Les vuit muntanyes (edició pel·lícula)

Paolo Cognetti

Fragmento

cap-1

El meu pare tenia la seva manera d’anar a la muntanya. Poc propensa a la meditació, tota caparrudesa i fanfarroneria. Pujava sense dosificar les forces, sempre competint amb algú o alguna cosa, i allà on el camí li semblava llarg tallava per la línia de màxim pendent. Amb ell estava prohibit aturar-se, queixar-se de gana o cansament o fred, però podies cantar una cançó bonica, especialment sota el temporal o en la boira espessa. I udolar llançant-se congestes avall.

La meva mare, que l’havia conegut de jove, deia que aleshores tampoc no esperava ningú, concentrat a empaitar qualsevol que veiés més amunt: per tant calia tenir unes bones cames per fer-se desitjable als seus ulls, i tot rient deixava entendre que l’havia conquistat així. Ella després havia començat a estimar-se més seure als prats, o enfonsar els peus en un torrent, o reconèixer els noms de les herbes i de les flors, que les curses. I al cim sobretot li agradava observar els pics llunyans, pensar en els de la seva joventut i recordar quan hi havia estat i amb qui, mentre que al pare aleshores l’envaïa una mena de desengany, i només volia tornar-se’n a casa.

Crec que eren reaccions oposades a la mateixa nostàlgia. Els pares havien emigrat a la ciutat cap als trenta anys, deixant el Vèneto rural on havia nascut la mare, i el pare havia crescut com a orfe de guerra. Les seves primeres muntanyes, el seu primer amor, havien estat les Dolomites. De vegades sortien en les seves converses, quan encara era massa petit per seguir-les, però sentia que algunes paraules destacaven amb un so més llampant, més ple de significat. El Catinaccio, el Sassolungo, les Tofane, la Marmolada. N’hi havia prou que el pare pronunciés un d’aquests noms perquè a la mare li brillessin els ulls.

Eren els llocs on s’havien enamorat, més tard ho vaig entendre: els hi havia dut de joves un capellà i el mateix capellà els hi havia casat, al peu dels Tres Cims de Lavaredo, davant l’esglesiola que hi ha, un matí de tardor. Aquell casament de muntanya era el mite fundacional de la nostra família. Impedit pels pares de la mare per motius que desconeixia, celebrat entre quatre amics, amb els anoracs per roba nupcial i un llit al refugi Auronzo la primera nit de marit i muller. La neu brillava als relleixos de la Cima Grande. Era un dissabte d’octubre del 1972, la fi de la temporada alpinística d’aquell any i per molts que vindrien: l’endemà carregaven al cotxe les botes de cuir, els bombatxos, un embaràs i un contracte laboral, i se n’anaven a Milà.

La calma no era una virtut que el pare prengués en consideració, però a la ciutat li caldria més que l’aire. A Milà teníem vistes: als anys setanta vam viure en un edifici que donava a una àmplia avinguda, i sota l’asfalt, deien, corria el riu Olona. És cert que els dies de pluja el carrer s’inundava —i jo imaginava el riu allà sota rugint a les fosques, inflant-se fins a sobreeixir de les clavegueres—, però el que sempre anava ple era l’altre riu, el de cotxes, furgonetes, motos, camions, autobusos, ambulàncies. Vivíem alts, al setè pis; les dues fileres de cases bessones que enclotaven el carrer n’amplificaven el rebombori. Hi havia nits que el pare no podia més, es llevava, obria la finestra de bat a bat com si volgués insultar la ciutat, comminar-la al silenci o abocar-li pega bullent; s’estava un minut mirant a baix, es posava l’abric i sortia a caminar.

A través d’aquells vidres vèiem molt de cel. Uniformement blanc, indiferent a les estacions, solcat només pel vol dels ocells. La mare s’entestava a tenir flors en un balconet ennegrit del fum i florit de pluges seculars. Al balcó cuidava les seves plantetes i em parlava de les vinyes d’agost, al camp que l’havia vist créixer, o de les fulles de tabac penjades en perxes als assecadors, o dels espàrrecs que perquè quedessin tendres i blancs s’havien de collir abans no despuntessin, i per tant calia un talent especial per veure’ls sota terra.

Ara aquell ull li era útil d’una altra manera. Al Vèneto havia fet d’infermera, però a Milà va obtenir una plaça d’auxiliar sanitària al barri dels Oms, a la perifèria est de la ciutat, entre les cases barates. Era un títol acabat de crear, com el consultori familiar on treballava, amb l’objectiu d’ajudar les dones durant l’embaràs i fer el seguiment del nadó fins al primer any de vida: aquesta era la feina de la mare, i li agradava. Però allà on l’havien enviat, més aviat semblava una missió. D’oms n’hi havia ben pocs, en aquella zona: tota la toponímia del barri, amb els carrers dels Verns, dels Avets, dels Làrixs, dels Bedolls, sonava mofeta entre els casalots de dotze pisos, plagats de mals de tota mena. Entre les tasques de la mare hi havia la de comprovar en quin ambient creixia el nen, i aquestes visites la deixaven dies tocada. En els casos més greus havia de denunciar-ho al jutjat de menors. Li costava molt arribar a aquest punt, a més d’una dosi d’insults i amenaces, i així i tot no dubtava que era una bona decisió. I no era l’única que ho pensava: la lligava a les assistentes socials, les educadores i les mestres un profund esperit de cos, com un sentit de la responsabilitat femení i col·lectiu vers aquells infants.

El pare, en canvi, sempre havia estat un solitari. Feia de químic en una fàbrica de deu mil treballadors, permanentment sacsejada per vagues i acomiadaments, i passés el que hi passés al vespre en tornava furiós. Sopant es quedava mirant el telenotícies en silenci, empunyant els coberts a mig aire, com si esperés que d’un moment a l’altre esclatés una altra guerra mundial, i imprecava per a si amb la notícia de cada mort, de cada crisi de govern, de cada augment dels preus del petroli, de cada bomba no reivindicada. Amb els pocs companys que convidava a casa parlava gairebé exclusivament de política, i sempre s’hi acabava barallant. Es feia l’anticomunista amb els comunistes, el radical amb els catòlics, el lliurepensador amb qui pretengués encasellar-lo en una església, en una sigla de partit; però no eren temps per esquivar els reclutaments, i al cap d’un temps els companys del pare van deixar de venir a casa. Ell, però, va continuar anant cada matí a la fàbrica com si hagués de baixar a la trinxera. I sense dormir de nits, aferrant-se a les coses amb massa força, posant-se taps a les orelles i prenent pastilles per al mal de cap, esclafint en atacs d’ira violents: aleshores entrava en acció la mare, que entre els deures conjugals també s’havia atribuït el d’amansir-lo, amortir els cops en la batussa entre el pare i el món.

A casa encara parlaven en vènet. A mi em sonava com un llenguatge secret entre ells, l’eco d’una vida anterior i misteriosa. Un romanent del passat com les tres fotos que la mare havia posat a la tauleta de l’entrada. Sovint m’aturava a observar-les: a la primera hi sortien els seus pares a Venècia, en l’únic viatge que havien fet a la seva vida, un regal de l’avi a l’àvia per celebrar les noces de plata. A la segona, la família en pes posava en plena temporada de la verema: els avis seien al mig, al seu voltant hi havia drets tres noies i un noi, i les cistelles de raïm a l’era del mas. A la tercera, l’únic fill mascle, el meu oncle, somreia amb el pare al costat d’una creu cimera, amb una corda enroscada a l’espatlla, vestit d’alpinista. Havia mort jove i per això jo em deia com ell, per bé que en el nostre vocabu

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos