Col·legi de Poders Secrets 2 - El conjur màgic

César Mallorquí

Fragmento

ConjurMagic-1.xhtml

cap1.jpg

L’existència era dolça i agradable al Col·legi Zener per a Nens i Nenes amb Poders Secrets. Si més no, així és com era fins que, al pavelló d’esports, s’hi va materialitzar una figura misteriosa que va espantar tots els que hi eren.

Però no ens anticipem als fets… Tirem més enrere, fins i tot, quan els problemes encara no havien aparegut a la vida dels nostres amics. De moment, l’Àxel Zas i la seva mascota, el gat a qui deien Tretze, gaudien d’una estada ben plàcida a l’escola. Si bé no tot eren flors i violes, perquè també hi havia algun maldecap de tant en tant.

Feia dos mesos i mig que l’Àxel havia ingressat al col·legi. Ja va tenir un primer sotrac quan li van donar els llibres del curs. En veure’ls, va descobrir que, a banda dels poders psíquics, hi havia assignatures més comunes, com ara matemàtiques, llengua, història o geografia.

—De debò que farem matemàtiques? —va preguntar, ben parat—. Jo em pensava que estudiaríem poders mentals i coses així…

pag9.jpg

L’August Api, el seu tutor, fent anar el dit amunt i avall davant del nas de l’Àxel, li va dir:

—I de què et serviran, els poders mentals, si tens el cap buit, marrec?

De manera que, cada dia, estudiaven assignatures normals al matí i matèries psíquiques a la tarda. L’Àxel havia avançat molt en el control dels poders. Per exemple, en telecinesi: ara podia bellugar amb la ment una boleta de jugar a bales. Només un parell de centímetres, això sí, però ja era un gran avenç, tot i que ni de bon tros s’assemblava al que podien fer els alumnes dels cursos superiors.

L’esport més popular de l’escola era el mentalbol. Es jugava en una pista rectangular de quatre metres de llarg per cinquanta centímetres d’ample. Al mig es col·locava una bola de ferro que pesava trenta quilos i els contrincants se situaven als extrems del rectangle. Quan rebien el senyal, els jugadors començaven a empènyer l’esfera amb el poder de la ment, cadascun en sentit contrari. Guanyava qui aconseguia traspassar la línia de fons del rival. Si al cap de quinze minuts la bola no travessava cap de les dues línies, el jugador que la tingués més a prop perdia.

A l’Àxel li encantava el mentalbol. No hi podia jugar perquè encara no dominava prou el poder telecinètic, però li agradava mirar-se’l, ja que li semblava molt màgic. El Tretze, en canvi, no hi estava gens d’acord.

—És igual d’avorrit que mirar com creix l’herba —deia—. Dos paios, cara a cara, badant davant d’una bola amb cara d’anar restrets, allà plantats sense fer res. Que la bola es mou un centímetre cap a una banda? Ai ves, quina emoció! Ei, no, tu, que ara es mou un centímetre cap a l’altra. Bah! Quina llauna, de debò que no sé pas què hi trobes, nano. Això només és per poder fer el mec: «Ui, mira, puc bellugar coses amb la ment. Oi que soc genial?».

pag12.jpg

També hi havia altres esports psíquics, a banda d’aquest. El més espectacular era el que practicaven els qui tenien el poder de la levitació, és a dir, els qui podien volar. Era com una mena de bàsquet, però amb les cistelles situades a cinquanta metres d’altura.

L’Àxel encara no jugava a cap esport mental i es limitava al ping-pong de sempre. El més extraordinari del cas era que jugava al ping-pong contra ell mateix. Al col·legi, l’Àxel havia après a controlar el seu poder principal: la bilocació, el do de ser en dos llocs alhora. Podia generar un doble d’ell mateix i ja tenia un contrincant amb qui jugar.

pag14.jpg

El primer cop que se li va manifestar aquest poder, l’Àxel va crear sense voler dotzenes de duplicats de si mateix; tants, que va estar a punt de rebentar l’aula on era en aquell moment. D’això, se’n diu multilocació. Però ara, per evitar-se més maldecaps, només els anava materialitzant d’un en un.

Una vegada, els professors li van demanar que generés un duplicat i que el mantingués tanta estona com pogués, per veure quant podia arribar a durar. Al llarg de sis hores i quaranta-dos minuts, l’Àxel va anar amunt i avall del col·legi acompanyat d’un germà bessó. Al Tretze, això, el feia sortir de polleguera.

—Per la gran sardina! —es lamentava—. Si ja era una bona tabarra aguantar un Àxel, ara me n’haig d’empassar dos!

—Va, confessa que m’estimes, xicarró —van dir els dos Àxels alhora en un to burleta.

—Brrr! —va exclamar el Tretze, més guenyo que mai—. És com si hi veiés i hi sentís doble! M’esclatarà el cervell!

Fins i tot en un lloc ple de poders estrambòtics com el Col·legi Zener, el do de l’Àxel era ben estrany. Ara bé, si parlem de poders especials, el més peculiar, i també el més bonic, era el de la Lola, la millor amiga de l’Àxel.

Una tarda, ara no feia gaire, estaven tots dos fent una passejada pels voltants del col·legi i, quan van ser dalt del cim d’un penya-segat, van seure a l’herba, davant del mar. La Lola va repenjar l’esquena al tronc d’un arbre i es va posar a contemplar el paisatge.

pag17.jpg

—Que bonic que és, tot això —va comentar.

La seva mascota, un ratolí blanc que es deia Goliat, va treure el cap per la butxaca de la brusa i es va estarrufar. El Tretze va deixar anar un esbufec.

—Aquest coi de rosegador, no el puc veure ni en pintura —va remugar.

—Segur que ell encara et pot veure menys a tu —va replicar l’Àxel—, que, si poguessis, te’l cruspiries!

Hi va haver un silenci. Només se sentia la fressa del vent a les capçades dels arbres, la remor de les onades quan trencaven a baix a la riba i el nyic-nyic de les gavines.

pg19.jpg

—Ja sé quin és el meu poder —va dir la Lola, somrient.

—La telepatia, oi? —va comentar l’Àxel—. Hi tens la mà trencada.

—No, no. Només puc emetre missatges telepàtics, no

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos