Introducció

Aquest llibre conté una col·lecció d’històries d’èxit explicades per un grup meravellós de persones que van superar l’ansietat, el trastorn obsessivocompulsiu (TOC) i la hipocondria.

A continuació trobaràs tota mena de persones: metges, empresaris, estudiants..., joves i grans, que tenen en comú que han fet el treball de desenvolupament personal més potent que hi ha.

Són persones comunes i corrents, com tu i com jo, que han aconseguit fer una tasca difícil sent fidels a un sistema. Aquest compromís els ha propulsat a una nova manera de ser i de sentir. Per això, ens diuen sovint: «Si jo ho vaig poder fer, tu també pots».

Què els passava? Resumint-ho, van caure en la trampa de la por a la por. Van agafar por a determinades sensacions corporals —o a determinats pensaments— i van entrar en un malson molt estrany del qual no sabien sortir. L’ansietat va fer que s’endinsessin en el pitjor moment de les seves vides i que tinguessin un patiment considerable i una confusió encara més gran.

Tanmateix, en tots aquests casos el guió va fer un gir espectacular, perquè amb el seu esforç decidit es van curar a si mateixos. Van desfer el camí que els havia portat al pou. És a dir, van perdre la por a la por. Com? Amb un mètode de quatre passos que s’explica detalladament en el meu llibre anterior, Sense por.

És una feina que van fer ells i només ells. Així t’ho sabran explicar per escrit en aquestes pàgines i de viva veu en els vídeos associats de YouTube. No hi ha cap acció miraculosa en el que van fer per recuperar-se. Només molt d’esforç, un mètode molt clar i perseverança a dojo. El seu missatge és contundent: tothom pot fer-ho. És dur, però la sortida és aquí, al nostre abast.

Trobaràs aquests testimonis íntegres en el meu canal de YouTube: «Rafael Santandreu Oficial». I no només aquests vint casos, sinó un total de cent vint, els que hem reunit de moment. Si vols posar cara a aquests herois meravellosos, et convido a venir a la plataforma i a gaudir del seu savi aprenentatge.

El meu compromís és afegir un testimoni nou cada setmana perquè serveixi d’ajuda a les persones que estiguin duent a terme aquest procés de transformació. La idea és tenir la xarxa de suport mutu més gran possible per a la superació d’aquests temes.

QUÈ SÓN EL PÀNIC I EL TOC?

El trastorn d’atacs de pànic és un problema que afecta molta gent. A més d’un deu per cent de la població, i la quantitat no para de pujar. Consisteix en el fet que, sense que vingui a tomb —per exemple, mirant la televisió a casa un dia normal i corrent—, la persona sent que el cor se li posa a mil, no pot respirar bé, li fa mal el pit de manera aguda o sent un vertigen increïble. Les sensacions escalen cap a no se sap on i la persona creu que es morirà allà mateix. I això li pot passar cada dia.

Els metges li diuen que no té res i li recepten tranquil·litzants. Però, per alguna estranya raó, els atacs no desapareixen. Fins i tot augmenten. La persona associa els atacs a situacions o llocs determinats i comença a evitar-los. És el que es coneix com a «agorafòbia». Ja no vol agafar el cotxe, anar a grans magatzems o a reunions de treball. Pot arribar un moment en què la seva vida es converteixi en un malson de temor i evitació i que ningú —ni ella mateixa— entengui què li passa.

El TOC és anàleg al trastorn de pànic, però en comptes d’experimentar por davant d’una sensació corporal, s’experimenta temor davant d’un pensament. Per exemple: «Seré capaç de matar algú?».

Normalment, la ment de cadascun de nosaltres té, de manera automàtica, milers de pensaments atzarosos contínuament. Són idees sense sentit semblants al material dels somnis i, normalment, no els prestem atenció. Vas amb metro i et passa pel cap la imatge de clavar una empenta i fer caure a les vies la dona que tens al davant. Et rius de l’animalada que acabes de pensar i segueixes amb un dels centenars de milers de pensaments que tindràs al llarg del dia.

Però la persona amb TOC agafa por a un d’aquests pensaments bàrbars, es preocupa i entra en un bucle. Durant anys! «Però, Déu meu, per què he pensat això!? I si soc capaç de fer-ho?». Debat i debat amb ella mateixa sense parar: «No! Jo soc una bona persona, no la faria mai, una cosa així». I intenta mantenir aquest pensament a ratlla centrant-te en altres coses, consultant-ho al mossèn de la parròquia, resant, etcètera.

La seva pròpia por a aquest pensament és allò que genera el pensament. Ho veurem a l’apartat següent.

EL CERCLE VICIÓS DEL TEMOR

En el meu llibre anterior, Sense por, tracto problemes com els atacs de pànic, el TOC i la hipocondria, que es produeixen a causa del que anomenem «el cercle viciós del temor». És una trampa mental en què podem caure tots.

Funciona de la manera següent: un mal dia experimentem —potser per casualitat, potser per predisposició— un símptoma estrany en el cos —o un pensament. Per exemple, una acceleració sobtada del cor. Tot quedaria en no res si no fos perquè ens espantem. Efectivament, la persona es preocupa i amb el seu temor desferma, sense adonar-se’n, una espiral exponencial de nervis que porta a un augment del símptoma, és a dir, més nervis.

Aquesta espiral segueix una seqüència clara:

1. La persona es nota el cor accelerat.

2. Es posa nerviosa.

3. Els nervis augmenten encara més el ritme cardíac.

4. Es posa encara més nerviosa.

5. El cor se li accelera encara més...

I tot això pot passar en dècimes de segon i acabar en un atac de pànic. En el meu llibre Sense por explico que molts professionals pensem que el TOC té un component genètic. És a dir, que qui el pateix té una predisposició per desenvolupar-lo. Fins i tot, encara que fos així, el TOC és fonamentalment una trampa mental, perquè, al marge d’aquesta predisposició, també es dona aquest cercle viciós del temor. I per això es pot desactivar amb el mateix mètode de quatre passos indicat per als atacs de pànic.

ELS QUATRE PASSOS

Recordem ràpidament els passos del nostre mètode per superar els trastorns d’ansietat:

1) Afrontar

2) Acceptar

3) Flotar

4) Deixar passar el temps

Si vols saber-ne més coses, t’animo a llegir Sense por, si no ho has fet encara.

Afrontar

El primer pas consisteix a deixar de fugir de l’ansietat. I no només això, en realitat. El que fem quan afrontem l’ansietat és anar a buscar-la voluntàriament amb l’objectiu de perdre-li la por d’una vegada per totes.

El problema dels atacs de pànic i el TOC radica en el fet que hem agafat por a experimentar determinades sensacions corporals o mentals i, ara, aquesta por ens persegueix.

Per això, el primer pas consisteix a programar-se una exposició diària i intensa a aquestes mateixes sensacions corporals o mentals que ens aterreixen.

«De debò!?», pot ser que t’estiguis preguntant. La resposta és: «Decididament, sí!». De fet, si no n’estigués tan segur, no m’atreviria a demanar-t’ho mai.

Aquestes són algunes de les exposicions dels testimonis que llegiràs en aquest llibre:

• Conduir cada dia tot esperant que et vingui l’atac d’ansietat.

• Allunyar-se de casa, anar al camp a fer una volta en soledat i tenir l’atac.

• Pujar un turó corrent perquè s’acceleri el cor i tenir l’atac.

• Embrutar-se les mans a propòsit i no rentar-se-les per despertar el malestar del TOC de la higiene.

• Imaginar que tenim la pitjor malaltia mortal possible per despertar la hipocondria.

És recomanable que la persona faci una llista dels seus temors i les situacions associades per dissenyar una campanya d’afrontament decidida. Una cosa semblant al quadre que es pot llegir a continuació:

L’exposició ha de ser intensa, diària i amb acceptació plena. I, encara que ara potser et costa prendre-t’ho seriosament, has de tenir en compte que totes les persones que van posar en pràctica aquesta feina van acabar comprenent que aquesta era la seva medicina. Al cap d’un temps, fins i tot els va agradar fer-ho i invariablement van començar a curar-se.

«Afrontar» és el primer pas i s’ha de fer correctament. Si no, potser no donarà els resultats desitjats.

Les errades més recurrents a l’hora d’afrontar l’ansietat solen ser:

1. No fer-ho diàriament.

2. No fer-ho amb prou intensitat.

No et quedis a mitges a l’hora de fer aquest pas. Patiries inútilment. Faries un esforç enorme per a res. I no descansis fins que no hagis assolit una puntuació de nou i mig sobre deu i estiguis a punt d’arribar al cim del procés.

Acceptar

Aquest segon pas és, per a molts, el més important. La clau. Consisteix a deixar de lluitar i assumir que, durant un temps, estarem malament. Hem de permetre’ns sentir tota l’ansietat.

En «acceptar» del tot la causa de la por donem entrada en la nostra vida a totes les sensacions temudes, per horribles que siguin: que el cor bategui molt de pressa, l’ofec, el mareig, el batibull de pensaments, el tremolor, la falta de gana, els nervis...

«Acceptar» és donar la benvinguda a tot això sabent que experimentar-ho obertament és l’única manera de curar-se. És més, comprenent que necessitarem moltes hores de vol al costat de totes aquestes sensacions per sanar. Avui, demà, demà passat... Seran moltes jornades al costat del malestar, fent-nos-en amics.

Moltes vegades, els meus pacients em pregunten: «Com puc fer-ho? No em surt el pas d’“acceptar”». I la resposta és que «acceptar plenament» és fruit de la pràctica. No et desanimis i continua, i al final ho aconseguiràs.

«Acceptar» és el contrari del que fem gairebé sempre: lluitar, rebutjar, buscar frenèticament vies de sortida, negar-nos a viure l’ansietat... I el que hem de fer és l’oposat: quedar-nos aquí, quiets, experimentant amb tranquil·litat (el màxim que es pugui) tot allò que el nostre sistema nerviós vulgui donar-nos.

Un dels testimonis que llegirem a continuació, parlant sobre aquest pas, esmenta el concepte de «rendir-se». La rendició és una manera d’aconseguir l’acceptació total. Potser després de molts dies de tensió, nervis, nits sense dormir... arriba l’esgotament. Ens aixequem un matí per iniciar un altre dia complicat, fa diverses setmanes que apliquem els quatre passos i, de sobte, fruit d’aquest esgotament físic i mental, ens rendim. La rendició implica dir-se: «M’és igual tot! M’és igual estar bé o malament. Fins i tot curar-me o no curar-me. Fes el que vulguis, ment. Ja no puc més».

Aquest moment de rendició dona pas automàticament a l’alliberament. De sobte, com si fos màgicament, l’ansietat desapareix i ens inunda una pau i una alegria nova.

A còpia d’experimentar en diferents ocasions aquesta acceptació total, la ment es va transformant, va aprenent que els símptomes que ens afligien no són gens perillosos. Ni tan sols són molestos.

Flotar

Aquest és el pas més misteriós i consisteix a sentir-se còmode dins el malestar. «Flotar» és una cosa que només arriba amb el temps.

Recordo que una pacient ho explicava de la manera següent:

Ja feia dues setmanes que anava cada dia al centre comercial, on se’m presentava sempre l’atac de pànic. Però jo, decidida, em posava a passejar amb la meva música als auriculars. Se’m presentaven onades horroroses d’ansietat i tenia ganes de vomitar. Però era allà, passant el tràngol més amarg de la meva vida. Un dia, no sé com, em vaig començar a fixar en les botigues. Una en particular venia uns vestits molt acolorits que m’encantaven. De sobte, em vaig trobar dins la botiga mirant-los bé. I vaig arribar a emprovar-me’n alguns! Al final, me’n vaig comprar un. Quan vaig sortir, vaig ser conscient que notava una mica d’ansietat, però, al mateix temps, em sentia feliç. I és que havia passat més d’una hora en aquella botiga i m’havia oblidat dels nervis i de les sensacions corporals. Va ser increïble perquè, a partir d’aquest dia, ja mai més no em va fer por anar al centre comercial. Hi anava i em semblava un passeig força agradable. És difícil explicar-ho, però em vaig adonar que això era «flotar».

«Flotar» també vol dir afluixar el cos, no anar tan tens, encara que l’ansietat augmenti.

Claire Weekes, la doctora que va crear el mètode dels quatre passos que explico en el meu llibre, Sense por, utilitzava una bonica metàfora per comprendre

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X