Com (no) vaig escriure la nostra història

Elísabet Benavent

Fragmento

g-1

Nota de l’autora

Quan tenia set anys, un nen de la meva classe que es deia Juan em va portar dues roses del seu jardí. El dia abans, alguna cosa l’havia empès a fer un pas endavant, ja que a classe corria la brama que jo li agradava, i els rumors, en una edat tan tendra, són devastadors.

Recordo les roses com si les tingués sobre la taula en què escric. No eren com les flors perfectes que els enamorats compren a les floristeries: eren grosses, pomposes, salvatges i d’un llampant color escarlata.

Me les va donar sense gaire cerimònia, però jo, que em sentia observada i acorralada per les rialletes al meu voltant, em vaig comportar com faria ara mateix davant d’una inesperada mostra d’amor en públic: em volia morir. A aquella edat, era una versió en miniatura de qui soc ara: grassoneta, eixerida, encuriosida, però una mica tímida (amb una timidesa que m’obliga a episodis de diarrea verbal per poder-la manejar).

El cas és que en Juan devia quedar decebut amb la meva reacció, perquè, després de rumiar-s’ho una estona assegut al seu pupitre, es va aixecar molt digne, va agafar les roses i les va llençar a la paperera. Però el que es va comentar, no sé per què, va ser que les flors les havia llençades jo.

La història va anar passant de boca en boca fins que va ser impossible que les classes veïnes acceptessin una altra versió dels fets. Fins i tot el professorat em va renyar per un gest que encara avui continuo jurant que no vaig fer. Va ser impossible imposar la veritat. Tothom explicava aquesta versió fins i tot anys després, com si fos una anècdota divertida. En Juan no va sortir tampoc en defensa meva; suposo que, en aquest joc tan curiós de la memòria, va reescriure el que es comentava per damunt del que va passar de debò.

La qüestió, l’important aquí, és que a la tendra edat de set anys vaig aprendre una veritat universal: la gent només es creu el que vol creure.

Aclarit això… comencem.

 

Madrid

1

El escritor y sus fantasmas

Ernesto Sábato

 

Per fi… per fi tot semblava que havia encaixat. S’havien acabat els anys en què perseguia el fantasma de la persona que em pensava que era. No en va havia viscut els set anys més increïbles de la meva vida. M’havia enamorat, havia odiat, havia tornat a estimar, havia recorregut el món i havia aconseguit complir el meu somni, envoltada de la millor colla d’amigues que algú (que tingués seny… o no) podia desitjar. I, al contrari del que una vegada vaig pensar quan era encara molt jove i de la vida tan sols sabia el que me’n podia imaginar, la calma no era avorrida ni paralitzant. Em sentia satisfeta.

El vestit, defensat per una preciosa funda de setí, penjava al dormitori esperant el moment de lliscar sobre el meu cos. També les sandàlies amb taló, recobertes de pedres brillants, esperaven damunt la capsa. Els estris de maquillatge semblaven, al tocador, petits soldats preparats per a una batalla de brillantor. Mentrestant, jo em relaxava amb aquell bany d’escuma ben merescut. Perquè, quan les coses surten bé, una s’ha de regalar un premi…

… Llàstima que no ho hagués pensat millor. Llàstima que no hagués anat més amb compte. Llàstima que no hagués estat conscient que aquell bany era, en realitat, l’últim.

No hauria d’haver deixat el mòbil carregant-se sobre el marbre de la bancada. No hauria d’haver intentat agafar-lo quan en Néstor em va trucar, segurament per avisar-me que venia cap a casa per brindar amb xampany. Era la nit de l’estrena de la pel·lícula amb què tancava un cicle, amb què assolia la felicitat més plena.

Però ho vaig fer.

Ho vaig fer.

Va ser una mort dolça, no patiu per mi. Una badada. Una ximpleria. Un final precipitat en una vida com la meva, que havia estat tan satisfactòria, tan plena, tan genial. Una cosa senzilla i ridícula com només ho pot ser un accident. Un colze que es mou fora de la banyera, un telèfon, endollat al corrent elèctric, que cau a l’aigua…

Me’n vaig anar… me’n vaig anar rostida com un pollastre.

Me’n vaig anar. Jo existia i un instant després no era més que un cos buit; una consciència lliure que volava, sense pena, sense alegria, i comprenia el temps, l’espai, el futur i les raons per les quals tot passava.

La Valentina, que havia tingut una vida de novel·la, ja no hi era.

Em vaig separar de l’ordinador amb cara de pànic. Com­moguda i excitada a parts iguals. Amb una barreja de satisfacció, vergonya i culpa… com si acabés de sortir d’una orgia. Qualsevol hauria dit que jo havia comès un crim real. Qual­sevol, si hagués pogut donar un cop d’ull al meu interior, s’hauria pensat que jo havia matat algú que odiava molt…. i no s’hauria equivocat gaire. Perquè jo odiava la Valentina, t’ho asseguro. I l’acabava de matar, això també. Però, si ens detinguessin per descriure la mort de personatges de ficció, imagina’t quantes presons farien falta.

Vaig mirar el mòbil de reüll. Un mal costum per a una escriptora que es distreu amb el vol d’una mosca, però suposo que això diu molt del meu estat d’ànim en aquell moment.

Vaig desbloquejar la pantalla i vaig buscar compulsivament —un gest habitual des de feia dies— l’última conversa amb la meva editora:

Laia

Elsa, no et vull atabalar, però ja saps que anem endarrerits.

Molt endarrerits. Quan creus que podràs acabar el

manuscrit? Em deleixo per tornar-te a llegir.

Vaig repenjar el front sobre la taula. Com que les vetes de fusta no em van tornar una carícia gaire dolça, vaig tornar a alçar el cap. Era del tot conscient de les molèsties que causaria el meu retard: totes les persones que participaven en el procés de publicació dels meus llibres se’n veurien afectades i tindrien un marge de temps molt més reduït per fer la seva feina. Correctors, editors, maquetistes… farien les seves tasques en menys dies, per no parlar de l’embolic que comportaria endarrerir la impressió ja programada o la possibilitat que el llibre no es publiqués en «el servei» (que és si fa no fa la data assignada) que li tocava.

Jo sabia del cert que corrien rumors: que em volia canviar d’editorial, que tenia problemes personals, que m’estava tornant boja. Totes les versions de la meva vida que imaginava que els altres es podien plantejar com a certes se’m van desplegar davant dels ulls, com un multivers al més pur estil Marvel. I em vaig espantar, és clar, perquè cap d’elles no era veritat i tampoc no eren mentida (excepte això de canviar d’editorial, val a dir-ho). Vet aquí la màgia de la vida: pot ser meravellosa i, alhora, una puta merda.

Odiava la meva protagonista i volia treure-me-la de sobre, oblidar-la. A prendre pel cul. La trobava amagada darrere de qu

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos