Nascuda de Venus

Sònia Lleonart Dormuà

Fragmento

g-1

 

Florència, barri d’Ognissanti

17 de maig de 1510

El pare Sorvino i l’ajudant van arribar a la casa i van recolzar-se sobre el dentell de la porta per recobrar l’alè que havien perdut en la correguda des d’Ognissanti. Els havien fet cridar amb urgència, el mestre s’estava morint. El sacerdot va picar a la porta, però ningú va obrir-los. Va mirar l’ajudant i va tornar a insistir-hi, aquest cop amb més vehemència.

Finalment, una serventa va obrir.

—S’està morint! —digué alarmada al costat de la porta.

En entrar, la fetor de la cambra els va obligar a tapar-se el nas amb un mocador. La noia va obrir-los camí entre les deixalles i les rates que corrien per la casa, va apartar-se el garbuix de cabells que li queia a la cara i va agafar una escombra per colpejar-ne una.

—Maleïdes bèsties del dimoni! —va dir agafant-la de la cua i llançant-la per la finestra.

Els va dedicar un somriure que els mostrava la geniva desdentada i va continuar el camí fins a aturar-se davant d’una cambra.

—És aquí —va dir obrint la porta.

El sacerdot va entrar a la petita habitació il·luminada tan sols amb la llum d’una espelma. Va veure un cos immòbil estès al llit, amb prou feines podia distingir-li el rostre. La noia va agafar l’espelma i va col·locar-la damunt la taula.

—Mestre, ha vingut el pare Sorvino.

L’home va bellugar-se sota la manta, va obrir els ulls a poc a poc.

—Em pensava que ja no vindríeu… —va dir amb un fil de veu.

El sacerdot va mirar els llargs cabells i l’espessa barba blanca que li cobria la cara. Es va impressionar.

—Alessandro, com esteu?

—Cansat, molt cansat.

L’home va començar a tossir. El sacerdot va asseure’s a la cadira del costat del llit i va fixar-se en les parets malmeses per la humitat i la brutícia de la cambra. Va sentir llàstima, ell havia estat testimoni de la grandesa d’aquell home.

—Amadeo, la meva hora és a prop —va dir entre estossecs.

—Voleu confessar-vos?

—Estic al dia en els meus pecats, pocs n’he fet aquests últims anys.

—Què necessiteu, doncs? —va dir-li apesarat.

—He de demanar-vos un favor. —L’home va posar-se la mà al pit, cada cop que respirava sentia el dolor d’una daga travessant-lo—. Tinc una carta que necessito que lliureu a una persona.

—Una carta? A qui?

—Al fill de Simonetta, Alessandro Vespucci.

La serventa va apropar-se i va donar-li un sobre lacrat. El pare Sorvino va llegir el nom que hi havia escrit i va desar-lo entremig dels fulls de la bíblia que duia a les mans. Va mirar-lo estranyat per aquella petició.

—Tinc un deute que haig de saldar abans d’anar-me’n d’aquest món… Ella m’ho va demanar… —Va tornar a tossir—… També tinc un quadre per a ell, li heu de donar totes dues coses.

L’home va veure el dubte en els ulls del sacerdot. No tenia por de la mort, però sí de la possibilitat que no es complís la seva demanda. Va apujar el to.

—Amadeo, m’heu de prometre que ho fareu!

El sacerdot va assentir, i l’home, a la fi, va sospirar alleujat.

—Creieu que la trobaré allà dalt? Ja gairebé no recordo el seu rostre.

—El senyor acull totes les seves criatures —va dir el mossèn amb un lleuger somriure.

—La podré tornar a pintar. Allà no em faran mal —va dir aixecant les mans deformades per la malaltia.

El sacerdot es va esglaiar.

—Hi ha una darrera cosa que voldria demanar-vos.

L’home va tossir de nou.

—Vós direu.

—M’agradaria ser enterrat a Ognissanti, a prop d’ella.

—Així serà, Alessandro —va dir assentint amb el cap.

L’home es va alliberar, sabia que el pare Sorvino compliria la seva paraula. Va esbossar un somriure abans de cloure els ulls. Ja no els va tornar a obrir.

El sacerdot va posar-li la mà damunt del front i li va fer el senyal de la creu.

Requiescat in pace, fill meu!

Va quedar-se a l’habitació encomiant la seva ànima. Li va doldre veure’l acabar amb tanta penúria.

L’ajudant, en observar-lo sortir, li va reconèixer el rostre afectat.

—Pare, esteu bé?

—El Senyor s’esforça a concedir a alguns la virtut, i, a canvi, els fa descuidats, perquè com que no pensen en la fi de les seves vides, acaben sols i miserables.

—El coneixíeu?

—El coneixia tot Florència, era Alessandro di Mariano di Vanni Filipepi.

—Sandro Botticelli? —va preguntar l’ajudant, sorprès.

—Sí, ell mateix —va lamentar-se.

Els dos homes van dirigir-se cap a la porta.

—Pare, no us oblideu del quadre! —va cridar la serventa tot arrossegant un llenç de grans dimensions.

El sacerdot va girar-se, quan va mirar la tela li va venir una esgarrifança. Va reconèixer-hi les dues persones representades.

—Aquest quadre s’ha de cobrir! —va cridar amb els ulls fora de les òrbites.

La serventa, veloç, va portar-los un llençol esparracat. De dins, va caure’n un petit quadern de pell marró. L’ajudant va recollir-lo de terra i va guardar-se’l llampant al gipó. Tot seguit, va tapar el quadre per calmar l’esglai del sacerdot i va carregar-se’l damunt les espatlles.

—Pare, per què no el voleu mostrar? —va demanar amb preocupació.

L’home va romandre en silenci.

—Aquest quadre pot destruir els Mèdici i, amb ells, tot Florència —va dir desencaixat.

Quan va sortir de la casa, va mirar al cel i va demanar perdó a Déu per no poder complir la promesa que acabava de fer a un home en el seu llit de mort.

Al cel s’hi desfermava una tempesta.

L’ajudant va arribar a casa seva passades les vuit del vespre, tot xop. La tempesta els havia agafat a mig camí de tornada des de la casa, i el pare Sorvino l’havia fet anar a l’església a desar el quadre abans de deixar-lo marxar. Sabia que la mare el renyaria.

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos