Aquella nit de març de 1860, un vaixell ràpid, una goleta de cent tones anomenada Sloughi, patia les batzegades de les onades enmig d’una gran tempesta.

Eren les onze de la nit. A la part del món per on navegava la goleta, les nits són curtes al març; es fa clar a les cinc del matí. Però de què servia la llum del sol? Si la tempesta continuava així, la Sloughi acabaria feta a trossos i s’enfonsaria a alta mar.

A la popa del vaixell, quatre nois lluitaven per subjectar el timó. Un d’ells tenia catorze anys, dos en tenien tretze i el més petit, un grumet de raça negra, dotze. Tots s’esforçaven per resistir les envestides de les onades, que amenaçaven de bolcar el vaixell, però el timó feia unes estrebades tan fortes que els nois corrien perill de ser arrossegats i sortir disparats per la borda.

Més tard, poc abans de la mitjanit, un cop de mar va empènyer el costat del vaixell amb tanta força que els quatre nois van caure a terra, tot i que van poder aixecar-se de seguida.

—Encara funciona el timó, Briant? —va preguntar un d’ells.

—Sí, Gordon —va respondre en Briant, que havia tornat al seu lloc i mantenia la calma. A continuació, es va adreçar al tercer dels nois i va afegir—: Aguanta, Doniphan. Hem de salvar els altres.

En Briant parlava anglès amb accent francès. Es va girar cap al grumet:

—T’has fet mal, Moko?

—No, senyor Briant —va dir el grumet—. Però hem de mantenir el vaixell de cara a les onades perquè si no ens enfonsarem.

En aquell moment, es va obrir l’escotilla de l’escala d’accés al saló i van aparèixer les cares de dos nens i el cap d’un gos que va començar a bordar.

—Briant! Briant! —va cridar un dels nens, de nou anys—. Què ha passat?

—Res, Iverson, no res —va replicar en Briant—. Torneu a baix ara mateix!

—És que tenim por! —va exclamar l’altre noi, que era encara més petit i es deia Dole.

—I els altres? —va preguntar en Doniphan.

—Els altres també tenen por —va respondre en Dole.

—D’acord —va intervenir en Briant—. Baixeu. Tanqueu-vos, tapeu-vos amb les mantes, acluqueu els ulls i no tindreu por. No hi ha cap perill.

—Atenció! —va cridar en Moko—. Una altra onada!

Un cop de mar va sacsejar la popa de la Sloughi. Per sort, l’aigua no va arribar a entrar per l’escotilla oberta.

—Cap a dins d’una vegada! —va ordenar en Gordon—. Toqueu el dos, o sabreu qui soc jo!

—Vinga, nens, torneu cap a dins —va dir en Briant en un to més suau.

Els dos caps van desaparèixer. Un altre noi més gran va treure el nas per l’escotilla.

—No ens necessites, Briant?

—No, Baxter! —va contestar en Briant—. Amb nosaltres quatre n’hi ha prou. Queda’t amb en Cross, en Service i en Wilcox i cuideu els petits.

En Baxter va tancar l’escotilla des de dins.

Què estava passant?

En aquella goleta arrossegada per l’huracà només hi havia nens! Eren quinze en total, comptant en Gordon, en Briant, en Doniphan i el grumet. Què hi feien, allà tots sols? On eren el capità i la tripulació de la goleta? Un vaixell de cent tones necessita almenys un capità, un contramestre i cinc o sis mariners… però allà només hi havia un grumet!

Els nois ni tan sols sabien la posició exacta de la Sloughi en l’immens oceà Pacífic, el més gran de la Terra.

En aquells moments, l’única cosa que podien fer en Briant i els seus companys era esforçar-se per impedir que les onades bolquessin la goleta.

—Què fem? —va preguntar en Doniphan.

—Tot el que puguem. Que el cel ens ajudi —va replicar en Briant.

La tempesta era cada cop més violenta. Les ràfegues de vent amenaçaven de destrossar el vaixell. A més, el pal major s’havia trencat quaranta-vuit hores abans i era impossible col·locar-hi una vela per poder governar millor la goleta. El pal de darrere, el de messana, que havia perdut la part superior, encara es mantenia dret, tot i que tard o d’hora cauria. Només quedava la vela d’aquell pal, però estava a punt d’estripar-se; si es trencava, la goleta ja no podria moure’s amb el vent, les onades la farien bolcar de costat i s’enfonsaria.

Fins llavors no havien vist ni una illa a alta mar ni terra ferma a l’est. Acostar-se a la costa durant una tempesta és molt perillós, però els nens haurien preferit les roques del litoral a les sacsejades del temporal, i miraven cap a l’horitzó cercant alguna llum que els guiés.

De sobte, al voltant de la mitjanit, es va sentir un soroll esfereïdor que ressonava per damunt del xiulet de l’huracà.

—S’ha trencat el pal de messana! —va cridar en Doniphan.

—No! —va exclamar el grumet—. És la vela, que s’ha deslligat de les cordes.

—L’hem de treure! —va dir en Briant—. Gordon, queda’t al timó amb en Doniphan. Moko, vine amb mi.

En Moko, en la seva qualitat de grumet, tenia algun coneixement de navegació, i en Briant també n’havia après una mica quan havia travessat l’Atlàntic i el Pacífic per anar a Oceania des d’Europa.

En Briant i en Moko van córrer fins a la part davantera de l’embarcació. Havien de deixar anar la vela esquinçada abans que el vent tombés el vaixell de costat, o tots estarien perduts. Però, per altra banda, necessitaven conservar el que poguessin d’aquell drap per poder controlar la goleta.

Tot i que les onades van estar a punt d’arrossegar-los diverses vegades, els dos nois van treballar amb molta habilitat i van aconseguir abaixar la vela fins que va quedar més o menys un metre per damunt del pont.

Amb aquell tros de tela, la goleta podria mantenir la direcció i seguir esquivant les onades. En Briant i en Moko van tornar al timó per ajudar en Gordon i en Doniphan.

En aquell moment, l’escotilla es va tornar a obrir i un nen va treure el cap. Era en Jacques, el germà d’en Briant, tres anys menor que ell .

—Què vols, Jacques? —li va preguntar en Briant.

—Vine! Vine! —va exclamar en Jacques—. Hi ha aigua al saló!

—No pot ser! —va cridar en Briant, i es va llançar escales avall.

La làmpada del saló es balancejava fent que la llum ballés sobre deu nens que estaven estirats a les lliteres i els divans del vaixell. Els més petits, d’entre vuit i deu anys, s’estrenyien els uns contra els altres, molt espantats.

—No hi ha perill —va afirmar en Briant—. No tingueu por, som aquí.

El terra del saló estava negat. L’aigua anava d’un costat a l’altre. D’on sortia? Tant de bo que no hi hagués una esquerda al casc del vaixell. Amb un fanal a la mà, en Briant va recórrer la Sloughi i va comprovar que, per sort, l’aigua no entrava per cap bretxa. Segurament era aigua de les onades que s’havia colat per l’escotilla.

En Briant va tornar al saló i va tranquil·litzar els altres. Els quatre nois van tornar a dalt per agafar el timó.

Ja era la una de la matinada; la nit era fosca i la borrasca bufava amb fúria. Empès pel vent, el vaixell avançava molt de pressa.

Una hora després, el que quedava de la vela es va estripar i els trossos se’n van anar volant pels aires.

—Ja ens hem quedat sense veles! —va vociferar en Doniphan.

—No passa res! —va dir en Briant—. Ja anem molt de pressa!

—Que no passa res? —va replicar en Doniphan—. Quina manera que tens de navegar, tu…!

—Compte amb les onades de popa! Agafeu-vos bé! —va advertir en Moko.

Encara no havia acabat de parlar quan diverses tones d’aigua van saltar per damunt de la borda. En Briant, en Doniphan i en Gordon van sortir disparats contra l’escotilla i van aconseguir agafar-s’hi. Però el grumet havia desaparegut dins de la tromba d’aigua que havia travessat la Sloughi de darrere cap endavant i que havia llançat els bots salvavides al mar.

—Moko! Moko! —va cridar en Briant.

—Ha caigut al mar? —va preguntar en Doniphan.

—Hem de llançar-li un salvavides, unes cordes… —va explicar en Briant.

—Aquí! Aquí! —era la veu del grumet.

—No és a l’aigua —va comentar en Gordon—. La veu ve de proa.

—Vaig a buscar-lo —va decidir en Briant.

El noi va avançar de quatre grapes pel pont, esquivant les corrioles que es balancejaven penjades de les cordes i procurant no relliscar. Així va arribar a l’escotilla de proa.

—Moko! —va cridar.

No va haver-hi resposta. En Briant començava a témer que aquesta vegada el mar hagués engolit de veritat el seu company. Però no era així. Entre dues ràfegues de vent, en Briant va sentir un gemec i va localitzar a les palpentes el grumet. Estava enredat en unes cordes que l’havien salvat de caure a l’aigua, però que ara estaven a punt d’estrangular-lo. En Briant va treure la navalla i va tallar la corda.

—Gràcies, gràcies —va dir en Moko quan va poder recuperar l’alè.

De nou reunits, els quatre nois es van lligar al timó per resistir les enormes onades. En contra del que havia cregut en Briant, la velocitat de l’embarcació havia disminuït des que s’havien quedat sense vela, i això era perillós perquè ara les onades anaven més de pressa que la Sloughi i podien atrapar-la i envestir-la per darrere.

Eren més o menys les quatre de la matinada. Aviat apuntaria el sol per l’est, la mateixa direcció des d’on la tempesta empenyia la Sloughi. Potser el vent perdria força en arribar el dia, o la llum del matí els permetria veure terra a l’horitzó.

Cap a dos quarts de cinc van aparèixer les primeres clarors, encara que la boira limitava força la visió. La tempesta no s’havia apaivagat. La goleta s’elevava fins a la cresta de les onades i després baixava fins a la part més profunda.

Els nois sabien que si la tempesta no es calmava aviat la situació seria desesperada: la Sloughi no resistiria vint-i-quatre hores més.

Just llavors, en Moko va cridar:

—Terra! Terra!

—Terra? —va preguntar en Briant.

—Sí… —va respondre en Moko, assenyalant cap a l’horitzó—. Terra… a l’est.

Entre la boira era molt difícil veure res.

—N’estàs segur? —va insistir en Doniphan.

—Seguríssim! Allà! A la dreta del pal de messana!

La boira començava a escampar per sobre del mar. Poc després, es veia l’oceà.

—Sí! Terra! —va exclamar en Briant—. Terra!

—És una terra molt baixa! —va comentar en Gordon.

Ja no hi havia cap dubte. La terra del continent o d’una illa es dibuixava a cinc o sis milles de distància. La Sloughi, empesa per la borrasca, hi seria en menys d’una hora. Si hi havia esculls a la costa, el vaixell podia acabar destrossat; però els nois no pensaven en això. La terra els semblava la seva salvació.

En aquell moment, el vent va començar a bufar amb més força. Empesa com una ploma, la Sloughi volava cap a la costa que es retallava sobre el fons del cel. En segon pla, es veia un penya-segat de cinquanta o seixanta metres d’altura. En primer terme hi havia una platja de sorra amb un bosc a la dreta.

En Doniphan, en Gordon i en Moko seguien estant-se al timó, mentre que en Briant era a la proa i mirava la terra intentant trobar algun punt per on la goleta pogués aproximar-s’hi. No s’albirava ni una desembocadura de riu ni un banc de sorra on poguessin encallar. En canvi, davant de la platja hi havia una filera de roques que destrossarien la goleta en cas de xoc.

En Briant va pensar que el millor seria que tots estiguessin al pont quan el vaixell embarranqués. Va obrir l’escotilla i va cridar:

—Pugeu, nois! Tothom a dalt!

De seguida va aparèixer el gos, seguit de deu nens que es van reunir a la popa. Els més petits cridaven espantats en veure les onades gegantines.

Poc abans de les sis del matí, la Sloughi va arribar a prop dels esculls.

—Agafeu-vos! Agafeu-vos fort! —va cridar en Briant, preparant-se per ajudar aquells que se’ls endugués la ressaca, perquè estava clar que l’embarcació s’estavellaria contra els esculls.

Va haver-hi un sotrac: la Sloughi acabava de tocar fons per darrere. Empesa per una altra onada, va saltar cap endavant uns quinze metres sense tocar les roques. Després, es va quedar immòbil inclinada cap a l’esquerra entre l’aigua escumejant.

Ja no eren a alta mar, però s’havien quedat a mig quilòmetre de la platja.

La boira s’havia dissipat. Els núvols creuaven el cel de pressa; la tempesta seguia bufant amb fúria, però potser ja es tractava dels últims espeternecs.

Tant de bo que fos així, perquè la situació era tan perillosa com quan eren a alta mar. Les onades passaven per sobre del pont i mullaven els nens, que s’abraçaven espantats. Ara que la goleta estava encallada, els vaivens del mar resultaven encara més durs. No obstant això, el vaixell resistia sense esberlar-se.

En Briant i en Gordon van baixar a les cabines i van comprovar que no hi havia bretxes per les quals entrés l’aigua, i van aprofitar per tranquil·litzar els seus companys, sobretot els més petits.

—No tingueu por —va dir en Briant—. El vaixell és sòlid. La costa és a prop. Més tard ens acostarem a la platja.

—Per què ens hem d’esperar? —va preguntar en Doniphan.

—Sí, exacte, per què? —va afegir en Wilcox, un noi de dotze anys—. En Doniphan té raó… Per què ens hem d’esperar?

—Perquè el mar encara està molt encrespat i ens esclafaria contra les roques —va respondre en Briant.

—I si el vaixell es parteix? —va intervenir un altre noi, que es deia Webb, més o menys de l’edat d’en Wilcox.

—No crec que passi res mentre la marea segueixi baixant —va contestar en Briant—. Llavors ens ocuparem del salvament, si el vent ens ho permet.

El consell d’en Briant era sensat, però en Doniphan i dos o tres nois més no hi estaven d’acord. Parlaven en veu baixa entre ells, reunits a prop de la proa. Començava a quedar clar que en Doniphan, en Wilcox, en Webb i un altre noi que es deia Cross no s’entenien amb en Briant. L’havien obeït durant la travessia perquè en Briant tenia coneixements de navegació, però ara que havien trobat terra ferma no volien que ell fos el cap. Sobretot en Doniphan, que es creia supe­rior a en Briant i a tots els altres. En Doniphan sentia molta gelosia d’en Briant ja abans d’iniciar aquella travessia; no li agradava que un francès li donés ordres, ni a ell ni als altres nois, que eren anglesos.

No obstant això, en Doniphan, en Wilcox, en Cross i en Webb miraven els remolins i els corrents del mar i s’adonaven que seria molt perillós intentar creuar-lo. Seria més prudent esperar unes hores; en Doniphan i els seus camarades no van tenir altre remei que tornar a proa amb els nens més petits.

En Briant parlava amb en Gordon i els altres:

—Passi el que passi, hem d’estar junts. Si ens separem, estem perduts.

—Tu no manes, aquí —va exclamar en Doniphan.

—No pretenc manar —va contestar en Briant—. Només vull que ens salvem.

—En Briant té raó —va intervenir en Gordon, que era un noi fred i seriós que mai no parlava sense pensar.

—Sí, sí —van fer alguns nens, que es refiaven d’en Briant.

En Doniphan no va dir res, però ell i els seus amics es van mantenir apartats mentre tothom al vaixell esperava que arribés l’hora de poder posar els peus a la costa.

No sabien on havien arribat. Era una illa o formava part del continent sud-americà? No podien endevinar-ho: la Sloughi era massa a prop de la costa perquè se’n poguessin fer una idea. Es trobaven davant d’una gran badia entre dos promontoris, un de força elevat i recte cap al nord i un altre d’afilat en punta cap al sud. Més enllà, no es veia res i no era possible descobrir els contorns del terreny per saber si eren en una illa. En Briant intentava esbrinar-ho mirant per una ullera de llarga vista. Si allò era una illa, com en sortirien? La marea arrossegaria el vaixell pels esculls i el faria miques. I si l’illa estava deserta, com sobreviurien?

El dia era clar i els nois podien albirar la platja, el penya-segat i les zones d’arbres que hi havia a sota. En Briant va distingir la desembocadura d’un riu a la costa, cap a la dreta. Aquell litoral no era especialment vistós, però les masses d’arbres feien pensar que a l’interior de l’illa trobarien vegetació. No semblava que la costa estigués habitada; no es veien cases ni cabanes. Podia ser que els indígenes visquessin a l’interior, lluny dels vents de l’oest.

—No es veu fum —va comentar en Briant, baixant la ullera de llarga vista—, enlloc.

—I a la platja no hi ha cap embarcació —va observar en Moko.

—Com vols que hi hagi vaixells, si no hi ha port? —va dir en Doniphan.

—No fa falta un port —va intervenir en Gordon—. Pot haver-hi barques de pesca a l’entrada dels rius. Pot ser que se les hagin endut a l’interior per la tempesta.

En qualsevol cas, no es veia cap embarcació i la costa semblava deshabitada. Podrien sobreviure-hi, allà?

La marea es retirava lentament i el vent començava a calmar-se. Havien de preparar-se per al moment en què poguessin creuar els esculls.

Eren prop de les set. Els nois, grans i petits, es dedicaven a pujar les coses més necessàries al pont del vaixell. Hi havia moltes conserves, pa sense llevat i carn salada i fumada. Van fer paquets perquè els més grans els carreguessin i els portessin a terra.

En Briant i en Gordon vigilaven el mar. El vent havia canviat i regnava la calma; en baixar la marea, les roques sobresortien. El retrocés de l’aigua es notava a la goleta, que s’estava inclinant més cap a babord. Si continuava així, es tombaria de costat i el mar inundaria el pont.

Havia estat molt mala sort que la tempesta s’hagués emportat tots els bots salvavides. Si no els haguessin perdut, en Briant i tots els seus companys haurien pogut arribar a la costa de seguida i endur-se molts objectes útils. A més, si la Sloughi s’enfonsava a la nit, podrien recuperar-ne alguna cosa? Potser les provisions es farien malbé i els joves nàufrags haurien d’espavilar-se amb el que trobessin en aquella terra desconeguda.

De sobte, es van sentir crits. En Baxter acabava de fer un gran descobriment: un bot de vela petit no s’havia perdut amb els altres bots salvavides, sinó que havia quedat enganxat entre unes cordes. No podia transportar més de cinc o sis persones, però estava intacte i podrien utilitzar-lo si al final el mar no els permetia travessar els esculls a peu. Seria millor esperar que baixés la marea. No obstant això, no tots hi estaven d’acord.

En Doniphan, en Wilcox, en Webb i en Cross s’havien apoderat del bot i es disposaven a baixar-lo a l’aigua. En Briant se’ls va acostar.

—Què feu? —va preguntar.

—Ja ho veus —va contestar en Wilcox.

—Penseu ficar-vos en aquest bot?

—Sí —va dir en Doniphan—, i no seràs tu qui ens ho impedeixi.

—Us ho impedirem tots. Que penseu abandonar-nos, potser?

—Qui ha parlat d’abandonar-vos? —va contestar en Doniphan amb arrogància—. Ningú no abandonarà ningú, em sents? Quan arribem a la platja, un de nosaltres tornarà amb el bot.

—I si el bot no pot tornar? —va pr

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X