1

Jo, Marc Tul·li Ciceró, fill de Marc Tul·li Ciceró, que he viscut l’hecatombe de Roma i la fi de la civilització humana. Jo, de qui les aventures van fer un Ulisses dels inframons. Jo, estimada Prosèrpina, puc afirmar que la causa i origen de tots els mals és aquesta: que els homes estem disposats a canviar l’univers abans que afrontar el deure, molt més humil i necessari, de canviar-nos a nosaltres mateixos.

Però això només és una declaració pomposa. Que com va començar la Fi del Món? Crec, Prosèrpina, que va ser amb la derrota de Catilina, a la batalla campal de Pistoia.

Una piràmide d’espases. Allò era tot el que quedava del famós Catilina i la seva revolta contra la República. Els últims catilinaris, rendits a les legions, desfilaven entre dues rengleres de soldats i llançaven les armes a una pila. A aquell petit túmul d’espases, llances i escuts. A allò havia quedat reduït Catilina i les seves boges ambicions: a una suma d’homes derrotats i piràmides de ferro.

L’espectacle d’aquella trista desfilada no em plaïa gens, així que vaig tornar al campament de l’exèrcit. Allà l’ambient era molt diferent. Sobretot a la magna tenda del pretor: molt abans d’arribar-hi, ja es podien sentir crits, riallades i soroll de trencadissa de vaixella.

A dins de la gran tenda hi havia el meu amic Gneus, i amb ell un grapat de joves nobles, exaltats i borratxos. Tots teníem més de catorze anys i menys de vint. Suposo, Prosèrpina, que pot semblar estrany que la tenda del comandant en cap d’un exèrcit romà fos plena de mocosos cridaners i beguts com faunes. Però té una explicació molt senzilla. A Roma era tradició que els fills de la noblesa integressin el seguici dels generals en campanya. Així aprenien l’ofici de les armes, es preparaven per exercir les magistratures i, encara més important, es fomentaven els llaços solidaris entre els membres de la casta superior romana. Per exemple: la meva amistat amb Gneus Iunni, més conegut com «Rinxolets». Gneus Rinxolets era ros i frívol, molt ros i molt frívol, i amb uns rínxols d’allò més radiants. (Vet aquí el sobrenom).

Et deia, Prosèrpina, que als fills de l’aristocràcia romana tot els era permès. M’acuso: érem joves, molt joves i molt arrogants, privilegiats, consentits i pretensiosos fins a l’insult. I que el nostre comandant fos una soca inútil no ajudava, precisament, a contenir-nos. Perquè per a la campanya contra Catilina, el Senat havia escollit un dels seus, un tal Gai Híbrida. Això, que formés part del cercle senatorial, importava molt més que el fet que fos un vell xaruc, militarment inepte i un alcohòlic sense remei. Et ben asseguro, Prosèrpina, que el mèrit de la victòria va ser dels legionaris i centurions, en absolut del vell Híbrida: abans de la batalla estava tan begut que quan els combats van començar no van poder despertar-lo ni submergint-li el cap en aigua gelada. I així seguia ara: roncant amb la boca oberta, entre singlots pudents i efluvis de vi.

Rinxolets, molt de la broma, havia assegut Híbrida al bell mig de la tenda mentre els altres nois feien retronar càntics, brindaven i victorejaven al seu voltant. Híbrida tenia el pit indignament brut de vòmits. Els seus servus domèstics no l’havien pogut netejar per un bon motiu: estaven morts. A algú li havia semblat molt divertit provar la resistència del casc de Catilina. Com? Posant-lo al cap dels servus i colpejant-los amb aquella maça que els sacerdots fan servir per sacrificar bous. Quan el nostre general es despertés, toparia amb un bonic espectacle: tots els seus servus morts als seus peus. Ah!, i el cap decapitat de Catilina, que Rinxolets havia dipositat a la falda d’Híbrida.

Gneus i els seus rínxols en bucle em van donar la benvinguda:

—Guaita qui entra: Marc Tul·li Ciceró en persona! Crèiem que t’havien matat. Ni per a això ha servit, el pocapena de Catilina... En fi, t’haurem de continuar suportant a les classes de retòrica.

Va venir i em va abraçar el coll, entusiasta:

—Ja hem participat en la nostra primera batalla! Això ens obrirà les portes de les magistratures.

Pudia a vi fort, estava tan feliç com borratxo.

—Participar? —vaig replicar, burleta—. Però si érem tan lluny de primera línia que només vèiem els crits!

Ens va interrompre un missatger.

—Ets Marc Tul·li Ciceró? —va preguntar venint cap a mi. Havia sentit Rinxolets cridant el meu nom—. T’he estat buscant per tot el campament. Et duc un missatge.

I me’l va lliurar. Era del meu pare, que em manava tornar a Roma immediatament.

I aquí, Prosèrpina, t’he d’aclarir que el meu pare, el digne i probe Marc Tul·li Ciceró, de qui hereto el nom, va ser el romà més eminent del segle.

—El teu pare? —va admirar-se Rinxolets—. Quan el vegis felicita’l de part meva. Aquesta victòria és seva. Almenys, molt més que d’Híbrida —va afegir amb una rialla—, això segur. Saps què? Ja es parla de concedir al vell Ciceró el títol de «pare de la pàtria» o alguna cosa així.

Quan pugui, Prosèrpina, et faré un breu resum de la intervenció del meu pare en la derrota de l’afamat i alhora infame Catilina. Ara només et diré que jo havia d’obeir el missatge, i ben de pressa: a Roma, un pare tenia dret sobre la vida i la mort dels fills. Tot i que ja era una norma en desús, per arcaica, el meu pare era d’allò més conservador. Quan va veure que em disposava a marxar sense companyia, Rinxolets em va preguntar pels meus servus. Li vaig explicar que havia sortit de Roma amb un sol servus i que havia desaparegut durant la batalla, mort, fugat o ves a saber.

—Oh, Déus! —es va escandalitzar Gneus Rinxolets—. Com se t’acut sortir de casa amb només un esclau per companyia?

Just en aquell instant, els nois, per diversió, estaven a punt de matar l’últim servus d’Híbrida, a qui ja havien encasquetat el casc robat al cadàver de Catilina. Un d’aquells galifardeus va alçar la maça de sacrifici per estavellar-l’hi al cap. El servus va tancar els ulls, tremolant de por, i, just abans de l’impacte, Rinxolets el va estirar cap a ell i la maça només va trobar el buit. «Oooh!», van exclamar tots entre decebuts i morts de riure.

Rinxolets va dirigir-se al servus que acabava de salvar d’una mort segura:

—Tècnicament ets mort —va anunciar-li—. En conseqüència, ja no pertanys a Híbrida. I al mateix temps, segons la llei, ets meu, perquè t’he salvat. I, com que ets meu, puc fer amb tu el que em doni la gana, com per exemple regalar-te a qui vulgui. —Va empènyer el servus cap a mi—: És teu.

—Seràs un gran advocat —vaig dir a Rinxolets.

Ara l’esclau em pertanyia. Era tan propietat meva com les meves sandàlies.

—No pots viatjar sol —va replicar Rinxolets—. Els camins fins a Roma són insegurs. I a més: què diria la gent? Un patrici sense escorta ni servei! Híbrida no el trobarà a faltar. A més, quan es desperti tindrà coses més importants a fer, com ara escriure a Roma que Júpiter li ha dipositat el cap de Catilina a la falda.

Vaig dedicar una ullada ràpida al regal de Rinxolets. Era un servus com qualsevol altre, rapat al zero com tots els esclaus. Duia una pobra túnica violeta amb una franja grana al centre del pit i sobre cada orella lluïa les inicials del seu amo gravades a foc: «GH». O sigui, Gai Híbrida. Tenia un cos magre, ascètic. Devia ser uns deu anys més gran que jo, que per aquella època en tenia disset. El seu tret facial més característic: unes galtes llargues, com de cavall, amb tot de solcs que li recorrien la pell, com lleres d’un riu. Era el rostre d’algú que havia patit molt. La millor manera d’avaluar un home és sotmetre’l a un interrogatori breu però perspicaç:

—Digues —vaig fer—, estàs trist o content d’haver-te convertit en la meva propietat?

Va mirar a terra i va respondre amb un to inexpressiu:

—Si tu estàs content, dòminus, jo també estic content.

Bona resposta. Allò era tot el que s’esperava d’un servus: que no tingués esma, voluntat ni consciència, i que els seus interessos s’identifiquessin amb l’ombra del seu amo. Rinxolets opinava que un home era esclau perquè la seva condició humana, ínfima, l’havia dut a aquell estat; jo, a la inversa, creia que un home era ínfim perquè l’havien reduït a la condició esclava. Una diferència de criteri important. Com a debat no tenia fi, però aquella tenda farcida de jovenets exaltats, udolant com gals, no era el lloc més adient per a la filosofia.

En qualsevol cas, estimada Prosèrpina, no et pensis que Rinxolets i jo diferíem gaire respecte a la nostra actitud cap als esclaus. Era impossible: tots dos érem patricis, tots dos ens havíem criat envoltats de servus, de mobles cars i d’animals domèstics, i a tots dos ens havien ensenyat a tenir molta més cura dels mobles i a sentir molt més afecte pels animals. Quan sortia de la tenda acompanyat de l’esclau, em vaig creuar amb uns quants amiguets patricis. Em van advertir que anava en direcció contrària, que la festa era a dins:

—En tota la batalla no he pogut ni desenfundar l’espasa, i això em frustra —vaig explicar—. M’han regalat aquest esclau i me l’emporto a fora per desfogar-me punxant-li el pit i tallant-li l’estómac.

Com pots imaginar-te, Prosèrpina, l’esclau va empal·lidir.

—És broma —vaig tranquil·litzar-lo amb una ganyota cruel—, soc de la Suburra.

(La Suburra, Prosèrpina, és un dels barris més populosos de Roma, i els seus habitants tenim fama de practicar un humor incisiu i molt groller).

Abans de tornar a casa, per pura curiositat, volia fer un tomb pel camp de batalla. El meu nou esclau m’acompanyava, sempre un respectuós pas enrere. Em vaig apropar a les files dels caiguts i ell em va seguir com un gos fidel.

Sempre serà una de les visions més terribles que hi pugui haver: un camp de batalla quan tot just ha cessat el combat. Milers de cadàvers escampats, una estesa caòtica de membres entremesclats. El final de totes les agonies; suors en massa, orina i excrements, i tribus de saquejadors que assaltaven els cossos fins i tot abans que emmudissin els darrers gemecs. Alguns soldats els punxaven amb la llança per dissuadir-los, ja que el botí pertanyia al Senat, però ho feien amb desgana.

Aquell dia vaig constatar que la famosa sentència de Plutarc és certa: després de les grans batalles acostumen a caure grans i intenses pluges, com si les passions aglutinades de tants milers d’homes commoguessin el cel. Mentre observava aquell panorama, vaig notar les primeres gotes. Trista pluja, perquè era una pluja lenta i trista, per bé que ens hagués acompanyat la victòria. L’esclau, prest, es va treure la túnica i la va estendre sobre el meu cap com un paraigua. Mentre jo deambulava i examinava les restes de la batalla, vaig establir un diàleg amb ell:

—No pateixis —vaig consolar-lo—. Jo no soc com Gneus, el Rinxolets. Jo només us pego quan és just, no per norma. Rinxolets considera que sou coses, exactament com ho són els còdols de riu. Jo no ho veig així. La diferència entre tu i jo no rau en la consciència, sinó en el destí. Tu sempre seràs un servus, perquè el teu estat servil, justament, t’impedeix can­viar d’estat. En canvi, com a fill d’un patrici que soc, sobre les meves espatlles recau la dura obligació de regir el meu destí. Creu-me: el teu estat potser no és cap ganga, però és molt més descansat. Com et dius?

—Servus.

—Ets un servus que es diu Servus?

—Sí.

Allò em va fer riure. Era la màxim nihilitat que podia esperar-se d’un esclau: un nom propi que redundava en la seva condició sotmesa, d’humanitat nul·la.

—És ben graciós! —me’n vaig fotre—. Tècnicament parlant, això teu és una anadiplosi, però no espero que sàpigues què és.

—La repetició, en un poema, de l’última paraula del vers anterior. Per això rius, perquè soc un servus que es diu Servus.

Em vaig quedar molt parat. Quin to, quina actitud, quin aplom i quina gosadia. Per primera vegada des que havíem sortit de la tenda del pretor, em vaig girar per mirar-lo. La pluja li lliscava pel crani pelat; els seus ulls grisos em miraven exactament com ho faria un llop ferit: tement-me i odiant-me. Aquell home ni era lliure ni era inculte. I si en aquell moment hagués escoltat les emocions, i no la raó, hauria entès l’única cosa que em calia saber de Servus: que era una amenaça i un perill que acabava d’entrar a la meva vida.

Plovia, dic, i a l’horitzó queien llamps. Aleshores se’ns va apropar un soldat:

—Dòminus, segurament busqueu el lloc on va caure Catilina. Va ser allà.

I va assenyalar un petit promontori amb la llança. Vaig dirigir-m’hi.

Als afores de Pistoia no hi ha grans extensions de terreny obert. Potser per això al combat li havia mancat un bri de grandiloqüència, perquè els ulls no podien abastar tota la línia de batalla. Però allà, sobre el promontori, hi havia un grup de cadàvers agrupats. Encara no els havien saquejat i s’apreciava que duien roba i armadures més riques. Sens dubte eren la guàrdia personal de Catilina. Vaig observar-los detingudament.

—Digues, Servus: de tot el que estàs veient sota la pluja, d’aquesta matança immensa, què és el que et sembla més revelador i significatiu?

Més que a Servus, havia fet la pregunta a l’aire, com en les pràctiques amb el rètor. Per això em va sorprendre la promptitud i exactitud de la seva resposta:

—Que totes les ferides que ha rebut aquest exèrcit format per esclaus, fugitius i la púrria més baixa i variada són al pit, no a l’esquena.

I era cert. Molt cert.

* * *

Ja t’he dit, Prosèrpina, que la meva pretensió és explicar-te el final de la nostra estimada i podrida República, i encara més: el que vull relatar és el final de la vida, de l’existència mateixa tal com l’havíem conegut els humans a la superfície de la Terra. I em ratifico: la Fi del Món va començar l’endemà de la mort de Catilina.

Pocs dies després de la batalla tornava a ser a Roma. Hi vaig entrar acompanyat de Servus. La plebs celebrava la caiguda de Catilina igual com els meus amics a la tenda del pretor: ballant, bevent i cantant. El cinisme de les multituds sempre em revoltava: molts d’aquells, plebeus pobres i captaires pobríssims, havien fet de Catilina el seu heroi, però això no els impedia participar en la festa pública (pagada pel Senat) per celebrar-ne la derrota. En fi, a la gent li agrada divertir-se. Tant se’ls en fum l’excusa.

El meu pare era Marc Tul·li Ciceró. (A Roma, Prosèrpina, era molt habitual que el primogènit dugués el nom del pare, per això ens dèiem igual). I és molt important que entenguis una cosa: Ciceró era l’òptim dels romans; el millor orador i servidor públic. El primer dels ciutadans i el defensor màxim de la República.

La victòria sobre Catilina, en la qual va tenir un paper prou rellevant, el va dur al zenit de la fama i la glòria. I ara, Prosèrpina, perquè et facis una idea de com era Roma tot just abans de la Fi del Món, t’hauria de resumir el cas Catilina, i així potser entendràs tot el que va esdevenir-se després.

Catilina era un jove patrici que ho tenia tot: ascendent i diners, nom i bon nom, bona planta, fama i bona fama, joventut i salut... Però a Roma aquesta combinació afortunada no enlairava els individus, ben al contrari: l’excés de luxes i privilegis els ensorrava en un abjecte fang moral. Com deia el meu pare, «qui no té res vol tenir alguna cosa, però qui ho té tot en vol encara més». En resum: Catilina ja era un depravat per inclinació natural. I quin lloc millor per depravar-se encara més que Roma? Com més apostava i fornicava Catilina, més elevades havien de ser les apostes i més cars els fornicis. Fins que el joc i els genitals van arruïnar-lo. Del tot.

Al principi no hi va donar importància. La ruïna, a Roma, era un concepte de substància diferent segons fossis patrici o plebeu. Tots, o gairebé tots els patricis, contreien deutes milio­naris. Durant un temps Catilina va fer el que feien els de la seva classe: recórrer als préstecs i a les martingales polítiques per tornar-los. El Senat de Roma era un antre més podrit que el pitjor tuguri de la Suburra, així que Catilina, que era senador, venia el seu vot i el seu nom a canvi de diners i de favors.

Durant una bona temporada va ser el cràpula més famós de la ciutat. Ell i el seu grupet de companyons trinxeraires assolaven les tavernes i els prostíbuls. En una d’aquestes gresques fins i tot van violar una de les Verges Vestals! (Has de saber, Prosèrpina, que les Vestals eren les sacerdotesses que guardaven el foc sagrat de Roma. Les escollien entre les nenes més perfectes de Roma, cosa que feia aquell estupre, inoït en ell mateix, encara més execrable). A Catilina, que era un boig sense escrúpols, tant se li’n fotia, és clar, però als ulls dels romans va ser un crim horrible. Es va lliurar de l’execució pels pèls.

Recordo que per aquella època, i amb motiu de la violació de la verge vestal, a les classes de retòrica vaig mantenir un debat animat amb Gneus Rinxolets. Al seu parer, el cas feia palès que la gran amenaça per a la República era la manca de virtut: Catilina demostrava que el vici era el pare de la corrupció. Jo el contradeia: l’arrel del mal, tal com ens mostrava Catilina, justament, no era el vici, sinó els deutes, ja que sense deutes Catilina no hauria estat mai una amenaça per a la República, sinó només per a la seva salut.

Perquè la conducta de Catilina, agreujada per la reiteració en el temps, va fer que el seu deute assolís una xifra colossal. Ja no tenia crèdit i ningú volia prestar-li ni un as, la nostra moneda més ínfima. Pensa, Prosèrpina, que els interessos d’un préstec podien arribar a ser del vint o fins i tot del trenta per cent! (Després de la derrota de Catilina, el meu pare va proposar una llei que hi posava un topall, més raonable, del dotze per cent). Però en aquell moment la qüestió era: com podria Catilina retornar el seu fabulós deute, i amb uns interessos del trenta per cent? La resposta era ben simple: no podia. De manera que el llibertí viciós va metamorfosar-se en revolu­cionari boig.

A les tavernes, ara Catilina ja no bevia per alegrar-se, sinó per conspirar. Ja no se servia dels prostíbuls per al fornici, sinó per reunir-s’hi en complot. Va començar a envoltar-se de fracassats i malcontents, al principi patricis com ell, i al cap de poc cavallers i plebeus, molts plebeus. Però tots tenien en comú un problema, un de sol: els deutes.

Fins i tot va permetre que els esclaus s’unissin a la seva facció! El seguien perquè ja no tenien a on anar: a casa, als plebeus només els esperava la gana; i als patricis, el deshonor. Als carrers, a tots els assaltaven els deutes, els maleïts deutes. De manera que el nom de Catilina va esdevenir consigna: abolir els deutes, aquesta era la seva bandera i l’únic punt de la seva causa. Com a programa polític, no es pot negar que era tan simple com nítid. I un desastre, si mai es dugués a terme. Recordo que vaig demanar al meu pare què n’opinava: «La tragèdia de les solucions demagògiques, fill meu, és que només es poden aplicar un cop. Si Catilina conquerís el poder i abolís els deutes, els prestadors, com és lògic, escarmentats, deixarien de prestar. I si això passés, totes les finances de la República, públiques i privades, s’ensorrarien. El diner no circularia, els sous deixarien de pagar-se, els mercats es buidarien d’aliments. La fam i el caos. I pitjor encara: sense di­ner públic, com mantindríem les legions, quan ens amenacés l’enemic extern? Per repugnants que siguin aquests canvistes greixosos que presten als fòrums, el primer deure d’un magistrat és protegir l’ordre, alguna espècie d’ordre, per imperfecte que sigui». I va concloure: «Vet aquí, Marc, la gran paradoxa de la vida pública: que la política, com la guerra, és una suma de mals necessaris dels quals s’espera que en surti algun bé».

Fos com fos, Catilina cada dia tenia més èxit de prèdica. Al seu voltant va congregar-se una autèntica horda de brètols i borratxos, infeliços furiosos, amargats que atribuïen la causa de la seva amargura al Senat i els potentats. (Sense veure cap contradicció en el fet que Catilina hagués estat un d’aquells potentats i encara fos senador). Qui ja no té res a perdre deixa de pensar racionalment.

Van començar orinant-se a les estàtues dels senadors contraris a Catilina, que eren gairebé tots, i empastifant les cares de pedra amb excrements. Com que ningú els aturava, poc després ja no es conformaven amb les representacions dels homes i van atacar els homes en persona: quan es topaven amb un magistrat, apallissaven els servus de la seva escorta i, si no fugia a temps, també el mateix magistrat.

Aquells dies, a Roma també hi havia dues estrelles polítiques en ascens: Juli Cèsar i Marc Cras. Catilina va proposar-­los que s’unissin a la seva conspiració contra el Senat. Al capdavall, Cèsar era gairebé tan pròdig i depravat com Catilina, i tothom coneixia les seves tendències populistes. El cas de Cras era una mica diferent. Cras tenia una fortuna immensa. Per cert, l’origen d’aquesta fortuna, Prosèrpina, és tan mesquí que fins i tot es mereix una ressenya.

Cras va començar comprant immobles romans. Quan els propietaris es negaven a vendre, la casa patia un incendi accidental. Diguem-ho així. Mentre la casa treia foc per totes les finestres i el propietari es planyia, Cras feia com la sibil·la i reiterava l’oferta, però ara amb el preu reduït a la meitat de la meitat. Què podia fer, el pobre propietari? La casa s’estava calcinant, valia més allò que res. El truc era que Cras, en realitat, no comprava tant l’immoble com el sòl urbà, que a Roma podia arribar a preus astronòmics. Reconstruïa l’edifici, l’elevava a sis plantes i el llogava a tribus de proletaris, és a dir, homes que l’única possessió que tenien en aquest món era la seva prole. Cada cop que es cremava una casa romana, accidentalment o no, Cras o els seus agents eren allà i s’oferien a comprar-ne les cendres. Es va fer riquíssim.

Però per què un potentat tan fabulosament ric hauria d’aliar-se amb un demagog caigut en la misèria com Catilina? La resposta és que tots dos compartien la mateixa tírria indomable contra el Senat. Tothom sabia que Cras hauria finançat un ensinistrador d’elefants si hagués tingut garanties que ensenyaria el paquiderm a seure al cap dels senadors i cagar-s’hi.

Però ni l’un ni l’altre, ni Cèsar ni Cras, van accedir a sumar-­se a Catilina. Tant l’un com l’altre van fer els seus càlculs. Cèsar pensava, i amb raó, que Catilina no era un revolucionari, sinó un irresponsable. I Cras era un inversor, un bon inversor: va entendre que Catilina seria tan dolent exercint el generalat com jugant a daus. O sigui, una mala inversió. I també tenia raó.

Malgrat la seva solitud política, Catilina va seguir tramant el complot contra el Senat i la República. La idea era prendre l’edifici amb tots els senadors a dins i proclamar-se tirà, dictador etern o alguna cosa semblant. Per què no? Si s’apoderava del Senat, qui l’hi impediria? Però Catilina no havia tingut en compte un obstacle. Un home. El meu pare. Marc Tul·li Ciceró. El millor orador que el món havia conegut des de Demòstenes.

Per ser-te sincer, Prosèrpina, l’esdeveniment decisiu que va dur el meu pare a la glòria va ser més aviat prosaic, i aquesta definició és prou indulgent. Què va passar els dies abans que Catilina culminés els preparatius per assaltar el Senat? Jo t’ho diré.

A Roma el vici i la virtut estaven tan barrejats com el vi i la mel a la beguda, tal com demostra el fet que l’amant del meu pare també s’allitava amb Catilina. (El meu pare, tan cast ell, de portes enfora la tractava d’«amiga». Ha!). Aquella dona es va assabentar dels detalls de la conspiració pel mateix Catilina, que era un intrigant pèssim. (A qui se li acut explicar els teus plans per apoderar-te de la República a una puta?). Ella va afanyar-se a xerrar-ho tot al meu pare. Per què va actuar així? És fàcil deduir-ho: Catilina estava boig i el meu pare no. Catilina estava arruïnat i el meu pare no. El meu pare tenia el Senat a favor i Catilina el tenia en contra. I les putes sempre han estat a favor dels diners, de l’ordre i del poder. Així que, l’endemà mateix, Ciceró va presentar-se al Senat amb la llengua més esmolada i punxeguda que una banya de toro cretenc.

El discurs que va fer davant dels senadors, i d’un Catilina estupefacte, li va obrir les portes de la Història. S’enfrontava a la crisi política més greu de la República, però va mantenir la calma: en lloc d’abraonar-se sobre Catilina, injuriant-lo i escarnint-lo com hauria fet un Cató, el meu pare es va limitar a renyar-lo com si fos un nen malcriat. Ho era. «Fins quan abusaràs, oh Catilina, de la nostra paciència?». Amb frases d’aquest estil aconseguia dues coses. En primer lloc, mostrava una infinita superioritat moral sobre el seu enemic. I en segon lloc, i més important, donava a entendre que coneixia tots els detalls del complot. (En realitat només en coneixia les línies generals, i encara gràcies).

A mesura que el discurs avançava, Catilina es mostrava més i més inquiet. Els pocs senadors que el seguien, ja fos per oportunisme o contuberni viciós, van anar abandonant la seva bancada. Un gest molt poc noble, la veritat, però ja ho diuen els cínics: en certes ocasions la prudència i la ignomínia es confonen. Al final Catilina no va poder contenir-se: va esclatar en un lleig exabrupte i va sortir del Senat.

Precisament aquell era el gest més inapropiat en un senador. La política consistia exactament en allò, suportar aiguats dialèctics farcits d’insults i difamacions com qui entoma una tempesta que descarrega llamps i trons, i en acabat replicar amb un somriure hipòcrita. És això, el que hauria d’haver fet. Però Catilina no era un polític, era un ximple.

Aquella fugida va ser la seva perdició. Amb el pla al descobert, i en conseqüència avortat, va fugir a les muntanyes. Allà havia reunit un petit exèrcit de proscrits i malfactors. No eren més que una turba mal armada, sense cap utilitat militar. La seva única funció havia de ser entrar a Roma donant suport a Catilina als carrers i distraient l’atenció, mentre el grup principal assaltava el Senat. Però, amb el cop desmantellat, aquell petit exèrcit va perdre nervi.

Mentrestant, el meu pare no va desaprofitar el temps: el Senat va proveir-lo amb plens poders per armar la República contra l’amenaça. Ciceró va donar el comandament de l’exèrcit consular a un tal Gai Híbrida, un aristòcrata de segona fila. (Així no li faria ombra; el meu pare potser era molt cívic, però volia que el triomf sobre Catilina, i la salvació de la República, s’associessin eternament al seu nom).

Jo i tots els meus amics de la noblesa ens hi vam allistar, és clar. Era jove, molt jove, però ja em constava que un patrici romà no podia deixar passar cap ocasió per fer mèrits i ascendir en el cursus honorum, o sigui, la carrera política tal com s’entenia a Roma. I en qualsevol cas: qui voldria perdre’s una batalla que no es podia perdre?

La veritat és que ens esperàvem més aviat una cacera que una batalla. Els catilinaris van lluitar amb una passió i una ferotgia d’allò més sorprenents, tot i que no tenien la menor esperança de victòria. Què podien fer una colla de bergants mal armats contra la disciplina legionària? Catilina va morir lluitant i posseït per un coratge suïcida. Allò sí que no s’ho esperava ningú: havíem fet apostes, i la majoria creien que fugiria cap a Núbia o algun lloc encara més remot i abandonaria els seus. No ho va fer. Va morir al capdavant dels seus partidaris. Qui ho havia de dir! Contra tots els pronòstics, la més indigna de les vides va ser coronada amb la més digna de les morts. No t’ho negaré, Prosèrpina: la gent pot ser ben estranya, sobretot la que viu a la superfície d’aquest món.

Això de banda, el discurs que el meu pare havia fet al Senat i contra Catilina es va convertir en un dels més famosos en llengua llatina. Si ens circumscrivim a la tècnica oratòria, jo crec que en va escriure de molt millors. I, per ser-te sincer: en alguns moments cau en la cursileria més rància. Com per exemple aquell indignat «Quins temps, quins costums!», com si la culpa de la revolta la tingués el calendari. O com si una insurrecció armada en massa fos una mostra de la decadència dels costums. Bé, doncs, encara que costi de creure, va convertir-se en una frase d’allò més popular. Si, per exemple, el barber li feia un tall a la galta, o el llogater no li pagava el lloguer quan tocava, el damnificat alçava els ulls als núvols i, queixós, emulava Ciceró: «Quins temps, quins costums!». Ho acabo de dir i ho repetiré tants cops com calgui, Prosèrpina: a la superfície del món la gent és estranya. I no canvia mai.

* * *

Sí, ell. El meu pare. Marc Tul·li Ciceró. El primer i més noble de tots els romans. Quina planta tan imponent. Alt, la corpulència per divisa, aquell coll boví. Mans grosses, de pagès avesat a la duresa del camp, crani poderós. La boca d’on van sortir tants discursos immortals era, paradoxalment, petita i de llavis prims. La veu, gràvida, fonda; les passions, sempre modulades. Tenia uns ulls que miraven i també escoltaven. I el cap, aquell cap: tot l’Estat romà cabia a dins d’aquell cap de marbre. La seva presència sempre intimidava i coartava, i a mi encara més. Com no m’havia d’afectar ser el fill de Ciceró? Creuar l’última porta que em separava d’ell, abans de reunir-­m’hi, era com capbussar-se en aigua gelada. Quin home!

En fi, tal com he dit abans, així que vaig rebre el seu missatge me’n vaig tornar a Roma, al barri de Suburra on vivíem. Me’l vaig trobar al centre de la casa, és a dir, al jardí. Meditava tot contemplant els peixos del petit estany. Em va proposar seure als triclinis que hi havia al mateix jardí. Ens hi vam estirar, l’un enfront de l’altre.

—Vaig deixar a Roma un pare i quan torno he de compartir aquesta paternitat amb tota la nació.

Ja s’havien iniciat els tràmits per nomenar-lo «pare de la pàtria» en senyal de gratitud pel gran servei que havia fet a la República durant la crisi catilinària. Se li va escapar un somriure furtiu: ni tan sols ell podia amagar que aquell honor li satisfeia la vanitat. Va canviar de tema per fingir modèstia:

—La batalla, com va ser?

L’hi vaig explicar tot. La inesperada resistència dels catilinaris, la seva lluita a mort. Havia manat que cridessin Servus. El volia com a testimoni, a ell i les seves llargues galtes.

—Fins i tot Servus, que és un simple esclau domèstic —vaig dir—, va observar un detall important al camp de batalla. Que t’ho expliqui ell mateix.

Però Servus estava ben ensinistrat i no va obrir la boca, a l’espera que l’autoritzés l’amo de la casa:

—Parla —li va manar Ciceró.

I, ara sí, Servus va explicar que els caiguts havien estat fe­rits al pit, que ningú havia fugit. El meu pare va callar pensarós. Va beure un parell de glops, rumiant. Jo no em vaig poder contenir:

—Pare, el Senat proclamava que els seguidors de Catilina eren l’escòria de la societat. Però els rufians no lluiten, fugen. I ells van lluitar. Jo hi era.

Ciceró callava. Només se sentia el soroll d’aigua de l’estany.

—Creien que la seva causa era justa —vaig continuar—. Per això van resistir fins a l’últim extrem. Molt pocs es van rendir. No volien la nostra misericòrdia! I el que es dedueix de tot plegat és greu: que potser no eren criminals, només gent desposseïda. D’acord: el seu líder era qualsevol cosa menys un esperit exemplar, però la desesperació els havia portat a seguir-lo perquè ningú els havia ofert cap altra alternativa.

El meu pare continuava en silenci.

—N’hem matat milers —vaig continuar—, però quan el cicle de deutes es reiniciï apareixeran milers de desarrapats més, i més, i un altre Catilina que els acabdilli. Pare —vaig concloure—, aquestes ferides al pit proclamen una cosa: que aquella gent no era el nostre enemic; l’enemic de Roma no són els plebeus mal encaminats, sinó la usura descontrolada.

No va assentir, tampoc em va contradir. Va dir:

—La teva reflexió és tan interessant com encertada. Però ara te’n faré una altra que jutjo més pertinent: Marc, tu saps què va destruir Catilina?

—Naturalment —vaig contestar sense dubtar-ho—: l’ambició sense mesura. El vici, la malvolença i la bogeria.

—No. Catilina era tot això, però el que va matar-lo va ser la seva incapacitat per canviar. Roma està farcida de patricis llibertins. Catilina només n’era un més. No els podíem pas matar a tots, oi? Així que vam oferir-li, secretament, mil pactes, mil acords, a fi d’evitar la violència. Sempre he defensat que la pitjor de les paus és preferible a la millor de les guerres. Però ell no en va acceptar cap.

—I per què? —vaig exclamar.

—Perquè no podia. S’havia endinsat tant en l’oceà del vici que ja no podia tornar al port de la virtut. Si hagués canviat, si s’hagués corregit, ara estaria tan viu com tu o com jo. De fet, només li hauria calgut intentar-ho. Imagina’t que hagués vingut a mi, als senadors que més el detestàvem, i ens hagués dit: «Ajudeu-me». Creus que no ho hauríem fet? Ell, el més depravat dels optimats, el pitjor dels millors, hauria rebut el nostre ajut! Continuava sent un dels nostres. Qualsevol cosa hauria estat preferible a la guerra, i la finalitat de la política és evitar la guerra civil. —Va sospirar—. Però no va poder transformar-se. Vet aquí la seva perdició: no va saber canviar. Estava disposat a destruir Roma abans que assumir el repte de canviar-se a ell mateix. Així és l’ànima humana.

Va callar i va fer un gest amb la mà com qui vol allunyar una pudor fètida del nas. La seva gestualitat deia: «Oblidem-­nos de Catilina». I aleshores, amb una solemnitat sobrevinguda, em va anunciar:

—Marc, t’he manat tornar immediatament perquè tinc una missió per a tu.

Allò m’interpel·lava. Em vaig remoure al triclini.

—Vull que vagis a la província d’Àfrica. Necessito que investiguis un cas molt important per al destí de la República, potser del món.

Com pots imaginar-te, Prosèrpina, vaig inquirir sobre la meva missió.

—Hi ha rumors que a l’interior de la província d’Àfrica ha passat alguna cosa —va dir—. Només són rumors, però prou vigorosos per haver arribat fins a la meva oïda. I aquests rumors diuen que ha aparegut una mantícora. Estrabó definia la mantícora com una hòrrida bèstia amb cos de lleó, cua de serp i cap d’home que té tres fileres de dents i degusta amb summe plaer la carn humana. —Va reclinar-se encara més al triclini, com si necessités recalcar bé l’esquena per acabar d’explicar el que havia de dir-me—. Pel que fa als nostres interessos, la mantícora té una característica ben peculiar: només apareix quan un gran imperi està a punt de caure. Homer menciona la mantícora pocs dies abans de la destrucció de Troia. Els perses, per la seva banda, van saber que la fi del seu imperi era inevitable perquè van veure una mantícora rondant la tenda de Darios la nit abans de la batalla de Gaugamela contra Alexandre. Fins i tot Cartago, el nostre gran enemic. El meu pare encara va conèixer veterans que havien lluitat a l’última guerra púnica. Tots afirmaven haver vist aquell animal monstruós passejant-se davant dels murs de la ciutat pocs dies abans de l’assalt final, una visió que va desmoralitzar profundament els defensors.

El respecte degut al meu pare va fer que reprimís una riallada, però no em vaig poder estar de fer-ne broma:

—M’agradaria enviar una mantícora, o com es digui, a casa de Gneus Rinxolets. Així perdria tots els nostres duels gramàtics.

El meu pare va contestar-me amb una severitat inesperada:

—No riguis! Pot semblar una d’aquelles històries per espantar els nens, però tots els grans autors mencionen la mantícora. Tots. I ara n’ha aparegut una, al sud de les ruïnes de Cartago.

—Au, pare —vaig dir jo, contrariat—. Encara que el rumor fos cert, en què ens afecta? No hi ha cap gran imperi que rivalitzi amb nosaltres, ja només queda Roma.

—Exactament.

I va callar. El seu silenci era el d’algú que reflexiona sobre qüestions greus.

—Així doncs, ho dius de debò? —em vaig atrevir a preguntar—. M’envies a l’Àfrica, a perseguir el rumor d’una fantasia?

No m’ho podia creure. El meu pare volia que anés a una província perduda, en un viatge inevitablement tortuós, només per fer unes indagacions d’allò més absurdes.

Ho admeto, Prosèrpina: bona part del meu empipament tenia a veure amb les meves ambicions. El meu pare era l’home del moment, i jo el seu fill. Després de la derrota de Catilina li plourien afalacs, llorers i promocions. Si apareixia al seu costat, per força me n’havia de beneficiar. En canvi, si mentre ell recollia els fruits del seu triomf jo em trobava lluny, de tota aquella cascada d’honors no me n’esquitxaria ni una gota.

Però què podia fer? No podia negar-m’hi ni oposar-m’hi, ni tan sols replicar: a Roma regia una institució sagrada, la pater potestas o el poder del pare, que era sagrat i il·limitat. I si el pare en qüestió era Ciceró, encara més.

—Et proporcionaré diners per al viatge, transport i credencials. Tot això no serà cap problema. El que m’amoïna és aconseguir-te una bona escorta.

Tots els jovenets ambiciosos fan el fatxenda, i jo encara estava engallardit, així que vaig respondre amb una afirmació ben ostentosa:

—En tindré prou amb la meva espasa.

Al meu pare se li va escapar una bona riallada:

—Marc, ets bo en moltes coses, però en esgrima no: el teu instructor em diu que amb l’espasa ets més inútil que un martell sense cap.

Va tornar a riure i de cop es va posar seriós i va dictaminar:

—Vull que t’acompanyi un aspa.

Aquí vaig ser jo, qui va riure:

—Au, vinga, pare, precisament tu m’has ensenyat a menys­prear les creences de mags, astròlegs i saurins. Els aspa només són una variant d’aquestes burdes supersticions.

Els aspa, Prosèrpina, eren una mena de guerrers solitaris, educats en uns monestirs més enllà de la riba asiàtica. Se’n pregonaven unes virtuts marcials extraordinàries que els feien pràcticament invencibles en combat. Almenys en teoria, perquè jo no n’havia vist mai cap. En realitat, la seva mateixa existència era incerta i bromosa.

—N’hi ha, i tant que sí —va insistir el meu pare assentint amb aquell cap poderós—. Però costen de trobar, i encara més que vulguin exercir les seves habilitats protectores.

—Dòminus, jo sé com posar-te en contacte amb un aspa.

Qui havia parlat era Servus, i sense permís, però la importància del que havia dit excusava la seva gosadia.

—Tu? —va estranyar-se Ciceró—. I com penses fer-ho, per localitzar un aspa?

—No funciona així. Seran ells els que et trobaran a tu, i només si ho jutgen pertinent.

Vaig riure:

—I com els crido perquè vinguin? Contractem un pregoner?

—A un aspa no se’l crida amb la boca —va explicar-se Servus—, sinó amb el cor.

El meu pare i jo ens vam mirar estranyats.

—Servus era un dels esclaus del vell Híbrida, que ja no hi toca gaire —li vaig fer saber—. Potser es trobava a gust envoltant-se de ximplets.

—Només has de fer una cosa —va dir Servus com si no hagués sentit el meu comentari—: tancar-te en una habitació i seguir les instruccions que et donaré.

Ciceró va mirar el cel. Es feia tard i encara tenia assumptes per resoldre.

—Què hi perds? —va preguntar, alçant-se del triclini—. Si demà a primera hora apareix un aspa, premia’l. I, si no, castiga’l amb ració doble de fuetades, per falsari i per impertinent. Ara he de fer unes gestions per acabar d’enllestir el teu viatge. Vull que demà al matí estigui tot a punt.

—Així doncs —vaig somicar—, surto demà mateix?

—Per què hauries d’endarrerir una cosa urgent quan pots avançar-la? Comences una missió cabdal, ets fill de Marc Tul·li Ciceró i espero moltes coses de tu.

I dit això em va deixar allà. Aquell vespre em vaig tancar a la meva habitació indignat i silenciosament enrabiat. Jo, la meva frustració, una bona gerra de vi i Servus, que me’l servia.

—A veure —vaig dir, sarcàstic, entre un trago i un altre—, quina és aquesta instrucció màgica que atraurà un aspa fins al nostre domicili de la Suburra abans que surti el sol?

—Els aspa es comuniquen a través dels sentiments de la mateixa manera que la resta dels humans ens entenem a través de les paraules.

—De debò? —vaig dir jo, glopejant el vi, descregut.

—Sí. El teu pit ha d’emetre una passió prou intensa perquè els sentits de l’aspa la detectin.

—Et recordo que som en una urbs turbulenta de gairebé un milió d’habitants. Et penses que ningú més emet passions?

—Per això mateix la teva ha de ser prou forta i especial perquè algun aspa la noti i s’hi senti atret.

—I com carai se suposa que un aspa ha de poder sentir les meves passions, si bullen tancades a dins del meu pit?

—Més s’amaga el nèctar a l’interior de la flor, i l’abella prou que l’ensuma des de distàncies inversemblants i s’hi acosta a libar-lo.

Era inútil discutir-hi, així que la següent reflexió en veu alta la vaig fer sobretot per a mi mateix:

—Vols saber quina passió em posseeix, ara mateix? La fúria!

—Això és bo —va dir Servus, servint-me més vi—. Continua.

—És molt fàcil d’entendre! Els meus amics i jo som fills de la noblesa més granada de Roma, som fills de la ciutat que ha conquerit el món sencer; des del mateix dia del nostre naixement ens eduquen per governar aquest món. I què ha passat? Doncs que just quan es presenta la meva gran ocasió per promoure’m i ascendir, el meu propi pare em foragita al desert. Literalment! —Vaig estavellar la copa buida contra la paret—. Quan el meu pare celebri un triomf, o li dediquin una ovació, tothom es preguntarà: «On és Marc, el primogènit de Ciceró?». I ells mateixos, insidiosos i malèvols, es contestaran: «Poc digne deu considerar-lo el seu pare, quan no tolera que l’acompanyi ni el dia que el proclamen com el primer dels romans».

—Però això no és cert —va replicar Servus—. El teu pare t’envia a una missió pel bé de la República.

—Se’n diu política, idiota! Hi ha menys magistratures a repartir que aspirants. Saps quina és, la part del cos que més fa servir un patrici jovenet? Els colzes! I vols saber qui serà, el primer que escamparà rumors contraris al meu prestigi? El meu millor amic, Gneus Rinxolets!

A la Roma d’abans de la Fi del Món, Prosèrpina, els nobles teníem per costum desfogar les nostres frustracions amb els esclaus domèstics. Eren com les prestatgeries per als llibres: suportaven tot el pes del nostre coneixement i no parlaven mai. Aquell vespre, quan ja havia buidat mitja gerra, vaig trencar uns quants mobles.

—No n’hi ha prou —va dictaminar Servus—. Si vols que un aspa vingui, has d’emetre un sentiment més fort, més intens, més cridaner. I més sincer.

Jo ni l’escoltava. Vaig seure a terra, begut, en un angle de l’habitació:

—Soc molt dolent amb l’esgrima. Dolent, no; pèssim. Ja ho diu el meu instructor il·liri: «Marc, per molt que m’hi escarrassi, encara no saps ni per quina banda s’agafa una glàdius». Fins que un dia ho vaig entendre: no seré mai un bon lluitador, perquè no aguanto la visió de les ferides. No suporto veure un ferro esmolat tallant carn humana. I saps per què? Perquè soc un covard. És així i prou: les armes em causen una por abismal. —Vaig agafar aire i vaig continuar—. Quan encara era impúber, just abans de vestir-me amb la toga viril, cada nit tenia un somni recurrent: queia i queia per un pou infinit, i les parets, dentades amb espases, em ferien sense matar-me i sense que la caiguda, eterna, tingués final. El meu pare em va voler tranquil·litzar: era un somni recurrent en els nois de la meva edat, i quan em vestís amb la toga que faria de mi un home adult s’acabaria. Però Ciceró també s’equivoca. Els malsons no es van acabar. Ni el meu terror a les espases i els pous. En absolut. Simplement, ja no parlo de les meves pors amb el meu pare, per no avergonyir-lo. Temo i odio les armes esmolades i els pous insondables. I ara digues: pots imaginar-te algú que aspira a ser un magistrat romà i tingui fòbia als dos grans assoliments de Roma, la milícia i l’enginyeria?

Vaig beure més. Em vaig riure de mi mateix, sarcàstic, borratxo i derrotat.

—No fa ni quatre jornades —vaig rememorar—, a la tenda del pretor d’Híbrida on et vas convertir en la meva propie­tat... Recordes aquells nois? Estàvem envoltats dels futurs governadors de Macedònia, d’Hispània, de l’Àsia. Tots aquells nanos, un dia, seran cònsols, pretors, conqueriran terres que encara no ens pertanyen; el seu nom serà immortal gràcies a monedes que duran la seva efígie, s’erigiran estàtues robustes amb la seva cara. I jo? Jo soc un covard. —Vaig alçar la vista de terra i vaig mirar Servus als ulls—. En aquella tenda, ves per on, tu i jo érem els únics que no serem mai res. Per a tu, que sempre has estat esclau, no és cap novetat ni representa cap perjudici. Per a mi és la pitjor de les humiliacions i la més insuportable de les càrregues: jo, el fill de l’home més heroic i coratjós de tota Roma, soc el romà més covard de tots.

Vaig sospirar, se m’escapava un singlot plorós:

—La mantícora! Quina excusa tan infantil per foragitar-­me! Quin babau es pot creure una historieta així? I vols saber el pitjor de tot? Crec que, al capdavall, les raons que escamparà Rinxolets per explicar la meva absència no seran falòrnies, sinó la pura veritat: Ciceró m’envia tan lluny perquè coneix la meva feblesa i s’avergonyeix del seu fill.

—Ara sí —va dir Servus amb veu reposada—. El teu clam potser arribarà fins a algun aspa.

* * *

En aquest punt, Prosèrpina, voldria fer un incís perquè entenguis el turment que significava ser un jove patrici a la Roma d’abans de la Fi del Món.

Sí, ja ho sé: érem un grup de privilegiats, els receptors de mil beneficis. Al cap i a la fi, Roma havia conquerit el món, i els nostres pares, els patricis, eren la selecta minoria que regia la ciutat.

Però, sota aquesta superfície de luxe i esplendor, la nostra vida estava sotmesa a un règim cruel, cruelíssim. Vet aquí com era la nostra infància i la nostra primera joventut.

Fins als tretze anys, els fills de l’aristocràcia rebien classes particulars d’un pedagog, si podia ser grec, millor. Però això era l’únic que ens diferenciava dels noiets plebeus. De fet, fins a aquesta edat jo solia jugar pels carrers i carrerons de la Suburra amb els nens del barri, sense distincions de cap mena. N’érem una bona colla. Recordo que teníem el nostre cau en un carreró curt i sense sortida. Feia pudor de verdura podrida i era fosc, però era el nostre carreró. Algú va batejar-lo com Rodes, en honor a l’illa dels afamats pirates. Sí, nosaltres érem pirates, i aquell carreró de mala mort, la nostra base secreta. Per cert, va ser allà, a Rodes, on vaig conèixer Rinxolets. Saps què fa única la infància, Prosèrpina? Que, sigui bona o dolenta, ens acompanya tota la vida.

Però als catorze anys es feia la cerimònia en què vestíem per primer cop la toga viril, una cerimònia per la qual els nens romans transitàvem a l’edat adulta. Adeu infància, adeu carreró de Rodes! Quin canvi! Dels jocs infantils a una vida que era una cursa en competència constant. Vet aquí.

A un noi patrici se li exigia que destaqués en oratòria, equitació, gramàtica, cant, atletisme i gimnàstica, esgrima (sí, esgrima!); que parlés grec amb la mateixa fluïdesa que el llatí i que compongués poesies de mil versos en totes dues llengües. I no n’hi havia prou, a excel·lir en el vessant acadèmic, també havies de guanyar-te un lloc en l’escalafó social: si el teu llinatge era prou encimbellat, havies de demostrar constantment que eres digne de pertànyer-hi; si, en canvi, eres fill d’un llinatge sense història, havies de demostrar que el cognom era indigne de tu. Com? Patrocinant-te en públic. Al fòrum, a les saunes, al circ i al teatre abans i després de la funció, als prostíbuls i a tot arreu. Era fonamental conèixer centenars de persones pel nom, com si els estimessis de debò. Amb els dissoluts havies de ser tan dissolut com ells i participar en orgies i bacanals. En canvi, quan tractaves amb els seguidors de Cató, era obligatori aparentar senzillesa d’esperit, modèstia de caràcter, menyspreu pels luxes i odi pels estrangers, particularment pels escites, que segons els catonians contaminaven l’essència de la romanitat. (Jo, Prosèrpina, no vaig conèixer mai ni un sol escita; ni a la Suburra, on l’exòtic era tan habitual com les llambordes a la via Àpia. Però, per si de cas, en presència dels catonians sempre feia veure que odiava a mort els escites, fossin qui fossin aquest coi d’escites).

El cursus honorum o carrera política era exactament això, una carrera. Els càrrecs públics romans, és a dir, les magistratures, seguien un ordre jeràrquic, i un noble havia d’aspirar a exercir-les totes i consecutivament, una rere l’altra: qüestor, edil, tribú i pretor, i, per fi, el premi gros, cònsol.

Hi havia una edat mínima per a cada magistratura. La llei i la tradició prohibien que el càrrec de qüestor s’exercís abans dels trenta anys; el d’edil, abans dels trenta-sis. I el càrrec superior al qual aspirava tothom, el consolat, als quaranta-dos. I aquí entrava en joc un concepte una mica punyeter: «Al seu any». Un cursus honorum perfecte implicava que un jove patrici accedís a les magistratures «al seu any». O sigui, que fos qüestor als trenta, edil als trenta-sis i cònsol als quaranta-dos. En cas contrari, els vells magistrats, els senadors i el patriciat en general, sempre l’hi recordarien amb una frase mortificadora: «Oh, sí, bé, ja és magistrat, però no ho ha assolit al seu any».

Fins i tot tu, Prosèrpina, que ets d’un altre món, ho pots entendre: l’esforç que s’exigia als nanos patricis era sobrehumà. Amb raó els patricis s’autoanomenaven optimats, que vol dir «els millors entre els homes». Potser no ho eren, però t’asseguro que les proves que havien de superar per ser admesos en aquell cercle tan selecte superaven en dificultat les dels espartans.

La competició era salvatge. Eleccions i campanyes electorals en què entraven en joc suborns milionaris, afalacs i difamacions vils. Tot s’hi valia per accedir a una magistratura. I, si podia ser al seu any, millor. Gneus Rinxolets era el meu amiguet de l’ànima. Ens coneixíem des dels temps de Rodes, però ni ell ni jo hauríem dubtat ni el que dura un parpelleig a sostreure a l’altre una magistratura, pel mitjà que fos. Què era el cursus honorum? La hipocresia més violenta i la violència més hipòcrita.

La nit abans d’emprendre el meu viatge a l’Àfrica tenia disset anys. Encara me’n faltaven molts per accedir al càrrec més baix, el de qüestor. Pot semblar un temps prou dilatat. No ho era. Per començar, un romà que aspirés a una magistratura havia d’haver servit un mínim de deu campanyes a l’exèrcit. Deu! I jo només en sumava una, contra Catilina. I, de fet, ningú ens aclaria del cert si una campanya contra esclaus comptava com a tal.

Comprens ara, Prosèrpina, el meu neguit i el meu desencant? Roma era el rovell del món, i si el meu pare me n’allunyava, i més encara en aquell moment, la meva carrera se n’aniria en orris. Per què? Per què ho feia? Volia posar-me a prova? Que les penúries adobessin el meu cos i el meu esperit? O potser estava implicat en alguna conjura senatorial i em volia allunyar per evitar-me les represàlies inevitables en cas que fracassés? I és que al món d’abans de la Fi del Món, Prosèrpina, la política era una activitat tan arriscada com la guerra, amb la diferència que a la guerra només hi arriscàvem la pròpia vida, i en política, la pròpia i la dels nostres. Potser és que el meu pare, ni més ni menys que Ciceró, creia en aquella bèstia fantasiosa únicament perquè l’havien mencionat dos o tres autors antics i de renom? Potser. De vegades passa, Prosèrpina, que els homes cultes, per la sobreabundància de lectures, tenen més fe en els llibres que en els déus.

Però ara, Prosèrpina, deixa’m que faci ús del meu humor suburrià, perquè, vist amb perspectiva, és fins i tot graciós: m’enviaven a la fi del món tot ignorant que la Fi del Món estava a punt de començar, justament, allà, a la regió remota on em dirigia.

Bé, el fet és que vaig passar una mala nit. No vaig dormir gens, o molt poc; vaig tornar a somniar amb pous i espases, i l’endemà estava de molt mala gaita. Un servus que va voler ajudar-me a vestir-me, Demetri, es va endur un parell de mastegots en senyal de gratitud.

El meu pare em va acomiadar amb un regal: m’havia comprat una lectica i cinc esclaus transportadors per al viatge. Una lectica, Prosèrpina, era un mitjà de transport summament pràctic. Imagina’t un gran llit amb quatre pals paral·lels a terra. Cada pal l’alça un esclau caminador, i, si saben fer els passos ben coordinats, el transport és plàcid i poden avançar un bon tros cada dia. Aquesta, a més, tenia un parell d’afegits que la feien més confortable: el llit on descansava el viatger estava cobert i envoltat de cortines, de manera que si volia podia aïllar-se de l’exterior; i el segon detall és que a la part inferior de la lectica hi havia calaixos per dur el bagatge. Deus haver observat que t’he parlat de quatre pals i t’he dit que el regal incloïa cinc esclaus, no quatre. Era per fer rotacions, amb un esclau descansant per torns. Tot molt pràctic.

Els cinc esclaus estaven acabant de carregar el meu equipatge, prou voluminós, sota la lectica. Quedava un últim aspecte per resoldre: la meva escorta. Certament, no era una precaució innecessària. Els camins d’Itàlia, de tots els dominis romans, estaven infestats de bandes criminals. Per terra ens mortificaven els bandolers, i per mar, la pirateria. Ningú s’atrevia a desplaçar-se si no era en caravana o amb una forta escorta. Recorda, Prosèrpina, que Servus s’havia manifestat com un gran entès en la qüestió dels aspa. Com que estàvem al carrer, a la porta de casa, i només s’hi veia la multitud romana habitual, el vaig burxar una mica:

—On para, el teu famós aspa? Jo només veig la pleballa de sempre.

—Dòminus, jo només vaig dir que ho intentessis —va justificar-se—; que les teves emocions parlessin com un far en la nit. No podem saber del cert què ha passat. Potser cap aspa t’ha pogut notar, o potser han refusat d’acudir.

Aquí va intervenir Ciceró:

—Què faig, amb ell? —va dir referint-se a Servus—. Ben mirat, és teu.

A casa hi teníem una dotzena d’esclaus domèstics com Demetri, però, com és natural, eren tots propietat del meu pare, no meva. Fins a aquell moment no m’havia parat a pensar que Servus, legalment, era meu. No m’ho vaig rumiar gaire:

—Desfés-te’n —vaig sentenciar—. La meva intuïció em diu que només em durà maldecaps.

Era una condemna a mort, és clar. Servus, desesperat, es va prostrar als meus peus implorant per la seva vida.

Aleshores va aparèixer. L’aspa.

Ciceró va entretancar els ulls, com feia quan intentava veure alguna cosa llunyana o apreciar alguna cosa especialment admirable. Vaig seguir la direcció que indicava la seva mirada, i era allà.

Una persona que enfilava tot recte cap a nosaltres. Hi destacaven dos atributs. El primer, que anava pel món totalment nua. I el segon, que era una dona.

Jo només n’havia sentit parlar, dels aspa. Per a mi eren com els pigmeus o els unicorns, uns éssers que basculen entre la llegenda i la rondalla i de qui ningú pot assegurar l’existència. Però aquella dona era exactament com se suposava que havia de ser un aspa, tret del fet que jo ignorava que n’hi hagués de femenins.

Una dona esvelta, molt esvelta, nua i sense ni un sol pèl a tot el cos, la pell fina com un dofí. El crani estava tan ben rapat que semblava d’ivori, i no tenia ni celles ni pestanyes. I quan dic que anava nua, vull dir que no la cobria res, ni una mínima tela. Ara bé: tenia pintada, o tatuada, una gran creu negra al pit, en aspa, que li creuava tot el tors i ressaltava uns pits petits i compactes. Després vaig veure que a l’esquena lluïa una altra gran aspa en forma de X. Vet aquí d’on els venia el nom.

Tenia una musculatura finament treballada, tensa i dura. El seu cos no s’ajustava al cànon femení: als romans els agradaven les matrones de malucs amples i natges com paners, i ella, en canvi, era prima, com esculpida. Com en els felins, el seu cos parlava d’una suma perfectament equilibrada d’agilitat i força concentrada. Astorat per aquella visió, m’hi vaig fixar bé: no, no duia cap peça de roba, només una mena d’anell de pedra que li voltava el turmell dret. Ni un pam de tela. Només les X tatuades li oferien un símil de vestimenta. Es movia pel carrer amb els pits i els genitals al descobert, i el més meravellós de tot era que ningú s’escandalitzava ni li dedicava la menor atenció. Com a màxim, alguns vianants li dirigien una mirada breu, furtiva, sense ni tan sols alentir el pas. Allò, Prosèrpina, em va inspirar una reflexió: em vaig dir que patricis i plebeus potser habitàvem la mateixa ciutat, però vivíem en mons ben diferents. Perquè el que per a mi era una llegenda incerta, per a ells era una realitat constatada, tal com s’inferia de la naturalitat amb què acceptaven la presència d’un aspa als seus carrers.

Ja t’he explicat, Prosèrpina, que els aspa eren, segons es deia, una mena de guerrers errants, quasi invencibles. Les seves habilitats marcials sobrepassaven allò prodigiós. Practicaven una estranyíssima religió i no es barrejaven amb ningú. Tot en ells era un misteri. I només em va caldre veure’n un, o una, per entendre que no seria jo qui el resoldria, aquell misteri.

El meu pare va ser el primer a reaccionar:

—Vaja! —va exclamar—. Una aspa! Benvinguda! Ja no caldrà que contracti una escorta. —I dirigint-se a mi—: El teu esclau ha complert. No seria apropiat que l’abandonessis.

No era un consell, és clar, era una ordre directa.

—Sí, pare —vaig respondre resignat. I, per demostrar autoritat, vaig fer un pas en direcció a l’aspa tot dient—: Pots ser una guerrera, o una vestal oriental, o el que sigui. Però vull que et quedi clara una cosa: aquí mano jo.

Ciceró em va estirar delicadament pel colze:

—Marc —va dir—, no cal, no cal. Els aspa parlen poc. I la seva presència voluntària indica que et protegirà fins que tornis o fins a la mort.

Em va abraçar, més formal que afectuós, però amb la força d’un os.

—Recorda sempre que ets romà i un Tul·li. Adeu.

I aquell va ser el seu comiat.

* * *

I així va ser, estimada Prosèrpina, com va començar el meu viatge a la província d’Àfrica. Per tota companyia, Servus i una aspa. (I els cinc esclaus que em transportaven, és clar, però aquests no comptaven gaire). Jo anava a dins de la lectica, i Servus i l’aspa al davant, a peu, precedint-nos i obrint pas quan calia.

El viatge havia de tenir unes quantes escales. Primer ens havíem de desplaçar fins a la costa, i per fer-ho, un cop al Tíber vam pujar en una codicària, un petit vaixell fluvial que ens havia de dur pel riu fins al port marítim d’Òstia. En el moment d’embarcar-nos-hi es va fer evident que, en efecte, l’aspa vivia al marge dels rigors mundanals, perquè ni va pagar el passatge ni ningú l’hi va exigir. Era com si tothom associés la seva figura a una mena d’espectre sòlid: algú que ocasionalment pot transitar pel nostre món, però que no hi pertany.

Encara més sorprenents van ser les reaccions humanes un cop al gran port d’Òstia, en embarcar-nos a la nau que ens havia de dur a Sicília, la següent escala en el nostre viatge a

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X