L'última bruixa 2 - La venjança de les meigues

Jara Santamaría

Fragmento

g

1

Casa

El bosc s’havia sumit en una quietud estranya.

La llum de la lluna banyava les capçades dels arbres i es filtrava entre les fulles.

No se sentia cap remor.

Res de res.

Només el cruixit d’alguna branca sota els meus peus.

Vaig abaixar els ulls. Els veia molt blancs sota la llum de la lluna plena. No sabia per què, però anava descalça. Durant un breu instant, em va estranyar veure-me’ls així, sense les sabatilles i ni tan sols els mitjons. Però de seguida vaig entendre que tant hi feia. Els dits dels peus estaven ben còmodes sobre aquell llit de fulles humides, com si aquest hagués estat sempre el seu lloc, com si sempre haguessin hagut d’estar així. La terra molla i la meva pell, res més.

Feia fred. Molt de fred.

Quan respirava, es distingia a la perfecció la bafarada d’aire que expulsava per la boca.

De sobte, ho vaig veure.

Hi havia alguna cosa que brillava entre els arbres.

Vaig contenir l’alè.

Una llum diferent, violàcia, dibuixava formes entre el brancam. Un calfred em va recórrer l’espinada. Aquella llum era aliena al bosc. Una intrusa.

La vaig seguir sense saber ben bé per què. Els meus peus descalços es van dirigir cap a ella, com una arna que va cap a la llum deixant-se portar per la inèrcia. Tant em feia el que m’envoltava, el fred de la planta dels peus i el xiulet feble del vent entre les branques nues del bosc d’hivern. Havia d’arribar fins a aquella llum. Veure-la. Tocar-la.

Perquè sabia, sense cap mena de dubte, que podia tocar aquella llum.

M’hi vaig acostar fins que vaig ser prou a prop per distingir una figura a contrallum.

Vaig parpellejar. Era una silueta allargada, i quan es va acostar encara més, vaig discernir dos braços, dues cames i una cabellera espessa que li naixia al cap. Era el cos d’una noia.

Una noia que coneixia bé.

Vacil·lant, vaig fer una altra passa cap a ella.

—Laura? —vaig preguntar; em notava la boca pastosa.

Una part de mi continuava creient que era impossible que fos veritat, que els ulls m’enganyaven. Però, llavors, de la figura en va sorgir una veu:

—Ingrid…

Alguna cosa es va trencar dins meu. Aquella veu era massa real. N’estava segura: era ella. La mateixa noia que havia conegut al campament i que s’havia acostat a parlar amb mi quan ningú més ho havia fet. La mateixa que s’estirava amb mi a l’herba per endevinar la forma dels núvols i per riure’ns dels monitors del campament. Vaig sentir una fiblada al pit quan vaig recordar tota la resta. Perquè, de la mateixa manera que havia recordat qui havia estat ella per a mi aquelles tardes caloroses al campament, les imatges de la seva traïció van començar a desfilar una rere l’altra. Primer, l’incident al caiac, quan la prepotent de l’Ana m’havia agafat l’anell i l’havia llançat al riu mentre la Laura, que sabia perfectament el pànic que em provocava l’aigua, es quedava de braços plegats. I, després, l’havia vista a la Llacuna Negra, al costat de l’Airó, amb aquella mirada carregada de culpabilitat. No havia pogut oblidar aquella expressió. No l’havia creguda mai capaç de trair-me d’aquella manera.

I ara era aquí? Què hi feia, aquí?

Si era allà, davant meu, volia dir que m’havia trobat.

No n’hi havia cap dubte: la Laura era membre del Culte d’Airó, un grup que volia matar-me, fer-me desaparèixer. Ja ho havien intentat un cop.

No ho vaig poder evitar.

Em vaig posar a cridar.

Vaig fer-ho amb totes les meves forces, em vaig destrossar la gola i vaig omplir el bosc amb el meu xiscle. La Laura es va espantar, es va moure agitada cap als costats i em va demanar amb els dits sobre els llavis que fes silenci, però ja era massa tard. Vaig començar a retrocedir a tota velocitat per allunyar-­me’n, mentre mirava en totes direccions buscant algun altre membre del Culte ajupit entre la vegetació. Una arrel d’arbre gruixuda se’m va enredar al taló i em va fer entrebancar.

Llavors, quan vaig colpejar el terra amb el cap, em vaig despertar.

Em vaig quedar quieta uns segons, atordida, amb l’eco del dolor del cop al cap. No em vaig atrevir ni tan sols a obrir els ulls.

Havia estat un malson, allò? Perquè aquell cop, per ser somiat, semblava molt real. I no notava un llit a sota meu. No sentia la comoditat del meu matalàs. Al contrari. Vaig arquejar les mans i els dits se’m van enfonsar en la humitat inconfusible del fang.

Un moment.

Encara era al bosc?

—Ingrid!

Vaig sentir els crits de la meva mare a la llunyania i em vaig sobresaltar.

Vaig obrir els ulls i em vaig incorporar sobre els colzes. Efectivament, era allà. Amb pijama, estirada enmig del bosc, descalça.

Encara no era l’alba. Devien ser les cinc o les sis del matí i la foscor era absoluta. Vaig respirar fondo per intentar tranquil·litzar-me i pensar en com dimonis havia arribat fins allà sense adonar-me’n.

Vaig sentir la meva mare, que corria i em cridava desesperada.

—Soc aquí! —vaig exclamar.

Va arribar on era jo al cap d’uns segons. La llum de la llanterna em va encegar.

—Ingrid, estàs bé? —va dir. Es va ajupir i em va oferir la mà per ajudar-me a posar-me dempeus—. He sentit que cridaves!

Em vaig espolsar el pijama com vaig poder, però era inútil. Anava tota plena de terra.

—Sí, estava… —Vaig donar una ullada al meu voltant, a aquell lloc on fins feia ben poc hi havia la llum violàcia que amagava la silueta de la Laura, però havia sucumbit a la foscor, com la resta del bosc. Com si no hagués passat res. Em vaig fregar els ulls i vaig tornar a mirar la meva mare—. Estava adormida.

—Somnàmbula altre cop. —Em va fregar les espatlles—. Au, abriga’t, que encara agafaràs un refredat.

«Altre cop».

M’encantaria poder dir que aquella era la primera vegada que em passava, però seria mentida. Des que havia tornat d’Albòria, ja era la quarta nit que em despertava fora del llit, però mai no havia arribat tan lluny. La primera nit em vaig trobar dreta al costat del llit i, des de llavors, el màxim que havia arribat a caminar era fins a les immediacions de la caravana. En general, el soroll que feia quan m’entrebancava amb qualsevol cosa servia per despertar els meus pares abans que pogués fer més de dues passes. Aquesta era la primera vegada que arribava a endinsar-me al bosc.

Vaig mirar la meva mare als ulls. Tot i la tènue llum de la llanterna, vaig veure que tenia les galtes rosades per l’esforç. Pel seu aspecte, semblava que hagués recorregut mig bosc corrent buscant-me. Era el primer cop que la veia tan espantada, de manera que vaig intentar somriure per treure-hi importància.

—Estic bé, mama. Em sap greu haver-te espantat.

Em va posar una mà a l’esquena i em va començar a guiar cap a casa.

Aquest cop, sota les plantes dels peus notava tots els branquillons i les punxes. Segurament tenia la pell plena de rascades.

Vam caminar uns vint minuts, fins que la meva mare va il·luminar la caravana amb la llanterna. El pare treia el cap per la porta.

—Mira qui ve per aquí, l’

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos