1

El James Henry Trotter

Fins als quatre anys, la vida del James Henry Trotter va ser d’allò més feliç. Vivia molt tranquil amb la seva mare i el seu pare en una casa molt bonica vora la platja. Allí sempre hi havia una pi­la de nens i nenes amb qui jugar i, a més, podia córrer per la platja i remullar-se al mar. Era una vida perfecta per a un nen.

Però, un dia, la mare i el pare del James van anar a Londres a comprar i va passar una cosa terrible: un rinoceront enorme i ferotge, que s’havia escapat del zoo de la ciutat, se’ls va menjar (i això que era en ple dia i en un carrer ple de gent).

Com us podeu imaginar, allò va ser una cosa bastant desagradable per a uns pares tan simpàtics, però, a la llarga, encara va ser més desagradable per al James que per a ells. A ells se’ls van acabar tots els problemes en un tres i no res, perquè només van tardar trenta-cinc segons exactes a morir. En canvi, el pobre James seguia ben viu i, de cop i volta, es va trobar sol en un món enorme i hostil i es va espantar molt. De seguida van haver de vendre la casa de vora el mar i van enviar el pobre nen a viure amb les seves ties, i només li van deixar emportar-se una maleteta amb un parell de pijames i un raspall de dents.

Les ties es deien tia Esponja i tia Espina i us haig de dir que eren unes persones realment horribles. Eren egoistes, mandroses i cruels i des del primer dia van començar a pegar al pobre James sense cap mena d’excusa. No el cridaven mai pel seu nom, sinó que sempre li deien coses com ara «bèstia fastigosa», «nas de mocs» o «desgraciat» i, evidentment, no li donaven mai joguines perquè jugués o llibres il·lustrats perquè se’ls mirés. La seva habitació era buida com una cel·la de presó.

Tots tres (la tia Esponja, la tia Espina i el James) vivien en un casalot tronat dalt d’un turó molt alt, al sud d’Anglaterra. El turó era tan alt que, quan el James sortia al jardí, veia un paisatge meravellós ple de camps i de boscos que s’estenia quilòmetres i quilòmetres davant dels seus ulls. Els dies clars, si mirava en la bona direcció, fins i tot podia veure un puntet minúscul de color gris ben bé a l’horitzó, que era la casa on vivia abans amb la seva mare i el seu pare tan estimats. I, només una mica més enllà, es veia una ratlla prima de color blau molt fosc semblant a una línia feta amb tinta sota l’horitzó, que era l’oceà.

Però al James no el deixaven baixar mai de dalt del turó. A més, ni la tia Esponja ni la tia Espina no es preocupaven mai de treure’l d’allí, ni tan sols per anar a fer un passeig curt o per anar a menjar a fora, i, naturalment, no podia sortir mai sol.

—Si surt del jardí, aquell nas de mocs segur que començarà a fer maleses —deia la tia Espina.

Per fer-lo creure, aquelles dones l’amenaçaven amb càstigs horribles, com ara tancar-lo tota una setmana al celler amb les rates si tan sols gosava enfilar-se a la tanca.

El jardí, que ocupava tota la part de dalt del turó, era gran i desolat, i l’únic arbre que hi havia (a part d’un matoll de llorer molt pelat i lleig que creixia en una punta) era un presseguer vell que no feia mai préssecs. No hi havia ni gronxadors, ni balancins, ni sorral, i mai cap nen no pujava al turó per jugar amb el pobre James. No tenia ni tan sols un gos o un gat perquè li fes companyia. A mesura que va anar passant el temps, es va anar tornant més i més trist i més solitari, i cada dia es passava hores i més hores amagat al fons del jardí, mirant amb tristesa aquells boscos i aquells camps i l’oceà tan bonic que s’estenien sota seu com una catifa màgica que li havien prohibit de tocar.

2

Les dues ties

Un matí, quan feia tres anys que el James Henry Trotter vivia amb les seves ties, li va passar una cosa una mica estranya. I aquella cosa, que, com ja us he dit, només era una mica estranya, aviat va fer que passés una cosa molt estranya. I després, aquesta cosa molt estranya va fer que passés una cosa realment estranya.

Tot va començar al mig de l’estiu, un dia que feia moltíssima calor. La tia Esponja, la tia Espina i el James eren al jardí. Com sempre, al pobre James el feien treballar de valent. En aquell moment, estava tallant llenya per a la cuina. La tia Esponja i la tia Espina estaven ben arrepapades al seu costat en unes gandules, i anaven xarrupant uns vasos llarguíssims plens de granissat de llimona mentre el vigilaven perquè no parés ni un moment.

La tia Esponja era una dona increïblement grassa i molt baixa. Tenia uns ullets de porc, uns llavis que li penjaven i una cara blanca i flonja que semblava ben bé que l’haguessin bullit. Era com una mena de coliflor blanca i enorme i, a més, bullida. En canvi, la tia Espina era alta i prima i duia unes ulleres de muntura d’acer que se li aguantaven amb una pinça a la punta del nas. Tenia una veu molt desagradable i uns llavis prims que sempre estaven molls, i quan s’enfadava o s’alterava i es posava a parlar li començaven a sortir capellans de la boca. Doncs com us he dit, aquelles dues bruixes horribles estaven assegudes xarrupant les seves begudes i, de tant en tant, cridaven el James perquè treballés encara més de pressa. També parlaven d’elles mateixes, i cadascuna deia que era d’allò més bonica. La tia Esponja tenia un mirall amb un mànec molt llarg a la falda i no parava d’agafar-lo i de mirar-se aquella cara tan fastigosa que tenia.

«Que gloriosa i que olorosa —deia l’Esponja—.

Tota jo semblo una rosa.

Delecteu-vos la vista en el meu nas,

observeu aquesta cara tan formosa.

Mireu, mireu els peus!

Tan fins! Me’n faig creus.

Heu vist quina dona més ufanosa?».

Però l’Espina va declarar: «I aquesta panxa

tan grossa, no et fa nosa?».

L’Esponja es va ben enrogir i l’altra

li va dir: «Al meu costat sembles un os.

Admira el meu cos estilitzat, les meves

dents i el meu somriure preciós.

Oh, que bella que soc! Que ben plantada!

I encara diuen que soc esguerrada

per culpa d’aquest gra tan enutjós».

«Bledeta meva —va exclamar la més grassa—,

si només tens la pell i l’os!

Una bellesa com la meva només pot brillar

a Hollywood! —va declarar l’Esponja—.

Oh, per què no em venen a buscar?

Robaria tots els cors del país!

Viatjaria a Roma i a París!

Les grans estrelles haurien de plegar!».

Va fer l’Espina en un to sec:

«De Frankenstein, et farien treballar!».

Mentrestant, el pobre James anava tallant llenya sense parar. Feia una calor horrorosa, i estava tot suat i li feia mal el braç. La destral era massa grossa i pesava massa perquè la fes servir un nen tan petit com ell. Mentre treballava, el James va començar a pensar en tots els altres nens i nenes del món i es va preguntar què devien fer en aquell moment. Alguns devien anar en bicicleta pel jardí; d’altres es devien passejar per boscos frescals i devien collir flors boscanes per fer-ne rams, i tots els amiguets que havia conegut abans devien ser a la platja, jugant a la sorra i xipollejant a l’aigua.

Aleshores dels ulls del James van començar a sortir unes llàgrimes tan grosses que li van relliscar galtes avall. Va parar de treballar i es va repenjar al piló de llenya, aclaparat per la seva infelicitat.

—Què et passa? —va rondinar la tia Espina, mirant-se’l per sobre les ulleres.

El James va començar a plorar.

—Fes el favor de no ploriquejar d’aquesta manera i continua treballant, nas de mocs! —va ordenar la tia Esponja.

—Oh, tieta Esponja i tieta Espina —va exclamar el James—, us ho suplico, per què no anem un cop a la platja tots junts amb l’autobús? No és gaire lluny, i tinc tanta calor i estic tan sol...

—Què dius, mandrós, més que mandrós! —va cridar la tia Espina.

—Pega-li, estomaca’l, dona! —va dir la tia Esponja.

—I tant que ho faré! —va respondre la tia Espina.

Va mirar fixament el James, i ell la va mirar amb uns ulls molt espantats.

—Et pegaré més tard, quan no tingui tanta calor —va dir ella—. I ara ves-te’n ben lluny i deixa’m en pau, que no et vull veure, tros de sabatot!

El James va girar cua i se’n va anar corrents. Va córrer tan de pressa com va poder fins al final del jardí i es va amagar darrere del matoll de llorer del qual us he parlat abans. Aleshores es va tapar la cara amb les mans i va començar a plorar a llàgrima viva.

3

El vellet

Llavors va ser quan va passar la primera cosa, aquella una mi­ca estranya que va fer que passés aquella altra cosa molt més estranya.

De cop i volta, el James va sentir un soroll de fulles trepitjades i, en girar el cap, va veure que d’entre les fulles sortia un vellet amb un vestit molt estrany de color verd. L’home era molt menut, però tenia un cap enorme i sense cap cabell i unes patilles negres i molt peludes que li tapaven tota la cara. Es va aturar unes tres passes abans d’arribar on era el James i es va quedar quiet, recolzat en un bastó que duia, mirant molt fixament el nen.

Quan va parlar, ho va fer molt a poc a poc i amb una veu esquerdada:

—Apropa’t més, nen —va dir fent-li un senyal amb el dit perquè anés cap a ell—. Vine cap on soc, que t’ensenyaré una cosa meravellosa.

El James estava tan espantat que no es podia moure.

El vellet va fer un parell de passes coixejant cap a ell i després es va ficar la mà a la butxaca de la gavardina i en va treure una bossa de paper de color blanc.

—Veus això? —va dir tot passant-li el paquetet per davant de la cara—. Saps què és, maco? Saps què hi ha dins d’aquesta bossa?

Aleshores encara es va acostar més i es va inclinar cap endavant, i va posar la cara tan a prop de la del James que el nano fins i tot va notar l’alè del vellet a les galtes. Aquell alè feia pudor de ranci i de florit, i fins i tot una mica de podrit, com l’aire que es respira en un celler antic.

—Mira, maco —va dir mentre obria la bossa i n’hi ensenyava el contingut.

El James va veure que a dins hi havia un munt de cosetes de color verd, de la mida d’un gra d’arròs, que semblaven pedres o cristalls. Eren extraordinàriament boniques i tenien una lluïssor molt estranya, una lluminositat especial que les feia brillar i espurnejar d’una manera fascinant.

—Escolta-les —va xiuxiuejar el vellet—. Escolta com es van movent.

El James es va mirar la bossa de més a prop i va sentir una remor molt apagada. De seguida va notar que aquells milers de cosetes verdes es movien molt a poc a poquet les unes sobre les altres, com si fossin vives.

—Hi ha més força i més màgia en aquestes cosetes que en tota la resta del món junta —va dir l’home, parlant molt baixet.

—Però..., però... què són? —va murmurar el James, que ja havia recuperat la veu—. D’on venen?

—Ah! —va exclamar el vellet—. No ho endevinaries mai.

L’home estava una mica arronsat i va acostar encara més la cara a la del James, fins que li va tocar el front amb la punta del nas. De sobte, l’home va fer un salt enrere i va començar a sacsejar el bastó ben amunt com si s’hagués tornat boig.

—Llengües de cocodril! —va cridar—. Mil llengües de cocodril llargues i enganxifoses bullides dins la calavera d’una bruixa morta durant vint dies i vint nits amb uns ulls de llangardaix! A més, hi afegim els dits d’un mico jove, un lletó de porc, un bec de lloro verd, una mica de suc d’eriçó i tres cullerades de sucre. Ho deixem coure una altra setmana, i que la lluna faci la resta!

D’una revolada, va posar la bossa de paper blanc a les mans del James i va dir:

—Apa, agafa-la! És ben teva!

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X