30 sunsets per enamorar-te (edició en català) (Bali 1)

Fragmento

30_sunsets_per_enamorarte_catalan-2

PRÒLEG

Duia un vestit d’home d’Armani i unes sabates Bemer. A la solapa de la jaqueta descansava un mocador de seda de més de dos-cents dòlars.

Qualsevol que no el conegués el miraria amb admiració. Qualsevol que sí que el conegués el miraria amb recel, perquè no era famós per la seva simpatia ni la seva paciència, sinó per tot el contrari. La gent li tenia por. I és que com no l’havien de témer? Tenia terrenys, empreses, avions i edificis sencers. En els vint anys que feia que era el propietari de l’empresa, tot havia anat vent en popa… Almenys per a ell.

Va seure a la seva butaca flamant davant d’un escriptori on podrien dinar perfectament una dotzena de persones. Va mirar per la finestra. Per ser Londres, aquell dia feia força més calor del que era habitual. El més probable era que li truquessin per anar a l’hipòdrom. Malgrat que ja s’havia acostumat a la seva posició, hi havia una part d’ell que sempre sentia que algú li acabaria arrabassant el que era seu. Per això ho tenia tot tan ben lligat. Comptava amb els detectius privats més destacats i amb les millors agències d’intel·ligència, que actuaven a favor seu gràcies als suborns astronòmics que havia après a gestionar amb tota la naturalitat del món. No obstant això, quan es va llevar aquell matí va sentir alguna cosa diferent, una altra mena de por… Una sensació que no s’assemblava a l’habitual.

Va sonar el telèfon i es va plantejar si l’agafava o no. El podria ignorar, anar-se’n a l’hipòdrom, quedar amb una noia atractiva, presumir-ne davant dels seus amics, beure, menjar i després endur-se-la al llit i passar l’estona fent el que més li agradava fer…

Però no va ser capaç d’ignorar la trucada. Era d’en Jeffrey.

Quan va despenjar el telèfon, alguna cosa li va fer sospitar que no li donaria bones notícies.

—Què passa? —va demanar.

—Hi ha algú que s’està fent preguntes, Devon —es va limitar a dir.

Va respirar fondo.

—Sempre hi ha algú que se’n fa, Jeffrey. Vols res més? —va preguntar amb veu cansada.

—Aquest cop és diferent —va respondre, i la pausa que va fer a continuació va provocar que es posés nerviós—. Les indagacions provenen d’Indonèsia…, concretament d’una illa a uns quaranta quilòmetres de Bali.

Va agafar l’aparell amb força.

—Doncs aleshores ha arribat l’hora de recordar a certa persona l’acord al qual va arribar amb mi fa vint anys, no trobes?

En Jeffrey hi va estar d’acord.

—Avisa’m si hi ha cap novetat i… vull el nom i el cognom de qui sigui que està fent preguntes que no li corresponen.

Va penjar i es va quedar mirant per la finestra. Si algú removia aquell tema… Va donar un cop de puny a l’escriptori i va renegar entre dents. Es desfaria de qualsevol que posés en perill la vida que li havia costat tant aconseguir. Es desfaria de tots ells.

30_sunsets_per_enamorarte_catalan-3

CAPÍTOL 1

ALEX

Una carta, una trucada i un advocat. Tot el meu món acabava de fer un gir de cent vuitanta graus. Un dia tens la vida controlada al cent per cent, o això et penses. Has triat un camí, el segueixes, lluites perquè ningú et convenci que t’has equivocat ni que has triat malament. Collons, t’enfrontes a tothom, fins i tot a les persones que estimes més. Estudies, et prepares, també t’equivoques. És clar que t’equivoques, però aquesta és l’única manera d’aprendre, sempre que ho facis en un entorn controlat; en el meu cas, en els simuladors que han format part de la meva vida des que vaig fer els divuit anys.

Soc pilot; comandant, per ser més precís. Per això deia que és millor equivocar-se en entorns controlats… No volem matar a ningú, sobretot perquè, si passa, segurament serà l’última cosa que fem.

Des que tinc ús de raó, m’ha fascinat el cel. Volia ser allà dalt, a les estrelles; volia que els núvols fossin els meus amics i ser la primera persona que veu el sol quan treu el cap per l’horitzó. La meva pel·lícula preferida de petit era Peter Pan, i no per allò de no voler fer-se gran mai, sinó pel polsim màgic de la Campaneta. Somiava poder volar sense ales i anar on el vent bufés amb més força.

Per descomptat, aquella fase no va durar gaire. Vaig perdre la innocència força de pressa; de fet, massa aviat pel que em sembla que seria normal en qualsevol infant… Vaig començar a plantejar-me una altra manera més realista de solcar el cel i volar quan vaig deixar de fixar-me en el polsim de la Campaneta i, a poc a poc, em vaig sentir més atret pel seu físic.

No vaig trigar a descobrir el que se sent en un avió. Quan tenia deu anys, vaig viatjar de copilot a l’avioneta del pare, i amb dotze anys ja gairebé la sabia pilotar tot sol. Quina impressió! Tant de bo us pogués fer sentir exactament el que jo vaig experimentar el primer cop. Notar el motor vibrant sota meu, l’adrenalina que em recorria tot el cos, el vent que em colpejava la cara, el soroll de les hèlices abans d’enlairar-nos…

Em sembla que va ser aleshores quan em vaig enamorar per primera vegada d’alguna cosa. Em vaig enamorar de totes aquelles sensacions, em vaig tornar addicte a sentir-me cada cop més lluny de la Terra i més a prop de les estrelles. Vaig tenir sort. No és tan senzill trobar una passió, tenir tan clar el que vols fer amb la teva vida. Tampoc no és fàcil estudiar i col·locar-te al punt de partida, equipat fins dalt amb il·lusió i energia. Amb catorze anys em vaig armar de valor. Davant dels meus pares, vaig dir ben fort i clar:

—Pare, mare… Vull ser pilot.

Era una cosa que alguns poden trigar anys, o fins i tot una vida sencera, a descobrir, però jo ja ho tenia clar. I la resta… Bé, la resta és història.

El meu cervell sabia que algú picava a la porta, però, hòstia… no em podien deixar en pau ni tan sols un dia? Vaig agafar el coixí i me’l vaig posar sobre el cap. Mirava d’atenuar els sorolls de fora i blasfemava mentalment en tots els idiomes que sabia, que no eren pocs. Li desitjava el mal a qui fos que m’estigués impedint dormir amb tranquil·litat fins que em passés la mona.

—Obre la porta, Alex!

Merda, era en Nate.

Li podria cridar que la porta l’obriria la seva punyetera mare, però no li podia fer allò. No a en Nate, que m’havia aguantat des que em vaig assabentar… Collons, des que em vaig assabentar d’«allò».

Per dins, tenia una veu que em renyava perquè encara no era capaç de posar nom i cognom al meu problema recent. Ja feia dos anys que la meva vida havia canviat de manera dràstica. Bé, la meva vida i el meu futur. Per això encara em costava assimilar que el destí continués sent un fill de puta tan gran amb mi. No n’havia tingut prou, amb tot el que ja m’havia arrabassat?

L’ansietat dels últims set dies es va tornar a apoderar de mi. Vaig tenir una sensació horrible, com si volgués abandonar el meu cos i sortir corrents a buscar-ne un de nou. Adorava aquella vida que tant m’havia costat tenir, però desitjava poder canviar-la per qualsevol altra, perquè ja no seria la meva vida mai més! Aquella notícia l’havia canviat per sempre… i jo no hi estava preparat.

—Obre la porta o la tiro a terra!

Al final, em vaig aixecar com vaig poder i vaig caminar fins a la porta de l’habitació d’hotel. Davant meu hi havia el paio més malparit del món. Ah, i també el meu millor amic. En Nate Olivieri. Ens coneixem des que vaig fer els disset anys i vaig poder començar a fer les meves primeres hores oficials de vol. En Nate i jo ens vam treure el títol de pilot privat alhora, i des de llavors hem estat inseparables. És curiós: malgrat els anys i que ens coneixem molt bé, encara sembla incapaç de comprendre que, quan li dic «No em toquis els collons els pròxims dies», el que vull dir exactament és «No em toquis els collons els pròxims dies».

—Nano…, fas pena.

—Fora d’aquí —vaig dir, i vaig estar a punt de tancar-li la porta als nassos, però el seu peu em va impedir fer-ho del tot.

—Sí, home —va respondre, empenyent la porta amb força, i va entrar a l’habitació—. Cony! Però quin animal s’ha mort aquí?!

El vaig ignorar olímpicament i vaig desfer el camí en direcció al dormitori, on m’esperaven el matalàs i, si tenia sort, algunes hores decents de son.

—Tanca la porta quan et cansis de dir estupideses.

Però no em va deixar arribar al llit. Es va posar al davant i em va barrar el pas. Em vaig prémer el pont del cas. Vaig provar de respirar fondo. No podia perdre els papers… Un altre cop no, no d’aquella manera.

—Tinc bones notícies per a tu —va anunciar el meu amic.

—Faràs que retrocedeixi en el temps dotze anys?

—Gairebé… —va dir amb un somriure radiant—. Faré que el teu cul pugi a un avió i t’enviaré tan lluny que, quan tornis a Londres, seràs un home nou.

—De què collons parles?

En Nate em va fer un somriure d’orella a orella. Vaig saber que d’un entusiasme tan obvi no sortiria res de bo.

—Marxem a Bali! —va cridar, estenent els braços cap als dos costats.

—Què? —vaig preguntar, com si les paraules que acabava de pronunciar me les hagués dit en xinès mandarí, un idioma que conec però que no controlo en absolut. Per això el vaig mirar amb cara d’estupefacció.

—Ens n’anem! Tots dos! He mirat de contactar amb en Malcolm per fer el viatge tots tres, com abans, però el molt desgraciat encara està fent voltes pel món.

—Ets boig —vaig respondre perdent la paciència.

—Serà genial! Gaudirem del sol, del mar, d’unes bones onades, d’un nasi goreng ben bo… Farem esnòrquel, esquí aquàtic… —enumerava emocionat, caminant d’un costat a l’altre—. Ens estirarem a la platja com si fóssim marmotes i desconnectarem de tot. Agafarem un bon pet i fotrem un clau amb alguna tia atractiva que vulgui passar una bona estona amb nosaltres. I després… després de tot això…, tornarem i t’enfrontaràs a…

—Calla, Nate —el vaig tallar, fred—. Calla o et juro per Déu que la pròxima vegada que em toquis de copilot obriré la cabina, descendiré fins als dos mil metres i et llançaré de l’avió sense paracaigudes, m’has entès?

El vaig agafar per un braç, el vaig arrossegar fins al passadís i vaig tancar la porta amb un cop sec.

—Sí que et despertes de mal humor, hòstia… —vaig sentir que deia a l’altra banda de la porta.

Em vaig estirar al llit i vaig tancar els ulls desitjant que les coses tornessin a ser com abans. No obstant això, una part de mi…, una de ben petitona, sabia que en realitat no volia això. El que necessitava era que aquella part tan petita aconseguís ser la predominant i guanyés la batalla.

Unes quantes hores més tard, quan vaig tornar a obrir els ulls, per un instant vaig sentir que tot continuava igual. Va ser una sensació meravellosa… Però només vaig haver de donar una ullada al meu voltant per saber que no podia estar més allunyat de la realitat. Tot continuava igual.

O, més aviat, gairebé tot, perquè quan vaig sortir del dormitori em vaig trobar en Nate assegut a la taula de la suite escrivint alguna cosa en el meu portàtil.

—Encara ets aquí? —vaig preguntar, passant-me la mà pels cabells i despentinant-me en un acte reflex nerviós. Sempre ho feia quan estava estressat, aclaparat o amoïnat, i en aquell moment estava experimentant totes aquelles sensacions multiplicades per mil.

—Et recordo que l’hotel és meu? —va respondre sense ni tan sols aixecar la mirada de la pantalla.

—És del teu pare.

En Nate va fer un somriure de costat.

—Correcte.

En efecte, en Nate era el fill del propietari de la cadena d’hotels de luxe Olivieri. Sí, aquells Olivieri. La seva família tenia hotels arreu del món, i el primogènit havia decidit desentendre’s completament del negoci familiar i fer-se pilot d’avions privats de luxe… Com jo, més o menys.

—Em pots explicar què fas amb el meu portàtil?

En Nate em va mirar per sobre de l’ordinador un instant. La llum de la pantalla intensificava el color dels seus ulls blaus.

—Ens estic reservant dos bitllets d’avió en primera classe, però els cabrons de Qatar Airways estan del tot plens; només hi ha seients en turista.

Vaig girar els ulls en blanc, perquè discutir amb ell sobre el viatge dels nassos no serviria de res. En Nate era així, es pensava que pel fet d’empènyer un carro sense rodes arribaria a algun lloc… En aquell moment, vaig decidir que només podia confiar que ja se’n cansaria.

Vaig mirar per la finestra i vaig veure que ja era de nit; això volia dir que havia fet una migdiada d’unes cinc hores. Em vaig deixar caure al sofà i em vaig passar la mà per la cara. Què havia de fer?

La meva vida no estava preparada per a una cosa així. Jo no estava preparat per a una cosa així. Tenia vint-i-nou anys, vivia sol des dels divuit. Tenia una feina que m’encantava i viatjava moltíssim, a vegades més del que m’agradaria. Em dedicava al que m’apassionava, però prou que m’havia costat. Sempre havia sabut que no duraria per sempre, però, coi, s’havia d’aturar tot ara?! Si tot just estava començant a viure!

—Em sembla que hauríem de marxar demà passat… Sí, així arribarem dilluns… Són uns fills de puta. Recordes quan en Wyatt ens va demanar sisplau que el portéssim a ell i a tota la seva família a Maui? Te’n recordes? Crec que li trucaré directament, sí, a veure si d’aquesta manera s’espavila i ens cola en el pròxim…

Vaig desconnectar i vaig tornar a mirar per la finestra. Era un finestral immens, ocupava tota la paret, i els llums dels edificis, dels cotxes i de la nit em despertaven els sentits. M’encantava Londres. És una ciutat que no dorm mai, igual que Manhattan, però té un punt senyorial que sempre m’havia agradat.

La mare estaria orgullosa de mi per haver pensat allò, i, encara que ho negaria si ella m’ho preguntés, la veritat és que jo era força exigent en molts aspectes i mentiria si digués que no m’emprenyen les coses mal fetes o amb poca classe. M’agradaven l’ordre, la tranquil·litat, l’organització, saber on són les coses i conèixer a la perfecció d’on venen i per quin motiu són allà; no només en relació amb les coses materials, sinó també amb la vida en general.

Tenia tres persones que s’encarregaven de mantenir la meva casa de Primrose Hill impecable, ordenada i organitzada. La Hannah em preparava els àpats i em deixava el menjar desat amb cura en carmanyoles de vidre, i quan arribava a casa em trobava la roba plegada i planxada a la perfecció. Que Déu es compadís del culpable, si hi havia alguna cosa fora de lloc quan jo tornava a casa. Era un maniàtic, i potser sona horrible, sí, però allò era el que m’havia permès esdevenir el pilot més jove i amb més talent d’Anglaterra. No ho dic jo, sinó les medalles que he rebut des que em vaig graduar a l’Oxford Aviation Academy.

Per això era on era. Perquè tenia tota la vida controlada…, tots els caps estaven ben lligats i el meu futur estava perfectament organitzat.

—Al·lucinaràs quan et porti a la meva illa —va assegurar en Nate, interrompent de nou les meves cavil·lacions.

El vaig mirar amb condescendència.

—La teva illa?

—Ja pots riure tant com vulguis, però fa quatre anys que hi vaig de visita, i quan et dic que és el millor lloc del món per desconnectar és perquè ho és de debò.

En Nate era un esnob amb aire de hippy que triava una illa deixada de la mà de Déu per «desconnectar», com a ell li agradava dir, de la seva vida quotidiana i després tornar amb els txakres renovats, fos el que fos allò…

Per ser sincers, no era capaç de recordar l’últim cop que havia fet unes vacances de veritat, de més de quatre dies. M’agradava treballar i molts dels clients de l’empresa em volien a mi específicament com a pilot, cosa que em deixava poc temps lliure però sí moltes nits en hotels de cinc estrelles arreu del món. No em queixava… La meva feina em permetia tenir una vida força acomodada i m’envoltava de persones molt importants. De fet, amb algunes d’elles havia arribat a fer una amistat autèntica.

El telèfon d’en Nate va sonar i em va tornar a interrompre els pensaments.

—Digui? Sí, Wyatt, com va tot, col·lega?

El meu amic va fer un gest amb la mà en la meva direcció, però el vaig ignorar un altre cop. Em vaig aixecar del sofà, vaig anar cap al minibar i em vaig servir un got de whisky sol. Em semblava haver sentit en algun lloc que la ressaca es cura amb més alcohol, i qui era jo per posar en dubte una afirmació tan plaent?

—És urgent. Si no, no t’ho demanaria. No… És clar que no podem agafar un dels avions. —La seva mirada es va trobar amb la meva, i amb això n’hi va haver prou perquè entengués el que em passava pel cap, però ell continuava amb el seu discurs—: Sí… Dos vols en primera… A Denpasar, sí… Perfecte, nano! Moltes gràcies! Solucionat!

Em vaig tornar a acostar la copa als llavis.

—Penses canviar aquesta cara? Estic removent cel i terra perquè…

—No hi aniré, Nate —el vaig tallar sense contemplacions—. No hi insisteixis… O potser t’he de recordar per quin motiu ja no em puc escapar d’aquí i fer l’idiota com quan érem unes criatures?

En Nate em va mirar des del sofà ben tranquil i serè.

—Precisament pel que ha passat, necessites desconnectar de tot això. Has de sortir de Londres, allunyar-te’n i pensar quin serà el teu pròxim moviment…

—Hòstia, Nate, que ja no hi haurà cap altre moviment! —vaig exclamar.

De la ràbia que sentia, el got de vidre va esclatar i es va trencar en mil trossets, cosa que va provocar que em fes un tall a la mà.

En Nate m’observava sense immutar-se.

—Només seran trenta dies, Alex. Trenta dies per trobar-te a tu mateix, trenta dies…

—Trenta dies per mirar d’assumir que la meva vida, tal com l’he conegut fins ara, s’haurà acabat per sempre.

Ell no va dir res més i jo vaig anar a la cambra de bany.

Ja era hora que acceptés la meva nova realitat.

30_sunsets_per_enamorarte_catalan-4

CAPÍTOL 2

NIKKI

Em va despertar el sol que s’escolava per la finestra, com sempre. I, com cada matí, vaig renegar en veu alta i em vaig preguntar quan acabaria de cosir les cortines en què feia més de dos mesos que treballava… Podria dir que no havia tingut temps, que no donava l’abast amb el miler de coses que feia cada dia, però serien excuses barates. Tenia prou temps per acabar-les, però la veritat és que em feia una mandra terrible.

Confeccionar cortines no es trobava a la llista de les meves aficions, però sabia que ho podia fer jo sola, que només trigaria unes quantes hores a enllestir-les i que amb una mica d’ajuda de l’Eko o fins i tot d’en Gus les tindria penjades abans d’haver de pujar a una moto i trobar-me al sunset amb la resta de la colla.

Em vaig estirar com un gat. Vaig badallar com no faria mai en públic i em vaig llevar. Encara no m’havia acostumat a viure sola i tampoc em podia creure que tot el que veien els meus ulls fos meu i només meu. Tenia vint-i-tres anys i feia dos mesos que m’havia independitzat i mudat a una vil·la al costat d’un penya-segat. Me’n podria haver anat abans a viure sola, però m’agradava massa viure amb la meva àvia, la Kuta, i el meu tiet, en Kadek. Sempre m’havien protegit i cuidat. Bàsicament, m’havien criat, tenint en compte que els meus pares es van morir quan jo només tenia tres anys. Amb prou feines els recordo, perquè jo era un nadó, però sí que soc conscient del forat que va deixar la mort de la meva mare en la família. La mare era la nineta dels ulls de la meva àvia i la germana petita del meu tiet, i tot d’una, jo, la seva única neta i neboda, havia esdevingut òrfena…

Em feia mal parlar dels pares perquè, encara que els vaig conèixer durant un període de temps molt curt, els trobava moltíssim a faltar, i sentia que els coneixia més bé que ningú gràcies a l’àvia i al tiet. Sobretot m’explicaven anècdotes de la mare i, malgrat que a vegades els resultava difícil esmentar-la, sabia que ho feien perquè pogués tenir una imatge clara de com era i de com m’estimava. Del pare parlaven menys, però sabia que, si no fos pel que ells m’havien explicat, no seria més que un fantasma d’un passat que ni tan sols veia amb claredat.

Gràcies a això sé moltes coses. Per exemple, sabia que la piga que tinc a l’orella esquerra, una de ben petitona enganxada al lòbul, és idèntica a una que tenia la mare, i també sabia que les meves cames allargades i el meu metre setanta eren una herència del pare, en Jacob, que era anglès. Això em converteix en «mestissa», ja que per part de mare tota la família era asiàtica, concretament d’origen balinès.

Ho trobava tan estrany, pensar que tenia sang anglesa recorrent-me les venes… Quant als trets físics, us puc assegurar que els gens de la mare tenien un pes molt gran en la balança, però és veritat que els meus ulls, tot i que són una mica ametllats, no són del color xocolata que es repeteix sovint entre la meva gent… Són més aviat d’una tonalitat que tira cap al verd, i de petita em va provocar molts maldecaps. Algunes persones de l’illa fins i tot pensaven que era senyal de mala sort; amb això us ho dic tot. I és que una persona asiàtica amb els ulls verdosos no es veu cada dia… També tinc la pell menys citrina, però pel que fa a la resta soc tan balinesa com qualsevol altre que visqui aquí. I, si no, a veure qui s’atreveix a dir el contrari.

Mentre em rentava les dents, vaig començar a repassar mentalment totes les coses que havia de fer durant el dia. Des que vaig acabar la carrera de Veterinària, no havia tornat a sortir de la meva petita illa, que es troba a pocs quilòmetres de Bali, l’illa principal. És prou petita perquè tots els habitants ens coneguem de vista i, alhora, prou gran per no haver de saber el nom de tothom. Per mi, és la mida perfecta.

M’he criat aquí. Aquest lloc ha estat sempre casa meva i he crescut envoltada de natura, animals, arrossars, l’oceà, sorra, esports aquàtics, menjar casolà i local i, això sí, una bona pila de turistes que arribaven a l’illa amb la idea de viure el somni balinès.

Quan em vaig haver de mudar al centre de Bali per estudiar, ho vaig passar molt malament. No estava gens acostumada a la vida de la ciutat, i això que Bali és diminuta en comparació amb qualsevol ciutat normal i corrent. Però el soroll del trànsit, els centres comercials, el fet d’haver d’anar a tot arreu amb sabates i roba com si anés a una reunió de feina… Tot plegat em va costar. Malgrat que la carrera va durar quatre anys, prou temps perquè m’hi adaptés, quan vaig tenir el títol sota el braç vaig pujar a la meva llanxa i em vaig acomiadar del món exterior amb un somriure d’alleujament immens. Jo no estava feta per a aquella vida… Ni de bon tros. La meva vida era aquí, amb la meva família i els meus gossos…, tots ells.

L’única cosa que em va agradar de viure al centre de Bali va ser el cinema. I conèixer la meva millor amiga, la Margot, que…

Un lladruc sord em va cridar l’atenció i em va interrompre els pensaments.

Vaig obrir la finestra del lavabo amb un somriure per treure-hi el cap. La casa estava situada en un punt elevat. L’havien construït en un penya-segat i, a més d’unes vistes espectaculars al mar, des de la finestra del bany veia el vessant de la muntanya, on començaven els graons que conduïen a la meva porta i on cada matí m’esperava el meu gos preferit, el meu gos guardià, el preciós Batú.

El tema dels animals abandonats a les zones costaneres de Bali sempre m’havia fet perdre el son. De fet, va ser un dels motius que em van empènyer a ser veterinària. És molt trist, però la realitat és que la gent d’aquí veu els gossos com si fossin una plaga, i no pas com els animals més macos, bondadosos i fidels que hi ha hagut mai en aquest món tan estrany i volàtil que anomenem Terra.

I no només hi ha centenars d’animals sense amo que vagaregen per les platges buscant afecte i menjar, sinó que, a més a més, molts turistes que venen aquí a passar una temporada els acullen com a animals de companyia. Alguns fins i tot se’ls queden durant uns quants anys, però després els abandonen quan arriba l’hora de tornar a casa seva. Per sort, no tothom és així. De fet, a la majoria dels gossos els donen menjar els turistes, gràcies al concepte d’animal de companyia que té la gent d’occident, tot i que això no impedeix que cada cop hi hagi més gossos i que la gent autòctona els vegi com una amenaça o com uns animals plens de paparres. La crueltat d’algunes de les persones de l’illa és escandalosa. Farien qualsevol cosa per desfer-se dels gossos, fins i tot enverinar-los, i aquí és on entra en joc la meva feina com a veterinària.

No és fàcil, ni tampoc barat, mirar de cuidar tants animals. A més a més, com que la majoria no estan castrats, no deixen de reproduir-se. Em gasto gairebé tot el sou comprant les coses que fan falta per continuar cuidant-los. Ben mirat, és una redundància força curiosa, i també el motiu pel qual estic pràcticament tot el dia treballant. És bastant insostenible, però no hi he trobat cap alternativa.

Tinc tantes feines que de vegades en perdo el compte. Així doncs, a banda de ser l’única veterinària titulada de l’illa, imparteixo classes de ioga cada matí a diferents hostals i complexos de vil·les, tres cops a la setmana faig de guia per a submarinistes titulats i, quan no tinc més remei…, ajudo l’equip de neteja del complex més esnob i cursi de l’illa: un complex espectacular amb vil·les a primera línia de mar i amb tots els luxes que us pugueu imaginar. De totes les feines que tinc, aquesta és la que odio més. Encara que el complex és propietat de la família de la Margot i que sé que soc afortunada de poder cobrar uns calés extres de tant en tant, és impossible deslliurar-se de molts turistes que es pensen que són els millors del món.

Aquesta mena de complexos turístics són molt comuns a llocs com Bali, però la meva illeta està enfocada més aviat a turistes hippies, gent que vol practicar esports aquàtics extrems, desconnectar a retirs de ioga o fer surf amb les millors onades d’Indonèsia… o gairebé.

En general, es tracta de gent que ve a l’illa a passar un parell de dies i després se’n va, quan descobreix que no és precisament el lloc més luxós de Bali. No obstant això, cada cop s’hi va acostant més gràcies als inversors, que no paren d’obrir complexos a cada terreny que veuen sense explotar.

Vaig sentir uns quants lladrucs més d’el Batú i em vaig tornar a centrar en les meves coses. Si volia ser a les set a la tarima davant del mar per fer la meva primera classe de ioga, ja em podia afanyar. Vaig sortir del bany i vaig agafar el primer conjunt de top i leggings que vaig trobar. Em vaig fer una cua ben alta per recollir-me els cabells, llisos, i em vaig penjar a l’esquena la màrfega de ioga i la bossa on duia el material de supervivència: la roba per canviar-me, l’ampolla d’aigua i un plàtan per menjar-me a mig matí.

El Batú va embogir quan em va veure baixar les escales. Encara que feia tard, em vaig aturar uns minuts per saludar-lo com es mereixia. La història que compartíem era especial i sabia que ell s’havia ben guanyat tot el meu amor i un tracte preferent, en comparació amb la resta de gossets, malgrat que això no ho admetria mai en veu alta.

El vaig acariciar amb afecte. Vaig deixar que em saltés a sobre, tot i que vaig intentar que no em taqués el conjunt blanc, i vam riure una mica. Sí, defenso que els gossos riguin, somriguin, plorin i facin tot el que fem els humans, però en versió canina. Quan ja ens vam haver donat prou amor l’un a l’altre, em vaig encaminar cap a la moto.

La pobra estava molt tronada. Me la va regalar el meu tiet quan vaig fer tretze anys. No us espanteu, va ser tard en comparació amb la resta de la gent d’aquí, que comença a anar en moto a partir dels deu anys. La meva és una Vespa antiga, però jo prefereixo dir que és vintage, encara que la veritat és que segurament era vintage abans i tot que me la regalessin… Però em porta a tot arreu, o sigui que no em puc queixar. Ella fa la seva funció i jo em gasto mig ronyó arreglant-la cada dues o tres setmanes.

Cada cop que s’engegava, donava les gràcies als déus.

—Som-hi, Batú!

El gos va respondre amb un lladruc i tots dos vam baixar el camí cap a la platja per arribar a la classe de ioga. Ell corria darrere meu, amb la llengua fora, ben content per sortir a córrer de bon matí. Molta gent duia els gossos sobre la moto —només cal ensenyar l’animal a seure on nosaltres posem els peus—, però el Batú no era petit, com la majoria dels gossos que vivien a l’illa. En realitat, era força gros, gairebé com un labrador, però era d’un color ataronjat. Era mestís, em sembla que una barreja entre un labrador i un podenc, i estic gairebé segura que el Batú no era originari de Bali. La seva història era molt trista, igual que la manera com el vaig salvar… A vegades la gent pot ser molt cruel.

Malgrat aquells records tan dolents, vaig somriure quan el vaig veure pel retrovisor, amb tanta vitalitat i amb aquella alegria que transmetia a tothom. Tant de bo us pogués fer sentir la felicitat que experimentava cada cop que salvava o ajudava algun d’aquells gossos…

El clàxon d’un camió em va sobresaltar i va provocar que gairebé caigués de la moto.

—Merda! —vaig exclamar, alhora que el Batú es posava a bordar com un boig.

El camió es va aturar i en va baixar una persona amb qui no em venia gens de gust parlar.

—Perdona, Nikki, no t’havia vist!

I per això havia tocat el clàxon? Perquè no m’havia vist?

—No pateixis, Jeremy —vaig respondre forçant un somriure amable.

El Batú, que era al meu costat, va començar a bordar i grunyir cap al noi. Era força protector amb mi, i tenia una fixació poc comuna amb en Jeremy.

—Com va tot? —em va preguntar, aprofitant que no venia cap cotxe.

La meva relació amb en Jeremy era una mica incòmoda. Havíem tingut una història breu. No era res de l’altre món, només que havíem sortit unes quantes setmanes. Era fill de turistes, però havia nascut aquí i s’havia criat com nosaltres. Era un dels «adoptats», com els anomenàvem, perquè no eren d’aquí, però en realitat sí que ho eren. No sé si m’explico…

—Bé, bé, però faig tard —vaig dir mirant de parlar per sobre dels lladrucs del gos.

—Ah, és clar! Perdona… —va contestar, i aquest cop va ser ell el que va forçar un somriure—. Ioga, oi?

Vaig fer que sí amb el cap.

—Potser vaig a la teva classe algun dia… —va comentar.

Em vaig haver de controlar infinitament perquè no se’m notés a la cara la poca gràcia que em faria tornar a tenir-lo a classe. No hi havia res que li importés menys que el ioga, a en Jeremy, però sabia que jo seria en un lloc i una hora en concret, i era la seva única manera de poder estar amb mi sense estar amb mi de debò… Tot plegat era incòmode, moltíssim.

—Genial —vaig fer, engegant la moto—. Fins després, Jeremy, que tinguis un bon dia!

Vaig accelerar i vaig fer mitja volta amb la moto. No vaig passar per alt la mirada fulminant que en Jeremy va llançar al Batú, però no podia dir que m’estranyés. El meu gos i ell no s’havien avingut mai. Una de les raons per les quals la nostra història no hauria funcionat mai era que ell odiava els gossos.

Dic «una de les raons» perquè hi havia un munt de motius per no tenir una relació amb ell. Podria estar-me dies sencers elaborant-ne una llista, començant pel fet que era molt controlador i gelós. En quin moment un noi passa de ser una persona encantadora a estar del tot obsessionat amb la meva agenda? «On seràs avui a les onze?», «Per què t’he vist avui esmorzant a Yamu?», «Ens veurem avui a la una o has de dinar amb el teu tiet un altre cop?», «Per què parlaves amb l’Eko aquest matí?, que no tenies feina?».

Era un malson!

Trencar amb ell havia estat la millor decisió que havia pres en tot l’any, però semblava que ell encara no se n’havia assabentat. Era una pena, perquè, d’entre tots els nois de l’illa, en Jeremy m’atreia força… No em pregunteu per què, però els nois occidentals eren la meva perdició; m’atreien moltíssim més que qualsevol noi d’aquí, i això m’agradava i m’atabalava a parts iguals. M’agradava perquè feia que em sentís més a prop de la mare, ja que, al capdavall, ella s’havia enamorat d’un anglès. I m’atabalava perquè aquí només venien turistes que estaven de pas; molt pocs decidien assentar-se a l’illa per sempre, i la veritat és que no volia perdre el temps amb relacions que no anaven enlloc… Per això, en Jeremy havia estat l’excepció i l’opció perfecta, perquè era indubtablement americà, amb els cabells rossos i els ulls blaus, el cos de surfista i un somriure blanc un pèl tort. I, a més a més, era «adoptat», però, és clar, no podia tenir una relació seriosa amb algú els atributs del qual es redueixen a dues frases.

Vaig trigar menys de deu minuts a arribar al lloc on es feia la classe, que era una tarima de fusta davant del mar en un dels nombrosos complexos turístics de l’illa. El millor de les classes de ioga era que m’obligaven a entrenar-me cada matí, i aconseguia fer bons amics de passada. Dic «de passada» perquè, en general, es quedaven aquí molt poc temps: com a màxim tres mesos, si venien a fer el retir de ioga sencer, però sovint només s’hi quedaven un parell de dies. De totes maneres, era agradable fer classes d’un esport que estimava amb tota l’ànima i que sabia que ajudaria molt a tothom qui el comencés a practicar. «El ioga és un estil de vida», m’havia dit sempre l’àvia; ajuda a tenir la ment en calma i el cos actiu, una contradicció deliciosa, i permet que qui el practiqui amb freqüència aconsegueixi un cos espectacular i la possibilitat de fer unes postures increïbles.

—Bon dia! —vaig dir a les noies de la classe.

Sí, eren totes dones. No sempre era així, a vegades també hi havia algun home, però sovint eren les parelles de les noies i venien obligats. De tant en tant també venia algun home que tenia curiositat i ho volia provar, però no repetien després de comprovar que és molt complicat seguir la classe si no tens flexibilitat. Això era un tema que tenia molt pendent. De fet, ja havia organitzat una jornada de ioga masculí un cop, però no havia sortit gaire bé… Sobretot perquè quan vam fer la postura del gos em vaig adonar que als homes no els acaba de funcionar bé el cervell si tenen davant una noia traient cul i esperant que l’imitin.

Les noies de la classe em van somriure, tot i que semblaven cansades, i es van col·locar de manera que totes em poguessin veure amb claredat.

—Començarem fent unes quantes salutacions al sol…

I sí que vam saludar el sol, i tant, sobretot perquè la classe estava programada perquè durés justament el que triga el sol a sortir per l’horitzó i desitjar-nos un bon dia.

Era horrible llevar-se tan d’hora, però, en acabat, era la millor sensació del món: haver fet exercici fins que tens els músculs exhausts i després ficar-te al mar sota les tonalitats taronjades i groguenques de l’albada.

A vegades em preguntava com s’ho feia la majoria de la gent per viure lluny del mar, de la sorra, d’unes postes de sol inigualables i úniques… Com era possible que la gent preferís ser en un gratacel abans que en comunió amb la natura?

Suposo que era el que passava quan et criaves en una illa, que la teva percepció del món era molt diferent de la de la resta de la població mundial, que, malauradament, pensava que les coses materials estaven per sobre de qualsevol plaer terrenal… Que no entenien que era gratuït veure una posta de sol? Com a molt, et podia costar un dòlar si et prenies una cervesa Bintang ben fresqueta.

En acabar la classe, em vaig acomiadar de les meves alumnes amb un somriure. Quan se’n van haver anat totes, i després d’assegurar-me que no em veia ningú, em vaig acostar a unes pedres que coneixia molt bé, unes pedres que quedaven una mica amagades, i em vaig treure la roba d’esport fins que em vaig quedar despullada. Aquest era el meu petit plaer secret: banyar-me despullada sota el sol de l’albada. Ho feia sempre que podia, però només si les meves alumnes ja se n’havien anat i després de confirmar que no hi hagués ningú a prop meu. El més normal era que estigués sola, perquè per arribar fins a aquelles roques t’havies de ficar per una zona amb molsa que els turistes evitaven pel simple fet que era verda. Per això i perquè eren les set del matí.

Vaig gaudir al màxim del meu bany preferit sota els rajos del sol de bon matí, fins que vaig sentir que se m’havien relaxat tots els músculs després de fer tant d’esport. A Bali l’aigua sol estar tèbia, i això és genial… a estones. L’aigua del matí, en canvi, era molt més fresca que la de la resta del dia i en vaig gaudir com una nena petita a qui han donat una piruleta. Vaig nedar una estona i després senzillament vaig seure a la roca, embadalida amb els colors del cel. Tant era quants capvespres i quantes albades haguessin vist els meus ulls, sempre em provocaven la mateixa sensació de ser molt petita i una emoció inexplicable al pit.

Vaig acabar la meva meditació particular. Em vaig posar dreta sobre la roca i em vaig estirar com si m’acabés de llevar d’una migdiada. I aleshores va passar… Els meus ulls van volar cap a l’esquerra com si m’haguessin cridat pel meu nom, malgrat que el silenci es mantenia homogeni, interromput només pel cant dels ocells i les onades.

Els meus ulls van topar amb la figura d’un home que m’observava des d’una de les vil·les de la Margot. Era prou lluny perquè no pogués reconèixer les meves faccions, però prou a prop per saber que estava despullada. Va ser estrany, perquè el més normal hauria estat que m’afanyés a tapar-me i me n’anés a correcuita, però no ho vaig fer. Em vaig quedar quieta, com Déu em va portar al món, observant aquella persona que m’estudiava ben tranquil·la, com si res. Tenia els braços recolzats a la barana, i des de la meva roca veia com els cabells se li movien lleugerament pel vent. Ell estava vestit, al contrari que jo, i, encara que no li vaig poder veure bé les faccions, alguna cosa d’aquell home em va provocar una sensació tibant a l’estómac.

No ho sé explicar, però resultava emocionant deixar que em veiés tota nua sense que sabés qui era jo…, com si fos un joc prohibit en què no sabríem mai qui eren els jugadors.

No sé quant de temps ens vam estar mirant l’un a l’altre, però al final em vaig haver de començar a vestir. Em vaig posar les calces i em vaig passar pel cap el vestit que havia desat a la motxilla. Ell no es va moure, va continuar amb la mirada fixa en els meus moviments, gairebé sense pestanyejar, tot i que, vaja, això només era una suposició meva, perquè des de tan lluny ni tan sols podia veure de quin color tenia els ulls… Ni com era la seva boca, ni els seus pòmuls, ni el seu somriure… Tampoc sabia si tenia barba o estava afaitat. Només distingia el seu cos inclinat a la barana i, malgrat la distància, semblava un home alt i musculat.

Per un instant fins i tot vaig sentir l’impuls d’aixecar la mà i saludar-lo, però seria ridícul, tenint en compte les circumstàncies.

Vaig baixar de la roca i me’n vaig anar de la platja amb la sensació que acabava de viure el moment més eròtic i atrevit de la meva vida.

30_sunsets_per_enamorarte_catalan-5

CAPÍTOL 3

ALEX

«Què hi faig, jo, aquí?», em vaig preguntar, mirant la llanxa que hi havia davant meu i l’idiota del meu millor amic, que xerrava animat amb el capità.

—Vine, Alex! —va cridar des de la vora del mar, on les onades feien moure la petita embarcació d’una banda a l’altra.

Que potser aquí no existien els embarcadors? Em vaig acostar a en Nate, perquè no tenia cap alternativa, no després d’un viatge de quinze hores amb escala a Kuala Lumpur i poc temps per descansar de veritat. Sí, havíem viatjat en primera classe, però el meu cervell no s’havia relaxat gens ni mica i no es deixava de preguntar el mateix: «Com era possible? Com havia pogut ser tan imbècil, tan irresponsable?».

—Aquest és en Nero, ens durà fins a l’illa de la qual t’he parlat tant.

Vaig fer que sí amb el cap sense ganes de tenir cap conversa insubstancial amb ningú, i menys encara amb aquell tal Nero.

—Quan marxem? —vaig preguntar, observant el mar.

La marea no estava gaire a favor nostre, però em negava en rotund a dormir en un hotel de mala mort de Denpasar.

—De seguida, senyor —va afirmar, i tot seguit va cridar els seus mariners, si és que se’ls podia anomenar així, tenint en compte com era l’embarcació—. Aquest és el seu equipatge? —va demanar, assenyalant la maleta negra que hi havia al meu costat.

Vaig assentir, i vaig fer un gest de desaprovació amb el cap en veure la motxilla feta pols que duia en Nate. «Fer turisme de motxilla»: no entendria mai aquest concepte, o més aviat aquest estil de vida. M’encantava viatjar

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos