Argument
Heus aquí la terra d’Alagaësia, vasta i verda, plena de misteri. Aquí hi ha muntanyes que graten les estrelles, boscos tan extensos com un oceà, deserts cremats fins a l’aridesa, i més encara. Allà hi viuen diferents pobles i criatures, des d’humans resistents fins a elfs de vida llarga, passant per nans de les profunditats i urgals casats amb la guerra. I sobre tota la resta, els dracs, brillants i aterridors en la seva antiga glòria.
Durant el segle passat, el rei Galbatorix va regnar com a tirà sobre bona part de les terres poblades per humans i a més va ser causa de terror per a les altres races. Per la seva voluntat, els dracs van ser derrotats, i el seu nombre es va reduir molt fins que només en van quedar uns pocs.
Aquelles persones valentes que es van oposar a Galbatorix van fugir cap a l’interior, on van arribar a anomenar-se vardens. Allà van viure, amb poques esperances de victòria, fins que la dragona Saphira va néixer per a l’humà Eragon.
Junts —i sota el savi lideratge de la dama Nasuada— van marxar contra l’Imperi de Galbatorix.
Però ara Galbatorix és assassinat, la guerra per enderrocar-lo s’ha acabat i el país ha entrat en un estat de renovació.
Però, fins i tot en aquesta pau, les ombres es mouen i hi ha rumors d’esdeveniments estranys als límits d’Alagaësia, i d’aquests, un home busca saber la veritat…
Per resistir enmig d’una tempesta,
separar-se, cenyir o amarrar el pavelló?
Aquesta és una pregunta que torba fins
la ment més àmplia. Una arbreda de trèmols
creix alta i robusta com el roure
solitari. L’honor exigeix, el deure obliga
i l’amor engalipa, però el jo persisteix.
DILEMES 14-20
ATTEN EL ROIG
CEUNON
Capítol I
Maddentide
Hi aniràs sol?
Murtagh va dirigir a Thorn una mirada interrogativa. El drac vermell estava arraulit al seu costat al cim del turó rocós on havien aterrat. A la llum minvant del capvespre, l’espurneig de les escates del drac s’apagava, sufocat com les brases d’una foguera alimentada en excés, esperant una alenada de vent per tornar a brillar.
—Què? Vindries amb mi?
Un somriure de llop va dividir les mandíbules de Thorn, mostrant rengles de dents blanques i afilades, cadascuna tan llarga com una daga.
Per què no? Ja ens tenen por. Fem que cridin i fugin a corre-cuita quan arribem.
Els pensaments del drac van ressonar com una campana dins la ment de Murtagh. Va sacsejar el cap mentre es descordava l’espasa, Zar’roc, de la cintura.
—Això t’agradaria, oi?
Les mandíbules de Thorn es van obrir encara més, i es va passar la llengua amb rebaves per les costelles.
Potser sí.
Murtagh es podia imaginar Thorn caminant per un carrer estret, rascant els costats dels edificis amb les seves espatlles blindades, trencant bigues, porticons i cornises mentre la gent fugia al seu pas. Murtagh sabia com acabaria això, amb foc i sang i un cercle aplanat de destrucció.
—Crec que valdrà més que t’esperis aquí.
Thorn va moure les ales vellutades i va tossir des del fons de la gola. La seva manera de riure.
Aleshores potser hauries de fer servir màgia per canviar el color de les meves escates, i podríem fingir que som Eragon i Saphira. No seria divertit?
Murtagh va ruflar mentre deixava Zar’roc sobre un tros d’herba seca. S’havia sorprès en descobrir que Thorn tenia un sentit de l’humor mordaç. No havia estat tan evident quan s’havien unit, en part per la joventut de Thorn i en part per… altres circumstàncies.
Durant un moment, l’estat d’ànim de Murtagh es va entristir.
No? Bé, doncs, si canvies d’opinió…
—Seràs el primer a saber-ho.
Mmm. —Amb la punta del morro, Thorn va tocar l’espasa—. Desitjo que t’emportis el teu ullal. La teva urpa. La teva aflicció esmolada.
Murtagh sabia que Thorn estava nerviós. Sempre ho estava quan Murtagh se n’anava, ni que fos poca estona.
—No et preocupis. No em passarà res.
Una glopada de fum pàl·lid va sortir dels narius del drac.
No em refio d’aquell sotjador amb la boca d’un tauró.
—Jo no em refio de ningú. Llevat de tu.
I d’ella.
Murtagh va vacil·lar quan anava cap a una de les alforges que penjaven del flanc de Thorn. Una imatge dels ulls ametllats de Nasuada va aparèixer davant seu. Pòmuls. Dents. Parts i peces que no arribaven a integrar el tot. Un record de la seva olor, acompanyat d’un anhel i una pena, una absència dolorosa pel que podria haver estat i ara s’havia perdut.
—Sí. —No hauria pogut mentir a Thorn encara que hagués volgut. Estaven massa units per a això.
El drac va tenir l’amabilitat de fer tornar la conversa a un terreny més segur.
Creus que Sarros ha ensumat alguna cosa d’interès?
—Valdria més que no. —Murtagh va treure un cabdell de cordill marró de l’alforja.
I si ho ha fet? Volem cap a la tempesta o ens n’allunyem?
Un somriure tènue va contreure els llavis de Murtagh.
—Això depèn de com de