En Nico s’enfrontava a la decisió més difícil que havia hagut de prendre en tota la seva vida i estava convençut que l’esguerraria d’una manera o altra.

—No puc —li va dir a en Will Solace, a l’espectacularment bell fill d’Apol·lo, que estava dret davant d’ell. Però, en canvi, en Nico va decidir fixar-se en l’Austin Lake (un dels germanastres d’en Will). Caminava d’un costat a l’altre darrere d’en Will i l’únic que aconseguia era posar encara més nerviós en Nico—. Para de moure’t, Austin —va saltar en Nico—. No em puc concentrar.

—Ho sento, col·lega —va respondre l’Austin—. És que estic molt tens.

—Has de triar —va dir en Will a en Nico—. Són les normes.

En Nico va fer mala cara.

—Soc el fill d’Hades. No acostumo a obeir les normes.

—Però sí que vas acceptar-les, aquestes —va protestar la Kayla Knowles, una altra filla d’Apol·lo. Va fer girar la piruleta que duia a la boca—. Ets un semideu sense cap honor, Nico di Angelo?

L’Austin continuava bellugant-se.

—Si som sincers, diria que això no exigeix tenir cap mena d’honor.

—Silenci! —va saltar en Nico, mentre es passava les mans pel cabell. I si s’equivocava en triar? Decebria en Will?

Però quan va fixar-se en l’expressió d’en Will, en Nico només hi va detectar expectació. De la bona. En Will estava preparat per a qualsevol cosa que ell pogués dir, i tant se valia com acabés; no canviaria la bona opinió que tenia d’en Nico.

«Què he fet per merèixer-me’l?», es va demanar en Nico. S’ho preguntava tot sovint.

—D’acord, ja sé qui trio —va anunciar en Nico.

—Crec que explotaré —va replicar l’Austin.

—El món s’acabarà —va intervenir la Kayla, que ara sostenia la piruleta a un costat, amb els ulls brillants dels nervis—. De debò, es podria acabar aquest cop.

—A veure —va començar en Nico—, si hagués de triar…

—Sí? —el va interrompre en Will—. Triaries…?

En Nico va inspirar fondo.

—En Darth Vader.

En Will i la Kayla van deixar anar un gemec, però l’Austin va fer una cara que semblava que en Nico li acabava de regalar un Ferrari pel seu aniversari.

—Col·lega! —va cridar l’Austin—. Aquesta és la millor resposta!

—És la pitjor! —va protestar la Kayla—. Per què tries en Vader quan pots triar en Kylo Ren?

—Jo m’esperava una cosa més profunda —va mussitar en Will—. Potser el General Grievous o en Dryden Vos.

—Un moment —va replicar en Nico—. Just vaig acabar de veure totes les pel·lícules ahir. Amb prou feines recordo què passava a les preqüeles, ja. —Va fer una pausa—. Hi sortien de debò, aquests, a Star Wars, o fas broma?

—No intentis distreure’ns, Nico —va saltar la Kayla—. En Darth Vader? Tindries una cita amb en Darth Vader? —Va mastegar la piruleta—. M’has tret tota l’alegria, Nico. Tota.

—Benvinguda a la meva vida —va fer broma en Nico. De cua d’ull, va veure que en Will feia una ganyota, molt ràpida, però tot i així la va clissar.

—Aquí podem ser sincers —va dir l’Austin—. No es permet jutjar-nos per cap de les respostes, ho recordeu?

—Ho retiro —va rectificar la Kayla—. Ens podem jutjar tant com vulguem.

—Estàs molt callat, Will —va observar en Nico—. Sobretot tenint en compte que el fan número u de Star Wars del grup ets tu.

—M’estic plantejant per quines raons aquesta és la teva resposta —va mormolar—. Potser sí que tens raó.

—És poderós —va oferir en Nico.

—I decidit —va afegir en Will—. Sempre sabria quin lloc triar per a la cita. D’això no en tinc cap dubte.

—I es treu el casc per menjar? —va demanar la Kayla.

En Nico es va endur la mà al cor.

—Imagina’t en Darth Vader traient-se el casc a taula i mirant-te amb desig als ulls mentre sopeu. Això sí que és romàntic.

En Will va esclafir a riure a cor què vols, i llavors va apuntar aquell somriure radiant que tenia.

Per què, pels déus, per què li semblava una gran victòria fer riure en Will? Durant molt de temps, en Nico havia assumit que era una persona sense cor. Al cap i a la fi, era el fill d’Hades. L’amor no tocava a persones com ell. Però, llavors, havia arribat en Will. En Will, que era capaç de fondre la gelor d’en Nico amb un somriure. Qualsevol hauria estat capaç d’imaginar de quin déu era fill en Will: irradiava energia i llum. A vegades, de manera literal, com havien descobert a les cavernes dels troglodites aquell mateix any. En Will era fill d’Apol·lo de cap a peus.

Potser allò que diuen que els pols oposats s’atrauen és veritat, perquè en Nico no coneixia ningú que fos més completament a l’inrevés d’ell que en Will. Tot i això, estaven a punt de complir l’any. Un any d’estar junts. En Nico tenia nòvio de veritat.

Encara no es creia del tot que fos veritat.

Els quatre semideus van continuar avançant pel Campament Mestís. No cremava cap foc de camp a l’amfiteatre. Potser, com que ja començava a fer fresca a Long Island, en Nico i en Will en podrien encendre un. No hi havia cap campista que s’afanyés a arribar a l’armeria o a la forja, i ningú visitava la cova de l’Oracle. Les cases eren buides (excepte la d’Hades i la d’Apol·lo), i era el senyal més evident que s’havia acabat l’estiu.

En Nico no volia admetre-ho en veu alta, però trobaria a faltar… A gairebé tots els campistes, tot i que a vegades era esgotador ser un dels seus consellers. Sobretot no volia haver d’acomiadar-se de la Kayla i l’Austin.

Mentre creuaven els camps de maduixes, en Nico va advertir que la tensió de la Kayla i l’Austin augmentava. Havien hagut de prendre la difícil decisió sobre com viatjarien aquell mateix dia, i mentre tots quatre pujaven el Turó Mestís, la Kayla i l’Austin van abaixar el ritme.

—Ara penso que potser hauríem d’haver pres una altra decisió —va dir la Kayla.

—Segur que no ens passarà res, Nico? —va preguntar l’Austin.

—Sí —va respondre—. A veure, ningú mai ha mort ni res.

—Això no em tranquil·litza gens, encara que t’ho sembli! —va queixar-se la Kayla.

—No us passarà res —va intervenir en Will, i va col·locar una mà sobre l’espatlla de l’Austin—. Diuen que és caòtic, i potser us marejareu una mica, però arribareu sans i estalvis a casa.

Van arribar al cim del turó, on el Velló d’Or refulgia a la branca més baixa del pi. Més avall, la carretera de la granja 3.141 serpentejava recorrent la base del turó i definia, així, un dels confins del campament. A una banda, sobre la grava i al costat d’una pila de caixes i bosses de lona, hi havia en Quiró, el director d’activitats del Campament Mestís; la part del cos de semental blanc centellejava amb la llum de la posta.

—Mira-te’ls! —va dir el centaure—. Vinga, veniu.

Cap d’ells es va afanyar. Per a en Nico era evident que la Kayla i l’Austin no tenien gens de pressa per marxar del campament. La gran majoria dels campistes ja havien tornat a les seves vides «normals», tot i que… Bé, és que què era normal per a algú com en Nico?

Les batalles èpiques.

Enfrontar-se constantment a l’amenaça de la derrota i la mort.

Parlar amb la mort.

Les profecies.

La veu dels seus somnis que ressorgia dins seu i li demanava ajuda.

Les paraules de la Rachel Dare també el turmentaven. Només ell i en Will havien sentit el que l’Oracle havia presagiat feia unes setmanes, i en Nico no n’havia parlat amb ningú més encara, ni tan sols amb la resta de consellers. Per què ho havia de fer? No havia advertit de cap amenaça calamitosa per al Campament Mestís. El món estava (que ell sabés) estalvi del perill que suposava un déu furiós o un tità rebel. Un emperador romà maníac ressuscitat ja no era cap preocupació.

La profecia només concernia la veu solitària que sentia en somnis i li suplicava ajuda.

Més exactament, suplicava l’ajuda d’en Nico.

—Uns quants sàtirs han recollit les vostres coses —va explicar en Quiró mentre els quatre semideus van unir-se a ell davant de la carretera—. Us desitgen que tingueu un bon viatge.

—Potser ens caldrà —va grunyir la Kayla—. Quiró, digues la veritat. Les Germanes Grises no ens mataran pas, oi?

—Què? No! —Semblava horroritzat—. Com a mínim, no han matat pas a ningú fins ara.

—Tu i en Nico! —va xisclar l’Austin, mentre alçava les mans al cel—. Quin parell! De debò creieu que és acceptable que ens digueu això?

El somriure que va apuntar en Quiró li va crear arrugues al voltant dels ulls.

—A veure, sou semideus. No us passarà res. Tot i això, intenteu donar-los una propina d’uns quants dracmes més quan comenceu el viatge. M’han dit que contribueix que l’experiència sigui menys… intensa.

Va ficar la mà a l’armilla d’arquer i en va treure una moneda d’or, que va llançar al camí.

—Atura’t, oh, carro de la perdició!

Tan bon punt en Quiró va acabar de parlar, va arribar el taxi.

No ho va fer rugint ni es va acostar a poc a poc al grup. Simplement, va aparèixer. La moneda es va enfonsar al paviment, cirrus de fum negre s’arremolinaven cap al cel, l’asfalt es va recargolar i el taxi de les Germanes Grises va irrompre. Semblava un taxi de debò, però els extrems s’entortolligaven i s’esvanien, si els miraves durant massa estona. En Nico havia sentit a parlar de les experiències d’en Percy, la Meg i Apol·lo amb aquest mitjà de transport tan particular. Tots li havien reiterat que fins i tot preferien la seva manera de viatjar a través de les ombres que el malson accidentat i que gairebé et feia vomitar que era pujar en aquell cotxe. Les Germanes Grises eren conegudes per detestar els herois, i arribats a aquest punt, percebien tots els habitants del Campament Mestís com herois en potència que havien de detestar.

En Nico no volia admetre-ho davant de la resta, però s’havia trobat amb les germanes diversos cops ell sol i no li queien pas malament. Tenien un caràcter espinós i difícil. Estaven pastades a l’antiga. Eren caòtiques, però a la vegada, i per estrany que pogués semblar, s’hi podia confiar. No dissimulaven l’obscuritat de la seva naturalesa. Per l’Estix, si totes tres compartien un sol ull! Com no les havia d’apreciar en Nico?

Les germanes estaven discutint quan una de les portes de darrere es va obrir de cop.

—Sé perfectament el que em faig, Vespa —va dir la vella que anava al seient de l’acompanyant; un floc de cabells gris i grenyut li penjava davant de la cara—. En quin moment no he sabut el que em feia?

—Sí, apa —va cridar la Vespa, que anava asseguda davant, però al mig—. Té gràcia. Té gràcia que siguis precisament tu qui ho digui, Tempesta!

—Però tu saps què vol dir «gràcia»? —li va etzibar la Tempesta.

La conductora va protestar de manera exagerada.

—Què sou, dues nenes petites? Podeu fer el favor de callar?

La Tempesta va alçar les mans i va imitar gairebé a la perfecció la conductora (la qual cosa va confondre en Nico, perquè sonaven idèntiques):

—Ai, em dic Ira i soc taaaaaan madura…

—Em cruspiré l’ull —va advertir la Ira—. De debò t’ho dic.

—Pobre de tu —va dir la Vespa.

—Amb sal i pebre i un polsim de pebre vermell! —va amenaçar la Ira—. De debò us ho dic.

—Hola —va saludar l’Austin, mentre alçava la funda del saxòfon—. Que podrien obrir el maleter? Tenim força equipatge.

Les tres germanes es van girar de cop cap a l’Austin i a l’uníson van dir:

—No!

I van continuar discutint. En Nico va decidir just llavors que eren les seves persones preferides del món sencer.

Tanmateix, li sabia greu per la Kayla i l’Austin. Mentre en Quiró intentava obrir el maleter, els dos semideus semblaven més espantats que mai en aquest darrer any.

—Segur que no voleu que us porti a través de les ombres fins a Manhattan? —es va oferir en Nico.

En Will va sospirar.

—Nico, no pots fer servir les ombres com si fossin un transport públic. Et deixaran esgotat.

—No passa res, Nico —va dir la Kayla, que semblava que s’esforcés a creure-s’ho—. Tot anirà bé.

—A més, anem a llocs diferents —va intervenir l’Austin—. Em trobaré amb la meva mare al centre. De fet, m’han admès en una acadèmia que hi ha a Harlem i ens ha trobat un pis per a tots dos ben a prop!

—És un bon lloc on anar a parar —va comentar en Will—. I no està gaire lluny d’aquí.

—A més, Harlem té molta història que puc explorar —va continuar l’Austin—. Pel que es veu, han reobert un dels locals on solia tocar en Miles Davis!

En Nico va assentir amb poc entusiasme. No tenia ni idea de qui era aquell. Era un dels inconvenients de no passar gaire temps al món «humà».

—I tu, Kayla? —va preguntar en Quiró, mentre carregava els seus trastos d’arquera al maleter.

—Torno a Toronto —va respondre aquesta—. El papa volia que tornés a casa i fa molt de temps que no hi vaig. Em fa molta il·lusió, la veritat. —Li van refulgir els ulls—. Sobretot per demostrar-li que ara soc més bona arquera que ell!

L’Austin es va tombar cap a en Nico i en Will.

—Així doncs… De debò us quedeu aquí, vosaltres dos?

En Nico va desitjar que en Will respongués primer. El sol que es ponia rere els turons occidentals feia que els cabells rossos i arrissats d’en Will semblessin encesos. Durant uns segons, en Nico es va preguntar si en Will estava fent servir el seu poder de brillar en la foscor.

Fos com fos, en Nico es va empipar una mica. Per què en Will havia de ser tan espectacular a totes hores?

—Això sembla —va dir en Will, mentre agafava en Nico de la mà—. La mama anirà de gira pel nou disc aquesta tardor i no em ve de gust que m’arrossegui per tot el país en una caravana.

—Podria ser divertit —va apuntar l’Austin—. Espero que la meva música em faci viatjar un dia a mi també.

La Kayla va assentir.

—Em pregunto com deu ser això de visitar altres llocs sense preocupar-te de si una estàtua assassina et vol matar.

—Au, va —va intervenir en Nico—. I llavors quina gràcia té?

—Penseu pujar al cotxe? —va grunyir la Tempesta—. O ens pagueu perquè escoltem la vostra conversa avorrida?

Treia mig cos per la finestra amb la mà estesa amb el palmell amunt cap a ells. L’Austin li va donar tres dracmes, una bona propina, tal com en Quiró els havia aconsellat. La Tempesta va examinar les monedes uns segons (en Nico no sabia com, ja que no tenia ulls rere l’espessa cortina de cabells grisos) i llavors va grunyir. Va retirar-se dins del cotxe.

—Pugeu —va dir.

Es van espavilar a fer-se abraçades i petons a les galtes i, després, l’Austin i la Kayla van pujar als seients de darrere del taxi de les Germanes Grises. Mentrestant, aquestes van continuar discutint.

La Kayla va donar una ullada a l’interior.

—Hem viscut aventures pitjors —va dir per als de fora.

—Tu creus? —va saltar l’Austin.

—Bé, espero veure-us aviat —va assegurar la Kayla—. I no us fiqueu en problemes, vosaltres dos, eh?

L’Austin es va estirar per sobre de la Kayla per poder treure el cap per la finestra amb una expressió trapella i alegre:

—Però si us fiqueu en algun…

En Will els va fer un gest amb la mà.

—Us ho farem saber. Us ho prometo.

—Aneu amb compte —els va cridar en Quiró.

—Vinga, Ira! Anem! —va xisclar la Vespa—. No és del que t’ocupes tu? De debò, és que per què redimonis t’asseus en aquest seient si no tens cap intenció…?

La seva veu es va apagar quan el taxi va sortir disparat i es va fondre en un núvol gris.

Definitivament, a en Nico li encantaven les tres germanes.

—Bé, doncs ja està —va dir en Will—. Eren els últims que quedaven, oi?

—Això mateix —va confirmar en Quiró—. Excepte per part de l’equip, els sàtirs i les dríades, el Campament Mestís és… buit.

El vell centaure semblava un xic perdut. Des que havia començat a venir en Nico, no recordava haver viscut un moment en què no hi hagués cap semideu. Aquest era el primer cop. Menys en Will i ell, és clar.

—És estrany —va observar en Nico—. Però molt estrany.

—Han ocorregut moltes coses en els darrers anys —va recordar en Quiró amb nostàlgia—. Ara entenc, més que mai, per què els campistes volen tornar a casa amb les seves famílies o marxar a veure món.

—Sí, ja… —va intervenir en Nico.

—Bé, doncs, senyors —va dir en Quiró, mentre s’espolsava l’armilla per davant—. He de trobar-me amb la Ginebra i les dríades sobre un arbre que s’està podrint. M’espera reunió interessantíssima. Ens veiem a l’hora de sopar?

Van assentir i van acomiadar-se d’en Quiró amb la mà mentre aquest marxava al galop.

—Bé —va començar en Nico—, i ara què fem?

En Will, que encara agafava en Nico de la mà, el va conduir fins al cim del turó.

—Ara ja no ens hem d’enfrontar a cap monstre.

—Au, si vols et faig alçar un esquelet perquè et balli una bona coreografia. Segur que li puc ensenyar el «Single Ladies», si vols.

En Will va fer una rialleta.

—Tampoc no hem de trobar i enderrocar cap emperador romà.

En Nico va fer una ganyota.

—Uf, ni m’ho recordis. Tant de bo pogués viure la resta de la meva vida sense tornar a pensar el nom de Neró. Em faria molt feliç.

—És bona, la broma —va dir en Will, just quan arribaven al cim.

—Quina broma?

—Que siguis feliç —va respondre en Will.

En Nico va posar els ulls en blanc.

—La meva boleta de tenebres —va afegir en Will, mentre li clavava un dit a les costelles.

—Ecs —va protestar en Nico, allunyant-se’n recargolant-se—. No vull que es converteixi en un sobrenom habitual.

—Que ja has oblidat que jo era, i citaré les teves paraules, Nico: «la teva mitja càrrega»?

—Ah, això encara ho ets —va replicar en Nico, i llavors en Will va arrencar a perseguir-lo turó avall, en direcció al campament. En aquell precís instant, en Nico es va permetre gaudir del moment. En Will tenia raó: no hi havia cap amenaça esperant-los. Cap mal major. No hi havia cap semideu traïdor rondant pel campament, cap monstre amagat esperant l’oportunitat de destruir el Campament Mestís.

Però llavors la por li va eriçar la pell. El seu cos l’avisava, oi? «No et refiïs gaire», li deia. «T’està esperant al Tàrtar. O t’has oblidat d’ell com ha fet tothom?».

Potser aquesta època de descans no era tan bona. Si en Nico no s’havia d’enfrontar a cap monstre terrible o cap malvat, quina excusa tenia per continuar ignorant aquella veu?

La veritat era que no podia ignorar-la per molt que volgués. Al llarg dels anys, l’havien visitat molts esperits. Els morts volien que se’ls escoltés, i qui millor per fer-ho que el fill d’Hades?

Però aquesta veu… no pertanyia a ningú que hagués traspassat. I en Nico no havia sentit mai ningú que demanés ajuda amb tanta desesperació.

Així doncs, el seu humor s’havia capgirat quan en Will i ell van arribar al pavelló menjador després d’haver passat per les casetes per arreglar-se. Era estrany ser al pavelló quan era un lloc que sempre havia estat ple de vida. Ara només hi havia unes quantes dríades i harpies que formaven part de l’equip repartides de manera desigual per diverses taules. El director del campament, Dionís, el senyor D per a tothom, estava escarxofat a la taula principal acompanyat d’en Quiró, qui, no sabien com, els havia avançat. Els dos administradors estaven tan embrancats en la seva conversa que gairebé no es van adonar que en Will els saludava amb la mà.

Fins i tot els sàtirs que servien en Will i en Nico era com si ja no estiguessin tan contents d’haver-ho de fer.

—Això sembla la meva ànima —va fer broma en Nico—. És a dir, buida i fosca.

En Will es va empassar uns quants trossos de pollastre kebab.

—No la tens pas buida —va dir, i llavors va apuntar en Nico amb la broqueta—. Tot i que fosca sí que ho és.

—Tan fosca com l’abisme de l’Inframon.

En Will va abaixar la mirada i es va concentrar en el menjar com si fos el més interessant que hagués vist mai.

—No n’hem de parlar, si no et ve de gust —va suggerir en Nico.

En Will va aconseguir apuntar un somriure. La seva calidesa era genuïna, com sempre, ja que era un raig de sol de manera literal, en essència, i va estovar en Nico una mica.

—En parlarem —va dir—, però preferiria que ara no, Nico. L’Austin i la Kayla se n’acaben d’anar. El campament està tranquil, en pau, en silenci. Gaudim d’aquest descans, no trobes?

En Nico va assentir, però no estava segur de com havia d’acomplir el que li havia demanat en Will. Quan havia pogut gaudir d’un descans? Quan no eren emperadors romans morts, era el seu pare. O en Minos. O la seva madrastra, Persèfone. Havien passat molts anys des que havia ocorregut aquell incident, però encara estava enfadat perquè l’havien convertit en una dent de lleó. Una dent de lleó! Era una ofensa per a la seva estètica!

I hi havia moltes altres coses que no volia recordar. Coses més pertorbadores. Esperits que probablement el visitarien tard o d’hora. En Nico s’ho empassava tot, i en feia una pilota malhumorada i fosca que guardava al pit. Aleshores, es va obligar a somriure i va sentir que en Will xerrava de tot el que podrien fer durant la tardor al campament.

No passaria res. Tot aniria bé.

Sempre apareixia de cop als somnis d’en Nico.

Quan li havia confessat per primera vegada a en Will que sentia una veu especialment torturada de l’Inframon, en Nico es va amoïnar perquè potser no hauria d’haver dit res. A voltes, li feia l’efecte que en Will no entenia què comportava per a en Nico ser… Bé, ser en Nico. L’Inframon espantava en Will, la veritat, però en Nico necessitava poder explicar a algú les coses que li passaven.

Mesos enrere, en Nico havia percebut la mort del seu amic Jason Grace, i allò li havia provocat caure en un pou de dolor i ràbia. Quan en Lester i la Meg havien arribat al Campament Mestís a principis d’estiu, les emocions d’en Nico eren tan volàtils que havia fet alçar els morts sense voler més d’una vegada. (No hi ha res que sigui més desconcertant que llevar-te al matí i trobar-te amb un zombi acabat d’encarnar dempeus al costat del llit, disposat a dur-te l’esmorzar que li demanis).

En Will se l’havia escoltat amb atenció, com sempre feia. En acabat, li havia plantejat unes quantes preguntes, sobretot en referència a si la veu estava relacionada d’alguna manera amb els flashbacks que l’assaltaven també últimament. En Will s’havia quedat en silenci durant una estona i després li havia preguntat: «Estàs segur que no és el trastorn per estrès posttraumàtic?».

A vegades, al cervell d’en Nico se li ocorria una broma i la seva boca l’escopia al cap d’un segon sense cap mena de filtre previ. I això era exactament el que havia passat quan ell li havia etzibat: «La meva vida sencera és un estrès constant!».

A en Will no li havia fet gens de gràcia. Sinó que li havia suggerit que parlés amb el senyor D. Tot i els defectes de Dionís, no deixava de ser un déu de l’Olimp amb experiència en aquests àmbits: somnis, visions i estats alterats de la consciència.

«També és el déu de la bogeria», havia pensat en Nico. Va intentar no donar-hi gaires voltes i no rumiar sobre què implicava que en Will li hagués suggerit res.

—Preferiria fer gairebé qualsevol altra cosa —havia respost en Nico—. Aquell home no sap tenir una sola conversa sense ficar-hi sarcasme, insults o una combinació de totes dues coses.

Llavors sí que en Will havia somrigut.

—I tu?

En Nico s’havia passat la resta del dia intentant recuperar-se de com l’havia assassinat en Will amb aquells dos mots. Tanmateix, en Will tenia part de raó. No era la primera vegada que en Nico patia flashbacks o el trastorn per estrès posttraumàtic. Recordava com havia ajudat la seva germana, la Hazel Levesque, quan no deixava de patir uns salts enrere horribles després d’haver passat una temporada a l’Inframon. Fins i tot havia parlat amb franquesa amb la Reyna Avila Ramírez-Arellano sobre el trastorn per estrès posttraumàtic i quina relació tenia amb els records del seu pare. No obstant això, no s’havia aplicat mai aquesta anàlisi a si mateix. Li estaria passant això, a ell? A veure, com podia ser que no? Però, alhora, estava segur que la veu era una altra cosa.

Després de sopar el dia en què havia decidit confessar-ho a en Will, en Nico havia reunit el valor necessari per parlar amb el senyor D. Li havia explicat que tenia flashbacks durant el dia, somnis que es repetien i que sentia una veu que provenia de les profunditats del Tàrtar. (Tanmateix, no va narrar al director els detalls de la profecia de l’Oracle. Encara era massa recent i massa personal per parlar-ne).

El senyor D es va reclinar a la gandula mentre feia girar la llauna de Coca-Cola Light entre els dits. Amb els cabells negres i despentinats, la pell enrojolada i la samarreta del campament arrugada i amb estampat de lleopard, Dionís semblava més aviat un congressista de Las Vegas amb ressaca que no pas un déu.

Per a sorpresa d’en Nico, el senyor D no li va dir que marxés ni va fer cap comentari mordaç sobre en Nico.

—Hem d’arribar al fons d’aquesta qüestió. —Els ulls violeta del senyor D eren inquietants, com el vi cristal·litzat… o la sang—. Vull que cada matí em vinguis a veure a l’hora de l’esmorzar. M’explicaràs els somnis que has tingut i em mantindràs informat si sorgeix res de nou.

La pilota de foscor que en Nico tenia al pit li va pesar a la boca de l’estómac. Hauria preferit que el senyor D li hagués tret importància i hagués estat maleducat amb ell. Veure que el déu s’ho prenia tan seriosament era pertorbador.

—Cada matí? —va preguntar—. De debò que cal?

—Creu-me, Nico di Angelo, quan et dic que preferiria que els teus problemes mortals no m’espatllin l’esmorzar, però sí, sí que cal, si vols mantenir intacta la teva consciència. I intenta tenir somnis interessants, per favor. No em vinguis amb les poca-soltades habituals d’«estava volant, em perseguien, estava cantant a l’escenari en calçotets».

I així, s’havia convertit en rutinari. El senyor D parlava amb en Nico cada matí, mentre el plat del déu estava ple de salsitxes i d’ous, i el d’en Nico, en canvi, solia estar buit, més enllà d’un grapat de maduixes. Això també competia al senyor D, qui, com a déu de les celebracions, desaprovava que qualsevol no gaudís del menjar.

—Ja sé que com a fill d’Hades tendeixes a estar demacrat i pàl·lid, però continues essent humà. Hauries de menjar.

En Nico es va encongir d’espatlles.

—Suposo que estic acostumat a tenir gana. No m’incomoda.

El senyor D va grunyir.

—Però la teva gana empitjora. Igual que els flashbacks, la veu dels somnis…

—No és res que no pugui entomar —va insistir en Nico.

El doctor D va empènyer el plat per apartar-lo. Va orientar el seu cos sencer cap a en Nico.

—Mira, noi. Després de viure exiliat del Campament Mestís tot aquell coi d’anys, he après que els mortals posseïu una resiliència sorprenent.

—Exacte, i per això… —va començar en Nico.

El senyor D va alçar una mà.

—No he acabat. Tal vegada posseïu molta resiliència, però no deixeu de ser humans. No hi ha cap necessitat perquè et castiguis passant gana només perquè és allò a què estaves habituat. Perquè sani la teva ment, el teu cos també ha de sanar.

En Nico va remugar. Llavors, el seu estómac va remugar per iniciativa pròpia.

Hi havia dies que en Nico era incapaç d’explicar els seus somnis al senyor D. Eren massa dolorosos, massa sanguinaris, i evocaven vells records que no volia repassar. Però d’altres, en Nico havia d’admetre que parlar-ne l’ajudava. Va descobrir que no havia de suavitzar res amb Dionís, que la mateixa barroeria que exhibia el director del campament i que l’empipava era molt útil quan li explicava els salts enrere.

—Mare meva —va dir el senyor D un cop, després que en Nico li relatés una sèrie de somnis no pas relacionats amb cantar en calçotets, sinó més aviat amb ser cremat, ofegat i consumit en un recipient gegant de bronze ple de formigues tot a la vegada—. Quina meravella! Espero recordar de provocar aquest malson als meus pitjors enemics.

Però en cap de les converses trobava el desllorigador: per què en Nico tenia totes aquestes visions?

Se les mereixia?

La nit després que la Kayla i l’Austin marxessin, en Nico continuava despert molt després que en Will s’hagués retirat a la casa d’Apol·lo. La seva ment encara anava a mil per hora i temia l’hora d’adormir-se. Els semideus sempre havien tingut somnis vívids (i, a vegades, també profètics), però quan ell dormia, la veu es tornava gairebé insuportable.

«Ajuda’m, si us plau!», cridava. «Et necessito, Nico di Angelo. Et necessito».

És clar que era el mateix que li deien tots els esperits que el visitaven. Els difunts només volien que algú els escoltés, sobretot si ningú els havia parat atenció mentre eren vius. L’Inframon era ple d’ànimes que vagaven pels Camps d’Asfòdels, implorant atenció.

Però aquesta veu no era morta. La sentia més lluny que els Camps d’Asfòdels fins i tot, i li semblava més turmentada que la de qualsevol altre esperit. Aquesta veu el cridava des del Tàrtar, la zona més fosca i profunda de l’Inframon. I ningú, absolutament ningú, cridava des del Tàrtar.

Havia de ser el tità Bob.

En Nico recordava la primera vegada que l’havia conegut: era el dia de Nadal de feia gairebé tres anys, i en Nico, en Percy Jackson i la Thalia Grace havien rebut l’encàrrec de Persèfone de recuperar l’espasa perduda d’Hades. Per aconseguir-ho, havien de lluitar contra Jàpet, un tità alliberat de les profunditats del Tàrtar. Aquest tità els podria haver matat a tots tres, però amb l’últim bri de força que li quedava, en Percy l’havia enviat al riu Leteu, de manera que li havia esborrat tots els records. Llavors, en Percy l’havia rebatejat com a Bob i havia convençut el tità que eren bons amics. I per estrany que semblés, la seva nova identitat havia perdurat.

Després d’allò, en Nico havia anat a veure en Bob diverses vegades a l’Inframon. El tità, ara més amable, havia començat a treballar de conserge al palau d’Hades i semblava prou satisfet de passar el temps escombrant ossos i traient la pols dels sarcòfags. Ell i en Nico havien forjat una amistat estranya. Tots dos se sentien desconnectats del seu passat, estar envoltats de gent els feia sentir incòmodes i el seu «amic» comú, en Percy Jackson, els despertava només malenconia, ja que no semblava recordar mai que cap dels dos existia.

I llavors, feia un any i mig, en Percy i l’Annabeth havien baixat al Tàrtar. En Bob havia percebut que corrien perill i s’havia capbussat a l’abisme per ajudar-los. Havia plantat cara a un exèrcit de monstres perquè en Percy i l’Annabeth tinguessin l’oportunitat de tornar al món dels mortals. Ningú sabia què li havia passat a en Bob després d’allò, si havia mort o havia aconseguit sobreviure d’alguna manera.

Però gairebé cada dia durant els últims tres anys, en Nico havia pensat en ell. Se sentia culpable. L’haurien d’haver salvat. Algú l’hauria d’haver rescatat del Tàrtar. Com havien estat capaços d’abandonar-lo allà després que ell hagués salvat en Percy i l’Annabeth i…, bé, el món sencer, diguéssim?

Potser en Will i el senyor D tenien raó. Potser en Bob era un fals eco, una manifestació del trastorn per estrès posttraumàtic d’en Nico.

Però això no explicava la profecia.

I a tot plegat donava voltes en Nico, quan per fi la son va venir a trobar-lo.

En Nico estava sumit en l’obscuritat. Quina novetat!

Havia tingut aquest somni tantes vegades que creia que sabia cap on menaria.

Però… aquesta nit, no.

Enmig del buit, en Nico va sentir el seu nom.

«Nico».

Era una veu diferent de la d’abans, però li resultava molt familiar…

«Caro Niccolo».

Es va bellugar mentre les ombres l’encerclaven. Ningú mai no l’havia anomenat Niccolo. Només…

«Niccolo, vita mia…».

Les ombres el van escanyar. No podia respirar.

Feia anys que no sentia aquella veu. Dècades.

Mamma.

«Soc aquí!», va provar de cridar. «Si us plau, no marxis!».

«Vita mia», va repetir ella. «Devi ascoltarmi».

En Nico va esforçar-se a entendre què li deia. Ell era italià, i tant que sí. Aquella era la seva llengua materna. Però la ment li funcionava amb molta parsimònia, com si la foscor també se li hagués escolat dins del crani.

Per fi, va entendre’n el significat.

—T’escolto, Mamma! —va respondre.

Es va retòrcer en un intent per alliberar-se del capoll d’ombres espès.

«ASCOLTA!», va cridar la veu.

ESCOLTA!

En Nico va caure.

Es va precipitar sobre un munt de flassades suaus i càlides. Tornava a ser a la seva llitera al campament? Es va incorporar i…

Llum. Sobre d’una tauleta de nit lacada de color marró, un llum d’escriptori horrorós irradiava una resplendor groguenca en una habitació que li resultava estranyament familiar. Hi havia cortines gruixudes i opaques. Un televisor de pantalla plana. I el paper de paret, de tires daurades i crema, refulgia com si fossin barrots metàl·lics d’una presó.

Un moment. No. Era a…?

Va agafar una targeta plastificada que hi havia a la tauleta de nit.

HOTEL I CASINO LOTUS: OPCIONS PER ESMORZAR A L’HABITACIÓ

No. No, no, no!

Es va tombar a poc a poc sobre el llit de matrimoni enorme i va recordar que el matalàs grinyolava lleument cada cop que es movia.

La va percebre abans de veure-la, adormida al llit al seu costat.

La seva germana Bianca. Se la veia tan serena aquí, mentre el pit se li alçava lentament amb cada respiració i amb els cabells negres estesos sobre el coixí. En Nico va provar d’obrir la boca, de cridar-la, però la veu no li sortia. Hi havia una protuberància al nòrdic a l’alçada de l’espatlla de la Bianca. Era… el carcaix? En Nico va apartar l’edredó i va veure que la seva germana ja anava vestida per presentar batalla, amb botes, jaqueta i fletxes.

Allò no encaixava. La Bianca no s’havia convertit en caçadora d’Àrtemis fins després d’haver estat al Casino Lotus. Aleshores havia fet el jurament… i s’havia acomiadat d’en Nico per últim cop. Si pogués avisar-la, evitar que prengués aquelles decisions…

«Desperta!», va intentar cridar, però els llavis no se li obrien. Es va endur la mà dreta a la boca. La por li regirava l’estómac.

Va aixecar-se d’un salt del llit, però va entrebancar-se quan les cames se li van enredar amb l’edredó i va dirigir-se a empentes i rodolons cap al lavabo, il·luminat per una llum crua i fluorescent. Va recolzar les mans al mirall. Un cop la vista se li va adaptar…

En Nico volia posar-se a cridar, però no podia. No tenia boca, literalment. Sota el nas, on haurien estat els llavis, hi havia una línia pàl·lida que era una cicatriu.

«És un somni», es va dir. «Un somni. Desperta, desperta, desperta!».

El seu reflex aterrit i destrossat li continuava tornant la mirada. Per milionèsima vegada, en Nico va desitjar haver heretat la màgia dels somnis d’Hades. Així podria controlar el que veia. Podria haver-se despertat. Podria explicar a en Will o al senyor D els seus malsons, treure’ls importància i tornar a negar la veu del Tàrtar. Així seria tot molt més fàcil.

Va tornar a l’habitació fent tentines. El llit ara era buit.

«Bianca? On ets?».

Però no l’hi podia cridar. No podia dir res.

En Nico va fer una altra passa cap al llit i va precipitar-se a través del terra.

Va tornar a caure.

Aquest cop, quan va tocar terra, es va colpejar amb una superfície molt sòlida. Es va quedar sense aire als pulmons i quan va obrir els ulls es va trobar amb…

El cel.

Un cel blau i resplendent, emmarcat per cables de suspensió d’acer.

«Què?», va pensar. «On soc?».

Amb les mans va empènyer la superfície que tenia a sota. Era càlida i aspra: asfalt. Una carretera. Llavors va veure els cotxes que l’envoltaven. En Nico es va posar dret a correcuita, espantat perquè estava segur que estaven a punt d’atropellar-lo.

Però els cotxes no es movien.

Vacil·lant, es va acostar a un cotxe, i encara va quedar més desconcertat en veure que el seient del conductor era buit. Tots els cotxes semblaven deserts: dues línies de trànsit petrificades, i a l’horitzó es perfilaven els edificis de Manhattan. El vent li agitava la roba. L’asfalt es balancejava suaument, mentre que al cel els cables de suspensió de metall gris blavós ressonaven com si fossin cordes de guitarra gegants. Les vies per a vianants que hi havia a cada banda de la carretera estaven protegides per barreres d’un vermell apagat. Però no hi havia ningú enlloc. Molt més avall, l’East River s’arrissava sota el sol.

—Entesos, somni —va mussitar—. Per què soc en un pont de Nova York?

Tan bon punt ho va dir, va adonar-se de dues coses. En primer lloc, podia parlar altre cop. En segon lloc, no era un pont qualsevol, era el de Williamsburg.

«Ah, no», va pensar. «No penso reviure aquell dia».

Va sentir un rugit per darrere i se li va glaçar la sang. Es va tombar i va veure una cosa impossible.

La figura era alta i daurada, però no d’una manera atractiva, com en Will, sinó en un sentit més antinatural, terrorífic, d’amenaça mortal. Feia gairebé tres metres d’alçada, tenia un rostre cruel i clàssic, els ulls eren d’or fos i duia una armadura resplendent. A les mans, hi brillava una dalla enorme.

Era Cronos.

—Això no té ni cap ni peus. —En Nico va retrocedir i el cor se li va accelerar quan el tità va caminar cap a ell, estalonat per una horda de monstres i semideus aliats. Els somnis no solien tenir gaire sentit, però aquest… En Nico no havia trepitjat el pont de Williamsburg durant la batalla de Manhattan. Li havien explicat que en Percy havia fet desplomar el pont just al mig per evitar la invasió de Cronos.

Cronos va mirar en Nico als ulls. El tità va apuntar un somriure horrorós, com si pogués llegir-li el pensament. Va alçar la dalla.

—No! —En Nico va girar en rodó per córrer cap a Manhattan i fugir de l’exèrcit de Cronos que avançava.

Però ells s’interposaven en el seu camí.

En Percy.

En Michael Yew.

L’Annabeth.

En Will…, que semblava molt més jove i estava aterrit.

En Nico es va quedar petrificat, atrapat entre els dos fronts de la batalla. El pont es gronxava sota els seus peus.

—Això no és real —va dir-se en Nico—. No soc aquí.

—Escolta. —En Percy va fer un pas endavant i va obligar en Nico a retrocedir cap on era Cronos.

—Percy, què passa? —En Nico va alçar les mans a la defensiva—. Però què fas?

—Has d’escoltar —va intervenir en Michael Yew, amb els ulls marrons plens de llàgrimes—. Si no escoltes, compartiràs el meu destí.

—Quin bon averany, no? —va grunyir en Nico. Va tombar-se, però gairebé tenia a sobre Cronos, que brandava la dalla com si fos una guillotina.

—Escolta! —va ordenar el tità.

—Ja ho estic fent! —En Nico treia foc pels queixals—. Qui sigui que vol parlar amb mi, que em digui què coi vol!

La dalla de Cronos va sortir disparada cap al seu rostre.

La foscor tornava a embolcallar en Nico.

A hores d’ara, ja estava emprenyat. Una persona no podia suportar tant de terror i tanta misèria sense que arribés un punt en què la situació començava a ser empipadora. I aquell somni en què saltava entre records i successos li semblava completament innecessari.

«Ja ho he captat!», va pensar. «Escoltaré! No n’hi ha prou amb això?».

Va brollar una llum, tènue i porpra.

—Però què…?

En Nico va empunyar la seva espasa de ferro estigi i va deixar que la seva brillantor il·luminés el que l’envoltava. Estava comprimit en un espai en forma d’ou on amb prou feines cabia. Les parets metàl·liques refulgien i estaven fredes. Davant, gravades al bronze, hi havia tres línies consecutives.

—No —va dir en veu alta, i va sentir l’eco de la seva pròpia veu—. Això és una broma de mal gust.

El malson d’en Nico l’havia transportat al pot on l’havien ficat els gegants Efialtes i Otis perquè fos l’esquer que atrauria els set semideus de la profecia. Ben mirat, no era pas un dels records preferits d’en Nico.

—Aquí? —va cridar en Nico—. Per què em fas reviure això?

Va tancar els ulls i es va donar un cop a la templa. «Desperta, Nico! Desperta!».

Va tornar a obrir els ulls. Continuava al pot, i als seus peus hi havia una solitària llavor de magrana. L’estómac se li va regirar. El pànic li va fer un nus al coll. Va recordar les hores eternes que havia passat en aquest pot, víctima de la fam i la set, mentre es preguntava fins quan aguantaria abans de menjar-se aquella llavor de magrana, l’últim aliment que li quedava.

—Escolta, subconscient â

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X