La pausa dels dies

Xavier Graset

Fragmento

cap-1

Introducció

 

Fixaments. Tots en tenim, i cadascú els seus. Comparteixo amb tots vosaltres una part dels meus. Són les meves obsessions, són els meus temes, o una mostra, una part dels meus interessos que, o bé han evolucionat amb el pas del temps, o bé s’han enquistat i rebroten any rere any amb el pas dels dies, gairebé com si m’expliqués de nou. Hi ha un seguit d’idees en aquest llibre, de conceptes recurrents, que agafen nou cos al llegir-los amb el salt dels anys, veient aquestes idees persistents.

Aquest és un llibre que he anat fent a poc a poc, que he escrit aquests últims deu anys (són articles d’El Punt Avui, del Diari de Tarragona, de L’Econòmic, principalment), però que ha agafat cos amb la distància i amb l’agrupació temporal. Aquí trobareu el que podria ser el pas d’un any, però construït amb les capes de molts anys, des del 2010 fins ara mateix. Hi trobareu diferents plànols de l’actualitat, de les hores d’un mateix dia, on tant hi ha el fet transcendental que ha de capgirar l’escena política com la publicació d’un llibre, una estrena teatral o un plat a taula. Perquè cada dia al món tot gira de manera simultània, i els fets, tics, notícies, gestos, emocions, pensaments es barregen, s’alimenten i ens afecten amb més o menys intensitat.

Aquí hi ha la història d’un any, d’una dècada, de moltes vides, organitzades a través del curs de les estacions, encara que amb l’emergència climàtica aquesta divisió aviat se’ns quedarà als dits. I com a fons de tot, la voluntat de compartir aquesta mirada que ens reclama, com a contrast a les vides apressades en què ens encavalquem, o encavalquen, una certa pausa, que reivindica el fluir pausat de la vida, la que permet assaborir moments i que permet arribar a l’arrel de les idees i del coneixement.

Així que vas vivint, t’adones que és tan difícil això de transmetre el que vius, el que veus, el que sents. I mira que soc periodista, i mira que intento entendre els fets, les notícies. Per molt que ho fem cada dia, cada nit (ara al Més324 del 324 i TV3), per molt que miris d’explicar en un àmbit més personal una cosa, un fet, una idea als teus fills, a la teva parella, als teus amics, hi ha tants aspectes que s’escapen que es quedaran a mig explicar.

I, afegit a aquesta dificultat de transferència, les preguntes s’acumulen: com ens comuniquem? Com ens expliquem? Amb quins referents? Sovint té més força qualsevol missatge de la xarxa, una imatge viralitzada, un influencer de l’altra banda del món, que no pas allò que ens expliquem en primera persona i cara a cara. La piràmide de l’autoritat, també en la comunicació, s’ha capgirat, tal com assenyalava Zygmunt Bauman fa uns anys, fet que marca els canvis de la societat líquida moderna.

A vegades penso que, si hi ha fets de la història política recent que hem viscut en primera línia i els sents després explicats amb un punt de vista contrari al teu fins al punt de pensar que no són els mateixos, com deu anar amb la història que ja no hem viscut? Sempre acaba depenent del punt de vista del qui t’ho explica, de la seva mirada i de la seva motxilla: de les seves creences, influències i pensaments. Sempre ha sigut important el relat i mantenir la pulsió per fer del teu el domini del present que acaba donant força a qui busca tenir la seva raó.

Ho escriu Fernando Pessoa al seu Faust, tragèdia subjectiva, editat per Edicions Poncianes:

Tot és misteri, i el misteri ho és tot.

Tot és més que il·lusió; el mateix somni

de l’univers es transcendeix a si mateix,

i la comprensió, en penetrar

obscurament l’essència de la il·lusió,

roman sempre a un pas de veure bé

fins a quin punt tot és il·lusió o somni...

Hi ha tanta vivència que acaba sent intransferible, que serà viscuda per cadascú de nosaltres i que en nosaltres es quedarà. I no acabarem de saber si viscudes com a somni o com una pura il·lusió. Aquí trobareu moltes de les coses que, havent-les viscut de petit, veient-les fer o explicar a la mare o al pare, m’han quedat gravades a la retina i a la memòria, que m’acompanyen sempre, i que em marquen en la manera de ser i d’entendre el món, de relacionar-m’hi.

És clar que no podem viure ancorats al món d’ahir, no poder plorar contínuament pel que hem deixat enrere, no ho podem sublimar, i sobretot no podem menystenir sistemàticament els canvis de present i futur.

Però tampoc hem de llegir el passat com un racó de mals endreços. La mirada cap enrere de l’àngel de la història, l’Angelus Novus de Paul Klee, el de Walter Benjamin, que a les cèlebres Tesis sobre la filosofia de la història acaba fent que aquest relat s’aixequi sobre els enderrocs, sobre la destrucció de la nauta material, genera un contrast sobre aquest mite del futur de progrés, que sovint necessita afirmar-se a través de l’oblit del passat, de la desmemòria.

Sense anar tan lluny, aterro al més planer, perquè el recull del pas dels dies que es reflecteix en aquest llibre entra en les petites històries del dia a dia: aquí trobareu terra, oliveres i avellaners, i aquí trobareu cuina, carxofes i bacallà, escarola i fideus, hi trobareu festes, Carnaval i el cicle de Nadal, i la Mare de Déu d’Agost, hi trobareu teatre i més lectures, hi trobareu calendari, trobareu allò que ens ha fet créixer, i com ha anat canviant tot plegat, i compto que, en certa mesura, també us hi trobareu vosaltres. Però insisteixo que aquest canvi de vida, que té a veure amb el canvi de model productiu, en el canvi d’hàbits socials, el de la fesomia de pobles i ciutats, amb canvis de composició sociològica, que té a veure amb l’arribada de les xarxes socials i de les noves tecnologies de la comunicació, afecta tota aquella altra manera de fer i d’entendre aquesta terra.

Carl Honoré, periodista escocès que ha esdevingut una de les figures de l’slow movement, lluita contra el ritme accelerat de la vida actual. Ja fa uns anys que planteja una revolució per anar contra la velocitat que ens sotmet a un ritme vertiginós i descontrolat. Defensa un viure més assossegat, més calmat, i això a tot arreu, a casa, a l’escola, a la feina, al gimnàs, a les fàbriques o als hospitals. Segons com ens pot sonar a luxe, a l’abast de molt pocs, perquè «quanta riquesa material haurem de sacrificar, tant individual com col·lectivament, per poder viure més lentament? Som capaços de pagar aquest preu, estem disposats a fer-ho?», es demana Honoré.

En el meu cas no és que demani aquest sacrifici, però sí que m’agrada saber i acompanyar el ritme de la natura. El temps de cada cosa. Aquesta lliçó natural, que ens donen arbres i animals, que ens recorden que sense esforç la cosa no rutlla. Que no podem fer créixer els arbres més del que ells van fent (per bé que la ciència estudiï com s’acceleren processos de creixement de collites i animals). Que hi ha d’haver una cura, que a cada m

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos