Contes per a un món millor

Enric Larreula

Fragmento

ContesMillor-1.xhtml

La felicitació

A la vall d’Asper, com a tants altres llocs del món, era costum que per les festes de Cap d’Any tothom enviés postals de felicitació a tothom. Encara que visquessin a prop l’un de l’altre, era igual, n’era costum.

Aquells dies eren de molta, molta, feina per a en Hans, el carter. Però, tot i que arribava a casa molt cansat de tant repartir cartes amunt i avall de la vall nevada, s’ho prenia bé, perquè sabia que, d’una manera o altra, ell contribuïa a l’alegria general d’aquells dies. A totes les cases es posaven molt contents quan el veien arribar tan carregat de felicitacions, i el feien passar a escalfar-se al voltant de la llar de foc i reien i comentaven coses i prenien te calent… a totes les cases.

Bé, a totes no. En els quinze anys que feia que en Hans era el carter d’Asper no recordava haver portat mai ni una sola carta a casa del vell Gruber, ni pels volts de Cap d’Any.

Ja era ben estrany, el vell Gruber. No es feia amb ningú. Vivia tot sol en una casa aïllada dalt d’un turó i només baixava al poble a l’època de vendre l’ordi i a comprar les poques coses que necessitava. Sempre esquerp, sempre sorrut, sempre malfiat… I com que amb prou feines si saludava, la gent tampoc no li deia gaire res: fa de tan mal parlar amb una persona esquiva…

Aquella vigília de Cap d’Any, en Hans, embolicat fins als ulls amb la seva bufanda, i caminant a poc a poc entre la neu, tornava de repartir al Veïnat d’Ondelmaier. Al lluny, enfilada dalt del turó, va veure la casa del vell Gruber. De la xemeneia en sortia un filet de fum que s’enlairava enmig d’aquell cel tan gris d’hivern.

A en Hans, què voleu!, li feia una mica de llàstima el vell Gruber, això que no rebés mai cap carta de ningú… És clar que per a ell, que era carter, millor, perquè mira que si hagués de pujar sovint dalt d’aquell turó… Però, tot i això, li sabia greu…

Tot d’una, va tenir una idea: «I si li portés una postal, al vell Gruber?». En duia algunes sense escriure que li havien donat de mostra a la llibreria del poble… Podia dir-li que algú l’havia deixada a correus perquè la fessin arribar a en Gruber… Què hi perdia? Potser només pujar allà dalt de tot… És clar que per una sola vegada que hi pugés… A més, ara anava de buit. Potser al vell Gruber li faria gràcia rebre una felicitació…, o potser no, perquè era tan estrany…

I pensant, pensant, va fer tot el llarg i sinuós camí fins que es va trobar davant la porta de la casa, i hi va trucar.

—Qui hi ha?

—Obriu, Gruber, soc en Hans, el carter.

—Quin carter?

Però va obrir lentament.

—Teniu, avui m’han deixat aquesta postal per a vós.

—No pot ser.

—Que sí, Gruber.

—Qui us l’ha deixada?

—Això no ho sé, perquè jo no hi era, però que han dit que era per a vós, segur.

En Gruber, amb una mà que li tremolava una mica, va agafar la postal molt a poc a poc i la va mirar amb atenció. No hi havia res escrit. En una cara, un dibuix d’un paisatge nevat, a l’altra, unes lletres impreses: «Moltes felicitats».

pag15.jpg

—Bé, Gruber, me n’he d’anar —va dir en Hans—, que aquests dies tinc molta feina. A reveure i que passeu un bon any.

I se’n va anar turó avall tot deixant en Gruber a la porta amb la postal a la mà.

Quan el carter va desaparèixer en el revolt, en Gruber va seure al costat del foc i es va estar molta estona rumiant i rumiant qui li podia haver enviat aquella felicitació; feia tants anys que no en rebia cap…

Allò… allò només podia ser cosa d’en Blenen, va pensar. I va recordar que amb en Blenen, de joves, havien estat molt amics, i que s’havien divertit molt festejant totes les mosses de la vall… I va somriure. De cop, en Gruber es va inquietar. Si en Blenen li havia escrit després de tant de temps de no fer-ho, potser és que li volia dir alguna cosa important. En Blenen ja era vell com ell, potser estava greument malalt i… Potser aquella postal era una manera indirecta d’acomiadar-se i de demanar-li excuses perquè de mica en mica l’havia anat deixant de banda. En Gruber va estar-se molta estona quiet sense mirar enlloc.

Després es va aixecar, d’un armari va treure un tinter, una ploma i un full de paper i hi va escriure: «Moltes felicitats, Blenen, et desitja el teu antic company d’aventures, Gruber». Aquella mateixa tarda va anar al poble i va posar la carta en un sobre que va comprar, però en el sobre només hi va escriure l’adreça d’en Blenen, al darrere no hi va posar el seu nom, perquè li va fer una mica de vergonya que en Hans, el carter, pogués saber que ell, en Gruber, havia escrit a algú.

Al vespre,

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos