Tor. Tretze cases i tres morts (edició definitiva)

Carles Porta

Fragmento

cap-1

 

 

Aquest llibre, publicat originalment el 2005, és fruit de vuit anys d’investigació. La base són els quatre mesos de 1997, de gener a abril, durant els quals em vaig dedicar en cos i ànima a fer un reportatge per al programa 30 Minuts de TV3, però des d’aleshores fins ara no he parat de recollir dades, preguntar i contrastar informacions. En essència, tot ha passat, consta en documents o surt de converses amb testimonis o amb els mateixos protagonistes, converses a partir de les quals he construït alguns dels diàlegs. En aquesta nova edició, que inclou també imatges, hem recuperat el noms reals d’alguns dels personatges.

En el llibre no es resol l’assassinat de Josep Montané, «Sansa», un dels grans protagonistes de la història de Tor. El relat fa una aproximació als fets i circumstàncies que han fet que aquell indret es conegui com a «la muntanya maleïda», i permet entendre per què el crim, tot i tenir molts sospitosos, no té cap culpable. De moment.

CARLES PORTA

Octubre del 2023

Al final del volum el lector trobarà una guia de la muntanya, el poble, els principals personatges i la cronologia dels fets de Tor.

imagen

cap-2

 

 

«Y que al objetivo de corregir y evitar algunos abusos en el disfrute de esta finca, de evitar cuestiones entre los condueños de la misma, que acabarían por la división de la propiedad, […] se constituye la Sociedad de Condueños de la Montaña de Tor».

Objectius fundacionals de la Societat de

Copropietaris de la Muntanya de Tor,

14 de juliol de 1896.

cap-3

 

 

«Aquells abellots portaven la flaire de la mort».

SISQUETA, veïna de Tor

«Yo creo que la justicia llega a todas partes, pero a veces es lenta, y Tor está muy lejos».

JOAQUÍN HORTAL, advocat

«Per fondo que sigo el foc, lo fum sempre respire».

ANGELETA, veïna de Tor

«Només em queda una solució. Morir matant!».

JORDI RIBA, «PALANCA», veí de Tor

«De vegades penso que la més desbordada imaginació d’un guionista de televisió fent un argument dramàtic i recargolat no superaria el que, desgraciadament, a la vida real estan vivint a Tor».

FRANCESC SAPENA, advocat

cap-4

1

LA MORT DE L’AMO ÚNIC

Els juliols, a Tor, són tràgics.

Des de 1800, els fets que han tacat de sang la vida d’aquest poble de tretze cases del Pirineu de Lleida han passat durant el mes de juliol.

A Josep Montané, «Sansa», el van assassinar un dia de juliol de 1995, pocs mesos després que el declaressin amo únic de la muntanya més disputada del Pirineu.

«Estava no mort, podrit!». Així és com s’expressava una de les pubilles del poble, remarcant amb el to que una cosa és molt pitjor que l’altra. I és que ella se n’alegrava, que a més de mort el trobessin podrit. Qui també es va alegrar de la seva mort va ser Jordi Riba Segalàs, «Palanca», l’altre cacic del poble, amb qui feia gairebé mig segle que es disputava la muntanya.

Josep Montané era Sansa, o el Ros de casa Sansa, perquè s’havia quedat el nom de la casa, i allà dalt portar el nom de la casa és com ostentar un títol nobiliari. Tot i no ser el primogènit, l’hereu natural, el seu caràcter dominant el va fer passar per davant dels altres germans. De fet, sempre volia passar davant de tot i de tothom. I sovint, més que davant, el que feia era passar per damunt.

No era el primer que moria violentament a Tor. Quinze anys abans, el 1980, també al juliol, ja hi havia hagut dos morts, dos llenyataires que feien de guardaespatlles de Palanca. I n’hi ha molts que diuen que Sansa no serà l’últim.

El febrer de 1995, després de mig segle de lluites per la propietat, el jutge de Tremp havia dictat una sentència que ja es veia tacada de sang: feia amo únic Sansa. Després de tants anys de conflicte, Sansa només va poder gaudir de la victòria durant cinc mesos.

Dos anys després, aquell crim sense culpable, aquell xoc d’odis irreconciliables, em petaria a mi als morros.

cap-5

2

UN REPORTATGE PER A LA TELE

«Qui té el cul llogat no seu quan vol». El meu padrí, lo Ramonet de cal Flores, m’ho havia dit un munt de vegades. Aquell dia de gener de 1997 a la redacció de TV3 em vaig recordar del meu padrí. Però ell manava! Quan ell deia blanc era blanc! A TV3 no hi havia tanta contundència formal, però el sentit jeràrquic que m’havien inculcat des de petit —i que la mili em va acabar d’imprimir— va fer que, a pesar de la tebiesa formal, acabés obeint.

Érem a mitjan gener i feia només una setmana que el cas de la muntanya de Tor, després de l’assassinat de Sansa, tornava a ser notícia. I per partida doble. D’una banda, l’Audiència de Lleida havia absolt els dos acusats d’haver matat l’amo de la muntanya, i d’altra banda, una setmana després, el mateix tribunal havia declarat comunal la finca per la propietat de la qual feia mig segle que lluitaven tretze famílies, amb tres assassinats pel mig.

El meu cap, el Toni, em va comentar —ell no manava: comentava, suggeria— que li semblava que el cas de Tor era un bon tema. «Per què no en fem un reportatge?», va dir, com si l’hagués de fer ell. Però, és clar, m’ho deia a mi, sabia que només li calia insinuar-m’ho i jo el faria. Sempre he estat així de ruc.

Havia sentit i llegit coses de la muntanya de Tor quan era redactor del diari Segre, cap allà als anys vuitanta. Sempre m’havia semblat que era el que periodísticament anom

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos