es ramificava com un càncer escampant el mal. La Quimeta i en Roger, morts. La Patro, obligada a vendre el seu cos per poder menjar ella i les seves germanes petites. N’eren dos exemples. Cadascú amagava els seus.

—Hauries d’estar fent salts d’alegria —va parlar per tercera vegada mentre caminava sense presses, com si passegés sota el sol tebi de primera hora del matí.

Formava part del seu caràcter, és clar.

Com quan es va tornar boig en veure que no tenia fotografies de la Quimeta i en Roger i va tenir por d’oblidar-se de les seves cares.

Si no hi havia problemes, se’ls buscava.

L’eterna pedra a la sabata.

Va arribar al carrer Vilamarí i va enfilar el portal de l’edifici. Les seves passes van ressonar en el silenci del vestíbul. Va pujar fins al primer replà, va tocar el timbre de l’agència i, en no rebre resposta, va pujar fins al pis on vivia en David Fortuny. No era ric, ni de bon tros, de manera que no deixava de sorprendre’l que el detectiu pagués dos lloguers, un per l’habitatge i l’altre pel «despatx».

La quantitat de clients que devien tocar el dos quan a les primeres de canvi no trobaven ningú a l’oficina.

Va obrir-li la porta en David mateix.

—Quina rapidesa! —va ser la primera cosa que li va dir.

—Ah, sí?

—Acabo de trucar-li a la merceria. La Teresina m’ha dit que li donaria l’encàrrec.

—Doncs ja ho veu.

—Si ha vingut amb taxi, aquest se’l pagarà vostè.

—Sempre tan generós.

—Au, passi. Però no es posi còmode perquè marxarem de seguida.

—Hi ha feina?

—És clar.

Com si tothom necessités un detectiu en la nova Espanya.

En David Fortuny ja estava gairebé a punt. Li faltaven les sabates i pentinar-se. En Miquel el va seguir fins al menjador, mentre ell desapareixia pel passadís en direcció al dormitori o a la cambra de bany; perquè en Fortuny sí que tenia bany, no un simple excusat com ells, que per rentar-se havien de fer servir el safareig. O l’Amalia no havia passat allà la nit o seguia dormint, perquè tot estava més aviat de cap per avall.

No es va asseure. Va mirar per la finestra. Es trobaven tan a prop de la Model que gairebé es respirava l’aire de la presó. La finestra estava tancada. Va mirar el cel blau i es va alegrar que la primavera s’hagués endut ja els freds hivernals. A l’estiu podrien anar a la platja la Patro, la Raquel i ell. L’estiu del 51 la petita encara era un nadó. Ara seria diferent.

Li ensenyaria a nedar.

Això i moltes més coses.

—Com ha anat la Setmana Santa? —va sentir la veu d’en Fortuny a l’esquena.

—Bé, bé. —Es va girar—. I vostè?

—Estic de processons, de fanfàrries, de música seriosa a la ràdio, de misses, de capellans i de religió fins als daixonses!

—Doncs ja en som dos.

—Ja, però vostè és ateu.

—Per a això hi són les religions, i més la catòlica: perquè els creients se sentin culpables per tot. Si hi ha culpa, hi ha perdó. Aquest és el negoci.

—No estic per a discussions a aquesta hora —va dir en Fortuny fent espetegar la llengua—. S’ha quedat a casa amb la família?

—Hem fet alguna passejada, hem anat al cinema i dissabte a veure un espectacle.

—Doncs l’Amalia i jo ens hem quedat a casa —va replicar somrient com si amb això evidenciés la dimensió «del pecat»—. Llevat d’un berenar per prendre xocolata desfeta al carrer Petritxol...

—No m’imagino l’Amalia quedant-se a casa tants dies —va considerar en Miquel.

—Marxem? —va fugir d’estudi el detectiu.

—A on?

—A baix, al despatx —va contestar comprovant l’hora—. Ahir hi va passar algú i va deixar una nota dient que tornaria aquest matí a dos quarts de deu. Ha esmorzat?

—Sí.

—Jo només he pres un cafè, però és igual.

—Sap què volia aquesta persona?

—No.

Va precedir-lo de tornada al vestíbul del pis, va obrir-ne la porta i el va deixar sortir primer. Va tancar de cop, sense fer servir la clau. Però en arribar a la primera planta la duia a la mà. Un cop dins del despatx, en Miquel es va asseure en una de les cadires. Faltaven cinc minuts per a dos quarts de deu i els clients, gairebé sempre afeixugats o llepafils a l’hora d’acudir a una agència de detectius, acostumaven a ser puntuals. Tot estava net. En David Fortuny es va arrepapar a la butaca i va deixar caure la mà esquerra, amb tres dits engarrotats.

A vegades treia partit de la seva «ferida de guerra», d’altres no.

Però tenia mèrit viure amb un braç mig paralitzat i només dos dits operatius.

—Per què ha dit que està fart de «música seriosa» a la ràdio?

—Home, Mascarell, que tot són òperes i cants gregorians!

Allò dels cants gregorians el va fer somriure.

—Doncs què vol que li digui, és l’única setmana de l’any que emeten alguna cosa decent. La resta...

—No li agrada?

—Les ranxeres mexicanes, el flamenc, la música italiana i francesa, els fados...? No.

—Veig que no és gaire de la gresca, eh?

—I vostè no és gaire melòman.

El que volia dir en Fortuny va morir abans de passar-li del pensament als llavis. Va sonar el timbre de la porta i va saltar com un llamp per anar-hi de pet, com si tingués por que el client o la clienta se’n penedís. En Miquel es va posar dret.

Eren dues dones. Una de gran, d’uns cinquanta anys, i l’altra tot just per sota dels quaranta, trenta-set o trenta-vuit. Vestien amb senzillesa, roba fosca i greu, bosses de mà negres, i semblaven impressionades, mirant-ho tot amb molt de respecte. La més jove anava davant; la més gran, darrere. En Miquel va tenir la intuïció que la primera era la clienta i la segona l’acompanyant, per no deixar-la sola en aquelles circumstàncies.

Els «bon dia» van sonar apagats.

Tot seguit, en David les va convidar a seure i el va presentar.

—El meu soci —es va limitar a dir.

—Tant de gust, senyor.

—Vostès són...? —va prosseguir en Fortuny portant encara les regnes de la trobada.

—Em dic Montserrat Blanco —va dir la més jove de les dues, mentre ocupava la cadira situada davant la taula—. Ella és la meva cosina Francesca.

—Francesca Santacana —va puntualitzar.

Si més no, es va estalviar l’habitual «per servir a Déu i a vostè» tan en voga.

—D’acord, senyora Montserrat —va replicar en David fent servir el nom en lloc del cognom, per donar-los més sensació de familiaritat, cosa que no hauria fet si s’hagués tractat de dos homes—. Vostè dirà en què la podem ajudar.

—Són... els detectius?

—Sí, sí. El meu soci i jo.

—He preguntat i... bé, m’han dit que...

—Tranquil·la. És la nostra feina. I som bons, l’hi ben asseguro. Si ha preguntat, segur que és el que li han dit. Cent per cent de casos resolts i problemes solucionats.

La retòrica d’en Fortuny va acabar d’impregnar-les. No tenia mà esquerra, però sabia com fer-la servir.

En Miquel era una estàtua.

La Montserrat Blanco va semblar que comptava fins a cinc abans de començar.

—Necessito que busquin una persona —va anunciar abans de rectificar—. Un home.

Ara sí, en David va treure una llibreta i una ploma per prendre notes.

—Com es diu ell? —va inquirir adoptant un aire professional.

—Benito.

—Cognoms?

—García Navarro.

Si en Miquel era una estàtua, la cosina Francesca semblava una branca arrencada de qualsevol cep i assecant-se al sol. La Montserrat Blanco tenia un aspecte dolç, parlava a poc a poc i en veu baixa, amb delicadesa. No era ni guapa ni lletja, però sí agradable, i això li proporcionava llum a la mirada. Feia l’efecte de ser una dona que sostenia una càrrega invisible però suportable, no resignada però sí tolerable. Alguna cosa en ella inspirava serenitat i confiança. Anava sense maquillar, amb els cabells recollits de manera discreta. Parlava amb les mans juntes damunt la bossa i amb els genolls ben enganxats. Tenia la pell molt blanca. La seva cosina Francesca, en canvi, era ossuda, ulls enfonsats de mirada greu però no directa, sinó fugissera, nas aguilenc, llavis formant un biaix recte, com si li haguessin fet un tall al bell mig de la cara. Vestia completament de negre i gris.

En sentir el nom que acabava de pronunciar la seva cosina, es va empassar la saliva.

—Qui és aquest home? —va preguntar en David Fortuny.

—El meu marit —li va aclarir la Montserrat Blanco.

—El seu marit ha desaparegut? —va dir ell arcant una cella, sense deixar d’escriure.

—Sí.

—Quan?

La resposta va sonar com un petit plany ofegat.

Un sospir.

—Fa gairebé catorze anys que no en sé res —va contestar la dona.

3

Buscar persones sempre era complicat, sobretot si les persones desaparegudes no volien que les trobessin. Buscar una persona desapareguda en una guerra feia disminuir de manera considerable les possibilitats d’èxit, especialment si era del bàndol perdedor. Però buscar algú desaparegut... des de feia catorze anys...?

Això era el 1938.

La guerra.

La maleïda Guerra Civil.

És que mai la deixarien enrere?

En Miquel i la cosina Francesca van restar immòbils. Tot se centrava en el seu company, en David Fortuny, i la clienta, la Montserrat Blanco. La diferència era que la Francesca tenia els ulls clavats a terra i en Miquel les abraçava a totes dues amb la mirada.

El detectiu havia deixat d’escriure.

—Senyora —va dir revestit de cauteles—. Això és... molt de temps, no troba?

La dona va assentir.

Amb vehemència.

—Ja ho sé —va reconèixer—. I estic convençuda que deu haver mort, perquè no pot ser d’altra manera. Però necessito estar-ne segura, m’entén? Els demano que en trobin una prova, la seva tomba, el que sigui. Fins i tot en tinc prou amb algú que els digui que el va veure caure i el van enterrar en alguna rasa juntament amb d’altres.

—Va ser a la guerra?

—Sí, cap al final. El 1938.

—Puc preguntar-li per què necessita aquesta prova?

Ella va alçar el cap.

Era orgull, no pas desafiament.

—Em vull tornar a casar.

Va semblar una cosa estranya. Una dona encara jove, sense marit durant tants anys, gairebé amb la certesa absoluta que devia estar mort... I volia estar-ne segura.

En Miquel no badava boca. Va continuar deixant la feina a en David Fortuny.

—No creu que després de tant de temps, si fos viu, hauria tornat o hauria donat senyals de vida?

—No ho sé, senyor —va xiuxiuejar ella.

—Ha mirat les llistes de baixes, de presos, d’afusellats...?

—Ho he fet, senyor. I no figura en cap. Simplement va desaparèixer. Els últims presos de la guerra o els represaliats ja han sortit fa poc de les presons. He mirat sota les pedres dins les meves possibilitats i ningú en sap res, ni sé pas què més puc fer. Que fos algun d’aquests presos era la meva darrera esperança. Vaig pensar que potser havia perdut la memòria... Bé, no ho sé. Si viu, és l’única cosa que se m’acut.

—I si es va exiliar?

—No ho hauria fet sense dir-m’ho. I durant aquests anys m’hauria enviat una carta, alguna cosa.

—Senyora —va dir en Fortuny tirant-se cap enrere a la cadira—. Sincerament, penso que es pot considerar vídua. Li donaran un paper que ho digui, sense cap mena de dubte, i es podrà tornar a casar tranquil·lament.

—No es tracta d’un paper —va replicar la dona estrenyent els punys—. Es tracta de la meva consciència.

El detectiu va mirar en Miquel.

Però qui va parlar llavors va ser la cosina de la Montserrat Blanco.

—De fet, com que es va casar civilment, segons les noves lleis ella és soltera, ja que han declarat aquests enllaços no vàlids.

—Doncs si és soltera... —va reprendre el fil en Fortuny.

—L’hi repeteixo, senyor: és per a la meva consciència. A mi tant me fa el que diguin les lleis d’ara o el que hi hagi escrit en un paper. Jo em vaig unir a en Benito, i ho vaig fer enamorada i em vaig convertir en la seva esposa. Davant de mi mateixa, soc una dona casada. Per això necessito estar-ne segura abans de fer aquest nou pas. No suportaria que un dia aparegués. Seria un altre, és clar. Tots dos seríem unes altres persones. Ja no hi hauria amor, per descomptat. Però el vincle es mantindria. —Va accentuar la seva ansietat—. En algun lloc algú ha de saber què va passar, algú devia veure’l aquells últims dies. Necessito casar-me amb en Marcel·lí tranquil·la.

—Crec que fa bé, senyora —va parlar per primera vegada en Miquel.

—Gràcies.

—Té dret a refer la seva vida en pau —va afegir la Francesca.

En David Fortuny va alçar les celles. Un cas era un cas. I un client, un client. Va plegar els llavis i, potser perquè hi havia en Miquel davant, va ser honest.

—Ens pot ocupar un quant temps, sap? I no podem garantir-li l’èxit en una cosa així. Les empremtes de la guerra han estat esborrades cada vegada amb més rancúnia, i per part de tots, dels qui volen oblidar perquè la van perdre i dels qui la van guanyar per fer creu i ratlla.

—M’han dit que són bons fent la seva feina —va acceptar la Montserrat—. Amb això en tinc prou. Són la meva darrera esperança. I si ho diu pels diners que pugui costar... No som rics, però en Marcel·lí m’ha dit que gasti el que sigui per tal que jo estigui bé i ens puguem casar d’una vegada.

—És un bon home —va intervenir novament la Francesca—. Té una botiga de queviures i li va bé. I més ara, que s’ha acabat el racionament. Va fer molts calerons amb l’estraperlo.

—Francesca! —li va retreure la informació la sev

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X