Personatges

Amanda Black. Viu amb la tieta Paula d’ençà que van desaparèixer els pares, al cap de poc d’haver nascut. Ara, amb tretze anys, ha descobert la veritat sobre els seus orígens: és l’hereva d’un antic culte dedicat a la deessa egípcia Maat, que té la missió de trobar i robar objectes màgics —i no tan màgics— que, en males mans, podrien ser perillosos per a la supervivència de la humanitat. A més a més, ha de bregar amb els problemes típics d’una adolescent, que no són pas pocs, i entrenar-se diàriament perquè els poders que se li van començar a manifestar el dia que va fer els tretze anys es puguin desenvolupar fins a la màxima potència.

Tieta Paula. És la germana de l’àvia de l’Amanda, a més de la seva tutora i exigent entrenadora. Ningú no sap quina edat té, ja que aparenta entre trenta-cinc i cinquanta-cinc anys. Afirma que ja no està en forma, però l’Amanda no s’ho acaba de creure: ha vist la tieta fent autèntiques proeses durant els entrenaments a què la sotmet cada dia.

La tieta Paula faria qualsevol cosa per l’Amanda, i el que més l’amoïna és mantenir-la apartada de tots els perills que comporta l’herència que va rebre quan va fer els tretze anys.

Eric. És el millor amic de l’Amanda: no només van junts al mateix institut, sinó que, a més a més, l’Eric l’acompanya allà on la portin les seves missions. És un autèntic geni dels ordinadors i pot piratejar qualsevol xarxa. Abans de conèixer l’Amanda, era un noi solitari amb qui tothom s’hi veia amb cor; ara ha guanyat confiança i no hi ha res ni ningú que li barrin el pas... Una cosa ben normal, quan t’enfrontes contínuament a perills que et poden costar la vida. Les tres persones que més s’estima del món són la seva mare, l’Amanda i l’Esme, de qui, a més a més, està superenamorat.

Benson. És el misteriós majordom de la família Black. Sembla que pugui endevinar els desitjos i les necessitats de l’Amanda abans que la noia obri boca. Apareix i desapareix sense que se n’adonin, i sembla que és a la Mansió Black des de temps immemorial: l’Amanda va descobrir una fotografia molt antiga on apareixia en Benson i... estava igual que ara!

S’encarrega de tot l’equipament necessari per a les missions de l’Amanda i l’Eric, i és capaç d’inventar artefactes sofisticadíssims. També sap pilotar els automòbils, avions i helicòpters que hi ha al taller de la Mansió Black, i els ensenya a fer anar a l’Amanda i a l’Eric. Per a l’Amanda i la tieta Paula, en Benson és un membre més de la família i li ho han fet saber cada cop que n’han tingut l’ocasió.

Esme. Va a l’institut amb l’Amanda i l’Eric i, de fet, els tres són inseparables. Coneix l’herència de l’Amanda i està disposada a ajudar-la sempre que la seva amiga la necessiti. Li agradaria amb bogeria acompanyar-la en les seves missions i espera que algun dia li ho demani, però mentrestant s’alegra de ser amiga seva i que li expliqui les seves últimes aventures. Fa poc que ha començat a sortir amb l’Eric i estan enamoradíssims. Als dos els encanta passar temps amb l’Amanda, però ella sempre està buscant la manera d’aconseguir que l’Esme i l’Eric passin temps tots dos sols.

Lord Thomas Thomsing. Aquest lord anglès pertany a una família que, temps enrere, va ser una valuosa aliada dels Black. Després que un dels avantpassats de la nissaga fes servir un amulet màgic que va comportar unes conseqüències desastroses, la família del lord va ser expulsada del culte a la deessa Maat. Ara, un cop Lord Thomas ha demostrat de sobres la seva fidelitat i el seu coratge, els Thomsing han recuperat la confiança de la família de l’Amanda, i la tieta Paula n’està encantada. Encantada de la vida!

Llocs

La Mansió Black. És la casa dels Black des de fa centenars d’anys. L’Amanda va rebre la mansió i tot el que contenia com a herència quan va fer els tretze anys. Si bé per fora està ben conservada, per dins ja és tota una altra cosa. N’han pogut habilitar unes quantes habitacions per a l’ús diari, però la majoria encara estan molt atrotinades, gairebé en ruïnes. De mica en mica, però, la tieta Paula, en Benson i l’Amanda van treballant per tornar-li tota l’esplendor. El pitjor del cas és que, tot i tenir la fortuna que va heretar la jove, no la poden destinar a fer obres perquè els fa por que algú descobreixi els secrets que s’hi guarden. La Mansió Black té passadissos ocults, habitacions que apareixen i desapareixen i moltes coses que l’Amanda encara no ha descobert.

El taller. Així és com en diuen del soterrani de la Mansió Black, i és on es preparen totes les missions de l’Amanda i l’Eric. Dins el taller s’amaga la Galeria dels Secrets, on es conserven els objectes robats en cada missió i d’on no tornaran a sortir mentre continuïn sent perillosos. A més a més, disposa dels ordinadors més potents; també té un hangar on es guarden les aeronaus —algunes de les quals, supersòniques— que necessiten per desplaçar-se per tot el món en un temps rècord; així com un enorme vestidor amb tota la indumentària que els pugui fer falta, des de roba d’escalada fins a vestits de festa; una biblioteca; una zona d’estudi, i una part del circuit d’entrenament que ha de fer l’Amanda cada dia. L’altra part és als jardins de la Mansió Black, si bé, tal com estan avui dia, això de dir-ne «jardins» és molt generós.

Pròleg

Una ombra se m’abraona a tota velocitat. La puc esquivar pels pèls, però abans de recuperar l’equilibri damunt la branca on m’estic, l’ombra es regira, em torna a atacar i em fa caure. A l’últim moment em puc agafar a una altra branca més baixa, que es parteix pel pes del meu cos, però m’ha donat temps de preparar-me per a la caiguda. Així que toco terra, ja estic a punt per plantar cara al meu agressor.

Des de baix veig en Hiro, que es baralla amb tres enemics alhora: és àgil, flexible, veloç.

Va engaltant cops a la velocitat del llamp. Un, un altre, un altre més. Aconsegueix deixar fora de combat un dels Orochimaru, que cau vora els meus peus, però de seguida el reemplaça un altre.

Me l’haig de deixar de mirar.

Ja tinc els meus problemes, jo.

Allà davant s’ha materialitzat l’ombra que m’havia escomès dalt de l’arbre i no fa pas l’efecte que vingui amb bones intencions. Em tira una cosa que no veig què és però que esquivo amb facilitat: la velocitat és un dels avantatges de ser una Black, i en aquest moment, igual que en tots els que vindran després, em sento molt agraïda per ser qui soc. El paio aquest m’està llançant una mena d’estrelles dentades que s’acaben clavant al tronc dels arbres situats al meu darrere.

Vet aquí que, tot i que aquell ninja no ho ha pas pretès, ara soc JO qui puc fer servir les seves armes. N’esquivo els cops i els atacs mentre serpentejo entre els arbres i vaig arreplegant totes les estrelles, que, d’una en una, em vaig ficant a les butxaques sense que el ninja enemic se n’adoni. A mi no és que m’agradin gaire, les armes, però enmig d’aquesta lluita he hagut de considerar quines opcions tinc: o bé les faig servir jo o bé les fan servir els Orochimaru; per tant, potser millor que les utilitzi jo, oi? Si no, d’aquí no en sortiré pas viva.

1

Aquell capvespre no hi havia res que em fes pensar que, tot just al cap d’uns dies, coneixeria la persona més genial de totes les que conec. Tampoc no hi havia res que em fes pensar que hauria de deixar que se n’anés perquè, igual que jo, tenia un propòsit a la vida molt més important, més elevat, que ell o que jo com a individus. I això feia que visqués, igual que jo, una existència solitària i plena de condicionants.

Aquell capvespre, si algú m’hagués dit que estava a punt de conèixer algú de qui m’enamoraria, me n’hauria rigut a la cara.

HA-HA-HA! OI TANT, QUINA GRÀCIA. AU VA, EXPLICA-ME’N UNA ALTRA.

Tot i amb això, aquell capvespre en què esperava amb ànsia l’hora de sopar, es van començar a desencadenar els esdeveniments que van fer que, al cap d’uns quants dies, conegués aquesta persona. Potser l’amor de la meva vida, potser no, però hi va haver una cosa que sí que em va quedar ben clara: no podria estar amb ell.

La tieta i jo sèiem l’una al costat de l’altra al sofà de la sala d’estar, en silenci, però no un silenci incòmode, no, sinó un d’aquells plens de confiança, d’afecte, tranquil. Miràvem la televisió sense parar-hi gaire atenció. Jo, esgotada i morta de gana després de l’entrenament que acabàvem de dur a terme; ella, preparant dins del cap —i anotant a la llibreta— el de demà.

Com deia abans, s’acostava l’hora de sopar i jo em dedicava a fer volar la imaginació cap als plats que pensava endrapar o, més ben dit, cap al plat que pensava endrapar: uns macarrons nedant en la salsa de tomàquet, densa i una mica picant, que en Benson em feia especialment per a mi. Sabia que aquesta salsa m’encantava, i a ell li agradava que jo no deixés res al plat, de manera que era una situació en què hi guanyàvem tots. M’agradaven tant, els macarrons que feia en Benson, que no deixava mai un raconet per al segon plat. No, ni parlar-ne!: quan a cals Black es feien macarrons, eren plat únic, si més no per a mi. En podia menjar fins a dues-centes racions seguides… Bé, potser exagero una mica, però dos plats ben plens sí que me’ls cruspia.

Hauria nedat en una piscina plena d’aquells macarrons… Fins a buidar-la del tot.

I aquí em teníeu, desitjant que em diguessin que ja era hora de sopar.

La

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X