1
L’hora màgica
La Sophie no podia dormir.
Per una escletxa de les cortines entrava un raig de lluna al biaix que resplendia directament sobre el seu coixí.
Les altres criatures que hi havia al dormitori ja feia hores que dormien.
La Sophie va tancar els ulls i es va quedar ben quieta, s’esforçava a dormir.
No li va servir de res. El raig de lluna era com un ganivet de plata que tallava l’habitació fins a arribar-li a la cara.
A tota la casa hi havia un silenci sepulcral. Del pis de sota no pujava ni una veu ni la més lleugera remor de passes.
Darrere la cortina, la finestra era oberta de bat a bat, però ni caminava ningú per la vorera ni passava cap automòbil pel carrer. No se sentia ni la més mínima fressa. La Sophie no havia experimentat mai un silenci com aquell.
Va rumiar que potser aquella era la que en diuen l’hora màgica.
Algú li havia xiuxiuejat una vegada que l’hora màgica era un moment especial en plena nit, quan tots els infants i els grans eren en el més pregon dels sons i totes les coses misterioses sortien dels seus amagatalls i s’apoderaven del món.
Sobre el coixí de la Sophie, el raig de lluna encara es va fer més brillant. Es va decidir a saltar del llit per tapar l’escletxa que hi havia entre les cortines.
Et podien castigar si sorties del llit després d’haver apagat els llums. Encara que diguessis que havies d’anar al lavabo, això no era acceptat com a excusa i et castigaven igual. De tota manera, en aquest moment no hi havia ningú per allí. La Sophie n’estava segura.
Va buscar les ulleres que havia deixat damunt la cadira que hi havia al costat del seu llit: eren de muntura metàl·lica i vidres molt gruixuts; si no les duia, gairebé no s’hi veia. Se les va posar, es va esmunyir fora del llit i, de puntetes, es va acostar a la finestra.
Quan va arribar a les cortines, va vacil·lar. Tenia el deler d’ajupir-se i treure el cap per sota per veure com era el món ara que tenia a mà l’hora màgica.
Va tornar a parar l’orella. Arreu, el mateix silenci pregon d’abans.
El desig de mirar fora es va fer tan fort que no el va poder resistir. Ràpidament, es va ajupir per sota les cortines i va treure el cap per la finestra.
A l’argentada llum de la lluna, el carrer del poble que coneixia tan bé se li apareixia completament diferent. Les cases semblaven tortes, inclinades, com en un conte de fades. Tot era pàl·lid, fantasmagòric i lletós.
A l’altre costat del carrer, va aconseguir veure la botiga de la senyora Rance, on compraves botons, llana i cintes elàstiques. No semblava real. Era també una cosa obscura i misteriosa.
La Sophie es va permetre mirar enllà, carrer avall.
De sobte, va sentir un calfred. Algú venia per l’altra vorera del carrer.
Era una cosa negra…
Una cosa negra i alta…
Una cosa molt negra i molt alta i molt prima.
2
Qui?
No era pas un ésser humà. No podia ser-ho de cap manera. Era quatre vegades més alt que l’ésser humà més alt. Era tan alt que el seu cap arribava més amunt de les finestres de dalt de tot de les cases. La Sophie va obrir la boca per cridar, però no li va sortir cap so. Tenia la gola i tot el cos glaçats pel terror.
Sens dubte era l’hora màgica.
L’alta figura negra s’anava acostant. Avançava molt arrambada a les cases de l’altra banda del carrer i s’amagava en els llocs on no arribava la llum de la lluna.
S’anava acostant, cada vegada es trobava més a prop, encara que es movia de bursada: s’aturava, es tornava a moure, s’aturava de nou.
Però què dimonis feia?
Ahà! Ara la Sophie ho va poder veure. S’aturava davant de cada casa del carrer i mirava a l’interior per les finestres del pis de dalt de tot. Però la figura era tan alta que en realitat havia d’ajupir-se per poder mirar per les finestres de més amunt.
S’aturava i mirava dins, després lliscava fins a la casa següent i tornava a aturar-se, mirava dins, i així a tot el carrer.
Ara era més a prop i la Sophie la va poder veure amb més claredat.
Observant-la amb més cura, va decidir que allò devia ser una mena de PERSONA. Era clar que no era un ésser humà, però en definitiva era una PERSONA.
Potser era una PERSONA GEGANT.
La Sophie va ataüllar a través de la boira del carrer il·luminat per la lluna. El gegant (si és que ho era) portava una llarga CAPA NEGRA.
En una mà duia una cosa que semblava una TROMPETA MOLT LLARGA I PRIMA.
En l’altra mà, una GRAN MALETA.
En aquell moment, el gegant s’havia aturat just davant de la casa del senyor i la senyora Goochey. Els senyors Goochey tenien una verduleria a mig carrer Gran i vivien al pis de sobre la botiga. La Sophie sabia que els dos infants dormien a l’habitació del pis de dalt.
El gegant estava mirant dins de l’habitació on dormien en Michael i la Jane Goochey. Des de l’altre costat del carrer, la Sophie es va aguantar la respiració.
Va observar com el gegant feia un pas enrere i deixava la maleta a terra. Es va inclinar i va obrir la maleta; en va treure alguna cosa. Semblava un pot de vidre, un d’aquests amb tap de rosca. Va desenroscar el tap del pot i va abocar el que hi havia en un dels extrems d’aquella mena de trompeta llarga.
La Sophie s’ho mirava, tremolant.
Va veure que el gegant s’aixecava i que ficava la trompeta per la finestra oberta a l’habitació on dormia la canalla dels Goochey. Va contemplar com el gegant agafava aire i, bufff, bufava amb la trompeta.
No es va sentir cap soroll, però la Sophie comprenia clarament que el que hi havia hagut al pot, amb un bufet a través de la trompeta, havia entrat a l’habitació dels infants.
Què devia ser?
Quan el gegant va enretirar la trompeta de la finestra i es va ajupir per guardar-la a la ma