Pròleg

Sempre m’han fascinat les veles.

Aquells draps inflats de vent em desfermaven la imaginació. El iot entrava majestuosament al port: jo i els meus amics barquejàvem prop de la platja amb una pastera com una closca de nou i miràvem el vaixell amb ulls llépols. El vaixell s’engronsava solemnement, les veles es desinflaven a poc a poc i qualcú que jo no veia les plegava.

Un altre dia, des del far, entrevèiem més veles a l’horitzó: fondejarà o no al port? I tot eren suposicions, càbales, invencions. D’on venien, aquells iots, quines mars havien solcat, banderes de colors desconeguts, quants de metres devien caldre per fer aquelles veles?

També m’agradaven les veles petites dels llaüts: qui no es conforma és perquè no vol.

—Ca-ca-cagondena… Lòòòniaaa!!!… Hosti! Hosti! Ho ets? Ho ets de bon de veres? Lònia! Jem, mira qui hi ha aquí! Jeeem! Surt, cony! Jeeeeeem!

Jo m’estava dreta al pantalà, just davant el Manyac, i amb prou feines m’aguantava el riure davant els estabeigs que feia na Lida en veure’m.

Havia corregut un risc: podia ser que no fossin a Melbourne, aquell parell, i tot i així pel visat havia donat el seu nom i adreça. Un cop a la ciutat, no havia estat fàcil localitzar-los. Però allà hi havia el Manyac, amb na Lida a coberta, amb uns ulls com taronges i cridant en Jem.

—Collons-de-cristo-mecagon-judes, na Polonieta! La-gran…! Santa-maria-dels-nassos, Lònia!

Na Lida, que ens havia renyat tantes de vegades, al pis de les mallorquines de Barcelona. Teniu un llenguatge de trinxeraires —com si la sentís. I ara semblava que havia fet compilació de les nostres flastomies i les amollava totes de cop i sense engaltar.

—Lònia! Què hi fas, aquí?

En Jem treia el cap pel balou, pujava a coberta d’un bot, saltava per la borda —vaig témer que no caigués de morros, perquè el Manyac no era un llaütet— i se m’acostava a grans gambades. La seva abraçada em va reconfortar.

—Va, no et quedis aquí com un estaquirot! —em va cridar na Lida des de dalt.

Eren les dotze del migdia. Allí. Perquè jo, després de més de vint hores de viatge, ja no sabia si era avui, ahir o demà. Ja em destarotava el canvi d’una hora a la tardor i a la primavera, a Barcelona; de manera que, anar passant meridians a aquella velocitat, m’havia posat el cap a tres quarts de quinze. Sort que feia un magnífic dia de primavera: també al canvi d’estacions m’hauria d’avesar.

Per què has vingut? Que t’ha passat alguna cosa? Per què no ens has avisat, que venies? Tens visat turístic o de treball? Fas cara de cansada. Seu, seu… o potser et vols dutxar? Oh, estic tan contenta de veure’t! Et quedaràs molt de temps? Oh, no fotis, no té sentit que lloguis un apartament, podent estar aquí. Tot el temps que vulguis, i si ens surt algun creuer et trobarem lloc a casa d’algun amic de la ràdio… o pots fer el viatge amb nosaltres…

—Deixa-la parlar, Lida! —en Jem.

—Ai, sí, ja callaré. Va, explica.

—És llarg de contar… Per resumir, he vingut per alliberar-me.

—Alliberar-te? No facis frases, Lònia —na Lida.

—Canviar d’aires, idò. A Barcelona m’hi han passat coses que vull oblidar…

—No fotis, hòstia, tu que a Barcelona t’enyoraves de Mallorca, collons, i ara que ja hi estàs tan aclimatada, molt gros deu haver estat perquè t’hagis decidida a fotre el camp… Segur que els anys no t’han fet espassar aquella puta tendència que tenies als sentiments de culpabilitat…

—Per què no la deixes parlar, Lida?

M’hauria estimat més no haver-ne de parlar.

—Bé… quan a ca teva se’t suïcida una al·loteta de quinze anys perquè l’han violada i ha quedat embarassada, i no sap com sortir-se’n, i tu no la saps ajudar… i quan no denuncies a la policia una dona que, en comptes de suïcidar-se per la mateixa raó, decideix portar a terme allò de contra violació, castració… el millor que pots fer és fotre el camp una temporada, no?

—Collons, això és molt fort —na Lida—. Qui eren, aquestes dones?

—Clientes meves.

Quan els vaig explicar amb més detall el cas de la Gaudí, en Jem:

—Però no et sembla que va ser una venjança una mica massa truculenta? Qualitativament, tres violacions se superen més que no tres castracions…

—No cal que et protegeixis, Jem, no vaig ser jo qui va fer anar el bisturí —instintivament, en Jem s’havia posat les mans a l’engonal.

—Però no ho vares impedir —insistia ell.

—Merda, Jem —va saltar na Lida—. Pareix mentida que siguis tan cabut. No veus que se’n sent culpable? Només falta que ara tu li’n facis sentir més…

Na Lida era la més rica, al pis de les mallorquines, la que rebia més paquets de l’illa, la que tenia més vestits, i sempre acabava per pagar la part del pis de la que anava més curta de peles aquell mes… quan no pagava tot el lloguer. I encara es recordava ben bé del meu caràcter.

—No, d’això sí que no me’n sent gens culpable —vaig dir sincerament—. Però del suïcidi de na Sebastiana… Era mallorquina… —vaig començar a batzegades.

Na Lida em va escoltar en silenci. En Jem, també sense parlar i procurant no fer soroll, va preparar un te.

El Manyac ens bressava. L’aigua li clapotejava als flancs. Jo parlava al ritme d’aquell gronxeig monòton, insistent, i amb la mateixa insistència em rabejava en el meu sentiment de fallida i de culpa. El raig de sol que, com un pèndul, es gronxava damunt la taula, atreia la meva vista i m’hipnotitzava. I veia na Sebastiana dins la meva banyera. I em sentia parlar, però aquella veu no era ben bé meva. Era una salmòdia endormiscada que sortia d’alguna part del meu cos però que no era meva. Vaig arribar a pensar que només la sentia jo, aquella veu. Però en Jem em va posar una tassa de te a les mans i va dir:

—Au, prou d’aquest color —i va començar un devessall de preguntes: la situació general, el país, la ciutat, els amics comuns, la política…

—Aquell imbècil, diputat? No pot ser! Però si a la facultat… —na Lida se sorprenia.

—Sí que pot ser. Justament perquè a la facultat només feia el ridícul… —en Jem.

—Però si no es va mullar mai el cul! —na Lida.

O:

—Director, dius? Bé, no m’estranya. De periodisme no en tenia ni idea, però era expert amb el piolet —en Jem.

O:

—Però si a l’associació de veïns s’esgargamellava dient que això era innegociable! —na Lida, alçurada.

El raig de sol ara oscil·lava a la mampara del menjador. Quantes hores feia que havia arribat al Manyac? Podia fer segles o només un instant. De fet, per les coses que havíem parlat era com si no m’hagués mogut de Barcelona. Només que les coordenades espai-temps eren a l’altra cara del mirall. I el meu cos i el meu cervell encara no acabaven d’encaixar aquell canvi tan radical.

—Hosti, són les sis! —va fer na Lida.

Se n’havien d’anar a la ràdio. A tota pastilla.

—Estic tan contenta, Lònia! —em va fer na Lida des del pantalà, a través de l’ull de bou.

No m’havia fet pregar gens. Per qüestions d’economia i perquè la idea de viure a un vaixell em provocava un pessigolleig tot agradós a la banda del cervell que hi tenim emmagatzemades les il·lusions. Era una extravagància que no m’hauria cregut mai poder-me permetre. A més, volia fer una mica de turisme abans d’haver de començar a cercar feina per sobreviure, de manera que com més pogués estirar la fortuna que havia arreplegat a Barcelona, més temps tindria per passejar-me.

La llar marinera d’en Jem i na Lida no era cap palau. Un niuet i gràcies, amb tots els racons aprofitats fins a l’exasperació; no hi havia enfony sense utilitat ni replec sense funció: darrere els coixins que feien de respatller, prestatges amb llibres; davall els que feien de seient, llaunes de queviures i capses d’estris de recanvi. Poc hi faltava perquè la tassa del vàter no fes les funcions de plat de dutxa. I no sé si fou per similitud de les denominacions —tassa i plat— que vaig pensar que la cambra de bany podia ben bé servir de cuina.

No tot era de somni, però, en la vida en un vaixell. Hi havia la humitat, per bé que amb això ja hi comptava. A més, hi havia el gronxeig constant: els primers dies acabava cruixida: dins un vaixell, encara que estigui ancorat, no pares de moure’t ni quan dorms: el balanceig és suau però traïdor. I fins que els músculs no s’hi han fet a la idea… Hi havia, també, l’estretor: els primers dies m’hi movia encongida, arrufant les espatlles i amb els braços encastats al cos.

—Pareixes contrafeta —es burlava en Jem.

Perquè ells dos fins i tot hi ballaven, a la sala d’estar, i na Lida es tancava a la seva cabina a escriure els guions de la ràdio: s’asseia a la mora damunt el llit, posava la màquina damunt la lleixa que feia de capçal, i apa, tic-tac, tic-tac, al ritme del balanceig suau del Manyac.

—Baixa a terra més sovint —em va recomanar en Jem—. També s’aprèn anglès pel carrer.

Si va a dir ver, m’hi havia obsessionat, amb l’anglès: no volia tornar tenir els conflictes que m’havien entretingut hores a la duana. Les havia passades morades intentant fer entendre, amb el meu anglès de panfonteta, que Spain no era a l’Amèrica del Sud sinó a Europa —amb els coneixements geogràfics que demostraven, no valia la pena parlar-los de Catalunya. I m’havia costat Déu i ajut entendre que sospitaven que la meva intenció era quedar-me al continent d’estranquis, sent com era sudaca. I aquella bleda assolellada de na Cristina, que m’havia donat la tabarra durant més de vint hores, llavors que la necessitava m’havia abandonada. No volia tornar a passar les penes i treballs que m’havia costat convèncer-los que només hi anava a fer el turista, a Austràlia, i que no tenia cap ganes de convertir-me en il·legal.

Aquell desfici lingüístic, però, m’ajudava a tapar una mica el desfici que havia portat amb mi de Barcelona. Però el que em va ajudar definitivament fou el primer creuer.

—…igualment hauríem de llogar una cambrera… —em deia na Lida.

—No et pensis que et vàrem oferir casa només per bon cor. Amb tu ens podem estalviar un sou —va dir en Jem.

—Però si jo, de coses de marineria, no en sé ni el nom…

—Ja m’ho imagino —va riure ell—. Tu ets de les que diuen «corda», en comptes de «cap»…

No el vaig entendre.

—Però sí que deus saber preparar una ginebra amb gel o uns mossets de salmó —va dir na Lida.

—I si voleu, em posaré davantal i còfia.

Ara sí que, per molt carrincle que sonés, podia dir que havia començat una vida nova.

Si quan mirava fascinada els velers que arribaven al nostre port m’haguessin dit que un dia jo navegaria amb una nau com aquelles, si llavors hagués sabut que aquelles barques brillants, inabastables, serien qualque cosa més que un somni, no m’ho hauria cregut. Potser, fins i tot, haurien deixat de fascinar-me.

Però ara que en Jem i na Lida amollaven drap amb aquella traça marinera que em feia tanta d’enveja —com si no n’haguessin hagut d’aprendre mai—, ara que el Manyac serpentejava entre els altres vaixells que entraven i sortien de Phillip Bay, ara jo em mirava les veles que començaven a inflar-se i sentia exactament la mateixa fascinació que vint anys enrere, al petit port d’estiueig, quan des del bot manllevat veia arribar o anar-se’n els iots dels turistes rics, veles al vent.

Una vida nova. Les veles es tibaren: érem a la bocana del port. Els clients, un matrimoni de mitja edat amb un fill aviciat de vint anys, s’havien instal·lat a coberta: l’home preparava els estris de pescar, jo servia refrescs, el noi s’avorria ostensiblement, la dona lluitava de bades amb un barret d’ala massa ampla; en Jem vigilava l’aparell i na Lida duia el timó, tot parlant el llenguatge misteriós de les burdes, els obencs, les randes, les creuetes i els escobencs.

Semblava que feia segles que havia passat el dossier de les meves investigacions a l’Arquer a canvi d’un passatge a Austràlia. L’Elena Gaudí, com si fos un personatge de novel·la. I na Sebastiana, una pena esvaïda al rerefons del cervell. Ara tot el meu món era ple de veles que flamejaven. No hi havia ni passat ni futur. Només veles. I una mar tan diferent de la meva, que fins i tot em semblava que no era jo qui la solcava, sinó una altra persona que, per casualitat, també nomia Lònia Guiu.

Rumb a Tasmània. Vaig tenir una desil·lusió amb l’estret de Bass. Perquè jo em pensava que era això, un pas estret, i que de costa a costa només hi havia un cop de fona. I no: era ben bé mar oberta, com si diguéssim de Barcelona a Mallorca. Però vàrem fer el trajecte com si anéssim de Mallorca a Cabrera, és a dir, vorejant illes i illots. Només que, en comptes de ser sa Plana, s’illa de ses Rates, sa Conillera, eren Devil Towers, Prime Seal, Chapell, Clarke i al darrere les Flinders. I, sobretot, molt més gran tot. A Down Under tot és més gran i més gros. Fins i tot les ones de les mars que l’envolten.

Vàrem fer la primera escala a Ringarooma Bay. I després començàrem a creuar l’estret de Banks. Allò sí que era un estret! I els muntanyots que s’enfilaven cel amunt a pocs quilòmetres de la costa encara feien el pas més feréstec. Els corrents i els cops de vent feien anar de bòlit els dos experts de bord.

—Això no és res —va dir na Lida—. Un dia et durem a visitar un cicló i ja veuràs quin pa s’hi dona.

El senyor rondinava. Havia pagat per un viatge de plaer. Devia pensar que també pagava l’aigua i l’aire perquè fessin bonda.

Finalment, el Manyac va sortir airós de l’estret i entràrem a la mar de Tasmània hora foscant, emproats cap a migjorn, l’illa a babord —llenguatge de na Lida.

—Menorca? What’s that?

Des de dalt dels Hazards, el Manyac petitó, fondejat allà baix, davant una platja blanca. La senyora, corpresa amb aquella caiguda a pic de granit vermell, no em va voler creure que els penya-segats del cap de Cavalleria de Menorca eren un esglai encara més gran.

La lliçó de geografia que li vàrem donar va ser de bades: quan també va dir «what’s that» en sentir anomenar «the Mediterranean Sea», la vàrem deixar per impossible.

Llavors vàrem fer una escala curta a Bicheno, per visitar la tomba de l’esclava que va donar nom al port per salvar el seu amo i un altre pescador de morir ofegats.

Però la cosa es va començar a espenyar al paradís de l’illa Maria, quan en Jem va resar un parenostre catalano-irlandès a la memòria dels convictes. La família, d’ascendència clarament anglesa, amb ben poc sentiment britànic i amb un fort esperit colonial, varen arrufar el nas. I a Port Arthur no es limitaren a això. Quan davant les ruïnes del penal, na Lida es va entestar a explicar-los, val a dir que pamfletàriament, les semblances entre els desterrats irlandesos d’altres èpoques i els desgraciats catalans de tota la vida (i, per torna, naturalment, les semblances entre els anglesos i els espanyols i tot el que se’n derivava), ells es varen sentir profundament ofesos.

—Què s’han cregut, que perquè paguen els hem de dir amén a tot? —deia na Lida.

No varen arribar a les mans, però el creuer es va acabar allà mateix. No vàrem fer la volta a l’illa, sinó que tornàrem a Melbourne pel mateix camí que havíem vingut, navegant dia i nit, amb els clients morrotosos i amb l’amenaça de no cobrar la segona meitat del viatge, que es pagava a la tornada.

Jo vaig quedar farta de servir tòniques a la senyora i whis­kys al senyor. Em vaig cansar de fer el llit amb llençols pol·luïts d’aquell galifardeu amb cara d’endiot. Com a compensació, em vaig comprar un pintallavis a Eddystone, el darrer port de l’illa on vàrem haver d’aturar-nos per força a fer provisions.

Un pintallavis merdós que, per postres, em va caure a mar quan atracàrem al nostre fondejador.

Estimat Quim,

Oi que no saps què és un southerly change? Mira, ignorant, a Melbourne a vegades es produeix això: un dia fa una calor espantosa, tropical i, de sobte, arriba una ratxa de vent dels peus del món, i com que la ciutat és al cul d’aquest món, la ratxa hi arriba directa, sense entrebancs, i la temperatura baixa en sec i et glaça. Guapa la cosa, eh? I quan has hagut d’arrecerar-te i comences a pensar que ja és el que toca en ple mes de desembre, i que finalment les coses s’han posat a mare, torna a venir la torradora. Literalment.

M’ha costat fer-me a la idea que d’ençà que vaig arribar (fa prop de tres mesos, ja… Renans com passa el temps!), idò en comptes d’anar cap al fred com correspon als mesos d’octubre, novembre i desembre, anem cap a la calor. És un trabucament integral, com si els dies, en comptes d’anar endavant, reculessin. I adesiara he de fer un reciclatge de les meves coordenades espai-temps. També ha estat un trabucament un Nadal a trenta graus de temperatura o més. Però el southerly change ha estat demassié, que dèiem en el meu temps.

Na Lida i jo érem a Prahran —es podria comparar amb Gràcia, si les comparacions no fossin odioses, o sigui que deixa-ho estar, no he dit res; doncs bé, havíem anat a Prahran per comprar coses per les festes de Nadal: a més de menjar, regals pels amics, que en Jem ha volgut fer cagar el tió. (També vàrem trobar aigua mineral del Penedès, però a Toorak Road, la zona més «europea», és a dir més finolis, i ens va costar un ou de la cara). I de sobte vaig notar que la gent mirava al seu voltant, com un ca que ensuma l’aire. I plaf!, primer un ventijol una mica més fresquet, que vaig agrair. I aleshores na Lida va dir: ja tenim aquí el southerly change, i ja no vaig tenir temps de demanar què era allò. Bé, potser exagero una mica, però vaja…

Hem passat el Nadal aquí, atracats al moll de d’Elwood, tot i que teníem un bon creuer-charter per fer. Però na Lida s’ha volgut permetre el luxe d’estar amb els amics, vet-ho aquí. Són una bona colla, gairebé tots companys de la ràdio: residents, com la Telly, la Deborah i el Tom, anglesos, la Kathleen, irlandesa; immigrants legals, com el Borg, suec, i la Brig, teutona; amb visat de turista vigent, el Pete, també alemany; amb visat de turista, però caducat, i per tant il·legals, la Donna, danesa, i la Nataly, que ben aviat serà legal perquè es casa amb en Phil… Quin merder, oi? I és que, tot i que tenen espai de sobres, els diggers (una manera una mica despectiva de dir «australians»), ho posen molt complicat, això d’estar-se a Oz. També hi ha gent del país, a la colla, naturalment. L’Andrea, l’Alan, la Peggy, el Maurice (que no és francès però ho sembla i és encantador, llàstima que sigui tan jovenet per mi!), etc. Però dels forans, només nosaltres som «llatins»; i som dels pocs d’aquesta «raça» que ens fem amb «britanoides» (això darrer és meu). Perquè aquí tot està molt compartimentat, noi. Els de ciutat i els bushmen, els d’una ciutat i els d’una altra ciutat, els aussies (una altra manera, aquesta amable, de dir australians) i els altres, i entre els altres, depèn: d’on vinguis, de quina llengua parles, de quin visat tens i, sobretot, del teu poder adquisitiu. Naturalment, es parla molt que la cultura australiana és feta d’una barreja productiva, etc., etc., però en realitat… I entre aquest poti-poti, els aborígens com si no existissin. Que sí que existeixen, clar: hi ha moltes Gallery of dreams que t’ofereixen Australian Aboriginal Art and Craft. També hi ha moltes botigues on hi venen òpals de totes mides, i d’altres on hi pots comprar un abric de cangur.

En conjunt, és una bona terra. M’he bellugat força. Per mar i per terra. Sydney em va agradar, però és inabastable. El cas és que el concepte de ciutat d’aquí és molt diferent del nostre, però no m’ha costat gens habituar-m’hi. Però encara no m’he poguda avesar als cotxes que van per l’esquerra.

Terra endins hi ha paratges que semblen impossibles. No, no te’ls descriuré: no me’n sortiria. I suposo que deus haver rebut les postals que t’he anat enviant de cada lloc nou. Dic «suposo» perquè, grandíssim bandarra, encara és l’hora que m’has de donar senyals de vida.

Vull aprendre a patronejar un vaixell. Més ben dit, em vull treure un títol. Però tenim els mesos de gener i febrer plens de creuers i excursions contractades, de manera que potser ja no em valdrà la pena, perquè serà hora de tornar. Si és que decideixo tornar.

També podria mirar d’introduir-me a la ràdio on treballen en Jem i na Lida. És una emissora poti-poti, ètnica com si diguéssim, amb emissions especials per a totes les cultures foranes que conviuen a l’illa. Pagada per l’Estat, naturalment. En Jem i na Lida s’encarreguen de l’emissió en català. Jo m’hi podria dedicar a contar rondaies mallorquines.

I a tu, com et van les coses? Apa, escriu-me. Conta’m moltes coses. Vinga, que no és tan difícil. Mira, jo m’hi he posada només per desitjar-te un bon any, i ja ho veus, quina epístola.

Una aferrada pes coll i un petonàs. T’estim molt, Quim. De veritat. M’agradaria que fossis aquí. Però no t’enyor gens ni mica.

LÒNIA

1

Els companys de l’escola de patronatge em tenien enveja: dels principiants, jo era l’única que podia presumir d’experta en navegació. I jo els tenia enveja a ells: era l’única que no podia presumir de propietària de vaixell.

Per començar, jo ja sabia un reguitzell de paraules marineres. En català i en anglès. I, a més, el vaixell era ca meva, no una joguina. A la primera classe em vaig lluir de valent: vaig bravejar com una lloca. Aquell dia ja vaig notar que en Rule em mirava d’una manera especial.

I com que era l’alumna més exòtica dels vuit, em vaig posar el monitor a la butxaca. En acabar la primera tongada de quatre setmanes, li vaig fer una proposició, que ell va acceptar encantat. A na Lida també li va encantar.

—Hòstia, no l’havíem prevista, aquesta possibilitat. El buque-escuela Manyac, cony, com farda, eh? I ens va de puta mare pel pressupost…

Pel pressupost d’en Jem i na Lida, però també pel meu. Perquè tot i que entre les meves despeses no hi havia l’allotjament; tot i que gastava poc en turisme gràcies als charters amb el Manyac, la meva fortuneta de Barcelona havia anat baixant perillosament i, si badava, no em bastaria per acabar de viure els dos mesos de coll que encara em permetia el visat.

I la veritat, els volia aprofitar fins al final, aquells sis mesos. Aquella estada a les Antípodes havia estat, fins llavors, com una mena de peeling d’ànima. Totes les cèl·lules mortes fora i una regeneració integral de les vives. Alguna vegada, quan m’adormia, totalment compenetrada amb el bressoleig de la mar, tenia problemes d’identitat. Qui ets, Lònia? Què hi fa, na Lònia Guiu, aquí? Soc jo, de bon de veres? Però m’adormia aviat, sense posar-me gaires pedres al fetge.

El divendres capvespre va venir el monitor per familiaritzar-se amb el Manyac.

I també es va presentar en Rule.

—Sorry, mate, però no puc venir —vaig dir-li amb gran sentiment.

En Jem i na Lida eren a la ràdio, i no podia deixar el monitor plantat per anar al cine amb un possible ligue. De manera que el possible ligue també es va quedar per familiaritzar-se amb el Manyac. I després a sopar. I després a dormir.

—I el Maurice? —em va preguntar na Lida l’endemà.

Jo em vaig encongir d’espatlles. El Maurice era un bon noi, però massa jove. El Maurice m’afalagava, el Rule em satisfeia.

—Però no pots estar enamorada de tots dos alhora —na Lida.

—No estic enamorada de cap dels dos. M’agraden. Punt.

—Mireu-la, la femme fatale!

El dissabte a trenc d’alba, el Manyac estava preparat per la primera classe pràctica. I, per primera vegada, en Jem i na Lida farien de professors.

No vàrem sortir de la badia. Primer la costejàrem per la banda de llevant, emproats a migjorn, fins a Mornington. Després vàrem creuar cap a la punta de llebeig, fondejàrem a Dromana per dormir-hi (acaramullats, naturalment, però sense cap mena de promiscuïtat; si més no, sense cap mena de promiscuïtat hetero: els homes a una banda i les dones a l’altra), i el diumenge tornàrem a Elwood acabant la volta per ponent i tramuntana.

El Manyac estava fet un fàstic, pobret. Sort que netejar i endreçar el iot també va formar part de la primera sessió de pràctiques. Ja nit tancada, na Lida acabava els tractes amb el monitor per a sessions properes. Si no hagués estat per mi, hauria deixat el vaixell de franc, perquè el monitor era un rata.

—Ha estat divertit —va dir en Jem quan tothom se n’havia anat.

—Però encara heu de preparar els guions —vaig dir, compungida—. Em sembla que no ha estat una bona idea.

—Lònia, i ara per què et sents culpable? —em va renyar na Lida.

Me’n vaig anar a dormir. I mentre sentia el tecleig de les màquines d’escriure, em vaig adonar que estava de mal humor perquè m’hauria agradat més no haver de compartir en Rule amb tota aquella colla de gent. I sobretot perquè en Rule no havia fet cap esment de quedar-se i havia marxat amb ells.

El cap de setmana següent, igual. Només que, entre setmana, en Rule em va ajudar a preparar-ho tot. I l’altre, em va convidar a anar a casa seva.

—A Darwin? Però si és a l’altre cap de món! —Era evident que a na Lida no li agradava en Rule—. Que Austràlia no és Mallorca…

—Ja ho sé. Són tres mil quilòmetres en lloc de vuitanta. Però a Mallorca no hi tenc cap enamorat que em dugui a la seva possessió amb avioneta.

Naturalment, va ser més d’un cap de setmana. I si no hagués estat per l’ensarronada que m’havien preparat en Rule i la seva marona, segurament no m’hauria emmerdada amb el que em vaig emmerdar després. Si no hagués estat per la senyora Daisy, no hauria tornat escapada a Melbourne, a embarcar-me amb el Manyac. Si les coses es poguessin preveure, sobretot les dolentes!

Només el viatge a Darwin va durar una setmana. Amb aquell avió l’hauríem pogut fer molt més ràpid, però en Rule tenia ganes de fardar de terra antiga davant de l’europea que era jo. Sort que, en l’aire no era tan esburbadot com en mar; en realitat, era un pilot excel·lent.

Va ser tan diferent del meu únic viatge amb avioneta, quan tenia divuit anys: un tècnic de l’aeroport de Palma se’m volia lligar i em va convidar a fer un tomb. Vàrem sobrevolar Ciutat, per poc no ens encastem contra la torre de l’homenatge de Bellver, i després vàrem beure una Coca-Cola. El xicot em va fer una besada desmanegada i amb gust de rot d’all: el vaig evitar tot el que quedava d’estiu, pobre, fins que es va acabar la temporada de feina. Aleshores vaig començar a treballar a l’Agència Marí —Investigaciones comerciales y privadas— i el vaig perdre de vista.

Però en Rule i el seu avió eren tota una altra cosa. I Austràlia, des de l’aire, a més de no acabar-se mai, era realment especial. La primera etapa jo ja l’havia recorreguda en primavera, fent autoestop, i ara em va costar reconèixer la grisor sorrenca del volcà de Mount Richmond, que havia vist enlluernadorament florit. I vaig fer un primer tast de la buidor grandiosa de l’illa, de les terres roges de terra endins.

—És buida com la pàgina d’un diari censurat… —va fer en Rule.

Jo me’l vaig mirar bocabadada per aquella comparació tan idiota.

—…ho va dir un poeta, em sembla… o un aventurer, no ho sé…

Vàrem dormir a Port Augusta, encara en plena civilització. L’endemà sobrevolàrem la zona prohibida de Woomera —mi­nes d’urani i una avioneta militar que ens va fer desviar si no vols de grat per força.

L’etapa següent, Coober Pedy: la desolació de la terra remoguda i abandonada, en plena tempesta de pols. La ciutat fantasma, la ciutat invisible, la ciutat soterrada. En Rule es va entestar a regalar-me un gran òpal; un lloc tan inhòspit i tan tòrrid com aquest fa unes pedres tan belles i tan fredes com aquestes, va dir.

L’endemà em vaig emocionar com una bleda amb Ayers Rock, aquella cosa vermella immensa que sobresortia de l’altiplà. L’orgull de les Antípodes:

—Com una berruga de gegant —em va sortir sense voler, imitant les metàfores poca-soltes d’en Rule.

—Com ho saps? —va dir ell.

Perquè resultava que Ayers Rock tenia a veure amb gegants, encara que no mallorquins: havia estat l’estatge dels gegants que s’alimentaven d’aborígens.

Vàrem aterrar a una pista que les herbes i els matolls envaïen. Va ser magnífic fer l’amor a l’ombra d’aquella protuberància encesa. Però en Rule es va negar rotundament a fer una parada a la reserva aborigen que ens quedava a ponent.

O sigui que continuàrem cap a tramuntana: desert, un crui a la terra amb clapes de palmeres, un llac sec com la cara clivellada d’una vella, immensos ramats de bestiar, algunes ciutats miraculosament verdejants, alguns pobles que, des de l’aire, recordaven la febre d’or en decadència, mines de tota casta de minerals, la sabana, la vegetació exuberant del tròpic, la humitat després de la sequera… tot s’anava acumulant en una successió de visions que no tenia temps d’absorbir: de sobte en Rule tenia pressa per arribar a casa.

A l’aeroport particular d’en Rule ens esperava un «aiga» de caure de cul. Quan arribàrem a la casa, voltada d’uns jardins esplèndids, jo ja estava curada d’espants. Aquelles mansions de les pel·lícules… idò això. Només que en comptes de camps de cotó, tenien mines.<

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X