L'última bruixa 2 - La venjança de les meigues

Fragmento

g

1

Casa

El bosc s’havia sumit en una quietud estranya.

La llum de la lluna banyava les capçades dels arbres i es filtrava entre les fulles.

No se sentia cap remor.

Res de res.

Només el cruixit d’alguna branca sota els meus peus.

Vaig abaixar els ulls. Els veia molt blancs sota la llum de la lluna plena. No sabia per què, però anava descalça. Durant un breu instant, em va estranyar veure-me’ls així, sense les sabatilles i ni tan sols els mitjons. Però de seguida vaig entendre que tant hi feia. Els dits dels peus estaven ben còmodes sobre aquell llit de fulles humides, com si aquest hagués estat sempre el seu lloc, com si sempre haguessin hagut d’estar així. La terra molla i la meva pell, res més.

Feia fred. Molt de fred.

Quan respirava, es distingia a la perfecció la bafarada d’aire que expulsava per la boca.

De sobte, ho vaig veure.

Hi havia alguna cosa que brillava entre els arbres.

Vaig contenir l’alè.

Una llum diferent, violàcia, dibuixava formes entre el brancam. Un calfred em va recórrer l’espinada. Aquella llum era aliena al bosc. Una intrusa.

La vaig seguir sense saber ben bé per què. Els meus peus descalços es van dirigir cap a ella, com una arna que va cap a la llum deixant-se portar per la inèrcia. Tant em feia el que m’envoltava, el fred de la planta dels peus i el xiulet feble del vent entre les branques nues del bosc d’hivern. Havia d’arribar fins a aquella llum. Veure-la. Tocar-la.

Perquè sabia, sense cap mena de dubte, que podia tocar aquella llum.

M’hi vaig acostar fins que vaig ser prou a prop per distingir una figura a contrallum.

Vaig parpellejar. Era una silueta allargada, i quan es va acostar encara més, vaig discernir dos braços, dues cames i una cabellera espessa que li naixia al cap. Era el cos d’una noia.

Una noia que coneixia bé.

Vacil·lant, vaig fer una altra passa cap a ella.

—Laura? —vaig preguntar; em notava la boca pastosa.

Una part de mi continuava creient que era impossible que fos veritat, que els ulls m’enganyaven. Però, llavors, de la figura en va sorgir una veu:

—Ingrid…

Alguna cosa es va trencar dins meu. Aquella veu era massa real. N’estava segura: era ella. La mateixa noia que havia conegut al campament i que s’havia acostat a parlar amb mi quan ningú més ho havia fet. La mateixa que s’estirava amb mi a l’herba per endevinar la forma dels núvols i per riure’ns dels monitors del campament. Vaig sentir una fiblada al pit quan vaig recordar tota la resta. Perquè, de la mateixa manera que havia recordat qui havia estat ella per a mi aquelles tardes caloroses al campament, les imatges de la seva traïció van començar a desfilar una rere l’altra. Primer, l’incident al caiac, quan la prepotent de l’Ana m’havia agafat l’anell i l’havia llançat al riu mentre la Laura, que sabia perfectament el pànic que em provocava l’aigua, es quedava de braços plegats. I, després, l’havia vista a la Llacuna Negra, al costat de l’Airó, amb aquella mirada carregada de culpabilitat. No havia pogut oblidar aquella expressió. No l’havia creguda mai capaç de trair-me d’aquella manera.

I ara era aquí? Què hi feia, aquí?

Si era allà, davant meu, volia dir que m’havia trobat.

No n’hi havia cap dubte: la Laura era membre del Culte d’Airó, un grup que volia matar-me, fer-me desaparèixer. Ja ho havien intentat un cop.

No ho vaig poder evitar.

Em vaig posar a cridar.

Vaig fer-ho amb totes les meves forces, em vaig destrossar la gola i vaig omplir el bosc amb el meu xiscle. La Laura es va espantar, es va moure agitada cap als costats i em va demanar amb els dits sobre els llavis que fes silenci, però ja era massa tard. Vaig començar a retrocedir a tota velocitat per allunyar-­me’n, mentre mirava en totes direccions buscant algun altre membre del Culte ajupit entre la vegetació. Una arrel d’arbre gruixuda se’m va enredar al taló i em va fer entrebancar.

Llavors, quan vaig colpejar el terra amb el cap, em vaig despertar.

Em vaig quedar quieta uns segons, atordida, amb l’eco del dolor del cop al cap. No em vaig atrevir ni tan sols a obrir els ulls.

Havia estat un malson, allò? Perquè aquell cop, per ser somiat, semblava molt real. I no notava un llit a sota meu. No sentia la comoditat del meu matalàs. Al contrari. Vaig arquejar les mans i els dits se’m van enfonsar en la humitat inconfusible del fang.

Un moment.

Encara era al bosc?

—Ingrid!

Vaig sentir els crits de la meva mare a la llunyania i em vaig sobresaltar.

Vaig obrir els ulls i em vaig incorporar sobre els colzes. Efectivament, era allà. Amb pijama, estirada enmig del bosc, descalça.

Encara no era l’alba. Devien ser les cinc o les sis del matí i la foscor era absoluta. Vaig respirar fondo per intentar tranquil·litzar-me i pensar en com dimonis havia arribat fins allà sense adonar-me’n.

Vaig sentir la meva mare, que corria i em cridava desesperada.

—Soc aquí! —vaig exclamar.

Va arribar on era jo al cap d’uns segons. La llum de la llanterna em va encegar.

—Ingrid, estàs bé? —va dir. Es va ajupir i em va oferir la mà per ajudar-me a posar-me dempeus—. He sentit que cridaves!

Em vaig espolsar el pijama com vaig poder, però era inútil. Anava tota plena de terra.

—Sí, estava… —Vaig donar una ullada al meu voltant, a aquell lloc on fins feia ben poc hi havia la llum violàcia que amagava la silueta de la Laura, però havia sucumbit a la foscor, com la resta del bosc. Com si no hagués passat res. Em vaig fregar els ulls i vaig tornar a mirar la meva mare—. Estava adormida.

—Somnàmbula altre cop. —Em va fregar les espatlles—. Au, abriga’t, que encara agafaràs un refredat.

«Altre cop».

M’encantaria poder dir que aquella era la primera vegada que em passava, però seria mentida. Des que havia tornat d’Albòria, ja era la quarta nit que em despertava fora del llit, però mai no havia arribat tan lluny. La primera nit em vaig trobar dreta al costat del llit i, des de llavors, el màxim que havia arribat a caminar era fins a les immediacions de la caravana. En general, el soroll que feia quan m’entrebancava amb qualsevol cosa servia per despertar els meus pares abans que pogués fer més de dues passes. Aquesta era la primera vegada que arribava a endinsar-me al bosc.

Vaig mirar la meva mare als ulls. Tot i la tènue llum de la llanterna, vaig veure que tenia les galtes rosades per l’esforç. Pel seu aspecte, semblava que hagués recorregut mig bosc corrent buscant-me. Era el primer cop que la veia tan espantada, de manera que vaig intentar somriure per treure-hi importància.

—Estic bé, mama. Em sap greu haver-te espantat.

Em va posar una mà a l’esquena i em va començar a guiar cap a casa.

Aquest cop, sota les plantes dels peus notava tots els branquillons i les punxes. Segurament tenia la pell plena de rascades.

Vam caminar uns vint minuts, fins que la meva mare va il·luminar la caravana amb la llanterna. El pare treia el cap per la porta.

—Mira qui ve per aquí, l’exploradora nocturna —va dir.

Fantàstic, havia aconseguit despertar-los a tots dos.

La meva mare va fer que no amb el cap mentre entràvem. No semblava compartir el bon humor del pare.

—És evident que haurem de tancar amb clau a la nit —va sentenciar ella, mentre allargava el braç per oferir-me una jaqueta de llana—. Et podria haver passat qualsevol cosa. Imagina’t que et topes amb un llop.

—Ja —vaig murmurar, buscant les sabatilles.

—O amb un porc senglar —va continuar.

—Que estic bé, mama.

—Val més —va exclamar, frustrada—. Amb la que vas muntar al campament, si tornem a trucar al guardabosc un altre cop, al final, haurem de canviar de poble.

Vaig esforçar-me per no riure amb totes les meves forces.

El meu pare em va somriure amb complicitat des de la cuina. Tenia una capacitat inherent per rebaixar la tensió que la mare imprimia a qualsevol situació.

No és que volgués riure’m d’ella, de debò. Era plenament conscient que aquest estiu, quan vaig desaparèixer al campament, s’havia endut un dels ensurts més grans de la seva vida i encara estava intentant recuperar-se’n. En realitat, tots dos, també el meu pare, havien tingut un bon espant. I això que no en sabien ni la meitat. El que per a mi havien estat diversos dies a Albòria, s’havien resumit en tot just vint-i-sis hores de desaparició al món real. En Tomás ja m’ho havia avisat: el temps transcorria de manera diferent a cada banda del portal. I encara sort. Vint-i-sis hores havien estat prou i de sobres perquè els monitors del campament, els meus pares i la policia local s’espantessin d’allò més i despleguessin tota una brigada per buscar-me. Quan em van trobar, és clar, estava fresca com una rosa, trempada com un pèsol. O sigui que, en fi!, els vaig dir que m’havia desorientat.

I el millor de tot? Que em van creure. Després de l’incident amb el caiac, sabent que tothom coneixia el meu pànic extrem a l’aigua, no els va costar d’imaginar que allò m’havia provocat una mena de trauma que m’havia deixat atordida i confosa pel bosc. Ni tan sols m’havien castigat. Al contrari, crec que els meus pares van acabar entenent que els campaments no eren el meu fort, em van deixar tranquil·la i en pau la resta de l’estiu i em van prometre que trobaríem una altra manera de fer que em relacionés amb la joventut local.

Havien passat els mesos. Ara era febrer i tot allò semblava haver quedat enrere. Jo havia començat l’institut. Feia la meva vida com tothom. El que havia passat a l’estiu ja no tenia cap importància. Si més no, fins que havien començat els episodis. De sobte, era somnàmbula, i allò no m’havia passat mai abans. La mare m’observava, inquieta, a totes hores, com si estigués pendent de qualsevol senyal d’alerta. Suposo que, en el fons, no podia evitar recordar aquell cop que em vaig «desorientar» al riu i s’adonava del paral·lelisme.

És a dir, que la seva filla estava perdent la xaveta. Jo no la podia jutjar per preocupar-se una mica més del compte.

Vaig mirar el pare. Estava recolzat davant de l’aixeta de la nostra cuina minúscula.

—Et faig una infusió? —em va oferir.

Vaig fer que no amb el cap.

—Me’n torno al llit.

Em va arribar a les orelles l’udol llastimós d’un gosset. Vaig somriure quan vaig veure la Guspira, que recorria la caravana a tota velocitat, i la vaig agafar en braços. No és que pogués recórrer gaire cosa, en realitat. La caravana disposava de totes les coses bàsiques que qualsevol persona podia necessitar en una casa, però en miniatura: dos minillits, una minicuina, una minidutxa… I tot això aglutinat d’una manera sorprenentment enginyosa, com si fos un Tetris gegant. El meu llit estava en un altell amb unes escales per pujar-hi que s’amagaven per no ocupar espai, i el llit dels meus pares, depenent de com el moguessis, podia convertir-se en un armari o en la taula del menjador.

La Guspira se’m va regirar als braços quan vaig treure les escales per enfilar-me al llit. Allà dalt només podia avançar a quatre grapes i, tot i així, havia d’anar amb compte amb el sostre, però allò no suposava cap problema per a la Guspira, que corria i saltava fins a ficar-se sota les mantes. En aquell altell, només hi cabia el meu llit i una calaixera petita de fusta que feia servir per guardar les meves coses.

Vaig arrossegar-me pel matalàs i ens vaig tapar amb l’edredó. De sobte, vaig notar que la Guspira em llepava la barbeta, el pòmul dret, el nas. Vaig riure sense poder evitar-ho. Semblava que la meva mare no era l’única que s’havia espantat amb la meva excursió nocturna.

Els seus bigotis em feien pessigolles al nas.

Quan per fi es va calmar, vaig dirigir els ulls a la finestreta que em quedava a l’altura dels ulls.

Era el que més m’agradava de la meva «habitació». Aquell petit quadrat era una finestra a la natura. Era la primera cosa que veia quan em despertava i l’última abans de quedar-me adormida.

Vaig respirar fondo. El bosc continuava fosc a l’altra banda del vidre, tranquil i quiet, com si no hagués passat res.

Encara quedava una bona estona per a l’alba.

Al cap d’unes hores, el so dels ocells se’m va colar a l’habitació. La Guspira es va alçar d’un salt, va impulsar-se sobre el meu estómac i allò va acabar de despertar-me. Va lladrar un parell de cops a la finestreta i va espantar un ocellet que havia decidit posar-se a l’ampit.

A quatre grapes, vaig baixar les escales amb compte.

Per descomptat, els meus pares ja estaven desperts. La mare solia aixecar-se tan bon punt sortien els primers rajos de sol i, al capdavall, en una minicasa com aquella era difícil que la resta no seguíssim el seu mateix ritme. No teníem gaire privacitat, tot s’ha de dir.

Me’ls vaig trobar al jardinet exterior. La mare era a l’hort. No hi teníem gaire cosa, però se les havia arreglat per cultivar uns quants tomàquets, un enciam i alguns raves. Mai no havíem tingut hort. Al cap i a la fi, aquest era el primer cop que ens instal·làvem en un lloc amb la intenció de quedar-nos-hi molt de temps. La nostra vida nòmada donava lloc a una altra cosa, i arrelàvem, de manera literal i metafòrica, en aquell poble de la serra de Madrid.

Aquella era una de les coses que estaven canviant.

No era l’única, és clar. Ara també anava a l’institut del poble sabent que seria el mateix lloc que trepitjaria durant, com a mínim, quatre anys. Tornava a ser la nova, evidentment, un any més essent «la rara». Però aquest cop era diferent, perquè ara, fos per bé o per mal, sabia que no me n’aniria quan arribés el mes de juny. Era una sensació estranya. M’ho havia de recordar sovint: «Ingrid, et quedaràs aquí una temporada, hauries de socialitzar una mica, fer amigues o, com a mínim, intentar-ho. No te n’hauràs d’acomiadar quan arribi l’estiu».

Al capdavall, aquesta era la raó per la qual ho havien fet els meus pares. Si hagués estat per ells, hauríem continuat viatjant per diferents zones de la Península, aprofitant per fer els seus treballs d’investigació. Però aquella època havia passat, i sí, era per mi: volien que anés al mateix institut i que per fi m’instal·lés i tingués una vida el més semblant possible a la de qualsevol persona de la meva edat. Era una cosa que sempre els havia preocupat una mica, sobretot després de la meva experiència al campament. Amb prou feines sabien què havia passat, només el suficient: que un grup de noies m’havia acorralat fins a obligar-me a tirar-me d’un caiac i fer que m’enfrontés amb una de les meves pitjors fòbies… nadar a l’aigua. Era evident que allò de fer amigues no era el meu fort.

Vaig observar la mare, concentrada a tallar les fulles mortes de la tomatera amb els cascs posats, escoltant música. Ho feia a poc a poc, sense presses, tractant la planta amb una cura extrema. En veure-la així, taral·lejant una cançó mentre gaudia amb les seves plantetes, em vaig preguntar si ella devia haver tingut amigues a l’escola. O si potser li passava com a mi. Si també era la rareta, la diferent, la difícil.

No semblava com les altres.

M’ho hauria explicat, si també li hagués passat a ella? M’ho confessaria? Potser no ho feia perquè no volia condicionar-me o que pensés que d’alguna manera estava destinada a ser així.

Potser a ella no li va passar. Potser ella sí que va aconseguir camuflar-se entre la multitud, ser una més, tot i tenir una personalitat diferent de la resta. Al cap i a la fi, per molt estranya que fos, la mare no tenia un ull de cada color. Segur que això li facilitava les coses.

En fi… Mai no m’havia atrevit a preguntar-l’hi.

—Bon dia, cuca. —El pare em va sorprendre per darrere.

Es va netejar les mans al davantal i va començar a preparar-me l’esmorzar sense que l’hi demanés. De sota els fogons va treure un taulell que va estirar fins a muntar la tauleta que fèiem servir per esmorzar, i m’hi va deixar un bol de iogurt am

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos