1

La mala notícia

1977

Una dona jove desfeta en plors, que intentava contenir les llàgrimes amb un mocador humit, sortia d’una porteria del carrer de Muntaner, en un barri senyorial pròxim a la Dia­gonal. El matí era lluminós, però no per a ella. Els tramvies baixaven sorollosos per la costeruda via, el veí de la botiga de queviures la va saludar com de costum, igual que la portera de la finca del costat, però ella ni els va veure ni els va sentir. Va decidir anar caminant fins al seu pis al carrer del Bisbe Si­villa perquè necessitava sentir la brisa a la cara i recuperar l’alè. Malgrat la distància i el pendent pronunciat, immersa en els seus pensaments, el temps li va passar volant, i quan va empènyer el cancell del portal es va adonar que la ment li havia entrat en bucle, que girava i girava al voltant del mateix tema com una única nota discordant posada al pentagrama de la seva vida. La Mariana Casanova va evitar la portera, va entrar a l’ascensor i va pujar fins a la segona planta. Va buscar ansiosa la clau dins la bossa de mà i, en no trobar-la, va trucar al timbre. Al cap d’uns instants, la Petra li va obrir la porta. La noia, que atenia el matrimoni Lozano des de feia set anys i coneixia bé la seva senyora, la va veure apagada, malgrat que la Mariana s’havia esforçat per esborrar de la cara el rastre del plor.

—Què li passa, senyora?

—Res, Petra… Se’m deu haver ficat una mica de pols a l’ull. A més, tinc mal de cap.

Mentre tancava la porta, la Petra es va oferir:

—Vol que l’hi miri?

—Deixa-ho. M’estiraré una estona, avui no dinaré. Suposo que el senyor, com de costum, tampoc no vindrà… Si m’adormo, ves a buscar la Rebeca a la llar d’infants.

—Sí, senyora. I quan els altres dos arribin els donaré el berenar, no es preocupi i descansi.

—En Diego ja ha menjat?

—S’ha pres el biberó com un sant.

—Si em truquen per telèfon, digue’s que no hi soc.

—Per a ningú?

—Els meus pares no trucaran. Si és la meva germana Alicia, digue-li que estic descansant i que li trucaré més tard.

—I si és la seva altra germana?

—La Marta? No crec que truqui. Se n’ha anat de vacances amb les seves filles.

Abans de refugiar-se en el seu dormitori, la Mariana va entrar un moment a l’habitació on dormia en Diego. El nen descansava com un angelet, i la visió del seu son plàcid la va tranquil·litzar una mica. En sortir de l’habitació es va creuar amb el Toy. El petit yorkshire que havia regalat als seus fills se li va acostar mansament, sense bordar, com si intuís que la seva propietària no estava per a festes. La Mariana el va acariciar un instant. Després, ja a l’habitació conjugal, va tancar la porta, va passar la balda, es va treure la jaqueta, va ajustar els porticons i, en la penombra, es va estirar al llit.

El cap estava a punt d’esclatar-li. No podia creure’s el que el seu pare li havia dit davant de la seva mare, que, per una vegada a la vida, s’havia quedat muda mentre parlava el seu marit. L’home, prudent i afectuós amb la seva filla com sempre, havia restat importància a l’assumpte. Tanmateix, el resultat era demolidor.

La Mariana sentia que el pensament li funcionava com una nòria, i tornava una vegada i una altra a la conversa amb el seu pare. Tenia el pressentiment que alguna cosa no rutllava.

—Mira, filla, aquest matí m’he trobat en Pascual Campins, ja saps qui vull dir, l’advocat del Col·legi de Metges —li havia explicat el pare—. Se m’ha atansat amb molt d’interès. Estava parlant amb dues persones a la barra del Sandor i se n’ha acomiadat precipitadament per venir a trobar-me. Jo tornava per la plaça de Calvo Sotelo, de comprar unes sabates, ens hem saludat i, després de preguntar-me per la mare i per vosaltres, ha entrat en matèria. «Bé, Pedro», m’ha dit, «per fi hem cobrat… He de confessar-te que havia començat a pensar malament, però sent el teu gendre em costava molt creure-ho».

La Mariana havia començat a empal·lidir i un núvol de sospita li havia entenebrit els ulls, que en aquell instant eren dos interrogants.

—«Què és el que hem cobrat, Pascual?», li he preguntat. «Doncs què vols que sigui! Les accions de la societat dels terrenys de Sant Feliu, les que vaig comprar seguint el teu consell», m’ha dit. «No ha estat un gran negoci. Finalment, divendres passat en Sergio, el teu gendre, em va portar els diners al despatx… No he guanyat res, però em conformo amb no haver perdut! M’ha costat una mica perseguir-lo… M’imagino que tu ja deus haver cobrat». «Sí, és clar… Fa temps», li he contestat. Mariana, he de dir-te una cosa, i et prego que t’ho agafis amb calma perquè sens dubte és un malentès.

La Mariana Casanova coneixia bé el seu pare. Era un home que anava al gra, així que era un mal senyal quan començava la seva exposició amb circumloquis.

—La veritat, Mariana, m’he quedat de pedra… M’imagino que tot deu tenir una explicació. Però jo li vaig donar dos milions de pessetes molt abans que en Campins… Quan en Sergio em va preguntar si podia anar a veure algun amic meu per vendre-li accions li vaig recomanar en Pascual, i avui m’assabento que, encara que segons sembla li ha costat, ja ha cobrat, i a mi no me n’ha dit res.

La Mariana estava pàl·lida com la cera.

—Papa, no em diguis això!

La seva mare li va estrènyer la mà mentre el pare prosseguia:

—No té importància, filla, tot i que no és que em sobrin els diners, que per a mi dos milions són molt. Però tot s’acabarà solucionant. El que em preocupa és el vostre tren de vida… Quan la teva mare i jo ens vam casar vam haver de canviar de grup els estius a Camprodon perquè el nivell de vida dels amics de la nostra partida de bridge del Rigat no estava al nostre abast. Nosaltres no podíem sortir a sopar cada dissabte… i vosaltres heu canviat de cotxe tres vegades en dos anys.

La Mariana havia intentat defensar l’indefensable.

—És que en Sergio en volia un de gran on hi cabéssim tots, però per a la ciutat li resultava molt incòmode, i per això es va comprar el Sunbeam de dues places i a mi em va comprar el Volkswagen Escarabat per anar a recollir els nens a l’escola.

—No s’havia comprat el BMW per anar per Barcelona?

—Papa, té reunions importants, i ja saps que li agrada anar impecable —havia argumentat la Mariana, malgrat que dèbilment.

—Això està molt bé quan se’n tenen, però no quan no se’n tenen. A més, filla, abans de parlar amb tu he demanat alguns informes, disculpa’m, i he de dir-te que no són gaire bons.

Estaven drets a la saleta del costat del menjador del domicili dels pares. La Mariana s’havia esfondrat. Si el sofà no hagués estat darrere seu hauria caigut a terra. La mare va seure ràpidament al seu costat.

—Et donaré un gotet d’aigua del Carmen i t’estires una estona, després menges una mica abans d’anar-te’n a casa teva.

—Mama, si no me’n vaig a casa ara, no hi aniré.

El seu pare hi havia intervingut novament.

—Et dic això perquè paris atenció. Una dona enamorada és fàcil d’enganyar… Els meus diners no importen, filla. El que em preocupa és que en Sergio pugui haver enredat altres persones.

En la penombra del dormitori, la Mariana meditava i lligava caps… Recordava quan el seu marit, feia tot just quatre dies, parlava per telèfon amb el banc i li va sentir dir: «Demà t’ho cobreixo, no t’amoïnis… Sobretot no em toquis el descompte». Ella li havia preguntat: «Què passa, Sergio?». Sense el més petit gest de preocupació, després de demanar-li que li servís un whisky, ell havia respost: «Res, Mariana, els bancs, que són una colla d’incompetents… M’han pagat un taló per la meva amistat amb en Claramunt, el director, perquè estava en números vermells… De tota manera, el cobriré demà… Però de fons, n’hi ha». Recordava també la vergonya que va passar després del part de la Rebeca quan, a punt d’anar-se’n de la clínica, li van comunicar que el taló amb què el seu marit pretenia pagar el compte no tenia fons. Els seus pares, que l’ha­vien acompanyat, van pagar la factura, i el pare, que sempre treia ferro a les coses, li va dir: «Aquestes coses passen, filla. En Sergio té molta feina i es deu haver despistat… No et preocupis. Mira, les arracades de safirs que t’ha regalat valen molt més que la factura de la clínica». I, tanmateix, ara allò…

La Mariana Casanova havia complert trenta-dos anys, feia onze que estava casada amb en Sergio i tenien quatre fills. Primer va néixer la Valentina, als catorze mesos va arribar l’Álvaro, quatre anys després va néixer la Rebeca i, finalment, en un moment molt dolent de la seva vida, havia vingut al món en Diego… El seu ginecòleg i amic, el doctor Ernesto Garriga, li va dir que procurés descansar molt durant l’últim embaràs, i la Mariana recordava que va passar nou mesos sumida en la inquietud, immersa ja en unes sospites sobre els negocis d’en Sergio que ara, després de la conversa mantinguda amb el seu pare, semblava que es confirmaven. En els últims dos anys, mentre el país avançava cap a la normalitat democràtica, la relació amb en Sergio trontollava. Però el temps de veure-ho tot a través dels ulls del seu marit s’havia acabat, va pensar la Mariana. Era conscient de moltes coses que ja no podia passar per alt ni un minut més.

2

L’estiu a Sitges

1961

La Mariana era feliç. Havia aprovat amb bones notes el curs al Sagrat Cor de Sarrià, el seu col·legi, i el seu pare, el senyor Pedro Casanova, oftalmòleg de prestigi, tenint en compte els precs de la seva filla, que comptava amb el suport de la mare, la Pilar Artola, havia llogat per a aquell estiu a la població de Sitges una planta baixa amb un petit jardí en una casa de dos pisos al barri El Vinyet. El motiu que la Pilar va al·legar per canviar de lloc d’estiueig va ser que Camprodon, el destí anterior, estava molt allunyat de Barcelona i que el seu marit no podia anar i venir durant la setmana. A més, un dia que va tornar a última hora de la tarda quan la llum ja minvava, va agafar un revolt molt tancat arribant a Camprodon amb tanta mala sort que va anar a parar a un terraplè i el cotxe va quedar molt malmès. Per sort, un amic, també estiuejant, va recollir en Pedro i el va portar a Camprodon. L’accident no va tenir conseqüències greus per a ell, però des d’aquell dia els estiuejants van batejar, fent broma, el lloc com «el revolt d’en Casanova», cosa que a la Pilar no li va fer cap gràcia.

Descartat Camprodon, van optar per Sitges perquè els pares de la Gloria Orellana, l’amiga íntima de la Mariana, tenien al passeig dels Anglesos d’aquesta localitat una preciosa torre amb un jardí molt ben cuidat i, a un costat entre la casa i el bosquet, una piscina amb un trampolí i gandules al voltant que constituïa el centre de reunió de tots els joves de la colònia els dies que, ja fos perquè feia mal temps o perquè hi havia mala mar, no volien anar a la platja.

Aquell estiu va quedar marcat a foc en el record de la Ma­riana, que, als setze anys, va saber el que era el primer amor. L’Enrique, el germà gran de la Gloria, que aviat faria divuit anys i que era un dels components principals de la colla dels grans, s’havia fixat en ella. Li gastava bromes, es ficava amb ella i, encara més, algunes tardes, amb l’excusa que havia d’acompanyar la Gloria, sortia amb el grup dels petits sense fer cas de les burles que li prodigaven els seus amics.

La Mariana recordava… Una tarda, ella i la seva colla van anar d’excursió a una masia que es trobava a tres quilòmetres per damunt de Sant Pere de Ribes. La intenció era banyar-se en una bassa i després berenar uns entrepans immensos de pa de pagès amb tomàquet i embotits per un terç del preu que costava fer-ho en un bar del poble. Van agafar l’autobús de línia que sortia de l’estació de Sitges i pujava fins a Sant Pere de Ribes, i ha­vien previst tornar a peu per la carretera, parant atenció als cotxes. Un dels motius pels quals les famílies van permetre a la canalla fer aquella excursió va ser que l’Enrique aniria amb ells.

Tot va transcórrer segons el que havien planejat. Van arribar a Can Cuyàs a les cinc de la tarda i, dels nou que consti­tuïen el grup, tres nois i una noia es van banyar a la bassa. Després, el berenar va ser abundant. La Mariana va intentar beure sangria en porró i, davant la rialla de tots, es va tacar tota la brusa. Però se sentia feliç. A l’autobús, l’Enrique s’havia assegut al seu costat, després van jugar a córrer, a plantats i a tallar el fil, i quan en el primer joc ell la va salvar tocant-li la mà, se li va accelerar el pols. Finalment, després de pagar el berenar, van sortir cap a Sant Pere de Ribes, calculant que arribarien a Sitges al voltant de les nou de la nit.

La petita del grup era la Lily, tenia onze anys i era filla d’un matrimoni que vivia a Madrid, encara que la seva mare era nascuda a Sitges, raó per la qual estiuejaven a la bella població costanera. El grup avançava cap a Sant Pere de Ribes cantant alegrement i fent bromes quan van passar a prop d’una vinya; estava encerclada per un filat que anava de pal a pal i al fons de la qual s’hi veia una casa de pagès. Un dels nois es va acostar per agafar un carràs de raïm que sortia al camí i, a l’instant, alertat pels lladrucs d’un gran gos petaner lligat amb una llarga cadena, el pagès va anar cap a ells cridant. El grup va sortir corrent, i al recolze del camí, la Lily, a qui un dels nois estirava per la roba, va caure a terra amb tan mala sort que ho va fer sobre unes caques de cavall. La nena es va aixecar de terra espantada i amb un tall força gran al genoll dret, que sagnava en abundància. L’Enrique va agafar el comandament; li va netejar la ferida amb l’aigua d’una cantimplora i després l’hi va embenar tan bé com va poder amb un mocador. La Lily va intentar caminar, però en fer-ho va sentir un dolor agut. 

—A Sant Pere anirem a la farmàcia —va anunciar l’Enrique—. La Lily ha caigut sobre una merda de cavall i això és perillós. —Després es va adreçar a la nena—: Et veus amb cor de seguir?

La petita va fer dos o tres passos.

—Em fa molt de mal.

—Està bé, et portaré a collibè. —I girant-se cap a en Gabriel, un dels nois, li va indicar—: Puja-me-la a l’esquena. 

D’aquesta manera van arribar a Sant Pere de Ribes quan la farmàcia estava a punt de tancar. El farmacèutic, després d’observar atentament la ferida, l’hi va netejar amb un poderós antisèptic i li va palpar el genoll.

— T’hauran de portar a un traumatòleg —li va dir. Després li va preguntar—: T’han posat la vacuna del tètanus?

—Fa quatre anys, a Sant Sebastià.

L’home es va adreçar cap a un armariet de vidre.

—Te’n posaré un recordatori… Això no sobra mai.

Després li va posar un apòsit i va procedir a embenar-li el genoll.

L’Enrique va pagar el servei, i la Lily es va aixecar.

—Em fa molt de mal.

—És possible que s’hagi danyat el menisc —va pronosticar el farmacèutic—. Si és així, no podrà caminar.

Van tornar a fer la mateixa operació: l’Enrique va carregar-se la nena a l’esquena. I es van dirigir a la parada dels taxis… Però no hi havia cap cotxe.

—Es fa tard. Avanceu-vos tots i baixeu pel costat esquerre de la carretera, així veureu els fars dels cotxes que pugin. Quan arribeu a Sitges, aviseu els pares de la Lily. I, si no hi són, busqueu algun adult. —Després es va girar cap a la Ma­riana—: Tu i jo baixarem més a poc a poc.

La Mariana, per uns instants, es va sentir molt gran.

—Gabriel, com que he de portar-la durant quatre quilòmetres, és millor que me la col·loquis sobre les espatlles.

Poc després el grup va començar a caminar i aviat van deixar enrere el trio. S’havia fet de nit, i la Mariana va sentir que el cor li pujava a la gola quan va notar la mà de l’Enrique, que buscava la seva.

Va desitjar ardentment que el temps s’aturés i que el trajecte durés molt més. Tanmateix, quan ja embocaven la recta final que els conduïa al poble van veure venir un cotxe que, en distingir-los, va disminuir la velocitat fins a parar-se del tot quan va arribar al seu costat. Eren els pares de la Lily, amb en Gabriel, que els acompanyava. Les cares del matrimoni eren de profunda preocupació quan van sortir del vehicle. El pare de la Lily la va baixar amb molt de compte de les espatlles de l’En­rique, i les preguntes i les respostes es van succeir sense interrupció. Un cop explicat el que havia passat i després d’agrair a l’Enrique la seva determinació, es van acomodar tots al Ci­troën Stromberg del pare de la Lily i van anar directament a veure el metge del poble. Allà el grup es va dissoldre; en Gabriel se’n va anar a casa seva, i la Mariana i l’Enrique es van dirigir a peu cap al Vinyet pel carrer paral·lel al passeig dels Anglesos. Les llums i les ombres se succeïen i, entre fanal i fanal, les branques dels arbres del passeig travessades per la claror de la lluna dibuixaven un camí de somni. La Mariana caminava al costat de l’Enrique en silenci, perquè temia trencar l’encant del moment. Abans de travessar el carrer següent, el noi es va parar i es va posar davant de la Mariana, que va intuir que passaria alguna cosa important. L’Enrique la va envoltar per la cintura i la va atreure cap a ell. La Mariana no s’atrevia a respirar. Després, lentament, ell li va agafar els braços i els va recolzar sobre les seves espatlles. Després, quan va posar els seus llavis sobre els d’ella, la Mariana va pensar que el cel devia ser una cosa semblant.

—Mariana, vols ser la meva parella?

A partir d’aquell dia, la Mariana anava a nedar cada dia a la piscina dels Orellana o a la platja que hi havia davant la seva torre. Hi anava a peu, amb el banyador posat i uns shorts; i l’Enrique la portava al davantal de la seva bicicleta de retorn a casa seva.

Un dimecres va passar una cosa que va marcar la Mariana per a tota la vida: amb l’excusa d’escoltar-la tocar el piano, després de deixar la bicicleta de l’Enrique al jardí, van entrar tots dos a la casa. Estava en penombra; les noies del servei xerraven a la cuina, i a la planta de dalt se sentien els passos de la seva mare. La Mariana va conduir l’Enrique a la saleta del piano, que es trobava a la dreta segons s’entrava. A ningú li havia de sorprendre que es posés a tocar, perquè ho feia sovint quan tornava de banyar-se a la platja. L’Enrique va seure en una butaca de vímet, i ella, apujant una mica l’altura del tamboret, es va col·locar davant el teclat, i tot seguit va temptejar els pedals amb els peus.

—Tocaré un minuetto de Boccherini, et sembla bé?

—Em sembla fantàstic. Un dia tocarem plegats.

L’Enrique feia tercer curs de violí, i la Mariana sabia, a través de la seva amiga Gloria, que la il·lusió del noi era dedicar-se a la música, cosa que al senyor Orellana no li feia cap gràcia. Fins i tot el tutor de l’Enrique en el batxillerat, el pare Mendizábal, havia intercedit a favor seu, però el seu progenitor no volia baixar del burro. Per al pare de l’Enrique i la Gloria, la música podia ser una afició, un divertiment, però no una ocupació seriosa. A més, l’home tenia les seves pròpies il·lusions, que no incloïen enviar el seu únic fill home a París a estudiar violí; preferia tenir-lo a Barcelona cursant enginyeria, perquè després treballés a la fàbrica de la família.

La Mariana l’havia sentit tocar a la Promulgació de Dignitats de l’escola, a Sarrià, i tenir-lo ara al costat la va posar una mica nerviosa. Tanmateix, després de fer-se cruixir els artells i fer un llarg arpegi, va col·locar les mans sobre el teclat.

Devia anar ja per la meitat de la partitura quan es va adonar que l’Enrique s’aixecava, s’acostava lentament a la seva esquena i, amb suavitat, li recolzava els avantbraços a les espatlles. Tot seguit va notar els llavis d’ell sobre els cabells, encara humits, i va experimentar una sensació que no havia sentit mai. La mà dreta de l’Enrique es va introduir a l’escot del seu banyador i li va acariciar els pits. El temps es va aturar, i la Mariana va deixar de tocar. Llavors la veu de la Pilar es va sentir pel forat de l’escala i va interrompre aquell moment tan màgic.

—Mariana, puja a dutxar-te i a recollir les teves coses!

Per primera vegada a la vida va maleir la seva mare.

L’Enrique es va retirar a un costat, la Mariana es va aixecar i es van besar apassionadament. Després, amb molt de compte, el noi va obrir la porta del carrer i va sortir.

Aquella mateixa tarda la Mariana va anar a confessar-se. Com cada diumenge, havia d’anar a combregar amb la seva mare, encara que aquesta vegada sabia que, irremeiablement, allò que havia succeït podia tornar a passar.

3

La memòria

1977

La Mariana Casanova, després d’un entreson agitat que va fer que es despertés de la migdiada més cansada que quan s’havia estirat, va decidir agafar el toro per les banyes. Es va aixecar i va anar al lavabo a rentar-se la cara. El rostre que reflectia el mirall era el d’una desconeguda, i les paraules del seu pare li ressonaven al cap com un martell que no deixés de picar. Immediatament, va trucar al despatx del seu marit i, mentre sonava el telèfon cinc vegades, va consultar el seu petit rellotge de polsera: eren les quatre de la tarda.

—Urbanitzacions Samper. Digui? —La veu de la recepcionista li va ressonar a les orelles.

—Toña, soc la Mariana. Que hi és el meu marit?

—Acaba d’arribar de dinar.

—Digue-li que s’hi posi.

—Un moment, ara l’aviso.

Soroll de botons de l’intercomunicador, la veu de la Toña parlant amb en Sergio, i al cap d’un instant:

—Mariana, està reunit al seu despatx. Em diu que ara et trucarà.

—Digue-li que és urgent.

La recepcionista, una dona que feia més de vint anys que treballava a l’empresa d’en Samper i que tenia gran confiança amb la Mariana, es va mostrar inquieta.

—Algun problema amb els nens?

—No, Toña, els nens estan bé. És un altre tipus d’urgència.

Després d’acomiadar-se, la Mariana va penjar, va seure a la petita butaca de cuir de formes arrodonides que hi havia al costat del telèfon i va esperar.

Al cap de deu minuts, que a la Mariana li van semblar eterns, va sonar l’aparell. Va despenjar l’auricular al primer truc.

—Sergio?

—Què passa amb tanta urgència? Ja saps que no m’agrada que em truquis a la feina.

—Deixa el que estiguis fent i vine a casa.

Una pausa breu. Aquell no era el to ni la manera amb què la seva dona solia adreçar-se a ell, cosa que va fer que en Sergio es posés a la defensiva mentre es deia que, des de feia algun temps, les dones en general ja no es comportaven com abans. On eren les idees d’obediència i respecte al marit que havien estat vigents durant més de quaranta anys?

—Doncs mira, ara mateix no tinc cap altra cosa a fer, amb dues visites concertades i una reunió a dos quarts de vuit…

—Doncs deixa-ho tot i vine.

—Què passa? S’està cremant el pis?

La Mariana va demorar un instant la seva resposta.

—He parlat amb el meu pare… Ja saps de què.

En Sergio va ensumar el perill i va canviar de to.

—Mariana, si et sembla, després de sopar prenem una copa i m’expliques tot el que vulguis.

La veu de la dona va sonar tallant.

—T’espero d’aquí una hora a l’Escocés!

La Mariana va penjar i es va quedar pensativa durant uns instants. En acabat, després de posar en ordre les idees, es va disposar a arreglar-se per anar a la trobada amb el seu marit. El seu marit…, que malgrat els onze anys transcorreguts des del casament seguia sent per a ella un il·lustre desconegut. La ment li divagava entre un marasme de records mentre, mecànicament, s’arreglava al bany. Seguia sense reconèixer la cara que reflectia el mirall. La Mariana sempre havia albergat el temor d’haver-se equivocat, com tantes altres dones que s’havien casat sense tenir gens d’experiència amb els homes. Va recordar que la seva àvia Candelaria, la mare de la seva mare, que venia a passar temporades a Barcelona perquè vivia a Madrid, sempre deia: «Jesuïtes amb el Sagrat Cor, i Jesús-María amb Germans de La Salle… I de vegades no funciona».

La seva ment anava desbocada d’un costat a l’altre barrejant el present amb el passat i pensant que diferent podria haver estat la seva vida si en aquell encreuament hagués pres un altre camí. Però les coses eren com eren, i el tren del destí no anava mai marxa enrere.

Quan anava a sortir, el telèfon va tornar a sonar, i la Mariana va deixar que fos la Petra qui atengués la trucada. Era el senyor Biosca, una vegada més. La Mariana no va tenir forces per parlar amb ell. Havia de parlar amb en Sergio abans, per esbrinar la magnitud del desastre que intuïa.

4

Pare i fill

Setembre del 1961

Aquell estiu, quan les vacances van acabar a la casa dels Orellana del carrer del Bruc, a Barcelona, pare i fill es disposaven a mantenir una conversa de tanta importància que, cosa inusual, en Julián havia demanat a la seva dona, la Rita, que els deixés sols, instal·lats a les butaquetes del mirador que donava a la façana principal.

—L’Enrique també és fill meu, Julián, i crec que tinc dret a estar present en aquesta conversa que, segons em vas explicar ahir a la nit al dormitori, ha de definir el futur del meu fill. —La Rita va subratllar clarament el «meu».

—També et vaig dir que no prendria cap decisió sense escoltar les raons de l’Enrique, però que la meva obligació com a pare era obrir-li els ulls sobre el futur que li espera a la vida segons si escull un camí o un altre, que les certeses són certeses i que les aventures són aventures.

La Rita va semblar titubejar uns instants, després, encara que no de bon grat, va anar cap a la porta.

L’Enrique, que sabia que aquell moment havia d’arribar, es va disposar a escoltar el seu pare. Després de parlar amb el prefecte havia arribat a una conclusió: la seva vida era la seva vida i volia viure-la a la seva manera. No obstant això, era la primera vegada que es disposava a discrepar de l’opinió del seu pare, de manera que un pessigolleig li removia l’estómac i una certa picor li tenallava la gola.

Asseguts cara a cara, pare i fill van mesurar el silenci. Fins que en Julián va iniciar la conversa.

—Enrique, aviat faràs divuit anys, i s’obre davant teu el camí d’una vida esplendorosa. Tu i la teva germana sou dos éssers privilegiats… Molt poques persones poden gaudir dels vostres avantatges. Ningú no té cap mèrit per néixer on neix ni per ser fill de qui és… El teu besavi Matías, el teu avi Julián i jo hem fet que allò que va començar sent un petit taller mecànic amb un torn i una fresadora s’hagi convertit en el que és ara Orellana y Santaella, S. L., Componentes de Automóviles. Això, Enrique, és l’esforç de tres generacions que se’t brinda en safata. Vull que cursis enginyeria industrial, estudis pels quals sens dubte estàs capacitat, i que et preparis per ocupar el meu lloc com a director de la fàbrica quan arribi el moment. Sé que constituiria per a tu un gran futur. Però em consta, després de la conversa amb el pare Mendizábal, que tens altres projectes.

Tot això ho va dir en Julián sense un àpex d’acritud, calmat i serè, com si proposés a l’Enrique anar diumenge al camp de futbol del Barcelona.

El soroll dels cotxes que circulaven pel carrer d’Aragó era l’únic so, a part del tic-tac del carilló, que es percebia en aquell moment a l’àmplia sala.

L’Enrique es va escurar el coll lleument. Després, en un to més baix de l’habitual, es va disposar a defensar la seva postura.

—Pare, quan vaig fer sis anys els Reis em van portar un violí, a més d’una pilota de futbol, un tren elèctric, un soldat que caminava només tocant el tambor i… altres coses. Recordo que aquell violí va ser per a mi com una mena d’imant. Vaig deixar de banda les altres joguines i vaig estar tot el dia intentant treure-li alguna nota. Al cap de poc temps, veient la meva afició, la mare em va posar un professor, el senyor Serrano, que li va dir que amb aquella joguina no podria aprendre. Una setmana després, la mare em va regalar el meu primer violí de veritat, recordo que em costava tocar de tan gran com era per a mi… I aquí va començar tot. Després, a l’escola, vaig continuar les classes amb el mestre Arancibia, i de seguida em vaig adonar que avançava alumnes més grans que jo, nois que havien començat els estudis abans, i vaig tenir clar que per a mi aquelles classes eren molt millor que l’esbarjo. Al cap d’un temps va venir el senyor Costa, el primer violí del Liceu, i va opinar que sens dubte aquest era el meu futur, i un futur prometedor. I no pretenc presumir, però recordi que em va sentir tocar el dia de la Promulgació de Dignitats… Aquest és, pare, l’avenir que desitjo per a mi, i li juro per les persones que més estimo al món, que són vostè i la mare, que no penso ser un fracassat… Al món hi ha grans concertistes de molts instruments. Tots són famosos i es guanyen molt bé la vida.

L’Enrique va fer una pausa i va sostenir la mirada severa del seu pare.

—Aquests, Enrique, són la minoria; la majoria és una altra: músics que s’arrosseguen de festa major en festa major, entretenint el personal perquè balli sota l’envelat de ratlles blanques i blaves que es munta a la plaça major del poble, menjant en una fonda de qualsevol manera i no cada dia calent, i partir l’endemà formant part d’un món de còmics ambulants i fracassats. —Després d’aquestes paraules, en Julián va sospirar profundament—. La veritat, Enrique, aquest no és el futur ideal que tenia planificat per a tu, ni és, naturalment, el teu futur. I no ho és perquè hagis nascut on has nascut ni perquè la teva família estigui sempre darrere teu. No tots els qui persegueixen un somni tenen al darrere una xarxa de seguretat… T’he sentit tocar el violí i em consta que ho fas molt bé, i si persones com el teu mestre, el senyor Arancibia, o el violinista Costa diuen que pots arribar molt amunt me’ls crec a ulls clucs. Però, fins i tot així, no en tinc prou. En primer lloc, pots ser molt bo, però potser no aconsegueixes arribar al nivell que han assenyalat aquests entesos. Al llarg d’una carrera hi ha moltes circumstàncies que hi influeixen, des de patir un accident en una mà fins a tenir un representant artístic que guiï indegudament els teus passos. És el mateix que succeeix amb els pintors: un és boníssim i no ven i un altre que no ho és, però té un marxant que sap moure’s en l’àmbit internacional, triomfa. Aquesta és una de les meves preocupacions. L’altra és egoista, ho confesso, però no he treballat tan durament durant tants anys perquè el fruit del meu esforç se’n vagi en orris. Tu coneixes la fàbrica, saps quantes famílies en viuen. Des del començament, la direcció d’Orellana y Santaella ha estat a les nostres mans, i el meu somni, després de la teva preparació, era passar-te’n el testimoni… I, de sobte, em trobo amb que el meu únic fill ignora els meus desitjos i vol dedicar-se a una cosa que, com a afició, em sembla meravellosa. Ja saps que a mi m’agrada la caça, però què hauria dit el meu pare si li hagués plantejat que no volia ser enginyer i que el que volia era dedicar-me a matar perdius? T’imagines quin és el meu disgust de pensar que he de contractar algú aliè a la família perquè em substitueixi quan em retiri?

L’Enrique va deixar en l’aire uns instants l’interrogant del seu pare. Després va parlar en un to conciliador, intentant resoldre els problemes que el seu progenitor li plantejava sense renunciar per això al seu gran somni.

—Pare, les coses no tenen per què ser així. Podem conciliar la seva voluntat amb els meus somnis.

En els ulls d’en Julián va sorgir una llum.

—Vols dir que seguiràs amb el violí com a afició, però que, amb el temps, arribaràs a dirigir la fàbrica?

—Vull dir que seguiré amb el violí i que el cognom Orellana figurarà al capdavant de la fàbrica.

—La fàbrica no pot dirigir-se a estones perdudes. Un complex tan important requereix tota la dedicació de la persona que hi estigui al capdavant.

—I aquesta persona, després de la preparació adient, com diu vostè, podria ser la meva germana Gloria, que és tan Orellana com jo i naturalment molt més llesta.

A les pupil·les d’en Julián va brillar una espurna de decepció i de còlera.

—M’estàs parlant seriosament?

—Del tot, pare.

Una pausa llarga, amarga i espessa es va establir entre tots dos.

—Hi ha diversos inconvenients, Enrique. En primer lloc, i això és obvi, la teva germana és dona, i una dona governant cinc mil homes no m’entra al cap. Coneixes algú en aquestes condicions? Jo no i tu tampoc. I en segon lloc, no estic disposat a fer el ridícul i que els meus amics del Cercle Eqüestre i del Cercle del Liceu diguin: «En Julián Orellana s’ha tornat boig, ha posat al capdavant de la fàbrica la seva filla Gloria!». T’imagines els comen­taris?

—A França i a Anglaterra hi ha dones al capdavant dels negocis —va argumentar l’Enrique.

—Confons els termes. Les sufragistes angleses van reivindicar els drets de les obreres al segle passat, però d’això a dirigir un gran complex industrial hi ha un abisme… I, a més, això és Espanya i aquí les coses són diferents. No cal que t’ho digui.

—I com són, pare?

—Tu, si tens cap, podràs ser enginyer, i, segons el meu criteri, si no el tens, violinista; la teva germana és dona i no té elecció. La seva obligació a la vida és una altra: casar-se i tenir fills. I si soc afortunat em donarà un net que estudiarà el que tu no vols estudiar perquè quan jo tingui vuitanta anys, si hi arribo, i camini encorbat i amb bastó, em substitueixi al capdavant de la fàbrica i ocupi el lloc que tu et negues a ocupar, i que sempre ocuparà un Orellana.

L’Enrique es va adreçar al seu pare en un to respectuós però ferm.

—Soc capaç de fer qualsevol cosa que em demani… excepte renunciar al meu somni.

—Ho dius de debò?

—Posi’m a prova.

—Està bé, posarem a prova la teva vocació… No m’oposaré que intentis ser un violinista de fama mundial, però hi ha una cosa que, ho vulguis o no, has de complir, i és el teu deure amb la pàtria. Has de fer el servei militar. I espero que, quan acabis, les teves vel·leïtats de noi somiador hauran desaparegut…

—I si no és així?

En Julián va sospirar resignat.

—No puc obligar-te a fer el que no vols. Tu no series feliç i, en el fons, jo no ho seria tampoc. Si quan acabis el servei militar segueixes entestat a continuar els teus estudis de música, aniràs a París amb la meva benedicció… i amb els meus diners, aquests que surten de la fàbrica que ara menysprees, per cert.

Després de la conversa amb el seu pare i de meditar el compromís adquirit, l’Enrique va sentir la necessitat de parlar amb el pare Mendizábal, per la qual cosa dijous, que era el dia de la setmana en què el religiós rebia visites, es va adreçar als Jesuïtes de Sarrià.

Tot i que ja havia acabat els estudis, la seva popularitat a l’escola continuava igual que sempre, de manera que, només de veure’l, el germà porter va sortir de la cabina envidriada i, després d’interessar-se pels seus plans futurs, va atendre la seva petició d’entrevistar-se amb el prefecte. Així, després dels timbres de rigor i l’habitual consulta telefònica, va anunciar a l’Enrique que el pare Mendizábal l’esperava a la seva habitació.

L’Enrique ja hi havia estat altres vegades. El sacerdot, a més de prefecte de la congregació, havia estat el seu pare espiritual i, al capdavall, la persona a qui devia l’immens favor d’haver enfocat la seva vocació musical. Les habitacions dels pares estaven a la tercera planta i, en arribar a la porta corresponent, hi va trucar amb els artells.

—Passa, Enrique!

Va obrir la porta i es va introduir en aquell espai conegut. Arraconat en una banda hi havia el llit, molt sobri; a un costat, un reclinatori amb un crucifix al davant, i a l’altre, tres prestatges plens de llibres, davant dels quals hi havien col·locat la senzilla taula de despatx del sacerdot, amb una butaca giratòria i dues cadires al davant. El pare Mendizábal l’esperava de peu dret, i de seguida que el va veure, i segons el seu inveterat costum, li va remenar els cabells afectuosament.

—Benvingut, Enrique, t’esperava abans. —Després el je­suïta va fer un pas enrere per observar-lo millor—. Digue’m, has parlat amb el teu pare? Vine, seu i explica-m’ho tot.

El sacerdot va ocupar el seu lloc i l’Enrique va seure davant seu.

—Sí, pare. No ha estat fàcil, però ho he fet. Crec que la xerrada que va tenir vostè amb ell m’ha aplanat el camí.

El jesuïta va alçar les poblades celles amb posat interrogant.

—Esperava que resultés més difícil. I, en el fons, el meu pare té raó: abans d’anar-me’n a París, val més que em tregui la mili de sobre. Crec que està convençut que la vida castrense m’obrirà els ulls i em traurà del cap les ganes de ser músic.

El cura va meditar uns instants.

—Bé, esperar un temps abans de prendre una decisió definitiva no em sembla malament. I és veritat que el teu camí quedarà més clar si compleixes primer amb les teves obligacions com a espanyol.

Ara qui va meditar uns segons va ser l’Enrique.

—Tinc un problema de consciència, pare. Per això he vingut… Es tracta d’una cosa que no té gaire a veure amb el servei militar.

—Explica-m’ho, i intentarem resoldre-ho… Aquesta és la meva feina.

—Estic enamorat, pare, des d’aquest estiu.

—Bé, això acostuma a passar cada dia a la teva edat. I quin problema tens?

—No veig lloc per a aquesta noia en els meus plans… Primer la mili, després la meva carrera a París. No puc aturar la vida d’una persona durant tants anys, els millors de la vida d’una dona. No sé què fer…

El pare Mendizábal va assentir amb el cap.

—Tu no deus pensar que jo vaig néixer capellà, oi? Quan Déu em va cridar i vaig haver d’entrar al seminari de Veruela, em vaig fumar un paquet de cigarrets sencer mentre donava puntades de peu a la maleta, preguntant a Déu per què em cridava… Jo també estava enamorat d’una noia de Bilbao, i el problema dels capellans és més greu, perquè per a nosaltres la renúncia és definitiva. —El sacerdot es va posar seriós—. El que et diré no t’agradarà: el violí, com tots els instruments, requereix una dedicació constant. Suposo que a la mili et resultarà difícil practicar, i hauràs de trobar temps per fer-ho. I després, si te’n vas a París com tens previst… Sí, aquesta jove t’haurà d’esperar un munt d’anys, les coses són com són.

—Llavors, pare…?

—Seria egoista per part teva tancar-la a casa durant tants anys, i la dona honrada no té cap altre camí. Segueix el teu i t’adonaràs que els designis de Déu són inescrutables. Reconec que ho tens molt difícil, Enrique. Però no perdis la fe… Segueix el teu camí, com t’he dit, i que ella segueixi el seu. Si és voluntat de Déu que tots dos us creueu, no ho dubtis que així serà. —En veure la cara amoïnada del noi, el mossèn va afegir—: La meva obligació és donar, en consciència, el consell adequat, però moltes vegades no és el que li agradaria sentir a la persona que ve a buscar-lo. No obstant això, tingues per segur que quan fem el que és correcte, l’esperit descansa i ens permet dormir en pau.

L’Enrique va sortir de la cel·la del jesuïta amb llàgrimes als ulls, però decidit a seguir els seus consells. Amb el temps, potser la Mariana es convertiria tan sols en un bell record.

5

El bar Escocés

1977

Eren les cinc en punt quan la Mariana empenyia la porta de l’Escocés. A la barra, asseguts en tamborets alts, tres homes xerraven amb un dels cambrers propietaris, i aquest, en veure-la, va deixar la conversa i es va acostar a l’angle de la caixa registradora, on ella s’havia aturat. La coneixia d’altres vegades. Com que la casa de la Mariana estava molt a prop, quan arribava el bon temps, ella s’asseia de tant en tant a la terrassa del bar a llegir el diari que havia comprat al quiosc de la cantonada. Es va adreçar a ella.

—Bona tarda, senyora Lozano. En què puc servir-la?

—Posa’m un cafè amb llet molt calent, si us plau.

—El prendrà aquí, a la barra?

—No, porta-me’l a la taula del fons. Estic esperant el meu marit.

—De seguida, senyora.

La conversa que havia de tenir amb en Sergio no era precisament per a orelles estranyes. Per això va anar a ocupar aquella taula allunyada de la barra, que tenia unes butaques arrodonides de cuir que eren molt còmodes, per bé que, un cop assegut, després costava aixecar-se. A la taula hi havia un exemplar de La Vanguardia, i la Mariana li va donar un cop d’ull distretament mentre esperava que li servissin la consumició. Era el primer estiu després de les eleccions democràtiques que s’havien celebrat el 15 de juny, en què Adolfo Suárez havia estat escollit president. Era un home atractiu, sens dubte, va pensar la Mariana mentre passava les pàgines del diari, incapaç de concentrar-se en cap de les notícies.

Pocs minuts després va arribar el seu cafè amb llet, i just quan hi posava el terròs de sucre va sonar la campaneta de la porta anunciant l’arribada d’un nou client. La veu del cambrer va arribar clara fins a ella.

—Senyor Lozano, la seva dona l’espera a la taula del fons.

En Sergio va mirar on l’home li indicava per assegurar-se’n i va demanar:

—Posa’m un Cutty Sark de divuit anys amb gel i una ampo­lla d’aigua mineral.

En Sergio es va encaminar cap a ella, perfecte com de costum, amb una americana de color tabac i uns pantalons beix amb la ratlla impecable. Es va vinclar endavant per fer-li un petó, i la Mariana, en un acte reflex, va apartar la cara.

En Sergio va seure al seu costat.

—Una cosa molt greu ha de passar perquè em truquis a aquesta hora i m’apartis la cara. A veure si t’expliques.

La Mariana el va observar com si fos la primera vegada que el veiés.

—Qui em penso que s’ha d’explicar ets tu.

De seguida va arribar la consumició, i amb aquest instint que tenen les persones acostumades a tractar amb el públic, el cambrer va deixar ràpidament la comanda a la taula i, després de treure el tap corona de l’ampolla d’aigua, es va re­tirar.

En Sergio va intuir el temporal. Es va posar dos glaçons al whisky i va fer-ne un glop.

—Què és el que he d’explicar? —va indagar.

—M’estàs dient que no t’ho imagines?

—A aquestes hores i després de fer-me sortir del despatx amb aquesta urgència, la veritat és que no hi caic.

—Doncs ja t’ho explico jo. D’entrada, per què, després de molts esforços, has pagat les accions a en Pascual Campins i al meu pare, que te les va comprar molt abans, ni tan sols li has parlat de l’assumpte?

En Sergio va fer un altre glop llarg a la seva consumició.

—I això qui t’ho ha dit?

—Si et sembla, el porter de casa! Qui vols que m’ho hagi dit?

En Sergio va meditar uns instants.

—Pensava que el teu pare era un home més discret, però segons sembla m’he equivocat.

Havia punxat a l’os. Si alguna cosa no tolerava la Mariana era que algú es fiqués amb el seu pare.

—Però què t’has cregut? El meu pare et deixa dos milions de pessetes, que estalviar aquesta quantitat li ha suposat operar moltes cataractes… Tens els seus diners gairebé dos anys, pagues a un amic que ell et va portar, i a ell ni li comentes res.

En Sergio va pensar que la millor defensa era un atac.

—Aquestes coses s’arreglen entre homes… Sempre he sabut que el teu pare desitjava per a tu algú amb una situació econòmica millor que la meva, i em sembla que, en el fons, em té gelosia, perquè t’adora i sempre ha intentat separar-nos.

La Mariana va observar el seu marit amb uns ulls que en Sergio no recordava haver-li vist mai. Una brillantor iridescent li encenia les pupil·les amb el fulgor dels ulls d’una gata a punt de saltar.

—Mira, Sergio, el meu pare ni tocar-lo! T’ho dic una única vegada i molt claret. Si no, acabarem malament!

En Sergio va plegar veles. En aquella situació no li convenia enverinar les coses.

—Perdona, però m’hauria agradat arreglar això parlant amb ell sense que tu te n’assabentessis. Les dones no n’enteneu, de negocis, i no em fa cap gràcia que se m’hagi avançat.

La Mariana, que idolatrava el seu pare, s’havia sentit molt ferida. Davant la resposta del seu marit, va adoptar un to més explicatiu, encara que clarament reivindicatiu.

—Saps que abans de coneixe’t vaig tenir diversos pretendents, i els pares no només no em van empènyer cap a ells, sinó que, en algun cas, s’hi van oposar. Ja et vaig explicar per què em van enviar a Roma… El pare va veure en tu un jove amb aspiracions que es faria a si mateix, com ell va fer, que es va treure la carrera ajudat pel seu germà i estudiant de nit perquè treballava a les tardes. —Va fer una pausa—. No sé per què et dic tot això… Explica’m tu per què no li has tornat al meu pare els seus dos milions abans de pagar en Campins.

En Sergio va adoptar una postura condescendent, com la de qui vol explicar alguna cosa a algú que no està preparat per entendre-ho.

—Mariana, guapa, als negocis dos i dos no sempre són quatre… Hi ha situacions en què convé prendre decisions que a ulls de qualsevol persona aliena a l’assumpte semblen una altra cosa.

La Mariana va mirar el seu marit com si fos un estrany.

—Sergio, el meu pare és la persona més legal que pot haver-hi en aquest món, i si s’ha estranyat que ni tan sols li hagis comentat res i hagi hagut d’assabentar-se’n per tercers que estàs pagant dividends… o deutes a persones que van entrar en el negoci després d’ell, és que estàs fent malament alguna cosa.

—El teu pare, Mariana, és metge. Ell no coneix el món de les finances.

—Ni el de les martingales! Explica-m’ho i ho entendré, perquè no soc pas ximple: amb quins criteri pagues a uns abans que a d’altres que van invertir en primer lloc?

En Sergio es va engallar novament i va alçar la veu.

—Perquè ja t’he dit que en els negocis dos i dos no sempre són quatre! A veure si t’entra al cap d’una vegada!

Va haver-hi una pausa tensa.

—Ja me n’he assabentat. —La Mariana parlava en un to que en Sergio no li havia sentit mai—. Demà al matí t’acompanyaré al banc, trauràs els dos milions del meu pare i anirem junts a tornar-los-hi.

—Demà no anirem enlloc!

—Doncs aniré jo sola a parlar amb en Carlos!

La Mariana coneixia, dels seus temps de soltera en Carlos Claramunt, director de la sucursal del Banc Santander del carrer de Mandri, i eren bons amics.

—Mariana, si us plau, no em posis en evidència.

—Llavors, digue’m on són els diners del meu pare.

En Sergio va recollir veles novament; aquella tessitura no li convenia gens. Va intentar agafar la mà de la Mariana i ella la va apartar.

—A veure si ho entens… En aquest negoci cal jugar amb els diners i amb el descompte dels bancs.

—Amb els diners dels altres, deus voler dir.

En Sergio va fer com si no hagués sentit el comentari.

—No, Mariana, el que passa és que de vegades cal atendre primer un assumpte en detriment d’un altre, i tenint en compte que el teu pare és el meu sogre vaig entendre que podia ajornar el pagament de les seves accions per ocupar-me d’unes altres necessitats més urgents.

A la Mariana li va venir a la memòria l’«informe no del tot bo» a què s’havia referit el seu pare.

—Com ara comprar-te el BMW? Aquestes són les teves necessitats més urgents.

En Sergio es va excusar dèbilment.

—Havia de cobrar la comissió de la venda de les hectàrees de l’Arturo Planas però després va ser un desastre.

—I…?

—Ja havia adquirit el cotxe i vencia el termini del pagament de les accions d’un soci que és molt pesat… Ja el coneixes, en Rubén Biosca. És advocat i té molt mala gaita.

—I et vas comprar el BMW amb els seus diners.

—I et vaig regalar les arracades de safirs —es va defensar en Sergio.

—No em serveix, Sergio, no em serveix! No vull que em regalis res, i menys encara amb uns diners que no són teus… Per l’amor de Déu, és que no entens que l’única cosa que m’importa és que les escoles dels nens es paguin puntualment i que puguem viure tranquils, sense que el telèfon soni cada dos per tres preguntant per tu i dient que és urgent que tornis la trucada quan arribis? Per cert, en Rubén Biosca ha telefonat tres vegades.

En Sergio es va alarmar.

—Li vaig dir a la Petra que, si trucava, li digués que era fora de viatge.

—L’he agafat jo. A mi no me’n vas dir res… I no m’agrada mentir. Per què et busca amb tanta desesperació? Insisteix que, si no li truques, vindrà a casa a veure’t.

En Sergio es va enfonsar.

La Mariana va fer un senyal al cambrer, que hi va anar de seguida.

—Si us plau, porti’m un paper i un bolígraf.

L’home es va treure de la butxaca superior de la jaqueta el bloc de comandes, va esquinçar-ne un full i l’hi va donar a la Mariana.

—On som, Sergio?—va preguntar ella.

Van seguir tres llargues hores d’explicacions. La Mariana es va horroritzar… El seu marit havia cobrat les primeres lletres de les quatre últimes cases de la urbanització i devia l’import íntegre a en Jesús Samper, el seu patró. Havia utilitzat els diners d’accionistes de la companyia, que anava pagant amb les quantitats que uns altres compradors avançaven a compte, de manera que la pilota s’havia transformat en un globus terraqüi. Allò era una bomba de rellotgeria que podia explotar en qualsevol moment.

L’horror de la Mariana anava en augment. Amb la punta del bolígraf, seguint les columnes dels números, va fer uns càlculs.

—Tens un deute, així fent un capmàs, de noranta-sis mi­lions de pessetes. Com penses pagar-lo?

En Sergio es va redreçar i es va recolzar al respatller de la butaca. Va respirar fondo i es va posar la mà dreta damunt del pit.

La Mariana es va espantar.

—Què et passa?

En veure que el seu marit no responia li va posar la mà al front, perlat de petites gotes d’una suor freda.

—Et trobes malament?

—Se m’ha disparat el cor.

La Mariana li va prendre el pols.

—El tens molt irregular… Diré al cambrer que demani un taxi. Ens en anem a casa. I quan hi arribem, trucaré a en Fidel Torres.

La Mariana no va esperar més. Amb un gest ràpid, va demanar que li portessin el compte. El cambrer s’hi va atansar de seguida.

—Demani un taxi, si us plau —li va dir mentre pagava—. El meu marit no es troba bé.

—Ara mateix, senyora!

L’home va sortir corrent i al cap d’uns minuts va tornar a entrar accelerat i va anunciar que el cotxe estava davant de la porta. En Sergio es va aixecar i, recolzat en la seva dona i en el cambrer, va sortir molt a poc a poc a buscar el taxi.

El conductor es va estranyar que l’haguessin cridat per cobrir una distància tan curta.

—És que el senyor no es troba gaire bé —li va aclarir la Mariana una vegada dins el cotxe.

El taxista va accelerar.

—Aquí hi som per al que faci falta.

Al cap de deu minuts en Sergio es trobava al seu llit reclinat sobre dos coixins, mentre la seva dona parlava per telèfon amb el metge.

—Fidel, perdona que et truqui a aquestes hores, però has de venir a casa perquè en Sergio es troba malament i crec que té arrítmia.

En Fidel Torres, per bé que ja estava jubilat, era un metge de gran experiència i amic dels pares de la Mariana. Durant molts anys havia atès la família Casanova Artola.

—Té dolor al costat esquerre?

La Mariana es va explicar:

—Estàvem prenent una copa a l’Escocés, i de sobte ha començat a suar, la cara se li ha posat blanca com el paper i s’ha posat la mà al pit.

Un silenci, auguri de res de bo, es va sentir per l’auricular.

—Vinc ara mateix! Procura que tussi fort i que respiri fondo… No vull espantar-te, però pot ser un infart. Surto immediatament.

La Mariana va penjar l’aparell i va estar a punt de trucar al seu pare, però es va contenir per no preocupar-lo. Mentre esperaven l’arribada d’en Fidel, va urgir en Sergio perquè tossís i respirés fondo.

No havia passat ni un quart d’hora quan va sonar el timbre de la porta. A l’instant en què la Mariana sortia al passadís, la Petra ja anava a trobar-la en companyia del metge. Un ràpid petó a la galta de l’ancià, i tots dos es van dirigir al dormitori.

En Fidel Torres es va posar en acció. Va prendre el pols a en Sergio i, tot seguit, va treure del maletí un estetoscopi amb què li va auscultar el batec del cor, primer a l’esquena i tot seguit al pit. Després d’una prolongada inspecció es va adreçar a la Mariana.

—Té una forta arrítmia, però crec que és nerviosa. —Després, mentre es netejava les ulleres sense muntura amb un mocador blanc, es va girar cap a en Sergio—. Em sembla que hauríeu de plantejar-vos la vida d’una altra manera. Els joves voleu menjar-vos el món i treballeu massa… Demà anireu a veure el doctor Framis, un cardiòleg amic meu l’opinió del qual és, sens dubte, molt més valuosa que la meva. Jo li trucaré. Però abans, Sergio, aquesta nit prendràs unes gotes de Coramina i intentaràs dormir. Ja veuràs com demà et trobaràs molt millor. —Després es va girar cap a la Mariana—: Ara et faig la recepta perquè enviïs la noia del servei a la farmàcia.

—Fidel, els ho explico als meus pares?

L’ancià metge li va posar la mà dreta sobre l’espatlla.

—No hi ha necessitat d’alarmar ningú… Procura que en Sergio descansi. I descansa tu també, que fas molt mala cara.

Després d’aquestes paraules i de fer la recepta, el doctor Torres, acompanyat per la Mariana, es va dirigir al rebedor, on va agafar el barret, el bastó i el maletí. La Mariana li va obrir la porta.

—Fidel, no sé com agrair-te…

—Deixa-ho, Mariana, encara recordo quan t’amagaves al quarto de la llenya perquè no volies que et vacunés… Cuida el teu marit i cuida’t tu també. Els joves camineu sempre accelerats, i no fa falta córrer. La vida corre tota sola.

El metge se’n va anar, i després d’una breu pausa la Mariana va tancar la porta, es va girar i hi va recolzar l’esquena. Aquesta tarda el món li havia caigut al damunt.

6

Vídues i orfes

Març del 1962

La Mariana Casanova tenia disset anys, era espigada i estava a punt de convertir-se en una dona important. Va sonar el telèfon i es va precipitar cap a l’aparell del passadís. Esperava una trucada de la seva amiga íntima de l’escola Gloria Orellana, perquè havien quedat per anar a berenar amb dues amigues a la granja La Catalana de l’avinguda Diagonal. Va despenjar l’auricular i, a la vegada que a la ràdio de la cuina sonava Antonio Machín cantant «Angelitos negros», va sentir la veu de la Teresa, la cambrera, que ja s’havia posat al telèfon. La Mariana va escoltar cinc segons la conversa. Era una dona que preguntava per la seva mare. Va penjar l’auricular negre.

—De part de qui li dic? —va preguntar la Teresa—. Un moment, si us plau.

La noia, després de penjar l’aparell, es va dirigir a la sala d’estar.

—Senyora, té una trucada.

—Qui és?

—La senyora Concepción Moragas, presidenta de la Creu Roja.

La Pilar va despenjar el telèfon que hi havia sobre la tauleta auxiliar, al costat d’un retrat de les seves tres filles i d’una petita llista de números de telèfon.

La Concepción Moragas era la dama que movia dins la societat barcelonina tots els esdeveniments o festivals de caritat que s’organitzaven a la ciutat.

—Concepción?

—Hola, Pilar… Et molesto?

—Tu no molestes mai! Digue’m.

Després de les salutacions de rigor, la Concepción es va explicar:

—He de demanar-te un favor.

—Si és a les meves mans, dona-ho per fet.

—Et prenc la paraula! Veuràs, diumenge a la Monumental se celebrarà una corrida de braus de beneficència per a les vídues i els orfes de l’exèrcit. Hi participaran el rejoneador Rafael Cañamero i els toreros Joaquín Bernadó i Chamaco. Estic buscant un grup de sis noies de l’alta societat que donaran la volta a la plaça en una calessa descoberta. Pilar, et demano que em «deixis» la teva filla Mariana, que és preciosa, perquè sigui una d’aquestes sis noies.

La Pilar va vacil·lar uns instants.

—Però si és una criatura… Acaba de fer disset anys.

—Què em dius! Si sembla una dona… En qualsevol cas, és igual; és només un passeig, i després haurà de seure sota la llotja presidencial, a la barrera, per presenciar la corrida. Serà un record inesborrable per a ella.

—Quines altres noies hi van?

—Les dues filles dels Montobio; la Nora, la filla gran del banquer Arturo Grasas; la Nurita Portabella, i la María Emilia, la petita dels Pombo.

La Pilar es va sentir compromesa i es va defensar dèbilment.

—Concepción, totes són més grans que la Mariana.

—Un any o dos més… Però no té importància. —Davant el to de dubte de la Pilar i per inclinar la balança, va postil·lar—: Presidirà la corrida de braus el capità general, en Pedro Martín Alonso, que estarà acompanyat de la seva dona, la marquesa de Villatorcas.

Va haver-hi una pausa.

—Com comprendràs, he de parlar-ho amb el meu marit. Truca’m havent dinat.

—Però en Pedro dirà que sí. Tot el que té a veure amb la seva estimada Creu Roja li sembla bé. Et truco a dos quarts de cinc?

—D’acord. Ho consultaré amb ell mentre dinem i et donaré una resposta.

—M’ho has promès… Si vols, parlo jo amb ell.

—No cal. Truca’m després.

La Concepción Moragas, que coneixia la profunda religiositat de la Pilar Casanova, va argumentar:

—Recorda que, al capdavall, és per a una obra de caritat, i les nostres vídues i els nostres orfes es mereixen això i molt més.

Les dues dones es van acomiadar.

La Pilar va penjar l’aparell i va quedar pensativa uns instants. En Pedro la complaïa en tot el que ella li plantejava, de manera que sabia per endavant quina en seria la resposta. La Mariana embogiria d’alegria! Però va pensar que era millor no dir-l’hi fins a parlar amb el seu marit, no fos cas que la noia es fes il·lusions i després qualsevol imprevist ho engegués tot en orris. La Mariana feia mesos que estava trista, sense que ni ella, que era la seva mare, hagués pogut endevinar el perquè, i no volia que es fes il·lusions que potser no s’acomplien. Després, el seu orgull maternal la va portar a considerar que la seva filla era molt més bonica que les altres noies i que en aquella calessa descoberta lluiria com una rosa entre margarides.

A dos quarts de tres, com de costum si no ho endarreria alguna intervenció quirúrgica, el reputat oftalmòleg Pedro Casanova arribava a casa seva. Va obrir la porta amb la clau i va entrar sense fer soroll. Va sentir les seves filles Mariana i Alicia que parlaven a l’habitació de la primera, i va veure al fons, a la sala d’estar contigua al menjador, la seva dona. Estava asseguda al sofà de sota la finestra fent, com tantes altres vegades, els mots encreuats de La Vanguardia. Després de tancar la porta amb cura per no fer soroll, va deixar el barret i l’abric al penjador de l’entrada i va anar a trobar la Pilar mentre s’allisava amb la mà dreta els cabells arrissats, que començaven a blanquejar.

Malgrat els anys transcorreguts des del seu casament, trobava la seva dona fantàstica; li havia donat tres filles precioses i mantenia encara la mateixa figura de quan la va conèixer a Sant Sebastià durant la guerra.

La Pilar va deixar a un costat el diari i va alçar la cara perquè el seu marit li fes un petó.

—Saps qui m’ha trucat aquest matí?

En Pedro va seure al seu costat.

—La Marta des de Lisboa.

La primogènita dels Casanova residia en aquells moments a Lisboa amb el seu marit, un bon advocat que s’havia instal·lat a la capital lusitana, on treballava per a un prestigiós bufet. Feia poc que havien tingut la seva primera filla, de nom Susana, que era l’alegria de la família.

—No.

—No em vinguis amb endevinalles, que tinc una gana d’home de les cavernes.

—Està bé. Ha trucat la teva antiga presidenta.

En Pedro la va mirar estranyat.

—La Concepción?

—La mateixa.

—Què volia? Malgrat que ja no estic a la Creu Roja, i que consti que és una boníssima persona, la temo.

La Pilar, breument, va posar al corrent el seu marit de la conversa amb la Concepción Moragas.

En Pedro es va aixecar i va començar a passejar amunt i avall per la sala. De sobte es va aturar.

—És tremenda, si et descuides pot ficar-te en qualsevol embolic. L’hi has dit a la Mariana?

—No volia que es fes il·lusions abans de parlar amb tu.

—De la qual cosa dedueixo que tu ho aproves.

—Opino que és una oportunitat molt especial. I aquestes coses marquen. La Mariana no ho oblidarà en tota la vida.

—Està bé, però quan acabi la corrida aniré en persona a buscar-la a la plaça. I ara dinem.

La Pilar va fer sonar la campaneta i a l’instant va comparèixer la cambrera.

—Teresa, avisi les nenes i ja pot servir el dinar.

Van seure a la taula allargada, en Pedro a la capçalera, i la Pilar a la seva dreta. L’enrenou procedent del passadís va anunciar l’arribada de les filles.

—Seria possible que no féssiu corregudes quan se us crida a dinar?

Les noies van parar la seva precipitada competició, i la Mariana es va adreçar al seu pare.

—Papa, no sabia que havies arribat ! No he sentit el timbre.

En Pedro estimava de la mateixa manera les seves tres filles, però, tot i que no ho hauria confessat mai, sentia una predilecció especial per la Mariana, potser perquè era la que se li assemblava més.

—He entrat amb la meva clau. I no he volgut interrompre la vostra conversa.

—Com saps que estàvem parlant?

—Molt fàcil: és el que feu sempre.

La mare hi va intervenir.

—Us heu rentat les mans?

—Jo sí.

—I tu, Alicia?

Silenci acusador.

—Au, ves.

—Les tinc netes, mama. —La nena li va allargar les mans.

—No t’ho diré dues vegades.

—Papa…!

—Obeeix la teva mare —va cloure en Pedro, que delegava totes les qüestions relatives a l’educació de les nenes en la seva dona.

La Teresa va aparèixer amb la sopera fumejant, un primer plat que el cap de la família no perdonava.

—Teresa, què hi ha de postres? —va preguntar l’Alicia.

—Confits i xuixos! Ves a rentar-te les mans!

La nena hi va anar de seguida, coneixia el punt d’ebullició exacte de la seva mare.

El pare va intervenir, conciliador, mentre la Mariana s’asseia.

—Ets molt estricta amb l’Alicia —va comentar a la seva dona.

La Pilar el va mirar.

—I sort que un dels dos ho és. Si no, aquesta nena ens prendria el pèl.

Un cop beneïda la taula i servida la sopa, l’Alicia es va incorporar al dinar. L’àpat, com de costum, va transcórrer alegrement mentre xerraven de qüestions intranscendents. La Pilar va comentar l’última carta de la Marta arribada des de Lisboa. Trobava a faltar la seva filla gran, malgrat que sabia que era molt feliç amb la seva filleta i el seu marit, el Manolo Martín, que a més de ser advocat era esportista; de fet, havia participat com a genet a les Olimpíades de Melbourne, el 1956, a què Espanya no va acudir en protesta per la invasió d’Hongria per part de Rússia, i havia rebut un diploma a Estocol

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X