1
La gasolinera

Quan jo tenia quatre mesos, la meva mare va morir sobtadament i a partir d’aleshores el pare va haver de tenir cura de mi tot sol. Aleshores jo era així:

No tenia cap germà ni germana, de manera que a partir dels quatre mesos i durant tota la meva infantesa vaig viure sol amb el pare.

Vivíem darrere d’una gasolinera, en una caravana molt vella, com la dels gitanos. El pare era l’amo de la gasolinera, de la caravana i d’un trosset de terreny que hi havia al darrere, però no tenia res més que allò. La gasolinera era molt petita i estava a la vora d’una carretera poc important, enmig de camps i de turons coberts de boscos.

Quan jo era molt petit, el pare em rentava, em donava el menjar, em canviava els bolquers i feia totes les feines que normalment fan les mares pels seus fills. Tot allò era molt complicat per a un home sol, i més encara si al mateix temps havia de guanyar-se la vida reparant cotxes i posant gasolina als clients.

Al pare allò no li sabia gens de greu. Em sembla que em va dedicar tot l’amor que havia sentit per la mare quan ella encara era viva. Durant els primers anys de la meva vida, mai no vaig estar trist ni vaig tenir cap mena de malaltia. Quan tenia cinc anys era així:

Com podeu veure, anava brut com una guilla i duia taques d’oli i de greix pertot arreu perquè em passava el dia al taller ajudant el pare a arreglar els cotxes.

A la gasolinera només hi havia dos sortidors, i darrere teníem una barraca de fusta que servia de despatx. A dins d’aquella barraca només hi havia una taula vella i una caixa enregistradora per posar-hi els diners. La caixa era d’aquelles que tenen un botó que quan es pitja sona una campaneta i el calaix de sota surt disparat. M’agradava molt jugar-hi.

L’edifici d’obra quadrat que hi havia a la dreta de la barraca era el taller. El pare se l’havia fet ell mateix i era l’única cosa que teníem. El pare em solia dir:

—Tu i jo som mecànics. Ens guanyem la vida reparant motors, i aquesta feina no es pot fer bé si no tens un garatge com cal.

El taller estava força bé. Era prou gran per fer-hi cabre un cotxe de manera que als voltants quedés prou espai per treballar-hi amb comoditat. A més, teníem un telèfon perquè els clients poguessin quedar amb el pare per portar el cotxe a arreglar.

La caravana ens feia de casa. Era una caravana de gitanos autèntica: tenia unes rodes molt grosses i estava tota pintada de color groc, vermell i blau. El pare deia que almenys devia tenir cent cinquanta anys. M’explicava que entre aquelles parets de fusta havien nascut i crescut molts nens gitanos. Segurament que molts cops hi havien enganxat un cavall al davant i havien fet un bon grapat de quilòmetres pels camins i carreteres d’Anglaterra. Però ara ja no voltava més, i com que els radis de fusta de les rodes ja es començaven a podrir, el pare l’havia apuntalat per sota amb totxos.

Dins la caravana només hi havia una habitació, no més gran que un bany de mides regulars. Era molt estreta, i a la paret del fons hi havia dues lliteres. La de dalt era la del pare i la de baix, la meva.

Encara que al taller teníem electricitat, a la caravana no ens en deixaven tenir. Els de la companyia deien que allò de posar cables en una caravana tan vella i tronada era molt perillós. Per això ens havíem d’escalfar i il·luminar més o menys com ho havien fet els gitanos molts anys enrere. Teníem una estufa de llenya amb una xemeneia que sortia per la coberta per escalfar-nos a l’hivern. A més, també hi havia un fogó de petroli per escalfar-hi l’aigua o coure-hi la carn, i un quinqué que penjava del sostre.

Quan m’havia de banyar, el pare escalfava una olla plena d’aigua i l’abocava dins d’un cubell. Llavors em despullava i em fregava de dalt a baix, a peu dret. D’aquella manera, em penso que quedava tan net com si m’hagués rentat en una banyera, o potser fins i tot més, ja que no seia dins l’aigua que havia quedat bruta.

De mobles, teníem dues cadires, una tauleta i una calaixera minúscula; tot plegat eren totes les comoditats que posseíem. Amb allò ja en teníem prou.

El vàter era en una mena de cabaneta que hi havia fora de la caravana. A l’estiu no anava pas malament, però us ben juro que estar assegut allí dins en ple hivern i en un dia de neu era com estar en una nevera.

Just darrere de la caravana hi havia una pomera centenària. Feia unes pomes boníssimes que maduraven cap a mitjan setembre i es podien collir durant quatre o cinc setmanes. Algunes de les branques de l’arbre penjaven ben bé sobre la caravana, i quan el vent bufava durant la nit i feia caure les pomes, sovint anaven a parar sobre la nostra coberta. De vegades les sentia com feien bum, bum, bum… mentre jo jeia a la llitera, però aquells sorolls no em van fer mai por, perquè ja sabia d’on venien.

M’agradava molt viure en aquella caravana de gitanos, sobretot als vespres, quan estava ben acotxat dins del llit i el pare m’explicava contes. El quinqué estava gairebé apagat i jo veia les brases vermelles de dins l’estufa. S’hi estava tan calentó, al llit! El que més m’agradava era pensar que, quan jo m’adormís, el pare es quedaria allí, molt a prop meu, assegut a la cadira vora l’estufa o bé ajagut a la llitera de sobre.

2
El Gran Amic Gegant

No hi ha dubte que el meu pare era el pare més fantàstic i divertit del món. Aquí teniu un dibuix d’ell.

Aquells que no el coneixen potser pensen que era un home trist i seriós. No ho era pas. Ni de bon tros; era una persona molt divertida. El que el feia semblar seriós era que mai no somreia amb els llavis. Sempre ho feia amb els ulls i prou. Tenia uns ulls blaus i brillants, i quan pensava en una cosa divertida se li il·luminaven, i, si us hi fixàveu bé, fins i tot hi podíeu veure una espurneta que ballava a les ninetes. Però els llavis no els movia mai.

A mi m’agradava que el pare fos dels que somreien amb els ulls. Allò volia dir que mai no somreia falsament, ja que és impossible de somriure amb els ulls si no s’està content de veritat. Quan somrius amb els llavis, no és el mateix. Sempre es pot fer un somriure de llavis, només cal que els separis una mica. A més, ara sé que un somriure de llavis autèntic sempre va acompanyat d’un somriure d’ulls. Per tant, aneu amb compte: si algú us somriu amb els llavis però els ulls no li canvien, vol dir que no ho fa de debò.

El pare no era una persona culta, potser no va arribar a llegir ni vint llibres en tota la seva vida. Però a l’hora d’explicar contes, en sabia un niu. Cada vespre se solia inventar un conte per quan jo me n’anava a dormir, i els millors es convertien en serials que s’allargaven vespre rere vespre.

Un d’aquests serials, que quasi va durar cinquanta vespres, anava d’un home enorme anomenat el Gran Amic Gegant o, per fer-ho més curt, el GAG. El GAG era tres vegades més alt que qualsevol persona i tenia les mans grosses com carretons. Vivia sota terra, en una cova molt gran que hi havia a prop de la nostra gasolinera, i només sortia a fora quan es feia fosc. Dins de la seva cova tenia una fàbrica de pólvores on feia més d’un centenar de varietats màgiques diferents.

De vegades, mentre m’explicava un conte, el pare es posava a caminar amunt i avall de la caravana tot movent els braços i els dits. La majoria de cops, però, seia ben a prop meu, a la vora de la meva llitera, i parlava molt fluixet.

—El Gran Amic Gegant fa les pólvores màgiques amb els somnis que té la canalla quan dorm —em va dir un dia.

—Com? —vaig preguntar—. Explica’m com ho fa, pare.

—Has de saber que els somnis són unes coses molt misterioses. Van flotant per l’aire de les nits com si fossin nuvolets i busquen la gent que dorm.

—Que es veuen? —vaig demanar.

—No, no els pot veure ningú.

—Llavors, com s’ho fa per caçar-los, el Gran Amic Gegant?

—Ah, això és el més interessant —va respondre el pare—. Quan els somnis es mouen per l’aire, fan un petit zumzeig com el de les abelles. És un so tan fluixet i tan greu que la gent normal no el pot sentir, però el GAG el sent de seguida. És molt fi d’orella.

M’agradava la mirada absent del pare quan m’explicava un conte. La seva cara era pàl·lida i sense expressió, com si estigués molt lluny i no s’adonés de tot el que l’envoltava.

—El GAG sent el soroll de les passes d’una marieta quan camina sobre d’una fulla; sent com xiuxiuegen les formigues quan conversen entre elles; fins i tot sent el xiscle de dolor que fan els arbres quan un llenyataire els clava una destral. Sí, Danny, sí; has de pensar que hi ha un munt de sorolls al nostre voltant que nosaltres no podem sentir perquè la nostra oïda no és prou sensible.

—I què passa quan ja ha caçat els somnis? —vaig demanar jo.

—Els desa dins d’uns pots de vidre i els tapa ben tapats —digué el meu pare—. D’aquests pots en té un magatzem ple.

—Que també caça malsons?

—Sí —va respondre el pare—. Caça somnis bons i somnis dolents, però per preparar les pólvores només fa servir els bons.

—I doncs, què en fa, dels dolents?

—Els destrueix.

És impossible explicar-vos com m’estimava el pare. Quan seia a la vora del meu llit, jo solia buscar la seva mà per posar-hi la meva a dintre, i llavors ell l’estrenyia ben fort.

—I què en fa el GAG, de les pólvores, un cop que les ha fabricat? —vaig preguntar.

I el pare em va dir:

—El GAG surt a la nit i es passeja pels pobles buscant cases on dormin infants. Com que és tan alt, pot arribar a les finestres que estan al segon o al tercer pis, i quan troba una habitació on dorm una criatura, obre la finestra, obre la maleta…

—La maleta? —vaig fer jo.

—El GAG sempre duu una maleta i una trompeta. La trompeta és llarga com un fanal, i a la maleta hi guarda les pólvores. Llavors obre la maleta i en tria unes pólvores concretes, les posa dins la trompeta, les fa entrar per la finestra que ha obert… i llavors, fff… Bufa per la trompeta, les pólvores floten per l’habitació i la criatura se les empassa pel nas…

—I després, què? —vaig preguntar.

—I llavors, Danny, el nen comença a tenir un somni meravellós, i quan el somni arriba al punt àlgid, les pólvores comencen a fer efecte i el somni es converteix en una cosa real. I la criatura ja no dorm al llit, sinó que està ben desperta i es troba al lloc on passa el somni i hi participa. Vull dir que fa les coses de veritat… com a la vida real. Au, demà t’ho acabaré d’explicar. Ara ja es fa tard. Bona nit, Danny. Dorm, eh?

El pare em va fer un petó i després va apagar el quinqué i es va asseure davant de l’estufa de llenya que il·luminava l’habitació fosca amb una claror vermella.

—Pare —vaig murmurar.

—Què vols?

—Tu has vist el Gran Amic Gegant?

—Un cop —digué el pare—. Només un cop.

—Ah, sí? On?

—Jo era fora, davant de la caravana —va començar a explicar el pare—. Era una nit de lluna plena. Estava mirant cap amunt i, de sobte, vaig veure un home enorme que corria per la carena de la muntanya. Caminava d’una manera molt estranya, amb passes llargues però sense aixecar gaire els peus, i duia una gavardina negra que voleiava darrere seu com les ales d’un ocell. Portava una maleta molt grossa en una mà i una trompeta en l’altra, i quan va arribar a aquella paret d’arços que hi ha al final del camp, va passar-la com si no hi fos.

—Que tenies por, pare?

—No —va respondre—. Era una cosa molt emocionant de veure, perquè semblava màgica, però jo no tenia por. Ara, a dormir. Bona nit.

3
Cotxes, estels i globus

El pare era un bon mecànic. Hi havia gent que vivia lluny però que preferia portar-li a reparar els cotxes a ell abans que anar a un altre garatge que els quedés més a la vora.

Al pare li agradaven moltíssim els motors. Una vegada em va dir:

—Un motor de gasolina és una cosa gairebé màgica. Imagina’t que tens mil trossets diferents de metall. Si els muntes d’una manera determinada, hi afegeixes una mica d’oli i de benzina i hi connectes un interruptor, tot d’una, aquests trossos de metall comencen a moure’s fent tota mena de sorolls i fan girar les rodes d’un cotxe a unes velocitats increïbles.

Era inevitable, doncs, que jo també m’enamorés dels cotxes i dels motors. Tingueu en compte que jo ja jugava pel taller fins i tot abans de saber caminar, ja que aquella era l’única manera que el pare em pogués vigilar durant tot el dia. Les meves joguines van ser els engranatges, les molles i els pistons greixosos que hi havia escampats pertot arreu, i us asseguro que eren més divertits que moltes de les joguines de plàstic que té la canalla d’avui en dia.

Així és que, gairebé des del dia que vaig néixer, vaig començar a fer d’aprenent de mecànic.

Però quan vaig fer els cinc anys, va venir el problema de l’escola. La llei deia que els pares havien de dur-hi els fills quan tinguessin cinc anys, i el pare ho sabia prou bé.

Recordo que en vam començar a parlar al taller el dia del meu cinquè aniversari. Jo ajudava el pare a posar uns frens nous a la roda del darrere d’un Ford molt gran quan em va dir:

—Saps una cosa, Danny? Estic segur que ets el mecànic de cinc anys més bo del món.

Allò era el millor compliment que m’havien fet mai, i em va fer molta il·lusió.

—Oi que t’agrada, aquesta feina? —va preguntar—. Tot això de toquejar motors, vull dir.

—Moltíssim, m’agrada —vaig respondre.

Ell es tombà cap a mi, em va posar una mà suaument sobre l’espatlla i em va explicar:

—Vull que aprenguis a ser un gran mecànic. M’agradaria que de gran fossis un enginyer ben famós, una persona que dissenyés bons motors per a cotxes i avions. Ara bé, per fer això —va afegir— necessites una bona educació, però encara no vull que vagis a l’escola. Amb dos anys més d’estar-te aquí amb mi, ja en sabràs prou per desmuntar completament un petit motor i tornar-lo a muntar tu tot sol. Aleshores ja podràs anar a l’escola.

Potser pensareu que el pare era boig, de voler convertir un nen en un bon mecànic, però el cert és que, de boig, no en tenia res. Jo aprenia molt de pressa i m’ho passava d’allò més bé. A més, vam tenir la sort que no ens va venir a veure ningú per demanar-nos per què jo encara no anava a l’escola.

Van passar dos anys més, i encara que no us ho cregueu, quan en tenia set, ja sabia desmuntar un petit motor i tornar-lo a muntar. I ben desmuntats, que els deixava; en treia els pistons i l’arbre del cigonyal i tot. Ja havia arribat, doncs, l’hora d’anar a l’escola.

L’escola era al poble de més a la vora, que es trobava a tres quilòmetres de distància. Nosaltres no teníem cotxe; no ens ho podíem permetre. Però, fet i fet, només hi tenia mitja hora de camí i no em feia res anar-hi a peu. El pare m’hi acompanyava. Ho volia fer de totes passades. I a més, quan jo sortia de classe, a les quatre, sempre m’esperava per tornar plegats cap a casa.

I així anava passant el temps. El meu món consistia en la gasolinera, el taller, la caravana i l’escola. I naturalment, els boscos, els camps i els rierols del voltant de casa. Però no m’avorria mai. Amb el pare al costat era impossible avorrir-se. Era tan eixerit! Feia sorgir invents, plans i idees noves com si fossin guspires d’una mola d’esmolar.

—Avui bufa un bon vent —va dir un dissabte al matí—. Just el que cal per fer volar un estel. Va, Danny, fem-ne un.

I vam fer un estel. Em va ensenyar a lligar quatre llistons

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X