Quan tenia sis anys, una vegada vaig veure un dibuix magnífic en un llibre sobre la selva verge que es deia Històries viscudes. Representava una boa empassant-se una fera. Aquí teniu la còpia del dibuix.

El llibre deia: «Les boes s’empassen la presa tota sencera, sense mastegar. Després no es poden moure i dormen durant els sis mesos de la digestió».

Hi vaig rumiar molt, aleshores, en les aventures de la selva i, per la meva banda, amb un llapis de color, vaig fer el meu primer dibuix. El meu dibuix número 1. Era així:

Vaig ensenyar la meva obra mestra a les persones grans i els vaig preguntar si el dibuix els feia por.

Em van respondre: «¿Per què hauria de fer por un barret?»

El meu dibuix no representava un barret. Representava una boa que digeria un elefant. Aleshores vaig dibuixar l’interior de la boa, perquè les persones grans ho poguessin entendre. Sempre necessiten explicacions. El meu dibuix número 2 era així:

Les persones grans em van aconsellar que deixés estar els dibuixos de boes obertes i tancades i que més valia que m’interessés per la geografia, la història, el càlcul i la gramàtica. Així va ser que vaig abandonar a l’edat de sis anys una magnífica carrera de pintor. M’havia desanimat el fracàs del dibuix número 1 i del dibuix número 2. Les persones grans no entenen mai res, totes soles, i per als nens és molt pesat haver-los de donar sempre explicacions i més explicacions.

Per això vaig haver d’escollir un altre ofici i vaig aprendre a pilotar avions. He volat una mica per tot el món. I la geografia, és veritat, m’ha servit molt. Sabia distingir, al primer cop d’ull, la Xina d’Arizona. És molt útil, si t’has perdut durant la nit.

D’aquesta manera, al llarg de la vida, he tingut una pila de contactes amb una pila de gent seriosa. He viscut molt entre les persones grans. Les he vistes de molt a prop. Això no ha fet millorar gaire la meva opinió.

Quan en trobava una que em semblava una mica lúcida, li feia l’experiment del dibuix número 1, que sempre he conservat. Volia saber si era realment comprensiva. Però sempre em responia: «És un barret». Aleshores ja no li parlava ni de boes, ni de selves verges, ni d’estrelles. Em posava al seu nivell. Li parlava de bridge, de golf, de política i de corbates. I la persona gran estava ben contenta d’haver conegut un home tan assenyat.

O sigui que he viscut sol, sense ningú amb qui de veritat poder parlar, fins que vaig tenir una avaria al desert del Sàhara, fa sis anys. S’havia trencat alguna cosa del motor. I com que no anava amb cap mecànic ni amb cap passatger, em vaig preparar per mirar de fer, tot sol, una reparació difícil. Per mi era una qüestió de vida o mort. Amb prou feines tenia aigua per beure per a vuit dies.

La primera nit, doncs, em vaig adormir a la sorra a mil milles de cap terra habitada. Estava molt més aïllat que un nàufrag en un rai al mig de l’oceà. O sigui que imagineu-vos la sorpresa que vaig tenir, a trenc d’alba, quan una veueta molt especial em va despertar. Deia:

—Si us plau... dibuixa’m un be!

—¿Eh!?

—Dibuixa’m un be...

D’un bot em vaig posar dret com si m’hagués caigut un llamp. Vaig fregar-me bé els ulls. Vaig mirar bé. I vaig veure un jovenet realment extraordinari que m’observava amb aire greu. Aquest és el millor retrat que, més endavant, vaig arribar a fer-ne. Però el dibuix, és clar, té molta menys gràcia que el model. No és culpa meva. Les persones grans em van desanimar de la carrera de pintor quan tenia sis anys, i no havia après a dibuixar res, a part de les boes tancades i les boes obertes.

Així, doncs, em vaig mirar l’aparició amb els ulls esbatanats de sorpresa. No heu d’oblidar que estava a mil milles de cap regió habitada. I aquell jovenet no semblava ni perdut, ni mort de cansament, ni mort de gana, ni mort de set, ni mort de por. No tenia res que fes pensar en un nen perdut al mig del desert, a mil milles de cap regió habitada. Quan finalment vaig poder parlar, li vaig dir:

—Però... ¿què hi fas aquí?

I va repetir, amb molta calma, com si fos una cosa molt seriosa:

—Si us plau... dibuixa’m un be...

Quan el misteri és massa impressionant, no t’atreveixes a desobeir. Per molt absurd que em semblés, a mil milles de qualsevol lloc habitat i en perill de mort, em vaig treure de la butxaca un full de paper i una ploma. Però aleshores vaig recordar que més que res havia estudiat geografia, història, càlcul i gramàtica, i vaig dir al jovenet (amb una mica de mal humor) que no sabia dibuixar. Em va respondre:

—És igual. Dibuixa’m un be.

Aquest és el millor retrat que, més endavant, vaig arribar a fer-ne.

Com que no havia dibuixat mai cap be, vaig tornar a fer, per a ell, un dels dos únics dibuixos que sabia fer. El de la boa tancada. I em vaig quedar de pedra en sentir que el jovenet responia:

—No! No! No vull cap elefant dins d’una boa. Una boa és molt perillosa, i un elefant ocupa molt de lloc. A casa meva és molt petit. Necessito un be. Dibuixa’m un be.

Aleshores el vaig dibuixar.

Se’l va mirar amb atenció, i va fer:

—No! Aquest ja està molt malalt. Fes-ne un altre.

Vaig dibuixar:

El meu amic va somriure amablement, amb indulgència:

—Ja ho veus... no és cap be, és un marrà. Té banyes...

O sigui que vaig tornar a fer el dibuix.

Però fou rebutjat, igual que els anteriors:

—Aquest és massa vell. Vull un be que visqui molt de temps.

Aleshores, perdent la paciència, neguitós com estava per començar a desmuntar el motor, vaig fer aquest dibuix amb quatre gargots.

I vaig engegar:

—Això és la caixa. El be que vols és a dins.

Però vaig quedar ben parat quan vaig veure que la cara del meu petit jutge s’il·luminava:

—És exactament així, que el volia! ¿Et sembla que necessita molta herba aquest be?

—¿Per què?

—Perquè a casa meva és molt petit...

—Segur que n’hi haurà prou. T’he donat un be molt petit.

Va vinclar el cap sobre el dibuix:

—No tan petit... Mira! S’ha adormit...

I va ser així que vaig conèixer el petit príncep.

Vaig necessitar molt de temps per entendre d’on venia. El petit príncep, que em feia moltes preguntes, semblava que no sentís mai les meves. Van ser paraules dites per casualitat que, de mica en mica, m’ho van revelar tot. Així, la primera vegada que va veure el meu avió (no dibuixaré pas l’avió, és un dibuix massa complicat per mi) em va preguntar:

—¿Què és aquesta cosa?

—No és cap cosa. Això vola. És un avió. És el meu avió.

I estava orgullós de fer-li saber que jo volava. Aleshores va exclamar:

—Com! ¿Has caigut del cel?

—Sí —vaig dir amb modèstia.

—Oh! Mira que curiós ...

I el petit príncep va fer una rialla molt bonica que em va irritar molt. M’agrada que la gent es prengui les meves desgràcies seriosament. Després va afegir:

—Aleshores tu també véns del cel! ¿De quin planeta ets?

Immediatament vaig entreveure una llum en el misteri de la seva presència i el vaig interrogar bruscament:

—¿O sigui que véns d’un altre planeta?

Però no em va respondre. Movia el cap suaument mentre mirava l’avió:

—És clar que, amb això, no pots venir de gaire lluny...

I es va tancar en un somieig que va durar molta estona. Després es va treure el meu be de la butxaca i es va submergir en la contemplació del seu tresor.

Ja us podeu imaginar com em devia intrigar aquella mitja confidència sobre «els altres planetes». I, és clar, em vaig esforçar per saber-ne més coses:

—¿D’on véns, jovenet? ¿On és «casa teva»? ¿On te’l vols endur, el meu be?

Em va respondre després d’un silenci meditatiu:

—El que està bé, de la caixa que m’has donat, és que a la nit li servirà de casa.

—És clar. I si ets bon noi, també et donaré una corda per lligar-lo durant el dia. I una estaca.

Aquesta proposta va semblar que sobtava el petit príncep:

—¿Lligar-lo? Quina idea més estranya!

El petit príncep a l’asteroide B 612.

—Però si no el lligues anirà on voldrà i es perdrà...

I el meu amic va fer una altra rialla:

—¿Però on vols que vagi?

—A qualsevol lloc. Recte endavant...

Aleshores el petit príncep va observar greument:

—És igual, és tan petit, a casa meva!

I, amb una mica de malenconia, potser, va afegir:

—Recte endavant no es pot anar gaire lluny...

D’aquesta manera vaig saber una segona cosa molt important: que el seu planeta d’origen amb prou feines era més gran que una casa!

No em podia sorprendre gaire. Sabia molt bé que fora dels planetes grans com la Terra, Júpiter, Mart, Venus, als quals hem donat nom, n’hi ha centenars d’altres que de vegades són tan petits que costa molt veure’ls amb telescopi. Quan un astrònom en descobreix un, li posa de nom un nombre. Per exemple l’anomena «l’asteroide 3251».

Tinc bones raons per creure que el planeta d’on venia el petit príncep és l’asteroide B 612. Aquest asteroide només ha estat vist amb telescopi una vegada, el 1909, per un astrònom turc.

Aquest havia fet una gran demostració del seu descobriment en un Congrés Internacional d’Astronomia. Però no se l’havia cregut ningú per la roba que duia. Les persones grans són així.

Afortunadament per a la reputació de l’asteroide B 612, un dictador turc va imposar al seu poble, sota pena de mort, que es vestissin a l’europea. L’astrònom va tornar a fer la demostració el 1920, amb un vestit molt elegant. I aquesta vegada tothom hi va estar d’acord.

Si us he explicat aquests detalls sobre l’asteroide B 612 i si us n’he confiat el nombre, és per culpa de les persones grans. A les persones grans els agraden les xifres. Quan els parleu d’un amic nou, no us en demanen mai les coses essencials. No us diuen mai: «¿Com és la seva veu? ¿Quins jocs prefereix? ¿Fa col·lecció de papallones?» Us pregunten: «¿Quants anys té? ¿Quants germans són? ¿Quant pesa? ¿Quant guanya el seu pare?» Aleshores sí que es pensen que el coneixen. Si dieu a les persones grans: «He vist una casa molt bonica de rajols roses, amb geranis a les finestres i coloms al teulat...», no poden imaginar-se la casa. Els heu de dir: «He vist una casa de cent mil francs». Aleshores exclamen: «Que bonic!»

Així, si els dieu: «La prova que el petit príncep va existir és que era encantador, que reia i que volia un be. Algú que vol un be, segur que existeix», s’arronsaran d’espatlles i us tractaran de criatura! Però si els dieu: «El planeta d’on venia és l’asteroide B 612», aleshores queden convençuts i no t’empipen amb més preguntes. Són així. No t’hi pots enfadar. Els nens han de ser molt indulgents amb les persones grans.

Però, és clar, nosaltres, els qui entenem la vida, no ens ocupem dels nombres! M’hauria agradat començar aquesta història com els contes de fades. M’hauria agradat dir:

«Això era una vegada un

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X