—Cols? —va dir una veu darrere d’en Ben.

El noi era al cementiri, dret davant de la làpida de l’àvia. Feia un any que s’havia mort, i en Ben li havia anat a portar un pom de cols ben bonic per commemorar-ho.

En Ben es va girar. Era una cara familiar. L’Edna, la cosina de l’àvia. L’havia conegut el dia del funeral, per les festes de Nadal de l’any anterior, i de seguida havien fet amistat. Ara, un cop per setmana, en Ben anava a la seva residència d’avis per xerrar-hi una estona, sovint de l’àvia, i per ajudar-la amb qualsevol problema de lampisteria, motiu pel qual era superpopular entre la gent de la residència.

L’Edna era ben bé una àvia de manual.

—Oh, hola, Edna —va contestar en Ben—. Què hi fas, aquí?

La dona duia una rosa vermella a la mà i un somriure trist a la cara.

—Mira, és que vinc un cop per setmana a deixar una rosa a la tomba del meu marit. Com és que portes un pom de cols?

—És per a l’àvia. És que li encantaven.

L’Edna es va quedar pensativa.

—Ai, sí. Me’n recordo de la fressa que feien quan venia a prendre el te.

—Les cols no parlen!

—No. És que em refereixo al soroll que feien els pets de la teva àvia després de menjar-ne. Com...

—Com un ànec clacant! —va exclamar en Ben.

—Exacte, jo no ho hauria pas sabut descriure millor, noi!

—QUAC! QUAC! QUAC! —va imitar en Ben, movent-se feixugament pel camí mentre pronunciava un quac a cada pas.

Tots dos es van posar a riure.

—HA! HA! HA!

Una llàgrima li va rodolar per la galta. En Ben no estava segur de si era una llàgrima de felicitat o de pena. Segurament una mica de les dues coses. La mort de l’àvia l’havia afectat molt, a en Ben. Malgrat la diferència d’edat, estaven més units que ningú més a la família. Quan l’àvia es va morir, a en Ben li va semblar que el món pararia de girar. Però no va ser així. Simplement, la vida va continuar amb normalitat, i en Ben va anar fent les coses de sempre, com ara:

Rentar-se les dents...

Anar a l’escola...

Dutxar-se...

Fer els deures...

I llegir EL SETMANARI DEL LLAUNER.

Però sempre la trobava a faltar. Sense l’àvia, era com si li faltés una part d’ell mateix.

—No sé per què ploro —va dir, somicant.

L’Edna es va treure el mocador brut de dins la màniga i li va eixugar la cara.

—Perquè l’estimaves. Estar trist és el preu que pagues per l’amor. I et ben asseguro que tu eres la nineta dels seus ulls! T’adorava, Ben. Mai no es cansava de parlar de tu!

El noi va alçar la vista al cel.

—Creus que ara l’àvia ens mira des d’allà dalt?

—Segur que sí —va contestar l’Edna—. I molt orgullosa, m’imagino, de veure el jovenet amable en què t’estàs convertint, sempre pendent de mi i ajudant-me amb els problemes de lampisteria.

—L’àvia era una persona molt especial. No era una àvia normal i corrent. Era la meva...

En Ben va dubtar. Estava a punt de dir «àvia gàngster»!

—La teva què, rei? —va preguntar l’Edna.

—Res —va mussitar en Ben. Havia de guardar el secret de l’àvia. No podia revelar-lo ni a la seva millor amiga, l’Edna. Ningú més no sabia res sobre la doble vida de l’àvia com a lladre de joies internacional, amb el sobrenom de GAT NEGRE. Bé, ningú més a part de Sa Majestat la reina, que els va enxampar intentant robar les joies de la Corona aquella fatídica nit a la Torre de Londres.

—Estaves a punt de dir-me alguna cosa, maco...

—Potser un altre dia —va contestar en Ben—. Et vindré a veure diumenge, a l’hora de sempre.

—Ja tindré l’SCRABBLE a punt! I no et descuidis dels caramels de menta!

—No pateixis!

Mentre en Ben marxava del cementiri, l’Edna se’l mirava somrient i li va fer adeu amb la mà. Després, va anar a deixar la rosa vermella a la tomba del seu difunt marit.

Just en aquell moment, en Ben va veure un gat negre que sortia sigil·losament de darrere la làpida de l’àvia.

Es movia com una pantera. El gat es va girar, va mirar directament el noi i va miolar.

—MEU!

En Ben es va ajupir per acariciar el gat, però l’animal va desaparèixer tan ràpid com havia aparegut. Va saltar per sobre del petit mur de pedra que envoltava el cementiri i després, amb un

DING!

La campaneta de la porta va ressonar quan en Ben va entrar al quiosc.

—Ah, Ben! El meu client preferit! —va anunciar amb veu alegre l’home de darrere el taulell. En Raj era com una d’aquelles gominoles en forma de ninotet, però de mida gegant: sempre somrient i amb una fina capa de sucre.

—Hola, Raj! —va contestar en Ben—. Que tens EL SETMANARI DEL LLAUNER?

—Deixa’t estar de tubs i cisternes i claus de pas! —va exclamar l’home—. Que no has vist la notícia?

—Quina notícia?

—La notícia notícia!

—Quina notícia notícia?

—La notícia notícia notícia!

—Quina notícia notícia notícia?

—La màscara de Tutankamon... —en Raj va fer una pausa dramàtica—, l’han robat!

Era la notícia de portada del diari.

—Aquesta màscara deu valdre milions! —va exclamar en Ben.

—Bilions!

—Trilions?

—Esquilions!

—Els esquilions són una quantitat real? —va preguntar en Ben.

—No n’estic segur. Però una milionada, sí.

DING!, va tornar a sonar la campaneta de la porta. Immediatament, tots dos es van girar i van veure que la porta era oberta, però no hi havia ningú.

—Qui ha sigut? —va mussitar en Ben.

—Ningú —va respondre en Raj.

—No pot ser que no hagi sigut ningú.

—No he pas vist cap persona entrant ni sortint.

—Doncs qui ha sigut?

—Una ràfega de vent —va dir en Raj, mentre s’acostava a la porta per tancar-la.

Mentrestant, en Ben examinava els passadissos de la botiga, però no hi va veure ningú.

Va abaixar més el to de veu.

—Així, qui l’ha robat, la màscara de Tutankamon?

—No se sap pas. Però el lladre ha sigut prou agosarat per deixar fins i tot una pista.

—Quina mena de pista?

—Segons el que han dit per la ràdio, es veu que el lladre ha lletrejat una pista amb peces de l’SCRABBLE a l’escena del crim.

El noi va fer uns ulls com unes taronges. L’SCRABBLE sempre havia sigut el joc preferit de l’àvia.

—I què deien les lletres de l’SCRABBLE?

—MEU!

—Meu?

—Meu! Com un gat: MEU!

En Ben va quedar atònit i en silenci. Allò semblava ben bé una pista de la identitat del lladre.

—Estàs bé, Ben? —va preguntar en Raj.

—Sí, sí —va mentir.

—Estàs molt blanc! —En Raj va córrer d’una banda a l’altra de la botiga—. Té, ensuma aquests caramels de menta extraforta, a veure si et refàs una mica!

L’home va acostar la bossa al nas del noi, i en Ben va fer una llarga inspiració mentolada.

—És impossible —va murmurar en Ben.

—El què és impossible?

—No pot ser veritat!

—Doncs ho és! Mira! També surt a la tele!

Tot seguit, en Raj va prémer el botó del petit televisor en blanc i negre que tenia al prestatge de darrere del taulell. Va aparèixer la imatge parpellejant.

En aquell moment, el presentador anunciava: «I ara, les notícies d’última hora. S’ha produït un fet increïble. La màscara de Tutankamon...».

—Oh, Déu meu! La deuen haver trobat! —va exclamar en Raj.

«... encara està desapareguda...».

—No sé per què es molesten a repetir-ho —va rondinar en Raj apagant el televisor.

En Ben s’havia quedat pensatiu. El robatori d’un artefacte molt valuós d’un museu estrictament vigilat tenia totes les empremtes del GAT NEGRE. Qui més, a part d’un llegendari lladre de joies internacional, podia fer un cop tan agosarat com aquell? Fins i tot les peces de l’SCRABBLE lletrejaven . Això no era una pista. Era una burla que deia a la policia: «No m’atrapareu!».

Però —i aquest era un GRAN PERÒ[1]— el lladre no podia ser l’àvia gàngster. Feia un any que s’havia mort.

Per tant, allò era un ENIGMA GEGANT i en Ben volia resoldre’l tant sí com no.

—Ben, te’n recordes que fa un any van deixar aquelles joies tan valuoses davant la porta d’aquella botiga del barri? —va preguntar en Raj.

—A dins d’una caixa de galetes! I tant que me’n recordo —va contestar el noi.

Eren les joies que va trobar una nit a la cuina de l’àvia. Un descobriment que havia posat en marxa tota l’aventura!

L’àvia li havia jurat que tot plegat era quincalla sense cap mena de valor i que ella no era el GAT NEGRE.

Però havia sigut un DOBLE ENGANY!

Les joies va resultar que valien milions, i tots els diners es van destinar a ajudar la gent gran. L’àvia realment havia sigut una autèntica GÀNGSTER!

—Va córrer el rumor per tota la ciutat que les joies devien provenir del botí d’algun lladre de fama mundial! —va dir en Raj—. Un lladre de qui ningú no sabia el nom!

—Home, doncs així no era pas tan famós.

—No et facis l’espavilat, saperut!

—Es diu «saberut»!

—Mira, s’han acabat les ofertes especials per a tu!

—De totes maneres, el robatori de la màscara de Tutankamon no pot ser obra del mateix lladre.

—I com ho saps, això, tu? —va dir una veu darrere seu.

En Ben es va girar espantat. Es va trobar cara a cara amb el seu enemic tafaner.

—Senyor Parker!

—va exclamar.

El senyor Parker era la persona més tafanera que hagi existit mai. Era un comandant retirat i ara dirigia el grup de Vigilància Veïnal, Secció Atrotinats. Estava format per una colla de gent gran del barri que s’havia unit per vigilar que no hi hagués lladres, però el senyor Parker ho feia servir com a excusa per espiar absolutament tothom.

El senyor Parker va estar a punt de buscar a en Ben i la seva àvia un munt de problemes quan van intentar robar les joies de la Corona. Aquella nit, el senyor Parker havia acabat humiliat per la policia, que no es va creure la seva història. En Ben i l’àvia n’havien sortit indemnes, però d’ençà d’aquell dia el senyor Parker tenia una TÍRRIA ENORME AL NOI. Estava decidit a veure finalment en Ben desemmascarat com a cervell del crim.

—He dit —va puntualitzar el veí tafaner amb la seva veu nasal— que com és que saps tantes coses sobre el robatori de la màscara de Tutankamon.

—Eeeh... —va fer en Ben—. Jo no sé res!

—Acabes de dir que sí!

—Ah, sí?

—SÍ!

—Ai, senyor Parker! —va començar en Raj, girant-se cap a l’home—. El meu client menys preferit!

El senyor Parker duia el seu habitual barret aplanat, impermeable i sabates marrons més que polides. Amb aquella benvinguda d’en Raj, la seva CARA DE POMES AGRES es va AGRIR una mica més.

—Mmm —va fer el senyor Parker. No va quedar clar què volia dir amb això, però va sonar com una desaprovació—. T’hauria de denunciar!

—Per què? —va preguntar el quiosquer.

—Per vendre xocolatines caducades! —va exclamar el senyor Parker, alçant una xocolatina que havia agafat del taulell.

—Deixi-m’ho veure! —li va etzibar en Raj, arrabassant-li la xocolatina de les mans.