Un avanç
L’únic que vol l’Aura Reyes és continuar amb vida deu minuts més.
No és gens fàcil.
Si ella mateixa hagués d’apostar, l’Aura —la seva especialitat és el càlcul de riscos i beneficis— posaria els diners en contra de la feble figura acorralada en un racó del pati de la presó. Al capdavall, les altres són quatre, són més fortes que ella i l’Aura no s’ha sabut mai defensar gaire bé.
No hi ha testimonis, el funcionari de guàrdia s’ha assegurat que als murs no hi vigili ningú i que les càmeres estiguin apagades. Tan sols un desert de ciment assedegat de la sang de l’Aura, que li degota del nas trencat i mulla la línia groguenca que marca el final del camp de bàsquet.
—Vine aquí, pija —diu la líder de les seves assetjadores, baixeta, somriure de lloba, samarreta a punt de rebentar.
De totes les presons i correccionals del món, i apareix al meu, pensa l’Aura, evocadora.
No són les notes del piano a Casablanca les que l’han portat pel camí de la memòria. Tampoc la veu d’una antiga enemiga concedeix temps per filosofar sobre com es repeteixen les històries, en cercles concèntrics cada vegada més petits. Com el que formen les quatre dones que convergeixen sobre ella.
Deu minuts, és l’únic que necessita.
Estarà morta al cap de tres.
—Vine aquí, no em facis enfadar —insisteix la Yoni.
La llengua li ha començat a relliscar una mica. O això vol pensar l’Aura, que somia en una salvació miraculosa.
Fes-la parlar, es mana a ella mateixa. Mentre continuï xerrant, tens una oportunitat.
—Si no et faig enfadar… no em matareu?
Ni sent generosos podríem dir que la frase del diàleg passa de mediocre. Tractant-se d’algú amb les capacitats comunicatives de l’Aura Reyes, encara pitjor. Però està esgotada de recular pel pati, el seu nas és una massa bategant de dolor, té un ull mig tancat —gentilesa de l’últim cop de colze d’una de les sud-americanes—, i el pati se li està acabant.
La rialla sense humor de la Yoni es fon amb el soroll metàl·lic que fa l’esquena de l’Aura en xocar contra el reixat.
—Et penses que ets graciosa, oi? Doncs no ho ets.
Fa el gest d’un cop de puny directe a la cara, però no és aquest el que rep l’Aura, sinó el d’una de les seves sequaces. I un altre, que arriba de la dreta.
L’Aura tanca els ulls, cau a plom. El terra li agrada, com una carícia. La grava del pati, tan suau i tova com si l’anunciés Pikolin. La pèrdua de coneixement entona una dolça cançó de bressol a les orelles. Està a punt de deixar-se endur, fins que sent —per damunt de la non-non— un avanç del futur.
Catorze paraules esgarrifoses.
I, de cop i volta, l’Aura descobreix que morir-se és una idea molt pitjor del que es pensava.
PRIMERA PART
L’AURA
Mucho vestido blanco
mucha parola,
y el puchero en la lumbre
con agua sola.
Cançó popular
—Contra què et rebel·les?
—Què teniu?
El salvatge (The Wild One)
1
Un ingrés
Si no tenim en compte els intents d’assassinat —i el que vindrà després, que serà pitjor—, la presó no està del tot malament.
L’Aura Reyes ingressa a la garjola a les vuit i tres minuts d’un dilluns qualsevol. No mira enrere per acomiadar-se de la seva amiga, que la deixa a l’aparcament de la presó d’Estremera.
La Mari Paz Celeiro, exlegionària i exalcohòlica —ho ha deixat aquest matí—, no li treu els ulls de sobre mentre l’Aura recorre els cinquanta metres que la separen de la garita d’accés. Carregada amb una bossa d’esport amb la roba més adient per a la situació. Massa lleugera segons els gustos de l’Aura, cosa que li recorda la nit anterior.
—Creus que aquest jersei…?
La Mari Paz havia fet que no amb el cap per enèsima vegada.
—Res diu «pega’m» al pati de la garjola com l’angora, rosseta.
L’Aura va deixar caure, amb un sospir, el jersei a la pila de roba descartada. Sobre el llit hi havia una selecció exigua de peces de vestir. Calces i sostenidors vells, mitjons d’esport, samarretes de propaganda amb taques de pintura. Tot el que al seu dia havia ocupat, literalment, el fons de l’armari, passava ara a primer pla.
—Tant de bo hi hagués una botiga amb roba de presidiària.
—Si ens afanyem, encara trobarem el Bershka obert —va proposar la Sere, sempre disposada a ajudar.
L’Aura va declinar l’oferta amb un gest. S’hauria de conformar amb el que tenia.
Li hauria agradat entrar a la presó amb una maleta ben proveïda. L’abric de Canada Goose, fa temps venut a Vinted per pagar les costes del judici. Unes bones botes. Una Bíblia buida amb un martell a dins. Qualsevol cosa menys aquella seminuesa, aquell sentiment de vulnerabilitat. La lleugeresa de la bossa d’esport simbolitza la indefensió en aquesta nova etapa de la seva vida.
Per això continua caminant cap a la porta de la presó, i cap als tres periodistes que l’esperen, amb les càmeres a punt de disparar, preparades per immortalitzar el gloriós moment.
Per això no gira la vista en direcció a l’atrotinat Skoda blanc de la Mari Paz. Sap que, si ho fa, no podrà evitar sortir corrent i cridar-li que engegui el motor.
Quan una és mare de dues nenes (me-ra-ve-llo-ses, dit així, separant molt les síl·labes i obrint molt la boca), no pot tirar pel dret i dedicar-se a una vida de delictes, com a ella li hauria agradat. Ha de complir amb la justícia i entrar a la presó, tal com ha manat la jutgessa.
És innocent del delicte?
Sí.
I això li importa?
No.
A l’Antiga Aura sí que li hauria importat. L’Antiga Aura era una exempleada de banca d’inversió. Algú que havia guanyat molts diners fent que els seus clients guanyessin moltíssims diners i que el seu cap guanyés quantitats obscenes de diners. Ella tenia xalet unifamiliar, piscina i amigues.
Una mala nit de fa dos anys, un home havia assassinat el seu marit i a ella l’havia deixada dessagnant-se al parquet del passadís del pis superior del xalet esmentat. L’Aura s’havia deixat apunyalar en silenci per salvar les filles, i ho havia aconseguit.
Les nenes no s’havien assabentat de res, van continuar dormint plàcidament al llit. Almenys fins que una dona minúscula i un inspector de policia descomunal van irrompre a la casa, van salvar la vida de l’Aura i van trucar a una pila de gent que van venir amb les sirenes a tot drap.
L’Aura va passar sis mesos recuperant-se de les ferides. Sis mesos en què el seu cap li va insistir que no hi havia pressa perquè es reincorporés a la feina.
Per desgràcia per a l’Aura, el que feia en Mauricio Ponzano, l’amo del banc, era utilitzar el fons de l’Aura de manera fraudulenta per als seus propis fins fraudulents. Fer servir el fons per maquillar els seus comptes i facilitar la fusió del banc amb un altre per fer-se encara més fastigosament ric.
Completament in albis, l’Aura es va dedicar a passar moltes hores en companyia de la seva mare, malalta d’Alzheimer. Estava amb ella quan va descobrir —a través de la televisió— que en Ponzano l’havia incriminada en l’escàndol dels fons.
La traïció del seu cap va ser dolorosa.
Perdre la feina, el xalet, les amigues va ser molt pitjor.
La perspectiva de perdre les filles va ser el pitjor de tot.
Viuda, arruïnada, vivint amb les filles al pis dels seus pares, a punt d’entrar a la presó, l’Aura va tenir una revelació transcendental amb un pot de xampú.
Fa tan sols tres setmanes.
La revelació va desencadenar una sèrie d’esdeveniments estranys que van convertir una burgesa de mitjana edat falsament acusada de delinqüent en una altra cosa.
L’Aura es va infiltrar en una empresa d’alta seguretat. Va robar el nom de la dona que havien utilitzat per incriminar-la. Amb aquella dona i una exlegionària que es deia Mari Paz Celeiro va planificar un cop contra un casino il·legal per poder pagar la fiança i eludir la presó. Quan el seu pla eixelebrat va fallar per culpa dels tripijocs d’en Ponzano, l’Aura va maquinar un pla encara més desesperat per recuperar el seu bon nom.
Tampoc no va tenir èxit. Però almenys va impedir la fusió que en Ponzano tant desitjava. En el procés li va causar un gran perjudici econòmic.
Què ha aconseguit per a ella després de tantes aventures i sofriments?
Un enemic per a tota la vida.
Dues amigues inesperades.
Què no ha aconseguit?
Evitar la garjola.
La Nova Aura camina cap a l’entrada de la presó amb un aspecte cansat. La turba de mitjans de comunicació que havien hagut d’esperar-la per aconseguir la foto de la poma podrida que havia posat en perill el —d’altra banda— saníssim sistema financer espanyol no s’havia presentat. Avui la notícia era en un altre lloc: en la fusió trencada, en el fracàs del poderós Ponzano.
Tan sols un parell de fotògrafs i una becària acabada de sortir de la primera comunió, que espera amb una cara tan fastiguejada com la seva. La noia li posa una gravadora al davant i li fa dues preguntes a correcuita, que l’Aura ignora.
Els fotògrafs disparen un parell de vegades i se’n van. La imatge destinada a ser portada de tots els diaris ha acabat relegada a la pàgina dotze. Ningú no sabrà el que van fer l’Aura, la Sere i la Mari Paz per frustrar la fusió del banc i evitar que milers de petits estalviadors i accionistes es quedessin amb el cul a l’aire. Ningú no publicarà una —apassionant— novel·la de sis-centes pàgines amb les seves esbojarrades aventures.
Avui, però, la foto de primera plana, la imatge de la derrota, no és la seva, sinó la d’en Sebastián Ponzano.
L’Aura somriu quan els deixa enrere i traspassa la porta de la garita.
Potser sí que, al capdavall, ha aconseguit alguna cosa.
L’Aura Reyes ingressa a la presó d’Estremera a les vuit i tres minuts d’un dilluns qualsevol. La funcionària de l’entrada l’atén amb amabilitat i li explica els seus drets.
—Com que no té antecedents ni delictes de sang, el més segur és que l’assignem a un mòdul de respecte. Que té fills?
—Dues nenes.
—Si tot va bé, d’aquí a sis mesos tindrà permisos de cap de setmana i les podrà visitar, ja ho veurà.
La presó no està del tot malament, pensa l’Aura mirant al seu voltant.
El terra de terratzo està net, les cadires de la recepció són velles però estan ben cuidades. La cel·la del mòdul d’adaptació on l’assignen la primera nit té quatre llits. Les altres tres preses són amables i l’ajuden a instal·lar-se. Li ensenyen el lloc, li expliquen els horaris i alguns trucs perquè la seva estada sigui el menys depriment possible.
L’Aura s’esforça per somriure i reparteix una bossa de sugus que les seves filles li han posat entre les seves coses, i això genera un torrent de simpatia al seu voltant. De seguida és al centre d’un cercle, amb el terra encatifat de papers de caramels. L’Aura no protesta perquè se’ls mengin tots, ni tan sols perquè es cruspeixin els de pinya.
—Tu no et preocupis, reina, que no n’hi ha per a tant —li diu una de les veteranes, donant-li un copet suau a l’espatlla—. Quants te’n cauran?
—Encara no és en ferm. El meu advocat diu que cinc anys.
—Tu ets guapa i jove, ni te n’adonaràs.
—La primera nit és la pitjor —avisa la segona, amb un somriure comprensiu.
—És normal que et sentis una mica trista. Però això és com un campament, ja ho veuràs.
—Només portes això? —diu la tercera donant un cop d’ull a la bossa de l’Aura.
—Jo et puc deixar coses si te’n falten. Som de la mateixa talla. De xandalls, els que vulguis…
No, definitivament, la presó no està del tot malament, admet l’Aura quan el cap li toca el coixí. Barat, de polièster i amb poc farcit, però net i sec.
Esgotada, pensa en les seves filles. Si tot va bé, aviat les podrà visitar amb permisos de cap de setmana. S’imagina com serà el primer dia, la primera abraçada. Enmig d’aquest somieig es queda adormida.
Dues hores després l’arrenquen del son entre crits de terror.
I comença el malson.
2
Un despertar
En el silenci de la nit, una frontissa troba el moment perfecte per grinyolar, com una soprano arraulida, abans que dos homes vestits amb roba fosca entrin a la cel·la i es llancin sobre el seu llit.
L’Aura xiscla, esfereïda.
A causa dels seus propis crits, no pot sentir el que criden els intrusos que l’engrapen per les espatlles. Triga un instant a entendre que es tracta d’una pregunta.
—Aura Reyes Martínez?
No respon perquè no cal. Els homes saben molt bé qui han anat a buscar. Un tercer home l’apunta a la cara amb una llanterna.
Més crits.
—A on se l’enduen?
Una de les companyes de cel·la de l’Aura s’ha incorporat al llit. Estira un braç cap a un dels homes que subjecten l’Aura. Abans que se n’adoni, l’altre l’hi torça.
Se sent un cruixit.
—No n’has de fotre res!
L’altra presa es desploma un altre cop, entre udols de dolor.
Aquí s’acaba la solidaritat.
El que segueix, l’Aura ho viu com un somni esgarrifós o un malson lúcid, il·luminat per fluorescents barats i amb extres de tot a cent.
Es pot veure a ella mateixa arrossegada fora de la cel·la, pel passadís. Els peus gairebé no li toquen a terra. Les botes dels seus capturadors sonen com cops de balda.
Mig ofegada per la tenalla enguantada dels homes i pel pes del seu propi cos, amb prou feines pot respirar. Quan se’n vol adonar, ja és a fora. El vent gèlid i la pluja a ratxes no ofereixen treva ni consol, tan sols més angúnia. L’Aura estossega, intentant protestar, intentant resistir-se, provant de fer-se sentir per damunt de la tempesta.
Tot en va.
De totes aquestes urgències, amb prou feines té èxit en l’última.
L’aparcament de la presó està a les fosques. Al fons s’intueix un furgó enorme que té la porta oberta. Un rectangle negre en una nit encara més negra.
Quan arriben, el pijama de l’Aura està xop, i ella mig inconscient. La tiren a dins sense miraments i queda al terra del furgó, l’aigua li regalima i ella boqueja com un peix acabat d’aterrar al terra d’un soterrani.
La fredor de les manilles al voltant del puny esquerre i el turmell dret. El soroll que fa el mecanisme en tancar-se, un espetec doble. La pressió de l’acer contra l’os, dolorosa i ineludible.
Sense res als pulmons, amb la por a la gola i amb la boca seca com el suro, l’Aura lluita per formar paraules. Per fi se sent a ella mateixa que diu, molt fluixet i amb veu d’una altra persona:
—A on em porten?
L’home que aguanta la llanterna l’apunta a la cara. Els ulls de l’Aura es tornen dues escletxes verdes, provant —en va— de discernir la identitat de l’home.
—A un spa, bombonet. T’encantarà.
Una altra ombra s’inclina al seu damunt. Pudor de suor, de roba mullada. Sota la llum de la llanterna, comprova els grillons, li toca el cos. S’entreté a grapejar-li els pits amb un grunyit. Més possessiu que no pas luxuriós.
Un altre espetec quan la cadena de les manilles la lliga a la paret del furgó i l’obliga a asseure’s de qualsevol manera.
—La senyora està còmoda? —pregunta l’ombra, amb veu aspra, i torna a grapejar-li els pits—. Està bé, la temperatura? Vol que abaixem el volum de la música?
L’Aura, aclaparada per una barreja de terror i fàstic, s’esforça per contenir les llàgrimes i mantenir la dignitat enfront d’aquella humiliació. La veu li surt tot just com un xiuxiueig tremolós, carregat de desafiament i ràbia continguda.
—Toca’m els ous, malparit.
L’ombra riu.
La porta es tanca i la deixa tremolant a les fosques.
3
Un trasllat
El viatge dura hores.
Per a l’Aura, anys.
El temps es dilata a la penombra del furgó, dividint cada minut en eternitats.
L’Aura es fa devota — se n’hi ha de fer per força— d’una nova religió.
La del metall de les manilles, la vibració del motor i la foscor de l’habitacle.
El murmuri apagat de la conversa dels seus capturadors a l’altra banda de les parets és l’única heretgia d’aquesta doctrina, l’únic que desmenteix que el món sigui alguna cosa més que fred, acer i sacsejades en la penombra.
L’Aura para l’orella, intentant captar una frase, un mot, una síl·laba. Qualsevol cosa que li proporcioni un bri d’informació, una pista mínima sobre la seva destinació. Però, entre el soroll del motor i la dringadissa de les seves cadenes, l’única paraula que reconeix és
(Beyoncé)
tan sols una nova forma de tortura, el recordatori de qui posa música i qui està terroritzada i encadenada.
El fred augmenta.
L’Aura comença a tremolar dins la roba xopa.
La ment se li’n va cap a un lloc millor
(A un temps passat en què l’Aura Reyes, la brillant estratega, planifica un rescat de la presó enmig de la nit, amb l’ajuda de les seves amigues. Se submergeix en el somieig —d’imatges borroses i càlides, amb vores daurades— amb un compromís entendridor. Dissenya meticulosament cada detall del pla, des del robatori d’un furgó de presos fins a la forma i el contingut dels papers del trasllat)
d’on la treu una sacsejada final.
Seguida d’un silenci esgarrifós.
L’Aura torna a la realitat. Al carrisquejar de dents, als músculs encarcarats, els llavis tremolosos i la gola obturada pel pànic.
Els sons de l’exterior s’ageganten, implacables.
Soroll de portes que es tanquen.
Cruixit de botes sobre la grava.
Llum.
La porta s’obre de cop. El ritual de la llanterna i les cadenes es reprodueix a la inversa, incloent-hi les grapejades.
—Has gaudit d’un bon viatge, bombonet? —se’n burla l’home mentre la incorpora.
L’Aura prova d’escopir-li a la cara. Un fanal groguenc i exhaust li ofereix com a blanc una cara quadrada i desagradable.
Mala sort.
La seva boca és un desert, i l’escopinada, tan sols aire.
La saliva no arriba, però l’home ha entès l’ofensa i el revers de la seva mà s’estavella contra la galta de l’Aura. No gaire fort, però prou per fer-li perdre l’equilibri i tirar-la fora del furgó.
L’Aura gira sobre ella mateixa fins a caure de morros en un bassal enfangat i immund.
Com descriure el que veu l’Aura quan alça els ulls i de la cara li regalima un fang negrenc?
Imagina’t les tenebres, si és que pots, i en aquestes tenebres imagina’t uns barrots d’acer on s’han incrustat el rovell i la immundícia dels segles. Els barrots estan encastats en blocs de roca granítica tan antics com les muntanyes on els va forjar el temps. I, al damunt, hi ha amuntegats i cimentats, bloc a bloc, trenta metres, i més, de roca granítica. Entre aquests barrots i a través de la pedra flueix la pestilència de les aigües residuals, i la seva escuma conté les restes de mil homes i dones desesperats i dels innombrables milers d’homes que els han precedit.
Imagina’t la forma de la presó, amb les teulades constantment il·luminades que es perfilen sobre un cel negre i sense estrelles. Un lloc tan cruel i esfereïdor que el van clausurar fa mig segle. Un lloc on tota incomoditat troba un espai on instal·lar-se i tot trist soroll té la seva habitació. Un lloc que, comparat amb les presons modernes —humanes i democràtiques— és una cambra dels horrors. I que es va tornar a obrir a causa de l’estupidesa dels governants i de l’amuntegament de detinguts a les presons.
Imagina’t la més sàdica versió del castell d’If que puguis i sabràs el que s’alça davant els ulls espantats de l’Aura Reyes.
La seva mirada recorre les torres amb focus, el filat espinós que corona els murs, les portes feixugues pintades de vermell. I, a sobre, un rètol:
PRESÓ D’ALTA SEGURETAT DE MATASNOS
—No —diu l’Aura amb un fil de veu.
S’incorpora i es gira cap a l’home que acaba de bufetejar-la, amb una llarga llista de jonohauriadeseraquí pujant-li per la tràquea.
La llista se li mor als llavis quan veu el somriure cruel i malèvol que l’altre dibuixa amb els seus.
L’home furga dins les butxaques, en treu un sobre blanc i l’hi dona.
L’Aura l’obre, amb els dits bruts de fang, i hi troba una targeta de paper verjurat de color crema.
Lletres daurades, impreses amb un cop sec.
A sota, una rúbrica. Ni tan sols la signatura completa, com si es volgués deixar ben clar que això ha estat obra de la secretària, o d’algun ajudant.
I dues ratlles que l’Aura gairebé pot sentir.
AMB ELS MILLORS DESITJOS
DE SEBASTIÁN PONZANO
4
Una el·lipsi
Passen vuit mesos horribles.
5
Un presidi
El dia de la seva mort decretada, l’alba troba una Aura Reyes desvetllada mirant la pantalla del seu Casio de catorze euros. No ha dormit gairebé gens, pensant en com escapar-se del seu destí.
Traçant un pla.
Un pla tan brillant com absurd.
Amb la claror de la bombeta macilenta de la cel·la, els números fan de mal distingir. El zero més a l’esquerra és una taca borrosa, el cinc acaba de convertir-se en sis.
Falta una hora encara no perquè toqui la campana que engega els atrotinats engranatges de la presó. I un parell de minuts perquè soni l’alarma del rellotge de plàstic negre.
És igual, pensa, i la desactiva.
En incorporar-se, l’Aura nota el fred de les lloses de pedra a les plantes dels peus. No es vol llevar. Preferiria el refugi del son, l’únic lloc on no hi ha més murs ni llums que els que ella aixeca o encén. Preferiria dormir una mica més, i per això mateix ha programat el rellotge perquè l’avisi mitja hora abans del despertar oficial. Així es pot mentir a ella mateixa i dir-se que aquests minuts són seus, que en aquests minuts és lliure.
La galeria 7G està en calma.
Calma carcerària, almenys.
A l’aire dens hi floten els roncs i els pets, la suor enganxosa i el brunzit de les mosques. No hi ha res més allunyat del dormitori —climatitzat a vint-i-dos graus i mig a l’hivern, i a vint-i-un a l’estiu, delicats plafons japonesos a les finestres, paisatges florentins a les parets— on descansava l’Antiga Aura.
La Nova Aura s’obliga cada matí a trobar pau en aquest silenci relatiu.
Orina al lavabo metàl·lic i desmanegat, a plena vista de la porta. En estirar la cadena, el desguàs trontolla, degota, contribueix a la fortor que impregna l’estança.
Sacseja les extremitats, s’estira com pot. Els cinc metres quadrats de la seva cel·la no donen per a gaire. També estira la mirada. Des de la finestreta —un forat d’un parell de pams a la paret de granit— intueix cingles i cels oberts. Una mentida amagada darrere la veritat incontestable dels murs i les torres de guaita.
Es posa de genolls i fa flexions per esvair la ràbia. Un pobre antídot per al verí que li corre per les venes, però un combustible poderós per als músculs. El seu esforç diari —escalador, planxa, abdominals— constant li ha definit les espatlles i els avantbraços, li ha cremat l’excés de greix del ventre. El cul i els pits s’han reduït, les cames s’han tornat de fusta.
Encara soc una desgraciada.
Mitja hora més tard, l’Aura panteixa com la manxa trencada d’un ferrer medieval la nit abans de l’assetjament. Altres matinades les seves veïnes de galeria, en sentir els sorolls que emet, li pregunten si s’ho fa amb el dit. Que en qui pensa. Que si es poden afegir a la festa.
L’Aura no s’hauria imaginat mai que l’ambient de la presó pogués ser tan obertament sexual, lasciu. Amb aquella solitud tan superpoblada, amb la paranoia instal·lada a la base del coll i l’avorriment als budells, les internes estan permanentment calentes, o fingeixen estar-ho per alguna estranya pressió social.
Li convenia mantenir l’engany sobre la causa dels seus esbufecs. Fins i tot de tant en tant fingeix un orgasme, procaç i xiuxiuejat, que en provoca d’altres unes cel·les més enllà.
Val més camuflar-se com una desgraciada que es fa palles, així no crido l’atenció, calculava l’Aura encertadament. Donar pistes que es vol endurir és invitar les altres a posar-la al seu lloc.
Ara tant se val, és clar.
Ara té els minuts comptats.
L’Aura s’eixuga la cara xopa de suor a l’esquifit lavabo groguenc del racó. Abans de vestir-se, mulla una samarreta vella i se la frega pel cos, sense treure’s les calces ni els sostenidors amb què ha dormit.
La roba humida és un alleujament momentani. El dia encara no clareja i ja fa més de trenta graus. I al mòdul d’alta seguretat a què pertany la galeria 7G només estan permeses dues dutxes a la setmana. El dimarts i el dissabte.
Avui és dilluns.
Cal ser curta de gambals per deixar que et matin un dilluns.
La campana del pati desperta les altres recluses, que es lleven entre accessos de tos asmàtica.
Tres tocs llargs, tres de curts, tres de llargs.
A la ment de l’Aura hi arriba el SOS en codi Morse de les novel·les d’aventures de la seva joventut. Salveu les nostres ànimes. Però, evidentment, al revés.
Hi ha poc a salvar a les ànimes de les preses de Matasnos. I el molt que queda per salvar a l’ànima
(innocent!)
de l’Aura, que ja es col·loca en posició per al recompte del matí, és un obstacle perillós.
No és saludable tenir ànima en un lloc com aquest, com veurem de seguida.
Per sort, així que s’apaga l’últim toc de la campana, la galeria s’omple del xivarri de les ràdios de les recluses. Una cacofonia infecta de trap, reggaeton, salsa i altres crims contra la música, la lírica i la humanitat en general. Amb aquest rerefons sonor, l’ànima s’emmusteeix i es resseca com una orquídia regada amb àcid.
El funcionari comença a recitar els números i els noms de les preses a mesura que passa per davant de les seves cel·les. Tan sols uns barrots separen l’interior de l’habitacle del passadís elevat que forma la galeria.
—37927. Reyes, Aura.
L’Aura saluda el funcionari amb una inclinació del cap, que ell li torna de mala gana.
Acabat el recompte, se sent el brunzit que anuncia el desbloqueig de les noranta portes de la galeria 7G.
L’Aura fa un pas endavant i alça els ulls.
Els sostres de les galeries descansen sobre murs de granit de més d’onze metres d’alt. Al damunt, uns vidres antics i gruixuts formen el sostre més alt, gèlid a l’hivern i abrusador a l’estiu. A través seu es filtra un devessall de llum d’un Déu mesquí i venjatiu. Les preses se senten a tota hora vigilades per aquesta deïtat afamada de sofriment. Les nits no ofereixen intimitat ni protecció. Una bombeta de deu watts està encesa des de la posta de sol fins a trenc d’alba, recordant a la interna que no hi ha escapatòria.
—Vinga, senyores, a veure si s’afanyen, que és tard i vol ploure —crida el funcionari, donant un cop a la barana amb la mà.
—Calla, boqueres —replica una de les preses.
En la línia de les cel·les, les altres preses es van col·locant en fila. Les espatlles caigudes, el cos inflat, la mirada ensopida de qui ha d’afrontar un dia més sent un dia més vella. Un dia més exactament igual a l’anterior i idèntic al següent. Un dia més d’arrossegar els peus en direcció a la cantina, per pair un esmorzar insípid.
No pas per a l’Aura.
—Saps que d’aquesta tarda no passes, oi, pija?
Ja s’hi hauria d’haver acostumat, després de tota la setmana sentint la Yoni amenaçar-la des del costat contrari de la galeria.
De totes les presons i correccionals del món, i apareix al meu, pensa l’Aura, no per última vegada.
L’última serà aquesta mateixa tarda, amb l’esquena contra la paret, traient sang pel nas i amb uns cent seixanta segons de vida al davant.
Ara per ara, la Yoni és tan sols una amenaça.
Una que l’Aura es pren molt seriosament.
La Yoni havia aparegut a la seva vida per casualitat nou mesos abans. La nit que l’Aura va acabar als jutjats de la plaça Castilla per culpa d’un xampú. Aquella nit, les dones d’una banda van voler atacar una detinguda borratxa que tenia al costat.
Aquella nit, l’Aura va cometre el pitjor error de la seva vida. Va ajudar una gallega indefensa.
La indefensa va acabar fotent una pallissa a la Yoni i a les altres dones de la banda, totes d’El Salvador. La Yoni va acabar a la infermeria.
I ara ha acabat a la mateixa presó que l’Aura.
No ha cregut mai en les casualitats. Per això, quan pocs dies abans la Yoni havia projectat la seva rabassuda ombra damunt seu al pati, l’Aura no es va sorprendre.
Por? Tota la por del món. Va estar a punt de cagar-se a sobre.
Sorpresa? Gens ni mica.
Feia temps que esperava una cosa per l’estil. En Ponzano li havia fet una promesa.
Meuca dels collons. Me la pagaràs.
Una de bastant concreta. I havia començat a complir-la quan va subornar a qui fos perquè la ingressessin a Matasnos. El fons de la latrina del sistema penitenciari, la presó més vergonyosa i terrible d’Europa. Perduda enmig d’Enlloc, Jaén. Amb temperatures que superaven els quaranta-vuit graus a les galeries vidrades en aquest juliol abrusador. I plena de les delinqüents més perilloses d’Espanya, totes elles amb condemnes llargues i delictes de sang. Assassines, narcotraficants, terroristes.
Una raça dura i afilada, com un mitjó ple de vidres trencats amb les costures a punt de rebentar.
L’Aura va voler escapolir-se d’allà tan bon punt hi va arribar, el matí del seu primer dia. Es va adreçar a un funcionari i li va demanar amablement de fer servir el telèfon.
El funcionari li va dir: «És clar que sí, naturalment». Li va preguntar el seu número de presa. Quan l’Aura l’hi va dir, el «clar» es va tornar fosc, i el «naturalment» va ser que no.
Quan l’Aura tenia mal de cap o li trencaven la cara —cosa que passava bastant sovint—, l’atenien a la infermeria. Tenia menjar i una cel·la individual.
Però qualsevol contacte amb el món exterior li estava prohibit.
Encegada per la ràbia i la injustícia, l’Aura va estar a punt de perdre l’enteniment durant els primers dies. Necessitava que algú sabés on era. Necessitava desesperadament enraonar amb les seves filles.
Res.
Al cap d’unes quantes setmanes i després d’estalviar totes les postres que va poder, va aconseguir enviar un missatge de text al mòbil de la seva amiga Mari Paz, en què la informava de la seva situació i li demanava que avisés l’advocat perquè la tragués d’aquell forat. No va obtenir resposta. No se sap si n’hi va haver. A la presa que la va ajudar, l’endemà mateix la van enviar al mòdul d’aïllament, després de rebre una pallissa brutal. El pretext va ser que tenia un mòbil de contraban. El missatge que va arribar a totes les recluses era que la nouvinguda era una empestada. Qui l’ajudés acabaria malament.
L’Aura està sola.
Incomunicada.
Però, per dur a terme el pla que ha traçat, per continuar viva, necessita ajuda.
I l’única persona que la pot ajudar és una psicòpata malparida i malvada.
Però me n’he sortit de situacions pitjors, pensa l’Aura, serrant les dents.
6
Un esmorzar
Quan s’ha format la línia, l’Aura segueix la dona que té al davant, embrancada en una conversa amb les altres preses de la fila. Enraonen entre elles, però no amb ella. Una cosa és llançar-li crits a través dels barrots, una altra —de molt diferent— adreçar-s’hi en públic.
Està prohibit enraonar amb l’empestada.
Com que la mà d’en Ponzano havia arribat tan lluny, l’Aura havia endevinat que no s’aturaria. Que tard o d’hora, quan li semblés que havia patit prou, es trobaria amb un ganivet clavat al coll o al ventre. A les dutxes, a la biblioteca o a la bugaderia.
El que no va veure venir és que l’encarregada de liquidar-la seria la Yoni. I que no seria de sobte, sinó que li anunciaria el lloc, el dia i l’hora de la seva mort.
Assassinat amb una setmana de preavís, pensa l’Aura, mentre baixa per les escales metàl·liques que porten fins al passadís principal. Una gentilesa típica d’en Ponzano.
La idea li intoxica l’ànim com un verí potent i corrosiu. Sap que aquesta anticipació no és tan sols una nova forma de tortura. També simbolitza el darrer insult del banquer, la seva manera de desafiar-la per última vegada.
Ets la millor estratega que he vist mai.
A veure si te’n pots sortir, d’aquesta.
El mòdul 7G brolla de l’edifici central de Matasnos com un abscés desproporcionat i perillós. La galeria més segura d’una presó inexpugnable. Construït fa un segle i mig per allotjar l’escòria més immunda, el mòdul disposa de la seva cantina i del seu pati, minúscul però separat de la resta de l’edifici.
Una presó dins de la presó.
La cantina és petita i està plena de gom a gom.
Un centenar de recluses fan cua davant els taulells. A l’aire hi flota una forta pudor de greix calent, tabac i el tuf acre de la suor. Tres olles gegantines serveixen de contenidor per al ranxo tebi del dia.
Avui, farinetes aigualides.
Sense sal, sense sucre, sense additius, sense aliment.
Mentre espera el seu torn, veu de cua d’ull la Yoni, dues files més enllà. Està xerrant amb les companyes de cua com si no tingués cap preocupació al món. De tant en tant assenyala cap a l’Aura i diu alguna cosa. Les rialles subsegüents ressonen agres a la cantina, més silenciosa del que és habitual. La tensió del que passarà aquesta mateixa tarda plana a l’ambient, fa tornar les converses sigil·loses i fa girar les mirades.
L’Aura té la sensació de ser el blanc d’un escrutini col·lectiu. A les cares que l’envolten hi veu morbo.
Curiositat malsana.
Por vicària, amb persona interposada.
Al capdavall, quantes vegades pots anticipar amb certesa la mort d’algú? Quantes vegades pots mirar algú, alçar la barbeta amb superioritat i dir: «Tu millor que…»?
—Tu! Belluga’t!
El crit de la cuinera fa sortir l’Aura dels seus pensaments tètrics. Agafa un bol del prestatge i l’aixeca. L’hi omplen amb un xipolleig repulsiu.
—Moltes gràcies —diu l’Aura, ben fort.
S’obre un forat de silenci a la fila, un forat que s’expandeix per tota la cantina com onades formades per una pedra que cau en un llac.
—Què cony acabes de dir?
La cuinera, de nom Svetlina, és un sac de carn búlgar que fa un metre vuitanta d’alt i un bon tros d’ample. Reparteix les farinetes amb un braç que és com la cama de l’Aura. De la comissura dels llavis li penja un cigarro a mig fumar. Duu una gorra de roba verda que amb prou feines pot evitar que les gruixudes gotes de suor que li rodolen galtes avall acabin al menjar.
—He dit que moltes gràcies —repeteix l’Aura, alçant una mica més la veu, així s’assegura que la sentin totes—. T’escarrasses de valent cada dia, rostint-te de calor. I cap de nosaltres —afegeix, fent un gest al seu voltant— t’ho agraeix.
—Que te’n fots de mi, xiva?
En sentir aquell insult, l’Aura arrufa les celles.
En l’argot de la presó, «xiva» és una confident dels boqueres. Que ven les seves companyes als funcionaris.
Han fet córrer aquest rumor sobre ella per contribuir al seu aïllament?
És una informació nova i valuosa. L’Aura se la guarda a la memòria per analitzar-la més endavant. Ara s’imposa negar-ho. Negar-ho categòricament; si no, potser no arribarà ni a aquesta tarda.
—No soc pas una xiva. I no me’n foto de tu. Tots ens mereixem una mica de reconeixement per la feina que fem, tu també —respon alçant la veu.
El silenci a la cantina es torna encara més dens. La calor creixent amara de suor el clatell de l’Aura, com si l’empastifés de melassa. En el pegat enganxós en què se li ha convertit la pell del coll, les mirades hi queden atrapades com mosques mortes.
Totes les recluses observen l’escena amb una barreja de sorpresa i expectació. La Yoni, a tan sols un parell de metres, deixa d’enraonar i adreça la mirada cap a l’Aura, clarament intrigada per la seva audàcia.
—Jo també —diu la Svetlina, mastegant cada lletra.
Ara ve.
—Jo… —repeteix la cuinera, i alça el cullerot entre esquitxos de farinetes.
L’Aura procura que no es noti com s’encongeix dins de la roba, com el seu cos li demana esquivar el cop, tan necessari com inevitable.
El més difícil no és suportar el dolor, és resistir l’anticipació.
Quedar-se al lloc.
Aguantar.
—… també.
El cullerot de la Svetlina traça un oval perfecte, com una cúpula renaixentista o un revés de Rafa Nadal. Xoca contra el front de l’Aura des d’un costat.
El dolor li travessa el crani com una descàrrega elèctrica. L’impacte també li reverbera a les orelles, a les dents. Al seu voltant, tot es torna borrós per un instant, tret de l’escalfor de la sang que li comença a rajar de la ferida.
Cau a terra, amb un soroll sord.
—La següent! —crida la Svetlina, i torna a submergir el cullerot a les farinetes, amb un xipolleig.
Estirada a terra a la cantina, amb els ulls clucs i els xiulets dels boqueres ressonant una mica lluny, l’Aura reprimeix un somriure.
El seu pla ha començat a funcionar.
Potser aquell pla és una bogeria, però necessita agafar-se a una taula de salvació, encara que la fusta s’estigui cremant. Sense oblidar que ha estat ella qui hi ha calat foc. La que ha brindat amb la copa alçada perquè tot s’incendiés.
Els xiulets són cada vegada més a la vora.
7
Un pòster
La marejadora olor de lleixiu —Neutrex, amb aroma de pi radioactiu— a l’Aura li omple els ulls de llàgrimes. Així i tot, és preferible al forat humit, brut, repugnant, amb restes de cuc i pudor de florit en què consisteix la seva cel·la.
—No n’hi ha per a tant, dona —li diu la infermera. Té la veu eixuta i aspra, com el paper de vidre rascant el gotejat, però les mans tenen traça i no dubten quan pressionen la ferida del cap per estroncar la sang—. T’he curat coses pitjors.
—Si us plau, ves amb compte amb els punts —demana l’Aura.
No vol que li quedi una altra cicatriu per a tota la vida, encara que aquest període sigui de poques hores.
—No cal que te’n posi. T’ha tocat d’esquitllentes.
Si això és un cop d’esquitllentes, com deu ser un de directe, pensa l’Aura.
No es pot estar de recordar la Mari Paz. De quants cops com aquest va rebre en nom seu al passadís del casino. I molt més forts. De com, quan tot es va acabar, encara tenia ganes de fer broma. Gairebé la pot veure al mig del passadís, repenjada a la paret, amb el llavi partit, un ull inflat i mig tancat i els nusos dels dits en carn viva. Fumant un cigarro com qui espera el 32, que sembla que triga.
Tu amodiño, eh, rosseta?
El record vívid l’envaeix i se sent beneïda durant un instant, enmig de la desesperació, pel fet de tenir una amiga com ella.
Després mira al seu voltant, i li passa.
Totes les estances de la presó són d’una vulgaritat enganxosa, que flota a l’aire i l’aparta a una de les parets, amb les mans a la butxaca, procurant no contagiar-se d’algun virus.
La petita sala d’examen no és més que una cortina que separa la resta de la infermeria d’una llitera metàl·lica coberta d’una vànova prima i gastada. Les parets tenen tantes capes de calç que en alguns punts els esvorancs permeten ficar el dit fins a la tercera falange.
En un racó, una velleta estossega amb violència, les mans arrugades li tremolen mentre el cos lluita contra una malaltia implacable. Al seu costat, una jove amb els ulls envermellits i desanimats bressola un nadó que no para de plorar.
Aquest plor li porta una altra mena de records a la memòria, que s’esforça per foragitar.
No puc pensar en les nenes.
No, si vull tornar a veure-les.
Al costat de la llitera hi ha una finestra des d’on es pot veure l’entrada.
L’Aura estira un braç i s’aferra al metall.
Els barrots són dues coses alhora: mur i escut. Aïllen, però també protegeixen. Produeix un consol estrany sacsejar-los amb força, sabent que no es poden trencar. Estar immersa en un present tan irrevocable que dispensa del futur.
Haig de parlar amb ella. Costi el que costi.
—Ja hem acabat —diu la infermera mentre li col·loca l’últim tros d’esparadrap sobre l’embenatge improvisat.
—M’agradaria parlar amb la Lola.
La infermera fa un pas enrere, amb cautela. És una dona escarransida i prima, de llavis prims i arrugues fins i tot en el carnet de conduir. La bata blanca que duu posada competeix en desgast amb la samarreta de Nirvana: 8/02/94 Pabellón de la Ciudad Deportiva.
—Em sembla que serà millor que avisi el funcionari i que et porti amb les altres preses.
L’Aura assenyala la samarreta.
—Jo hi era, en aquest concert.
Esbufec escèptic, de qui té el cul pelat de tractar amb mentiders.
—Ah, sí? I amb quina cançó van acabar?
—Heart-Shaped Box. Cobain amb prou feines s’aguantava dret, però va arribar fins al final sense desafinar gaire. Duia una camisa rosa.
La infermera fa que no amb el cap, com si busqués el temps que se li ha escapat.
—O jo soc molt vella o els teus pares eren uns irresponsables.
—Tinc més anys dels que aparento —diu l’Aura. L’elogi la fa somriure—. Però no en compliré més si no em deixes parlar amb la Lola.
La infermera torna a mirar l’Aura, amb més atenció.
—Saps per què es va matar, oi?
L’Aura arronsa les espatlles.
—Depressió. Drogues. Una barreja perillosa.
La infermera fa un gest en direcció a una altra llitera situada a dos metres. Semblava buida fins que l’Aura s’adona que el llençol tapa un embalum que amb prou feines sobresurt.
Pel contorn podrien ser unes quantes escombres.
Per sota, però, surt un peu esquelètic i consumit.
—Aquesta era clienta de la Lola. Trenta-quatre anys. Al final ni podia trobar-se les venes per on injectar-se la droga. L’hi havia de fer jo —diu amb la veu plena de vidres trencats.
L’Aura s’empassa la saliva.
—No soc toxicòmana.
—La meva feina consisteix a evitar que us feu mal. No a facilitar-vos els mitjans perquè us pugueu destrossar la vida. Per què vols veure la Lola?
—És personal.
—Què cony personal! Si no m’ho dius, te’n tornes a la cel·la.
—I si tu no em deixes enraonar amb ella, aquesta nit tindràs dues lliteres tapades amb un llençol.
No hi afegeix res més.
Ara la infermera li escodrinya els trets de la fisonomia com el ludòpata la classificació al canòdrom. La cara de l’Aura —maquíssima malgrat els llavis tallats, la pell deshidratada, el front inflat pel cop del cullerot— intenta mostrar determinació, fermesa i confiança. El que sua, a causa de la calor insuportable, és por.
L’Aura es pregunta què deu saber de la seva situació. Què li deixarà fer i de què es podrà alliberar. Quant de pes deu portar a les espatlles esquifides, quantes sospites als ulls mig clucs.
La infermera sospira, al cap d’una estona, resignada.
—Qualsevol cosa per a una altra fan de Nirvana.
Es dirigeix cap a l’altre extrem de la infermeria, indicant a l’Aura que la segueixi. Caminen entre les estances, esquivant les mirades inquisitives de les altres recluses i la constant remor de fons que impregna l’ambient opressiu de la garjola.
Per fi arriben a una petita habitació apartada de les altres, on hi ha la Lola, asseguda en un escriptori atrotinat, envoltada de papers, caixes i arxius desordenats. Trenta i tants anys, cabells castanys, sorpresa a la mirada freda i penetrant davant la interrupció.
—Estic enfeinada.
—Et porto algú.
La mirada freda i penetrant gira fins a clavar-se en l’Aura i fer-se més freda i penetrant.
—Qui collons ets, tu, joia?
L’Aura deixa passar un segon abans de contestar. El que hauria de ser una sala de la infermeria és ara un magatzem improvisat, ple a vessar de tota classe d’objectes. Amb un cop d’ull l’Aura identifica, sense cap ordre en particular:
• Cartons de tabac, molts, precintats. Marlboro, sobretot, però també Fortuna i coses encara pitjors.
• Una caixa de plàstic plena de telèfons mòbils en diferents graus d’inutilitat.
• Consoladors de tots els colors, formes i mides, amb p