Al mig de la vida, jo. Biografía de Mercè Rodoreda

Fragmento

cap-2

I.
(1908-1920)
Un conte
de fades

Mercè Rodoreda va ser una nena solitària, sense amics. Només alguna tarda, un nen veí de Sant Gervasi, en Felipet, anava a jugar a casa seva. Jugaven sempre al que ella volia jugar. Un dia ell li va dir que s’avorria i que se’n volia anar a casa. Rodoreda va agafar una maça de joguina que li havien regalat els seus pares i li va clavar un cop al cap amb tota la seva fúria. El nen va quedar paralitzat de l’ensurt i va esclatar a plorar com un boig. Al cap de cinc minuts el pare d’en Felipet era a la porta de casa de la família, preguntant a crits per què la nena havia obert el cap al seu fill. Rodoreda va ser esbroncada, i la van castigar a pensar sobre el que havia fet. Al cap de poca estona va sonar el timbre. Era el Felipet, al reixat del jardí, com una ànima amb pena, amb els ulls encara vermells i el cap embenat. Entre sanglots va preguntar a Mercè Rodoreda si el deixava entrar a jugar.

Rodoreda era una nena amb un món interior explosiu que vivia molt aïllada de tot. De petita semblava una fada salvatge, primeta i morena de pell, amb uns ulls grossos d’animal espantat que la feien semblar molt indefensa. A les fotografies d’aquells anys ja té l’aire d’estar lluny de món que tindrà a tots els retrats. Tal com va deixar escrit a les seves memòries d’infantesa, era una nena capritxosa i malfiada, que no estava mai contenta. Quan tenia deu anys els pares van construir un colomar dalt de la torratxa. Estaven encantats amb els coloms, i en parlaven tota l’estona. Rodoreda, boja de gelosia per les atencions als ocells, en va matar totes les cries. El dia de la seva comunió recorda que el va passar passejant amunt i avall, enrabiada com una llunàtica, clavant cops de peu als baixos de la faldilla.

Mercè Rodoreda i Gurguí va néixer el 10 d’octubre de 1908 a Barcelona, una ciutat que aleshores tenia sis-cents mil habitants. Tot i que casa seva era dalt de tot del carrer Balmes, vivia als afores de la ciutat, en un carrer silenciós i solitari per on no passava gairebé ningú, i on tots els veïns es coneixien. La casa on va créixer va ser durant molts anys el centre del seu univers. Era una torre petita i poc senyorial, envoltada de jardí. La planta baixa tenia uns finestrals que anaven del terra al sostre, però a les fotografies la torre es veu estreta i fosca, i fa pensar en els interiors ombrívols que descriu Josep Pla quan diu que les cases barcelonines són el lloc més fred de tot Europa.

Aquesta mena de casa encantada era propietat de l’avi de Rodoreda, un ancià bondadós que semblava sortit d’un conte de fades. Pere Gurguí era un senyor gros, mig calb, amb unes grenyes blanques i despentinades, com un personatge llunàtic i grotesc dels que Balzac descriu als seus llibres. Era un petitburgès amb aficions literàries, el prototip perfecte de senyor de la Renaixença: va ser corresponsal d’un parell de diaris de l’època, organitzava els Jocs Florals del barri i militava a la Lliga de Catalunya. La majoria de retrats d’ell que es conserven són estampes on va vestit per anar a fer teatre. N’hi ha una on surt disfressat de l’avar de Molière, amb la mà a la barbeta i posat de filòsof. Al marge de la foto hi va escriure: «Pensant: ¿quin dia podrem cel·lebrar l’aconteixement que tant desitjem los aymants de la nostra Catalunya?».

Durant molts anys, l’avi havia regentat una botiga d’antiguitats al carrer de la Palla, al cor del barri gòtic, i quan es va separar del soci es va endur mitja botiga a casa. El resultat d’aquest trencament va fer que Rodoreda visqués en una casa plena de mobles antics i estrambòtics, i aquesta infantesa atapeïda i barroca pot ser l’origen de la seva obsessió per les coses boniques. A la torre hi havia molts quadres, molts llibres, i un piano on la família abocava la seva vena artística. Rodoreda era filla única i de petita no anava a l’escola; l’avi va fer de mestre i amic alhora. Ella va escriure que mai s’havia sentit tan a casa com quan vivia amb ell a la torre.

El senyor Gurguí reverenciava Jacint Verdaguer i estava fascinat amb la seva figura. Després de la mort del poeta va fer ampliar-ne un retrat, el va emmarcar en negre i daurat i el va penjar a una paret de casa. A sota hi va escriure «Sant Jacint Verdaguer» amb lletra gòtica. Rodoreda explicava que, quan venien visites, l’avi s’aturava al mig del rebedor, assenyalava el retrat i deia: «Jo l’he fet sant». Al jardí de casa s’hi va fer construir un monument en honor seu amb un bust del poeta al capdamunt. L’estàtua era una muntanya de pedres grosses, i entremig hi vivien tot de flors i animalons. Un dia l’avi va fer que s’enfilés al monument per retratar-la abraçada al bust de Verdaguer. Al peu de la fotografia hi va escriure: «La princesa del Putxet i el gran poeta de Catalunya».

Montserrat Gurguí, la mare de Rodoreda, era una dona llesta i presumida que tenia una gran afició per les joies. Havia estudiat cant de jove, però, segons la filla, quan es va casar va renunciar a la futura carrera artística i va triar la vida familiar. Era seductora i alegre, i li agradava estar sempre envoltada de gent. Rodoreda la recorda amunt i avall de la torre quan havien de venir visites, recollint els mals endreços per encabir-los de qualsevol manera en un armari. Els retrats de la mare són tan estudiats i teatrals com ho seran els de la filla, però s’hi veuen unes ganes d’agradar massa explícites i desesperades. Per a la nena Rodoreda, la mare era un ideal de bellesa i de saber estar.

El pare era la figura més discreta de la casa, aclaparat per l’histrionisme del sogre i de la dona. Andreu Rodoreda treballava en una armeria del centre de la ciutat i duia els comptes dels veïns del barri. També era un lletraferit, però molt més reservat i introvertit que el seu sogre. Rodoreda recorda que li llegia Guimerà, Víctor Català i Ruyra, i que li recitava uns poemes de Sagarra que la nena trobava fantàstics.

Els primers anys de vida, el món de Rodoreda es va limitar a la torre fosca i petita, plena de coses misterioses i de gent que feia teatre i llegia i recitava a tota hora. Les atencions de l’avi la van fer viure en el que ella recordarà com un paradís perdut. Quan Rodoreda deia que de nena vivia meravellada, parla d’aquesta atmosfera de llegenda mítica que només retrobarà en la natura màgica dels seus últims anys a Romanyà. En canvi, la llibertat excèntrica de l’avi, viscuda amb naturalitat, no la retrobarà en cap dels homes de la seva vida.

Quan tenia set anys la van dur a un col·legi de Sarrià, però al cap de pocs mesos la mare la va treure perquè deia que quedava massa lluny de casa. La van portar a un convent a tocar de la torre, on hi havia un ambient castellà que l’escriptora va trobar totalment desconegut. Les nenes li semblaven estúpides, aviciades i amb ganes de fer-se notar, i ella era tan tímida i tancada que amb prou feines parlava amb ningú. Segons la mare, a l’escola aprenia molt de pressa, tan ràpid que feia por que no es posés malalta.

Només va anar a classe durant tres cursos. Quan l’avi va patir una apoplexia, la mare la va treure de l’escola; volia que ajudés a casa. Montserrat Gurguí no creia gaire en l’educació de les nenes, i només l’hi havia dut perquè no sabia què fer amb ella. Al cap de poc temps l’avi va morir, i amb ell, la innocència de Rodoreda. Pere Gurguí li havia fet prometre dues coses: que abans de tancar el taüt hi posaria una bandera catalana al damunt, i que no tindria por d’estar sola perquè quan ell no hi fos hi hauria un àngel que tindria cura d’ella. Els àngels, pietosos i sublimats, ompliran la literatura de Rodoreda.

L’avi li va llegar una infantesa de conte de fades, i una lliçó fosca que ella va deixar escrita en forma de record a les seves memòries d’infantesa. Quan venia la primavera i el jardí de la torre floria, tots els veïns que venien s’enduien un pom de flors que l’avi collia com a regal. Rodoreda veia les flors regalades com una ofensa, i deia que si ella hagués manat no n’hagués donat ni una. L’avi sempre li deia que les flors del jardí eren d’ella, però a l’hora de donar-les s'adonava que no era veritat: «I va ser quan vaig començar a adonar-me de la diferència que hi ha entre el que es diu i el que es fa».[1]

cap-3

II.
(1921-1929)
L’edat de
la innocència

Fins i tot des que era massa petita per adonar-se’n, els diners van ser centrals en la vida de Mercè Rodoreda, i la seva força atractiva i corrosiva serà un tema important als seus llibres. Quan l’escriptora tenia un any, la família de la mare va enviar el fill, Joan Gurguí –germà de Montserrat i oncle de Rodoreda– cap a l’Argentina. Sembla que la segona esposa de Pere Gurguí el volia fora de casa perquè s’espavilés, i també perquè estava preocupada per la relació massa estreta que el noi tenia amb la seva germana. Joan Gurguí se’n va anar a Amèrica amb quinze anys. La família, que vivia al dia i trampejant, va posar totes les esperances en la futura riquesa d’un adolescent que se n’anava a provar sort, tot sol, a un altre continent.

Les cartes que la família i el noi s’enviaven tractaven, sobretot, de diners. L’avi li deia que a Barcelona tothom en guanyava i que s’hi havien fet grans fortunes, «menys nosaltres, perquè ja pots ben suposar que amb el sou de l’Andreu no n’hi ha prou, i esclar, quan a la Montserrat li falta alguna cosa per acabar el mes (que això passa cada mes), ¿què he de fer?».[1] La mare de Rodoreda, acostumada a gastar sense treballar, confiava que el seu germà tornés ric a Barcelona i els tragués de pobres. Esperava fer vida de gran senyora amb els seus diners, ja que no podia fer-ho amb els del marit. I de manera més o menys conscient, Montserrat Gurguí sabia que la seva filla era una assegurança per tenir lligat l’oncle d’Amèrica.

La nena escrivia al tiet des de ben petita. En una nota amb cal·ligrafia de qui està aprenent a escriure, diu: «Tio americano t’estimo mol compram ninetas y et faré festetas/ yo.t faix un pató».[2] De més gran, l’economia continuaria sent el tema de la correspondència: «L’avi ja fa el que pot per donar-ne a la mare quan li’n falta, però hi ha dies que no pot comprar-me el Patufet; per això tots t’abracem, i saps quant t’estima, Mercè».[3] La família utilitzava la nena com a xantatge, i aquest tràmit provocarà un fàstic que l’escriptora trigarà anys a pair.

Des de l’Argentina, Joan Gurguí havia passat anys enviant els diners que podia, avisat de la situació precària del pare i la germana. Quan va tornar a casa, la vida despreocupada i de faràndula de la seva família li va semblar molt poc seriosa. Es va sentir estafat d’haver hagut d’aguantar plors quan la situació era més irresponsable que desesperada. La germana, en lloc d’estalviar els diners que enviava, els havia gastat de manera absurda. L’home de trenta anys que tornava a casa després d’haver-se’n sortit sol imposarà una austeritat fins aleshores desconeguda a la torre de Sant Gervasi. «Quin caràcter té més dolent –escriu Rodoreda al seu diari–, no sé si ens avindrem. Em fa una por el seu gènit... És massa dèspota, només vol que es faci lo que ell mana».[4] Joan Gurguí, així ho

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos