Això no és un manual psicològic

PREPARATS...

Després d’escriure els llibres Enrabiats i Límits, em preguntava (i em preguntaven) quin seria el tema del següent. Podia passar a un altre tema, a una altra etapa de la vida, o podia anar a l’arrel de tot el meu treball fins ara: les emocions.

Ho vaig veure clar. Havia impartit moltíssims cursos sobre això, havia fet conferències i havia assessorat moltes famílies sobre com acompanyar emocionalment els seus fills i filles, però, tot i que el meu blog té més de mil articles amb aquest tema de fons, mai no havia escrit llargament sobre això. Ha arribat el moment, i potser havia de ser ara i no abans, per tot el bagatge personal i professional que ja porto a les espatlles. Sí, una es va fent gran...

A més, és que és un gran tema. Perquè, al final, sentim tota l’estona i a tot arreu, i anar al quid de la qüestió és vital per poder viure més lliures i sans emocionalment. Però també remou, és clar. Parlar d’emocions, quan algunes han quedat ennuegades en l’àmbit social, cultural, familiar, i també personal, doncs remou, com no podia de ser d’una altra manera. Però que ens remogui és bo, perquè ajuda a comprendre, avançar i créixer.

Així que et proposo emprendre aquest viatge a través del sentir per entendre per què ens costa tant, per què en sabem tan poc sobre què podem fer amb tot el que sentim, i després t’ensenyaré a acompanyar-te, primer a tu amb les teves emocions, i després els altres, siguin els teus fills, els teus alumnes o qualsevol altra persona. És un viatge apassionant, no ho dubtis, i, a més d’interessant, crec que pot ser guaridor. O almenys aquest és el meu objectiu, que aquest llibre t’entri a dins i que no el puguis deixar anar, però que, a més, et resulti tan pràctic i útil que sigui un d’aquests llibres als quals recorris quan et sentis aclaparat. Tant de bo ho aconsegueixi.

LLESTOS...

Et recomano que llegeixis aquest llibre amb paper i boli per apuntar paraules o frases que ressonin en tu, o pensaments que t’apareguin al cap. Quan, durant el procés de lectura, escrivim, tot queda molt més integrat.

Una vegada més, al final de cada capítol tindràs l’apartat «Explora» perquè el que has llegit deixi de ser merament teòric i ho «baixis» al cos. Que puguis aturar-te i observar, i sentir el que vagi venint de manera conscient i anar entenent aspectes de la teva història i de per què actues com ho fas amb les teves emocions i les dels altres.

Pots llegir aquests apartats o escoltar-los en àudio (que jo mateixa he gravat) escanejant els codis QR que trobaràs quan arribi el moment. Si tries aquesta última opció, et recomano que t’asseguis còmodament, tanquis els ulls i t’asseguris que ningú no t’interromprà. Seran entre tres i cinc minuts, però intenta submergir-t’hi plenament i deixa que la respiració et guiï i et porti on hagis d’anar.

Aquest llibre no és un manual tecnicopsicològic i no m’agradaria que quedés aparcat en un racó de casa teva perquè t’ha resultat una llauna. Al contrari. Vull que sigui amè, fàcil de comprendre i de llegir, que t’enganxi i que per a res del món acabi servint per falcar la pota de la taula que es mou. Escric pensant en mares, pares, avis, àvies, persones sense fills i també docents. Vaja, pensant en totes les persones, perquè tots sentim i, si entenem millor el què i el perquè, ens serà més fàcil entendre com se senten els altres i també el seu perquè. I gràcies a això ens serà més fàcil connectar els uns amb els altres, cosa que necessitem molt en el món en què vivim.

Veuràs que t’ho explicaré tot amb molts exemples, perquè ajuden a completar el quadre i a encaixar millor les peces. Ressonem en ells, ens hi veiem reflectits i això ens ajuda a comprendre’ns millor. Els he construït basant-me en la meva experiència professional. Quan siguin reals (m’han donat permís per explicar-ne alguns), t’ho diré.

Durant el llibre parlaré indistintament de nens i nenes amb l’objectiu de fer més amena la lectura. Entén que si dic «les nenes» significa també «els nens», i viceversa. Si en algun cas em vull referir només a nens, quedarà clar. De la mateixa manera, moltes vegades et parlaré en femení, bàsicament perquè el noranta-cinc per cent de les persones que em llegeixen són dones. Però que parli de nens i nenes o de dones o homes no vol dir que exclogui les persones de gènere no binari, fluid, trans, etc. Que el llenguatge que utilitzaré no et faci sentir que no formes part d’això o que no et penso, sento i respecto. Quan jo escric, t’imagino a l’altre costat de la pantalla, llegint-me o escoltant-me, i no ets un cos amb un sexe, una cara o un nom: ets una ànima. I a ella és a qui m’adreço.

JA!

Més enllà de parlar d’emocions, quin és l’objectiu d’aquest llibre? En última instància, arribar a la connexió. A través de la lectura, espero que et puguis entendre molt millor i, així, connectis més i millor amb tu, i després, com una cosa natural, espero que també puguis connectar millor amb els altres. Ens cal, és necessari. Però, a la vegada, hi ha alguna cosa que ha ressonat en mi abans de posar-me a escriure i cada vegada que pensava en com abordar aquestes pàgines: sento que és necessari curar, fer les paus amb el que hem viscut i integrar un munt d’emocions i sensacions que en el moment oportú (per negació, per manca d’acompanyament, per rebuig, etc.) no es van acompanyar ni integrar.

D’alguna manera et vull ajudar a posar consciència en el que has viscut perquè aconsegueixis veure-ho, entendre-ho i abraçar-ho, ja que aquesta és l’única manera de poder curar-ho, en cas que sigui necessari. Si ho ignorem, com ja t’explicaré més a fons, el que hem sentit però no hem curat torna una vegada i una altra a visitar-nos i fa que el passat pesi com una llosa i es manifesti repetidament en el present.

El dolor és inherent a la vida i al mateix temps és un sentiment que ningú no vol viure ni veure quan es viu. Al contrari, entren ganes de sortir corrent; és natural i comprensible. Tanmateix, quantes vegades hem sentit ràbia, o gelosia, o tristesa, o pena, o enyorança... i hem seguit endavant com si no existissin... Però existeixen. Van ser aquí. I només acceptant que els vivim, que els sentim... podrem alliberar-nos del que encara avui ens produeixen aquestes emocions no integrades.

Però no t’espantis. Potser m’estàs llegint i penses: «Ui, és millor que deixi aquest llibre per a una altra vida, que l’últim que vull ara és obrir la caixa de Pandora». No entraràs enlloc on tu no vulguis entrar, però entendràs moltes coses que permetran que, només si vols i et ve de gust, encaixis peces del trencaclosques. T’ho prometo; jo no t’obligaré a res.

Entendre el que hem viscut i sentit m’ha fet més lliure, més conscient i molt més feliç, i m’encantaria que tu també ho experimentessis. Escriuré amb aquesta intenció: que, tant de bo, hi hagi un abans i un després. I ho faré amb tocs d’humor, amb molts exemples i amb molt d’amor.

Et convido a caminar amb mi per aquestes pàgines. Et dono la mà. You’ll never walk alone.

1

Analfabetisme emocional

SENTO, PER TANT EXISTEIXO

Crec que de petita vaig ser conscient de la meva existència no per pensar, sinó per sentir. Sentia intensament i, a més, no entenia res. No sabia posar-ho en paraules ni era capaç d’explicar-li a ningú el que em passava. Com ho podia fer si no ho sabia ni jo? Aquesta és una de les grans dificultats que tenen els nens... i no tan nens; no saben explicar el que els passa, encara que sigui intens, aclaparador i els afecti.

Això és el que em passava a mi, però amb un afegitó: no veia que els altres sentissin les coses com jo. Que potser sí, però tampoc no ho explicaven. Segurament un munt de nens (i no tan nens) sentíem una gran quantitat d’emocions a les quals no sabíem posar nom i, a més, pensàvem que a ningú més li passava. En conseqüència, arribava la vergonya de creure que era l’única que sentia així i que, per tant, no devia ser normal ni tampoc correcte. O pitjor encara: com que no sabia distingir les emocions del que jo era de veritat, acabava creient que jo no era correcta, o que no era suficient, perquè pensava que no «hauria de» ser sensible com era.

Què passava llavors? Que em guardava el que sentia encara més endins, només per a mi, perquè ningú no sabés el que es coïa en el meu interior, suposo que per por de ser jutjada. Si jo era la primera a jutjar-me, com havia d’esperar que no em jutjarien els altres?, pensava. Així que, a poc a poc i sense saber-ho, vaig anar construint una petita cuirassa que em permetia simular que jo era com els altres, que sentia (o, millor, que no sentia) les coses com suposadament les sentien els altres. Vaig aprendre a ignorar les meves emocions, a no fer-los gaire cas, perquè, si els feia cas, llavors m’entraven ganes de plorar, i jo... no volia plorar! Volia ser forta com els altres. Em posava una cuirassa i em limitava a «sentir en la intimitat de casa». Allà plorava o treia tota la mala llet que havia acumulat a fora i que, a dins el niu o un espai que considerava segur, la cuirassa ja no podia amagar.

Però resulta que tanta intensitat havia de sortir per alguna banda, així que em vaig adonar que, quan escrivia sobre el que em passava (de vegades en forma de conte), em sentia millor. En la meva preadolescència em vaig aficionar a escriure un diari en què abocava com em sentia més que no pas el que em passava. El fet de posar-ho en paraules m’obligava a aprofundir en el que em removia, i m’esforçava a trobar el terme adequat per a cada sentiment. Va ser, gairebé sense adonar-me’n, com un treball d’investigació de mi mateixa. Què sentia, com i per què.

El meu entorn veia que escrivia tant que em van començar a regalar llibres d’aquests que venen amb totes les pàgines en blanc, i els omplia un després de l’altre amb les meves mogudes adolescents, però especialment amb les meves remogudes emocionals. De vegades ric quan els torno llegir. En els primers hi ha coses tipus «Estic superenfadada, els meus pares no m’entenen i no s’adonen de res... Em fa tanta ràbia que vull cridar ben fort... És que de veritat que són el pitjor i de vegades els odio»... Una pàgina després llegeixo: «Bé, han passat vint minuts i he parlat amb la mama i hem fet les paus. En realitat, l’estimo molt i retiro tot el que he dit abans; és que estava molt enfadada». Em parteixo quan el llegeixo... Aquesta intensitat dels anys adolescents, amb totes aquestes emocions desbocades i aquesta sensació que ningú no t’entén, però després aquesta culpa quan ja ha passat tot i penses en el que havies dit o pensat abans, en l’empipament.

En fi, que escriure m’ajudava molt, no només a conèixer-me, sinó també a canalitzar totes les emocions viscudes que s’amuntegaven esperant ser ateses. No, no les atenia, però almenys intentava que fluïssin a través de l’escriptura. Seguia sense entendre gairebé res, però almenys no quedaven tan reprimides ni bloquejades.

Els meus talons d’Aquil·les eren l’enyorança i la ràbia, les dues emocions que més m’han fet patir. L’enyorança, perquè sempre trobava a faltar a algú: si estava amb la meva mare, el meu pare, i viceversa. Si estava amb els meus avis, els meus pares; si passava dies sense veure els avis, a ells. Era com un continu en la meva vida, que tenyia molts moments de la meva infància i que normalment em guardava per a mi. Em recordo plorant al llit, a la nit i amb el llum apagat, perquè ningú sabés el que em passava. Com que els meus pares estaven separats, tenia la sensació que explicar que trobava a faltar l’altre era com trair-los, així que callava. I la ràbia, perquè, de tant aguantar i callar, arribava un punt en què totes aquestes emocions reprimides i amagades assolien el límit i, bum!, el còctel Molotov esclatava pels aires. No és que em posés feta una fúria, però sí, tenia mala llet i l’escampava per casa (els meus pares en són testimonis i em donarien la raó, hahaha).

A mesura que creixia vaig anar tractant-me millor i veient (no sense temps de teràpia) que el que sentia i la manera com ho feia era legítima. Que era vàlida i que no em faltava un bull. Va ser alliberador. Que bonic anar recomponent les peces del trencaclosques i, tot i que no va estar exempt de dolor ni de moltes llàgrimes, que bé que em vaig sentir quan vaig comprendre i acceptar el meu sentir, la meva sensibilitat.

Perquè això era principalment el que passava, tot i que no ho vaig saber de veritat fins que no em vaig adonar que la meva primera filla era altament sensible. Va ser un descobriment que ho va canviar tot, perquè, llavors sí, vaig mirar enrere i el trencaclosques va encaixar. Jo era altament sensible, i el meu gran problema va ser no saber-ho i pensar que sentir la vida com la sentia era una cosa anormal i dolenta que havia de dissimular. El problema va ser que no comprenia per què em carregava tant ni per què, de vegades, la vida m’aclaparava.

Quan ho vaig descobrir, ja feia anys que m’havia endinsat professionalment en el món de les emocions i, d’alguna manera, vaig notar que la meva sensibilitat em permetia anar més enllà i ajudar la gent d’una manera que no hauria pogut fer-ho si no hagués viscut tot el que he explicat i més. Tot tenia sentit i tot era per alguna cosa més important: ajudar els altres.

Així que aquí soc, disposada a anar desgranant Sentir perquè t’entenguis millor, t’acceptis, t’estimis, aprenguis de tu i dels altres, sàpigues acompanyar-te i acompanyar-los, i que tot això et porti a connectar amb tu i amb els que estimes des d’un lloc més profund, lliure i assertiu.

Sentir és un camí i un procés, resultat del meu camí i del meu procés de gairebé quaranta-set anys de vida. Tant de bo que et ressoni i t’ajudi a recompondre el trencaclosques.

NO ÉS CULPA TEVA

Un dia, a la consulta, vaig preguntar a una dona si podia posar paraules al que estava sentint en aquell precís moment i es va posar a plorar. No plorava pel que sentia, em va dir, sinó per la pena que li produïa no saber quines paraules posar al seu sentir, i sobretot per no saber ni tan sols quin era. «Mai no he sabut expressar-ho perquè mai no he sabut el que em passava», em va dir. I jo vaig respondre: «T’entenc, és normal, no és culpa teva», i llavors es va tornar a posar a plorar, però aquest cop d’alleujament. Perquè fins llavors ella creia que tenia aquesta incapacitat perquè era beneita i negada... i no.

No és culpa teva, ni dels teus pares, ni dels teus avis, que no sàpigues definir el que sents, que no sàpigues què sents o fins i tot que estiguis absolutament desconnectada de les teves emocions. El quid de la qüestió es remunta molt més enllà, a un problema històric —ancestral, diria jo— pel que fa a les emocions.

L’aspecte emocional de l’ésser humà va quedar relegat al no-res durant segles. Es van prioritzar el fer i el pensar, i es van quedar en un pla gairebé inexistent el ser i el sentir, i generació rere generació van perpetuar aquesta dinàmica que ignorava i reprimia qualsevol senyal que les emocions també existien. I per què? Per supervivència. Moltes emocions s’experimenten com a extremament desagradables en el cos. No agrada sentir-les, no són gens còmodes de sentir ni de manejar, així que durant segles s’ha optat de manera inconscient i col·lectiva per ignorar-les totalment quan, encara que no es veiessin ni es tinguessin en compte, eren aquí.

Però això no ha passat només per supervivència, sinó perquè aquest costum ha perviscut durant tantíssims segles que ja l’hem heretat com un patró. Un patró d’ignorància emocional que perpetua, no sense dolor, aquest «mirar cap a un altra banda» i no afrontar el que fa tant que hauríem d’haver après. No sabem com posar-nos-hi ni com abordar-ho perquè, en el nostre ADN, ni tan sols tenim aquest coneixement ancestral (transmès de generació en generació) de saber com mirar cara a cara el que sentim.

No, no és culpa nostra, però estem en el segle XXI i potser sí que és responsabilitat nostra canviar aquest patró miserable durant tant de temps i començar a donar-li la volta. Potser, encara que no siguem culpables de res, sí que podem adonar-nos de tot això i començar a aprendre a fer les coses d’una altra manera perquè els nostres fills ja no puguin seguir dient que no tenien aquests coneixements. Potser ja és hora de començar a canviar l’«ignorar» i el «reprimir» pel perdre la por de «sentir», i veure què passa.

És molt però que molt probable que, quan ens ho permetem i canviem la mirada, ens adonem que no hi havia res a témer. Sento que ara és el moment propici. Aquest nou segle està canviant moltes coses i està enderrocant paradigmes que feia molt de temps que estaven instal·lats. A més, la pandèmia va deixar al descobert que en el pla emocional i com a societat estàvem en bolquers, i va ser com un «ja no hi ha escapatòria: o s’afronta d’una vegada per totes o les malalties mentals seguiran a l’ordre del dia i durant molts anys». Hem tocat fons en el terreny emocional, i ja no podem continuar ignorant ni reprimint el que sentim perquè és una part importantíssima de nosaltres i, a més, és bàsica per conèixer-nos.

Tot aquest temps de simular que aquest problema no existia ens ha fet mal a molts nivells. Bé, no podem continuar igual ni tampoc fer marxa enrere. El moment és ara.

VAS NÉIXER SENTINT

Eres un nadó dins l’úter i ja experimentaves sensacions i emocions. Vas néixer i vas sentir. Tant que de vegades resultava aclaparador i necessitaves plorar per expressar allò que se’t feia tan incòmode. Encara no ignoraves cap emoció, ni en rebutjaves; simplement senties i expressaves sense filtres. Però, ràpidament, tu i tots vam anar intuint què s’acceptava i què no, què s’acompanyava i què no, què se celebrava i que es rebutjava, quines sensacions es podien exterioritzar i quins estaven mal vistes, es jutjaven o es reprimien. I no només a casa, que també, sinó al col·le, al carrer, a qualsevol lloc.

Els nadons no entenen, però capten molt de pressa el que els transmet l’entorn. Els nens petits no comprenen gaires coses de manera racional perquè el seu cervell s’està desenvolupant, però noten i senten amb facilitat què els permetrà encaixar i què no. I així, dia rere dia i en cada espai, la persona que estaves construint s’anava omplint de condicionants respecte de les emocions i del sentir. Va anar assimilant com a propis uns patrons que venien heretats de ves a saber quan. I tot de la manera més innocent i inconscient, sense necessitat de posar en marxa cap gran estructura de repressió emocional i, malgrat això, amb els mateixos efectes, un bloqueig emocional individual, que és també col·lectiu.

El millor d’haver nascut sentint i expressant és que, tot i que no ho sembli, continuem sent aquest nadó que un dia va explicar amb gestos, ganyotes i llàgrimes el que li passava. I si, en essència, continuem sent aquest nadó, podem tornar a sentir i a expressar; i aquesta vegada, com que ja som adults, també podem comprendre per què ens sentim així i aprendre a expressar-ho d’una manera assertiva. Vaja, que tenim capacitat de sobres per fer-ho, però a vegades convé desconstruir per després construir novament l’adult que som, més sa emocionalment, més connectat, més savi, més lliure, més conscient.

Haurem d’anar traient capes i condicionants, com qui va pelant la ceba i deixa que, si li piquen els ulls, surtin les llàgrimes sense por ni fre. Serà com un camí cap a endins per trobar-nos, recompondre’ns, alliberar-nos de patrons que no ressonen d’acord amb qui som de veritat, i després tornar cap a fora més autèntics i lliures.

No hi pot haver res més apassionant, no trobes?

SI LA POR ESTÀ A L’AGUAIT...

Pot ser que m’estiguis llegint i estiguis sentint moltes coses; potser il·lusió, o motivació, o ganes d’aprendre, o fins i tot una mica d’inquietud o por... És normal. A ningú no li agrada pelar una ceba i començar a plorar perquè li piquen els ulls! Tot i que és bàsic pelar-les per fer plats deliciosos, oi? Doncs quan ens arremanguem i prenem la decisió de permetre’ns sentir i endinsar-nos en el nostre propi món emocional per comprendre’ns millor, poden sorgir meravelles. I sí, també pot ser que tinguem por del que passi amb les nostres emocions; que prenguin el control, que s’expressin d’una manera que no ens agradi i que ens facin mal a nosaltres mateixos i als altres... Bé, això també ho abordarem, no et preocupis, perquè és cert que sentir és bo i sa, però permetre que les emocions agafin les regnes i ens portin per camins que no ens convenen, no.

D’aquí vindrà l’aprenentatge de permetre’ns sentir i expressar allò que emana de nosaltres, però d’una manera assertiva, perquè no ens faci mal a nosaltres ni als altres. De sentir sense reaccionar inconscientment. De sentir des d’una escolta interna que ens guiï, si és necessari, cap a una acció conscient i assertiva. I això ho farem des del permetre’ns sentir sense por i des de la connexió profunda amb nosaltres i amb l’ara i aquí. El present ens porta a la connexió i a abraçar el que sentim, sigui el que sigui.

De moment t’animo que facis espai al que sents en aquest moment —sentis el que sentis—, i això no vol dir que deixis que aquest sentiment ho ompli tot ni que s’apoderi de tu, sinó que siguis conscient del teu sentir (sigui el que sigui) i el respiris. Està bé. Com aniràs veient..., no hi ha res a témer.

Però no ens afanyem. Si et costa, no t’aclaparis i continua llegint. Ja arribarà el com i amb quines eines, però primer hem de ser conscients que...

ESTAR AMB CANALLA NO D

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X