Ningú ens va dir que seria fàcil

Ester Invernon Cirera

Fragmento

cap-1

1

No sap quanta estona deu fer que sona el despertador quan un cop de colze d’en Xavier sota els llençols la desvetlla d’un son profund.

—Lisa, estimada, és el teu.

Li calen uns segons per ubicar-se, per col·locar el so estrident de l’aparell i les paraules del seu home, que situa quan ja el té un altre cop girat, donant-li l’esquena. De mica en mica tot es va endreçant. Divendres. Recorda haver posat l’alarma amb temps d’asserenar-se i fer una dutxa ràpida abans de tornar a ficar-se el pijama i el batí per pujar a la cuina.

La negror de la nit es comença a esvair per Montjuïc i envermelleix amb timidesa l’horitzó. L’estança resta immersa en una penombra freda i un silenci incòmode, sols trencats pels motors i els llums dels electrodomèstics. Una esgarrifança tremolosa li recorre el cos i s’ajusta l’escot abans d’agafar el telèfon per trucar a les seves amigues.

—Bon dia… —La Sara es posa les ulleres i mira l’hora abans de respondre; la Lisa no té mai pressa per penjar.

—Reina, et va bé que afegeixi l’Eva a la trucada? —pregunta en un to un pèl impertinent.

—Sí, sí —respon la Sara quan s’asseu. Badalla, es treu les ulleres i fa un glop al te.

La Lisa marca i totes dues esperen silencioses que l’Eva respongui. Una, neguitosa, vol acabar la trucada abans que en Xavier entri a la cuina, i l’altra posa l’altaveu i comença a traginar atrafegada per enllestir l’esmorzar, capficada amb què li deu passar a la Lisa que està tan insistent des de primera hora del matí.

—Bon diaaaaaa. Si que aneu d’hora, avui… Jo vaig justeta, nenes, tinc cinc minuts.

—Trigaré menys —contesta esbufegant la Lisa—, la Sara segur que està empantanegada amb els esmorzars. —Abans de continuar, sospira, remena dins la bossa i treu d’una caixeta petita i metàl·lica una píndola blava que s’empassa amb un glop d’aigua—. Com us va que ens veiem aquest vespre? A l’hora que em digueu.

—Ufff… No gaire bé —fa la Sara.

—Vingaaa —insisteix la Lisa gemegant.

—Però de què es tracta? Si és important, ja provo d’organitzar-me.

—Porfiii —respon la Lisa amb veueta de no haver trencat mai un plat.

Una remor al peu de l’escala la fa girar d’un bot i s’hi apropa ajupida a veure qui hi ha. Ningú; encara està sola.

—Jo avui plego tard —diu l’Eva—. Però què passa?

—Quan pleguis, Eva. Reines, és que ja no puc més! Haig de parlar amb vosaltres, però el que us haig de dir no vull dir-ho per telèfon. Ja busco un lloc a prop de la ràdio, vaaa! —insisteix.

—Okay, okay —respon l’Eva esbufegant—, si és tan important… pues quedem a les nou i mitja?

—Ufff… Tan tard? —diu la Sara, que, coneixent-les, sap que acabaran sopant a les onze—. I si quedem demà per esmorzar?, que és divendres i…

—Impossible —diu l’Eva—. Acabo de quedar amb en David per sortir a navegar al matí…

—Va, Sara, porfiii.

—D’acord…, doncs ja diràs el lloc, Lisa —claudica la Sara amb un sospir—. Jo a aquestes hores ja no valc gaire per a res… Sigueu puntuals, eh? Vols que et passi a buscar, Eva?

—No, no, que seré a la ràdio. Nenes, us deixo, ens veiem aquest vespre.

—A mi també se’m fa tard, Lisa.

—D’acord, maques! Petonets.

La Lisa penja i mira al voltant; encara no ha arribat ningú. Sent que es tanca la porta de l’entrada, la patacada li ressona punxeguda dins del cervell, acluca els ulls amb força i fa un gest adolorit. «És la María que arriba de comprar el pa i el diari», es diu. «Sempre ha de donar aquests cops?».

Està més tranquil·la ara que sap que aquest vespre es veurà amb la Sara i l’Eva. Es passeja per la cuina amb una tassa de cafè i el pijama i el batí de seda setinada. Porta els cabells recollits en un monyo i tan bon punt ha penjat el telèfon ha sentit una calor asfixiant que se li apoderava del cos. L’albada deixa pas a una foscor que no es decideix a marxar i tenyeix l’ambient, ensenyorint-lo. S’asseu a esmorzar i arreplega el primer que troba per ventar-se. Deixa la tassa sense mirar i se li vessa, i escampa un regalim per terra que s’afanya a eixugar amb paper de cuina. S’ajup esverada i es taca la màniga amb el degoteig marronós que encara cau del marbre. Sent la pitrera i la zona lumbar xopes de suor, i bufa esperant que passi.

—Aaah! —deixa anar un xisclet contingut quan s’adona que s’ha embrutit.

—Senyora…

—Què vols? —respon sobresaltada des de terra.

—Bon dia, senyora —saluda la María, amb el seu anglès accidentat, encenent el llum de la cuina. Quan s’adona del merder que hi ha a terra, deixa el pa i el diari sobre el taulell i s’ajup a ajudar-la—. Deixi, senyora, ja ho faig jo…

—Ja està… Gràcies, María —respon queixosa per la inesperada claror.

En acabar, la minyona para taula per a quatre i acaba de preparar l’esmorzar que tenia a mig fer abans de sortir a comprar. Quan la van contractar, en Xavi ja havia nascut, i en Xavier es va encaparrar que s’hi comuniquessin sempre en anglès, i a la Lisa encara li suposa un esforç entendre-s’hi.

—Senyora…

—I ara què passa?

—Que va arrossegant el cinturó de la bata. Se l’està trepitjant amb la pota del tamboret.

—Ai, gràcies, María, avui no sé on tinc el cap —diu la Lisa intentant excusar el mal geni d’abans—. Doncs massa net no és que estigui, eh?! —Aixeca lleugerament el to de veu—. Mira com ha quedat —diu a la noia, que ja ha sortit de la cuina i no pot sentir-la, mentre fa que no amb el cap, malhumorada, i espolsa el cinturó amb la mà—. Malaguanyada.

Arreplega la peça de roba i en fa un manyoc que guarda a la butxaca del batí. Quan hi posa la mà, palpa el que sembla un mocador, però en treure’l s’adona que són aquells calçotets que no recordava que havia deixat allà. El cor li fa un sotrac, se sufoca i corre a buscar un lloc on amagar-los. Obre un calaix i els deixa sota un plec de paperassa mal endreçada, esperant recordar agafar-los més tard i desar-los en un lloc més segur. Tanca el calaix d’un cop, esverada, i s’assegura que encara està sola, convençuda que ningú l’ha pogut veure. Deixa anar un sospir.

—I ara què et passa amb aquesta pobra mossa? —pregunta en Xavier, que entra a la cuina i s’acosta a fer-li un petó a la galta. Abans li arriba l’olor de perfum i quan el té tan a prop queda ben embafada.

—Res, que mira com m’ha quedat la bata, que no neteja bé, i… tant se val.

En Xavier no l’escolta, s’omple una tassa de cafè i es mira la taca que porta la seva dona negant amb el cap mentre s’asseu a taula. Es posa les ulleres, obre el diari per la pàgina d’esqueles i comença a llegir-les. A ella sempre li ha semblat un costum ben macabre.

Es reomple la tassa i mira silenciosa com segueix el seu ritual matutí, repentinat i amb el nus de la corbata impecable.

El fill petit arriba a la cuina vestit amb roba d’esport. No els diu res i s’emplena un got de suc de taronja, es posa cereals i llet en un bol i s’asseu a esmorzar enriolat amb alguna cosa que mira al telèfon.

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos