Epíleg

Comencem pel final per capgirar algunes coses

Efectivament, com suposo que ja heu intuït, aquest no és un llibre convencional. Vull dir que no segueix una de les normes bàsiques dels llibres. Quan anava a escola em van explicar que el pròleg va al començament i l’epíleg al final. Suposo que per això la majoria de llibres comencen d’aquesta manera, o directament amb una introducció. Però mai per l’epíleg, que segons el diccionari és la «recapitulació, conclusió, d’un discurs, d’una obra dramàtica, d’un llibre», que normalment s’usa per a donar-li acabament. Ara bé, per què no ho podem invertir? Què passaria si ho féssim?

Provem-ho.

Aquest llibre comença pel final, amb l’epíleg. I acabarà pel començament, amb un pròleg. No amb el pròleg, sinó amb un pròleg. Ja veureu per què.

Aquest llibre pretén qüestionar algunes de les coses que pensem sobre l’educació i el cervell, i per això vull capgirar-ne l’estructura; que no acabi en la darrera paraula que hi hagi escrita, sinó que aquesta darrera paraula serveixi d’inici perquè cadascú, cada lector, en pugui aprofitar el que més li convingui, críticament; que ens obri a nous pensaments però que no ofereixi receptes que calgui seguir. Vull que sigui un llibre que pugueu criticar; és més, m’agradaria que l’haguéssiu de criticar. Perquè de la crítica constructiva és d’on neixen els grans canvis, personals i col·lectius.

També vull que ens ajudi a conèixer-nos una mica millor, perquè d’aquest coneixement en puguem fer el que vulguem. I també que ens ajudi a conèixer una mica millor les altres persones, entre les quals, molt especialment, els nostres fills i filles. I també el nostres estudiants per a tots els que ens dediquem a la docència. Perquè puguem créixer amb ells i en ells, i perquè ells puguin continuar creixent amb nosaltres i en nosaltres. Fixeu-vos que dic amb i en: amb expressa relacions que denoten acompanyament i en indica l’indret on es produeix alguna cosa.

Esdevinguem motor educatiu i, sobretot, de canvi educatiu, cap a nosaltres mateixos i cap als altres. Un canvi basat en l’acompanyament i en el creixement. Perquè la nostra ment no és fixa i sempre pot continuar creixent i ampliant horitzons. Aquesta és la conclusió final del llibre. Per això l’he iniciat amb l’epíleg. Ara bé, si voleu saber per què i com podem continuar creixent i quins avantatges cognitius té, haureu de continuar-lo llegint. Un creixement que ens pugui dur a una vida més plena, en el sentit de més digna i dignificant, i de més empoderada.

Vull acabar aquest breu epíleg amb unes frases tretes de dos dels molts camps culturals que m’apassionen, la poesia i el rock-and-roll (juntament amb la filosofia, la història de la cultura i el pensament, les arts plàstiques i escèniques, la ciència en general, etcètera, com descobrireu en els exemples que aniré posant en els diversos capítols). Unes frases que reprendrem al final del llibre. Perquè per a mi són l’inici del que ha de venir després.

... que tot està per fer i tot és possible.

Vers final del poema «Ara mateix», de Miquel Martí i Pol,

del poemari L’àmbit de tots els àmbits (1981)

So close, no matter how far

Couldn’t be much more from the heart

Forever trusting who we are

And nothing else matters

Never opened myself this way

Life is ours, we live it our way

All these words, I don’t just say

And nothing else matters

Tan a prop, per més lluny que sigui,

no deu ser gaire enllà del cor.

Confiant sempre en el que som

i res més no compta.

No m’havia obert mai així,

tots plegats, vivim com vivim.

Aquest mots no són dits per dir,

i res més no compta.

Del grup de heavy-metal estatunidenc Metallica.

Primeres estrofes de la balada «Nothing Else Matters» de l’àlbum Metallica (1992)

Introducció

Tretze preguntes, tres històries i una fórmula

El cervell és l’òrgan de la pensa. Ens permet adquirir coneixements i experiències noves, al mateix temps que gestiona tots els nostres comportaments. Això inclou totes les conductes relacionades amb els aprenentatges, en un cercle viciós inacabable. I també, i no pas menys important, permet que ens adaptem a aquest entorn en funció de com ens hi relacionem. La manera com ens comportem amb nosaltres mateixos i amb les altres persones influeix en tot aquest procés. Cal destacar molt especialment la motivació que tinguem per continuar aprenent i creixent i les percepcions que tinguem sobre aquesta possibilitat. O, alternativament, si pensem que ja hem assolit un límit pràcticament infranquejable.

Aquest llibre és un assaig divulgatiu sobre les possibilitats que tenim de continuar progressant cognitivament i mentalment, i també sobre la capacitat de voler-ho fer, per poder tenir una vida més plena, en el sentit que he dit a l’epíleg inicial: més digna i dignificant i més empoderada. Aniré desgranant tot un seguit de temes que ens ajudaran a entendre una mica millor com és, com funciona, com es forma i com es construeix i reconstrueix constantment el cervell. N’he parlat en altres llibres que he escrit, però en aquest ho enfocaré des d’una perspectiva diferent, l’anomenada «mentalitat de creixement». Ja veurem què és, i si és real o no. De moment no cal que ens hi capfiquem. Només us diré que en aquest llibre relacionaré aquest concepte amb molts altres aspectes de la nostra vida mental i de les capacitats cognitives que tenim, més enllà de la hipòtesi original. Anirem molt més enllà de la proposta de la mentalitat de creixement. Fer això és un risc, que haurem de compartir. Escapar-se dels camins canònics sempre implica un cert risc. Però justament per això em resulta especialment engrescador. Penso que és la millor manera de poder fer un pas endavant, tant personalment com també de manera general, en ciència o en qualsevol altra disciplina. Si no es prenen riscos, no s’avança, malgrat la possibilitat d’equivocar-nos. O potser hauríem de dir que és gràcies als errors que cometem.

Ho faré, com faig sempre en els llibres que escric, des d’una perspectiva científica, basada en treballs procedents de la neurociència i la neurociència cognitiva. I també de la psicologia, la biologia, la genètica, la pedagogia, la sociologia i fins i tot, en alguna ocasió, la filosofia. Estic plenament convençut que les idees més interessants, les que ens poden ajudar a viure amb més plenitud, neixen de la confluència de sabers humans. I aquest cas no és diferent. Per treure’n el màxim profit cal ser integrador. Per això també us demanaré que mireu dins vostre i al vostre voltant, cap al passat i cap al futur, i per descomptat també al present.

Tots els capítols ens convidaran a fer aquesta mirada, perquè per a mi la mentalitat de creixement és una actitud interna, de cada persona. Una actitud que, tanmateix, amb el nostre exemple i la nostra manera de fer i de viure, transmetem als nostres fills i estudiants. Si volem que ells vulguin continuar creixent, primer ho hem de voler fer nosaltres.

Un advertiment més. Hi ha molta bibliografia científica especialitzada sobre aquest tema, que he utilitzat de base per escriure aquest llibre, però la visió que us donaré té també components personals. El motiu és clar: he volgut fugir d’un llibre asèptic i fer-lo vivencial. També faré algunes propostes que no estan estrictament recollides en la bibliografia científica, però que penso que poden ajudar a entendre el quid de la qüestió.

Abans de continuar us vull fer unes quantes preguntes. No cal que les contesteu, simplement llegiu-les i deixeu que vagin ressonant dins vostre:

Tretze preguntes:

1. ¿Creus que les teves habilitats i els teus talents els pots continuar desenvolupant amb pràctica i esforç, o penses que ja són fixos i invariables?

2. Com afrontes els reptes i els obstacles? ¿Et veus capaç de superar-los mitjançant l’esforç i fent aprenentatges nous?

3. Com reps la crítica i el fracàs? ¿Els veus com a oportunitats per aprendre i créixer, o els consideres com a indicatius de les teves limitacions personals?

4. Quan et trobes amb tasques o situacions que no has fet mai, ¿tens una actitud positiva i oberta per aprendre i adquirir coneixements nous, o prefereixes continuar fent el que sempre has fet perquè saps que et surt bé?

5. Com t’enfrontes a les dificultats? ¿Les veus com a moments per desenvolupar la teva perseverança i resiliència, o tendeixes a rendir-te fàcilment?

6. Com t’enfrontes als teus èxits i als èxits dels altres? ¿Ets capaç de celebrar i admirar els avenços dels altres sense sentir-te amenaçat o en condicions d’inferioritat?

7. Com et motives quan et trobes davant de desafiaments? ¿Ets capaç de tenir una actitud positiva i buscar estratègies per tirar endavant?

8. ¿T’agrada aprendre de persones amb més experiència o coneixements que tu en un àmbit determinat? ¿Tens interès per adquirir nous coneixements i perspectives?

9. Com veus els errors? ¿Creus que són part inherent del procés d’aprenentatge i els utilitzes com una oportunitat de millora, o els veus com a fracassos i te’ls prens com si fossin un afront personal?

10. Quina és la teva actitud envers l’aprenentatge constant? ¿Creus que l’aprenentatge no té límits i que sempre hi ha alguna cosa nova per descobrir i admirar?

11. ¿Creus que si vols fer una cosa segur que la pots fer o penses que tens uns condicionats que afavoreixen algunes característiques teves i en limiten d’altres, però que no obstant això sempre pots anar un pas més enllà?

12. ¿Busques alternatives per continuar millorant el que ja saps que fas bé o creus que, si ja ho fas bé, val més no canviar-ho per si de cas?

13. ¿Confies en les decisions que prens i t’empoderen o prefereixes que altres persones decideixin per tu?

El cervell també és la seu dels somnis. A través de la seva activitat podem imaginar tants futurs possibles com vulguem. O tants com puguem, segons on arribi la nostra imaginació i les ganes o la capacitat que tinguem d’assumir reptes i dur-los a la pràctica.

Conèixer el cervell, la manera com es va construint i com funciona és una de les vies principals per poder-lo canviar. I aquest serà el nus central del llibre: podem canviar el nostre cervell?, podem educar-nos a nosaltres mateixos?, com ens pot ajudar tot això a afrontar amb més confiança l’educació dels nostres fills i estudiants?, com es relaciona amb tenir una vida plena, i quin marge de maniobra tenim?

Ara bé, si penseu que respondré aquestes preguntes per vosaltres, esteu equivocats. La meva intenció és donar un grapat d’elements perquè cadascú les pugui abordar com cregui més oportú. Aquest llibre té l’ambició de ser un inici de pensament, no un final tancat. Si fos un final tancat esdevindria tot el contrari del que explica. Pretenc llançar idees al vol, no tancar-les dins una gàbia de dogmatismes. Per això vull que el llibre estimuli la crítica i l’autocrítica. Pretén ser una història que comenci quan acabeu de llegir-la.

Diu la filòsofa estatunidenca Wendy Brown que «pensar no és executar bé un determinat procediment, ni aplicar adequadament unes fórmules». Pensar és, per a Brown, «anar a trobar uns problemes per als quals no disposem de formulismes previs. Si no ens plantegem qüestions noves, si no hi ha interrupció del sentit comú, el pensament no s’activa [com per exemple començar per l’epíleg i acabar pel pròleg]. Per activar el pensament cal anar a buscar situacions inacabades sense reproduir esquemes. Però cal fer-ho amb humilitat, per apropar-nos al que no sabem sense treure solucions màgiques del barret. I també amb valentia, per renunciar al reconeixement fàcil, als dogmes establerts i a les etiquetes».[1]

Humilitat i valentia, sense solucions màgiques, únicament elements per pensar, perquè és a través del pensament que podem eixamplar els nostres límits personals i guanyar en llibertat d’autogestió. El lliure albir és un dels temes que han guiat la meva recerca acadèmica i personal, i també tindrà protagonisme en aquest llibre, cap al final, juntament amb una altra idea que ja he esmentat: la mentalitat de creixement, de la qual parlarem a bastament a partir del capítol 4. La mentalitat de creixement forma part d’una proposta de la psicòloga estatunidenca Carol Dweck. Segons Dweck, hi ha persones que pensen que les seves capacitats mentals, com la intel·ligència, no es poden incrementar, mentre que d’altres pensen que sí. I això comporta dues maneres radicalment diferents d’actuar, de pensar i de viure. També diu que hi ha la possibilitat de passar d’una mentalitat a l’altra, si es donen determinades condicions. L’any 2020 vaig fer un treball sobre aquesta qüestió per a un institut de la Unesco amb qui col·laboro, l’International Bureau of Education, des d’una perspectiva neurocientífica. És d’allà que va néixer la idea del llibre, educar-nos per educar. Però no avancem esdeveniments perquè val la pena aproximar-nos-hi a poc a poc, no només per entendre totes les seves implicacions, sinó també per gaudir del trajecte.

Ara m’agradaria compatir amb vosaltres tres històries reals i personals i una fórmula matemàtica que m’han inspirat. El tema de la inspiració és certament fascinant. Segons el diccionari, inspirar és «exercir una influència estimuladora sobre l’intel·lecte». Són tres històries i una fórmula, per tant, que m’han estimulat intel·lectualment i que m’han portat a escriure aquest llibre. En són l’origen conceptual, i per això n’han preconfigurat la temàtica i l’estil. En els diferents capítols trobareu més històries reals que ens ajudaran a anar centrant els temes concrets que desenvolupo, però aquestes que us presentaré ara són l’origen d’aquest treball.

Encara hi ha més definicions de la paraula «inspiració» que ens resulten útils. En neurociència cognitiva es defineix com l’estat de motivació que permet que fructifiquin les idees que tenim. Parlarem molt de la importància de la motivació. Aquestes històries m’han motivat fins al punt de voler que les idees que contenen fructifiquin en aquest assaig, el qual es nodreix també d’idees i coneixements previs que ja tenia i de molts altres que he adquirit mentre el preparava. No debades a la bibliografia del final trobareu quasi tres-centes referències que he utilitzat per fonamentar totes les coses que explico, les conclusions que n’extrec i les propostes que faig a partir d’elles. Alguns d’aquests treballs són fruit de la meva pròpia recerca científica. Molts altres els he agafat de la literatura especialitzada. En qualsevol cas, tots tenen una base científica i neurocientífica, biològica i genètica, i també psicològica, pedagògica, sociològica o filosòfica.

En ambients artístics, en canvi, es diu que la inspiració és el que desferma la creativitat i la difusió de pensaments i emocions, la idea original o el detonant que fa que alguna cosa es torni estètica. Tornant a aquestes històries, han estat un impuls crucial per encetar el procés de creació d’aquest assaig divulgatiu, amb el qual pretenc fer difusió d’una sèrie de pensaments racionals i també d’estats emocionals que crec interessants per continuar reflexionant sobre contextos educatius, des de l’estètica pròpia de qualsevol sistema orgànic com és el cervell. I també des de la sensibilitat, la motivació i, com diuen els moviments artístics respecte a la inspiració, des de la creativitat.

Finalment, la psicologia moderna considera que la inspiració és l’ús d’idees que provenen d’experiències prèvies, incloses les preconscients, que es combinen per generar alguna cosa nova. Aquestes tres històries que estic a punt de presentar-vos també m’han fet remoure experiències prèvies i han afavorit que s’anessin combinant i recombinant, com espero que us passi a vosaltres quan llegiu els diversos capítols del llibre. Ja veureu com al final aquestes tres històries i la fórmula matemàtica que les segueix acaben enllaçant les unes amb les altres, en els continguts dels diversos capítols, i que els doten de sentit.

Primera història:

L’any 2007, un company de la Facultat de Biologia em va fer una proposta inesperada: que coordinés la matèria de biologia a les Provés d’Accés a la Universitat a Catalunya (la famosa, o infame, selectivitat, per entendre’ns, segons com es miri). Ell feia quasi deu anys que n’estava al capdavant i, aprofitant que s’acostava un canvi curricular important, pensava que havia arribat l’hora de passar la torxa a algú altre. M’ho va proposar per diversos motius, entre els quals hi havia el fet que jo era bon coneixedor dels estudis de secundària i de batxillerat, a banda dels universitaris. Abans de ser professor i investigador a la universitat, havia fet de docent en una escola de Barcelona. A més, també havia escrit una dotzena de llibres de text i de propostes didàctiques per a aquestes etapes educatives.

Soc un amant dels reptes i les novetats, que m’estimulen i em motiven, i vaig acceptar ràpidament. Des de llavors fins ara que escric aquestes ratlles, a mitjans del 2023, he estat exercint de responsable d’aquesta matèria. Una de les tasques principals, però no l’única, és preparar les proves de biologia, una feina que comparteixo de manera assembleària amb set sotscoordinadors fantàstics. A banda, també responc dubtes i consultes que em fan els professors d’aquesta matèria, diversos centenars a tot Catalunya, i de tant en tant rebo també correus d’alguns estudiants de batxillerat.

Aquesta primera història prové d’uns correus que em va enviar una alumna poc després d’haver fet la prova de selectivitat. Em deia que per culpa de la prova de biologia no podria entrar a fer el grau de medicina, que era el que sempre havia somiat i l’únic que la motivava. Cal dir que la nota final prové de diverses mitjanes, que inclouen les notes de batxillerat en un 60 %, les de les matèries obligatòries de selectivitat en un 40 %, i d’una ponderació de les matèries optatives, entre les quals hi ha biologia. La qualificació de biologia té efecte en el còmput global, per descomptat, però és un efecte relatiu quan es considera el còmput global. No estic discutint aquí que aquest sistema sigui el més idoni, ni tan sols que sigui cent per cent just, perquè té aspectes millorables. I alguns de molt millorables. L’important és que és comú per a tot l’alumnat, la qual cosa garanteix l’equitat.

Li vaig respondre el correu explicant-li quin és el sistema que se segueix, que és públic i que sens dubte ella ja sabia, per fer-li veure que, si bé la nota de biologia segur que havia influït, totes les altres també havien afectat el resultat final.

Em va tornar a escriure, aquest cop amb alguna falta de respecte cap a la meva persona que no vaig tenir en compte, perquè vaig considerar que es devia trobar sota una pressió i un estrès elevadíssims. Aquest és un altre aspecte important d’aquesta història, la pressió i l’estrès. Li vaig suggerir que demanés una segona correcció de la seva prova. Vaig rebre un tercer correu, escrit en un to similar al segon, i li vaig demana

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X