Amnistia i llibertat!

Agustí Colomines i Companys

Fragmento

g

 

Per als meus germans, en Joan-Ramon i en Lluís,

dos dels detinguts, maltractats i multats dels 113

de l’Assemblea de Catalunya.

 

I també per a l’altre germà, en Jordi,

que va esquivar ser detingut en la caiguda dels

67 de Sabadell del 1974.

 

Per al meu nebot Francesc Colomines i Rueda,

detingut, apallissat i empresonat arran de la

Revolta d’Urquinaona del 2019.

 

Finalment, per als nostres pares i avis, en Joan

i la Margarida,

que van ser la punta del cabdell d’aquest fil roig

que no s’atura.

g-1

 

Pròleg

Durant alguns anys la transició s’ha explicat com un joc de saló, controlat i tutelat per l’elit política i financera amb seu a Madrid, amb l’aquiescència dels quadres de les principals forces d’oposició. Aquesta etapa s’ha presentat com a modèlica, i fins i tot s’ha volgut exportar a realitats geogràfiques i polítiques força llunyanes, com l’Amèrica Llatina o l’Europa postcomunista. I, per tot plegat, ha anat acompanyada d’alguns tòpics que avui s’enfonsen com castells de sorra: la seva condició suposadament pacífica, l’habilitat de la corona per esdevenir un instrument de diàleg i concòrdia, el caràcter integrador d’una Constitució «que ens hem donat entre tots», l’afirmació que, sense violència, «es pot parlar de tot» i, evidentment, la voluntat de «superar el passat» per la via d’aplicar-li una teràpia d’amnèsia.

L’Assemblea de Catalunya constitueix la prova més evident que les coses van anar d’una altra manera, en especial a Catalunya i al País Basc. A Catalunya, en concret, l’oposició antifranquista va ser capaç d’organitzar espais de lluita que van aplegar amplis moviments so­cials i pràcticament tot l’espectre polític democràtic, al voltant de l’objectiu de la ruptura amb la dictadura i els seus aparells administratius, policials i judicials, com a pas previ a la construcció d’una veritable democràcia.

El llibre d’Agustí Colomines que presentem és un text molt ben escrit, amb una prosa a voltes trepidant, com altrament podíem esperar de l’autor. I assoleix un triple objectiu, molt en la línia d’altres títols d’aquesta mateixa col·lecció. D’una banda, ens descriu amb detall i precisió la jornada del 28 d’octubre, en què la policia va detenir 113 representants de l’Assemblea de Catalunya; de l’altra, ens explica què va ser l’Assemblea de Catalunya i quina evolució va tenir, i, finalment, presenta una panoràmica àmplia del combat polític que a Catalunya va enfrontar la dictadura franquista amb les forces democràtiques, entre els anys 1971 i 1977.

I ho fa, com no podia ser d’altra manera, amb un coneixement amplíssim de la bibliografia publicada, però també amb dues eines que el fan singular: la memòria personal i familiar, com correspon a algú que va viure els fets en primera persona, i la recerca en arxius molt diversos, especialment els arxius d’estat nord-americans.

El 28 d’octubre de 1973 no tan sols va ser el dia en què Johan Cruyff va debutar a la Lliga espanyola, iniciant allò que el gran Manuel Vázquez Montalbán va augurar com una «dècada prodigiosa». També va ser la data en què la policia i les autoritats governatives espanyoles de Barcelona van haver de fer front a una detenció massiva que no tenia precedents en molts anys, i per a la qual probablement no estaven preparades —com es va posar de manifest des del primer moment als tètrics però minúsculs calabossos de la Prefectura Superior de Policia de Via Laietana.

En aquell context, l’Assemblea de Catalunya superava de molt els esquemes amb què s’havia format la Brigada Politicosocial, d’acord amb els coneixements apresos amb la victòria del 1939 —només parcialment modificats davant els grans moviments socials dels anys cinquanta i seixanta. De cop i volta, la dictadura s’enfrontava amb una nova modalitat d’organització que aplegava forces polítiques diverses, i sobretot col·lectius socials molt amplis i amb una gran capacitat de mobilització: sindicats de classe, moviments veïnals, col·lectius de base de l’Església, amplíssims sectors professionals i universitaris, i fins i tot elements patronals. La lectura de la llista completa dels noranta-cinc detinguts i de les divuit detingudes (vegeu les pàgines 87-93) permet copsar la dimensió real del nou repte.

Però l’Assemblea de Catalunya plantejava també altres novetats que la feien especialment perillosa per al règim. D’una banda, la seva estratègia es construïa a cavall de la clandestinitat i de la vida pública. No defugia les grans concentracions ni les reunions de convocatòria molt oberta, malgrat els riscos que podien suposar, i que aleshores s’evidenciaven de manera òbvia. De l’altra, el seu missatge apel·lava a nous col·lectius sorgits dels enormes canvis socials i culturals que, sens dubte, el país (i molt especialment, el seu jovent) estava vivint.

Agustí Colomines n’és plenament conscient, i per això arrenca el seu relat amb el «canvi cultural» que va aplegar tota mena de corrents: des del món editorial i de les llibreries fins a la Nova Cançó, i des de la represa pedagògica fins al teatre i el cinema, passant pels espais d’oci de la Ga

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos