Pròleg
El setge

Medina Larida, 24 d’octubre del 1149

Semblava que el cel no tornaria a ser mai més blau. I que els núvols potser no recuperarien aquell to tan blanc, fruit de la seva puresa celestial.

Els fums de la guerra contra els sarraïns cada cop eren més foscos. I les victòries, més complicades de gaudir.

El cavaller Gilabert observava el capvespre mirant cap a ponent. El sol jeia esgotat més enllà de l’horitzó després d’una terrorífica jornada en la qual havia mort molta gent. El fum de la ciutat assetjada semblava buscar l’amagatall d’aquell astre que no volia saber res de guerres ni matances. Més enllà de l’horitzó potser continuava la batalla.

L’espasa del cavaller encara estava tacada de sang fresca.

El dia havia estat dur i difícil.

Era mitja tarda quan, arran del bombardeig amb les catapultes, s’havia esfondrat un tram de la muralla exterior de la ciutat assetjada. En Gilabert i els seus guerrers normands havien entrat dins el recinte urbà amb un centenar més de soldats del Temple.

Coneixia gairebé tots els que el seguien; eren homes tan fidels que, si ell els ho demanava, serien capaços d’acompanyar-lo fins a les portes de l’infern. I, sempre flanquejant-lo, en Haakon i en Jorgen: els lluitadors més lleials, gairebé com germans.

En Haakon era un guerrer formidable. El típic home del nord: alt, de cabells i barba rossos i cepat; lluitava amb una espasa enorme, pesant i de doble tall. Tenia vint-i-nou anys però lluitava amb l’ardor de la joventut i la saviesa d’un home veterà. Era un home de poques paraules, i bastant introvertit.

En canvi, en Jorgen era tot el contrari. Era una mica més baix que en Haakon i destacava per l’habilitat amb el seu arc, gairebé tan alt com ell mateix. Era més prim que el seu company, duia els cabells bruns i era barbamec. I no callava mai. Tenia vint-i-quatre anys.

Allà s’havien trobat totalment rodejats pels enemics. Ningú més dels assetjants els havia seguit. La gent del Temple havia anat enfilant carrerons perduts sense tenir gens clar on anava i cada cop era més feble el soroll de lluita en aquella direcció.

En Gilabert va tenir la sensació que es quedaven sols. Mentre corria endavant, va mirar al seu voltant: estaven encerclats per enemics que volien veure’ls morts.

Des de la muralla, van començar a ploure fletxes, dards i pedres. La majoria dels assaltants van morir o van quedar ferits. A més a més, un fort contingent de gent armada —vilatans i soldats regulars— va atacar-los pels quatre costats.

Havien arribat fins a un espai obert entre els carrerons estrets, una mena de plaça, i els defensors no deixaven d’emergir d’aquells passatges escanyats per les cases. El sol de mitja tarda semblava mirar-se’ls amb veritable pena: la seva intensitat minvava tal vegada per no il·luminar com moria la gent.

Allò va ser una gran massacre. Per als dos bàndols.

En Gilabert no tenia oponent. Ell era un home de guerra experimentat i la seva cota de malla el protegia bé dels cops lleugers. A més, els que defensaven la ciutat eren gent plena de coratge, que lluitava per defensar allò que era seu, però els faltava pràctica en la lluita i en aquelles arts de què els nobles fatxendejaven tant. La majoria no duien cap protecció, només aquelles túniques tan típiques de la gent senzilla, d’un color torrat. Fins i tot n’hi havia que l’atacaven amb bastons.

Ell abatia enemics com el camperol sega el blat al juny. El rastre que deixava era de mort i desesperació, ja que la majoria de cops amputava braços i cames, o les ferides, tot i ser greus, no eren mortals però sí suficients per deixar l’oponent esguerrat de per vida.

Amb l’ajut d’en Haakon i en Jorgen, eren una muralla impenetrable.

—Això no és cap honor! —va cridar en Jorgen, que lluitava amb aquelles espases curtes mentre duia l’arc penjat a l’esquena.

La matança no era un dels ideals dels homes d’armes però calia sobreviure.

En canvi a la rereguarda —els defensors de la ciutat eren soldats ben armats i equipats—, els homes del cavaller Gilabert eren vençuts d’un en un. No hi havia cap pietat per als caiguts.

Els crits de desesperació eren els habituals. Amb els anys gairebé s’havia acostumat a sentir-los sense esgarrifar-se. Però quan els crits provenien de les goles de companys no hi havia ni prou experiència ni res que pogués evitar que el cor se li encongís i l’ànim li acabés vençut.

—Retirada!

Al seu crit li va mancar la contundència habitual i alguns dels seus homes no van sentir-lo. Van morir allà, massacrats per aquells defensors que l’únic que volien era poder continuar fent la seva vida. Defensaven sobretot les dones i els fills, que estaven amagats i tenien por per partida doble: temien per la seva pròpia vida i per la dels caps de família que els defensaven.

En Gilabert no volia deixar enrere ningú que fos viu i anava l’últim, protegint els que sortien del recinte emmurallat. I llavors va passar la desgràcia.

Des del capdamunt de la muralla anaven llançant rocs i tot el que tenien a mà contra els atacants. Una de les pedres va impactar de rebot a l’espatlla d’en Gilabert i el va tirar a terra. Uns quants dels defensors ja estaven a punt de donar-li el cop de gràcia quan els braços i les armes d’en Haakon i en Jorgen el van salvar d’una mort segura.

Quan van tornar a ser fora muralles van adonar-se que l’acció havia estat ben inútil. Arreglarien aquella mateixa nit el pany tombat i l’endemà gairebé tot continuaria igual, tret que els homes morts ja no tornarien a veure el sol.

Ara, quan començava a fosquejar, des d’aquell punt elevat es mirava l’espasa tacada de sang amb un fort ressentiment. La batalla avui havia acabat i tots dos bàndols necessitaven descansar per llepar-se bé les ferides i estar preparats per a l’endemà. La seva espatlla havia rebut un cop fort però acabaria sent una ferida més d’aquella vida plena de conflicte.

En Gilabert es va girar i la seva mirada va buscar el riu Segre. L’aigua mostrava un to grisenc que era a mig camí dels verds que li atorgava la vegetació riberenca i els blaus foscos arrencats d’aquell cel tan net de núvols. Més enllà del que fessin els homes, el riu tenia la seva pròpia vida. Alterat només per les fortes pluges, el desglaç de la primavera o les sequeres, continuava el seu habitual i inalterable camí cap al sud.

Després, en Gilabert mirà cap a la ciutat assetjada. Des de la seva posició, un imponent turó que els nadius anomenaven puig de Gardeny, la visió era perfecta.

Medina Larida estava situada en un altre turó, més imponent que l’anterior. Dos cossos emmurallats rodejaven, com si fossin cinturons, aquell majestuós puig. El primer era el més exterior, el que envoltava tota la ciutat i l’embolcallava. El segon, més petit, protegia una ciutadella de dimensions mitjanes: allò que els sarraïns anomenaven al-qasr. Al perímetre extern cremaven mitja dotzena d’incendis que la gent intentava apagar ansiosament; des de la distància, i amb la poca llum del capvespre, semblaven formigues hores abans d’una gran tempesta.

Més enllà, a mig camí dels dos puigs, les màquines de guerra cristianes —una desena de catapultes— eren empeses cap a l’interior del campament dels atacants, mentre una bona part de la cavalleria cristiana les cobria. Dins del campament s’albirava la presència de sis torres de setge, en un estadi molt avançat de construcció.

En Gilabert va sospirar. Estava cansat de la guerra i de lluitar. La guerra contra l’infidel era la millor manera per a un cavaller de servir Déu. Però el cost era massa alt.

«Deu ser cosa de l’edat», va pensar en Gilabert. Als quaranta anys, ja era tot un veterà. I el seu rostre era un reflex dels anys viscuts en conflicte permanent. Havia dedicat la vida a la guerra gairebé des del moment en què fou nomenat escuder, als dotze anys.

Tres arrugues al front, llargues, profundes i intenses, gravades amb el foc de l’experiència. La pell resseca, envellida abans d’hora per aquell sol abrasador de les terres del sud, més enllà de les terres dels francs. Aquells cabells negres i espessos ara plens d’espurnes blanques que brillaven com si fossin estels enmig de la nit, sobretot a les temples i a les celles. Una mirada intel·ligent, amb aquella tristor pròpia de la pell arrugada al voltant dels ulls, que tenia grossos i foscos.

Era tot un veterà.

—El comte diu que hi aneu, cavaller Gilabert —va fer una veu adolescent que el feu girar. Un noi esperava la resposta.

En Gilabert assentí en silenci. El comte era en Ramon Berenguer, el quart del seu nom en la nissaga dels comtes de Barcelona.

Les hosts del comte no eren tan nombroses com les que van conquerir Turtuixa, també als sarraïns, feia només uns mesos. Aleshores, els genovesos, narbonesos i hospitalers engreixaven un exèrcit que s’havia fet molt poderós gràcies a l’esperit de la croada que imperava a tot el món cristià.

Naturalment, ara el record de la croada es mantenia però l’exèrcit era menor. També la plaça que calia conquerir oferia menys dificultats. La defensa de la ciutat no era tan poderosa i la mateixa conquesta de Turtuixa, a mig dia de Medina Larida, tallava els possibles ajuts i escanyava fins a la mort la resistència de la ciutat vora el riu Segre.

En aquesta ocasió el comte de Barcelona comptava amb l’ajut del comte Ermengol d’Urgell, un nombrós contingent de l’orde del Temple i tot un seguit de cavallers menors provinents de llocs prou diversos. L’Església oferia ajut econòmic i espiritual, però no pas en forma de soldats.

En Gilabert havia disposat, dos anys abans, de més de dos-cents homes d’armes. Anglesos i normands l’havien seguit amb la promesa d’establir-se a la nova ciutat conquerida. I així va ser: Turtuixa ara s’havia convertit en la llar d’aquells homes del nord.

Aquí, a ponent, només una desena de normands l’havien seguit; els més propers a ell, que també era normand. Això sí, en Gilabert disposava d’una arma tan efectiva com la mateixa espasa: era un home molt ric i fiava, sense gairebé demanar garanties, el comte de Barcelona. Amb aquests diners es podien pagar mercenaris i comprar més armes i queviures per mantenir el setge molt més temps.

El puig de Gardeny disposava d’un petit castell construït uns vint anys enrere quan el rei d’Aragó, Alfons, va enfrontar-se al pare de l’actual comte de Barcelona, també Ramon Berenguer —el tercer del seu nom—, i al valí de Medina Larida, Abu-Hilal, aleshores aliats. El castell ho era més de nom que de fet: amb prou feines mantenia un mur que recorria un espai rectangular i que protegia un petit edifici quadrat de dues plantes situat just al bell mig.

Ara, al voltant d’aquell rectangle, s’hi havien aixecat tot un seguit de tendes de lona —on dormien els nobles, senyors i cabdills dels atacants— i de defenses fetes de fusta amb l’objectiu d’evitar un contraatac dels assetjats.

Amb pas ferm i decidit, en Gilabert entrà al petit edifici de forma quadrada; era allà dins on Ramon Berenguer de Barcelona i Ermengol d’Urgell planejaven l’estratègia a seguir amb els seus homes d’armes. Ningú va donar-li l’alto perquè tothom el coneixia.

Espelmes i llums d’oli il·luminaven aquell capvespre moribund: la nit dominava ja el puig de Gardeny de forma contundent. Un vigorós foc a terra, situat en un racó de l’estança, omplia els silencis amb tot un seguit d’espetecs que provenien de les protestes d’una llenya massa tendra per ser cremada perquè encara era verda i estava molt humida per les pluges dels dies anteriors.

A les parets s’hi havien penjat tot d’estendards, que representaven diferents nissagues familiars i senyorius. I per sobre de tots, hi havia una gran creu de fusta, símbol de la lluita contra els infidels de l’islam.

—Passeu, Gilabert! —digué en Ramon Berenguer, amb una veu gruixuda i plena de caràcter que ressonà per l’estança.

Tota la planta baixa de l’edifici de dues plantes era una única sala i allà, en una taula provisional just al centre, estaven reunits, tots dempeus, nobles, senyors, bisbes i cavallers; una trentena d’homes.

Potser el més notable d’ells era el comte d’Urgell, l’Ermengol, un home gran que destil·lava noblesa per tots costats. Tenia una barba blanca ben cuidada que li accentuava l’ascendència aristocràtica. I els seus ulls petits, però d’un blau molt intens, li donaven un aire de grandesa.

També hi era present fra Pere de Rovira, primer mestre de l’orde del Temple a la Provença i Hispània; l’acompanyaven un parell de membres de l’orde de monjos soldats, fra Hug de Bezaniç i Arnau de Forcià.

L’arquebisbe de Tarragona, monsenyor Bernat Tort, encapçalava la presència del cos eclesiàstic. També hi havia el bisbe de Barcelona, Guillem de Torroja, un home molt proper al comte Ramon Berenguer que gairebé mai contradeia, en públic, les paraules de qui encapçalava les actuals hosts cristianes contra els sarraïns.

I, després, tot un seguit de senyors de menor preeminència però molt importants per la suma d’espases i llances que oferien al comte de Barcelona.

En silenci, en Gilabert se situà vora l’Ermengol, el comte d’Urgell, un home bastant més gran que ell i, a més, molt envellit. Amb un fugaç cop de cap es van saludar.

El nouvingut coneixia bé tots els presents. De fet, era una trobada que es repetia gairebé cada dia a la mateixa hora, quan s’acabava el dia. L’objectiu sempre era el mateix: organitzar l’estratègia per a l’endemà.

La host que comandava el comte de Barcelona no era un prodigi d’uniformitat. Com era habitual, els objectius comuns configuraven aliances d’origen molt heterogeni. Sense un comandant poderós al capdavant, la debilitat d’aquesta coalició sempre era el principal punt feble. Però Ramon Berenguer era un home que sabia fer-se respectar i els seus èxits anteriors l’avalaven com a líder sòlid i dominant.

Malgrat tot, sempre hi havia desavinences.

En Gilabert, pensant en aquestes discrepàncies, va mirar a l’altre costat de la sala, una mica cap a la seva dreta. Allà, els germans Ponç i Ramon de Cervera —el primer, vescomte de Bas, senyor de Ferran, Malacara, Sant Esteve i l’Espluga Sobirana; el segon, senyor del Tallat, l’Espluga Jussana i Passanant—, representaven el típic paper de discordants. Mai semblaven estar d’acord en res i eren capaços de trobar defectes a totes les idees, fins i tot a les més brillants i genials. El més punyent era en Ramon. L’altre germà, en Ponç, semblava una mica més raonable.

El comte de Barcelona va prendre la paraula, aturant el típic xivarri inicial de cada vespre.

—Mentre organitzava aquesta conquesta, us vaig dir que aquesta ciutat no seria com Turtuixa. Ni per la durada, ni per les muralles, ni tan sols per la qualitat de la soldadesca defensora.

»És la poca vàlua del valí Al-Muzaffar. Alguns el coneixeu tan bé com jo. —Va mirar al seu voltant, buscant la complicitat visual a les seves paraules; les llanternes oferien una deficient il·luminació artificial i les ombres guanyaven les llums deixant a les fosques moltes de les cares que miraven el comte de Barcelona—. La seva covardia i ineptitud com a valí de la ciutat de Medina Larida només s’aguantava per la força dels seus veïns. Ara, sense el pal de paller que representava Turtuixa, ha caigut com la fruita madura.

Aquella afirmació tan rotunda va fer que molts dels presents obrissin els ulls de sorpresa. La batalla per la conquesta de Medina Larida no semblava tenir una fi propera. Els càlculs més optimistes concloïen que s’obtindria la rendició dels sarraïns pels volts de Nadal.

En Ramon Berenguer desplegà un rotlle de pergamí i se’l mirà com si estigués llegint.

—L’Al-Muzaffar es rendeix, demanant tot un seguit de condicions. Senyors —va dir, alçant la vista, gairebé cridant—, això s’ha acabat!

Tots els presents van aplaudir. Alguns amb més vehemència que d’altres. Entre els més indiferents hi havia Ramon de Cervera, que digué:

—I quines són aquestes condicions de l’Al-Muzaffar?

En Gilabert es mirà en Ramon de Cervera, que parlava com ho feia habitualment: en un to una mica fatxenda, com si amb les seves paraules tota la veritat sortís a la llum.

En Ramon Berenguer se’l mirà fixament aguantant-li la mirada i, sense mirar el document que encara tenia a les mans, li contestà:

—Vol abandonar la península amb la seva gent. —I mantenint la mirada, i posant-hi encara més èmfasi, també va carregar la veu—: Vol marxar sa i estalvi.

—Això és un insult! —va saltar en Ramon de Cervera. En Gilabert observava com son germà, en Ponç, es mantenia en un silenci poruc—. Un insult a tot home de bé i a tota la cristiandat —digué mirant els homes del cos eclesiàstic i també els membres de l’orde del Temple, per ferir el seu orgull i buscar la seva aliança—. Que potser no se’n recorda ningú, de la raó que ens ha dut fins aquí?! És la lluita contra l’infidel, l’enemic de Déu. Contra els homes que són més a prop de les bèsties que de les ensenyances de Crist.

»Jo dic, senyors, que no. De cap manera! El valí ha d’entregar-se. Ho ha de pagar amb la seva vida i la dels seus perquè així ningú més torni a renegar de Crist Nostre Senyor.

»Si els perdonem ofendrem tot allò que va dur el fill de Déu a morir a la creu. I cap cristià de bé ho pot consentir! —Va donar un fort cop de puny a la taula.

Els homes de l’Església i els del Temple van quedar-se molt parats; semblaven presoners d’un anguniós encanteri.

En Gilabert no ho va poder aguantar més. No tolerava les penques d’aquell home. Ni les penques ni els aires de fatxenda que sempre l’acompanyaven. De fet, les raons entre tots dos venien de molt lluny.

—I què me’n dieu, de les persones innocents que són a la ciutat i que no patiran més? No hi penseu, en elles? —va preguntar el cavaller.

—Bah! Moros que no mereixen cap mena de consideració. Són com les rates! Com més aviat eliminem la plaga, millor per a tothom!

—Són persones, maleït salvatge! La majoria són cristians, bons cristians…

—Mossàrabs fastigosos que s’han agenollat davant els sarraïns per covardia. No es mereixen res, ni els cucs que se’ls menjaran quan siguin morts! I, compte, senyor normand! Si defenseu els seguidors de l’islam potser els bisbes aquí presents i la resta de croats us hauran de jutjar per heretgia.

En Gilabert aixecà el mentó disgustat. Aquell cavaller era capaç de regirar-ho tot fins més enllà dels límits humanament possibles. I encara que no estiguessin d’acord amb en Ramon de Cervera, la resta de presents a la reunió semblava que no tenien prou arguments per contradir aquell malparit, va pensar en Gilabert.

Gràcies a Déu en Ramon Berenguer era comte per alguna cosa; la noblesa que fluïa per les seves venes li atorgava aquella intel·ligència tan necessària en l’aristocràcia.

—Bé, Ramon —va respondre el comte de Barcelona en un to ple de seguretat però no tan altiu com quan va explicar el contingut del missatge del valí de Medina Larida—, tots hem sentit les vostres raons i tothom aquí les tindrà en compte. Però jo he de vetllar per la gent que m’acompanya i he de procurar que arribin a casa sans i estalvis. —En Gilabert va somriure; era una manera molt típica del comte de Barcelona de donar el tomb a una qüestió de solució complexa—. I la millor manera és acceptar les condicions, fer de Medina Larida…

—Els mossàrabs en diuen Lleida, senyor comte —va interrompre fra Arnau de Forcià, un dels templers presents a la reunió, el més jove de tots—. Afirmen que és el nom cristià.

En Ramon se’l mirà, gairebé divertit.

—Lleida, sí, ja havia sentit que l’anomenaven així. Doncs potser, a partir d’ara, n’haurem de dir Lleida. —En Ramon Berenguer somrigué a l’Arnau donant-li les gràcies pel seu aclariment—. Deia que la millor manera que no hi hagi més pèrdues de vides cristianes és acceptar les condicions de rendició i fer de… Lleida —digué mirant l’Arnau i fent-li l’ullet— una ciutat cristiana per sempre més.

En Ramon Berenguer es mirà l’Ermengol d’Urgell. Fins ara l’home que més s’havia implicat en aquella petita croada era qui menys havia parlat.

—Sí —va dir l’Ermengol amb aquella veu envellida pels anys—, ja és hora que s’acabi la guerra. N’estic tip de tantes lluites. Encara no tenia deu anys quan els meus cavallers van ajudar-me a conquerir Balaguer. Aleshores lluitava al costat del vostre pare —digué mirant el comte de Barcelona; la seva parla acusava una profunda malenconia—. Ara, amb cinquanta-quatre anys, he aconseguit que tota la vall del Segre sigui nostra. M’he passat tota la vida lluitant. I crec que m’he guanyat una mica de descans abans no m’arribi l’hora. He tancat el cercle, no cal donar-hi més voltes.

Així es va cloure, definitivament, el debat. S’acceptaven les condicions del valí de Lleida.

Ara arribava el moment més complicat. Repartir terres entre tots els que havien participat en la conquesta. I allà les discussions serien gairebé aferrissades.

En Gilabert i en Ramon de Cervera es miraren de manera fugaç; era evident que entre ells dos no hi havia espai per a l’amistat o la simple entesa.

El cavaller va somriure per com havia acabat tot.

Després abandonà la reunió. Ell no volia terres ni beneficis. Havia deixat una important quantitat de diners al comte de Barcelona i no pensava pas demanar-ne el retorn.

Avui, una estranya melangia li havia fet veure que la vida era alguna cosa més que diners o lluita. Necessitava respostes i coneixia el lloc on podria trobar-les.

LLIBRE PRIMER

La llavor
(1150-1152)

1
La presència de Déu

Abadia de Claravall, comtat de la Xampanya,
primavera del 1150

Estirat a terra, de bocaterrosa, esperava aquella transformació.

L’Esteve es convertia en el pare Esteve. Un canvi que no només era de nom. Deien que l’ànima gaudia d’una radical transformació: d’home a servidor de Déu.

Esperava el moment, mentre sentia recitar al bisbe les paraules que l’ordenarien sacerdot. Unes paraules que gairebé no sentia en aquella veu uniforme i sense cap mena de passió.

Fer-se sacerdot era una sortida per a molts homes que venien de la misèria. Una nova vida per a aquelles ànimes plenes de fe que necessitaven confirmar el seu compromís amb Déu. I també un nou trampolí per assolir posicions en aquell complex món modern on els individus ambiciosos però de classe baixa quedaven marcats per sempre més amb el fang dels pares.

On era ell?

La vida de sacerdot significava renunciar a molts aspectes alienables al fet de ser home. Aquelles debilitats que ara, amb la força que donava la recent ordenació, semblaven quedar superades, però que potser més endavant serien temptacions difícils de vèncer. O això deien. Com també comentaven que és aleshores quan la fe de Crist atorga la força suficient per dominar-les.

No podia estar-ne segur. La joventut és força, sí. Però també significa inexperiència i dubtes, molts dubtes. I moments de satisfacció, plenament gaudits perquè l’ànima encara té aquella innocència plena de somnis i de desitjos. I encara més, una memòria per omplir-la de records.

Per què s’havia convertit en sacerdot? Podia donar respostes perfectes i adornades amb boniques paraules extretes dels textos que havia estudiat. Però, i el seu interior? Com justificava el fet de ser ordenat ministre del Senyor?

Allà estirat recordava que ja feia tres mesos que havia acabat els estudis de Teologia a l’escola canònica de Châtillon-sur-Seine. En aquell moment, li semblava haver tocat el cel amb la punta dels dits.

Durant aquells anys els elogis van ser constants i això l’omplia de satisfacció. Alumne brillant i aplicat. Caràcter excel·lent, barreja d’una vertadera humilitat, una intel·ligència privilegiada i una humanitat molt pròpia de qui havia de ser un servidor de Déu i un continuador de l’obra de Jesucrist. A més, venia avalat per l’abat Bernat de Claravall, que l’havia acollit des de molt petit i l’havia educat com si fos un fill seu.

Aquell dia, a l’escola canònica de Châtillon-sur-Seine, en Bernat era amb ell. I l’Esteve se sentia l’home més feliç sobre la capa de la Terra. No deixava de somriure per qualsevol consideració personal.

—Tens un futur molt prometedor, fill —digué en Bernat de Claravall, que el tractava com si veritablement fos un fill de sang—. Des que eres petit sempre has tingut quelcom de molt especial. Ara has demostrat a Déu Nostre Senyor i a tothom qui ets i què pots fer. Continua així. Aquest és el camí.

En Bernat de Claravall era considerat l’home cristià del moment a tot Europa. Alguns pensaven que tenia més influència que el sant pare de Roma.

Als seixanta anys, en Bernat de Claravall ja era un home gran. La seva mirada continuava sent la de sempre: ferma, carregada de caràcter i noblesa i, sobretot, d’intel·ligència i profunditat. El seu cos començava a encorbar-se i els pocs cabells que li quedaven al cap a causa de la tonsura i de la calvície natural, eren totalment blancs. També la pell de les galtes li penjava resseca i arrugada. Era un home que sempre havia estat més aviat magre i ara el seu aspecte era el d’un ancià molt prim.

En Bernat de Claravall era un home de món. El seu caminar nerviós i decidit l’havia dut per infinitat de camins. Va reformar l’orde monàstic cistercenc enfront l’acomodament dels benedictins cluniacencs. Va ser secretari del Concili de Troyes, on va aconseguir que es reconegués l’orde del Temple, i va esdevenir una personalitat respectada i influent: decisiu en determinats conflictes polítics, defensor dels drets de l’Església contra el poder laic, conseller de papes i reis. I, recentment, havia estat un dels principals impulsors de la desgraciada croada del 1146.

De ben segur que el futur li atorgaria el reconeixement que mereixia.

Orfe des de ben menut, l’Esteve havia estat acollit per en Bernat i criat pels monjos de l’orde del Cister del monestir de Claravall. En Bernat, sempre que tornava dels seus llargs viatges, l’atenia personalment com si fos el pare biològic que el menut Esteve no havia conegut. Rebia la seva estima i les seves ensenyances com l’infant que beu la llet de la mare: era l’aliment que feia créixer la seva ànima cristiana.

A més, en Bernat l’havia dut a l’escola canònica de Châtillon-sur-Seine per estudiar Teologia després d’haver acabat els estudis de les Arts Liberals a l’abadia de Claravall. Era una de les escoles més prestigioses de l’Europa d’aquells temps; el mateix Bernat hi havia estudiat quan era jove.

L’Esteve havia treballat molt. Apartant-se de qualsevol distracció mundana, la seva actitud i aptituds li havien permès completar els estudis en tres anys en lloc dels quatre habituals. En Bernat només rebia lloances d’aquell alumne brillant i aplicat que tot indicava que seria un futur home de Déu de molta vàlua.

A Châtillon-sur-Seine, en Bernat de Claravall tenia una consideració molt alta.

—Voldríem que l’Esteve es quedés aquí, amb nosaltres —li va dir l’abat del monestir de Châtillon-sur-Seine, el pare Arnault, a en Bernat, com a mentor de l’Esteve—. Un home de les seves qualitats segur que faria una feina extraordinària entre nosaltres.

—Això ho ha de decidir ell. —I en Bernat se’l mirà obligant-lo a respondre.

A l’Esteve, tímid per l’edat i pel seu propi caràcter, li costà trobar les paraules per dir el que volia sense molestar l’abat Arnault ni defraudar en Bernat de Claravall.

—Em feu un gran honor, pare Arnault. Aquí m’heu ensenyat molt i sempre us tindré en les meves pregàries. Però… —Es mirà en Bernat—. Però sempre he volgut formar part de l’orde del Cister.

De manera inquisitiva, però gairebé inapreciable, l’Esteve es mirà el seu pare volent saber què pensava sobre aquella decisió.

En Bernat s’encarà a l’abat Arnault i li digué:

—Sempre ho ha tingut molt clar —deia l’abat de Claravall al rector de l’escola de Teologia—, des de ben petit. I, malgrat la bona educació que li heu atorgat, continua pensant igual. Segur que Déu Nostre Senyor li té un destí preparat. Els camins del Senyor són inescrutables.

Aquella darrera frase sempre ho sentenciava tot i tallava qualsevol rèplica a qui l’havia pronunciat.

—Bé, en qualsevol cas —digué l’abat Arnault, resignat a la voluntat de l’Altíssim—, aquí sempre serà benvingut.

L’Esteve no deixava de mirar en Bernat. Volia saber si, amb aquella decisió, estava orgullós d’ell.

Gairebé tres setmanes més tard, aquell brillant estudiant es convertí en el pare Esteve.

El lloc escollit fou l’abadia de Claravall, per propi desig de l’interessat. Fins allà va desplaçar-se el bisbe de Troyes, a petició d’en Bernat.

La cerimònia havia estat senzilla però molt carregada de simbolisme i especialment emotiva.

En un moment clau de la cerimònia d’ordenació, mentre estava ajagut a terra, de bocaterrosa, l’Esteve es va sentir el centre del món. Com si tothom se’l mirés en un èxtasi de contemplació.

Els seus professors de Teologia ja l’hi havien dit, que se sentiria així: «És el dit de Déu que t’assenyala com un dels seus servidors. Després et sentiràs ple de la seva llum i seràs un home nou».

Però aquells moments van estar plens de reflexions íntimes, que anaven més enllà del fet de ser sacerdot. I més enllà de la pròpia fe i, fins i tot, de Déu Nostre Senyor. Dubtes, certeses, veritats, dogmes transformats. Tot va arremolinar-se al seu cap.

Quan es va posar dempeus, ja era un individu diferent. D’home a servidor de Déu. I s’hauria hagut de sentir així, però les contradiccions internes eren molt intenses.

Les felicitacions en acabar la cerimònia el feren somriure de manera repetitiva, perquè se sentia molt agraït per tots aquells anys.

No podia apartar la mirada d’en Bernat de Claravall, que no parava de parlar amb tothom, sobretot amb el bisbe, que gairebé no va fer-li cas.

L’escorça d’aquell àlber gegantí exercia una atracció que només podia ser obra de Déu.

L’arbre era immens, amb un tronc gruixut, recargolat i rugós fruit de tants anys d’empènyer cel amunt. Aquelles branques més joves buscant cada any, ufanoses i alegres, gratar el cel i acostar-se a rebre la carícia de l’Altíssim.

Déu.

El pare Esteve tocà l’escorça d’aquell gegant mirant d’obtenir un contacte directe amb Nostre Senyor Jesucrist.

Res.

La mateixa percepció de buidor. Aquella incòmoda sensació que atemoria la seva ànima. Malgrat haver estat ordenat sacerdot unes hores abans, no sentia la presència de Déu; aquell sentiment que, segons explicaven els qui s’acabaven d’ordenar, es percebia quan et converties en un dels ministres al servei del Senyor.

Buit com la closca sense fruit d’una nou.

I d’allò que li passava no podia parlar-ne amb ningú, perquè estava convençut que ningú l’entendria; o almenys no de la manera que necessitava.

L’Esteve sempre havia volgut ser monjo prevere. Però més enllà de la vocació o de l’experiència de sentir Déu —no sentia cap dels condicionants habituals de tot bon servidor del Senyor—, ell volia seguir les passes de qui havia estat més que un mentor i, fins i tot, més que un pare: en Bernat de Claravall.

Admirava tant aquell home que, des que era un infant, s’havia perjurat no defraudar-lo mai. Faria tot allò que estigués a les seves mans, i més enllà fins i tot, per tornar-li aquell amor rebut a canvi de percebre orgull patern.

L’Esteve tenia clar que Déu i el seu fill Jesucrist eren el centre del món. Però en Bernat de Claravall ocupava tota la seva ànima i hauria donat la vida per ell.

Home de Déu.

Aquesta expressió l’havia formulat l’Esteve al començament dels seus estudis superiors quan un dels seus professors el qüestionà sobre el seu futur, un cop acabats els estudis.

Més enllà de quina fórmula d’ordenament agafés, el jove estudiant volia seguir l’obra del seu pare terrenal. En aquells moments, pertànyer al clero regular o secular li era indiferent. Només pensava a acompanyar en Bernat de Claravall per tot el món buscant fer el bé entre els homes.

Després va tenir clar que volia ser monjo cistercenc. La regla de sant Benet corria el risc de desviar-se per la relaxació dels monjos negres: els benedictins del monestir de Cluny. I, com el mateix Bernat feia, també volia escampar arreu la puresa de la regla de sant Benet i allò que anomenaven l’estricta observança.

Però era una fe falsa, fruit del seu amor per l’home que l’havia tractat com un fill i a qui admirava com a ésser humà. No pas una fe derivada de la suposada presència interna de Déu, que tot ministre de l’Església sempre sentia.

Allà, a Claravall, al costat d’aquell vell àlber se sentia a casa i segur. Malgrat els anys que havia passat fora, l’arbre es mantenia igual i no havia estat capaç de trobar-hi cap diferència notable.

No sabia dir-ne la raó, però quan estava al costat d’aquelles profundes arrugues de l’escorça sentia que ell mateix formava part d’alguna cosa. Era com si ell fos una branca o la fulla més petita i insignificant, era alguna cosa més que un ésser humà aïllat i perdut en un món que no li donava les respostes a totes les preguntes.

I no es tractava pas de la presència de Déu. Era l’ànima d’aquell arbre centenari que li acariciava la seva.

Aquella sensació l’incomodava; gairebé havia apagat el sentiment d’eufòria dels dies passats, tant quan va acabar els seus estudis com quan va ser ordenat sacerdot.

Allò gairebé era paganisme.

Naturalment, no era el paganisme politeista més clàssic dels antics romans o grecs. La seva sensació era de fer renéixer un concepte religiós molt més ancestral i gairebé oblidat. Encara que eren molts els cops que la gent més senzilla, d’amagat dels ulls de l’Església catòlica, veneraven elements molt puntuals de la natura, com ara una muntanya, un llac, una roca o fins i tot un arbre. La gent buscava l’ànim perdut en tot allò que podia ajudar-los; més enllà de dogmes o regles religiosos.

No, ell no es considerava un pagà. Seguia les ensenyances de Déu amb la màxima rectitud. Amb l’excepció d’aquell vell àlber, que li transmetia una cosa difícil d’explicar a algú que fos molt més ortodox en la fe cristiana.

Però li faltava la presència de Déu. I això l’atemoria.

I si mai en Bernat de Claravall descobria aquella mancança?

De ben segur que se sentiria defraudat de qui considerava el seu fill. Potser el podria arribar a perdonar però ja res seria el mateix entre ells dos. Com si fos aquella gerra d’oli esberlada i unida de nou amb grapes de coure, l’escletxa sempre seria visible.

No volia que es trenqués la relació amb el seu pare i per això duia aquell secret amagat dins la solitud del seu cor.

Volia veure en Bernat feliç i orgullós, com el dia anterior, quan l’havien ordenat prevere. En aquell moment, els ulls d’en Bernat brillaven d’una manera especial; el nodrissó a qui havia salvat d’una mort segura ara s’havia convertit en un home de Déu.

—Ah! Ets aquí. —La veu d’en Bernat de Claravall el va fer girar—. Suposo que deus estar assimilant l’ordenació; a alguns els costa uns dies i a d’altres, fins i tot setmanes. Rebre l’esperit del Senyor no és gens fàcil per als homes senzills.

L’Esteve va somriure de manera poc sincera, amb l’intent de donar-li la raó. I en Bernat se’l mirà de manera profunda uns llargs instants en silenci, com si pogués llegir les culpes que amagava la seva ànima.

—Hem de parlar, Esteve —va dir finalment en un to seriós i greu.

El prevere acabat d’ordenar va assentir de manera silenciosa.

En Bernat, però, no parava d’escrutar-lo amb una mirada gairebé sense parpellejos.

L’Esteve, nerviós, va intentar fugir d’estudi.

—On hem de marxar, pare? Ara ja estic a punt de seguir-vos en la vostra divina missió.

En Bernat continuava en silenci, mirant-lo de manera gairebé ofensiva, mentre l’Esteve esperava la resposta de qui considerava el seu pare.

Finalment, en Bernat respongué:

—D’això et volia parlar, Esteve. —Els ulls d’aquell ancià van parpellejar de manera nerviosa, però no va defugir la mirada en cap moment—. La croada ha de continuar. La derrota militar no ha d’amagar que la raó principal encara es manté vigent: el comtat d’Edessa encara està sota el regne de l’infidel. I això representa una greu ofensa als ulls de Déu i de qualsevol cristià de bona fe.

L’Esteve se’l mirava intentant esbrinar on volia anar a parar. Ell no necessitava que el convencessin, ja ho estava. En Bernat actuava com si parlés davant d’una multitud, com feia tot sovint. El prevere acabat d’ordenar esperava esdevenir tan bon orador com ho era el seu pare.

Tal com ordenava l’apartat cinquanta-dos del quart capítol de la regla de sant Benet —no ser amic de parlar gaire—, l’Esteve esperà en un rigorós silenci, sense fer cap intenció d’interrompre el seu pare.

—Tornaré cap al centre d’Europa per predicar una nova expedició cap a Terra Santa. I és aquí on entres tu.

A l’Esteve el cor li palpitava amb força, era el moment que sempre havia esperat: anar amb en Bernat de Claravall per aquests mons de Déu a predicar la paraula de Crist.

—Necessito que vagis a l’abadia de Fontfreda, Esteve.

Fontfreda? A Narbona? I què se li havia perdut allà a baix? Era una abadia creada feia un munt d’anys com a monestir benedictí. I feia cinc anys havia esdevingut cistercenca.

En Bernat, veient l’estupor a la cara del seu fill adoptiu, va explicar-se millor:

—No confio en l’abat Sanç. O, més ben dit, estaré molt més tranquil si ets allà, vetllant perquè les ordenances de la regla es compleixin dins l’ortodòxia que es mereix la nostra sagrada missió.

L’Esteve encara no havia dit res, però li costava aguantar la mirada del seu pare i intentava evadir-se’n buscant algun punt més enllà d’en Bernat.

—Soc ben conscient, Esteve, fill —va dir, pronunciant aquesta darrera paraula amb certa dolçor, com si volgués calmar l’ànima rebel d’aquell jove—, que per a tu és difícil d’entendre, però necessito que et refiïs de mi. Servim Déu per damunt de tot, i de tots nosaltres.

Silenci, com manava la regla.

—M’agradaria molt saber què en penses —digué en Bernat, que també sabia de la recta obediència de l’Esteve i per això li donà permís per parlar.

El jove tenia la boca resseca i amb la llengua tampoc aconseguia humitejar els llavis, també ressecs. Finalment, va parlar:

—El meu desig era servir-vos, pare; sempre he desitjat això. —En Bernat se’l mirava seriosament, de manera fixa, com si busqués alguna cosa més dins la mirada del jove, més enllà de les paraules—. Sempre heu estat fora i, ara que soc prevere, pensava que potser podria seguir el vostre camí, al vostre costat.

En Bernat, amb els braços ben estirats, l’agafà per les espatlles.

—Hi ha alguna cosa més, Esteve. Dins teu duus una espina clavada que et fereix l’ànima i l’has d’expulsar o t’enfonsarà. Recorda el que t’he dit sempre: la culpa no està en el sentiment, si no en el consentiment. Sentir és la conseqüència més directa de ser fills de Déu. Però consentir certs sentiments és quelcom més propi d’homes salvatges.

Aquell home semblava estar tocat per la mà de Déu, perquè podia llegir els pensaments més privats, i l’Esteve no sabia com sortir-se’n. Si li explicava la veritat potser l’excomunicaria per sempre més i Déu no l’acolliria al seu costat —ni al costat d’en Bernat— quan li arribés l’hora.

—Parla, fill. Saps que el desconeixement propi genera supèrbia però que el desconeixement de Déu genera desesperació.

Desconeixement de Déu? Què sabia en Bernat?

L’Esteve sentia com la suor li rajava, freda, per l’esquena. I els llavis estaven cada cop més ressecs. No sabia on mirar i els ulls es movien, gairebé folls, buscant alguna cosa que l’ajudés a suportar aquell moment.

Va intentar parlar, però la veu es negava a sortir. Aquell secret que el martiritzava lluitava amb tota la força possible contra l’escrutini d’aquell home tocat per la mà de Déu.

No parlaria amb el seu pare a través del secret de confessió; hauria estat menyspreable actuar així. En Bernat sempre l’havia tractat amb transparència i bondat.

—Encara no has sentit la presència de Déu i això t’atemoreix, oi, fill?

L’Esteve se’l mirà amb els ulls oberts i rodons com dues taronges.

—Com… com ho sabeu això, pare?

En Bernat somrigué lleugerament però donant molta seguretat a l’Esteve. Sense deixar-lo d’agafar per les espatlles, l’abraçà amb força.

El cor del jove rebé aquella demostració d’amor paternal amb un gran alleugeriment. I, sense poder aguantar-se, va esclatar a plorar.

Allà, vora aquell arbre centenari, i abraçat al seu pare, va expulsar tota la misèria que el feia patir. I se sentí renovat per dins, com si cada llàgrima fes neteja i s’endugués la brutícia que entelava aquell esperit jove i ple de vida.

Després, més calmat, va aconseguir explicar-se.

—No he sentit la presència de Déu, pare! Sento l’ànima buida de la seva escalfor, però per molt que ho intenti…

—L’infern està empedrat de bones intencions, fill, i també de bones voluntats i desitjos. S’ha d’anar més enllà de les intencions.

—Què he de fer, doncs? Deixar-me vèncer sense lluitar?

—No, saps que la mort ens espera a tot arreu, però si som prudents i lluitadors serem nosaltres qui la farem esperar.

En Bernat se’l mirava de fit a fit, com si l’Esteve fos el més important en aquell moment.

—Vine, caminem una mica, fill; ens anirà bé a tots dos.

Van sortir del recinte del monestir.

L’abadia estava situada en una vall molt suau, al bell mig de dues serralades menudes i cobertes per una espessa manta vegetal de bosc. Roures, pins, àlbers i salzes convivien en llibertat omplint les dues crestes sense gairebé deixar espai per a res més, com si aquell fos un territori vedat a qualsevol altra espècie animal o humana. Amb aquell silenci, trencat pel vent que acaronava les branques o per alguns ocells valents, el bosc senyorejava aquelles terres amb mà ferma però sense demanar res fora del cicle vital propi de la natura.

Un bosc respectat pels monjos des de bon inici, des del seu assentament. Com si el pacte entre l’home i els arbres agermanés totes dues entitats biològiques.

En respectuós silenci, en Bernat i l’Esteve passejaren pel límit del bosc, caminant pels espais oberts i nus d’aquella espessa arbreda. Durant gairebé mitja hora, el silenci fou gairebé absolut, trencat només per la puntual piulada d’algun ocell esverat.

Van arribar a una cresta prou amable i nua de vegetació on en Bernat s’assegué en un tronc envellit i caigut d’un vell àlber que no havia resistit una ventada d’octubre. L’Esteve va asseure’s a la vora del seu pare.

—Sempre m’ha agradat aquest lloc, Esteve. Hi ha molta pau. El silenci encara és més tancat que vora el bosc i és més fàcil sentir les paraules del Senyor.

L’Esteve no sabia ben bé on mirar. Aquell gris tan habitual del cel del comtat de la Xampanya s’escampava fins allà on abastava la vista. Els núvols no eren més espessos que altres dies, ni amenaçava de ploure. Un airet tímid, que ni tan sols arribava a la gràcia d’una majestàtica brisa, els acariciava de manera tendra.

I el jove encara estava nerviós. Què volia realment en Bernat?

—Encara que molts cops no som capaços de sentir la seva veu —continuà el veterà monjo—, això no significa que mereixem cap càstig.

»Quan vas arribar a les meves mans, tot just caminaves. Tinc poca experiència amb els infants i gairebé no tenies ni un any. El que em va sorprendre de tu va ser la rapidesa amb què vas començar a parlar.

»Hi ha nens que n’aprenen molt aviat i a d’altres, en canvi, els costa més. Però tots acaben parlant; llevat, és clar, dels que han tingut alguna malaltia o que els falti aquesta capacitat.

»Passa el mateix a l’hora de sentir la presència de Déu. Alguns la senten molt aviat i a d’altres, en canvi, els resulta més difícil, però els bons cristians són agraciats amb aquest regal, tard o d’hora.

L’Esteve ara se’l mirava amb més confiança. Més que de l’excomunicació o el càstig, tenia por de defraudar-lo, molta por.

—No t’amoïnis per això. Ja t’arribarà. Déu Nostre Senyor té una missió important per a tu, ho sé. Ets un home ple de virtuts i, a més, també tens la més valuosa: la humilitat. Això et convertirà en algú gran, digne de l’hàbit que vesteixes i digne de l’amor que Déu et professa. Fes vida normal i no t’atabalis per aquest fet. Però estigues atent als senyals, perquè un dia rebràs la seva crida.

—I… quins senyals són aquests? —L’ànim esverat del jove li feu perdre el respecte pel silenci. Però en Bernat no l’hi tingué en compte.

—A cada lloc on estiguis observa el teu voltant. Un arbre, una pedra. Un ocell. Un núvol. Tot és obra de Déu i, per tant, tot és susceptible de ser utilitzat com a missatge. Quan rebis la seva crida ho sabràs. Aleshores és quan hauràs de ser valent i acceptar el que ha reservat per a tu. I això sí —va dir, i llavors la veu d’en Bernat adoptà un to molt més seriós—, en aquell moment, res de dubtes ni pors. El teu deure com a cristià i ara com a prevere és restar al seu servei més enllà de qualsevol disputa interna. Ets una criatura de Déu, Esteve, i hauràs de complir la seva voluntat. Saps molt bé com va haver de patir Jesucrist per dur la pau als homes. Nosaltres hem de seguir aquest exemple.

—I pot tardar gaire a donar-me la seva crida?

—Només ho sap el Senyor. Paciència, fill, paciència. Ja t’arribarà. Però si vols un bon consell d’un home gran, no ho diguis a ningú, que encara no has rebut la crida. Els homes som criatures de Déu però l’ombra del dimoni és allargada.

2
L’abat Sanç

Abadia de Fontfreda, prop de Narbona,
estiu del 1150

El sud era molt més càlid. Això era una evidència tan clara que no calia dir-ho en veu alta si no volies que et tractessin de ximple.

Però feia molta calor!

Acostumat als estius més suaus de les latituds més septentrionals, l’Esteve patia aquella calor com si visqués dins un forn de pa. Li semblava que no es podia respirar enlloc.

Gràcies a Déu, les nits eren més suportables i el fet de poder dormir bé era imprescindible després d’una jornada esgotadora sota aquella calidesa gairebé infernal.

L’Esteve va arribar a l’abadia de Fontfreda de bon matí, quan el sol encara sortia per l’horitzó: era una forma d’evitar la calor del migdia.

I va quedar embadalit, potser pel sol que impactava de ple damunt del monestir.

Tot i haver-ne vist ja uns quants al llarg de la seva curta vida, aquell era diferent. Malgrat que encara estava a mig construir, ja s’albirava com seria la totalitat de les edificacions. L’església, el claustre i la resta de dependències encara estaven molt lluny de poder ser considerades com a tals. Les estances principals eren de fusta o estaven construïdes amb materials molt precaris i provisionals.

L’edifici que presentava més solidesa era una petita ermita, bastida, però, de manera molt senzilla: amb pedres arreplegades del voltant i lligades en sec o, com a màxim, amb fang. Més aviat semblava una cabana, però el minúscul campanar de cadireta situat just al damunt de la porta d’entrada, i amb un sol buit on penjava una petita campana, donava fe que aquell edifici era sacre.

Però quedava ben clar, per les dimensions del monestir, que seria tan gran com la resta de recintes cistercencs.

I pertot arreu s’hi veia gent treballant. Com si s’estigués a punt d’acabar el món: monjos, germans llecs i seglars o donats s’afanyaven a construir l’església principal; era l’edifici on hi havia més gent treballant-hi. De manera curiosa, havien començat per la nau principal —quan normalment es bastia en primer lloc la part de l’absis i la zona on havia d’anar l’altar—. Tots els fonaments estaven fets i s’entreveia bé la planta de la futura església, però els murs de la nau central ja eren ben alts i els arcs de mig punt estaven llestos per suportar la càrrega de la volta que la cobriria.

Les bastides cobrien la majoria de les parets i arreu s’hi veien operaris treballant.

Segur que avui mateix ell ja treballaria amb els altres.

L’impacte que va rebre el pare Esteve quan va veure tot allò li robà l’ànima per sempre més. Era com construir un món nou. Tornar a començar de zero. Tornar a néixer però buscant la puresa, l’absència del pecat original. La perfecció. El món ideal.

Va quedar-se allà dret una bona estona, mentre la resta de la caravana es fonia amb la gent del monestir. Després va despertar-se: hi havia feina per fer i ja hi hauria temps per contemplar-ho tot amb més calma.

Però primer havia de veure l’abat.

Després de preguntar a diversos monjos i llecs, va trobar l’abat. Més enllà de les obres, vora la petita ermita, l’abat parlava amb un altre monjo mirant-se uns plànols estesos al damunt d’una plataforma de fusta.

—Abat Sanç? —va preguntar el pare Esteve amb certa timidesa.

L’al·ludit aixecà la vista cap a ell. Era un home robust i alt, ja veterà —devia tenir més de quaranta anys—, amb uns ulls grossos i foscos que l’interrogaren sense dir res.

—Soc el pare Esteve, vinc de Claravall, de part de l’abat Bernat.

Sanç tardà uns instants a reaccionar, però per l’expressió dels seus ulls l’Esteve va veure clar que la seva presència no l’omplia de goig, precisament.

—Ara no et puc atendre, però ves cap a la zona nord i pregunta per l’Arnault; l’ajudes en el que calgui. Després ja parlaré amb tu.

I l’abat va tornar a fixar els ulls en el pergamí de la plataforma de fusta.

Zona nord. Arnault.

Sense dir ni ase ni bèstia va anar a buscar aquell home.

La zona nord era un espai sense obres. Allà hi havia els corrals i els magatzems d’on sortia el menjar que alimentava tota la munió de gent que albergava la comunitat del monestir.

Preguntant, va arribar fins a l’Arnault. Era un home sense l’hàbit de monjo i guerxo de tots dos ulls. No es podia saber ben bé qui o què era el destinatari de la seva mirada. No duia la cara afaitada, però la seva barba era esclarissada allà on tenia pèl —sota el nas i la barbeta—; més enllà dels maxil·lars i fins a les orelles, però, no en tenia ni un. Tot plegat li donava un aspecte poc agradable. I a més a més feia una forta pudor de fems que va fer arrufar el nas de l’Esteve.

—Vinc de part de l’abat per ajudar-te.

L’Arnault va tardar uns instants a entendre el que li deia; semblava una mica faltat i tot.

Després, va somriure, satisfet.

—Sí, necessito molta ajuda. Vine, vine. Que treballarem molt!

Mentre el seguia, l’Arnault no parava de repetir les mateixes frases curtes. Fins i tot, combinava paraules d’unes i d’altres.

—Necessito molt treball. Ajuda, molta ajuda.

El va dur fins a la corraleta on criaven els porcs. Allà, amb una pudor que estripava els narius, es posà a treballar. Mentre donava menjar als marrans l’Arnault no parava de somriure, satisfet per tenir algú que l’ajudés.

No va ser fins tres dies després que l’abat el feu cridar per parlar amb ell.

Naturalment, durant aquelles tres primeres jornades el va veure diversos cops: a les hores dels àpats, durant l’oració, a la lectura diària del capítol de la regla de sant Benet i en aquells actes on es reunien tots els monjos.

Però no va dir-li res. Un parell de cops es van creuar les mirades però l’abat no l’hi aguantà més enllà d’uns segons.

Quan el va cridar per parlar, el pare Esteve, que duia la túnica grisa de feina, anava brut de fems fins als genolls; havia hagut d’entrar dins el corral perquè un porquet havia quedat atrapat per una truja molt corpulenta.

L’abat el rebé en una cabana feta de troncs amb el sostre de palla, on habitualment celebraven la lectura dels capítols de la regla i on el cap del monestir despatxava els assumptes de tota la congregació.

En veure’l entrar i sentir la fortor, l’abat arrufà el nas i feu una desagradable ganyota. Però en cap moment va disculpar-se pels tres dies que havia tardat a cridar-lo ni per la feina que li havia encomanat. Tampoc el pare Esteve va queixar-se.

—Em diu l’Arnault que ets força treballador. I que tens traça amb els porcs.

L’Esteve no va dir res. Però de ben segur que les paraules del seu cap de corraleta no havien anat més enllà de diversos monosíl·labs; els afirmatius i els negatius devien haver estat els més abundants.

—En Bernat, a la seva carta, parlava molt bé de tu. Que potser ets parent seu?

—No, no som parents de sang. —Aquella resposta no era cap mentida. Però no diria la veritat. Quedava clar que l’abat Sanç i en Bernat de Claravall, també abat, no cultivaven una amistat profunda i sincera.

Disgustat, l’abat girà lleugerament el cap.

—Necessitem gent a l’obra. L’església necessita de tots els braços possibles. —Li parlava com si el pare Esteve s’hagués desentès d’aquella feina de manera voluntària; gairebé culpant-lo que no hi fos—. Si t’agraden els porcs, t’hauràs d’aguantar. L’obra de Déu és primordial.

L’Esteve va aguantar de manera estoica aquelles paraules. El silenci, com tants cops li havia dit en Bernat, sempre és un aliat formidable.

—Ara, sense perdre ni un moment, et posaràs a les ordres del pare Geraud. Vinga, de pressa!

Sense dir-li res, l’Esteve feu el que li digué el seu nou cap espiritual.

Treball i silenci, dues de les premisses bàsiques dels monjos cistercencs.

3
La filla del senyor

L’Espluga Jussana, estiu del 1150

El viatge fins a l’Espluga de Francolí havia estat horrible. Llarg, inacabable, amb dies de pluja i un parell de ventades tan fortes que gairebé tomben els carros. Ni les lones que cobrien els vehicles havien estat capaces d’impedir l’entrada de la pols que aquells mals aires havien arrossegat.

La Gaia duia un bon disgust a sobre.

L’origen de tot, però, era força més llunyà, tant en el temps com en l’espai. El seu enuig no era només conseqüència d’aquell mal viatge.

I els culpables de tot plegat viatjaven amb ella. De fet, eren tota la seva família.

Els germans i senyors de Cervera, Ponç i Ramon, anaven cap al sud amb la seva gent i una bona part de la host que els havia acompanyat en la lluita contra els sarraïns de Turtuixa i a Lleida. També viatjaven amb els familiars de la host.

Malgrat els reductes sarraïns que persistien a Siurana i Miravet, la recent conquesta d’aquelles dues grans ciutats obria les portes a un territori gairebé verge o, si més no, molt despoblat. I ara tota aquella gernació viatjava fins a les terres guanyades als infidels amb la intenció de poblar-les i convertir-les en productives.

La Gaia, com a filla d’en Ponç, un dels dos senyors absoluts que encapçalaven l’expedició, des de bon començament s’havia oposat a aquell viatge. A ells, gent noble i amb la sang pura de l’aristocràcia que dirigia els destins dels comtats del nord, no se’ls havia perdut res tan al sud. Allò no era més que terra de salvatges, arrencada a cops d’espasa a gent salvatge i regada amb la sang de bons cristians morts a mans dels salvatges infidels.

Ella considerava que havia de viure en una gran ciutat com era Barcelona, moure’s entre els elegants passadissos d’un palau, com a mínim, i ser servida per criats de la màxima categoria.

Allò era indignant i vergonyós!

La Gaia estava promesa amb en Ramon de Torroja, un noi tres anys més jove que ella i que, en aquell moment, era ostatge a Gènova fins que el comte de Barcelona no fes el pagament de setze mil morabatins que havia promès als genovesos per l’ajut que havien prestat en la conquesta de Turtuixa. S’esperava un desenllaç ràpid d’aquell episodi, que, d’altra banda, era bastant habitual en la societat de l’època.

Després, la jove parella es casaria.

La filla del senyor de Cervera esperava que aquella estada al sud fos breu. A la seva edat, divuit anys, ja hauria d’estar casada i amb fills, ser senyora dels dominis dels Torroja i actuar com a tal, i no com una nena encara per merèixer.

El seu enuig augmentava a cada instant que transcorria per aquell territori tan deixat de la mà de Déu.

Se sentia com engarjolada, empresonada per la seva pròpia família, en un inacabable passadís sense sortida.

S’havien aturat a fer nit en un lloc anomenat Belltall, una de les possessions del seu oncle, en Ramon, tot i que el seu pare, en Ponç, també hi tenia alguns drets.

L’endemà, a trenc d’alba, tota la comitiva reinicià la marxa. Mig adormida encara, la Gaia començà a despertar-se quan, al cap de poca estona, tota la caravana es va aturar.

El pare de la Gaia, en Ponç, va obrir la lona del carro on viatjaven les do

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X