1
MALENA
La Malena va sentir unes passes que s’acostaven pel passadís i va córrer a amagar-se dins del lavabo més proper. L’espai era tan estret que va haver d’abaixar la tapa de la tassa i seure-hi a sobre. Era molt incòmode; la porta tancada de fusta vella gairebé li tocava el nas.
Va aguantar la respiració mentre parava l’orella. Unes noies de segon havien entrat al bany esvalotades, xerraven pels descosits i reien i cridaven; semblaven gallines en un galliner.
La Malena va aprofitar el moment que van engegar l’assecador de mans per desembolicar l’entrepà. El soroll del paper de plata rebregat va quedar ofegat pel brunzit de l’aparell d’aire calent i els xiscles histèrics de les noies de segon.
Feia relativament poc que la Malena havia perdut el seu santuari: el lavabo de minusvàlids del segon pis. Era un petit paradís, net, ampli i lluminós, que utilitzava per refugiar-se dels popus a l’hora del pati. Però, des que la Mireia, l’única paralítica de debò que hi havia en tota l’escola, l’havia enxampat sortint del seu lavabo i havia muntat un sidral, havia perdut el seu petit refugi. No cal dir que la Malena havia intentat negociar amb ella i fer-li entendre que tenir accés al lavabo de minusvàlids, en el seu cas, era una qüestió de vida o mort. Però la Mireia l’havia acusada de ser una privilegiada amb dues cames i s’havia guanyat el favor dels companys. «La Malena ha pispat el vàter a la Mireia», «s’ha de ser miserable per fotre una minusvàlida». I, d’un dia a l’altre, l’opinió pública es va capgirar i la Malena va passar de ser una pringada, víctima dels popus, a una privilegiada que s’aprofitava dels pobres paralítics. Quina injustícia!
Arribats a aquest punt, ja no li importava gens el que pensessin els covards dels seus companys, però lamentava haver perdut el seu lloc segur. Així és com l’anomenava la psicòloga que els seus pares l’obligaven a visitar cada dimarts per solucionar els problemes d’autoestima.
La Malena va fer una queixalada a l’entrepà; ella no tenia problemes d’autoestima! Si fa no fa, com qualsevol noia adolescent a qui sobra algun quilet. Havia nascut grassoneta i ho tenia assumit. De fet, mai no li havia ocasionat cap problema fins que el seu greix havia començat a molestar la Lara i els seus guardaespatlles, el Manel i el Raül, el trio de popus de l’institut. Des del dia que a la Lara se li havien creuat els cables i l’havia començat a insultar, la Malena s’havia quedat sense amics i sense pati. Passava les estones lliures amagada al vàter, tota sola, comptant els minuts que faltaven perquè sonés el timbre de tornar a l’aula.
Les noies de segon van sortir del lavabo i la Malena va mastegar ensopida l’entrepà de gall dindi light, sense sal i sense oli, que li havia preparat la mama per ajudar-la a fer règim. Prou que havia protestat quan la seva mare, després d’una reunió amb direcció pels «problemes d’adaptació» de la Malena, li havia anunciat que la posaria a dieta. Ella no volia fer dieta, ni tan sols es volia aprimar. I li feia ràbia, molta ràbia, que l’obliguessin a fer totes dues coses. El problema no era que fos grassa, era que els popus l’havien triat com a ase dels cops i s’agafaven a qualsevol excusa per ficar-li el dit a l’ull. És més, que la mama la posés a dieta la feia sentir culpable d’aquella situació, com si estar grassa fos una ofensa que justifiqués les burles que rebia.
Va llegir els grafits que hi havia a la porta que gairebé li fregava el nas i es va ennuegar amb el pa. Algú hi havia escrit «MALENA BALENA» en lletres majúscules. I, just al costat, hi havia dibuixat un intent de balena fet amb tan poca traça que semblava una castanya. Però, malgrat que fos un nyap, va servir per fer-li mal. Va sentir un cop de puny a l’autoestima que tants diners costava als seus pares.
—TOC-TOC!
Algú picava amb insistència a la porta. La Malena va aixecar les cames de terra i es va enfilar ràpidament damunt la tassa per fingir que el lavabo era buit, però va fer tard.
—T’he vist! Surt ara mateix —la va increpar la veu severa del profe de passadís—. Estàs fumant?
Des que havien enxampat unes noies de batxillerat fumant al lavabo durant l’hora d’esbarjo, els profes s’havien obsessionat amb les cigarretes i obligaven els alumnes a baixar al pati per controlar-los.
La Malena va obrir la porta resignada i en va sortir amb el cap cot.
El Xevi, el profe de guàrdia de passadís, va entrar darrere seu i va ensumar el bany amb la insistència d’un gos policia que busca droga. Un pèl decebut, va admetre que era innocent.
—Au, cap al pati, a prendre la fresca —li va indicar, magnànim, com si li estigués fent un favor.
La va acomiadar amb un somriure. Segur que se sentia compassiu per no haver-la castigat, malgrat la infracció, i alliberar-la sense reserves. Però la Malena hauria preferit el càstig, perquè el Xevi no l’estava alliberant, l’estava llançant de cap a la gàbia dels lleons.
Tot just quan sortia al passadís, va sonar el timbre i li va semblar música celestial. Es va omplir els pulmons d’oxigen, havia sobreviscut un matí més i, si s’afanyava, tindria temps d’arribar a l’aula abans no l’enxampessin els bullies.
Aquell dia, però, la seva moneda de la sort s’entestava a caure de la banda equivocada. Quan només li quedaven poques passes per arribar a l’aula, el trio maligne va aparèixer al fons del passadís. El primer que va veure van ser els reflexos daurats de la cabellera rossa i perfecta de la Lara.
La Lara, o «Dolça Lara», com es deia al seu canal de YouTube, era gairebé una celebrity i tenia una legió de fans que la idolatraven i l’esperaven a la sortida de l’institut per fer-se selfies amb ella. No calia dir que de dolça no en tenia res; la Dolça Lara era cruel, egòlatra i dèspota.
El nòvio de la Lara, un guaperes cregut que es deia Manel, i la bèstia analfabeta del seu millor amic, el Raül, la seguien unes quantes passes enrere, com si fossin els seus guardaespatlles.
La Malena va pensar a fer mitja volta i arrencar a córrer per defugir l’ensopegada, però ja havia fet tard. La Lara l’havia clissada i esbossava aquell mig somriure malvat que volia dir que en duia una de cap. La Malena va restar paralitzada esperant que el destí topés contra ella com si fos un camió desbocat conduït per un borratxo passat de rosca. Sabia que la pinya seria èpica i no hi havia cap més manera d’entomar-la que no fos amb valentia.
—Oh! Però qui tenim aquí? —va fer la Lara, foteta.
Ja eren molt a prop, gairebé els tenia a sobre. La Malena va tancar els ulls i va estrènyer els punys amb força, esperant el pitjor. Va comptar en silenci. Un… dos… tres…, però… no va passar res.
Sorprenentment, els popus havien passat de llarg pel seu costat, ignorant-la, com si no hi fos. Això la va fer dubtar un instant. S’havia fet invisible?
—Si és l’Aleix Tuf de peix! —va exclamar el bèstia del Raül.
La Malena es va girar intrigada i va entendre el seu error. No és que ella fos invisible, és que algú l’havia eclipsada. Una nova víctima fresca que als bullies els semblava encara més llaminera. El noi nou que s’havia incorporat tot just feia unes quantes setmanes.
—Aquest és el t