Dramatis personae

Juli Cèsar (Gai Juli Cèsar): advocat, tribú militar i senador

Família de Juli Cèsar

Àcia: filla de Júlia la Petita i Aci Balb

Aurèlia: mare de Juli Cèsar

Calpúrnia: tercera esposa de Cèsar, filla de Luci Calpurni Pisó

Cornèlia: primera esposa de Juli Cèsar

Cotta (Aureli Cotta): oncle de Juli Cèsar per línia materna

Júlia: filla de Juli Cèsar i Cornèlia

Júlia la Gran: germana de Juli Cèsar

Júlia la Petita: germana de Juli Cèsar

Pompeia: segona esposa de Cèsar, neta de Sul·la

Líders i senadors optimates

Bíbul (Marc Calpurni Bíbul): senador, gendre de Cató

Cató (Marc Porci Cató): senador, descendent de Cató el Vell, pròxim a Ciceró, germanastre de Servília

Catul (Quint Lutaci Catul): excònsol, senador prestigiós

Cèler (Quint Cecili Metel Cèler): pretor

Ciceró (Marc Tul·li Ciceró): advocat i senador, líder dels optimates

Gabini (Aulus Gabini): tribú de la plebs, propulsor de la lex Gabinia

Luci Calpurni Pisó: home de confiança de Pompeu, pare de Calpúrnia

Manili (Gai Manili): tribú de la plebs, propulsor de la lex Manilia

Metel Pius (Quint Cecili Metel Pius): antic líder dels optimates

Pompeu (Gneu Pompeu): senador i líder emergent dels optimates

Rabiri: senador encausat per la mort de Saturní

Silà (Dècim Juli Silà): segon marit de Servília, padrastre de Brut

Líders i senadors populares

Cras (Marc Licini Cras): senador veterà, l’home més ric de Roma

Labiè (Tit Labiè): amic personal de Cèsar, tribú militar

Sertori (Quint Sertori): líder dels populares, home de confiança de Gai Mari

Altres líders i senadors romans

Autroni Pet (Publi Autroni Pet): senador i cònsol del cercle de Catilina

Catilina (Luci Sergi Catilina): senador, antic aliat de Sul·la

Corneli Sul·la (Publi Corneli Sul·la): nebot del dictador Sul·la, senador i cònsol del cercle de Catilina

Híbrida (Gai Antoni Híbrida): exgovernador conflictiu de Grècia

Isàuric (Publi Servili Isàuric): excònsol, veterà conservador però independent

Lèntul Sura (Publi Corneli Lèntul Sura): senador i cònsol, partidari de Catilina

Manli (Gai Manli): antic centurió de Sul·la, cap de les tropes de Catilina

Líders militars a Hispània

Afrani (Luci Afrani): oficial de Pompeu a Valentia

Balb (Luci Corneli Balb): hispà, intermediari davant de Roma

Gai Antisti Vet: propretor a Hispània Ulterior

Herenni: oficial de Sertori

Hirtuleu: oficial de Sertori

Marc Perpenna: oficial de Sertori

Líders militars a les Gàl·lies

Aurunculeu Cotta (Luci Aurunculeu Cotta): legatus

Divicó: líder dels helvecis

Nammei: un dels homes de confiança de Divicó

Publi Licini Cras: fill de Cras i Tèrtula, al capdavant dels turmae

Sabí: legatus

Verucleci: uns dels homes de confiança de Divicó

De la guerra servil

Cànic: gladiador cèltic

Cast: gladiador cèltic

Gai Claudi Glabre: pretor

Crix: gladiador gal

Enòmau: gladiador gal

Espàrtac: líder dels gladiadors

Idàlia: esclava de Batiat

Lèntul Batiat: lanista, preparador de gladiadors del col·legi de lluita de Càpua

D’Egipte

Aristarc: ancià bibliotecari de la biblioteca d’Alexandria

Arsínoe: filla de Ptolemeu XII, germanastra de Cleòpatra

Berenice: filla de Ptolemeu XII, germanastra de Cleòpatra

Cleòpatra: filla de Ptolemeu XII i Nefertari, la seva favorita

Filòstrat: tutor de Cleòpatra

Nefertari: mare de Cleòpatra

Potí: eunuc i principal conseller de la cort de Ptolemeu XII

Ptolemeu XII: faraó, rei de l’Alt i Baix Egipte, pare de Cleòpatra

Altres personatges

Apol·loni: mestre grec d’oratòria, de l’illa de Rodes

Artag: rei de la Ibèria caucàsica

Brut (Marc Juni Brut): nebot de Cató, fill de Servília i el seu primer marit, Marc Juni Brut

Burebista: líder daci

Catul (Gai Valeri Catul): poeta

Clodi (Publi Clodi Pulcre): exsoldat

Demetri: líder pirata

Fídies: metge de la família Júlia

Fraates III: rei de l’Imperi part

Gai Volcaci Tul·li: centurió

Gemini: amic i sicari de Pompeu

Habra: esclava de la casa Júlia

Hircà: rei de la Judea

Mitridates VI: rei del Pont, enemic acèrrim de Roma a Orient

Mucia Tèrcia: tercera esposa de Pompeu

Oroeses: rei de l’Albània caucàsica

Servília: germanastra de Cató, mare de Brut, amant de Cèsar

I altres senadors, tribuns, cònsols, esclaves, esclaus, atrienses, legionaris, oficials romans, oficials pòntics, metges, ciutadans romans anònims, etcètera.

Principium

La batalla de Bibracte

Centre de la Gàl·lia

Un turó a prop de la fortalesa de Bibracte[1]

58 aC

Rereguarda de l’exèrcit romà

—Ens hem de retirar, procònsol! —va vociferar el jove Publi Licini Cras—. Per tots els déus, l’enemic ens envoltarà!

Cèsar escoltava el fill de Cras mentre li deia a crits exactament el que ell mateix ja sabia que calia fer i, tanmateix, es resistia a donar l’ordre de retirada. Hi havia dues batalles: la que tothom veia i la que ell sentia en el seu interior. Les convulsions s’acostaven, ho podia percebre i sabia que només mantenint la calma més absoluta, tal com li havien dit els metges, podria dominar el seu cos.

La batalla de fora, la que tothom veia, havia començat bé, amb les dues primeres línies de veterans empenyent els helvecis i els seus aliats cap al seu campament, però, de sobte, un contingent amb guerrers d’altres tribus, de bois i tulinges, procedents de la rereguarda enemiga, havia rodejat tot el front de combat i havia desbordat les legions pel flanc dret per on es llançaven contra ells per encerclar-los, tal com deia el jove Cras.

Cèsar va veure Tit Labiè, el seu lloctinent, ascendint pel turó per rebre instruccions, per confirmar de quina manera s’havien de replegar i allunyar-se d’un camp de combat que s’havia convertit en una ratera.

Publi Licini Cras es va enretirar de seguida quan va veure que s’acostava Labiè. El jove Cras tenia l’esperança que el veterà legatus, que, a més, era el millor amic del procònsol, el fes entrar en raó.

Sens dubte, per a Tit Labiè l’opció més lògica també era un replegament ordenat, però feia massa anys que estava amb Cèsar i havia compartit molts moments crítics, moltes situacions impossibles amb ell per donar per fet el que el seu amic pogués estar ideant. Cèsar manava, i Labiè no considerava cap altra opció que la d’estar amb ell, sempre, fins al final. Esclar que, en aquella ocasió, si no es replegaven, el final semblava imminent.

—Aquests maleïts ens estan desbordant —va comentar Labiè—. Ens hem de retirar. No podem combatre en dos fronts alhora.

Cèsar notava que havia aconseguit asserenar-se malgrat aquella situació límit, estava evitant que el seu cos es convulsés. Mirava alternativament cap endavant, cap al cor de la batalla, i cap al flanc dret. Es passava la mà pel mentó i continuava sense dir res. Tenia sis legions. Les quatre de veterans —VII, VIII, IX i X— eren les que havien contingut l’avanç dels helvecis al centre de la planura, i en tenia dues més, acabades de reclutar, la XI i la XII, sense cap experiència en combat, en reserva. Una possibilitat seria recórrer a aquestes tropes per intentar aturar l’atac dels bois i els tulinges que s’abalançaven contra ells pel flanc dret. Però Cèsar no confiava en aquelles tropes. Encara no. No pas contra uns gals ferotges als quals feia dies que perseguia, assetjant-los sense descans, i que ara s’havien revoltat contra ell amb una fúria desbocada i, com que havien trobat un punt dèbil en la seva estratègia, veien possible la victòria. Contra uns celtes tan motivats i experts en la guerra, dues legions acabades de reclutar serien com ovelles davant d’una bandada de llops. No, de moment la XI i la XII només servien per simular més força de la que realment tenia o per custodiar bagatges i protegir aiguaders, però no per a la batalla campal. Potser més endavant, però… hi hauria un «més endavant» si no es retiraven ara?

Labiè va intuir el que rumiava Cèsar i va refermar els seus pensaments:

—No, no crec que les legions de reserva ens serveixin per frenar els bois i els tulinges. —En aquest punt va callar i no es va aventurar a repetir la proposta de retirada que ja havia fet el jove Cras i que ell mateix havia suggerit.

—La tercera línia de veterans encara no ha entrat en combat —va trencar Cèsar el seu llarg silenci.

Labiè i Cras es van mirar: les legions combatien en tres línies; la tercera la formaven els homes més experimentats i, normalment, es reservaven per al final. Les dues primeres línies havien iniciat una lluita directa amb els helvecis al front de la batalla. La tercera no havia lluitat de moment, certament.

—No, encara no han entrat en combat —va confirmar Labiè, sense saber què devia estar pensant el seu amic.

—I si en comptes de retirar-nos, mantenim la primera i la segona línies de les legions de veterans en lluita amb els helvecis per contenir-los, i fem que la tercera línia maniobri per cobrir el flanc dret i s’enfronti als bois i els tulinges? —va preguntar Cèsar.

Al jove Cras allò li va semblar una bogeria.

Labiè va comprendre que Cèsar buscava la seva opinió, la seva valoració d’aquella possibilitat.

—Això ens obligaria a lluitar en dos fronts sense triple línia de combat —va analitzar la proposta amb deteniment—. Dues línies contra els helvecis i només una contra els bois i els tulinges… sense possibilitat d’establir torns de combat.

—Però és una línia de veterans —va afegir Cèsar mentre deixava la punta de la llengua visible sobre el llavi superior—. Van lluitar amb mi a Hispània contra els lusitans i els vaig dur a la victòria. Tenen fe en mi —va dir, al·ludint a la campanya que, sobretot els legionaris de la X, havien compartit en el passat recent amb Cèsar.

Labiè va fer un intent de respondre, una vegada, dues…, però parpellejava i callava.

—Les legions no han combatut mai en dos fronts alhora —va dir, finalment, celles alçades, boca entreoberta, espasa a la mà, gotes de sang enemiga lliscant pel tall platejat del metall—. Vull dir que cap exèrcit romà ha combatut mai en dos fronts alhora. Ni tan sols tu ho vas fer a Lusitània. Davant d’una situació com aquesta, el cònsol o el procònsol al comandament sempre ha ordenat el replegament. —Es va passar la mà pel front mentre mirava el camp de batalla—. El teu oncle Gai Mari no ho va fer mai. A Aquae Sextiae, quan va lluitar contra els teutons i els ambrons, es va preocupar molt de presentar un únic front… —Va inspirar aire, va mirar al seu voltant, va tornar a parlar—: Les legions no han combatut mai en dos fronts alhora —va repetir com a conclusió.

—Que una cosa no s’hagi fet mai no vol dir que no es pugui fer —va replicar Cèsar.

Publi Licini Cras va fer el gest de parlar, però Labiè va alçar la mà esquerra i el jove oficial es va contenir.

Cèsar ho va aprofitar per explicar-se amb vehemència, amb passió:

—Els helvecis, els bois, els tulinges i tots els seus aliats ara combaten enardits, amb més vigor, perquè com que ens han desbordat pel flanc dret es pensen que farem el que les legions romanes han fet sempre en aquesta situació: retirar-se. Però si els demostrem que no ens retirarem, a veure quant de temps mantenen aquest ànim renovat en la lluita. Si resistim, combatent en dos fronts alhora, les seves energies flaquejaran i… vencerem.

Labiè va embeinar l’espasa i es va posar la mà al clatell. El jove Cras negava amb el cap mentre mirava a terra.

—Estàs amb mi, Tit? —va preguntar Cèsar al seu lloctinent, al seu millor amic.

Labiè el va mirar fixament als ulls:

—Ets boig —li va dir.

Cèsar va somriure: el seu amic no deia que no, es queixava, però no deia que no.

—Que soc boig…? —va respondre—. Això ja ho sabies des de fa temps.

Labiè va abaixar els braços.

—Si la tercera línia de veterans no resisteix, els gals ens massacraran —va objectar.

—Jo crec que resistiran —va proclamar Cèsar amb una fe cega en els seus legionaris, i va mirar cap al camp de batalla mentre repetia—: Resistiran… Sobretot si els comandes tu, Tit. Emporta’t tots els de la X. Són els millors.

Labiè es va quedar immòbil amb la mirada fixa en Cèsar. Aquest es va girar cap a ell i va reprendre la paraula:

—Resistiràs al flanc dret amb la tercera línia de veterans, Tit?

Labiè va respirar fondo, va mirar a terra, va deixar escapar un llarg sospir i va contestar categòric:

—Si aquestes són les teves ordres…, resistiré.

—Tot i que creus que estic equivocat.

—Encara que cregui que el més sensat és retirar-nos, obeiré les teves ordres i resistiré al flanc dret —es va refermar Labiè—. Però si ens maten, t’esperaré a l’Hades per apallissar-te ben fort.

—Si us maten, aviat et seguiré a l’inframon i allà continuarem aquesta conversa! —va proclamar Cèsar amb una sonora riallada amb què alliberava nervis alhora que transmetia una força inusitada.

Però… era la força de la intel·ligència o de la bogeria?

—Mentre tu atures els tulinges i els bois —va tornar Cèsar a les instruccions de combat—, jo contindré els helvecis al centre de la batalla amb les primeres dues línies de veterans. Tu no vacil·laràs en la lluita i jo tampoc. És un bon pla. Què pot fallar?

Labiè va assentir i, seguit de prop pel jove Cras, sense dir res més, se’n va anar per donar les instruccions a la resta de legati i a les desenes de tribuns militars que esperaven ordres sobre com s’havia d’organitzar el que ells creien que seria una retirada ràpida.

—És una bogeria —va dir Cras en veu baixa a Labiè.

—És una bogeria —va reconèixer ell—, però són les ordres del procònsol de Roma.

—Ens en anem tots de cap a l’infern.

—En això tens raó —va admetre Labiè, sempre a bon pas i sense aturar-se—: Cap allà anem, cap a l’infern, o tal com va dir Cèsar un dia, fa anys, a Efes: «Tots caminem cap a la mort». —Es va posar a riure i, encara enmig d’aquella intensa rialla, Cras va entendre que el segon al comandament de l’exèrcit proconsular romà desplaçat al cor de la Gàl·lia deia aquelles paraules—: Tots caminem cap a la mort!

Allunyat d’ells, envoltat de tribuns, Cèsar s’afanyava a donar ordres per continuar contenint els helvecis, el gruix de les tropes enemigues, amb només dues línies de veterans. «Què pot fallar?», havia dit a Labiè. Va ser en aquell instant que va notar que li tornaven les convulsions. Amb més força, brutals, descarnades, incontrolables…

Prooemium

Roma[2]

76 aC, divuit anys abans de la batalla de Bibracte

Roma estava dividida en dos bàndols irreconciliables: els populares, defensors del poble, on estava alineat Cèsar, i els senadors optimates, els quals, instal·lats en la comoditat de la seva riquesa i els seus privilegis, es negaven a qualsevol repartiment de drets, diners o terres més equitatiu.

Malgrat la seva joventut, amb només vint-i-tres anys, Cèsar era conegut pel poble com un incansable lluitador per una Roma més justa: s’havia atrevit a portar a judici ni més ni menys que a Dolabel·la, un dels senadors optimates més corruptes, però el judici havia acabat amb disturbis per tota la ciutat.

Després dels desordres i les baralles, Cèsar es va comprometre amb el senador Gneu Pompeu —líder emergent de la facció conservadora a Roma— i amb el Senat a exiliar-se de Roma, tot i que abans d’això encara agafaria les regnes d’un judici decisiu.

Pompeu, per la seva banda, l’abandonava per unir-se a Metel, nou cap dels optimates, i combatre amb ell a la Hispània Citerior contra Quint Sertori, que havia sigut lloctinent dels exèrcits del llegendari líder popular Gai Mari.

Mentre la Roma senatorial es disposava a fer front a un desafiament hispànic que els optimates no podien deixar sense resposta, al cap d’un any del judici a Dolabel·la, Cèsar embarcava finalment en una nau que el conduiria al remot Orient, cap a l’illa de Rodes, en un exili forçat per al qual no veia cap solució. S’allunyava de Roma amb un pesar enorme, deixant les persones que estimava a la ciutat que l’havia vist néixer, i endinsant-se en les perilloses aigües d’un mar que els romans, en aquell temps, encara estaven lluny de controlar.

Liber primus

UN MAR SENSE LLEI

I

L’exili de Cèsar

Costa de Cilícia, Mare Internum[3]

75 aC

El vaixell mercant havia carregat més gènere a Atenes i solcava ja les costes de Cilícia amb la intenció d’aturar-se en algun altre port, a Efes o Milet, abans de deixar Cèsar i Labiè a Rodes i prosseguir rumb a Alexandria.

Tot anava bé.

Massa bé.

Cèsar notava la brisa del mar a la cara mentre repassava mentalment els últims esdeveniments viscuts a Roma abans de la seva partença: Pompeu havia marxat cap a Hispània poc després de finalitzar el judici a Dolabel·la, i aquella absència l’havia animat a atrevir-se a actuar com a advocat en una nova causa. En aquest cas va ser contra Gai Antoni, conegut per tothom com a Hybrida —meitat home i meitat bèstia salvatge—, per la seva brutalitat. Antoni Híbrida havia sigut un altre dels més fidels oficials del dictador Sul·la, com Dolabel·la, i contra ell va carregar Cèsar, aquesta vegada en representació dels habitants de Grècia que l’havien patit com a governador.

Basílica Semprònia, Roma

Uns quants mesos abans, 76 aC

—Mutilacions —va dir Cèsar. Sense alçar la veu, sense escarafalls, sense marcar-ho amb cap gest terrible a la cara. No calia emfatitzar encara més les aberracions que relatava—. Gai Antoni va ordenar tallar braços i cames, trossejar-los a tots, simplement perquè s’oposaven a la seva brutalitat. I no satisfet amb això, a aquests crims hi va afegir el saqueig constant de temples i llocs sagrats que ni tan sols s’emparava en la recaptació de diners en nom de l’Estat romà per a la campanya contra Mitridates, enemic acèrrim de Roma a Orient. Es tractava d’un simple afany del reus Gai Antoni…, Híbrida —es va recrear quan va pronunciar el sobrenom de l’encausat—, d’amuntegar una immensa fortuna sense importar-li que aquell patrimoni tingués per fonaments la il·legalitat, el dolor aliè o els crims.

Híbrida mirava Cèsar tal com l’havia mirat Dolabel·la tot just un any abans en aquella mateixa sala. Amb el mateix odi.

Marc Terenci Varró Lucul era el president d’un tribunal controlat, un cop més, per uns optimates que no pensaven permetre que ningú afí a la causa popular, vingués d’on vingués, n’empresonés un dels seus. I encara menys un jove advocat que ja hauria d’estar camí de l’exili pactat amb Pompeu, en comptes d’involucrat en un nou judici. Els crims no importaven, les atrocitats tant eren. Si era un d’ells, dels optimas, als seus ulls tot el que havia fet tenia una justificació. De fet, els advocats d’Híbrida havien argumentat que la violència que aquest havia exercit era ineludible per controlar una Grècia inestable en una rereguarda, la de Sul·la enfront Mitridates, que requeria llei i ordre per no debilitar la campanya de Roma contra el rei del Pont.

—Però fins on cal exercir la violència per controlar un territori? —va contraargumentar Cèsar en el seu al·legat final—. Que potser no hi ha cap límit a la crueltat?

Es disposava a aportar més idees en defensa dels ciutadans grecs mutilats, assassinats i robats per Gai Antoni Híbrida quan va veure que els tribuns de la plebs entraven a la basílica i travessaven, a pas ràpid, l’enorme sala fins que van arribar davant del president del tribunal.

Cèsar va mirar Labiè, que es va arronsar d’espatlles en un gest clar de sorpresa. Pocs segons després, Marc Terenci Varró Lucul es va aixecar de la seva cathedra i es va adreçar a la sala:

—L’encausat —el president evitava deliberadament fer servir el terme reus a l’hora de referir-se a l’acusat— ha apel·lat als tribuns de la plebs i aquests, aquí presents, accepten la seva apel·lació i impugnen aquest judici.

Cèsar va tornar a mirar Labiè, traslladant-li la pregunta que el mateix Labiè va entendre sense necessitat de paraules: «Però Sul·la, el dictador i líder dels optimates, no havia eliminat el dret de vet dels tribuns de la plebs en qualsevol cas?».

En efecte, Sul·la va eliminar el dret de vet d’uns tribuns de la plebs d’una assemblea del poble controlada pels populares, però després d’anys d’una autèntica neteja «ètnica» política, l’Assemblea ara mateix estava sota el ferri control del bàndol optimate, amb tribuns ja proclius a la causa dels senadors més conservadors, oblidant que l’Assemblea, en el seu origen, havia de representar els interessos del poble de Roma. Eren aquests tribuns de la plebs, dirigits pels mateixos optimates, els que impugnaven el judici.

—Aquest matí, mentre érem a la basílica —va explicar el president del tribunal quan va veure la confusió de l’advocat acusador i de tots els ciutadans assistents al judici—, el Senat ha aixecat el bloqueig al dret de vet dels tribuns de la plebs; no del tot, perquè no poden vetar una llei senatorial, però s’admet que impugnin un judici… com aquest. I com que l’impugnen i el Senat reconeix aquesta capacitat a data d’avui, el judici queda, en conseqüència, suspès.

Gai Antoni Híbrida es va aixecar com impulsat per un ressort invisible i es va posar a riure mentre els membres del tribunal, tots senadors optimates, l’envoltaven per felicitar-lo efusivament.

Cèsar va seure al seu solium, a poc a poc, al costat de Labiè.

—No et permeten ni acabar l’al·legat final —li va dir el seu amic—. És un missatge clar: no et deixaran intervenir als tribunals contra cap d’ells. En aquesta república no hi ha justícia. Almenys, ara no.

Cèsar va assentir.

—He de marxar de Roma —va admetre—. Ja no tinc cap més alternativa. Demà, a trenc d’alba, llogaré un vaixell i me n’aniré.

Costes del sud de Cilícia, Mare Internum

75 aC

De sobte, una cosa a l’horitzó va fer tornar Cèsar al present i al mar que els envoltava, i es va oblidar d’aquell últim judici a la basílica de Semprònia.

Van aparèixer just a l’altura de la petita illa de Farmacusa,[4] quan ja clarejava.

Labiè encara era a la bodega del vaixell, descansant.

Cèsar va veure que el capità del mercant escrutava el mar amb posat inquiet i, quan va seguir la direcció de la seva mirada, va albirar a l’horitzó de l’illa que estaven rodejant el perfil d’uns quants vaixells de poc calat, liburnes, potser, o alguna altra mena d’embarcació lleugera, i de seguida va entendre el perquè del nerviosisme del capità i de la tripulació, que anava cap aquí cap allà molt agitada.

—Què passa?

Era Labiè; aquell guirigall dels mariners l’havia despertat i havia pujat a coberta.

Cèsar va ser directe en la resposta. Una única paraula ho resumia tot:

—Pirates.

II

L’avenç de Pompeu

Emporiae,[5] costa nord-oriental de la Hispània Citerior

76 aC

Finalment, Pompeu havia arribat a Emporiae,[6] al nord-est d’Hispània.

Havia marxat amb el seu exèrcit a la recerca de Sertori poc després del judici de Dolabel·la, però havia necessitat més temps del previst pel Senat. Un vegada més, la Gàl·lia estava en armes contra Roma, i travessar aquell territori hostil havia sigut molt feixuc: per començar, havia hagut de construir una calçada nova per travessar els Alps i, d’aquesta manera, sorprendre els salvis per la rereguarda i així poder-los massacrar. Els salvis, un poble celta proper a la regió de Massàlia, era la més recent tribu gal·la en rebel·lió i lluita contra Roma.

—Aquest territori —va comentar Pompeu mentre caminava sobre els cadàvers dels guerrers gals després de la batalla— no serà mai conquerit.

—El procònsol es refereix a la Gàl·lia? —havia preguntat llavors Gemini, un íntim amic de Pompeu, d’origen fosc i encara més fosques aptituds per a l’espionatge, i, quan calia, per a l’assassinat. De fet, els carrers de Roma murmuraven que havia estat ell qui havia matat el tribú de la plebs Juni Brut en els moments més durs de la lluita entre optimates i populares, seguint ordres del mateix Pompeu.

—Sí, em refereixo a la Gàl·lia —va confirmar el procònsol—: És massa gran, massa hostil i massa rebel. Gai Mari, a qui, més enllà de les seves vel·leïtats populares i del seu odi al Senat, li reconec la capacitat militar, amb prou feines va poder contenir les invasions que venien del nord. Llavors van ser els teutons i els cimbres i els ambrons. Ara són els salvis. Demà pot ser qualsevol altra tribu guerrera: els helvecis o els bois o els que siguin. Controlar aquest territori és una bogeria. Qui ho intenti està abocat al fracàs.

Gemini va assentir.

—Els tulinges també semblen molt hostils —va apuntar.

—També —va certificar Pompeu—. Ha estat una sort sortir d’aquesta ratera de la Gàl·lia de la manera més ràpida possible. Si un s’hi queda gaire temps, acaba envoltat per totes les tribus enemigues de Roma i massacrat. A algun idiota l’hi passarà, ja ho veuràs —va acabar, premonitori.

L’exèrcit de Pompeu havia continuat avançant fins a arribar a Emporiae, a Hispània, lluny de les tribus hostils de la Gàl·lia. Allà, en aquella vella colònia grega ja molt romanitzada, el procònsol amb imperium —amb comandament militar— per posar fi a la rebel·lia de Sertori esperava notícies de Roma i dades sobre el seu col·lega en el comandament militar a la regió, Metel Pius, i, per descomptat, notícies també sobre les tropes rebels.

I Gemini, el seu espia personal, havia arribat amb informació sobre tots ells.

Pompeu l’havia rebut assegut en una terrassa de la mansió que havia manllevat a un noble local d’Emporiae. El lloc era agradable; el dia, assolellat; el vi, bo.

—Per on començo, procònsol? —va preguntar Gemini mentre agafava la copa de vi que li oferia un esclau, que, rabent, es va retirar per respectar la privacitat absoluta d’aquella conversa.

—Per Metel.

Pompeu tenia ganes de saber coses sobre aquell líder dels optimates que, després d’uns quants anys de guerra contra Sertori, havia estat incapaç de doblegar qui només havia estat un segon en el comandament del llegendari Gai Mari. Ni Pompeu ni el Senat ni ningú a Roma entenia com podia ser que el rebel popular Sertori resistís tant de temps arraconat a la remota Hispània, sense recursos econòmics o humans que arribessin des de Roma per ajudar-lo a mantenir la causa popular encara viva en aquell racó del món.

—Metel és al sud, a la Hispània Ulterior, tot i que, en realitat, l’únic que té sota control és una part de la Bètica —es va explicar Gemini—. La resta de la Hispània Ulterior, sobretot Lusitània, està sota control directe d’Hirtuleu, un dels subordinats de Sertori.

Pompeu va assentir amb el cap. Per això era allà ell, per recuperar el control de tota la Hispània.

—I què en sabem, de Sertori? —va preguntar el procònsol.

—És al cor de la Celtibèria, no en sabem el punt exacte. Sembla que evita enfrontaments directes a gran escala i planteja una guerra de guerrilles que manté les tropes de Metel desconcertades i incapaces de fer-se amb el control efectiu de la resta del territori.

—Ja t’entenc —va acceptar Pompeu, però només en part—: Tot i així, no comprenc com pot resistir amb tanta eficàcia als diversos exèrcits que ha enviat Roma. A més, encara que no sembli un geni militar, Metel no és cap incompetent, en absolut. Aquí hi ha alguna cosa que se’ns escapa, per Júpiter. I vull més informació, Gemini, no em conformo només amb el que ja sabia quan vam sortir d’Itàlia.

L’interpel·lat va inclinar el cap en senyal de submissió.

A Gemini i Pompeu els unia una gran amistat, forjada en la connivència a l’hora de fer servir la violència contra els populares, i en la cessió, per part del mateix Pompeu, de Flora a Gemini. Flora era una de les cortesanes més belles que es recordaven a Roma. Ella tenia una relació intensa amb Pompeu, però era obvi que mai li havia arribat al cor, perquè quan aquest va saber que Gemini anhelava posseir-la, no va dubtar a cedir-l’hi, com qui regala un cavall de carreres de quadrigues, convençut que la passió que el seu fosc amic sentia per la dona li provocaria una lleialtat difícil d’aconseguir només amb diners. I així va ser. Des de llavors, s’havia mostrat sempre molt útil per a Pompeu, tot i que a vegades l’havia d’atiar una mica, com als animals.

—Investigaré i esbrinaré més coses sobre com s’ho fa Sertori per resistir tant de temps els atacs de Metel i les seves legions —va contestar Gemini.

—I de Roma, què en sabem? —va preguntar Pompeu.

El Senat havia sol·licitat la seva intervenció com a últim recurs. Ja l’havien premiat amb un triomf després de derrotar els populares a Sicília i a Àfrica durant la recent guerra civil entre Mari i Sul·la. A Sicília va matar el fugitiu Gneu Papiri, i a Àfrica va posar fi a la vida de Domici Ahenobarb. Allà se li va escapar Marc Perpenna, un altre dels rebels populares que encara estava en armes, i que va recalar primer a Sardenya i, finalment, igual que Hirtuleu, va acabar a Hispània sota el comandament de Sertori. Només quan la incapacitat de Metel per rendir-los a tots va quedar patent, el Senat, a contracor, va torçar les lleis una vegada més per donar-li imperium i un exèrcit per sufocar la rebel·lió de Sertori. Però Pompeu havia pres nota de com la seva excel·lència en la repressió, la seva eficàcia a l’hora d’acabar amb exèrcits populares, començava a despertar sospites al mateix Senat: sospites que potser volia aconseguir tot el poder per a ell, eludint l’autoritat senatorial, o sotmetent-la completament, tal com havia fet Sul·la. De moment, Pompeu va acceptar el comandament militar, es va dirigir cap a Hispània i va aparcar les seves creixents diferències amb el Senat. Cada cosa al seu temps. Però tenir notícies actualitzades de Roma era crucial.

—Allà tot continua tal com ho vam deixar, procònsol —va contestar Gemini—. Estan molt pendents de com es desenvolupen els esdeveniments aquí a Hispània. A part d’això, Mitridates del Pont sembla que està quiet, ara per ara, a Orient. Ah, i Escriboni Curió, el cònsol d’aquest any, es veu que vol governar la província de Macedònia l’any que ve. Els meus espies em diuen que té previst llançar una campanya contra els mesis i els dàrdans al nord. Vol travessar Tràcia i expandir el domini romà cap al Danubi.

—Cap al Danubi? —Aquella possibilitat havia cridat l’atenció de Pompeu—. Sembla una idea intel·ligent, una regió per on ampliar el domini de Roma més fàcilment que contra Mitridates o contra els gals. Potser li anirà bé a Escriboni.

Es va fer un breu silenci.

—I de Cèsar, què en sabem? —va preguntar Pompeu—. Em va prometre que se n’aniria de Roma.

—Bé…

—Bé, què?

—En realitat, el que ha fet és tornar als tribunals. Porta un cas contra Gai Antoni Híbrida.

Les notícies trigaven unes quantes setmanes a arribar des de Roma, de manera que Gemini encara no sabia que el judici havia estat suspès i que Cèsar, finalment, preparava la seva marxa. De fet, el seu exili.

Pompeu va inclinar el cap abans de comentar res.

—Híbrida és tan violent com ho era Dolabel·la. Cèsar continua temptant la sort. En qualsevol cas em va prometre que se n’aniria i haurà de complir el que em va dir aquella nit als carrers de la Suburra. Si quan tornem no ha abandonat Roma, li hauré de recordar la seva promesa i… no només amb paraules.

Ho va dir amb posat seriós, sense gens d’odi o ràbia, però amb una fredor i una serenitat que van fer que a Gemini aquelles paraules li sonessin tan terribles com inapel·lables.

—Tothom al Senat pensa que Sertori és el problema —va continuar el procònsol, en veu baixa, mirant a terra—, però a vegades em pregunto si Sul·la tenia raó i l’autèntic problema no és Sertori, sinó Cèsar.

—És molt jove, sense gairebé experiència militar, sense exèrcit… De què disposa? D’una mica de popularitat als barris més pobres de Roma. Això és tot. I això i res és el mateix.

—Sí, sí, d’acord… —va mussitar Pompeu, encara amb la mirada baixa, pensatiu, acceptant amb aquestes paraules el que la seva intuïció no acceptava amb tant assossec.

En aquell moment, un legionari va treure el cap a la terrassa.

—Deu ser un dels meus informadors —va explicar Gemini i, davant de l’assentiment de Pompeu, es va girar cap al legionari—: Que passi.

El missatger va entrar i va entregar un papir doblegat a Gemini, que el va acomiadar amb un gest abans de llegir. A l’instant va esbossar un somriure.

—Han vetat el judici contra Híbrida i Cèsar ha abandonat Roma fent efectiu el seu exili —va anunciar Gemini—. Navega cap a Orient.

Pompeu es va reclinar al seient:

—Amb una mica de sort, potser l’engoleix el mar.

III

Comiats i un codi secret

Costa sud de Cilícia, Mare Internum

75 aC

—Pirates? —Labiè, concentrat a digerir l’anunci del seu amic, no semblava segur.

—Pirates —va insistir Cèsar, molt seriós, amb una mà al front per protegir-se del sol que els enlluernava.

—Però si es va fer una campanya contra els pirates fa pocs mesos…

Labiè es referia als atacs de Publi Servili Isàuric contra les flotilles pirates de la zona.

—Això va ser fa tres anys i, pel que sembla, els pirates han tornat —va remarcar Cèsar.

Labiè es disposava a replicar Cèsar quan el capità del vaixell va intervenir:

—Són lladres dels mars —va secundar l’opinió de Cèsar—. I se’ns estan acostant molt ràpidament. Van en embarcacions molt lleugeres. No fa vent i no tinc prou remers per allunyar-nos-en. És qüestió de temps que ens atrapin.

Cèsar va comprendre que el capità buscava consell. Sabia que ell i el seu amic havien combatut en aquella regió, i amb èxit. Labiè no va trigar ni un dia de navegació abans de narrar les seves gestes de Lesbos. «Així et respectaran més», havia dit a Cèsar quan el va trobar explicant la presa de Mitilene al capità del vaixell tan bon punt van salpar d’Òstia, el gran port comercial de Roma.

Però ara no es tractava de Lesbos. Eren al mar i no tenien cap exèrcit, ni tan sols una cohort o una centúria.

Cèsar va passejar la mirada per la coberta: una desena d’esclaus que havia portat amb ell, quinze o vint mariners, un parell de comerciants grecs, el capità, Labiè i ell mateix. Disposava d’això.

Va tornar a mirar cap al mar. Els pirates s’acostaven a tota velocitat. Al principi només eren tres embarcacions lleugeres, però ara se n’hi havien afegit mitja dotzena més que havien sortit del darrere de la costa de l’illa de Farmacusa, i cadascuna portava desenes de mariners. Devien ser més de dos-cents pirates.

—El combat no és una opció —va dir Cèsar al capità del vaixell.

El veterà mariner va negar amb el cap enmig de la desesperació.

—No, no és cap opció, però llavors… ens robaran tot el que tenim i ens mataran o ens vendran com a esclaus.

Cèsar va tornar a mirar els vaixells enemics.

El capità tenia motius per al seu pessimisme.

Cèsar era molt conscient que, molt probablement, mai més no tornaria a veure les persones que tant estimava, la seva esposa Cornèlia, la seva mare Aurèlia o la petita filla Júlia.

Els pirates s’acostaven de manera inexorable.

La mort els embolcallava.

Mentre intentava pensar en alguna solució a aquella situació irresoluble, Cèsar va tancar els ulls i va recordar els comiats a Roma.

Domus de la família Júlia, barri de la Suburra

Roma, 76 aC

—Cap on aniràs? —havia preguntat Cornèlia sense cap mena de retret o de dubte a la veu. Per a ella no existia un turment més gran que una nova separació de Cèsar, però hi havia una qüestió per sobre de tot: la seguretat del seu marit.

—A Rodes —va respondre ell, mirant el llit sobre el qual havia estès roba, sandàlies, papirs amb diversos mapes, una daga, una gladius…

Es preguntava què estava oblidant. Portaria esclaus i moltes més coses al vaixell que havia llogat, però ara estava decidint el més essencial: què havia de portar ell.

Cornèlia va seure en un solium en un dels racons de l’habitació.

—Això és molt lluny —va comentar—. Em fa l’efecte que és a la fi del món.

—Ja ho sé, però és necessari. Aquesta vegada, contra Híbrida, ni tan sols m’han deixat acabar el judici. Em volen fora. Els optimates, vull dir. O mort.

Ella va callar i va contenir les llàgrimes. No volia afegir més preocupacions al seu marit.

—Estarem bé —va dir Cornèlia finalment, amb la boca petita i en veu baixa, però amb tota la serenor possible—. I m’ocuparé molt bé de Júlia. Estaràs orgullós de totes dues. Tu només cuida’t. El món és tan gran i tan perillós... Especialment, el mar…

Ell la va mirar i va assentir abans de tornar-se a girar i repassar les coses que havia disposat sobre el llit.

—Aniràs sol? —va preguntar ella.

—No, Labiè m’acompanya. S’ha ofert a fer-ho.

—Això m’agrada. —D’alguna manera, ella pensava que en companyia del lleial Labiè el seu marit estaria més segur, però, tot i així, podien passar tantes coses terribles en un viatge tan llarg…

En aquell moment, Aurèlia va treure el cap per la porta de l’habitació:

—Puc passar? —va preguntar, mirant alternativament el seu fill i Cornèlia.

—Esclar, mare —va respondre ell mentre Cornèlia assentia amb un evident gest de benvinguda a la cara.

Un cop el seu marit marxés cap a Orient, la seva sogra tornaria a ser el seu gran suport a Roma.

—No qüestiono la teva partença —va començar Aurèlia adreçant-se al seu fill—. És el més prudent que pots fer després d’allò de Dolabel·la i amb el que ha passat al judici contra aquell salvatge d’Híbrida, i a més ho vas prometre a Pompeu i aquest és dels que no obliden; però, on penses anar?

Cèsar, que tornava a mirar el llit, trigava a respondre.

—Va a Rodes —va aclarir Cornèlia.

—Sí, a Rodes —va confirmar ell, ara sí, mirant-la als ulls.

—Per què Rodes? —va preguntar la mare.

—Vull completar els meus estudis en oratòria —va comentar Cèsar—. Soc bo, ja ho he demostrat a la basílica en aquests judicis, però he de ser millor. I com que me n’he d’anar, no els vull fer la impressió que surto fugint. Tothom sap que a Rodes hi ha Apol·loni, el millor professor de retòrica.

—Això és veritat —va acceptar la mare—. Llogaràs un vaixell?

—Un dels mercants que van d’Òstia a Alexandria —va explicar Cèsar—. Dels que porten cereals des d’Egipte i tornen a Orient amb oli i vi. M’emportaré alguns esclaus, vitualles, uns quants diners i Labiè m’hi acompanyarà.

Aurèlia assentia a cada precisió. Igual que a Cornèlia, que l’acompanyés Labiè li semblava una molt bona idea.

—Mare, m’agradaria estar sol una estona —va continuar Cèsar—. Tinc por d’oblidar-me d’alguna cosa. Necessito concentració.

—I tant —va acceptar ella.

—Vinc amb tu. —Cornèlia es va aixecar per sortir amb la seva sogra de l’habitació i deixar que el seu marit pogués fer els preparatius per al viatge sense les constants interrupcions d’una i l’altra.

Un cop a l’atri, va mostrar la seva preocupació a Aurèlia:

—Rodes és molt lluny. Em fa patir la seva seguretat.

—Ja va viatjar a Lesbos fa uns quants anys i va tornar. No t’amoïnis. Els déus el protegeixen —va replicar la sogra amb confiança.

—Sí, però aquella vegada, quan va anar a Orient, a Bitínia i després a Lesbos, ho va fer sota el comandament de Lucul·le, dins de l’engranatge de l’exèrcit romà a la regió. I després, quan va anar a Macedònia, ho va fer en el curs d’una investigació per a un judici a Roma. En canvi ara hi va sol, acompanyat per Labiè, sí, i ho agraeixo, els déus saben com aprecio Tit Labiè per la seva lleialtat constant al meu marit. Però tots dos viatjaran sense cap ajuda militar o oficial. Ho faran com a privati, com a ciutadans particulars, i el mar i tot Orient estan plens de perills i guerres i tempestes, i tinc por que Gai no torni aquesta vegada, viatjant sense suport militar i sense cobertura legal de Roma.

—Ja va ser un fugitiu —va contraposar Aurèlia— i va sobreviure.

—Ja ho sé, ja ho sé —va admetre Cornèlia, però encara amb un to de desesperació en les seves paraules—. Quan el menyspreable Sul·la li va exigir que es divorciés de mi i ell s’hi va negar. Però llavors va ser un fugitiu només per Itàlia, i va estar a punt de morir per les febres dels pantans. A Orient, amb l’única ajuda del seu amic, està subjecte a mil amenaces.

Aurèlia va sospirar. Quan va veure que la seva jove estava tan terriblement angoixada, la va agafar de la mà i la va portar cap l’impluvium, va acomodar Cornèlia en una sella i ella va seure a l’altra.

—Cèsar tornarà, no ho dubtis i no t’amoïnis —va intentar consolar la seva jove, sense deixar-li anar la mà—. No sé ni com ho farà ni què li passarà en aquest viatge, però els déus vetllen per ell. I perquè estiguis tranquil·la, et diré una cosa que tinc molt clara dins del cor: lluny de Roma està fora de perill. Fora de la ciutat són els altres els que l’han de témer. És aquesta ciutat, aquesta maleïda ciutat la que em preocupa. Cèsar està mil vegades més segur enmig de la terra més hostil, envoltat de milers de bàrbars en peu de guerra, que no pas als carrers d’aquesta maleïda Roma plena de traïdors.

Al tablinum

Cèsar va anar de l’habitació al seu despatx privat. Repassava un papir on havia anotat tot el que creia que s’havia d’endur en el viatge a Orient, quan, tot d’una, per simple intuïció, perquè cap so havia anunciat la intrusa, es va girar i la va veure: la petita Júlia, de només sis anys, era darrere seu mirant-lo fixament.

—De debò que te n’aniràs, pare? —va preguntar amb la seva veu infantil, amb els ulls negats de llàgrimes a punt d’esclatar.

Cèsar va sospirar.

Va tenir clar que la nena escoltava d’amagat les converses dels grans, tot i que, qui era per renyar-la, si precisament ell s’havia passat tota la infantesa i la joventut fent el mateix? Per tant, en comptes de recriminar-l’hi, es va inclinar a la cadira i li va parlar amb veu suau i amb el millor somriure que va poder.

—Sí, me n’he d’anar, Júlia, però tornaré.

Tanmateix, la nena no semblava satisfeta amb aquella resposta i, malgrat que intentava no plorar, unes quantes llàgrimes li van brollar dels ulls i van lliscar cristal·lines, netes, zigzaguejants, per les seves petites galtes rosades.

Cèsar la va continuar mirant i va tenir una idea: va agafar la seva filla per la cintura i se la va posar a la falda de cara a la taula.

—Mira —li va dir—. T’explicaré un secret, però m’has de prometre que no l’hi diràs a ningú.

Allò va captar la seva atenció i va aconseguir l’objectiu desitjat: la nena va parar de plorar.

—T’ensenyaré un llenguatge secret, un idioma que m’he inventat. Tu ja saps escriure molt bé, oi?

—Sí, pare. Molt bé, el tutor grec me n’ha ensenyat i la mare ha insistit molt que ho fes bé. Mira.

I la nena va agafar un càlam, el va mullar al flascó ple d’attramentum negre per impregnar-lo bé de tinta i va escriure, amb molta desimboltura per a la seva edat, el seu nom, el del seu pare i el de la mare de manera perfectament llegible.

—Això està molt bé, Júlia —va continuar el pare—. Ara, escolta’m. Has d’estar molt atenta. Pot semblar complicat, però, de fet, és molt simple.

—Estic atenta, pare.

—Observa. —Amb compte, Cèsar va agafar el càlam de la mà de la nena, va tornar a mullar-lo a la tinta i va començar a escriure lletres en el mateix full de papir que havia fet servir la nena per demostrar la seva escriptura—. Ho veus? Què hi posa aquí?

Ella va estirar el coll per llegir bé les lletres, mentre el seu pare, a poc a poc però sense parar, anava escrivint al papir.

—És l’alfabet llatí, pare, amb totes les lletres en ordre.

—Molt bé —la va felicitar Cèsar—. Ara… —va continuar després de completar la feina—, com ens saludem, Júlia?

—Diem ave, pare.

—Exacte —va confirmar ell mentre escrivia la paraula al costat de l’alfabet—, però en el meu idioma secret ave no és ave, sinó que s’escriuria així —i va anotar tres lletres.

—Eai? —es va sorprendre la nena—. Però això no té sentit, pare.

—Sí, sí que en té per a qui coneix el meu secret —va replicar ell, en to afectuós—. Observa. La a d’ave és aquí —i la va encerclar—, però si comptem quatre cap avall… —i va comptar des de la a saltant fins a la quarta lletra cap avall, ja que havia escrit l’alfabet de manera vertical, fins a arribar a la e—. Ho veus? —I va repetir l’operació amb la ve baixa: tres posicions cap avall, fins a arribar a la zeta i una més tornant al principi de l’alfabet i seleccionant la a—. I, finalment, per a la e, comptem quatre posicions cap avall, sempre cap avall llevat que se’ns acabi l’alfabet i haguem de tornar al principi tal com he fet abans. Des de la e, tenim la efa, la ge, la hac i la quarta és la i, de manera que faig servir la i per la e. Per això ave ho he escrit eai.

—Aaaah. —Júlia va obrir molts els ulls.

—A veure si ho has entès bé, d’acord?

—Sí, pare —va contestar ella totalment fascinada.

—Jo me n’he d’anar per un cert temps; de quina manera ens acomiadem?

—Diem vale…, bé, vale quan ens acomiadem d’una persona —va precisar la nena—, i valete si ens acomiadem d’unes quantes.

—Molt bé. Com que t’estàs acomiadant de mi farem servir vale, però com seria vale en el nostre llenguatge secret?

La nena va arrugar el front. Llavors va acostar la seva petita mà a la del seu pare per agafar-li el càlam i, quan el va tenir, va començar a comptar quatre posicions, sempre cap avall, per a cada lletra de vale en aquell alfabet llatí escrit en vertical.

—La ve baixa seria una altra vegada una a…

—Exacte —va confirmar ell molt atent.

—La a seria una altra vegada una e…, la ela seria… una cu. —Es va aturar i va mirar el seu pare als ulls. Cèsar va assentir i ella va continuar—: I la e una altra vegada una i. Vale és… aeqi! —va exclamar victoriosa.

——Aeqi, amor meu —va repetir Cèsar, i li va fer un petó—. Ara, quan vulguis escriure’m un missatge secret, ja sabràs com fer-ho perquè només l’entengui jo.

—Sí, pare.

—I recorda-ho, Júlia: tornaré.

IV

El setge de Lauro[7]

Als encontorns de Saguntum[8]

Costa est d’Hispània

76 aC

L’avenç per la costa hispana del Mare Internum per part de les tropes de Pompeu va ser qualsevol cosa excepte un passeig militar. A l’hostilitat que havia trobat a les bel·licoses terres de la Gàl·lia, ara s’hi afegia no només una estranya oposició de les ciutats hispanes a allotjar les seves legions o proporcionar-los subministraments, sinó atacs constants de petits grups de legionaris sertorians que els sotjaven a cada milla que els conduïa cap al sud.

El propòsit de Pompeu era arribar a Tàrraco[9] i després a altres ciutats rellevants de la costa com Saguntum o Cartago Nova, per fer-se amb el control efectiu dels seus ports i d’aquesta manera assegurar una connexió fluïda amb Roma per mar, però les reticències a tot arreu a col·laborar amb el seu exèrcit eren immenses i difícils de resoldre sense fer servir la violència.

—No ho entenc —comentava Pompeu un dia al seu praetorium de campanya davant de Saguntum, de camí cap a la ciutat de Lauro, un reducte lleial als optimates enmig d’aquella regió hostil al Senat de Roma—. Tots aquests territoris fa decennis que estan romanitzats. Per què ens tenen tant d’odi?

Gemini es va aclarir la gola.

El procònsol coneixia aquell tic i sabia que era un preludi de males notícies.

—Para d’aclarir-te la gola i explica’m el que sigui que hagis esbrinat —li va etzibar amb impaciència.

—Em sembla que sé per què els celtibers i altres pobles d’Hispània són tan fidels a Sertori.

Pompeu va seure i va inspirar fondo.

—T’escolto.

—Tinc confirmació que Sertori ha creat un Senat alternatiu al de Roma. Lluny d’aquí, en un lloc de l’interior, a la ciutat d’Osca,[10] a prop de les muntanyes que separen Hispània de la Gàl·lia, al nord. En aquest conclave ha admès tota mena de representants de les aristocràcies locals hispanes i respecta les decisions que s’hi prenen.

—D’aquesta manera evita que el vegin com un cabdill o com un aspirant a proclamar-se rei. —Pompeu començava a entendre més bé el perquè del suport a Sertori i de l’hostilitat a les seves tropes: Roma no havia atès mai les demandes dels provincials; Sertori, en canvi, els estava oferint un món on ells sí que participaven en les decisions sobre el seu present i el seu futur.

—Exacte, procònsol —va continuar Gemini—. Però hi ha més coses: una de les primeres normes que va aprovar aquest Senat va ser una reducció molt substancial dels impostos, i Sertori l’ha acatat. Això l’ha fet molt popular a tot Hispània, en particular entre els lusitans i els celtibers, tot i que la mesura ha minvat els seus recursos econòmics. A més, ha creat una Acadèmia per formar els fills de les elits locals, també a Osca. D’una manera o d’una altra, el rebel popular està creant… —No va gosar posar un nom exacte a allò que Sertori estava fent; era massa inquietant per a Roma.

—Sertori està creant una nova república —va sentenciar Pompeu. Es va aixecar i va continuar parlant amb les mans a l’esquena, mentre caminava amunt i avall de la tenda—. Senat nou, una capital nova, lleis noves, formant noves generacions de rebels… —Es va aturar i va mirar Gemini—. L’hem d’eliminar com més aviat millor. Metel està acorralant Hirtuleu al sud. Nosaltres no ens podem quedar enrere. Necessitem subministraments i la ciutat de Lauro ens és lleial, hem d’arribar-hi i fer-nos amb tot l’equipament i les vitualles que puguem per endinsar-nos a la Hispània Citerior, cap a Osca mateix, i liquidar aquest miserable.

—Sí, procònsol, ho hauríem de fer, perquè a més Sertori… se’ns ha avançat i ja està assetjant la ciutat de Lauro.

—Ell mateix o un dels seus legati?

—Ell mateix —va confirmar Gemini.

La conversa va acabar en aquell precís instant. Gemini també tenia notícies sobre Cèsar, però va comprendre que ara el més urgent era Sertori i assistir la ciutat de Lauro abans que caigués a mans de l’enemic.

Pompeu va ordenar sortir aquella mateixa tarda en direcció a Lauro. Des de Saguntum no era lluny. Al contrari, eren molt a prop. Tenia l’oportunitat no només de derrotar el líder rebel, sinó d’atrapar-lo, de capturar-lo viu i de portar-lo cobert de cadenes a Roma.

Lauro, 76 aC

Campament de Quint Sertori

Els legionaris populares obrien pas al seu líder sense necessitat que Sertori hagués de fer servir lictores. Es feia acompanyar per ells com una manera de legitimar la seva posició en un nou estat romà, però no calia que anessin davant seu. La sola presència del líder militar suprem popular a Hispània, la confiança que despertava en tots els seus homes, era suficient perquè tots s’afanyessin a fer-se a un costat i a deixar-li el camí lliure.

Marc Perpenna, un dels seus legati de màxima confiança, l’acompanyava en aquella inspecció dels voltants de la ciutat fortificada de Lauro, una de les poques a la regió que s’havia mantingut fidel al bàndol dels optimates que governaven Roma i ciutat cap a on sabien que es dirigia, magnis itineribus, a marxes forçades, ni més ni menys que Pompeu amb el seu nou exèrcit.

Sertori i Perpenna es van aturar en un petit promontori des d’on s’albirava en un costat la ciutat emmurallada de Lauro, i a l’altre, un turó proper que, des d’un punt de vista militar, oferia una posició de privilegi per assetjar la ciutat. Sertori havia decidit rendir Lauro com fos, per deixar patent que ni l’arribada del suposadament invencible Pompeu canviaria el fet que ell i les seves legions populares mantenien un control ferri d’Hispània. Li havien arribat notícies que Metel havia derrotat Hirtuleu: estava clar que el seu home al sud s’estava retirant, cosa que feia que l’enfrontament amb Pompeu fos encara més decisiu; els ulls de tots els celtibers estaven posats en aquella petita ciutat. Sense voler-ho, Lauro s’havia convertit en un símbol de l’estira-i-arronsa que populares i optimates tenien a Hispània des de feia uns quants anys. I Sertori en volia sortir vencedor.

—Ens situarem al cim d’aquell turó amb el gruix de les tropes —va decidir.

Perpenna va assentir, tot i que tenia dubtes.

—Però… procònsol…

S’adreçava amb aquest rang al seu superior, conscient que a Sertori li agradava, en una altra estratègia seva per donar aparença de legalitat al seu lideratge, de dotar el seu control d’Hispània d’una sensació d’estat romà alternatiu al dirigit des del Senat de Roma.

—Parla, Perpenna.

—Procònsol, si ens situem en aquell turó, Pompeu ens atraparà entre els lauronites, que van a favor seu, proveïts amb arcs i llances a dalt de les muralles de la ciutat, i l’exèrcit que comanda el mateix Pompeu.

—Tens raó —va acceptar inicialment Sertori—, i sé que Pompeu et va derrotar… —Es va corregir i va reformular el que es disposava a dir—: I sé que vas veure Pompeu derrotant moltes de les nostres cohorts populares a Àfrica, però Lauro serà diferent. En pots estar ben segur.

Perpenna no es va oposar més als plans del seu superior, però malgrat que Sertori havia evitat dir explícitament que Pompeu l’havia derrotat a Àfrica, va tenir clar que això era el que pensava d’ell. I li va doldre. Li va saber molt de greu. I Perpenna es va guardar aquell rancor, en silenci.

Exèrcit de Pompeu, a cinc milles de Lauro

L’exèrcit de Pompeu va arribar als encontorns de la ciutat i es va trobar les tropes del seu enemic al cim d’un turó. Era una aparent posició de força, però alguna cosa fallava.

—No podran retrocedir, si som capaços d’atacar-los i obligar-los a replegar-se —va comentar Gemini—: Darrere seu hi ha les muralles dels lauronites, armats fins a les dents i amb ganes de llançar-los tot el que tenen.

Pompeu escoltava i valorava la situació.

—Exacte —va admetre, però arrugava el front mentre escodrinyava tot l’horitzó, com si hi busqués alguna cosa—. No s’albiren més tropes enemigues que vinguin a ajudar Sertori. Sí, jo també crec que ens podem llançar cap al turó: perdrem homes, però si els envestim amb prou força per obligar-los a retrocedir, tal com dius, els lauronites faran que aquest replegament es converteixi en una matança total de populares. —Pompeu no feia servir la paraula legionari per referir-se a aquells soldats, als quals tan sols considerava rebels miserables.

El procònsol del Senat de Roma continuava inspeccionant l’horitzó: havien deixat enrere el campament abandonat de Sertori, que havien envoltat sense ni tan sols saquejar-lo perquè Pompeu tenia clar que la rapidesa era clau en aquell atac. Després, un cop rendides les tropes sertorianes, capturat el seu líder, alliberada Lauro, ja tornaria a aquell campament enemic i s’apropiaria de tot l’armament o els subministraments que hi haguessin deixat els rebels abans de desplaçar-se cap al turó.

—Així… ataquem, procònsol?

—Primer envia missatgers a Lauro i que informin de la nostra intenció amb l’objectiu que estiguin preparats per massacrar Sertori i els seus quan nosaltres ens llancem turó amunt. Quan els lauronites ho sàpiguen, atacarem.

Exèrcit de Sertori, turó al costat de Lauro

—Estan enviant missatgers a Lauro —va anunciar Perpenna, assenyalant la direcció en què cavalcaven uns quants genets de Pompeu que rodejaven el turó on eren—. Podríem intentar interceptar-los.

—No —va replicar Sertori—. Tots dos sabem el que diuen aquests missatges. Simplement, mantenim la nostra posició. Desplega les tropes en triplex acies.

Perpenna va callar i va assentir, però va observar que altres oficials que eren a prop compartien la seva inquietud.

Tanmateix, darrere d’ells, els legionaris populares es mostraven més serens: Sertori els havia donat una gran cosa per la qual combatre. Els havia fet partícips del seu projecte, que no era el simple enfrontament contra l’elit dels optimates, dels senadors més extremistes que només buscaven defensar els seus privilegis i la riquesa obtinguda a partir del molt desigual repartiment de les grans victòries de Roma. Sertori havia creat un nou Senat a Hispània, noves lleis, i els celtibers donaven suport a aquestes normes més justes, sense espolis dels recursos locals en benefici d’uns potentats que es refugiaven darrere normes dictades per ells mateixos al seu Senat corrupte de Roma. Sí, els legionaris populares d’Hispània confiaven cegament en Sertori. Perquè el veien lluitar amb ells, menjar amb ells, beure amb ells. I perquè amb ell sempre aconseguien la victòria, una rere l’altra. I perquè, encara que no hi hagués pillatge, cobraven el salari amb regularitat. Per això, quan van veure que s’aproximava l’exèrcit de Pompeu, tot i notar al clatell l’alè dels lauronites, coneixedors que no podien cedir terreny o serien massacrats des de les muralles, no van dubtar del seu líder. No farien cap pas enrere. A més, estaven convençuts que Quint Sertori devia tenir pensada alguna solució. Sempre tenia un pla. Per això feia anys que destrossava els exèrcits consulars que enviava Roma.

Els legionaris van maniobrar i les cohorts es van posicionar al llarg del vessant del turó de Lauro en triple línia de combat. Si Pompeu els volia atacar, que els ataqués.

Exèrcit de Pompeu, a la planura

Pompeu va disposar les seves pròpies legions també en triplex acies. Sabia que combatre en aquell vessant, en ascens, seria dur per als seus homes, però ja tenia pensat enardir-los dient-los que els lauronites ja havien contestat als seus missatgers per confirmar que ho tenien tot preparat, i que, en el moment que fessin retrocedir una mica els sertorians, els llançarien a sobre una pluja de ferro. Pompeu estava molt confiat que aquest argument infondria ànims als seus homes, i quan estava a punt de situar-se davant de les tropes per arengar-les, Gemini es va aclarir la gola darrere seu.

—Procònsol… —va dir.

Pompeu es va girar amb cara de fastigueig. Estava molt centrat en el que havia de dir als seus homes i no volia interrupcions, però es va adonar que el subordinat assenyalava cap a la rereguarda de les seves tropes. I el que va veure no li va agradar. Gens ni mica.

A la rereguarda de l’exèrcit de Pompeu

Uns minuts abans

El vent passava entremig de les tendes abandonades del campament sertorià. Per terra s’hi veien estris de cuina, fogueres apagades amb presses, encara fumejant, fins i tot alguns pila oblidats en el que semblava una ràpida sortida per envair el turó on els legionaris de Sertori s’havien desplaçat.

Hi havia un silenci dens, especial, que feia que fins i tot el vent bufés gairebé mut.

De sobte, d’una de les tendes en va sortir un home armat.

L’home es va separar uns quants passos de l’entramat de teles de la porta de la tenda i va mirar al seu voltant. A la llunyania, avançat a la posició del campament, va veure l’exèrcit de Pompeu a punt de llançar-se contra els legionaris que ocupaven el turó de Lauro. Tot anava de la manera que havia presagiat Sertori.

Octavi Grecí, l’home que observava la disposició de les dues tropes, va fer un crit.

—Ara, per Hèrcules!

I, de sobte, de totes les tendes suposadament buides, en van sortir soldats armats i a punt per entrar en combat.

Sota les ordres de Grecí, es van afanyar a formar les cohorts que Sertori havia deixat amagades al campament aparentment abandonat i es van dirigir a tota velocitat cap a la rereguarda de l’exèrcit pompeià.

Eren més de sis mil homes. Una legió sencera. Una força d’atac potent, decidida i amb ordres precises.

Exèrcit de Pompeu, a la planura

Pompeu va mirar cap a la rereguarda.

I els va veure.

Va comprendre que hauria d’haver revisat el campament dels sertorians abans de continuar avançant cap al turó, però ja no tenia sentit pensar en el que hauria d’haver fet i, senzillament, no havia fet.

Amb aquesta nova situació no podia atacar. Es pensava que havia atrapat el seu enemic entre dos fronts, entre les seves legions i les muralles de Lauro plenes d’arquers, i ara era ell qui estava entre dos focs. Però amb una diferència important: els arquers de Lauro no podien moure’s de la ciutat, mentre que la legió que avançava cap a la rereguarda del seu exèrcit era un enemic mòbil.

—Què fem? —va preguntar Gemini.

Pompeu pensava a tota velocitat, però no tenia cap pla per a aquella aparició inesperada de sertorians a la rereguarda. Sabia el que volia fer: atacar; però també sabia el que havia de fer: replegar-se. Retirar-se i esperar l’arribada de Metel, el qual, després d’haver derrotat Hirtuleu al sud, ja es dirigia cap a l’est d’Hispània per ajuntar les dues forces i, així, superant amb tants efectius les tropes sertorianes, no trigarien a aniquilar-les. Amb tot, per fer aquesta unió caldria temps, i això deixava Lauro desatesa en aquell interval, condemnada a la seva sort. I, d’altra banda, una cosa primordial en la ment de Pompeu: aquella unió no li permetria adjudicar-se l’èxit de derrotar ell sol Sertori tal com havia desitjat i plantejat aquell matí.

La ràbia se’l menjava per dins, però la intel·ligència va saber governar els seus actes, encara que fos una intel·ligència que condemnava una ciutat sencera.

—Ens repleguem —va dir Pompeu. Ho va dir en veu baixa, a contracor, gairebé mossegant-se la llengua, però ho va dir—. No puc conduir unes quantes legions a combatre en un vessant costa amunt mentre una altra legió enemiga ens envesteix per darrere. No es pot combatre en dos fronts alhora. No s’ha fet mai.

I es va girar cap al turó buscant Sertori. El va trobar, avançat a les seves tropes, amb les mans als malucs, desafiador, envoltat pels seus oficials.

Pompeu fins i tot es va poder imaginar el somriure que aquell maleït devia tenir dibuixat a la cara.

Dalt del turó

Sertori veia com les legions enemigues es retiraven per evitar combatre en dos fronts alhora. Des d’allà podia observar Pompeu dret, encara al costat del vessant del turó que havia estat a punt d’atacar, mirant-lo des de la distància.

Va parlar alt i clar perquè ho sentissin els oficials:

—Avui ensenyaré a l’aprenent de Sul·la que un legatus ha de mirar molt més al seu voltant i no només cap endavant.

Els seus oficials, que fins feia ben poc, fins a l’aparició de la legió oculta al campament, havien estat dubtant, van riure i es van relaxar. Només Perpenna es mantenia molt seriós i en silenci.

Sertori va donar diverses instruccions, perquè la lliçó que volia donar a Pompeu tot just acabava de començar.

—Envieu missatgers a Grecí i que guardi la distància amb nosaltres, sempre a la rereguarda de Pompeu. Això mantindrà l’enemic reticent a combatre. I envieu també emissaris a la ciutat. Dieu-los que, si es rendeixen, respectaré les seves vides, però si decideixen alçar-se en armes contra nosaltres, arrasarem Lauro i els matarem a tots, sense excepció.

Exèrcit de Pompeu

Pompeu va patir humiliació rere humiliació.

Els lauronites van veure que el procònsol dels optimates enviat des de Roma per liquidar Sertori es mantenia immòbil i no l’atacava per por de ser envestit per dos fronts alhora. D’aquesta manera, la gent de Lauro va decidir acceptar les condicions de rendició proposades per Sertori. Ell era el seu enemic, però per tot Hispània, sobretot des de la creació del Senat a Osca, havia corregut la veu que aquell home era fidel a la seva paraula. Així, Lauro va obrir les portes i Sertori va deixar sortir tots els habitants i va ordenar als seus homes que no toquessin ningú: ni homes armats o civils, ni dones ni infants. Però, malgrat que això ho complia, va ordenar que els seus legionaris s’acarnissessin amb la ciutat i la cremessin.

I Pompeu ho va haver de veure tot, immòbil, com un testimoni mut, avergonyit davant la seva incapacitat per aturar la caiguda d’una ciutat aliada a la seva causa.

Va ser testimoni de com les flames devoraven les cases, els carrers i fins i tot les muralles.

Només se’n van respectar els temples.

Sertori no lluitava contra els déus, sinó contra els senadors optimates de Roma, que, sense ser-ho, es creien déus.

Pompeu va començar a comprendre que Roma tenia no només el problema de Cèsar, tal com havia repetit Sul·la una vegada i una altra, sinó també la urgència de Sertori, que a més d’un hàbil comandant era un perillós estrateg militar i polític: aplicava la força quan calia, però respectava les vides humanes i els temples sagrats, es congraciava amb els celtibers abaixant-los els tributs i evitava que el veiessin com un rei implantant un Senat a Osca que donava l’aparença d’un govern consensuat amb els hispans i no pas imposat només per la força.

—Fes el favor de donar-me alguna bona notícia —va demanar Pompeu—. Alguna cosa que m’agradi. O simplement fes silenci.

—Hi ha noves de Roma.

—Sobre?

—Sobre Cèsar —va precisar Gemini, que abans s’havia guardat aquella informació—: Tal com ens van informar, ha sortit fugint per por que els homes d’Híbrida l’assassinin als carrers de Roma. Ha embarcat en un mercant amb destinació a Orient.

—Això ja ho sabíem —li va etzibar Pompeu amb aire de fastigueig.

—Ara sé que navega cap a Rodes —va especificar Gemini.

—I això per què és rellevant? —El procònsol estava a punt de perdre la paciència. El dia no havia anat bé i el seu home de confiança no estava ajudant a acabar-lo una mica millor.

—S’han vist nombrosos vaixells pirates a la regió. La campanya d’Isàuric no va servir per eliminar aquests malfactors del mar. Cèsar navega cap a una trampa mortal.

—Així sigui. Tal com va el dia, això per a mi són bones notícies —va acceptar Pompeu—. A veure si els déus ens són més propicis en les aigües que en aquesta terra maleïda d’Hispània.

Pompeu va escopir a terra.

Va demanar copes i vi.

—Pels pirates! —va brindar, i tots dos van beure.

Van buidar les copes amb tragos llargs.

Al cap d’una estona, Gemini va reprendre la conversa.

—Així doncs… no atacarem Sertori mentre mantingui aquella legió a la nostra rereguarda? —va inquirir, tornant al present immediat que els envoltava, ja que es preguntava quant de temps pensava estar així Pompeu, bloquejat, sense actuar.

—No, no atacarem. Esperarem.

—Si el procònsol m’ho permet preguntar: esperarem... què?

—Pots preguntar i jo et responc, Gemini: esperarem l’arribada de Metel. A Sertori li agrada la guerra lenta. Bé, li mostrarem que jo també puc ser pacient: esperarem Metel i el seu exèrcit, que avancen des del sud. Llavors serà Sertori qui estarà entre dos fronts, i tots dos, d’unes quantes legions. Veurem què fa el rebel.

Turó de l’exèrcit de Sertori, al costat de Lauro

—Una gran victòria —va admetre Marc Perpenna quan es va quedar a soles amb el líder dels populares observant la destrucció de la ciutat que se’ls havia resistit fins feia molt poc—. Aconseguida amb una gran estratègia, però… hi ha dues coses que m’amoïnen.

—Quines coses? —li va preguntar Sertori mentre es girava per mirar-lo i prestar-li tota l’atenció.

Sabia que Perpenna era un home susceptible, poc acostumat a rebre ordres i potser no tan hàbil militarment com ell, però també era un valent de la causa popular i d’aquests en necessitava tants com fos possible al seu costat. Tanmateix, no volia que estiguessin amb ell en la desconfiança o el dubte, sinó en la seguretat que tenien un bon líder. Si els oficials dubten, aquests temors es transmeten als altres legionaris i tot tremola davant de l’enemic; però si els oficials estan en sintonia amb el líder, la cadena de comandament es manté tensa, fèrria, i només transmet força a cada soldat al front de batalla. Això és el que necessitaven. Sertori estava convençut que el conflicte anava per a llarg. I més amb la seva estratègia de guerra de guerrilles, evitant, sempre que pogués, grans batalles, tal com acabava de fer amb el setge de Lauro: havia conquerit la ciutat, però sense la gran batalla que Pompeu buscava. Era una guerra lenta de desgast amb la qual esperava portar Roma a l’agonia i, finalment, a la negociació i a les concessions, forçant el Senat d’optimates a acceptar moltes de les peticions dels populares.

—Bé, si tots haguéssim sabut això de la legió de Grecí, amagada al campament i amb instruccions d’amenaçar la rereguarda de l’enemic, hauríem viscut tota la situació amb més seguretat. No entenc per què no has compartit aquesta informació amb la resta d’oficials.

Sertori va assentir unes quantes vegades mentre responia:

—És ben cert. Jo també he percebut nerviosisme entre els tribuns a dalt del turó, nervis que s’han dissipat quan ha aparegut la legió de Grecí. Però Marc, estem en una guerra civil, i a les guerres civils les traïcions i el flux d’informació d’un exèrcit a un altre és molt freqüent, infinitament més que quan es combat contra bàrbars. No em podia arriscar.

Marc Perpenna es va passar la mà per la barba i va assentir una vegada.

—D’acord, és un motiu —va admetre.

Es va fer silenci entre tots dos. Sertori es va girar cap a la ciutat en flames, i al cap d’un instant, mentre Perpenna encara ponderava la resposta rebuda, va deixar anar una pregunta:

—Però has dit que t’amoïnaven dues coses: quina és l’altra?

—Ah, sí —va dir Perpenna, com si baixés dels núvols—: M’amoïna molt el tema dels diners: hem abaixat els impostos per aconseguir el suport dels celtibers i s’ha aconseguit aquest objectiu, però estàs plantejant una guerra llarga, i un conflicte així, que es dilati en el temps, és molt… costós.

—Sí, tornes a encertar en el diagnòstic. Una qüestió important. Sense diners no podem guanyar. Cal pagar les legions. Els homes no viuen només d’ideals, necessiten un salari regularment. A mi també em preocupa el tema i per això he pres mesures per resoldre’l.

A Perpenna li semblava que només hi havia un camí; impopular, però l’únic possible:

—Tornaràs a apujar els impostos, oi? Ara que estem més assentats en el control d’Hispània és un bon moment. I es pot justificar per la guerra, per una situació d’emergència…

—No, no. Això seria faltar a la meva paraula d’acatar les decisions del Senat d’Osca —el va interrompre Sertori—. A més, revifaria la rancúnia dels celtibers, i els necessitem amb nosaltres. —D’aquesta manera va deixar clar que no apujaria els impostos per obtenir fons per a la guerra—. He posat en marxa un altre pla. Els diners, de fet, ja són de camí. I el que he venut també és de camí. Ningú no dona diners a canvi de res.

—Què has venut? —Perpenna estava completament perdut.

—Legionaris. Bé, no és una venda, més aviat és un lloguer. Lluitaran a favor d’algú a l’altra punta del Mare Internum. He enviat unes quantes cohorts de legionaris en una flota des de Cartago Nova cap a Orient perquè lluitin com a mercenaris per al rei Mitridates del Pont. A canvi, el rei ens ha enviat tres mil talents. Aviat arribaran. Per això hem de mantenir el control de la costa. Per això som aquí.

Marc Perpenna feia càlculs:

—Això són uns… —va arrufar el front mentre calculava ràpidament— divuit milions de dracmes.

—Sí —va confirmar Sertori.

—Podrem finançar la guerra durant molt de temps.

—I no només això —va continuar Sertori, girant-se per observar l’exèrcit enemic—. Ja has vist com Pompeu s’ha aturat en sec per por de lliurar batalla en dos fronts. Està esperant que arribi Metel des del sud, per atrapar-nos a nosaltres entre els seus dos exèrcits.

Perpenna va assentir per mostrar que seguia el raonament del seu superior.

—Doncs jo obriré un altre front als optimates amb Mitridates a Orient, i al mateix temps aconseguiré diners per a les nostres legions. Sul·la va ser un dictador cruel i despietat amb tothom, especialment amb nosaltres, amb els populares, però ens va deixar un regal: en el seu afany per tenir el control de Roma, no va acabar amb el desafiament permanent que suposa Mitridates a Orient, i va quedar sense resoldre. De fet, va fer servir aquell conflicte per apropiar-se d’un exèrcit, per enfortir-se ell. Doncs aprenguem de Sul·la allò que ens pot ser útil per als nostres propòsits: ara nosaltres utilitzarem l’existència de Mitridates per debilitar els optimates i aconseguir diners. Molts diners i un segon front, però no de batalla, sinó de guerra.

Marc Perpenna va parpellejar unes quantes vegades mentre mirava Sertori. No va dir res, però la seva admiració era patent.

Sertori es va adonar que havia aconseguit l’objectiu que s’havia proposat amb aquella conversa: s’havia guanyat el respecte de Perpenna.

V

El preu d’una vida

Costa sud de Cilícia, Mare Internum

75 aC

—Ens mataran! —repetia una vegada i una altra el capità del vaixell—. Ens mataran a tots!

—No necessàriament —va dir tot d’una Cèsar, despertant dels seus records—. Hi ha una altra opció.

—Una altra opció? —va preguntar Labiè, incrèdul. Ja havia acceptat que es tractava de pirates, però no captava què podia estar pensant el seu amic—. Quina altra opció ens queda que no sigui lluitar o morir?

—Negociar —va dir Cèsar.

—Aquests només negocien amb gent important —va apuntar el capità del vaixell separant-se d’ells. Recorria la coberta amb la mirada cota, desolat pel desastre que planava sobre ell, amb les mans al cap.

—En això té raó —va assenyalar Labiè.

—Sí, però t’oblides que jo soc important —va afegir Cèsar—. He estat flamen Dialis a Roma, i condecorat militarment. Tenim connexions amb Roma.

—Amb una Roma que et vol més mort que viu —va dir el seu amic.

—També és veritat —va acceptar Cèsar—, però això ells no ho saben. Jo negociaré per tots.

Ho va dir amb seguretat, amb un aplom estrany, com si ja tingués un pla.

Els vaixells pirates van encerclar el mercant.

El capità havia agafat una espasa i n’havia repartit unes quantes més entre els seus homes, en el que, sens dubte, era un acte valent però inútil. Cèsar se li va acostar.

—Prefereixo morir que ser venut com a esclau —va dir el capità.

Cèsar, serè, va fer un pas endavant, com si es preparés per rebre els primers pirates que ja escalaven el lateral del mercant.

—Porta els teus homes al fons de la coberta, i deixa’m parlar per tots. Sempre seràs a temps de fer-te matar.

El capità va retrocedir amb els seus mariners a l’altre extrem del vaixell.

Labiè es va col·locar al costat de Cèsar, però una mica més enrere. No per por, sinó per respecte al seu amic, que semblava que volia portar la veu cantant en tota aquella situació.

Al cap de poc, una cinquantena de pirates ja eren a coberta, armats amb espases i alguna llança, mirant amb aire amenaçador Cèsar, Labiè i la tripulació. Alguns reien: la por dels mariners del mercant era tan evident que els feia gràcia. Van veure que algun s’orinava a sobre i es podia veure com mullaven la roba que duien posada.

No obstant això, als pirates els incomodava una mica la mirada agosarada d’aquell home que hi havia al mig de la coberta, acompanyat d’un altre, que semblava que era l’únic que els desafiava.

De sobte, un altre home va pujar a bord del mercant i, durant un segon, tots els pirates el van mirar.

Cèsar va tenir clar que aquell era el líder.

L’home no esgrimia cap arma. Portava un punyal i una espasa cenyits per un cinturó a la cintura, però com que anava escortat, no es molestava a brandar les seves armes.

—Què hi tenim aquí… un valent o un ximplet? —va dir, en un grec tosc però comprensible, encarant-se a Cèsar.

Els seus homes es van posar a riure, ara amb més intensitat que al principi.

—Soc ciutadà romà —va respondre Cèsar.

—Aaah —va replicar el líder pirata de manera exagerada, fingint que estava impressionat—. Pretor, quaestor… potser? Edil? O hem capturat el vaixell d’un cònsol romà, que, curiosament, viatja sense el seu exèrcit? —I va deixar anar una gran rialla.

—No. Encara no he exercit cap magistratura.

—Oooh, el romà encara no ha exercit cap magistratura —se’n va burlar el líder dels pirates—. Però almenys deus ser senador de Roma, oi?

Cèsar va sospirar i va tornar a negar amb el cap.

—No es pot ser senador de Roma sense haver exercit una magistratura abans.

El pirata va arronsar les espatlles: les complexitats de l’entramat polític romà l’avorrien. L’únic que ell entenia era que aquell home no semblava important. Va mirar al seu voltant: els mariners del mercant estaven aterrits. Això li encantava.

—Encara soc massa jove per a aquests càrrecs —va afegir Cèsar, en un to notablement serè, tot i la difícil situació—, però he estat flamen Dialis, sacerdot de Júpiter. Si demanes un rescat per mi, en podràs treure una bona suma de diners.

En el moment que el pirata va sentir la paraula «diners», va deixar de mirar al voltant i va tornar a concentrar l’atenció en Cèsar.

—Sacerdot de Júpiter… —va repetir. Aquell era el déu suprem dels romans; semblava un càrrec d’una certa rellevància—. Has dit que has estat sacerdot d’aquest déu, ja no ho ets?

—No es pot tenir aquest càrrec per sempre, només durant un temps —va mentir Cèsar, per evitar l’espinós afer de la seva destitució del càrrec de flamen Dialis per Sul·la anys enrere—. Només ho he esmentat per demostrar-te que estàs davant d’algú important, pel rescat del qual podries obtenir uns bons rèdits, sempre que no es perdi ni una sola vida.

—No ho sé… —El pirata mirava a terra mentre parlava—. Per un magistrat, sé que els romans poden donar força diners, però per algú que només és ciutadà… no ho crec. I un segrest vol dir diners lents. És més ràpid vendre-us, a tu i a tots, com a esclaus en un port de la costa, en una de les illes de per aquí a prop. Hi ha molts llocs on la gent no pregunta d’on venen els esclaus. I se’n necessiten molts. Els diners lents no m’agraden. —Va alçar la vista per clavar els ulls en Cèsar—. Hauries de valer, almenys, vint talents de plata.

Labiè va quedar bocabadat. Allò era una quantitat absurda per una sola persona. Equivalia a uns cent vint mil dracmes.[11] D’on traurien aquella fortuna estant tan lluny de Roma? Haurien d’enviar missatgers a Itàlia, reunir els diners i després que arribessin intactes a mans dels pirates. L’operació podia durar uns quants mesos.

—Jo no valc vint talents de plata —va apuntar Cèsar.

—Ja ho sabia que no eres important —va respondre el pirata—. Doncs si no vals vint talents, no val la pena esperar el teu rescat…

—Jo valc molt més —el va interrompre ell.

—Més? —El pirata se li va acostar a poc a poc, amb l’avarícia brillant-li als ulls—. Quant més?

—Per mi pots aconseguir cinquanta talents de plata,[12] i abans de… —Havia de donar un termini curt, però no impossible.

—Abans de…? —va preguntar l’altre.

—Abans de la segona lluna plena.

Cèsar va ser categòric.

Labiè assistia a aquella conversa en silenci. Cèsar estava comprant temps, el seu pla devia ser enganyar el líder pirata amb falses promeses d’una enorme fortuna i després buscar una oportunitat per fugir, però ningú s’escapava viu dels pirates. Els que ho intentaven morien enfilats per les llances dels criminals durant la fugida.

—Com has dit que et dius, romà? —va preguntar el líder dels pirates.

—No ho he dit. El meu nom és Juli Cèsar.

El pirata va arquejar les celles i el va mirar de reüll.

—Aquest nom no em diu res. No ets pas gaire famós… —I va tornar a riure, abans d’afegir—: Però aquest preu només és per tu. A la resta els vendré com a esclaus.

—No —va replicar Cèsar amb decisió—. T’he apujat el rescat de vint a cinquanta talents, però aquest preu ens inclou a tots.

Labiè va contenir la respiració.

El capità del vaixell i els mariners miraven Cèsar entre l’admiració i la por. Les seves vides eren a les seves mans.

El líder pirata va rodejar Cèsar a poc a poc. No li agradava que li discutissin res.

S’hi va acostar i li va escopir a la cara.

—Això és per atrevir-te a dur-me la contrària davant dels meus homes, romà —li va etzibar, indignat, i es va apartar un parell de passos—, però els negocis són els negocis; d’acord, romà: cinquanta talents de plata. Si els rebo abans de la segona lluna a partir d’avui, sortiràs viu d’aquesta, tu i els teus homes, i també els mariners que t’acompanyen en aquest vaixell, però si passada la segona lluna no han arribat els diners, us vendré a tots com a esclaus. A tots menys a tu: a tu et crucificaré, per haver-me fet perdre el temps… Juli Cèsar.

—D’acord —va acceptar l’al·ludit.

El pirata va mirar fixament el seu interlocutor durant uns segons, després va arronsar les espatlles en un clar senyal d’incredulitat i, finalment, es va adreçar als seus homes.

—Encarregueu-vos del govern del vaixell, porteu tothom a baix. Tornem al port.

—Hauré d’enviar un missatger —va dir Cèsar, quan els pirates ja l’encerclaven.

—Ja en parlarem més tard, d’això, romà —va contestar el líder—. Aquí les ordres les dono jo.

Cèsar es va netejar la cara de la saliva del pirata i, guiat del braç per Labiè, va seguir els mariners cap a la seva presó a les entranyes del vaixell.

VI

La campanya de Tràcia

Tràcia,[13] 75 aC

Gai Escriboni Curió estava amoïnat. Volia anar cap al nord, però necessitava vitualles i subministraments de tota mena, i la província que tenia assignada, Macedònia, estava empobrida després del recent període de Dolabel·la com a governador. Podia continuar augmentant els impostos i, de fet, havia exigit pagaments suplementaris, i fins i tot podia inventar-se impostos nous, però el judici contra Dolabel·la dos anys abans havia agitat massa la província, i també Roma, de manera que va optar per una altra estratègia. No volia veure’s involucrat en un judici semblant al que s’havia enfrontat Dolabel·la.

El seu pla era aconseguir un triomf a qualsevol preu, però sense agitar les tumultuoses aigües de la política romana, que, a més, fins llavors, li havien permès navegar amb el vent a les veles: senador optimas, havia arribat a ser cònsol i, ara, governador. Només li faltava aquest triomf. Havia posat els ulls en els territoris dels mesis i els dàrdans, en direcció nord, a prop d’aquell gran riu Danubi que semblava un lloc inabastable per a les legions de Roma. Ell estava disposat a portar la frontera de l’estat romà fins a la seva riba.

Descartada l’opció d’apujar impostos, Escriboni Curió va decidir saquejar les terres dels tracis, ja derrotats per Sul·la en la seva campanya de Grècia, i fer-se amb tot el que necessités per al seu ambiciós projecte arrabassant-ho a un poble rendit i encara sense drets clars en relació amb les lleis romanes. O el que és el mateix: ningú a Roma escoltaria les seves queixes. Curió tampoc va fer diferències entre les tribus que havien col·laborat en el passat amb Roma i les que no.

Tanmateix, inesperadament per als romans, alguns tracis van presentar una sorprenent resistència a l’hora d’entregar bestiar i blat i altres vitualles a les tropes de Curió a canvi de pràcticament res. En particular, un líder de la difamada vella noblesa es va alçar en armes contra les cohorts de Curió i va incomodar el governador. Pel que semblava, aquell rebel, tal com el denominava Curió, havia lluitat en el passat a favor dels romans i feia la sensació que coneixia les seves tàctiques de combat, per això aturar-lo va ser una mica més difícil del previst. Però el traci estava en clara inferioritat numèrica i de recursos militars. Finalment, va ser detingut, la seva hisenda, incendiada, la dona i les filles, assassinades després de ser violades i torturades davant del líder rebel i centenars d’altres tracis. Curió va voler donar així un exemple de força davant de la resta de possibles líders tracis amb aquell noble arrestat, vexat i humiliat de mala manera, perquè la resistència a entregar subministraments a les seves tropes desaparegués del tot. De fet, l’acarnissament amb aquell rebel va produir l’efecte desitjat: les legions de Curió aviat van tenir el que necessitaven per marxar cap al nord. Només quedava una qüestió per decidir.

—I què fem amb el traci? —va preguntar un dels tribuns militars a Curió, assenyalant aquell aristòcrata local que havia gosat enfrontar-se a les tropes del nou governador de Macedònia.

El traci estava encadenat a un pal de fusta davant del praetorium de campanya. No tenia fills barons, i això havia causat al governador la sensació que aquell home era una persona dèbil: qui no era capaç d’engendrar un hereu, als seus ulls, no era ningú. Si el matava, amb ell moria el seu llinatge.

—El més lògic seria crucificar-lo… —va començar a dir Curió, però es va aturar i va arrufar el front.

Al tribú que l’havia interpel·lat, tot allò no li agradava. Gai Volcaci Tul·li —en constant combat a Orient, primer contra exèrcits de Mitritades i ara al servei del nou governador de Macedònia— preferia la lluita contra enemics reals, contra exèrcits, no aquella campanya de rapinya per proveir les tropes matant i arrasant-ho tot a matadegolla. Volcaci, a més, havia observat que Curió sempre intentava mantenir-se allunyat del combat. Quina diferència amb aquell jove tribú que va conèixer en el setge de Mitilene! Juli Cèsar, es deia. Roma l’havia expulsat. Com tothom, Tul·li estava al corrent de l’enfrontament entre els optimates, que ho controlaven tot, i els populares, que volien canviar les lleis. També sabia que aquell tal Juli Cèsar era d’aquest segon grup. Però ell, Tul·li, no es ficava en política i, tanmateix, quin plaer combatre amb algú que malgrat tenir el comandament compartia la primera línia de combat amb els legionaris. Què se’n devia haver fet, d’aquell jove patrici?

—No, no el crucificarem. —La veu del governador va interrompre els pensaments del tribú—. Cal enviar un missatge encara més dur a la resta de tracis.

Tul·li va arquejar les celles.

—Què hi pot haver de més dur contra un home que el que li hem fet, governador? —va preguntar l’oficial—. Amb ell de testimoni, hem torturat, violat i matat la seva dona i les filles, hem incendiat casa seva i ens hem apropiat de tot el que tenia. No sé què pot ser pitjor que tot això.

Curió va contestar de manera lapidària:

—No matar-lo. Això serà pitjor. Perquè pateixi més temps.

El tribú no creia que allò fos una bona idea: la rancúnia d’aquell traci devia ser terrible. A Tul·li també li havia arribat la informació que aquell home havia combatut a favor dels romans en el passat. Aquesta era la manera de pagar antigues lleialtats? Era intel·ligent crear tantíssim odi en algú fins i tot si era per intentar alliçonar la resta?

—Però si no el crucifiquem…, què en fem, clarissime vir? El portem presoner amb nosaltres cap al nord?

—Vendre’l com a esclau —va contestar el governador.

Les legions de Roma sempre anaven seguides de tractants que feien negoci ràpid i molt onerós amb els esclaus que les tropes romanes anaven creant en el seu avenç cap on fos, en aquest cas, cap al Danubi.

El centurió va assentir, malgrat que no li agradaven aquelles ordres.

El governador va tornar a l’interior del praetorium.

Tul·li va ordenar que deslliguessin el traci, que, tot seguit, va caure de genolls.

—Doneu-li aigua —va ordenar el tribú.

Un legionari va acostar una bota al presoner, que la va agafar, la va aixecar i va beure amb delit.

A Tul·li li va cridar l’atenció aquell anhel per la vida en un home que hauria d’haver estat completament enfonsat.

—Porteu-lo cap aquí —va dir el tribú.

Dos legionaris van aixecar el traci i el van empènyer perquè caminés darrere del seu superior. Van travessar el campament romà, van passar per sobre del fossat i van arribar a les tendes, a l’exterior de la fortificació, on acampaven els tractants d’esclaus.

Un home brut, alt i encorbat, que feia tuf de vi barat, va rebre el tribú.

—Què ens porten les legions de Roma avui? —va dir com a benvinguda.

—Aquí tens aquest home —va respondre Tul·li—. El preu de sempre.

—Però si està masegat a cops —es va queixar el tractant, més que res per rebaixar el preu que havia de pagar—. Amb prou feines s’aguanta dret. No val per treballar.

Tul·li va mirar el presoner i després el tractant.

—Aquest home és dur, creu-me —va dir, no per no regatejar, sinó per aquella intuïció de guerrer que tenia—. Resol els detalls amb els meus homes. —Es va girar i es va posar a caminar en direcció al campament.

El tractant va escopir a terra fastiguejat quan va veure que el militar no admetria rebaixes en el preu. Es va aclarir la gola i llavors es va adreçar al presoner.

—Com et dius, esclau?

La veu del tractant va arribar a les orelles del tribú mentre s’allunyava.

Es va sentir una bufetada.

—T’he preguntat com et dius, imbècil!

Tul·li es va aturar i es va girar per contemplar l’escena, tot i que no hi volia intervenir. Aquell esclau ja no era assumpte seu ni de les legions de Roma.

El traci continuava callat.

—Potser no entén el llatí —va apuntar un dels assistents del tractant.

Tul·li sabia que el presoner entenia el llatí. I el grec. L’havia sentit parlar amb altres presoners al campament en els dos idiomes.

—Ja veuràs si contesta o no —va dir el tractant encorbat, i va clavar unes quantes bufetades més al nou esclau fins que li va sortir sang del nas.

El traci, finalment, va empassar saliva, es va passar per la cara el dors d’una mà per interrompre el curs de la sang que li sortia del nas i va afirmar amb veu clara:

—El meu nom és Espàrtac.

VII

Un rescat impossible

Illa de Farmacusa

Mare Internum, als encontorns de la costa de Cilícia

75 aC

—Es fa dir Demetri —comentava Labiè a Cèsar a la tenda on els havien ubicat en una illa que desconeixien.

Probablement es tractava de la mateixa Farmacusa a prop d’on els havien capturat, però com que els havien desembarcat amb els ulls embenats per tal que no poguessin veure ni la badia ni el port de la base pirata, no n’estaven segurs. Si intuïen que es trobaven a Farmacusa, era perquè la navegació havia sigut molt breu des de l’abordatge, i tant Cèsar com ell havien arribat a la conclusió que els pirates s’havien limitat a circumnavegar l’illa.

—Qui? —va preguntar Cèsar.

—El líder dels pirates. Es fa dir Demetri —va precisar Labiè—. No t’hi has fixat, que aquest és el nom que tothom fa servir per adreçar-s’hi?

—No, no m’hi havia fixat.

—Ja ho veig —va replicar Labiè, una mica molest.

Cèsar s’estava comportant de manera erràtica: primer elevava el seu rescat fins a una quantitat absurda, impossible d’aconseguir i menys en un termini de temps tan curt, i ara comprovava que ni tan sols es fixava en les coses rellevants que passaven al seu voltant. S’adonava del perill imminent de ser ell executat i els altres venuts com a esclaus?

Estaven sols, en una tenda petita però raonablement confortable, amb dos jaços de palla neta, un parell de mantes i un càntir amb aigua fresca. Estaven asseguts l’un davant de l’altre, cadascun al seu llit.

—Demetri… —va repetir Cèsar pensatiu—, com Demetri de Faros, el monarca il·liri que feia servir la pirateria contra tothom. El nostre pirata és un home que sap una mica d’història, o bé la coincidència del nom amb aquest antic rei només és casualitat. —Va inclinar el cap—. Ho tenim mal parat —va admetre—, però, per Júpiter, no pitjor que quan ens atacaven els soldats d’Anaxàgores davant de Mitilene, a Lesbos.

—Doncs allà gairebé ens maten —va dir Labiè, com si les paraules del seu amic no fessin sinó certificar el fet que estaven en una de les pitjors situacions possibles.

—No, ara no ens morirem pas. Tinc un pla. La qüestió és…

Però quan Cèsar es disposava a explicar-se amb més detall, uns quants pirates van irrompre a la tenda, els van agafar a tots dos pels braços i els van arrossegar cap a fora.

—Demetri us vol veure, romans —els van etzibar de males maneres.

Cèsar es va desempallegar de la mà que el tenia agafat i Labiè va fer el mateix. Els pirates van respondre desenfundant espases i esgrimint dagues, però van fer un pas enrere i es van limitar a indicar-los el camí que havien d’agafar.

En el trajecte cap a la trobada amb el líder dels segrestadors, Cèsar i Labiè van passar per tavernes plenes de més pirates, que bevien i menjaven opíparament, magatzems de cereals i altres vitualles vigilats per homes armats, edificis que semblaven botigues i ferreries, fusteries, terrisseries i, per descomptat, cases de prostitució amb unes quantes meretrius que s’oferien a l’entrada.

Era evident que els pirates vivien en l’opulència i eren capaços d’autogestionar-se amb una certa organització. Allò, més que un port sense llei ni ordre, recordava una petita ciutat no gaire diferent de moltes altres ciutats portuàries que Cèsar havia vist en els seus viatges previs.

Van arribar a una àmplia casa amb columnes dòriques a l’exterior i un gran atri amb plantes a l’interior. Un lloc agradable per poder estar a recer del sol i de la calor en una regió del món, Cilícia, on els estius eren particularment insuportables per la xafogor d’una calor humida que et feia suar dia i nit.

Demetri els va rebre amb un parell d’esclaves encadenades i agenollades als seus peus i vi servit en una copa d’or. Reia amb alguns dels comentaris dels seus homes, que l’acompanyaven en el que sens dubte era un dels freqüents festins que feia després d’haver abordat algun vaixell mercant com el que acabaven de capturar.

—Ah, aquí tenim el nostre ric romà. —Va fer un senyal perquè deixessin Cèsar i Labiè davant seu, drets—. Bé, romà, Juli Cèsar…, com ho farem tot això? Cinquanta talents de plata abans de la segona lluna. L’equivalent en dracmes, és a dir, tres-cents mil, o tot en plata, o una part en dracmes i l’altra en plata. La manera com m’ho entreguis tant me fa, mentre sigui una d’aquestes tres opcions. El termini que t’has donat és breu, i la meva paciència, molt escassa. La segona lluna plena serà d’aquí a trenta-vuit dies, perquè la primera ja és a prop. Em sembla que no ho aconseguiràs si has de recórrer a Roma.

—Tinc amics més a prop —va dir Cèsar.

—Ah, sí? —Demetri va deixar la copa de vi a les mans d’una de les esclaves—. Això m’intriga… —Es va quedar mirant fixament Cèsar, però ell va continuar callat sense satisfer la curiositat del seu segrestador. El pirata no s’ho va prendre malament—. Bé, és el teu secret. Te’l podria treure a còpia de cops, però si vals cinquanta talents de plata, ets mercaderia valuosa. A mi m’és igual de qui o d’on treguis els diners, sempre que els aconsegueixis.

—Només necessito enviar un missatger en un vaixell i els diners arribaran aquí abans que es compleixi el termini acordat. —Cèsar va repetir el que ja havia dit abans de trepitjar terra, quan negociava la seva sort.

—T’escolto, romà —va replicar Demetri, amb un interès genuí.

En el fons pensava, com Labiè, que el presoner només estava comprant temps per endarrerir la seva execució o la seva venda com a esclau, però la possibilitat d’obtenir cinquanta talents de plata bé mereixia una espera d’una miqueta més d’un mes.

—Deixa que el meu amic, aquí present, salpi en un vaixell lleuger, amb els tripulants necessaris del nostre mercant i alguns esclaus dels que m’acompanyaven —va detallar Cèsar amb una tranquil·litat sorprenent per a tots, en particular per a Labiè—. Ell anirà a algunes ciutats portuàries pròximes, on tinc amics, li donaran els diners i tornarà per entregar-te’ls.

—Així de fàcil? —va preguntar Demetri, en un to carregat d’incredulitat.

—Així de fàcil i, ho admeto, de complicat —va respondre Cèsar—. Cinquanta talents són molts diners. Espero que els meus amics siguin bons amics de debò.

—I que el teu company, aquí present, torni amb els diners —va afegir Demetri, que no podia deixar de pensar com un pirata—. Escapar-se amb una fortuna semblant és una temptació molt gran per a qualsevol.

Labiè es va acostar a Cèsar i li va parlar en veu baixa:

—No penso deixar-te aquí sol —va dir, però Cèsar va alçar el braç dret sense ni tan sols girar-se. Labiè va callar. De moment.

—El meu amic tornarà.

—Val més que sigui així, romà…, o no viuràs per explicar-ho. He d’admetre una cosa: tens coratge. Em sabria greu haver-te de matar. —I es va posar a riure tant que li queien les llàgrimes, però quan va acabar de fer mofa del seu ostatge, es va posar seriós—. Trenta-vuit dies.

Cèsar va assentir.

—Trenta-vuit dies, ni un més —va repetir Demetri.

Allò era una sentència. Inapel·lable. Indiscutible. La segona condemna a mort de Cèsar. Primer va ser Sul·la. Ara, els pirates.

Cèsar i Labiè van tornar a la seva tenda conduïts pels homes que els custodiaven. Pel camí, encara podien sentir les riallades de Demetri i els seus.

—No penso deixar-te sol en aquesta illa —va repetir Labiè, tan bon punt es van quedar sols.

—No siguis absurd —va replicar Cèsar, molt seriós—. No és moment de sentimentalismes, sinó de ser pràctics. Aquí, tots dos junts, desarmats i sense homes a les nostres ordres, no som res. Ens matarien. Només els diners, la promesa d’obtenir-los, els reté. I així no m’ajudes. I, a més, en una cosa el pirata té molta raó: tres-cents mil dracmes són molts diners. Suposant que els entreguessin a un altre que enviéssim en nom nostre, per exemple, el capità del vaixell mercant amb el qual viatjàvem des de Roma, encara que sembli un home honrat, tu creus, sincerament, que tornaria aquí amb els diners del rescat?

Labiè ho va meditar uns instants.

—No, no crec que tornés, i menys amb aquests diners a les mans. I fins i tot si tingués pensat tornar, superant l’avarícia, podria ser que al final se’n desdigués simplement per por que els pirates no complissin el que han pactat i es quedessin els diners, et matessin a tu i ens venguessin als altres com a esclaus.

—Per això hi has d’anar tu, per tots els déus, només em fio de tu —va insistir Cèsar.

—Però anar… on?

—A Tessalònica, a Macedònia, i… —Ho va pensar un moment abans de dir-ho, però ho tenia ben meditat, era l’única solució—: A Lesbos. Has de tornar a Mitilene.

—Allà on vaig estar a punt de morir —va recordar Labiè.

—Allà on vas estar a punt de morir —va corroborar Cèsar, i va continuar parlant, en part per allunyar la ment de Labiè dels mals auguris i, en part, perquè li havia d’explicar moltes coses i tenia poc temps per fer-ho—. Escolta’m bé: t’he de dir com negociaran en cadascuna d’aquestes ciutats. Jo no hi puc anar, però tu seràs la meva veu i parlaràs per mi. Sobretot a Mitilene. A Tessalònica hi trobaràs amics, però a Mitilene, no. Tot i així, necessitem els diners de les dues ciutats.

Labiè va assentir i va escoltar amb atenció.

Al final, només va quedar un dubte:

—I si a Tessalònica o a Mitilene… regategen? —va preguntar.

—Tu accepta qualsevol condició, la que sigui —va respondre Cèsar, inapel·lable—. Porta els diners i ja afrontarem promeses i compromisos després.

VIII

Carnifex

Costa est d’Hispània Citerior

Exèrcit proconsular de Pompeu

75 aC

Pompeu estava rabiós després de la humiliació davant de la ciutat de Lauro: veure l’incendi d’una població aliada a la causa dels optimates i no poder fer res per salvar-la li havia ferit l’orgull. I Pompeu era un home que tornava qualsevol ofensa rebuda amb escreix, d’una manera brutal i despietada. No en va s’havia guanyat el sobrenom d’Adulescentulus carnifex,[14] per la bestialitat que havia mostrat en el seu acarnissament amb tropes populares derrotades a les campanyes d’Àfrica, Sicília i Itàlia durant la guerra civil contra Mari, quan va arribar a executar fins i tot veterans líders populares que havien exercit el consolat, malgrat que ell ni tan sols era senador i amb prou feines tenia vint-i-cinc anys.

Ara, enfront de Sertori, el segon de Mari, estava disposat a recordar als rebels populares d’Hispània que el carnifex, el Carnisser, havia tornat, amb uns quants anys més, però igual de salvatge, incontenible i implacable. A més, havia rebut notícies que l’havien animat: Múcia Tèrcia, la seva nova dona després de la mort d’Emília, la que fou fillastra de Sul·la, l’informava sobre el naixement d’un altre descendent. En aquest cas, un nen, i no una nena com havia passat feia un parell d’anys. Un nen era força i energia i futur. Una nena no valia per a res. Cèsar, per exemple, tenia una nena. Però ell, Pompeu, ara ja tenia un fill. Sí, això encara li va donar més vigor per al contraatac.

Va examinar els mapes de la regió.

Buscava un objectiu fàcil, una mica important, però no gaire fortificat o ben defensat. Havia de ser una destrucció vistosa, però que no suposés un gran desgast per al seu exèrcit.

—Valentia[15] ens podria anar bé. —Gemini assenyalava en un dels plànols desplegats sobre la taula del praetorium de campanya—. És un enclavament d’interès comercial creixent que està a punt de desbancar Saguntum en puixança econòmica, però està situat enmig d’una planura, sense grans muralles. És accessible a un atac.

Pompeu es va inclinar sobre el mapa i, quan es va tornar a redreçar, la ciutat ja estava sentenciada.

Exèrcit sertorià dels populares a Hispània

La vall del Túria

Perpenna s’havia quedat al comandament de les tropes amb Herenni i altres oficials, mentre Sertori viatjava ràpid cap al sud, a Cartago Nova, amb l’objectiu de ser en aquell port quan arribessin els vaixells de Mitridates amb els diners acordats en el pacte d’intercanvi de mercenaris per or i plata.

—Destrossarà Valentia —va dir Herenni, mentre observaven l’exèrcit pompeià sotjant les poc poderoses muralles d’aquella ciutat a la planura de la desembocadura del riu Túria—. Ni estan equipats militarment per resistir, ni tenen la protecció natural d’una posició elevada com a Saguntum. Si no fem res, Pompeu passarà per sobre de la ciutat tal com les quadrigues passen per sobre dels caiguts en una carrera del Circ Màxim.

La imatge era dura, però gens exagerada als ulls del mateix Perpenna, que, malgrat tot, restava en silenci.

—No farem res? —va preguntar Herenni amb un deix de desesperació a la veu—. Farem el mateix que va fer Pompeu amb Lauro? Que potser som com ells, que abandonem els nostres aliats a la seva sort sense ajudar-los?

—Pompeu busca un enfrontament directe a gran escala, i Sertori va insistir que l’evitéssim passés el que passés. I… —li va costar dir-ho— encara que mantenir-nos al marge de la batalla que lliurarà Valentia contra Pompeu signifiqui la destrucció d’una ciutat amiga, comparteixo amb Sertori que hem d’evitar l’enfrontament directe, almenys fins que Sertori torni amb la resta de tropes que tenim a la regió. Enfrontar-nos a Pompeu amb les forces de què disposem aquí ara seria desastrós.

I no se’n va parlar més.

Encara que els bullís la sang per la inacció, Herenni i els altres oficials pensaven que Perpenna tenia raó. Havien d’esperar la tornada de Sertori.

Ciutat de Valentia, 75 aC

Pompeu va avançar sobre Valentia des del nord per la Via Hercúlia.[16] Les defenses eren escasses. Valentia s’havia fundat quan Roma ja dominava aquell territori i no esperava grans atacs. Era un centre dissenyat per al comerç, més obert que tancat, més procliu a rebre gent que a haver d’oposar resistència de cap mena. Una ciutat edificada per comprar i vendre mercaderies, no una fortalesa preparada per a la guerra.

Els governants de la ciutat van intentar negociar amb el procònsol totpoderós, van intentar fer-li veure que els acords amb Sertori no els vinculaven a la seva causa, que estaven disposats a reconsiderar-los… Pràcticament van plantejar obrir de bat a bat Valentia al temut enviat dels optimates. Li van prometre gra per a les tropes, vi, oli, el que volgués.

Però Pompeu es va fer el desentès i va arremetre contra la porta nord amb tot el que tenia. Fins i tot va fer construir algunes armes de setge que, probablement, no eren ni necessàries, però sens dubte les roques llançades per les catapultes pompeianes van incrementar el pànic entre els assetjats.

Vist l’acarnissament amb què atacava el procònsol, les autoritats de la ciutat van decidir oposar tota la resistència possible, però intuïen que, si entrava a la població, la ira del líder romà dels optimates seria implacable. Van disposar arquers a la muralla nord i van intentar reforçar la porta que havia de ser envestida, però de ben poc va servir. Els pompeians, en formació de testudo, van arribar a les muralles i van col·locar escales per les quals van començar a grimpar a tota velocitat, mentre altres legionaris incendiaven la porta de la ciutat. Un foc que n’anticipava un altre que s’esdevindria aviat, encara més gran i més destructiu.

—La porta ha caigut —va dir Gemini al seu superior en la posició còmoda de rereguarda des d’on observaven l’atac.

Pompeu no va respondre, sinó que es va girar per albirar a la llunyan

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X