1

Sempre trigo més del que m’agradaria a sortir de casa i, al final, faig tard a tot arreu. El Fabre —si sou una mica intensos el podeu anomenar «el meu millor amic»—, en canvi, és un puto rellotge. Esclar que el molt cabró no segueix el mateix ritual que jo abans d’anar als llocs. No s’entreté davant del mirall, col·locant-se bé els cabells (amb els dits, eh, que jo fa anys que no agafo una pinta). No comprova que no li hagin aparegut grans nous. És tan afortunat que mai no li’n surten. Tampoc no es planteja si s’ha d’afaitar el bigoti, ni es fixa en si se li marca prou la mandíbula perquè algú ho noti i pensi: «Hòstia, que sexi». En realitat, es diu Marc Fàbrega, però tots el coneixem com a Fabre.

A mi tan sols em creixen un borrissol sota el nas i quatre pelets fastigosos a la barbeta. Ell té barba de tio gran: gruixuda i seriosa. Per això, quan el veiem, tots pensem: «Hòstia, que sexi». A més, el fill de puta està esculpit a base de jugar a futbol, entrenar al gimnàs i aquestes coses. A mi el futbol no m’ha agradat mai, i les dues vegades que he trepitjat el gimnàs m’hi he avorrit tant com quan ma mare em va obligar a anar a veure una òpera infumable. El gimnàs, mira, serveix per tenir tableta, bíceps, pectorals i tot això. Però hi ha algú al món a qui realment li agradi l’òpera? A mi em va semblar que tots els del públic eren esnobs fent postureig —ma mare inclosa— i que havien d’esforçar-se de valent per no clapar-se.

La nit del Gran Cop vaig seguir el ritual típic: em vaig mirar al mirall del lavabo, tensant les celles i prement la mandíbula. Em vaig passar els dits pels cabells esbullats, perquè els flocs mig rinxolats em caiguessin sobre el front i se’m veiessin bé els costats rapats. Tinc setze anys —els vaig fer al gener—, però tothom em diu que n’aparento divuit. Per això m’acostumen a vendre tabac i alcohol sense demanar-me el DNI. Tot i així, com que estic tan prim, a vegades la majoria d’edat i el posat de sobrat no colen. En aquests casos, no em venen res i hem de demanar al germà gran d’algun amic que faci una visita al súper.

A dos quarts d’una vaig baixar de puntetes a la planta inferior. Els pares eren al menjador. Com que es pensaven que jo ja dormia, havien tancat la porta. Vaig mirar de cua d’ull per un dels vidres i els vaig veure escarxofats al sofà, davant d’un documental avorridíssim. La llum del televisor se’ls reflectia en la cara cansada.

Vaig sortir de casa tan silenciós com un ninja. El Joan, el meu germà, encara no havia tornat. Ni idea d’on parava. Ja té vint anys i mai no sé què fa. Devia haver anat a algun lloc amb la nòvia. De totes maneres, si me’l trobava enfilant el carrer, no em preguntaria on em dirigia ni diria als pares que m’havia vist. El molt imbècil m’ignoraria, com si fos fill únic. El que fa sempre.

Estàvem a mitjans de març. S’acostava la primavera, però a la nit encara fotia rasca d’hivern. Em vaig posar la caputxa de la dessuadora, fent petar la llengua i cagant-me en la puta per no haver-me emportat l’abric. No és que me l’hagués oblidat. M’havia fet mandra agafar-lo i punt. En tombar la cantonada, em vaig creuar amb un tio d’espatlles amples que em treia mig cap. Els dos ens vam aguantar la mirada i ell va ser el primer d’apartar-la. Sabeu per què? És ben senzill: no duia caputxa. No imposava.

Els carrers silenciosos i deprimits se’m feien pesadíssims. Vaig perdre dos minuts meravellosos connectant els auriculars al mòbil, posant-me’ls i buscant una cançó a Spotify que em vingués de gust escoltar. Després de repassar la meva llista principal —que el meu jo idiota i cursi de feia dos anys havia titulat «eDgY-BoY»—, vaig optar per una peça exquisida de reggaeton clàssic. Sí, era ben conscient que escopia masclisme per tot arreu. La Laura —si sou una mica intensos la podeu anomenar «la meva millor amiga»— em fot la bronca quan en poso alguna així. A ella li va el reggaeton feminista. Fins feia poc jo no sabia ni que existia. A la llista hi havia afegit cançons d’aquest estil. Molaven bastant. Però en aquell moment no em venia de gust escoltar-ne cap, perquè les cantants vocalitzen i les entenc, i el que diuen em fa pensar massa. Els retrassats del reggaeton tradicional, en canvi, parlen com bebès fumats i és impossible pillar res. No volia pensar, ni ratllar-me ni deprimir-me. A les nits, si em foto a pensar, em ve mal de cap i no puc dormir, i no em passa fins que no faig un parell de calades de porro.

Visc just al límit del barri de Gràcia de Sabadell, en una de les cases que donen a la Gran Via. No us imagineu la zona de Gràcia i la Gran Via sabadellenques tan pijes com les de Barcelona. Són tot el contrari: obreres i gens pretensioses.

No vaig trigar gaire a arribar a la plaça del Treball, on m’esperava el Fabre. Era l’única presència humana: les velles que passejaven el gos i els flipats que jugaven a bàsquet ja feia estona que s’havien tancat a la cova. Estava assegut en un dels bancs, amb els genolls separats i un braç sobre el respatller. Tenia un piti de liar a la boca i les celles arrufades. Em vaig guardar els auriculars, em vaig treure la caputxa i vaig anar cap a ell.

Duia la clàssica caçadora —que sempre irradia olor de tabac— i els cabells mullats i remoguts, com si se’ls hagués eixugat amb una tovallola un segon abans de sortir. I s’havia afaitat d’una puta vegada. El molt flipat és soci del Gimnàs 24/7 de l’avinguda de Barberà. Hi devia haver anat a la nit i s’havia dutxat allà. A vegades sembla que hagi sortit d’aquella pel·li musical dels vuitanta, Grease. Les caçadores vintage m’agraden, ho reconec. Però, joder, igual que Holden Caulfield no aguanta el cinema en general, jo odio a mort els musicals. Res no em treu tant de polleguera com els moments en què, en una pel·li, els actors es posen a cantar i a ballar. Li treuen la credibilitat a la història. La fan saltar pels aires. M’he de reprimir les ganes d’aixecar-me i cridar: «Calleu, imbècils!». Al teatre també es fan musicals i tot això, sí, però jo no acostumo a trepitjar el teatre. Fa un any i poc de l’última vegada que em vaig asseure a platea. Vam anar a veure Els pastorets, perquè hi actuava la meva cosina, una esnob insuportable, per variar. Em vaig adormir als deu minuts.

—Hola, capullo —em va dir el Fabre, donant-me la mà de la manera menys sentimental possible. Des dels tretze anys que em saluda amb un «Hola, capullo». Encara em sona estrany—. Bro, has vist l’hora que és? O em diràs que ets de lletres i que no distingeixes un número de l’altre? Havíem quedat a i vint i ja és quasi la una...

—Dona’m les gràcies —li vaig respondre—. Podria haver arribat a les dues.

—Que fill de puta.

—Em dones una calada? —li vaig demanar. No sé com aguanta el gimnàs i el futbol fumant tant.

—Només una, eh? Que ets un puto rata i sempre te’m poleixes el tabac.

Em va allargar el piti perfilant un somriure. Gairebé s’havia consumit i em vaig empassar el fum que picava més. Vaig haver de dissimular perquè no se’m notessin les ganes d’estossegar i de córrer a la font. No hi ha res tan humiliant com això, i encara més davant del Fabre. Li vaig tornar la burilla, que m’agonitzava entre els dits, per si volia escurar-la, però la va llençar fent una ganyota.

Ens vam dirigir al Pau Vila, el nostre institut. Em vaig posar les mans a les butxaques; em sentia raret movent tant els braços mentre caminava. A vegades tinc la sensació que els balancejo massa i em fa por semblar Miss Universo desfilant per Sabadell.

La Rocho —Rocío, en realitat— ens esperava davant el bar 9Kim, a poques cantonades de l’insti. S’havia fet l’eyeliner i s’havia pintat una piga sobre el llavi.

—Jambo, ¿por qué habéis tardado tanto? Us l’estàveu mamant per allà darrere o què?

El Fabre em va fotre una colleja imprevista. Joder, em rebentava que m’ho fes. M’hi hauria tornat cardant-li quatre hòsties a cada galta. Però no era el moment.

—És culpa seva —va dir—. Sempre arriba tard.

La Rocho fa quart d’ESO, com nosaltres, però té un any més. La molt pringada va repetir primer. És la xoni més temuda del curs. A segon li va agafar una enrabiada amb el profe de mates, que l’havia suspès. Li va cridar: «Me comerás el chocho como me llamo Rocho, gilipollas. ¿Pa qué necesito estudiar mates, si ya tengo calculadora en el móvil?», i després va trencar una finestra de la classe d’un cop de puny. Es va fer tot de talls, va començar a sagnar com un porc i va venir una ambulància a endur-se-la. «¡Toma, me saltaré mates y catalán!», exclamava, pletòrica, mentre sortia de l’aula amb el braç rajant. Igualment va haver de fer la recu de mates després de Nadal.

Em cau bé, però tampoc no m’hi faig gaire. És millor així: si passes molta estona amb ella, un dia la cagaràs, s’enfadarà amb tu i llavors ja et pots donar per mort. Òbviament, no totes les xonis són tan xungues. Algunes són empollones integrals, fins i tot repel·lents, i mai no arriben a les mans amb ningú. La Rocho, en canvi, celebra la festa de les hòsties amb la penya que la puteja. Una vegada es va pegar a la plaça del Treball amb la Berta, una falsa d’un curs superior que li deia puta per darrere. Tot el Pau Vila va anar a mirar-ho. Cridàvem eufòrics, com si estiguéssim al circ. Al final van venir els pares de la Berta i van dir a la Rocho que la denunciarien i que acabaria en un centre de menors. Es van endur la Berta arrossegant-la, mentre la seva boca ensangonada no deixava de rugir: «Et mataré, filla de puta!». No sé si finalment van posar la denúncia. A la Rocho mai no l’han enviada a cap centre de menors. I a la Berta la van acabar apuntant a La Vall, un col·le privat i religiós només de ties.

A més, la Rocho surt amb el Gabriel Hernández, el Gabri, el cani més xungo de tots els temps. Els rumors diuen que està dins d’una banda rara. Havia anat al Pau Vila: ell feia quart d’ESO quan jo vaig entrar a primer. No va acabar el curs: al primer trimestre, el van expulsar per insultar i amenaçar de mort el director. I el felicito, la veritat. Aquell home és un cabró. Inclús els profes ho pensen. El dia que el Gabri va sortir de l’insti per no tornar-hi mai més, haurien tret el cap per la finestra i l’haurien aplaudit amb llàgrimes als ulls, si això no els hagués posat en perill el lloc de feina. Segur.

Encara que hagin passat uns anys, les llegendes sobre el Gabri continuen circulant fresques per les aules. Tots sabem que viu al sud de Sabadell i que, si te’l trobes per un carrer solitari i no ets amic seu, ja pots córrer. De fet, als dotze anys em va atracar apuntant-me amb una navalla rovellada. Dame el móvil. Xaval, quina por! Li vaig donar el Samsung sense dubtar-ho. Estava tan cagat que als pares els vaig dir que l’havia perdut. Em va caure la bronca del segle —i van trigar mesos a comprar-me’n un altre—, però preferia això abans que denunciessin el Gabri o alguna cosa per l’estil i que l’endemà se’m plantés un exèrcit de canis davant de casa.

Òbviament, no tots els canis són així. El Christian, de la classe de l’A, referent MDLR, està obsessionat a treure deus a puto tot i escolta cançons de rap molt profundes que posen a parir el capitalisme.

La Rocho també atraca la penya. Però només els nens pijos i rics del centre, i per bones raons: comprar els llibres de l’insti —després o els perd o ni se’ls mira, però és obligatori tenir-los—, roba, bitllets d’autobús, joguines per als seus germans petits i coses així. És una mena de Robin Hood xoni. La seva família es pensa que la pasta la guanya fent classes de repàs.

Animalons.

Vam arribar al Pau Vila, que més que un institut sembla una presó. Parets fredes, finestres amb barrots —perquè els alumnes i els professors no se suïcidin— i terra brut i enganxifós, com si allà, per molt que freguin, la merda sigui impossible d’eliminar. Vam saltar la reixa que dona al pati i vam acostar-nos a la porta de l’edifici més gran, on hi ha la consergeria, els departaments dels profes i algunes aules, entre les quals la nostra.

El Fabre anava dient que el Gran Cop se’ns havia acudit als dos. I una merda. Va ser idea meva. Ell és el més guapo, sí, però jo soc el que té imaginació. Quan l’hi vam explicar a la Rocho, no va tardar ni dos segons a apuntar-s’hi. La necessitàvem: és una crac forçant panys. De tant en tant roba llibres i dessuadores de les taquilles, i un cop es va colar a la sala d’ordinadors per endur-se’n portàtils. Els va vendre per internet i va guanyar molta pasta. No la van descobrir mai i van passar mesos abans que els profes s’adonessin de la desaparició. I després diuen que nosaltres som els inútils...

Amb un tornavís, la Rocho va aconseguir forçar la porta. L’insti és supervell; el van aixecar als anys cinquanta i encara no l’han reformat. No té ni càmera ni alarma. Passa perfectament per un edifici en ruïnes de pel·li de terror. Mentre als col·les pijos i concertats del centre treballen amb pissarres digitals, allà encara fan classe amb aquelles pissarres verdes de la prehistòria. Quan algú hi escriu, ressona un xerric horrorós que fa ganes de saltar per la finestra.

Vam entrar amb les llanternes del mòbil enceses, sentint-nos déus. Mentre passàvem per davant del despatx del director, el Fabre va clavar una puntada rabiosa a la porta, que no es va trencar de poc, i hi va projectar un gapo sorollós.

—Ten cuidado, imbécil —li va etzibar la Rocho—. No es plan de que destroces el instituto. Puta testosterona...

—I a tu què et pica? Aquest lloc està fet merda. No es notarà.

Més endavant hi havia la consergeria. La Rocho va forçar-ne la porta i va agafar de l’armari les claus dels departaments de català i química. Portaven les etiquetes «Cat» i «Qui».

—Vols dir que calen, les claus? —li vaig preguntar, entrant a la consergeria—. No pots forçar els panys i punt?

La Rocho em va posar el tornavís davant dels ulls.

—Estos trastos no son perfectos como los de las pelis. Pueden atascarse en la cerradura, romperse y quedarse ahí. Y entonces sabrán que hemos entrado. Cuanto menos los utilicemos, mejor.

—Vale, vale, James Bond. Chill.

La Rocho va sortir al passadís. Em vaig quedar mirant les claus de l’armari. Se m’acabava d’acudir una idea originalíssima. Vaig agafar la que tenia l’etiqueta «4t ESO B» i me la vaig guardar a la butxaca.

El segon pis és el dels departaments. Primer vam entrar al de química. En realitat, nosaltres fem física i química, les dues merdes juntes en un pack deliciós. El profe es diu Fermí, com l’element de la taula periòdica. Encara no m’ha perdonat que, a principi de curs, mentre recitàvem conjuntament els elements, em partís el cul en arribar al «Fm», o sigui que en els exàmens no em puja mai del 6.

Ens vam repartir les tasques: la Rocho mirava els calaixos, jo la taula i el Fabre els prestatges. Ella va ser qui ho va trobar: les fotocòpies de l’examen de l’endemà, que comptava el cinquanta per cent de la nota del segon trimestre, amb el solucionari. Els va col·locar sobre la taula, movent els malucs com fa sempre que sent música. Va fer les fotos i les va enviar pel grup de WhatsApp de 4t B.

—Ens adoraran —vaig dir, mentre veia que els de la classe ja responien als missatges, al·lucinant. Absolutament ningú en tota l’ESO no té mai ganes d’estudiar per als exàmens. A alguns els agrada més o menys aprendre, però tothom odia passar-se la tarda empollant.

Vam deixar la sala tal com ens l’havíem trobat i vam prosseguir amb la segona fase del Cop: el departament de català. La nostra tutora, la Montse, ens fa classe de llengua i literatura catalanes. La malparida ens havia posat l’examen trimestral el mateix dia que teníem el de química. Li havíem demanat «per activa i per passiva» —com deia ella, amb aquella cantarella repel·lent— que ens l’ajornés, però res. Ens responia que havíem de ser previsors i haver començat a estudiar el mes passat. EL PUTO MES PASSAT! Esclar, perquè a les tardes lliures el primer que se’ns acudeix fer és estudiar el sintagma verbal i la pronominalització dels collons.

Les fotocòpies dels exàmens eren tot just a sobre la taula. La Rocho es va afanyar a enviar les fotos. No hi havia solucionari, però segur que la Rihab, la més llesta de la classe, el banc d’apunts que sempre ens salva el cul, ens en podia passar les respostes en mitja hora.

Vam tancar la porta del departament amb clau i vam tornar al pis de baix. Abans de guardar el material a la consergeria, vaig entrar a la nostra aula mare. Havia d’aprofitar l’oportunitat per deixar un regalet a la tutora. «MONTSE, FILLA DE PUTA », vaig escriure a la pissarra prehistòrica.

A veure, no era mala tia del tot, però les seves classes m’avorrien moltíssim. I puntuava superbaix. L’últim trimestre de tercer em va fer anar a la recu de català, perquè de mitjana em quedava un 4,7 i no li donava la gana posar-me el cinc. Van ser uns mesos de merda i vaig suar completament de l’assignatura, però tio, un 4,7... Quan li vaig anar a suplicar el cinc, em va deixar anar: «Òscar, ets intel·ligent i pots donar més de tu. T’envio a la recuperació perquè t’esforcis». Els pesats dels profes repeteixen tota l’estona la merda de «pOts dOnAr mÉs...». Ja, i què? I si no em ve de gust? I si no estic en un bon moment per fer-los la feina tal com ells la volen? Que ens deixin viure, hòstia!

La Montse, a més, em tenia mania perquè mastegava xiclet a classe, i això la treia de polleguera. Em va obligar a deixar-ho de fer. Què cony? Pots posar-te dels nervis quan has d’estudiar trenta mil dossiers, quan et toca veure una porqueria de musical, quan els teus pares discuteixen i s’insulten a crits amb el teu germà a les tantes de la matinada o quan t’asseus al costat del teu millor amic, comenceu a parlar de ties i, de sobte, t’adones que la conversa t’importa una merda i que et mors de ganes de menjar-li la boca. Però el xiclet? Quin mal li havia fet? Jo sempre el llençava a les escombraries, no l’enganxava mai sota la taula, perquè quan trobo xiclets allà em venen nàusees. Ja ho diuen, que l’edat et podreix el cervell. La Montse, que ja fregava els cinquanta, n’era un bon exemple.

Quan trobés la meva nota d’amor a la pissarra, pensaria que era obra de l’últim alumne que havia sortit de la classe al migdia, i que el personal de neteja s’havia oblidat d’esborrar-la. Mai no esborren res. Quan hi dibuixem macropolles, s’hi queden tot el cap de setmana. No sé si és perquè gairebé no hi ha esborradors a les aules o perquè no netegen res en general.

Vam tornar les claus al seu lloc i la Rocho va tancar la porta de la consergeria amb el tornavís. Llavors, unes llums blaves ens van il·luminar des d’unes finestres que donaven al carrer.

—Mierda, la pasma...

Vam arrencar a córrer pel passadís. Vam sortir per la porta que la Rocho havia forçat, la que duia al pati, i sense tancar-la ni res vam saltar la reixa per aterrar a la vorera. Tot d’una, un cotxe patrulla va tombar la cantonada i es va aturar davant nostre. Vam fer mitja volta i vam continuar corrent, però a l’altra cantonada ens esperaven tres agents.

El Gran Cop va fracassar al cinquanta per cent. Un veí —probablement un vell avorrit que, per desgràcia, encara conservava la vista i l’oïda— havia sentit sorolls dins l’institut, havia clissat la llum de les llanternes a les finestres i havia trucat als Mossos.

Devia estar amargadíssim, el cabronàs. Segur que tenia disfunció erèctil i es prenia viagres com si fossin Sugus, a veure si allò se li aixecava. O potser tenia càncer de pròstata, es pixava a sobre cada cinc minuts i portava bolquers. Potser vivia sol i no l’estimava ningú, de manera que els únics que el visitaven eren els testimonis de Jehovà fent propaganda. Potser no es recordava ni del seu nom, i l’únic que li quedava a la memòria era el número de la poli. Potser els polis eren els únics que li agafaven el telèfon. En definitiva, devia estar tan amargat que l’única cosa que l’entretenia era amargar-nos la vida a nosaltres. En el fons em feia pena. Havia de ser depriment dedicar-se només a fotre adolescents. Ben mirat, tenia molt en comú amb la Montse i el Fermí...

Els agents ens van demanar el DNI, ens van preguntar què coi fèiem allà i tota la pesca. La Rocho i el Fabre es van quedar en blanc, petrificats. Tal com ja us he dit, per sort o per desgràcia he estat beneït amb el do de la imaginació.

Amb veu de vedellet, els vaig explicar que ens avorríem i que volíem venjar-nos de la tutora, que ens havia suspès als tres.

—Hem vingut a escriure-li una... nota... a la pissarra de la classe. Si hi entreu, la veureu.

Això era millor que confessar que havíem fet fotos dels exàmens. A nosaltres ens detindrien i ja ens podíem oblidar d’aprovar el trimestre. De fet, ens podíem acomiadar de la vida, perquè els pares ens matarien. Però a la resta dels companys els acabàvem de regalar dos excel·lents.

2

Gent, us he de ser sincer: vaig tenir un subidón quan els polis ens van obligar a pujar al cotxe patrulla. Venga, chaval, pa dentro. Em va posar i tot. Soc molt ACAB fins que la porra se’m fot dura, ja sabeu el que vull dir. Les llums brillaven, intermitents, com els focus d’una discoteca. Ja que hi érem, m’hauria molat que ens emmanillessin. Com a les pel·lis. Però no ho van fer. Mentre ens duien a comissaria, el Fabre, que seia al mig, enterrava la cara entre les mans. Li tremolava la cama dreta. La Rocho, avorrida, recolzava el cap contra la finestreta.

A comissaria, una mosso borde que tenia pinta d’odiar la seva feina ens va prendre les dades. Ja els havíem donat el DNI, però va tornar a anotar-ho tot. Després ens va preguntar per què hi havíem entrat, a l’institut. Li vaig explicar el mateix que als altres i ho va teclejar a l’ordinador sense gaire entusiasme. Amb una veu rovellada que sonava a «els pitis que fumo al dia superen els gots d’aigua que bec» ens va dir que, com que érem menors, no aniríem ni a judici ni a la presó ni res d’això. Però que «aquest delicte tan greu» quedaria registrat en el nostre expedient i ens passaria factura si continuàvem igual després dels divuit. Òbviament, no ens salvàvem de la dura sanció de l’institut, perquè parlarien amb direcció. Finalment, va assenyalar una porta mig oberta del passadís. Ens va indicar que ens esperéssim allà dins, que trucarien als nostres pares i aviat vindrien a recollir-nos.

La saleta estava plena de cadires i les parets relluïen amb pòsters que animaven els joves a no drogar-se. «El que fumes avui et cremarà demà», «Els amics que t’ofereixen calades no seran a l’hospital cuidant-te quan sigui massa tard», «Tu no consumeixes droga: la droga et consumeix a tu». Allà hi havia algun poli amb fusta de poeta. M’hauria agradat coneixe’l. Tot i que havia d’aguantar-me el riure. Era surrealista que la pasma fos precisament qui s’encarregava de dir-nos que no ens xutéssim farlopa, oi?

El Fabre seia capcot.

—¿Qué coño te pasa? —li va preguntar la Rocho—. Parece que vayan a encerrarte treinta años en el trullo. Tranqui. Solo estaremos un rato en el cuartelillo. No s’acaba el món...

El tio és una drama queen. Quan juga a futbol, increpa l’àrbitre com un mascle alfa i, després, si un jugador de l’equip contrari li frega la cama amb el peu, rodola per terra gemegant que gairebé li trenquen l’os.

—Joder, no coneixes els meus pares —va replicar a la Rocho—. Em penjaran.

Em feia ràbia que es posés així. Com si els nostres pares suessin de nosaltres i els semblés de puta mare que ens detinguessin els Mossos. Com si els seus problemes fossin més greus i més importants que els de la resta.

Al cap d’una estona va venir un agent a dir al Fabre que el seu pare ja havia arribat i que podia marxar. Jo vaig ser el segon. La Rocho, des de la cadira, es va acomiadar enduent-se dos dits al front i dirigint-los cap a mi.

—Hasta el próximo golpe, camarada.

Des que a socials ens havien parlat de la Revolució Russa, a la Rocho li havia agafat per dir «camarada» a tothom. Fins i tot havia batejat el gat que sempre ronda per la plaça del Treball com a «camarada Lenin».

El pare m’esperava fora del Citroën amb els braços plegats i fent que no amb el cap. La mare era dins, al seient del conductor. No vaig dir res. Simplement vaig entrar i em vaig apalancar al darrere. El pare va enfonsar el cul al seient del copilot, rebufant. El cotxe va arrencar.

—No ens en donaràs cap explicació? Què collons et passa pel cap, a tu?

Normalment, el pare és el típic catxondo de cinquanta anys que fa acudits dolentíssims. Però quan s’enfada, s’arruga i es fot seriós de debò.

—No sé si aquest és el moment, Jordi —li va dir la mare—. No són hores. Ja en parlarem demà.

—Ester, si és prou grandet per colar-se a l’institut en plena nit, també pot mantenir una conversa a les tres de la matinada.

Va semblar que la mare li donava la raó, perquè tot seguit em va deixar anar un rotllo dels bons.

—No sabem què et passa últimament, Òscar. Vuit avisos que has faltat a classe, hem rebut aquest mes... I la Montse ens va escriure fa unes setmanes dient que et veia molt absent, que no mostraves interès per res i que no portaves els deures al dia.

Els profes diuen això de tothom. Crec que cada any fan copy/paste del mateix a tots els correus i a tots els informes. Si són uns muermos, treballen com el cul i no aconsegueixen que ens importi el que ens ensenyen, no és el nostre problema. Si agafem mania a estudiar, és culpa seva.

Ah, i no comparteixo l’opinió de la Montse. No és cert que no m’interessi res.

—Que no t’adones que t’estàs comportant com el Joan? —va continuar el pare.

Em treia de polleguera que ho digués. A la mínima que feia alguna cosa que no li agradava, em venia amb la cançoneta de: «Si continues així, acabaràs com el teu germà». Com si jo fos igual d’imbècil que ell.

—Tens cap problema, Òscar? —em va preguntar la mare—. Ens ho pots explicar tot. I, si ho necessites, podem trucar a la Vero per demanar-li hora.

La Vero era la psicòloga que li havia fet teràpia al Joan una temporada.

El pare va desbloquejar el mòbil. Amb un dit i la pantalla a deu quilòmetres de la cara, va començar a buscar a la llista de contactes.

—Crec que tinc el seu número. Si us sembla bé, demà mateix li truco.

—No cal. —Era el primer cop que obria la boca després d’haver entrat al cotxe—. Per què voleu que la vagi a veure? Al Joan no li va servir de res.

El pare va fer espetegar la llengua, es va guardar el mòbil de mala gana i es va pressionar el pont del nas amb els dits.

No em van dir res més durant la resta del trajecte. Ni quan vam arribar a casa. Tampoc no els en vaig donar l’oportunitat: vaig pujar directament a l’habitació i m’hi vaig tancar.

Als meus pares els apassionen els llibres sobre psicologia. Estan obsessionats amb psicoanalitzar tothom. Crec que es pensen que soc una persona superprofunda i que les campanes, les males notes i les escapades nocturnes a l’insti són la manifestació d’un trauma que tinc amagadíssim en l’inconscient. Parides! Les pel·lis sobre adolescents intensos i pertorbats han fet molt de mal. Jo només em volia colar a l’insti per saber les respostes de l’examen de química i no haver-me d’estudiar la taula periòdica. Per a català no em calia mirar-me gaire cosa. Sonarà repel·lent, ho sé, però soc un crac amb les llengües i m’agrada llegir. I tot i que odio la majoria de lectures obligatòries, amb una tarda me les ventilo. El 4,7 del curs passat va ser una excepció. Estava en la merda i cada dia era pitjor que l’anterior. Si m’hagués trobat bé, hauria aprovat amb els ulls tancats.

El grup de WhatsApp de la classe treia fum. La Rihab ja ens havia passat el seu solucionari del trimestral de català i tothom li responia amb missatges d’eufòria. En un àudio els vaig explicar que ens havien arrestat i tot aquest merder. Que, per sort, ningú no sabia res dels exàmens. Que segurament ens expulsarien a nosaltres tres, però que almenys havíem salvat el cul a la resta. A continuació vaig afegir per escrit:

Soc tan intel·ligent que podria convertir-me en el capo d’una màfia, oi que sí?

ROCHO

A sido to fuerte tio

GÓMEZ

Brooo putus amuuuuuuus

SERRA

Buaaaaa flipa

L’Anna, una que va amb mi a llatí i que també fa TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació, una optativa avorridíssima que no us recomano gens), es va descarregar una imatge dels déus de l’Olimp i, amb una aplicació cutre de l’iPhone, va col·locar la meva cara, la de la Rocho i la del Fabre sobre Zeus, Atenea i Posidó. Va passar l’obra d’art pel grup i algú la va posar de foto de perfil. Hauríem quedat millor en un quadre de màrtirs torturats amb rodes plenes de claus o alguna cosa així.

Vaig obrir el Fabre per privat. Estava en línia.

Q tal? Com ha anat amb els teus pares?

No em va respondre. Tampoc no va dir res pel grup. Em vaig esperar uns minuts, fins que es va desconnectar, i llavors me’n vaig anar a dormir.

3

Fer el llit al matí, abans de sortir de casa, és la cosa més inútil de l’univers. Malgastes un temps valuosíssim i no serveix de res. Total, fins a la nit no t’hi tornaràs a ficar... En tot cas el faig just abans d’anar a dormir. I a vegades ni això: simplement m’hi estiro i em tapo amb la manta arrugada. El llençol de sota es pot perdre pels peus del matalàs durant setmanes. La meva àvia odia que em passi això. No entenc per què. Aquell llençol és la segona cosa més inútil de l’univers.

L’endemà del Gran Cop, van trucar súper d’hora a la mare des de l’institut per dir-li que el seu fill havia de presentar-se immediatament al despatx del director. Era dimarts. Ella, cabrejada, em va obligar a deixar el puto llit perfecte abans de marxar. Feia mil anys que no m’hi obligava. Podria haver-m’hi negat, però la vaig veure tan enfadada que em vaig cagar i li vaig fer cas. A més, abans de pirar a la feina, va afegir, rotunda:

—A la tarda parlarem d’allò d’ahir.

Segur que em requisaria el mòbil fins que em jubilés o alguna cosa així. I si no li feia el cony de llit, el càstig seria encara més dur. A vegades els pares s’obsessionen amb tonteries, es posen histèrics i munten drames innecessaris. Com amb això del llit o amb el tema d’«estàs tot el dia amb el mòbil». Per a ells qualsevol cosa és culpa del mòbil. I en realitat hi passen més temps que jo, enviant-se tota l’estona vídeos de gatets vestits de Pare Noel i xorrades diverses, que no fan ni puta gràcia, entre les tietes i els companys de feina. No entenc per què, quan som al menjador, posen vídeos d’aquests a tot volum i se’ls miren rient com hienes. Pobres gats. Quina pena que em fan. Els que els graven els deuen tenir esclavitzats perquè facin deu pallassades per minut. Sovint m’imagino tot d’animalistes manifestant-se en contra d’aquest tipus d’entreteniment, que és una mostra inqüestionable de maltractament especista.

Vaig arribar puntual a l’insti de miracle. Hi vaig entrar barrejant-me amb el ramat d’adolescents. Les pel·lis americanes ens han estafat, no creieu? L’institut no és ni de lluny com en el cine. La gent, en general, és estúpida i falsa, i ningú no té converses interessants. No hi ha clubs de teatre ni de literatura, ni equip de waterpolo. Els assetjadors ni tan sols no són capaços de fer-te un bullying enginyós. I les taquilles no mesuren dos metres. A tot estirar fan vint centímetres. En hora punta és impossible treure’n llibres, si no vols que t’extirpin l’ull d’un cop de colze.

Al vestíbul em vaig trobar amb el Font, el Gómez i els seus amics. Uns gamers. Estaven parlant d’un videojoc nou. El Font se l’havia descarregat feia un parell de dies i hi estava viciadíssim. Va treure el mòbil i va començar una partida allà mateix, mentre tots se li apilaven al voltant a mirar. Jo no volia travessar el passadís sol —això et converteix en diana fàcil per als ulls de superioritat, les rialletes i les burles, que et forcen a abaixar el cap—, de manera que em vaig afegir als gamers dient: «A veure?», amb un interès fingit. El joc es deia Tits Hunter. Anava d’uns follets amb cara de pervertits que sortien a caçar tetes amb potes. El Gómez i els altres es partien el cul.

—És la polla! —vaig dir, rient, tot i que el joc em semblava una merda i aquells tios, mosques imbècils orbitant-hi a sobre.

—Hozti, Òzcar! —va començar el matat del Font. És zapizot. Algun cop havia intentat vacil·lar-me a classe d’educació física dient-me que semblava maricón perquè «corria i zaltava com una tia». Però no havia aconseguit molestar-me, no em podia prendre en sèrio res del que em deia. Abaixant el to, va afegir—: Gràziez per haver fet fotoz delz ezzàmenz. Etz un pro! Aprovarem totz per tu, tio!

Joder, quin tros de retrassat... A més, no es renta les dents i l’alè li put com si tingués un abocador sota la llengua. No m’agradaria gens ser ell. Si un dia, per art de màgia, em desperto convertit en el Font, o em tancaré a casa per sempre o esmorzaré un Colacao amanit amb quaranta somnífers.

El Gómez em va donar uns copets a l’espatlla i va entrar a classe amb els altres. Quan veus una «massa homogènia» d’adolescents —que diria el Fermí— com aquella, o com els canis que es mouen de parc en parc amb el reggaeton a tot drap i cara de «soc el puto amo i si vull et rebento», et fixes en un i ja saps com són tots. Si hi ha algú diferent entre ells, ha de fingir que no ho és, per no convertir-se en el marginat i tal. L’ESO és la selva. Estar fora del ramat vol dir sentència de mort. Però també és mortal quedar-te a dins molt de temps, si ets dels meus.

Formar part d’un grupet i no destacar és còmode i segur. No es fiquen gaire amb tu. Però si, com em passa a mi, saps que realment no pintes res en cap dels grupets del curs, t’acabes cremant. Et mors de fàstic tancat dins d’un armari i les ungles et sagnen de tant rascar la fusta.

El ramat va entrar a l’aula i jo vaig continuar fins al despatx del director. El gapo del Marc ja s’havia assecat. Quasi ni es notava. Vaig picar a la porta. Des de l’interior de la sala, una veu de vell cornut va dir: «Endavant!». Abans de passar a dins, vaig donar una ullada al passadís esgavellat i depriment. Les parets patien de superpoblació de taques i també d’alopècia, perquè la pintura queia a trossos.

Al despatx hi havia el director —ja no recordo ni com es diu—, la Montse, el Fabre i la Rocho.

—Sempre soc l’últim d’arribar a la festa —vaig dir, asseient-me amb cara de pòquer a la cadira lliure—. Ho sento.

El dire i la tutora em van mirar arquejant les celles.

—No és el moment de fer-te el graciós, Òscar —em va contestar ell.

—Bueno, ya que nos vais a expulsar y no nos veréis el pelo por aquí nunca más, mejor que nos marchemos riendo, ¿no? —va dir la Rocho—. Prefiero los finales felices. Apreneu a divertir-vos, camarades. Que ja sé que us fa pena que ens anem del Pau Vila, però no s’ha mort ningú.

Se’m va escolar el riure entre les dents. El soso del Fabre es va quedar callat, amb els ulls fixos a terra. Devia estar pensant en els seus pares. En la supermegaultrabronca que li cauria per l’expulsió. O en quants abdominals faria després al gimnàs. Era impossible saber el que li passava pel cap.

—No us expulsarem definitivament —va anunciar la Montse. Plot twist!—. Només quinze dies. Des d’avui, 16 de març, fins el dimecres 31. Us falten menys de tres mesos per acabar l’ESO i no val la pena la paperassa.

—La meva intenció era expulsar-vos del centre —va continuar el dire—. El que heu fet és intolerable. Heu faltat al respecte a l’institut i a la tutora. Però ella ha insistit que us quedeu. Tot i així, us obrirem un expedient i no anireu al viatge de final de curs a Itàlia.

Hòstia, no, el viatge! Amb la il·lusió que em feia... Deien que estava de puta mare. Que era la millor manera d’enviar l’ESO a prendre pel cul.

Ciao a la pizza i a la salsa pesto, doncs...

—Com a conseqüència de l’expulsió, no fareu els exàmens que teníeu programats per a aquesta setmana —va dir la Montse—. Podreu aprovar les assignatures en qüestió presentant-vos a les recuperacions del segon trimestre, després de Setmana Santa. Entesos?

La Rocho es va girar cap a mi i em va picar l’ullet.

—Yo estaba destinada a ir a recus igualment, así que me da lo mismo.

La Montse ens va portar al departament de català. Volia donar-nos no sé què. Em vaig fixar en la seva manera de caminar, patosa però segura. Em sorprenia que, després de llegir el «filla de puta», s’hagués barallat amb el director perquè ens quedéssim a l’insti. Me la imaginava molt més cabrona. Em sentia una mica malament i tot. La gent diu que és una escriptora fracassada que es va posar a fer classes perquè l’altra opció era escombrar els carrers. Que viu sola i amargada amb deu gats que esperen ansiosos que rellisqui a la banyera i la dinyi per cruspir-se-la.

Al departament ens va donar un dusié a cadascun amb exercicis sobre el plasta de Bernat Metge, el seu Lo somni merdós, el fumat de Ramon Llull i les paranoies que es fotia. Era el treball que havíem de fer durant els propers quinze dies.

Els profes estan obsessionats amb els dossiers. N’imprimeixen compulsivament. No sé quantes selves hauran desforestat a causa d’això. És la seva paraula preferida. Si no la diuen cent cops al dia, no l’han dita cap. La pronuncien així: «dusiés», amb un somriure maliciós que diu: «Aquí teniu una tona de folis amb textos i activitats infumables que us robaran la joventut. Benvinguts al món». I dos minuts després ells mateixos t’esbronquen, ofesos, amb el típic: «Per què esteu tot el dia amb el mòbil i no sortiu a jugar, a gaudir de la vida, com els nens de la postguerra de fa trenta segles?».

A qui collons li importen el Bernat i el somni que el va inspirar per escriure? A mi no, per descomptat. Si ni tan sols sé quins són els meus somnis. I a les nits tinc uns malsons horribles que no entenc i que prefereixo oblidar.

Vaig sortir de l’insti amb la Rocho i el Fabre. Just davant de l’edifici hi havia uns contenidors. La Rocho va arrencar els fulls del dusié i els va llençar al blau, mentre que la coberta de plàstic va tirar-la al groc. Ens la vam quedar mirant. Flipàvem. Em tremolava la parpella i tot.

—¿Qué pasa? —Ens va dir adeu amb el gest dels dos dits al front. Tot seguit, amb accent de Vic, va afegir—: Bones vacances, nens!

I va girar la cantonada en direcció a la Gran Via.

—T’acompanyo a casa? —vaig preguntar al Fabre, que tenia els ulls amoïnats. Va fer que sí amb el cap i vam començar a enfilar el carrer—. Com va anar, ahir a la nit?

—Bro, com vols que anés? Fatal. Sort que la vella del pis de dalt va baixar a preguntar-nos per què cony cridàvem a aquelles hores. Que si hi havia un incendi o alguna cosa per l’estil. Em va salvar.

El Marc és fill únic. Aquests són sempre els que reben les bronques més xungues. Els cau a sobre tota la mala llet dels pares i no poden compartir-la amb ningú. M’emprenya admetre-ho, però quan em ve fent-se la víctima i tot això, té una mica de raó.

—Si sabessin el motiu altruista pel qual vam anar a l’insti —vaig dir—, et felicitarien. Et donarien pasta i tot.

—Els agafaria un infart.

—Digue’ls que va ser culpa meva. Que soc una mala influència i que t’hi vaig arrossegar, o alguna merda així. Sempre cola. Els encanta culpar els altres de les cagades dels fills. Per poder dormir tranquils, pensant que els han criat bé i que són civilitzats i innocents.

El Fabre va perfilar un somriure sense mirar-me. Si s’hagués girat, m’hauria llegit a la cara el que estava pensant: «Hòstia, que sexi». Soc prou bo dissimulant, n’he après a força de pràctica. Fins i tot podria ser actor. Però amb ell em costa més.

El Fabre caminava en silenci, amb una mà a la butxaca i la mirada a la vorera. Premia les dents nervioses, marcant la mandíbula.

—Has provat el Tits Hunter? —vaig preguntar, per treure tema.

—Sí, pavo, m’hi vaig viciar l’altre dia.

—Jo també —vaig mentir—. Ahir no podia dormir i hi vaig estar jugant fins a les cinc. Mola molt, oi?

—És cutre, però enganxa.

—És que aquelles tetes corrent pel bosc... Brutals.

—Bua, i has provat el Cocks Hunter? —va voler saber.

—No. Què és?

—Un altre joc dels mateixos creadors. Són vagines que persegueixen polles. Quan les atrapen, les absorbeixen i cada vegada es fan més i més grosses, i així vas passant de nivell.

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X