Introducció

Fixaments. Tots en tenim, i cadascú els seus. Comparteixo amb tots vosaltres una part dels meus. Són les meves obsessions, són els meus temes, o una mostra, una part dels meus interessos que, o bé han evolucionat amb el pas del temps, o bé s’han enquistat i rebroten any rere any amb el pas dels dies, gairebé com si m’expliqués de nou. Hi ha un seguit d’idees en aquest llibre, de conceptes recurrents, que agafen nou cos al llegir-los amb el salt dels anys, veient aquestes idees persistents.

Aquest és un llibre que he anat fent a poc a poc, que he escrit aquests últims deu anys (són articles d’El Punt Avui, del Diari de Tarragona, de L’Econòmic, principalment), però que ha agafat cos amb la distància i amb l’agrupació temporal. Aquí trobareu el que podria ser el pas d’un any, però construït amb les capes de molts anys, des del 2010 fins ara mateix. Hi trobareu diferents plànols de l’actualitat, de les hores d’un mateix dia, on tant hi ha el fet transcendental que ha de capgirar l’escena política com la publicació d’un llibre, una estrena teatral o un plat a taula. Perquè cada dia al món tot gira de manera simultània, i els fets, tics, notícies, gestos, emocions, pensaments es barregen, s’alimenten i ens afecten amb més o menys intensitat.

Aquí hi ha la història d’un any, d’una dècada, de moltes vides, organitzades a través del curs de les estacions, encara que amb l’emergència climàtica aquesta divisió aviat se’ns quedarà als dits. I com a fons de tot, la voluntat de compartir aquesta mirada que ens reclama, com a contrast a les vides apressades en què ens encavalquem, o encavalquen, una certa pausa, que reivindica el fluir pausat de la vida, la que permet assaborir moments i que permet arribar a l’arrel de les idees i del coneixement.

Així que vas vivint, t’adones que és tan difícil això de transmetre el que vius, el que veus, el que sents. I mira que soc periodista, i mira que intento entendre els fets, les notícies. Per molt que ho fem cada dia, cada nit (ara al Més324 del 324 i TV3), per molt que miris d’explicar en un àmbit més personal una cosa, un fet, una idea als teus fills, a la teva parella, als teus amics, hi ha tants aspectes que s’escapen que es quedaran a mig explicar.

I, afegit a aquesta dificultat de transferència, les preguntes s’acumulen: com ens comuniquem? Com ens expliquem? Amb quins referents? Sovint té més força qualsevol missatge de la xarxa, una imatge viralitzada, un influencer de l’altra banda del món, que no pas allò que ens expliquem en primera persona i cara a cara. La piràmide de l’autoritat, també en la comunicació, s’ha capgirat, tal com assenyalava Zygmunt Bauman fa uns anys, fet que marca els canvis de la societat líquida moderna.

A vegades penso que, si hi ha fets de la història política recent que hem viscut en primera línia i els sents després explicats amb un punt de vista contrari al teu fins al punt de pensar que no són els mateixos, com deu anar amb la història que ja no hem viscut? Sempre acaba depenent del punt de vista del qui t’ho explica, de la seva mirada i de la seva motxilla: de les seves creences, influències i pensaments. Sempre ha sigut important el relat i mantenir la pulsió per fer del teu el domini del present que acaba donant força a qui busca tenir la seva raó.

Ho escriu Fernando Pessoa al seu Faust, tragèdia subjectiva, editat per Edicions Poncianes:

Tot és misteri, i el misteri ho és tot.

Tot és més que il·lusió; el mateix somni

de l’univers es transcendeix a si mateix,

i la comprensió, en penetrar

obscurament l’essència de la il·lusió,

roman sempre a un pas de veure bé

fins a quin punt tot és il·lusió o somni...

Hi ha tanta vivència que acaba sent intransferible, que serà viscuda per cadascú de nosaltres i que en nosaltres es quedarà. I no acabarem de saber si viscudes com a somni o com una pura il·lusió. Aquí trobareu moltes de les coses que, havent-les viscut de petit, veient-les fer o explicar a la mare o al pare, m’han quedat gravades a la retina i a la memòria, que m’acompanyen sempre, i que em marquen en la manera de ser i d’entendre el món, de relacionar-m’hi.

És clar que no podem viure ancorats al món d’ahir, no poder plorar contínuament pel que hem deixat enrere, no ho podem sublimar, i sobretot no podem menystenir sistemàticament els canvis de present i futur.

Però tampoc hem de llegir el passat com un racó de mals endreços. La mirada cap enrere de l’àngel de la història, l’Angelus Novus de Paul Klee, el de Walter Benjamin, que a les cèlebres Tesis sobre la filosofia de la història acaba fent que aquest relat s’aixequi sobre els enderrocs, sobre la destrucció de la nauta material, genera un contrast sobre aquest mite del futur de progrés, que sovint necessita afirmar-se a través de l’oblit del passat, de la desmemòria.

Sense anar tan lluny, aterro al més planer, perquè el recull del pas dels dies que es reflecteix en aquest llibre entra en les petites històries del dia a dia: aquí trobareu terra, oliveres i avellaners, i aquí trobareu cuina, carxofes i bacallà, escarola i fideus, hi trobareu festes, Carnaval i el cicle de Nadal, i la Mare de Déu d’Agost, hi trobareu teatre i més lectures, hi trobareu calendari, trobareu allò que ens ha fet créixer, i com ha anat canviant tot plegat, i compto que, en certa mesura, també us hi trobareu vosaltres. Però insisteixo que aquest canvi de vida, que té a veure amb el canvi de model productiu, en el canvi d’hàbits socials, el de la fesomia de pobles i ciutats, amb canvis de composició sociològica, que té a veure amb l’arribada de les xarxes socials i de les noves tecnologies de la comunicació, afecta tota aquella altra manera de fer i d’entendre aquesta terra.

Carl Honoré, periodista escocès que ha esdevingut una de les figures de l’slow movement, lluita contra el ritme accelerat de la vida actual. Ja fa uns anys que planteja una revolució per anar contra la velocitat que ens sotmet a un ritme vertiginós i descontrolat. Defensa un viure més assossegat, més calmat, i això a tot arreu, a casa, a l’escola, a la feina, al gimnàs, a les fàbriques o als hospitals. Segons com ens pot sonar a luxe, a l’abast de molt pocs, perquè «quanta riquesa material haurem de sacrificar, tant individual com col·lectivament, per poder viure més lentament? Som capaços de pagar aquest preu, estem disposats a fer-ho?», es demana Honoré.

En el meu cas no és que demani aquest sacrifici, però sí que m’agrada saber i acompanyar el ritme de la natura. El temps de cada cosa. Aquesta lliçó natural, que ens donen arbres i animals, que ens recorden que sense esforç la cosa no rutlla. Que no podem fer créixer els arbres més del que ells van fent (per bé que la ciència estudiï com s’acceleren processos de creixement de collites i animals). Que hi ha d’haver una cura, que a cada moment hi ha una feina concreta, del regar al podar, a l’adobar, al netejar o al collir. Que no hi ha res ni automàtic ni gratuït.

Aquest és un dels fixaments: el que em fa acostar a la natura per entendre’n les passes. I que en aquests temps de canvi, en què la idea de progrés ha anat lligada a l’augment de la productivitat, a l’excel·lència i l’optimització de recursos i de temps, tot ha mirat de retallar minuts d’allà on sigui.

Per això, per parlar d’un dels exemples que trobareu al llibre, que podeu anar llegint pausadament, com qui en fa un tast, quan arriba el temps de l’oli, buscant el fred (aquest que ara hi és i no hi és), em remeto a les antigues maneres d’obtenir l’or líquid. Perquè ho lligo a la infantesa i a la manera de fer dels anys seixanta, abans no arribessin els nous mètodes d’extracció, que segur que vetllen més per la nostra salut i obtenen uns olis més purs i sense tantes impureses ni amb risc que les oliveres, que esperaven per ser premsades no es fessin malbé. Ara la premsada és instantània i polida, i molt més ràpida, però aquell tempo d’abans, aquell rodar de les pedres, era ben bé una altra cosa.

També hi trobareu com m’escandalitza que ens hagin deixat sense Carnaval o, més ben dit, que la realitat és tan emmascarada que el que en diríem «els poderosos» s’enfoten més de nosaltres que no pas nosaltres d’ells en els dies, aquests de Carnestoltes, en què se suposava que s’haurien de subvertir els papers.

Una altra font de neguit i d’inspiració ve dels fogons. La cuina m’apassiona! Menjar i cuinar. Possiblement perquè aquest és el llegat que també ens dona identitat. Pel llibre hi desfilen carxofes, nyàmeres, fideus (i la meva batalla perquè en parlem amb precisió, que una cosa és un rossejat de fideus i una altra una fideuà), escarola amb romesco, samfaina, arròs de festa, enciam, fruits saborosos, bacallà, caragols, el conill de l’Aleixar, pollastre a l’ast, tortells de Reis i de Sant Antoni, el braç de Fabiola, pa, la mona. La mona de pasqua té una pila d’aparicions perquè va lligada a una festa, a un ritual, i tot el que té a veure amb això més ancestral m’interpel·la. En faig seguiment. Pasqua, Rams, Nadal, el Tió, l’enfilar-se a la cadira a recitar, els Reis i la il·lusió de les joguines, l’Home dels Nassos, els Cavalls, Tots Sants, Carnaval, els Pastorets, tot el que són marques al calendari, crosses per avançar, excuses per celebrar, són benvingudes, i si a més tenen aquests solcs de reiteració, de repetició, de resposta escrita, encara m’hi fixo més.

I, al costat de tot això, hi ha una llista llarguíssima que va de Hamlet a Emili Teixidor, d’Enric Casasses a André Gide, de Sartre a Camus, de Ferrante a Aleksiévitx, d’Ovidi a Plató, de Faulkner a Joan Miró, de Picasso a Ramón Andrés, que diu allò que «no hem de buscar oasis, hem de buscar esvorancs»; del comte Arnau a Manuel Cuyàs, l’enyorat mestre Manuel Cuyàs, i a Espinàs, que diu allò que «la vida sempre escriu».

I la terra i els pagesos i el seu malson, obsessió estesa, la dels senglars com la personificació dels mals d’aquest present que ha descuidat alguna de les sàvies lliçons del passat, d’aquesta velocitat que ens ha fet viure accelerats, sense tenir la calma suficient per pensar que el bosc s’acaba menjant l’espai del conreu que has descuidat. La natura continua tenint la seva memòria; espero que amb La pausa dels dies també mantinguem una mica la nostra.

XAVIER GRASET I FORASTÉ

PRIMAVERA

Proximitat

21 de març de 2015

La taula parada, l’olla fumejant i els gots mig entelats pel baf de l’escudella. És una imatge que agafo del darrer llibre de Josep Maria Esquirol, savi professor de filosofia i que de tan quotidiana gairebé hem perdut de vista. Tan curts de temps que gairebé no tenim esma per fer-ne, d’escudella. A tot estirar triem d’entre els brics de caldo ja preparat que competeixen per fer-se un lloc entre la nostra memòria gustativa. Josep Maria Esquirol ha publicat amb Quaderns Crema La resistència íntima: assaig d’una filosofia de la proximitat, i entre Derrida i Lévinas, Nietzsche, Hanna Arendt o Jan Patocka, fa tot un elogi del tornar a casa i de la quotidianitat que atrapa. És clar que a les taules de casa amb la primavera a la bandolera, s’hi prepara tota una desfilada de productes que deixarà l’escudella en regressió. L’hort ens ofereix de tot. La proximitat que defensa Esquirol és el que ens dona sentit: la casa, la companyia, l’hort, la intimitat.

Contraposada al nihilisme, a l’angoixa o La nàusea i a l’existencialisme de Sartre. El gran projecte de vida passa per aquest retrobar-nos, per aquesta proximitat. Passa pel gest de fer una mena de plat fondo amb les mans, un bol. Un gest d’acollida, d’emparar. Tenint cura de nosaltres mateixos per oferir escalfor als que tenim a prop. Esquirol també proposa resistir i no cedir al dogmatisme i a l’imperi de l’actualitat, ple i pla. L’actualitat dissimula l’abisme, la resistència el mira de cara. Murmuri i demagògia, misèria de tota comunitat. Aquest és un present d’engany, insult i violència, tot allò que s’oposa al que és essencial. D’aquí ve la necessitat de parlar d’un futur millor. El futur que segons li diuen a la Maria del Testament de Maria de Colm Tóibín, interpretat magistralment per Blanca Portillo al Lliure, ha de canviar el món tal com l’hem conegut fins ara. I això esperem entre eclipsis, bèsties i sobirans, un futur millor construït des d’aquesta proximitat que dona l’escudella o un presseguer florit.

Rams

24 de març de 2018

Lluís Duch, antropòleg i monjo de Montserrat diu al seu llibre L’exili de Déu que «en el transcurs dels últims seixanta o setanta anys s’ha produït un gir copernicà en el si de les nostres cultures: el Déu oficial s’ha convertit en un Déu estrany, aliè, distant, i per molts fins i tot inexistent, com si es tractés del deus otiosus d’algunes tradicions africanes». Significa això que Déu ha deixat de tenir presència i eficàcia en la vida privada i pública de les persones al marge de les qualificacions que sovint, com gegantines lloses insuportables s’han carregat sobre Ell, i que ja no suscita l’interès de les societats del segle XXI?

Duch entra en l’àmbit d’aquest present en què Déu conviu en les nostres societats amb un egocentrisme i ingenuïtat de creure que només es fa present amb el concurs dels explícits legalment i culturalment sancionats de la nostra religió.

Potser podríem pensar que Déu només torna del seu exili, per Setmana Santa o per Nadal, i poca cosa més. Potser seguim els rituals de la Setmana Santa, buscant d’afermar la nostra veritat, els nostres referents culturals, el nostre patrimoni personal, gestual, social.

Rams és un d’aquests. És una de les fotografies d’infantesa endiumenjada. Dia d’estrena. De palma i palmó. De branca de llorer. Inici d’un cicle que tenint referent de mort, també el té de resurrecció, d’explosió de vida, allò que simbolitzen ous i mones. Vida a la fi. I alegria. Però no fos cas que se’ns oblidés el patiment. Exilis, i presons, i un seguici gairebé processional d’imputats que arrosseguen patiment extrem, això també és ara mateix la política catalana. Les limitacions que tenen els responsables de l’Església catalana per poder visitar els presos polítics a Madrid, semblen pròpies d’aquest camí de patiment. Caldrà veure si en algun moment, en aquests dos mesos en què corre el rellotge, hi ha un gir insospitat que es pugui comparar amb l’alegria que sempre duu afegida la primavera, les caramelles i la mona. Tornar a viure vaja. I no fer Pasqua abans de Rams.

Dissabte

26 de març de 2016

Saber que avui som Dissabte de Glòria em dona un cert confort. Corregeixo seguint Manel Cuyàs i en dic Dissabte Sant. Ell em fa notar que litúrgicament el nom ja el van corregir els anys cinquanta. D’entrada perquè el dissabte és un dia especialment agradable de qualsevol setmana de l’any. Potser perquè si tanco els ulls veig com espolsen un matalàs a les golfes de la casa vella. I com si això només passés en dissabte.

Però a més el Dissabte de Glòria, que lliga amb la nit de resurrecció, ja és l’avantsala de la mona. D’anar a buscar-la. De seguir el camí en espiral, que li agrada dir al professor Norbert Bilbeny, que segueix la vida. Res de línies rectes doncs. Espiral. Compto que aquest dissabte em doni color, que em trenqui el negre de dol d’aquesta setmana tràgica. Entre els accidents i els atemptats. Qui es fa amo de les vides de tanta gent? Qui carrega sobre les seves espatlles tanta mort? Acostumats com estem a saludar els dies, quan la tragèdia trenca vides, trenca rutines, i desvetlla protocols.

Les preguntes ens acompanyen de nou, al marge del crim dels sociòpates. Què ha fallat, si estem en prevenció, en alerta permanent? Si estem advertits que hi van, i que hi tornaran. Assumim que el risc zero no existeix, que ells saben que l’efecte del dolor s’allarga i que la islamofòbia s’estén. Ho busquen. Mentrestant nosaltres ens perdem entre si n’hem de dir Daesh o ISIS, i si es pot parlar d’Estat Islàmic. Però com ens fa notar el filòsof francès Michel Onfray, Rabelais feia dir a Pantagruel: «Si els signes us amoïnen, com us amoïnaran les coses significades!». Els protocols que no van funcionar per Germanwings, o fins i tot la «gelosia» diplomàtica espanyola a l’accident de Freginals. Per això vull la llum i el color del retorn dels dies. Per això espero de manera especial aquest dissabte. Perquè també comporta un cant de vida. Un desig de renéixer. O potser és perquè vivim en espiral, mentre esperem estimar algú que no s’amoïni pels signes, algú que celebri les coses significades.

Temps

28 de març de 2015

Aquest 2015 tindrà un segon més. El 30 de juny, de manera automàtica, els rellotges atòmics afegiran aquest segon que compensa l’efecte de la rotació de la Terra. Des del 1972 ja hem afegit vint-i-quatre segons, i si no es fes així cada cinc-cents anys els rellotges tindrien un retard d’una hora. L’hora amb la qual jugarem de nou aquesta arrencada de primavera en què la pluja ens ha volgut fer veure que ja érem a l’abril o al maig. Girem les busques del rellotge buscant la llum, mentre els automatismes que es mouen per la xarxa compassaran aquesta matinada ordinadors, tauletes i mòbils.

És el temps accelerat d’aquest segle, en què el volem aprofitar tot, no estem disposats a perdre’l, i per això volem més llum i el segon afegit. Carl Honoré i el seu elogi de la lentitud no acaba de fer escola. Hem passat de sentir tocar campanes a la precisió més absoluta del que deu ser la imatge d’un instant: un segon.

I això aquesta setmana en què el temps, el rellotge, és a dir la vida, s’ha aturat de cop per les cent cinquanta persones del vol de Germanwings sinistrat. Una persona ha acabat expressament amb la seva i la del passatge que conduïa. «Com un llampec caigué la vida, igual que una pestanya en un got d’aigua», escrivia el poeta rus Óssip Mandelstam. I mirant de superar el tràngol el temps fa un doble joc. El temps tot ho cura, és la frase popular, com de primers auxilis emocionals, per fer avançar el procés de dol. I per altra banda hi ha un temps que no tornarà per tots aquells que han fet estavellar. El seu temps s’ha acabat. I això que és el mateix que curarà els familiars de les víctimes. És un fet irreversible. Un whatsapp de l’amic Eduard m’advertia de la mort d’un tiet seu que viatjava en aquest avió. Un missatge que s’envia en un instant, com s’apaga una vida. El psiquiatre Ramon Riera, autor de La connexió emocional apunta que una desgràcia d’aquestes proporcions impacta sobre tota la societat i ens entrena la nostra vulnerabilitat. Com en som de febles, i com n’és de fugisser el temps.

El delta de l’Ebre, prou que diuen prou

28 de març de 2022

El Delta diu prou. Un cop més i quantes vegades més? Ahir vaig dir «Prou» sumant-me al crit de la gent del delta de l’Ebre. Un crit matiner. El canvi d’hora va fer que ahir fos a la barra del Trabucador a les onze del matí quan, si hi hagués anat dissabte, haurien estat les dotze del migdia.

Tant se val a l’hora que siguis al Delta que sempre et regalarà una estampa màgica, alguna imatge única, i a cada estació de l’any amb un canvi de color garantit pels camps d’arròs. A cada hora amb un punt de llum diferent que t’obrirà la mirada, a cada hora amb una immensitat de sentiments diferents mentre volen tota mena d’ocells. Però aquesta descompensació horària que ja sabem que sí que busca un estalvi que aquest any amb els preus de la llum deurà ser més agraït que mai (a banda del que vulgui acabar proposant Pedro Sánchez), els primers dies de canvi horari, i fins que no t’hi acostumes, a molts ens fa la impressió que fem tard.

Una impressió que al delta de l’Ebre està molt enquistada, per bé que tots aquests anys s’ha anat capgirant en les mentalitats de molta gent. Però de nou, una alerta, si abans era l’aigua, ara és la terra. I no serà perquè no hi hagi hagut avisos ni reivindicacions. Però anem tard. Fa dos anys i dos mesos del Glòria, i podeu començar a repassar què s’ha fet.

Quan aquests dies veia que les pluges queien a Ulldecona, em venia al cap el xàfec de les Cases d’Alcanar; i quan seguia plovent i el temporal trencava de nou, fa quinze dies, la barra del Trabucador, ja pensàvem en el novembre i en la Filomena i en el Glòria i la Cèlia i en totes les santes del santoral perquè totes s’entossudiran a recordar-nos la nostra fragilitat i la de la terra que trepitgem.

En temps de guerra, com la d’Ucraïna, amb un drama que afecta milions de refugiats, que genera mort, por, destrucció, i que suposa un capgirament del mapa de relacions internacionals, que altera els preus de combustibles, que tensa Europa, i tot el planeta, i que deixarà una ferida profunda al món, hem de recordar que nosaltres en tenim una altra de guerra.

I no només una. Moltes batalles obertes. Una altra lluita, si us estimeu més, i en aquest cas la que es plantejava ahir al matí, i que va de supervivència, que també vol evitar la destrucció, la d’una zona que ja hi ha qui vaticina que generarà els primers refugiats climàtics europeus. Víctimes de l’emergència climàtica sí, víctimes del temporal que transforma un espai, un patrimoni natural i humà que sí que pot rebre etiquetes de protecció nacional i internacional que llueixen molt, però que no s’acaben traduint en res efectiu ara mateix.

És com qui et dona un copet a l’esquena, i que si te’n donen uns quants més et poden fer perdre l’equilibri.

El Delta és canviant i dinàmic, sí d’acord, tots n’hem vist l’evolució històrica i hem vist com agafava perfils diferents. Però també sabem de quina manera l’aportació natural d’arena i de sediments que feia el riu, queda travat als diferents embassaments que ha anat fent l’home a través de la seva acció.

L’experiència i el coneixement científic d’altres zones humides, el que passa a altres països, com als Països Baixos, no es pot obviar, no es pot menystenir. Al contrari, s’ha de posar al servei de la gent que viu i que treballa al Delta, els qui hi volen seguir vivint i treballant, i que ara reclamen que l’enginyeria es posi al costat de les seves demandes. Que no volen assistir impassibles a un procés agònic, de veure com es perd la primera línia de costa.

Si hi ha un Pla Delta de la Taula del Delta, que s’executi, que s’hi posin els diners i que es tiri endavant. Cremats per les urgències, frenats per l’última emergència, potser sí que ens falta la vida i el dinamisme, característica física del Delta. Només cal que ens hi posem abans no torni a canviar l’hora, o pitjor encara, abans que s’aturi el rellotge.

Ben fet

30 de març de 2013

Si voleu menjar pa de poble heu d’anar a Barcelona. Vivim aquesta paradoxa que ha fet girar la torna. Abans la gent de la capital es refugiava els dies de lleure als pobles i poblets de Catalunya, i tornava a casa carregada de productes de la terra, i algun pa de pagès, d’aquells ben encrostonats, que no s’estoven al cap de dues hores d’haver-los comprat. La modernitat accelerada ha acabat duent als pobles un gruix de malentesos. S’ha estès arreu el que en diríem pa de benzinera allà on abans hi havia pa fet amb tot el temps del món. L’aroma sol del pa acabat de coure et feia mastegar en ple carrer, llesca, molla i crosta: la simfonia de les molles. Sé que soc injust perquè a molts forns la resistència al pa maquinat primer i al precongelat després ja permetia trobar la manera de fer perduda. Però és a Barcelona on tota una fornada (és clar) de joves forners ha aixecat la bandera de la qualitat i diversitat d’oferta, i que de retruc ha fet tornar als orígens, a la feina ben feta. És la pregunta que ens fem sempre que anem a França: com s’ho fan per tenir el pa i els croissants tan bons, si les receptes són universals? I ara Barcelona és la França xica pel que fa al bon pa.

Tornar a la manera de fer antiga és clau d’èxit. En música, aquesta setmana ha passat el mateix. Un veritable ídol de la música antiga ha vingut a dir missa a l’Auditori de Barcelona. Sir John Eliot Gardiner i els seus The Monteverdi Choir i English Baroque Soloists. La missa en si menor de Bach que pastada per aquest director genial de setanta anys feia remoure esperits i ànimes dels espectadors com pocs ho saben fer. Del silenci absolut a l’entrada precisa de tenors i sopranos joves i antics. I l’orquestra, amb clavicèmbal, orgue positiu i oboès. D’aquests, l’ampostí Josep Domènech. Professor a Girona i Tolosa, intèrpret amb Savall i Suzuki, entre molts d’altres. Domènech acostant-nos Bach, fet a l’antiga. Amb un so riquíssim en matisos, amb pianíssims tallant la fusta de l’Auditori. Música feta amb la calma i el neguit que trobem també en una bona llesca de pa cruixent. És allò que abans teníem tan present que vinculava feina ben feta, futur i país.

La plantació

3 d’abril de 2011

Catalunya s’ha plantat. Ha agafat cos La ben plantada. Fa cent anys que va aparèixer en forma de llibre, aquest seguit de gloses que Eugeni d’Ors publicava a La Veu de Catalunya, i que venien a ser una mena de guia espiritual i estètica per a la Catalunya del segle XX. En la figura de Teresa, s’hi projectava l’ideal físic i la bellesa moral que projectava el noucentisme. Ben diferent a la Geografia espiritual de Catalunya, on Artur Blade-Desumbila va recollir els pensaments de Francesc Pujols.

I tan diferents. El catalanòfil Henry Ettinghausen publica a l’Avenç que sota l’aparença d’una novel·la anodina, La ben plantada «Participa de nocions i actituds protofeixistes».

La Guerra Civil acabaria esqueixant el país, i la nostra geografia encara no se n’ha refet. És clar, molt lluny del dia, que crec que acabarà arribant, que els catalans ho tindrem tot pagat, pel fet de ser-ho. Encara no ha arribat l’hora, però mirem de dur sempre al damunt un mocador per eixugar les llàgrimes d’alegria dels ulls d’aquells que ens encaixin la mà, convençuts de tocar la veritat. I arribarà el dia que els revisors ens besaran els peus quan els diguem que no tenim bitllet però que som catalans. Som lluny, de tot plegat, perquè l’incentiu del 5 per cent menys pels bitllets de tren ens ha arribat més tard, i de moment qui paga som nosaltres. I contra la dita popular, aquí paguem però no manem.

Potser per això, l’últim malentès, el nou estira-i-arronsa entre els governs català i espanyol, ha acabat amb plantada. Que plantéssim cara, ens ho va deixar com a testament, ho demanava, l’enyorat Joan Solà des de les pàgines d’El Punt Avui.

Que plantéssim cara i sense maquillatge. Perquè la discussió d’ara és nova.

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X