Aquest llibre, publicat originalment el 2005, és fruit de vuit anys d’investigació. La base són els quatre mesos de 1997, de gener a abril, durant els quals em vaig dedicar en cos i ànima a fer un reportatge per al programa 30 Minuts de TV3, però des d’aleshores fins ara no he parat de recollir dades, preguntar i contrastar informacions. En essència, tot ha passat, consta en documents o surt de converses amb testimonis o amb els mateixos protagonistes, converses a partir de les quals he construït alguns dels diàlegs. En aquesta nova edició, que inclou també imatges, hem recuperat el noms reals d’alguns dels personatges.

En el llibre no es resol l’assassinat de Josep Montané, «Sansa», un dels grans protagonistes de la història de Tor. El relat fa una aproximació als fets i circumstàncies que han fet que aquell indret es conegui com a «la muntanya maleïda», i permet entendre per què el crim, tot i tenir molts sospitosos, no té cap culpable. De moment.

CARLES PORTA

Octubre del 2023

Al final del volum el lector trobarà una guia de la muntanya, el poble, els principals personatges i la cronologia dels fets de Tor.

«Y que al objetivo de corregir y evitar algunos abusos en el disfrute de esta finca, de evitar cuestiones entre los condueños de la misma, que acabarían por la división de la propiedad, […] se constituye la Sociedad de Condueños de la Montaña de Tor».

Objectius fundacionals de la Societat de

Copropietaris de la Muntanya de Tor,

14 de juliol de 1896.

«Aquells abellots portaven la flaire de la mort».

SISQUETA, veïna de Tor

«Yo creo que la justicia llega a todas partes, pero a veces es lenta, y Tor está muy lejos».

JOAQUÍN HORTAL, advocat

«Per fondo que sigo el foc, lo fum sempre respire».

ANGELETA, veïna de Tor

«Només em queda una solució. Morir matant!».

JORDI RIBA, «PALANCA», veí de Tor

«De vegades penso que la més desbordada imaginació d’un guionista de televisió fent un argument dramàtic i recargolat no superaria el que, desgraciadament, a la vida real estan vivint a Tor».

FRANCESC SAPENA, advocat

1

LA MORT DE L’AMO ÚNIC

Els juliols, a Tor, són tràgics.

Des de 1800, els fets que han tacat de sang la vida d’aquest poble de tretze cases del Pirineu de Lleida han passat durant el mes de juliol.

A Josep Montané, «Sansa», el van assassinar un dia de juliol de 1995, pocs mesos després que el declaressin amo únic de la muntanya més disputada del Pirineu.

«Estava no mort, podrit!». Així és com s’expressava una de les pubilles del poble, remarcant amb el to que una cosa és molt pitjor que l’altra. I és que ella se n’alegrava, que a més de mort el trobessin podrit. Qui també es va alegrar de la seva mort va ser Jordi Riba Segalàs, «Palanca», l’altre cacic del poble, amb qui feia gairebé mig segle que es disputava la muntanya.

Josep Montané era Sansa, o el Ros de casa Sansa, perquè s’havia quedat el nom de la casa, i allà dalt portar el nom de la casa és com ostentar un títol nobiliari. Tot i no ser el primogènit, l’hereu natural, el seu caràcter dominant el va fer passar per davant dels altres germans. De fet, sempre volia passar davant de tot i de tothom. I sovint, més que davant, el que feia era passar per damunt.

No era el primer que moria violentament a Tor. Quinze anys abans, el 1980, també al juliol, ja hi havia hagut dos morts, dos llenyataires que feien de guardaespatlles de Palanca. I n’hi ha molts que diuen que Sansa no serà l’últim.

El febrer de 1995, després de mig segle de lluites per la propietat, el jutge de Tremp havia dictat una sentència que ja es veia tacada de sang: feia amo únic Sansa. Després de tants anys de conflicte, Sansa només va poder gaudir de la victòria durant cinc mesos.

Dos anys després, aquell crim sense culpable, aquell xoc d’odis irreconciliables, em petaria a mi als morros.

2

UN REPORTATGE PER A LA TELE

«Qui té el cul llogat no seu quan vol». El meu padrí, lo Ramonet de cal Flores, m’ho havia dit un munt de vegades. Aquell dia de gener de 1997 a la redacció de TV3 em vaig recordar del meu padrí. Però ell manava! Quan ell deia blanc era blanc! A TV3 no hi havia tanta contundència formal, però el sentit jeràrquic que m’havien inculcat des de petit —i que la mili em va acabar d’imprimir— va fer que, a pesar de la tebiesa formal, acabés obeint.

Érem a mitjan gener i feia només una setmana que el cas de la muntanya de Tor, després de l’assassinat de Sansa, tornava a ser notícia. I per partida doble. D’una banda, l’Audiència de Lleida havia absolt els dos acusats d’haver matat l’amo de la muntanya, i d’altra banda, una setmana després, el mateix tribunal havia declarat comunal la finca per la propietat de la qual feia mig segle que lluitaven tretze famílies, amb tres assassinats pel mig.

El meu cap, el Toni, em va comentar —ell no manava: comentava, suggeria— que li semblava que el cas de Tor era un bon tema. «Per què no en fem un reportatge?», va dir, com si l’hagués de fer ell. Però, és clar, m’ho deia a mi, sabia que només li calia insinuar-m’ho i jo el faria. Sempre he estat així de ruc.

Havia sentit i llegit coses de la muntanya de Tor quan era redactor del diari Segre, cap allà als anys vuitanta. Sempre m’havia semblat que era el que periodísticament anomenem un marrón, és a dir, un tema molt complicat, difícil de tractar. Aquell dia de gener de 1997 el meu superior jeràrquic va voler que jo m’emboliqués en aquell marrón.

Era poc després de Reis. La gent de Tor estaven destrossats. Aquell hivern els jutges els havien condemnat a continuar tenint por. D’una banda, l’absolució dels dos acusats volia dir que l’assassí o assassins del vell Sansa seguien en llibertat; i de l’altra, aquella sentència de l’Audiència de Lleida que declarava comunal la muntanya els obligava a mantenir els plets als jutjats per fer-se amos d’una propietat que ells consideraven heretada dels seus avis.

Tor és un poble del racó més verge i aïllat del Pirineu lleidatà, al Pallars Sobirà, a la vall Ferrera, a tocar d’Andorra. Té tretze cases, algunes de les quals només són runa per l’abandó i perquè es van cremar després de la guerra en una batalla entre maquis i la Guàrdia Civil. En queden unes vuit, de dretes i habitables. Tor també és el nom d’una muntanya. A mi, quan sentia la paraula Tor, el primer que em venia al cap era el déu nòrdic, que s’escriu amb hac, o sigui, Thor. Després vaig saber que hi ha una llegenda que diu que el nom de la vila ve realment del déu dels vikings, perquè a la muntanya que s’alça darrere de les cases, una immensa mola de pedra, s’hi pot veure —segons els vells— un cop de destral del déu Thor. Amb el cop va assenyalar —expliquen— que allí hi volia un castell amb el seu nom, i així va ser. La veritat és que dalt de tot d’aquell massís de pedra hi ha el que podria ser la marca d’un cop de destral gegantina empunyada per un déu. I al costat hi van aixecar el castell de Tor —suposo que la hac es devia perdre en la nebulosa del temps—, del qual només s’han conservat les restes d’una torre rodona de guaita.

El cas és que durant molts i molts anys, segons mesuratges —més aviat estimacions— fets el 1896, la muntanya de Tor ha tingut una extensió de 4.800 hectàrees, i així consta al registre de la propietat de Sort. I això és molt de terreny. És cert que el darrer cadastre, més precís, xifra la superfície de la muntanya en 2.300 hectàrees, però de tota manera continua sent molt de terreny.

Tornem al gener de 1997. El meu cap m’encarrega un reportatge i jo m’hi poso. «A veure —penso—, som al gener; per fer un reportatge de Tor hi hauré d’anar. Això vol dir que em caldran un parell de dies i que hauré de passar la nit a la fonda més propera. Un parell de dies de muntanya no m’aniran gens malament». Tinc de company d’equip el Pol. M’hi entenc molt bé i, a més, és un bon amic. A la tele, els reportatges per als telenotícies els fem sempre en equips de dos. Busco una mica de documentació, però la veritat és que no trobo gran cosa. La primera gestió és trucar a Alins, que és el poble que hi ha més a prop de Tor. Primer entrebanc: a l’Hostal Montaña em diuen que a Tor no s’hi pot pujar perquè hi ha dos metres de neu a la carretera. En realitat el que volen dir és que no s’hi pot arribar en cotxe. Si de cas, caminant o en moto de neu. A peu vol dir un munt d’hores de camí, així que queda descartat. M’haurien de rescatar els bombers. Busquem motos de neu, encara serà divertit i tot. Pel que fa a l’habitació, cap problema. Les tenen totes lliures.

Més entrebancs: necessito gent que vulgui sortir a la tele parlant de Tor i dels conflictes que hi ha al poble. Cap dels implicats vol saber res de periodistes. Anem bé!

Ho intento per la banda dels advocats i, ves per on, encara en trobo algun disposat a ajudar-me, o sigui, que podrem tenir imatges del poble i alguna declaració que ens ajudi a fer-ho entretingut. Donarem la paraula als protagonistes, tot i que indirectes.

Encara no puc sospitar fins a quin punt aquest reportatge em complicarà la vida.

Alins és la capital de la vall Ferrera. El nom li ve de les mines de ferro que hi havia fa molts anys; a l’aigua encara hi ha un alt component de ferro que, segons la gent de la zona, fa que tots tinguin problemes greus amb les dents. A l’hivern no passa dels seixanta habitants i a l’estiu, ni que sigui agost, dels cent. Aquella vall és un cul-de-sac. No té sortida i, encara que presumeix de tenir la Pica d’Estats, el pic més alt de Catalunya, s’hi perd molt poca gent. I a l’hivern, gairebé ningú.

Els de l’hostal ens han trobat dos nois de la zona, un d’Alins i un altre de la Pobla, disposats a acompanyar-nos a Tor en moto de neu. La directora, la Pepita, és una dona soltera i plena de tendresa que passa de la cinquantena. Mentre esmorzem —segurament som els únics clients— se’ns apropa a la taula i ens diu:

—Teniu sort que estigui tot tan nevat. Així no hi trobareu ningú, a dalt.

El to és més aviat compassiu. Només li ha faltat dir: «Pobrets, no sabeu on us esteu ficant». El Pol i jo ens mirem estranyats, encara no som conscients del significat real de les seves paraules, aixequem el porró per última vegada i sortim a la placeta d’Alins, on ens esperen els dos nois que ens han d’acompanyar amb les motos.

No hem estat mai a Tor i arribar-hi és tot un espectacle. Des d’Alins fins a Tor hi ha tretze quilòmetres de pista forestal —els veïns en diuen carretera—. La neu ja emblanquina una mica Alins, a baix de tot de la vall, i cada quilòmetre que pugem creix el gruix. La «carretera», molt estreta, voreja el riu Noguera de Tor, que cada vegada està més gelat. A poc a poc el gruix de neu es va fent més i més gran. El Pol, que és molt de Barcelona, duu unes sabates per passejar per Collserola i al cap de mitja hora ja té els peus xops i congelats. El camí transcorre per un congost llarg i estret, tan estret que sembla que les muntanyes i els arbres t’hagin de caure al damunt en qualsevol moment.

Com que gairebé sempre anem per l’obaga predominen el gris fred i el verd fosc. Però hi ha revolts on el sol penetra entre els arbres com si baixés a beure al riu; uns raigs de llum preciosos dibuixen escenaris de pel·lícules de fades i provoquen explosions de colors lluents, llampegants. El paisatge convida a filmar, però portem la càmera embolicada amb plàstics i dins d’una motxilla perquè no es mulli, i treure-la —i tornar-la a guardar— suposa una bona feinada. La prioritat és el poble de Tor. Després d’una bona estona en moto de neu passem pel costat d’una pedra molt gran on es pot llegir, escrit a mà i amb pintura blanca i lletres molt irregulars: «Esta montaña es propiedad privada de la Sociedad de Condueños de la Montaña de Tor». Els dos motoristes paren, ens fan saber que allò ho ha escrit Sansa i afegeixen: «Sempre es va pensar que era l’amo de tot això. Ell i Palanca estaven a matar. Sort que està nevat i no hi haurà ningú, que si no…».

Coi! Una altra vegada el «sort que no hi haurà ningú». La veritat és que tinc ganes de preguntar-los per què ho diuen, però ja hem tornat a emprendre la marxa i en uns instants arribem a Tor. Hi ha tanta neu que les portes de les cases gairebé ni es veuen. No hi ha ningú i només se senten els motors de les nostres màquines. Uns metres abans d’arribar al poble parem per poder filmar el paisatge en estat pur, sense roderes. Només se sent el riu, que, tot i estar gelat en molts punts, té vida interior. Una vida geladíssima! Ho sé perquè en toco l’aigua.

No puc pas dir que el poble em sembli bonic. A més, al carrer principal, a l’únic carrer, de fet, que és carrer i camí —o carretera, com en diuen ells—, hi ha un parell de cotxes abandonats, o potser tres. Un R-12 de color vermell, un Land Rover dels antics i un altre del qual no puc ni endevinar el model, perquè entre que està colgat sota la neu i que està pràcticament desmuntat només se’n veu un trosset de carrosseria. Tota aquesta ferralla dona al lloc un aspecte més d’abocador de cotxes que no pas de poblet de l’alt Pirineu. Per ser més exactes, un dels poblets més alts de tot el Pirineu, 1.790 metres sobre el nivell del mar.

Un dels nois que ens acompanya ens explica de qui és cada casa i ens aclareix que els cotxes abandonats eren una de les manies de Sansa. Es veu que l’home arreplegava tot el que trobava, i els cotxes desballestats eren una de les seves debilitats. Voltant pel poble veiem que n’hi ha algun altre, i muntanya amunt encara n’hi ha uns quants més. Els hi regalaven a Andorra o els comprava per quatre duros i els feia anar uns dies fins que se li morien. Llavors els deixava tirats allí mateix. Sansa sempre s’havia considerat més amo que ningú de tota la muntanya, incloent-hi el poble, i feia el que li donava la gana.

Després de filmar per fora la casa on el van trobar mort el juliol de 1995 filmem casa Palanca, un casalot enorme propietat del seu enemic de tota la vida. Veient aquelles parets i aquella alçada —té tres pisos!— m’adono que antigament aquella família devia ser molt poderosa, per poder construir un edifici com aquell, que devia ser del segle XVIII. Mentre el Pol filma, un dels nois que ens acompanya se m’acosta i em diu:

—Si ara sortís Palanca de casa seva, fotríem el camp corrents que els peus no ens tocarien a terra.

—Però, per què? —li pregunto, ja una mica mosca.

—Perquè té una mala llet de cal Déu i segur que no li agradaria que la tele filmés casa seva, i menys sense permís. Està tan obcecat com Sansa, o potser més. Per això aquest poble no farà mai res.

—Digue-m’ho davant de la càmera, això —li demano.

—Ets boig, o què? Au, anem, que se’ns farà tard. I ni us passi pel cap de dir que hem vingut a Tor, dieu que hem anat a Norís, o al port de Cabús, entesos?

No li ha agradat gens, que li hagi proposat sortir a la tele.

Un cop filmat el poble pugem muntanya amunt, en direcció a Andorra, cap al pla de Llumaneres, per enregistrar imatges generals de la zona que relacionin Tor amb el Principat. Com són les coses! Per anar de Tor a Andorra es pot escollir entre dos camins, Pleià o Rabassa, i tots dos van a parar al pla de Llumaneres. L’un és propietat de Sansa, i l’altre de Palanca, perquè la major part de terres que travessen són de l’un o de l’altre. O senzillament perquè ells ho han decidit, els han fet o els han arranjat, se’n senten amos i a la mínima ho fan saber a tothom. Aquest dia de gener de 1997 l’un ja és mort i l’altre no hi és; per tant, passem sense ni pensar-hi. Tot i que són les tres de la tarda, el sol es comença a amagar, i com que tenim por que tornant ens enganxi la foscor decidim no anar fins al port de Cabús, que és el pas natural cap a Andorra, i girem cua. Per fer tres minuts de reportatge ja en tenim prou. A més, també tenim les imatges d’arxiu del judici als acusats per l’assassinat de Sansa i de la seva sortida de la presó, i fins i tot podem afegir-hi alguna imatge dels retalls de diaris que parlen del cas de la muntanya de Tor.

Ens deixen conduir una estoneta les motos de neu i tornem cap a Alins. Estem gelats —especialment el Pol— i tenim gana.

3

APARICIÓ DE PALANCA

A l’Hostal Montaña —cognom dels propietaris— ens espera una dutxa calenta i un sopar que faria oblidar qualsevol pena. A la sobretaula, un parell de copes de ratafia Lo Raier, i a dormir. Però just quan estic a punt d’empassar-me l’últim glop entra al bar un home alt, fort, amb una cara de mala llet de les que es recorden una bona temporada. Fins i tot el televisor, calla. Som al bar de l’hostal, a la planta baixa. Una sala no gaire gran, amb vuit o nou taules, una barra de bar d’acer i dues portes, una que dona a la plaça i una altra que surt a la carretera principal. En un lateral hi ha una vitrina plena de souvenirs i mapes amb la cartografia de la zona per als turistes, i en un racó, una cabina de telèfon, perquè l’hostal també fa el servei de telèfon públic. En un angle, instal·lat a prop del sostre, un televisor gran. Nosaltres dos som els únics clients, i ens atenen la Pepita, que fa de directora, la Joana, que és la seva germana i l’ajuda quan pot, perquè fa de mestra a Esterri d’Àneu, i el Josep, el marit de la Joana, que es guanya la vida fent de taxista amb tota mena de vehicles.

L’entrada d’aquell home fa que els de l’hostal es col·loquin automàticament tots al darrere de la barra. En el primer moment dedueixo que és per servir amb diligència el client, però veient-los la cara sospito que més aviat és una reacció defensiva. Amb la barra del bar pel mig se senten més protegits.

Nosaltres, el Pol i jo, estem mirant la tele asseguts en una taula a tocar de la barra i el nou client s’asseu en un dels tamborets de la barra, just darrere nostre. Té una veu forta, greu i, sobretot, autoritària:

—Bona nit! Pose’m una ratassia, si us plau!

Una de les germanes Montaña surt dissimuladament del taulell i ve a demanar-nos si volem alguna cosa més. S’ajup una miqueta i ens diu molt fluixet:

—És Palanca!

Immediatament, Palanca es gira cap a nosaltres. Tot i que estem d’esquena notem la seva mirada, sobretot per la cara de la dona. I amb una veu greu i fonda, tirànica, diu com si es dirigís a una multitud invisible (recordo molt bé que estàvem sols):

—Aquests dos deuen ser els periodistes que han puiat a Tor, no?

Jo he sentit explicar unes quantes coses de Palanca. La imatge que me n’he fet és la d’una mena de bèstia salvatge que té atemorit tothom. La pinta que fa coincideix amb les referències. La veu i el to, també. Penso que si allarga la mà ens tombarà a tots dos d’un clatellot. Opto per fer l’últim glop de ratafia i aprofito l’instant per pensar si he de dir alguna cosa. El Pol em mira i calla.

Mentre abaixo la mà per tornar a deixar la copa buida damunt la taula, aquella veu diu, dirigint-se al cambrer:

—Josep, pose’ls una altra copa, a aquests senyors, que convido jo!

Us asseguro que el televisor està engegat i amb el volum alt, però no se sent. Em sembla que només sento, i fort, el batec del meu cor, que va a mil per hora, i el soroll d’empassar-me la saliva. És una mena de silenci a càmera lenta que se’m fa molt llarg, fins que el Josep, el taxista, el trenca:

—Home, Palanca —fa molt d’èmfasi en el nom perquè ens adonem de qui és el personatge que ens està convidant—, potser que abans els ho preguntis a ells, si en volen una altra.

—Tu calla i pose’ls una copa, que aquesta gent de Barcelona són educats i saben que han d’acceptar la invitació. No crec pas que em vúlgon fer emprenyar.

I dirigint-se a nosaltres afegeix:

—Eh que no, senyors?

Sense esperar resposta es tomba cap a la barra i insisteix:

—Au! Va! Josep, no fotis lo ruc i posa dues copes més de ratassia, i ben plenes! Què! Què us ha semblat Tor? Us ha agradat?

El to s’ha anat suavitzant i sembla més normal. Encara el tenim a l’esquena, assegut en un tamboret de la barra. Entre el seu metre noranta i l’alçada que li regala el tamboret, el tenim gairebé damunt nostre. Em giro i la cara em queda a l’altura del seu genoll. Porta uns pantalons de pana marrons bastant gastats, unes botes de muntanya de cuiro, també marrons i velles, una camisa de quadres blancs i blaus, i una jaqueta fins a mitja cintura que a primera vista no sembla gaire gruixuda, tenint em compte el fred que fa al carrer.

El Pol se’l mira, torna a girar el cap i li ensenya el clatell. Jo, que el tinc més de costat, mirant-me’l a la cara li contesto:

—Home, és maco, el poble. Hi ha molta neu.

Ho dic sense pensar. N’he sentit a dir de tan grosses, de Palanca, que ara que el tinc al davant sospito que està a punt d’insultar-me o de donar-me una garrotada. La conversa no és gaire llarga. Mentre el cambrer ens deixa les copes damunt la taula, Palanca ens interpel·la directament:

—I què hi heu anat a buscar, a Tor?

—Home, estem fent un reportatge d’això dels judicis i de la mort de Sansa i hem pujat a filmar el poble. Per cert, vostè és un dels protagonistes. Si li sembla, li podríem fer una entrevista?

Sí, no sé com, però tinc l’audàcia de demanar-l’hi. Sempre he estat bastant atrevit, i penso que ara és el moment idoni. He estat buscant Palanca abans de pujar a Tor, però ningú sabia on era, i als llocs on sol parar m’han dit que Palanca és il·localitzable. «En tot cas, si vol, ja et trobarà ell a tu», m’han dit. He de confessar que la proposta més aviat m’ha sortit de la boca que no pas del cervell.

—Ha! Una entrevista! Mira aquest! Em vol fer una entrevista!

Ell continua parlant com si es dirigís a una munió de gent. A una sala plena. Però només hi quedem nosaltres dos, ell i el Josep, el gendre de l’hostal Montaña. La seva dona i la cunyada han fet mutis i han marxat.

Palanca continua el seu soliloqui. Amb el temps m’he anat adonant que no escolta mai, que només parla ell, i del que digui el seu interlocutor només n’agafa el que li convé.

—Una entrevista! Però tu ets boig o què! Lo que has de fer és dir-me què hau anat a fer a Tor i amb qui hau parlat! Això, és lo que hau de fer! Ha! Una entrevista!

—Ja l’hi he dit, som de TV3 i fem un reportatge de la muntanya de Tor...

—Bueno, prou! —em talla—. I amb quin permís fas tu aquest reportatge? Qui t’ha donat permís, eh? —I mirant el cambrer com buscant la seva complicitat, quan en realitat el pobre home fa cara de voler demanar auxili, continua dient, al seu aire—: Aquestos de Barcelona es creuen que poden vindre aquí i fer el reportatge que vúlgon! Com si fos seu, això. Ha! Periodistes! Mentiders! Que sou tots uns mentiders! —brama—. Uns mentiders, és lo que sou! Ha! Una entrevista! Qui t’ha enviat aquí? Eh? Per a qui treballes, tu?

Mentre l’escolto em miro de reüll la cara del Pol, que no sap si riure o plorar, i penso que és inútil intentar raonar amb aquest home. És més, cada instant que passa tinc més clar que si no tallo la conversa això pot acabar malament. Però no sé com fer-ho. I ell va desbarrant.

—Ha! Els de Barcelona us penseu que sou los amos de tot!

I aquí hi veig una manera d’entrar-li.

—Escolti, que jo no ho soc, de Barcelona. Que soc de Lleida.

I això, encara que sembli mentida, el deixa descol·locat.

—Soc de Lleida i hem vingut a explicar una mica què ha passat amb aquesta muntanya tan polèmica. I m’agradaria que vostè, que ho coneix tant, ens ho expliqués. Així, si és vostè mateix qui parla, no podrà dir que som uns mentiders.

M’adono que Palanca no està acostumat que el mirin a la cara ni que el tallin. He tingut sort. S’asserena una mica, i en un to molt més suau respon:

—Au! Ves! Ves! A mi no m’enredaràs! Ha! Una entrevista! Ves a entrevistar Sansa, que et digui qui el va matar! A veure com s’entén, això: van matar un home fa dos anys i encara no se’n sap res! I ara han deixat al carrer aquells dos borratxos! Ja ho dic jo, no hi ha justícia! En aquest país no hi ha justícia! Ha! Una entrevista! I ara l’Audiència diu que la muntanya és comunal! Ho veus? —S’esvera tot sol—. Són uns lladres! Uns lladres! L’únic que volen és fotre’m la muntanya. No volen res més. I valtres també!

I d’un glop es beu la copa de ratafia, la deixa damunt la barra i s’aixeca. S’apuja els pantalons —m’adono que fa una bona panxa— i mirant el Josep i utilitzant aquell to gairebé majestàtic, com si es dirigís a una multitud, li engega:

—Dis-los a aquests que vigilin, que si tornen a puiar a Tor poden tenir un disgust. I dis-los als que els han puiat amb moto que ja me’ls trobaré.

Fa mitja volta i marxa sense pagar les seves ratafies ni les nostres.

«Collons, amb lo Palanca», penso. El Pol i jo ens mirem i de sobte esclafim el riure, entre histèrics i alliberats.

4

AL GENER, CAP A LA VALL FERRERA

A l’hora de fer el reportatge ens va costar un disbarat sintetitzar-ho en només tres minuts. Hi ha històries que s’expliquen en trenta segons, però n’hi ha que necessiten un dia. I el que havia passat a Tor era dificilíssim de resumir en tres minuts. En aquella època, el Francino, l’editor del Telenotícies Vespre, el programa on havíem d’emetre el reportatge, estava molt tossut amb el minutatge.

—Tres minuts clavats! Ni un segon més!

Vam insistir que era molt difícil de resumir i que necessitàvem més temps.

—Que no, que ni un segon més! Anem molt passats i tres minuts és molt de temps.

Hi ha vegades que t’agradaria posar el peu a la boca a algú i dir-li: «Tres minuts, només tres minuts, ni un segon més». Però t’ho empasses, gires cua i te’n vas cap a la sala d’edició a destrossar una història en tres minuts.

I ho vam fer i es va emetre. I no ho devíem fer tan malament, perquè l’endemà mateix em va venir a trobar el Joan Salvat, director del programa 30 minuts, la joia de la casa, per acabar-me d’embolicar.

—Escolta, he vist això de Tor. Creus que donaria per a un trenta?

El Salvat és un tipus molt alt. Més que Palanca. Això sí, menys armari. Amb cara de bonàs i amb veu de sermó de diumenge. Parla poc. Suposo que deu ser una de les virtuts necessàries per mantenir-se vint anys dirigint un dels millors programes de televisió i dels més difícils de fer. Dels reportatges que es fan dins d’aquest programa, que duren el que el seu nom indica, mitja hora, en el nostre argot intern en diem «trentes».

La veritat és que em va fer molta gràcia que el Salvat en persona sortís del seu racó del primer pis per baixar a informatius, a galeres, a proposar-me un reportatge sobre la muntanya de Tor. En aquells moments només hi vaig veure la part positiva. «Amb mitja hora sí que podré explicar bé la història».

—Dona per a un trenta i per a quatre! Però no serà fàcil, els protagonistes són molt estranys i no volen parlar.

—No pateixis, mirem-ho. I si surt, perfecte.

El que us deia. Poques paraules.

Vam mantenir l’equip inicial amb el Pol, però s’hi va afegir el Pepe, l’home silenci. Un reporter capaç de posar la càmera a un pam del nas de Palanca sense rebre danys irreversibles; ni ell, ni l’aparell.

Això era a mitjan gener de 1997.

Normalment, la gent s’entusiasma, quan els dius que els vols entrevistar i que sortiran a la tele. En el cas de Tor, fa una setmana que visc amb el telèfon enganxat a l’orella i fins ara cap dels implicats, absolutament cap, s’ha avingut a sortir a la tele. No solament s’hi neguen; molts fins i tot em pengen el telèfon. Sé que sempre em queda el recurs dels advocats, però no és el mateix. Per fer un reportatge llarg, un documental, calen els protagonistes. Els advocats són conscients del ressò del programa en nom del qual truco i intenten ajudar-me, però els seus clients els engeguen a dida. Estic derrotat! Només em queda una sortida, deixar-me de telefonades i anar-los a veure personalment. I ja em teniu anant a viure a la vall Ferrera, a l’Hostal Montaña d’Alins. I a finals de gener!

Els protagonistes, durant l’hivern, viuen repartits per diferents pobles dels Pallars. Abans d’anar-los a trobar un per un em va semblar que parlar amb els alcaldes i els exalcaldes per conèixer la història oficial de Tor m’ajudaria a posar-me en antecedents.

5

BREU HISTÒRIA DE TOR

A finals del segle XIX a Tor hi vivien tretze famílies, amb uns quants mossos i molts fills. En total, i encara que sembli estrany, cent cinquanta ànimes.

El 1889 va entrar en vigor el Codi civil. Era una llei de lleis que havia de canviar el país i els costums de dalt a baix. Fins aleshores, i sobretot a muntanya, la paraula dominava per damunt dels papers. Ningú s’atrevia a trepitjar la finca d’un altre encara que els límits no estiguessin plasmats en cap document. Tothom sabia on hi havia les fites de terme i de finca, i eren els vells, els qui tallaven el bacallà. És clar que també hi havia registres i notaris. Els notaris eren institucions totpoderoses. Quan el notari deia una cosa era més paraula de Déu que si ho deia Déu mateix. (I en aquell temps i en aquell lloc Déu també hi deia moltes coses). Tor depenia de la notaria de Tírvia. Tírvia era més gran i estava en un encreuament de camins en un paisatge menys feréstec i més a prop de la civilització. El notari, don Hermenegildo Danés Colldecarrera, era un home ben considerat a la zona i molt amic dels vells de Tor. Va ser ell mateix qui els va avisar que venia una llei perillosa i que s’havien d’espavilar a fer-se amos de les terres. Els caps de casa de Tor en aquella època estaven molt ben avinguts i de seguida es van posar d’acord.

El 14 de juliol (juliol, sempre juliol) de 1896 van crear la Sociedad de Condueños de la Montaña de Tor (els estatuts, en aquella època, es van fer en castellà). Es tractava d’evitar que l’entrada en vigor del Codi civil alterés la vida del poble i l’explotació de la muntanya, bàsicament les pastures i la fusta.

També hi ha qui diu que els vells d’aquell temps van fer la societat perquè no es fiaven dels joves. Els va fer por que, amb el nou codi i els nous temps, la muntanya quedés partida en bocins i que els joves eixelebrats s’ho venguessin a algú de fora del poble. Per tot això, els estatuts de la societat determinaven que la propietària de la muntanya, és a dir, de les 4.800 hectàrees, era la societat, i que els tretze caps de casa del poble n’eren els accionistes. Passaven a ser «condueños del condominio de Tor». En la redacció dels estatuts, l’hàbil notari i els vells van deixar clar que «para que los actuales dueños continuen en el dominio y posesión de su parte indivisa de la misma y sus causahabientes lo adquieran, es condición precisa que sean vecinos de Tor, cabeza de família y tengan casa abierta y propiedad en el mismo».

Poc s’imaginaven que aquesta condició tan senzilla de complir el 1896 un segle més tard causaria una tragèdia.

Quan som al Pallars amb el Pol i el Pepe, intentant aconseguir imatges pel 30 minuts, m’acosto al registre de Sort a llegir les escriptures i a veure si les podem filmar. Recordaré molts anys el registrador i la seva encantadora secretària.

Pujo al primer pis d’un edifici relativament nou de la capital del Sobirà convençut que el registre és públic i que per tant podré consultar-lo amb facilitat. Tot decidit, demano per la finca de la muntanya de Tor. La noia que m’atén, però, m’engega:

—Lo siento, pero tendrá que hablar con el señor registrador.

—Pe

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X