Peter Pan

Fragmento

g-1

1

En Peter s’obre camí

Tots els infants creixen. Tots, menys un. Ben aviat saben que creixeran, i la Wendy ho va saber d’aquesta manera. Un dia, quan tenia dos anys, jugava en un jardí, va collir una flor i va anar corrent cap a la seva mare. Suposo que devia ser un infant deliciós, perquè la senyora Darling es va posar la mà al cor i va exclamar:

—Oh, per què no podries ser sempre així!

Això fou tot el que va passar sobre el tema, però de llavors ençà la Wendy va saber que havia de créixer. És una cosa que sempre se sap quan es tenen dos anys. Dos és el començament del final.

Naturalment, vivien al número 14 i, fins a l’arribada de la Wendy, la seva mare en va ser senyora i majora. Era una dona encantadora, de pensaments romàntics i una dolça boca riallera. La seva ment romàntica era com les capsetes de fusta fina, una dins l’altra, que venen de l’enigmàtic Orient i en les quals sempre es pot descobrir que n’hi ha una de més; i la seva dolça boca riallera tenia un bes que la Wendy no va poder aconseguir mai, tot i que era allí, perfectament evident al cantó dret.

El dia que el senyor Darling la va conquistar, les coses anaren de la següent manera: els nombrosos cavallers que eren nois quan ella era una noia van descobrir simultàniament que l’estimaven, i tots van anar corrents a ca seva a proposar-li matrimoni, tret del senyor Darling, que va agafar un cotxe i va arribar el primer, i d’aquesta manera la va tenir. Ho va tenir tot, d’ella, tret de la capsa més amagada i el bes. No va saber mai res de la capseta, i al bes, va acabar renunciant-hi amb el temps. La Wendy pensava que Napoleó l’hauria aconseguit, però jo me l’imagino intentant-ho i finalment anant-se’n molt enfadat, donant un cop de porta.

El senyor Darling solia presumir davant la Wendy que la seva mare no sols l’estimava, sinó que també el respectava. Ell era una d’aquestes personalitats profundes que coneixien la cotització i les accions. Naturalment, ningú no en sap res en realitat, però ell ho semblava prou, i tot sovint deia que les ac­cions pujaven i la cotització baixava d’una manera que qual­sevol dona l’hauria respectat.

La senyora Darling s’havia casat de blanc, i al principi va portar els comptes perfectament, gairebé amb alegria, com si fos un joc, i ni tan sols una col de Brussel·les hi faltava; però, de mica en mica, coliflors senceres foren oblidades, i en el seu lloc hi havia pintures de nens sense cara. Les dibuixava precisament quan havia de fer les sumes. Eren els antulls de la senyora Darling.

La Wendy va ser la primera, després en John, després en Mi­chael.

Durant la primera o la segona setmana de l’arribada de la Wendy, era dubtós que fossin capaços de tenir-la, perquè era una altra boca a alimentar. El senyor Darling estava terriblement orgullós d’ella, però era un home molt honorable; seia a l’espona del llit de la senyora Darling, li tenia la mà agafada i calculava les despeses, mentre ella el mirava implorant. Ella volia arriscar-se, passés el que passés, però aquest no era l’estil d’ell; el seu estil era un llapis i un tros de paper i, si ella l’embullava amb suggeriments, ell havia de tornar a començar pel començament.

—No m’interrompis ara —li suplicava—. Tinc una lliura amb disset aquí, i dues amb sis a l’oficina; puc estar-me del cafè a l’oficina, diguem deu xílings, que fan dues lliures, nou xílings i sis penics, que amb els teus divuit amb tres fan tres lliures amb set, que amb les cinc zero zero de la meva llibreta fan vuit lliures, nou xílings, set… Qui es mou, ara? Vuit, nou, set, punt i en duc set… No parlis, reina meva… I la lliura que vas deixar a aquell home que va trucar a la porta… Quieta, nena… Punt i en duc… Nena… Au, veus, ja ho has fet! No he dit nou, nou set? Sí, he dit nou nou set, i la qüestió és: ho podem provar per un any amb nou lliures, nou xílings i set penics?

—I és clar que podem, George —va exclamar ella, però estava massa a favor de la Wendy; i ell era realment el qui tenia el caràcter més fort de tots dos.

—Recorda que després venen les dents —li va advertir gairebé amenaçant-la. I va continuar—: Les dents una lliura, això és el que he apuntat, però gosaria dir que no serà per menys de trenta xílings… No parlis… Xarampió, una amb cinc; rubèola, mitja guinea, que fa dues amb cinquanta-sis… No remenis el dit… Tos ferina, diguem quinze xílings…

I així va continuar, i augmentava cada vegada; però finalment la Wendy va poder tirar endavant, amb les dents reduïdes a dotze xílings sis penics i amb les dues classes de xarampió tractades com una.

Amb en John hi va haver la mateixa preocupació, i en Mi­chael se’n va escapar de poc; però tots dos foren conservats i, ben aviat, vau poder veure els tres nens anant, l’un darrere l’altre, al jardí d’infància de la senyoreta Fulton, acompanyats per la seva mainadera.

A la senyora Darling li encantava tenir de tot, i el senyor Darling tenia una passió per ser exactament igual que els seus; per tant, naturalment, tenien una mainadera. Com que eren pobrets a causa del gran consum de llet dels nens, aquesta mainadera era una gossa terranova tocada i posada, anomenada Nana, que no havia estat de ningú en particular fins que els Darling la contractaren. No obstant això, sempre havia considerat els infants molt importants, i els Darling hi havien entrat en relacions als jardins de Kensington, on passava la major part del seu temps lliure guaitant dins els cotxets; era molt odiada per les mainaderes poc curoses, perquè les seguia fins a casa seva i es queixava a la mestressa. Va demostrar que era un veritable tresor com a mainadera. Estava molt atenta a l’hora del bany i s’aixecava a qualsevol moment de la nit si un infant al seu càrrec feia el més mínim crit. Naturalment, la gossera era a la cambra dels nens. Tenia un sisè sentit per saber quan la tos és cosa de no preocupar-se o quan necessita mitjons al voltant del coll. Fins al seu darrer dia va creure en els antics remeis com les fulles de llapassera, i feia sons de menyspreu a tota la xerrameca nova de trinca sobre gèrmens i coses per l’estil.

Era una lliçó veure-la com acompanyava els nens a l’escola, caminant tranquil·lament al seu costat quan eren bons minyons i fent-los tornar a la filera quan se’n desviaven. Els primers dies que en John caminava no va oblidar mai el jersei del nen, i per costum portava un paraigua a la boca per si plovia. Al soterrani de l’escola de la senyoreta Fulton hi ha una cambra on les mainaderes s’esperen. Seuen en bancs, mentre que la Nana jeu a terra, però aquesta és l’única diferència. Les mainaderes la ignoren com un ésser d’un estatus inferior, i ella menysprea la seva xerrameca buida. Es ressentia de les visites que els amics de la senyora Darling feien a la cambra dels nois, però, si arribaven de sobte, primer treia el davantal d’en Michael i posava el noi dins un de trenetes blaves, componia la Wendy i pentinava en John d’una estrebada.

Cap mainadera no es podia comportar més correctament, i el senyor Darling ho sabia, per bé que de vegades es preguntava, incòmode, què en devien dir els veïns.

Havia de considerar la seva posició social.

La Nana també el preocupava en un altre sentit. De vegades tenia la se

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos