1

Els dos guàrdies civils de trànsit s’havien col·locat estratègicament passat el pont, en un lloc on podien fer aturar qualsevol vehicle sense problemes. Rere seu, just a tocar de la paret despintada de l’escorxador municipal, hi havien aparcat en paral·lel les dues Sanglas negres i, amb la seva fatxenderia habitual, havien començat a escrutar cotxes, motos, bicicletes, carros i tractors que a aquella hora de la tarda entraven pel sud a Vilavella. Les botes negres, ajustades fins a gairebé sota el genoll, el casc blanc immaculat i unes impenetrables ulleres de sol completaven la imatge dels policies, un intent força reeixit d’inferir temor a la gent, com si la seva sola presència ja no intimidés prou.

La primera peça de la cacera havia estat un pagès que, com tants d’altres en aquell moment del dia, tornava d’algun camp de la fèrtil plana que s’estenia riu avall fins al mar. Pel camí, ple de basses a causa de la pluja que havia caigut el dia abans, el seu tractor havia quedat prou enfangat perquè ni se’n distingissin els números de la matrícula. Els guàrdies havien trobat en aquesta circumstància un poderós argument per justificar la multa que li acabaven de posar.

Al pagès, en Joan Amer, que vorejava els cinquanta anys i amb prou experiència en aquests afers amb l’autoritat, els dos motoristes l’havien fet ben emprenyar. No tan sols pels diners de la multa, sinó pel temps que ara mateix li estaven fent perdre. Per culpa d’aquells dos civils malcarats ara hauria de berenar a correcuita si no volia començar a munyir les vaques massa tard. Valia més, doncs, que no protestés gaire. Encara li revisarien els intermitents, algun dels quals no funcionava bé, i tot plegat faria que el retinguessin més estona. A sobre, aquell vespre tenia reunió a l’Ajuntament, d’on era regidor.

Després de més de quatre anys, encara no sabia com s’havia deixat enredar per en Pere Coll, el cap del sindicat agrícola local. La Hermandad de Labradores y Ganaderos —així se’n deia— tenia dret a dos representants al consistori, i al delegat de Vilavella li havia semblat que l’Amer, pagès exemplar, bon pare de família i treballador, que s’entenia força bé amb tothom, era l’home ideal per ser a l’Ajuntament en representació del sindicat.

El delegat sindical també estava segur, i el temps li havia donat la raó, o així li semblava, que en Joan seria prou dòcil, o prou ignorant, perquè l’alcalde, en Fernando Sureda —«Nandu» per a la família, els amics, els treballadors de l’Ajuntament i quasi tothom—, pogués continuar fent i desfent sense problemes a la Casa de la Vila. I, efectivament, així havia estat, fins i tot, d’uns mesos ençà, quan aquells «pesats dels partits polítics» —paraules de l’alcalde— havien insistit a constituir, en nom de la democràcia, una «comissió de control del consistori», com l’anomenaven.

—Gairebé no ha ni començat i ja n’estic fins als collons, de la democràcia! —havia cridat l’alcalde abans d’acceptar, a contracor, que algú comencés a ficar el nas en un galliner que fins ara havia controlat amb mà de ferro.

Tot estava canviant massa des que havia mort Franco encara no feia ni tres anys, i era justament per vetllar pel seu futur polític que en Nandu, de seixanta-tres anys, cabells abundants malgrat l’edat, rostre seriós i vestit sempre amb pantalons de tergal, camisa clara i americana, havia anat aquella tarda a Girona, d’on ara tornava, just a la mateixa hora en què els dos civils aturaven el tractor del regidor.

A la capital s’havia reunit amb alguns antics companys franquistes, ara ja ben situats en l’òrbita de la Unión de Centro Democrático (UCD). El partit l’havia creat el president del Govern espanyol, Adolfo Suárez, un falangista reconvertit en demòcrata que, amb penes i treballs, liderava la Transició espanyola. Suárez havia guanyat, just un any abans i de manera àmplia, les primeres eleccions generals a Espanya des de la República i, tot i que a la demarcació de Girona només havia tret un diputat dels cinc possibles, les principals figures locals del règim s’havien afanyat a acostar-se al nou partit en el poder. No cal dir-ho, a la UCD s’hi sentien d’allò més còmodes, sent com era una continuació natural del règim. En Nandu el primer.

A Vilavella, el partit de Suárez havia estat el tercer més votat després del Pacte Democràtic de Catalunya (PDC), la coalició catalanista que liderava en Jordi Pujol, dels socialistes del PSC d’en Joan Reventós i per davant dels comunistes d’en López Raimundo. No estava malament, però a en Nandu el resultat finalment li havia semblat poca cosa tenint en compte les moltes hores que ell mateix i uns quants socis i amics havien dedicat a fer propaganda del partit. En el terme «propaganda» s’hi havien d’incloure les pressions, no pas gaire democràtiques, que havien fet sobre els treballadors de les empreses de l’alcalde, els de l’Ajuntament i veïns diversos.

Contràriament al que podria semblar, tot aquest remenament polític no era, ara mateix, el principal interès de l’alcalde. En Nandu tenia el cap més centrat en un altre afer molt més plaent que aquell dia també l’havia portat fins a Girona. En el despatx d’un dels arquitectes més coneguts de la ciutat, havia recollit els plànols de la gran marina residencial que volia promoure a la Pleta, una gran zona d’aiguamolls a primera línia de mar i vora el riu.

Aquell projecte l’entusiasmava i per això en aquell moment estava exultant d’alegria. D’entrada, evidentment, pels diners que comptava guanyar amb el negoci. Després, perquè creia fermament que allò era progrés amb majúscules, el progrés que s’imposaria sobre unes terres i una gent que només feia quatre dies anaven amb carro, llauraven amb l’ajuda d’una mula i amb prou feines en tenien per alimentar la família, si és que no es morien de ben petits de qualsevol malaltia. I, finalment, perquè volia passar a la història com l’alcalde i l’artífex d’una ciutat moderna i espaiosa que satisfés, sobretot, els somnis de milers de turistes europeus, desitjosos de gaudir, encara que fos només durant quinze dies l’any, del sol i del mar que no tenien als seus països.

Capficat i content alhora com estava amb els plànols de la urbanització, especialment amb un gran dibuix a color que mostrava els cinc gratacels de quinze plantes que s’aixecarien a tocar del futur passeig marítim, en Nandu no va veure, en entrar a Vilavella, ni el regidor Joan Amer ni els guàrdies civils que l’havien aturat. Entaforat dins del seu nou Seat 132 i escoltant en l’equip d’alta fidelitat els últims èxits de Fausto Papetti, l’alcalde va pujar pel passeig que s’enfilava per la dreta del poble. Cap a la meitat va trencar a l’esquerra i, pel portal de Llevant, va entrar al barri vell, que, per un d’aquells miracles de la història, conservava encara unes esplèndides muralles medievals. En un tres i no res va ser davant l’Ajuntament, on va aparcar. L’edifici, amb una façana que reclamava a crits un nou arrebossat i una mà de pintura, presidia una magnífica plaça porticada que només era trencada, en una cantonada, per una moderna construcció de quatre plantes aixecada feia deu anys sense tenir gens ni mica en compte les característiques del conjunt monumental. Un bar amb terrassa que havia tingut molta requesta, però que cada cop tenia menys clients perquè l’amo era un malcarat, ocupava tota una altra cantonada.

La plaça era el centre natural de Vilavella, per on gairebé havien de passar tots els veïns per anar d’una punta a l’altra del poble. A més d’acollir l’animat mercat setmanal dels dilluns, era l’escenari de les tres principals festes locals: les atapeïdes ballades de sardanes de la festa major, la concorreguda desfilada de gossos, cavalls i ases i altres animals domèstics per Sant Antoni, i la multitudinària concentració de pares i nens amb fanalets la vigília de Reis.

Fins no feia tant, cada 8 de febrer, acollia també una sonada, però no multitudinària, celebració de la victòria franquista del 1939. Aquell dia, l’alcalde Sureda, el tinent de la Guàrdia Civil José Ramón Pacheco i altres autoritats locals sortien al balcó de l’Ajuntament. El militar llegia el parte de guerra del dia en què, finalment, els nacionals havien arribat a la vila. La nit anterior, els republicans havien volat el pont sobre el riu, però ni això havia retardat l’avanç dels franquistes. Acabada la lectura del parte, braç enlaire, els assistents cantaven el «Cara al sol». Tot seguit, en una curiosa concessió als vilatans, una cobla tocava tres sardanes.

A en Nandu, tot aquell paripé li havia deixat d’importar ben aviat. Des que havia mort en Francisquet —així anomenava Francisco Franco entre familiars i amics de confiança—, l’acte ja no s’havia fet més. No calia. El país havia de moure’s en positiu, girar-se cap a Europa, progressar, deixar-se de faramalles militars, havia conclòs. Una mica com s’havia fet des que aquells ministres de l’Obra havien agafat les regnes del poder a mitjans dels anys cinquanta. Això sí, de moment, pensava, sense gaire llibertat política, ni eleccions. I sense que ni socialistes, ni comunistes, ni anarquistes —sobretot aquests, a qui en Nandu, com tants altres, culpava de tots els mals de la Guerra Civil— tornessin a tenir veu de cap manera.

De mica en mica, però, l’alcalde havia vist com el seu desig esdevenia una quimera. Malgrat les ferotges, esperpèntiques i perilloses resistències de la ultradreta, el règim havia claudicat ben ràpidament. S’havia fet l’harakiri en una memorable sessió a les Corts i, amb una passivitat que, tres anys després, encara astorava en Nandu, havia entregat el poder a un renegat que només parlava de democràcia i de legalitzar partits polítics. A mesura que passaven els mesos, l’alcalde havia anat veient, però, que calia ser possibilista, que no serviria de res enrocar-se, i que si alguns dels membres més destacats del règim ja s’havien canviat de jaqueta i feien la gara-gara a Suárez i a la seva democràcia, per alguna cosa seria.

Tots aquells canvis podien ser —havien de ser, i així se n’havia anat convencent a poc a poc en Nandu— una oportunitat per consolidar el seu poder i, sobretot, per protegir els seus interessos particulars, que, des que, a mitjans dels anys cinquanta, els turistes havien començat a arribar en massa a la costa, no eren pas pocs ni gaires. El pragmatisme, que tan bé li havia anat per triomfar com a empresari i en l’esquifida vida política del règim, li serviria ara per sobreviure als nous temps. Encara que s’hagués de fer catalanista! O socialista! O les dues coses alhora.

2

El despatx de l’alcalde era al primer pis, al costat d’una sala de plens força solemne, que decoraven una dotzena de magnífics paisatges d’un pintor local de vàlua artística, però que no havia aconseguit ser reconegut a la resta del país. Els mobles del saló de sessions eren de fusta de noguera, amb cadires entapissades de vellut vermell. La que corresponia a l’alcalde, molt més gran que les altres, presidia l’espaiosa taula en forma de U que dominava l’estança. Unes cortines del mateix vellut vermellós impedien que entrés la llum del dia pels amples finestrals que donaven a la plaça Major.

Tan bon punt va arribar a l’Ajuntament, en Nandu va fer cridar al despatx l’arquitecte municipal, en Jaume Riera, i el primer tinent d’alcalde, en Manel Rocamaura. L’arquitecte Riera havia arribat a Vilavella feia tres anys provinent de Barcelona, i, ben aviat, s’havia guanyat la confiança de l’alcalde, per a qui també treballava en projectes particulars. Era un home que vorejava la quarantena i que estava molt satisfet d’haver estat «tan pràctic a la vida», segons es vantava sovint. «Ser pràctic» volia dir, ras i curt, que no havia tingut escrúpols de cap mena a l’hora d’utilitzar el seu càrrec per enriquir-se als diferents ajuntaments on havia servit. Haver assolit la plaça en un municipi costaner com Vilavella li permetia, ara més que mai, aprofitar-se d’una conjuntura molt favorable a l’especulació i al negoci fàcil.

Pel que feia al tinent d’alcalde Rocamaura, era un hoteler d’una cinquantena d’anys de sa Pedrosa, el nucli costaner de Vilavella, fins feia quatre dies un petit poble de pescadors i pagesos, reconvertit els últims anys en destinació turística de primer ordre, malgrat les moltes deficiències d’infraestructures que tenia. En Rocamaura, com molts dels seus veïns amb un terreny ben situat prop del mar, havia acceptat l’oferta d’un turoperador britànic: finançament per fer-hi un hotel a canvi d’exclusivitat en la clientela durant un grapat d’anys. La qüestió era que el negoci funcionava bé i, malgrat que els britànics collaven amb el preu, la caixa s’omplia. L’hoteler i l’alcalde es coneixien de feia anys. Per això, quan temps enrere el governador civil va proposar en Nandu Sureda per al càrrec, aquest no va dubtar a nomenar en Rocamaura primer tinent d’alcalde.

En Nandu havia convocat la reunió en petit comitè amb el tinent d’alcalde i l’arquitecte municipal per preparar el ple ordinari que s’havia de fer aquella nit, necessari per posar en solfa legal el projecte que havia portat de Girona. En l’ordre del dia hi havia el punt important, camuflat amb un llenguatge críptic entre un reguitzell d’altres punts referits a afers de tràmit. Es tractava d’una modificació del pla general de la Pleta, on l’alcalde volia fer la gran marina residencial projectada al despatx d’arquitectura de Girona. En concret, es proposava aprovar inicialment la modificació del Pla General d’Ordenació Urbana de Vilavella als polígons 1 i 2 de la Pleta. És a dir, urbanitzar directament tota aquella zona encara més del que ja estava previst inicialment. L’actual pla general datava del 1966 i preveia que, a la Pleta, situada a uns quants quilòmetres de sa Pedrosa, s’hi pogués promoure una urbanització amb les limitacions de la categoria anomenada «ciudad jardín semiintensiva», és a dir, amb cases de com a molt planta baixa i pis, i separades entre si. L’alcalde pensava mantenir aquest planejament en la part posterior de la futura urbanització, a tocar d’una zona ara definida com a agrícola, però que, en un futur, seria ideal per construir-hi un camp de golf. En Nandu volia canviar els criteris urbanístics del front marítim per poder aixecar-hi així els cinc gratacels projectats, diferents blocs d’apartaments més petits, grups de cases adossades i aparellades, canals navegables i fer-hi també un port esportiu.

A Girona, el delegat del Ministeri d’Obres Públiques i Urbanisme (MOPU) ja li havia avançat que no hi hauria problemes perquè s’aprovés la modificació del pla general, però també li havia recordat que no s’entretingués a tramitar-ho perquè els canvis cap a la democràcia, ara sí ja als ajuntaments, es podien accelerar en qualsevol moment. D’altra banda, calia tenir en compte també que s’havia restituït, només feia uns mesos, la Generalitat de Catalunya, que tenia un conseller de Política Territorial i Obres Públiques, el socialista Narcís Serra, encara, però, sense competències efectives. Tot això començaria a canviar ben aviat, li va advertir el delegat.

—Piensa que ya se está negociando la nueva Constitución, y que, una vez que sea aprobada, todo va a acelerarse. También se ha reunido la comisión de traspasos y por lo que me han dicho, en pocos meses, la Generalidad ya tendrá poder para decidir sobre urbanismo. Y ellos no te van a dejar vía libre como nosotros, Sureda. Por eso es importante que no te duermas en los laureles —va dir-li el delegat.

La pressa de l’alcalde per aprovar les modificacions urbanístiques estava motivada, doncs, per aquests canvis imminents en les institucions. En Nandu, però, estava més preocupat perquè els partits de la comissió de control no li fessin la guitza. Per això volia portar el tema amb discreció.

Segons havien acordat recentment, se celebraria una reunió prèvia als plens ordinaris per conèixer els temes que s’hi tractarien i així s’havia fet també amb aquest ple del mes de maig, però en Nandu s’ho havia manegat per no portar-hi la modificació del pla general. L’alcalde era gat vell i havia distret fàcilment catalanistes, socialistes i comunistes amb informacions sobre la festa major —que aquests estaven interessats a renovar, i l’alcalde a deixar-los fer— i amb altres qüestions menors de l’ordre del dia, com el projecte de sanejament i asfaltatge d’uns quants carrers de Vilavella i de sa Pedrosa.

Durant el ple, esperava, simplement, que no s’adonessin del nou punt. De fet, als plens, els dels partits hi venien de públic, però comptava amb la complicitat del secretari i dels regidors per fer passar el tema amb celeritat i discreció.

L’alcalde també temia la possible reacció del cada cop més cridaner sector ecologista, que feia dos estius havia concentrat centenars de persones a Torroella de Montgrí, en una manifestació contra la greu contaminació del riu Ter, després que milers de peixos haguessin aparegut morts a la desembocadura. Les protestes ecologistes també havien aconseguit fer aturar una marina residencial projectada més al nord.

En Nandu, però, estava segur que el seu projecte no tindria aquells problemes, entre altres coses perquè s’havia preparat bé per vendre’l: riquesa i moltes oportunitats de feina per a la gent. A més, el paratge no tenia, segons ell, cap valor paisatgístic. Eren tan sols unes quantes vessanes, amb estanys, joncs i salancs, que el mar inundava de tant en tant.

De tot això i més van parlar l’alcalde, en Rocamaura i en Riera a la reunió d’aquella tarda vespre, mentre esperaven que anessin arribant a l’Ajuntament el secretari i la resta de regidors. Un dels primers a fer-ho va ser en Joan Amer, que, tot i els maldecaps provocats pels civils que l’havien aturat unes hores abans, havia pogut enllestir la feina aviat. L’Amer va saludar l’alcalde, que, després de passar-li un braç per l’esquena en actitud amistosa, se’l va endur fins a un racó de la sala de reunions on tradicionalment s’esperaven abans del ple.

—Què tal, Joan, com anem?

—Bé, només que avui he hagut de córrer una mica més del compte perquè els civils m’han aturat passat el pont quan tornava amb el tractor. Es veu que la matrícula no es veia d’enfangada com estava. Ja saps com està aquests dies el camí de la Pleta amb tota la pluja que ha caigut. Hauríem de fer-hi anar la brigada a passar-hi l’aplanadora. També estaria bé anar pensant d’asfaltar-lo aviat. Els pagesos i la gent que hi passa en direcció a la platja ens ho agrairia.

—No sé si tenim diners per a això, ja saps que hi ha altres prioritats, com alguns carrers de sa Pedrosa, que s’haurien d’arreglar també. De moment, que hi vagi la brigada.

—Ja els ho dic, doncs —va contestar en Joan.

Tanmateix, l’alcalde anava a la seva:

—Mira, justament de la Pleta et volia parlar. En l’ordre del dia d’avui hi ha un punt, em sembla que és el número sis, que ens interessa a tots plegats que s’aprovi sense problemes. Fa referència a uns canvis urbanístics necessaris per poder fer-hi la urbanització que hi ha prevista. Ah! I si vols que parli amb Girona perquè et treguin la multa del tractor, només m’ho has de dir! D’acord?

En Nandu no va deixar que l’Amer contestés i, sense contemplacions, li va donar l’esquena i va anar a saludar dos dels altres regidors que arribaven. Eren dos homes molt de la seva corda, el propietari d’una fàbrica de mobles de cuina i amb interessos immobiliaris, que exercia de segon tinent d’alcalde, i un empresari turístic que gestionava un gran càmping a l’altra banda del riu i que era el regidor encarregat de l’administració municipal.

Tots tres, de la quinta del quinze, eren forjats pel mateix patró ideològic, tallat per conceptes com ordre, treball i, també, i sobretot, per saber veure i agafar les oportunitats de negoci al preu que sigui i abans que els altres. Havien lluitat junts al costat franquista a la guerra i, sota el paraigua del règim, havien fet fortuna. Es van saludar efusivament, amb abraçades i cops a l’esquena. No pas perquè fes dies que no es veiessin —de fet, havien sopat plegats feia dos vespres—, sinó perquè era la manera que tenien de reforçar uns lligams que, després de tants anys, eren alguna cosa més que una simple i clàssica amistat.

L’Amer estava acostumat al tarannà d’en Nandu, però això no va impedir que, una vegada més, l’afectés el

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X