Pròleg

La data del 7 de juny de 1640 genera un consens pràcticament unànime sobre la seva condició de «dia que ha fet Catalunya». El mateix s’esdevé amb la seva nomenclatura habitual, «Corpus de Sang», per bé que, com veurem, el nom prové d’una novel·la romàntica i escassament fidel als fets històrics, publicada a mitjan segle XIX.

La lectura del llibre d’Antoni Simon Tarrés confirma a bastament el caràcter històric de la data, pel que fa tant als orígens com al desenvolupament i les conseqüències. L’historiador ha dedicat l’espai central de la seva recerca a estudiar aquell moment històric, hi ha fet importants aportacions documentals i ha generat una àmplia reflexió que permet establir ara un relat complet —i gairebé definitiu— sobre els fets, les causes i els efectes d’aquella jornada amarada de violència i de ràbia que ha marcat la nostra història.

Com Simon documenta amb tot detall, els coetanis van ser plenament conscients de la importància històrica d’aquell moment, com també ho ha estat un segment de la historiografia catalana contemporània, que, tanmateix, no va poder concloure les recerques encarades al tercer centenari dels fets (1940) com a conseqüència de la desfeta del 1939.

En aquesta obra de maduresa, les aportacions de Simon resulten particularment rellevants en dos punts. D’una banda, la definició de tres moments, o perfils bàsics, dels esdeveniments del 1640: la revolta popular, la revolució política i l’inici de la guerra contra la monarquia espanyola. De l’altra, la reconstrucció dels fets i la seva mitificació per part del catalanisme contemporani. Heus aquí algunes reflexions sobre ambdós aspectes.

Revolta o revolució? El 1963 l’historiador John H. Elliott va publicar l’obra The Revolt of the Catalans. El text, magníficament traduït per Josep Vallverdú, va ser editat en català el 1966 amb el títol La revolta catalana, després que la censura franquista en prohibís, per perillosa, la traducció literal «La revolta dels catalans». Certament, eren altres èpoques. Però el subtítol expressava prou bé l’objectiu de la recerca d’Elliott: «Un estudi sobre la decadència d’Espanya».

En aquell context es van publicar diversos treballs sobre els moviments socials i polítics produïts arreu d’Europa al voltant de la dècada de 1640 que mostraven una sorprenent coincidència cronològica, però que conceptualment acostumaven a ser dividits en tres grans categories: revolucions, revoltes o avalots. En general, però, aleshores només es va considerar una autèntica revolució la protagonitzada pel Parlament anglès contra l’autoritarisme del rei Carles I, que donà lloc a la guerra civil i a la Commonwealth d’Oliver Cromwell. La resta de moviments, com els que van posar en qüestió la Monarquia Hispànica (Catalunya, Portugal i Nàpols, sobretot) o el poder dels Borbó a França eren presentats com a revoltes.

Gairebé trenta anys després, el 1991, Eva Serra va liderar una obra col·lectiva —en la qual vaig tenir l’honor de participar— intitulada La revolució catalana de 1640. El treball va aparèixer en ocasió del 350è aniversari dels fets. Per primera vegada, d’una manera explícita, es definia el procés català del 1640 com una revolució.

Aquest pot semblar un debat purament nominalista, per bé que la tria dels mots no és mai innocent. La història, com qualsevol altre coneixement científic, es construeix sobre fets, però també sobre conceptes. Allò que diferencia «revolta» de «revolució» no és el caire vio­lent, ni el nombre de persones o col·lectius que mobilitza, ni tampoc la durada en el temps. Allò que les fa diferents són els objectius. La revolució disposa d’un projecte polític nou, revolucionari, i d’una ideologia i d’un bloc capaços de liderar-la. La revolta, en general, es produeix contra les innovacions i en favor d’un model social tradicional que es troba amb dificultats per sobreviure; el seu discurs és essencialment conservador i remet als vells bons temps.

Durant anys, Antoni Simon ha documentat i ha desenvolupat de manera concloent el caràcter revolucionari de la ruptura política del 1640, en obres com Els orígens ideològics de la revolució catalana de 1640 (1999), Pau Claris, líder d’una classe revolucionària (2008) i, més àmpliament, 1640 (2019). Ara, en aquest magnífic treball de síntesi, la descripció minuciosa del 7 de juny de 1640 i dels seus precedents i conseqüències permet situar en aquesta data el punt culminant de la revolta popular i pagesa, i alhora el moment d’inici de la revolució política.

En un altre sentit, no deixa de resultar significatiu que dos símbols d’identitat del país (de fet, els més significatius, juntament amb la bandera) ens remetin a una etapa que la historiografia romàntica havia qualificat de decadent. Em refereixo, òbviament, a l’himne (Els segadors) i a la Diada Nacional de l’Onze de Setembre, emblemes, respectivament, de la guerra dita també «dels Segadors» i de la guerra de Successió. En el relat romàntic les dues dates (1640 i 1714) esdevenien fites de la resistència catalana contra un procés de castellanització que es considerava inevitable. A les acaballes del segle XIX aquest relat va connectar amb el naixent catalanisme polític i va generar una literatura de caràcter profundament emotiu i tràgic.

Avui, la recerca històrica ha permès repensar aquells esdeveniments, tot destacant el caràcter essencialment polític i coherent de les reflexions i les decisions de les dues úniques Juntes Generals de Braços convocades per la Diputació del General: la del 1641 i la del 1713. El fil que les comunica assenyala com a punt primer la defensa de les constitucions i del patriotisme, és a dir, la vindicació de Catalunya com a subjecte polític nacional.

Un comentari final: el llibre d’Antoni Simon destaca per l’ús intel·ligent i ampli de la documentació coetània, i molt en especial de les memòries o dietaris, tant de caràcter personal com institucional. Al llarg de la seva recerca, Simon n’ha editat un gran nombre i n’ha publicat estudis de gran interès. Aquí són la matèria primera central que permet reconstruir un discurs detallat dels fets, alhora original i divers.

AGUSTÍ ALCOBERRO

1

Introducció

El Corpus de Sang, entre

la història i la memòria

L’any de traspàs del 1640, el dijous següent a l’octava de pentecosta, en què tradicionalment se celebra la festa del Corpus Christi, va caure el 7 de juny. Aquell dia, un gran avalot protagonitzat per segadors que havien entrat a Barcelona, però també per molta gent de les capes populars de la capital catalana, va posar fi a la vida de Dalmau de Queralt, comte de Santa Coloma i virrei de Catalunya. Un modest porter de l’administració virregnal anomenat Bartomeu Llorencí va deixar enregistrat en el seu diari personal aquest judici sobre l’episodi viscut: «Lo dit motí feu tant gran estruendo que mols anys se’n parlarà».

La predicció de Bartomeu Llorencí ha resultat ben encertada. Gairebé quatre-cents anys després, a més d’haver generat una pila voluminosa de textos històrics i literaris, els fets ocorreguts aquell dia continuen presents en la memòria col·lectiva dels catalans. El sobrenom de «Corpus de Sang» amb què avui popularment es coneix aquella jornada és degut a un dels primers grans dramaturgs i novel·listes de la Renaixença: Manuel Angelon i Broquetas (1831-1889). Angelon fou un home de fortes conviccions catòliques, però que evolucionà cap al republicanisme. Entre les moltes peces de novel·la romàntica amb fons històric que va publicar, hi ha Un Corpus de Sangre o Los fueros de Cataluña, apareguda en castellà el 1857, de la qual, després de nombroses edicions, se’n redactà una versió catalana el 1920. Les novel·les per entregues d’Angelon eren llegides amb fruïció a la Catalunya de mitjan segle XIX i es convertiren en un mitjà eficaç per divulgar, entre els diferents estrats de la població, els fets de la guerra dels Segadors. Atractiva per les seves trames amoroses i plenes de conspiracions, Un Corpus de Sangre d’Angelon és, però, una peça de ficció plena d’anacronismes. Els populars bandolers Perot Rocaguinarda i Tallaferro irrompen en l’escenari dels fets del 1640 quan ja eren difunts; així mateix, el literat lleidatà fa volar la imaginació a l’hora de bastir una relació amorosa entre el diputat Francesc de Tamarit, un dels líders de la revolució catalana, i Elionor de Queralt, filla figurada del virrei, comte de Santa Coloma.

Però no tan sols Manuel Angelon va recrear literàriament els esdeveniments del 7 de juny de 1640 i de la guerra dels Segadors durant la Renaixença catalana. Francesc Morera, Francesc Pelai Briz, Francesc d’Assís Ubach i Vinyeta, Josep Anselm Clavé, Josep Oriol Molgosa, Àngel Guimerà, Frederic Soler, Conrad Roure o Jacint Verdaguer foren alguns dels autors que hi dedicaren versos, peces teatrals i composicions literàries diverses.

Aquesta literatura catalana vuitcentista anirà consolidant la imatge del 7 de juny de 1640 com la d’una diada sagnant en què els segadors, executant un acte de justícia humana i divina, van posar fi a la vida del virrei, el comte de Santa Coloma, responsable principal —juntament amb Gaspar de Guzmán, el comte duc d’Olivares— de les violències i les malvestats que patien els catalans en mans de les tropes hispanes. A Nit de sang (1866), Jacint Verdaguer (1845-1902) presentarà Dalmau de Queralt com un pèrfid traïdor de la pàtria catalana:

Comte de Santa Coloma

malviatge qui et parí!

Que tants llamps caiguen en terra

i que, de tants, cap te fir!

Lo dia que vares nàixer

fou un dia maleït

més li valdria a ta pàtria

que hagués nat un escorpí.

[…]

Tu, de sos braços de mare

n’has vist arrencar sos fills,

empenyent-los terra enfora

pel gust de veure’ls morir

mentre tropes forasteres

en sos braços feien niu,

fent serralls d’aqueixes viles,

d’aqueixos camps cementirs.

Prou sentires tu ses queixes,

prou sos gemecs has sentit,

prou l’has vista emmanillada

com un lladre de camins;

mes, com un bord, no coneixes

de ta mare los sospirs.

[…]

Massa forta és la revenja,

segadors barcelonins,

massa forta que és estada

puix de blat no en queda un bri.

Sols queda el dolent del Comte,

mes cal que estiga amanit:

per beure sang de la seva

avui se deixarà el vi.

Si la Renaixença tindrà un antiheroi en la figura del virrei, el comte de Santa Coloma, l’heroi serà Pau Claris, pare de la pàtria catalana, defensor dels drets i de les llibertats dels catalans, el qual, amb saviesa i prudència, es diu, havia reconduït políticament la incontrolada ira popular de la jornada del Corpus de Sang. El drama patriòtic en tres actes Claris, de Conrad Roure i Bofill (1841-1928), estrenat al Teatre Romea el 25 de novembre de 1880, és una de les obres que va contribuir més decisivament a la popularització de qui fou el líder de la revolució catalana del 1640. Conrad Roure, una persona pròxima a Valentí Almirall, en la part final de la seva dramatització històrica dels fets del juny del 1640, posarà en boca de Claris aquestes paraules:

Amb les mans regalant sang

i colrats per les fogueres,

les catalanes senyeres

rebregueu per entre el fang;

els nostres drets, fets engrunes;

nostres furs, esparracats;

la justícia, menyspreada;

la injustícia ensenyorida;

la història nostra, envilida;

nostra memòria ensorrada;

i perquè sols l’arma empunya

l’assassí, i ni’ls bons n’escapen,

quatre rius de llot tapen

les barres de Catalunya.

Conrad Roure, així com els literats i els historiadors de la primera Renaixença, presentaran «els segadors» no pas com uns herois nacionals, sinó com el poble incontrolat mogut per la fúria i la set de revenja. Els herois eren els dirigents de les institucions catalanes, singularment Pau Claris, que amb la seva serenor controlaren, primer, aquella força desfermada i, després, la reconduïren políticament. Només a partir dels anys finals del segle XIX canviarà aquesta imatge dels insurgents populars del 1640. Llavors, coincidint amb l’emergència de la generació de polítics catalanistes més radicals, «els segadors» començaran a ser representats com els protagonistes populars de la lluita nacional catalana contra l’opressió de la monarquia espanyola.

Altrament, com és sabut, d’ençà de les dècades finals del segle XIX, Pau Claris es consolidarà com un referent històric del catalanisme polític, molt especialment d’aquell que volia sintetitzar nacionalisme i republicanisme. El 1880, l’Ajuntament de Barcelona incorporà el diputat eclesiàstic de la Generalitat a la Galeria de Catalans Il·lustres, inaugurada nou anys abans, i n’encarregà el retrat a Antoni Reynés i el text biogràfic a Josep Coroleu i Inglada. La visualització de Claris en l’espai públic de Barcelona s’havia iniciat el 1865 quan, a proposta de Víctor Balaguer, se li atorgà el nom d’una via pública. Aquesta presència es va completar el 6 de maig de 1917, amb la col·locació, al Saló de Sant Joan —en l’emplaçament al costat de l’Arc de Triomf, on, fins al 1914, estigué ubicat el monument dedicat a Rafael Casanova—, d’una estàtua de bronze, obra de Rafael Atché, que representa Pau Claris amb un gest declamatori i decidit.

Com altres publicacions vinculades al catalanisme radical i republicà, L’Intransigent, setmanari vinculat a les joventuts de la Unió Catalanista, va emprar sovint una iconografia política que feia referència als «segadors».

Indubtablement, i encara que fos amb accents politicoideològics prou diversos, des de mitjan de la centúria del vuit-cents, la Renaixença i l’emergència del catalanisme polític van popularitzar els protagonistes anònims del 1640 (els segadors) i acreditaren personificacions heroiques o antiheroiques segons els models culturals de l’època. En aquest embalum literari —clau per forjar la memòria històrica contemporània del 1640—, hi abunden, sens dubte, els anacronismes, les exageracions i les ficcions dramàtiques. Tanmateix, paga la pena remarcar que, convivint amb imprecisions i deformacions històriques, aquestes construccions literàries amb rerefons històric també recullen força sentiments i visions que tenim ben documentats entre els coetanis del segle XVII.

Així, per exemple, l’odi popular generalitzat envers el virrei, el comte de Santa Coloma, com a responsable destacat dels abusos i les extorsions patits pels allotjaments de l’exèrcit hispànic a les terres del Principat, queda ben reflectit en el diari personal de Miquel Parets (1610-1661). Aquest menestral de Barcelona que tenia l’ofici d’assaonador de pells, abans d’encetar el relat del Corpus de Sang, feia Dalmau de Queralt el principal culpable de la violència i del desori desfermats en aquella jornada a la capital catalana i escrivia, amb un sentiment d’odi ben perceptible, que «ell era la culpa de tot, per tant ell ho pagà, de manera que estigué ben pagat». I el mateix Parets ens fa veure que Pau Claris fou, entre els seus coetanis, una personalitat política molt reconeguda: «Ab molta rahó se pot dir que lo diputat Pau Claris, diputat eclesiàstich, fou la redemsió y amparo de Catalunya […] y axí, feu tan aquex bon senyor per aquesta terra, que may morirà per los catalans […] que seria menester alsar una estàtua de bronze per memòria sua». En definitiva, Pau Claris no és, com moltes vegades s’ha dit, un mite «fabricat» pels historiadors i els literats de la Renaixença, ni tampoc el sentiment d’animadversió popular envers el virrei, el comte de Santa Coloma, fou un «invent» dels romàntics catalans.

Tot i les lectures prou distintes que el catalanisme vuitcentista projectà dels esdeveniments del 1640, sembla clar que a finals del segle XIX aquests episodis històrics es van fer un lloc axial en l’imaginari col·lectiu i en la cultura simbòlica dels catalans. Una prova fefaent d’això és la tria i l’èxit immediat de la cançó Els segadors com a himne nacional de Catalunya, amb un text definitivament fixat el 1899, a partir d’un concurs organitzat per la revista La Nació Catalana i que va guanyar Emili Guanyavents, un tipògraf, traductor i poeta vinculat a l’anarquisme catalanista.

Des de finals del segle XIX, i cada vegada amb més intensitat, la guerra dels Segadors serà, al costat de la fita de l’Onze de Setembre, el referent d’una cultura de combat polític, encara que el del Corpus de Sang fos progressivament complementat, especialment entre els sectors catalanistes més radicals, per la data del 16 de gener de 1641, quan la Junta General de Braços lidera­da per Pau Claris va trencar els vincles amb Felip IV de Castella.

Segons els posicionaments ideològics i els contextos polítics dels anys finals del segle XIX i de les primeres dècades del XX, es destacaran amb més o menys intensitat els tres perfils bàsics dels esdeveniments del 1640: la revolta popular, la revolució política i l’inici de la guerra contra la monarquia espanyola. Així, durant el pe­ríode 1936-1939, Antoni Rovira i Virgili (1882-1949) va equiparar, en diversos articles periodístics, la lluita dels catalans del 1640 contra el comte duc d’Olivares amb la que en aquells moments es mantenia contra les tropes del general Franco. En un article publicat el 6 de juny de 1937 a La Humanitat, titulat «El Corpus de Sang», Rovira i Virgili afirmava que «totes les rectificacions històriques, però, deixen en peu la glòria dels catalans del segle XVII i la justícia de la causa que defensaven. Era, en el fons, la mateixa causa que defensen avui. Mentre que el comte duc d’Olivares representava, essencialment, allò que representa Franco, l’exèrcit mercenari de castellans, italians, portuguesos, irlandesos, alemanys i valons, que l’any 1640 va enviar contra Catalunya, era un precursor de l’exèrcit mercenari del feixisme espanyol».

Si ens situem en el moment històric dels anys inicials del segle XX, podem constatar que existia una gran desproporció entre la força i la presència de la guerra dels Segadors com a símbol polític i l’escassesa d’estudis específics sobre els esdeveniments del 1640. Evidentment, s’hi havien referit les «històries» generals de Catalunya de Víctor Balaguer, Antoni de Bofarull, Antoni Aulèstia Pijoan i Francesc Carreras i Candi, però els treballs monogràfics de base documental constituïen una nòmina ben curta. A banda de la citada biografia de Josep Coroleu sobre Pau Claris, el coneixement històric sobre la guerra dels Segadors només s’havia aprofundit significativament, primer, amb algunes aportacions de Celestí Pujol i Camps i, després, amb d’altres de Ferran de Sagarra i d’Antoni Rovira i Virgili. Aquest darrer, en un opuscle publicat l’any 1932 amb el títol El Corpus de Sang. Estudi històric, ja va denunciar que l’episodi d’una carnisseria massiva de castellans durant la jornada del 7 juny de 1640, recollit en la Historia de los movimientos y separación de Catalu�