El cartell de neons

—I tu com vas saber que volies ser depiladora? —La Pam es concentra. La cera bullent em cau líquida sobre la cuixa. Pronostico una cremada de segon grau.

—Doncs em vaig fer dissenyadora estètica —remarca la paraula «dissenyadora»— perquè, de totes les cosines, jo era la que pentinava millor la tia Paquita. —Bufa—. Que crema, encara?

—Molt, Pam, crema molt… A més, demà tinc una cita importantíssima i l’aspecte de la meva cuixa serà crucial…

(De fet, no sé si la tinc, la cita, fa dos dies que espero el seu missatge i no arriba).

—Bueeeeeeno, dona, no et queixis tant, que és una cremadeta de no res; ja et rebaixaré un euro.

—Algun dia m’ho hauries de fer gratis, en homenatge a tota l’epidermis que m’he deixat al damunt d’aquesta llitera.

—Ai, nena, «epidermis», que tècnica que et poses. Et depi­lo els braços?

—Ja t’he dit mil cops que no, Pam. Que no en tens prou amb la resta del cos? Total, no n’hi ha per a tant.

—Que no n’hi ha per a tant? Això ho dius tu, perquè aquesta pelambrera no l’accepten ni al Pakistan rural.

—Aleshores, vas saber quina era la teva vocació només perquè pentinaves bé la tia Asunsion?

—La tia Paquita.

—Paquita. I ja està?

—Ai, Rita, que pesadeta. Sí, quan era petita m’agradava pentinar les nines, les meves germanes i la tia Paquita.

—Ahà…

—I, ja de gran, no sé com, ho vaig veure clar. Un dia em vaig adonar que la meva vocació havia sigut sempre aquella. Va aparèixer com un cartell de neons. El disseny estètic m’havia agradat des que hidratava els cabells a la Barbie nedadora i feia trasplantaments capil·lars al Ken.

—El Ken és calb? —No sé res de Barbies.

—A casa meva era calb, no facis més preguntes. Escolta, per què m’ho demanes, això? Que no acabes la carrera, tu?

—Mira, veus el paper on has deixat el tros de cera amb els pèls dels meus engonals?

—Sí.

—Doncs és el resguard que necessito per anar a buscar la nota d’anglès, l’última de totes. Si l’aprovo seré una dona llicenciada.

—Oh mai got! Llicenciada! Advocada!

—Psicòloga.

—Hòstia! Una loquera! No m’analitzis, eh? Les ungles les tinc així de sempre, eh? Bé, en realitat no, la meva mare…

—Pam, relaxa’t, que això no va així. A més, no tinc cap intenció d’exercir. He fet Psicologia per tenir una carrera, perquè no tenia ni idea de què fer amb la meva vida… i llestos.

—I?

—I que després de la carrera encara no ho sé.

—I doncs?

—Doncs res, cap vocació. Hauré d’anar a buscar aquest cartell de neons que dius.

La Pam fa l’última arrencada de la mort i s’enduu tres capes de pell; em cau una llàgrima, però ella no s’immuta.

—Per cert, Pam, tu no et deies Dolors?

Surto al carrer gestionant el frec sec dels pantalons damunt la pell. Quin mal. El sol de juny s’amaga darrere d’un núvol esponjós, i jo avanço per la plaça principal de la Universitat Autònoma deixant-me endur per l’eufòria pròpia de l’última setmana de curs. Crits i riallades i orles sota el braç. Miro al cel, tanco els ulls i em permeto un luxe que encara no m’he guanyat: sentir l’estiu.

M’emmirallo a la paret de vidre de l’hemeroteca i penso que el reflex no està gens malament. El meu cos fibrat i sense corbes, la cabellera morena, llisa i desbocada; els quàdriceps socarrimats sota els texans. Em queden quinze dies sense pèl.

Miro el mòbil: cap missatge.

Deixo la plaça enrere per començar a enfilar cap a la Vila. Fa estona que m’esperen i sospito que avui serem uns quants. M’aturo a la porta principal de l’escola d’idiomes i respiro fondo. Entro amb decisió, el repic de les xancletes ressona fort pel passadís. Ni rastre dels accents estrangers, ni de les cabelleres pèl-roges, ni de les aromes exòtiques dels estu­diants durant el curs. Soc l’últim mohicà.

Aquesta vegada hauré aprovat. Per primera vegada vaig repassar tots els deures. Vaig omplir els espais en blanc de les frases. Vaig buscar sinònims de qualitat i vaig posar-me el casset de quan una tal Stephanie anava a un restaurant a menjar fish and chips. Impossible suspendre.

Poso la mà al pany de la porta i, quan em disposo a entrar, el mòbil es dispara. La cançó «Mi carro me lo robaron» em reclama amb un extra de volum. Després li trucaré.

L’apago, estic massa nerviosa per parlar amb ningú. L’estiu m’espera. La llicenciatura. El futur. La vida.

Torno a respirar fondo i pico a la porta amb un somriure forçat. Tot ajuda.

—Endavant. —Una veu seca que no aixeca la mirada del paper em convida a entrar. La calidesa britànica.

—Bon dia, Suuus…

—Oh, Rita —em veu, decepció absoluta—, ets tu.

Oh, la Susan! La «Suuusan», com ens obliga a dir-li. Podria ser la representant de la comunitat guiri a Catalunya: vinguda d’un poble emmurallat a prop de Newcastle, té més de seixanta anys, és prima i blanca i amortitza els pocs cabells que té allisant-se’ls amb l’assecador cada matí. Que això no vol dir que es dutxi cada matí. Té les dents desordenades i pintades del groguenc hippy dels que van viure al Londres dels setanta. Potser folla molt amb el seu marit, però no es nota gens. De jove devia estar força bona; me la imagino ferma i esvelta, amb un d’aquells cossos plens de promeses. Per això creu que no hauria de ser aquí, fent de professora d’aquesta universitat pública del sud d’Europa, més a prop d’Àfrica que de Yorkshire. La pobra Susan fins i tot hauria acceptat casar-se amb un ric descamisat de l’època daurada del Gil y Gil, que ara li permetria flotar a les aigües de Marbella en un vaixell que potser duria el nom d’una altra dona, però que ja faria el fet. El que fos per no estar ara mateix davant d’aquesta noia, quaranta anys més jove que ella, que passa olímpicament de tot.

—He vingut a portar-te el comprovant per recollir la nota… —La cera ha quedat enganxada damunt del número d’expedient. L’intento arrencar.

—Dona-me’l, és igual…

—Un segon, és que… —No l’hi puc entregar amb pèls, hòstia, Pam!

—Rita.

—Ja gairebé està…

—Rita.

—Un segon.

—Rita, has suspès.

—Co… com?

—Has suspès.

Merda.

—Però… No pot ser… Sé com demanar fish and chips i…

—Aviam: com pots saber que «destraler» es diu «clumsy», i no pots conjugar una simple frase en futur? —Doncs perquè Big Muzzy, el millor professor d’anglès que he tingut, era destraler i no se n’amagava—. Rita, que el futur és de tercer de bàsica!

—Però, sí… Sí que sé conjugar el futur perfectament… —Sempre tinc problemes amb el futur, però com a mínim he après a conjugar-lo en anglès.

—Mira —la Susan col·loca el tors esquifit damunt la taula—: si em saps traduir ara mateix la frase «Avui podria acabar la carrera», t’aprovo.

—Així de fàcil?

—Així de fàcil.

—Un segon, un segon, deixa’m pensar…

—Ara.

—Tudei… —Cinc paraules i acabo la carrera. Big Muzzy, vine a mi!— Tudei, ai… will… —Muzzy!— Ai will can… finish… de digrí.

—Ens veiem l’any que ve.

—Però si ho he fet bé! Pregunta’m com demanar fish and chips!

—Good bye, Rita.

He tancat la porta darrere meu arrugant l’examen amb la mà i he deixat la dignitat i l’estiu de somni damunt l’escriptori gris i insuls de la Suuusan. He avançat pel passadís arrossegant les xancletes, pensant com diria als meus pares que no he acabat la carrera perquè no sé parlar un idioma que estic aprenent des dels vuit anys. Fuck.

Abandono el caminet de sorra de l’escola d’idiomes i em fixo en les roses vermelles que s’enfilen per les parets de ciment calent de la Vila, a l’altra banda del carrer. Trec el mòbil que em reclama des de fa estona, i escolto el missatge que la iaia ha deixat quan Manolo Escobar ha parat de cantar.

Diu que li porti bacallà de la Boqueria, el de la Carme, que demà venen les seves amigues al restaurant i els vol fer esqueixada de la bona. També diu que no vol anar amb l’Imserso a veure les granges de percebes a Galícia, perquè li importen una merda els percebes, però sobretot perquè a l’Imserso només hi van els vells. Té vuitanta-quatre anys. Es queixa perquè amb el fred que fa a Alp els geranis no hauran crescut per Sant Pere, i tretze minuts i vint-i-vuit segons de tonteries imprescindibles. I bé, que tardo massa a anar-los a veure.

L’examen que m’ha arruïnat el dia em cau de la mà sense adonar-me’n. M’ajupo per recollir-lo i el llenço a la paperera.

Un sol amable m’escalfa la cara i il·lumina l’esplanada dels verds i els marrons que pinten el jardí de la Vila Universitària de l’Autònoma de Barcelona. Al costat del primer arbust veig el Virus, un noi de vint i pocs que està «a punt d’acabar Geo­grafia» des que vaig arribar i que canta una de les seves cançons davant de quatre estudiants primerenques que han vingut a veure el campus. Virus i nouvingudes coregen la tornada de la cançó amb entusiasme, sentint-se part del clixé somiat, on l’universitari grenyut canta una cançó que va escriure sense samarreta i amb els dits plens de tinta, i ara la toca amb la seva guitarra plena d’adhesius antisistema.

Uns pares amb matrícula de Lleida aparquen un Renault 21 i surten del cotxe amb una certa mandra, com si anessin al casament d’un cosí llunyà. El pare es corda el botó dels pantalons i observa el Virus amb fàstic, amb la repugnància pròpia dels pares que estan a punt d’abandonar les seves filles verges i perfectes al que els sembla la Mansió Playboy, més que una universitat de cert renom.

El Virus ha ampliat el quòrum. Ara exagera la tornada com si cantés AC/DC, però la cançó diu alguna cosa com «m’agrades més que els macarrons de la iaia. Yeah, yeaaah…».

La mare de l’estudiant de Lleida somriu amb una alegria nostàlgica, vivint l’inici d’un somni que li hauria agradat protagonitzar a ella molts anys abans, quan encara pensava en primera persona. Darrere del cotxe, entre maletes i dos sacs de taronges, surt la filla: una nena de divuit anys que observa el paisatge com si acabés d’arribar a la Lluna, o més lluny encara, i amb la boca oberta se li transparenten la il·lusió i el terror.

Són quarts de dues. El sol pica fort i l’olor dels tàpers que s’obren simultàniament als centenars de cuines que m’envolten em recorden que faig tard. Per favor, quina mandra que em fa explicar als meus amics que he suspès anglès i que bla-bla-bla. I quina gana que tinc.

Però, de cop, sense avisar, el món s’atura.

La gola se m’asseca. El petit timbre a dos temps del meu mòbil ha provocat una onada expansiva d’esperança. He notat la vibració combinada amb el so que em pot obrir les portes dels llimbs: «Pip-pip, pip-pip».

Em poso la mà a la butxaca com si hagués de desactivar un paquet bomba i noto com l’escena que m’envolta entra en ralentí.

Les boques de les fans del Virus canten lentes sense veu. La família de Lleida es petrifica en el moment en què al pare, amb cara de buldog, li rellisca un dels sacs i les taronges comencen a rodolar per l’asfalt. Tinc les mans fredes i ja no sento l’escalfor del sol.

Tanco els ulls i agafo el Nokia:

1 mensaje recibido

Que sigui ell, sisplau, que sigui ell.

GONÇAL:

Morena! Què dius? Demà a la nit arribo, t’espero a les 9 a casa meva. Tinc una sorpresa.

Buum.

La gola torna a la vida i emet una espècie de crit sense vocals que es podria encasellar a la família dels dofins. En qüestió de segons, el rectangle de verds i marrons de la Vila s’ha transformat en un jardí de meravelles, com si una ombra de fred s’allunyés i fes créixer una flora salvatge al seu pas. Estic tan contenta que veig el Virus amb uns calçotets de molsa.

Rellegeixo el missatge sis, set, trenta-vuit vegades. Dissenyo la nit de demà amb un collage d’imatges de les nits que hem passat junts: aquell prat ple de neu, el seu llit en una cova, el Cadí des del Quer Foradat… fins que un crit d’histèria m’arrenca del somni.

—Ritaaaaaa! —L’Astrid salta amb els braços estirats, com si només amb el seu crit de lloca no hagués despertat tots els habitants de Marràqueix.

Trenta-quatre hores per veure’l. Avanço fins a ells, miro al cel i somric.

—Rita, t’està caient la bava. —El Demura em mira per damunt de les ulleres de sol, amb una mica de fàstic.

—Va, calla, idiota.

—Rita, tens una gota de saliva a la barbeta. Et brilla amb el sol. És un fet. —S’encén el porro.

És cert, però per sort la resta de la colla no la veu, la gota, perquè estan massa ocupats gaudint de la felicitat ineludible d’haver acabat la carrera, de saber on treballaran l’any que ve, de tenir el pla vital que jo no tinc, d’arribar exultants a les cases respectives, on les seves famílies cuinaran paelles i trauran cava del bo per celebrar el final d’una era.

—Bono, bono, senyora contenta, així has aprovat inglès, per fi? —pregunta el Nofre, amb el seu mallorquí sexi.

Som-hi.

—No… —I quan em disposo a continuar, les mirades llicenciades dels meus amics em trituren.

—Tia!!! —L’Astrid crida.

—Què vols dir? —pregunta el Demura—. Has suspès… suspès? Però si era el nivell 1, Rita, era imprescindible per…

—Sí, que ja ho sé… És igual, en el fons tampoc no és cap sorpresa, ja hi pensaré —contesto feliç, perquè l’únic que m’importa ara mateix és un compte enrere.

—Però, i et quedes així de tranquil·la? —L’Astrid encara no se’n sap avenir.

—I què vols que faci? No et preocupis, un dia aprendré anglès i tornaré a veure la Susan i parlaré amb ella durant hores sobre els pobles de Yorkshire i la Marbella del Gil y Gil.

—Verge santa, Rita, com pots fer broma en un moment com aquest…

Potser té raó. Amb la carrera acabada hauria tingut un pla, el que sigui, un cartell de neons provisional, però ara, de cop, no hi ha res. Buit existencial en tota regla. Bé, sí, tinc demà i tota l’eternitat amb el Gonçal.

—Idò, en aquest cas crec que ha arribat es moment que obri es souvenir de final de curs —prossegueix el Nofre amb un orgull poc vist en els ulls modestos als quals ens té acostumats—. Jo, Onofre Torres Mulet, natural de Son Macià…, net, besnet, rebesnet i sang des primer homínid que va trepitjar sa roqueta més esplendorosa de la mar Mediterrània —treu una caixa octogonal coberta de paper de plata i la sosté, oferint-la al cel—, vos faig entrega de s’ensaïmada verda, feta amb maria que jo mateix he vist néixer i que avui, 29 de juny de 2007, ha sacrificat ets seus frondosos fruits per convertir-se en es Hulk de ses ensaïmades, la baula perduda de sa pastisseria moderna.

Arrenca el paper de plata amb un cop sec i mostra la seva obra mentre fa una mitja circumferència amb el braç, com un torero. Les cares dels presents s’il·luminen.

—Però, però, però… Això són tres quilos de plantes de maria en forma d’ensaïmada! —crido.

—Tu riu, però quan la tastis ja m’ho contaràs. —Parla com si tingués la veritat més absoluta. El Nofre treu la navalla d’escolta mallorquí i talla la pasta verda en porcions massa generoses.

Trenta-tres hores per veure’l.